Existeixen diverses organitzacions armades al voltant del republicanisme que han utilitzat el nom d’ Irish Republican Army o Óglaigh na hÉireann (Voluntaris Irlandesos). Tots diuen ser hereus de l’IRA original, l’exèrcit de la República d’Irlanda, proclamada pel parlament irlandès. Les principals organitzacions són119:
Provisional IRA (PIRA): fundat el 1969 i conegut per les seves
campanyes armades durant les dècades de 1970, 1980 i 1990.
Oficial IRA (OIRA): format a partir d’una escissió del PIRA el
1969.
Real IRA (RIRA): format a partir d’una escissió del PIRA de la
dècada de 1990.
IRA de la Continuïtat (CIRA): format a partir d’una escissió del
PIRA a la dècada de 1990.
Óglaigh na hÉireann
La denominació Irish Republican Army es documenta per primera vegada el 2 de juny de 1866, moment en que els nacionalistes irlandesos s’organitzaren en "regiments de l’IRA"120. A partir de l’IRA antic, el bàndol armat contra el Tractat forma l’IRA "antitractat". Les primeres accions armades de l’IRA es remunten a la Guerra de la Independència irlandesa (1919 – 1921). Després del Tractat anglo – irlandès a partir del que s’instaura l’Estat Lliure d’Irlanda, esclata la Guerra Civil irlandesa (1922 – 1923).
119 O'BRIEN, B. (2000). A pocket history of the IRA. Dublin: O'Brien Press.
85 El 1923, l’IRA es postularà com la branca militar del Sinn Féin, el partit irlandès que s’oposarà sempre a la partició dels sis comptats del Nord de la resta de l’illa121.
Entre 1942 i 1944 l’IRA endega una campanya contra objectius del Govern britànic i del Govern irlandès. La campanya fracassarà. Amb la independència d’Irlanda el 1948, l’IRA continuarà combatent el domini britànic al Nord. Entre 1956 i 1962, endegarà la campanya de la frontera caracteritzada pels atacs sistemàtics a la frontera que separa els sis comptats del Nord de la República d'Irlanda. També fracassarà i, a més, perdrà molt suport social tant al Nord com al Sud de l’illa.
Des de 1962, el cap de l’estat major de l’IRA era Cathal Goulding, de tendència marxista. Aquest, juntament amb altres militants, assumiran la visió marxista de la lluita de classes al Nord d’Irlanda i es negaran a culpar a la majoria protestant de l’Ulster. Les divisions sectàries entre protestants i catòlics seran, segons Goulding, l’eina des de Gran Bretanya per a mantenir la dominació imperialista de l’illa. L’agost de 1969, quan esclaten els Troubles, la direcció es nega a repartir armes entre les comunitats catòliques cosa que fa créixer molt el descontent de la base del moviment.
Hi haurà molta confrontació a l’Ard Fheis en matèria política i acabarà provocant l’escissió entre la branca Oficial, la Provisional, alineant-se els primers amb la tendència marxista i els segons al voltant del nacionalisme republicà més radical. Durant els primers anys, les dues faccions creaven molta confusió entre la població i es desconeixia en gran mesura la seva diferència. La ruptura de l’exèrcit tindrà
121
BELL, J. B. (2000). The IRA, 1968-2000: Analysis of a secret army. London: Portland; BELL, J. B. (1990). IRA: Tactics and targets. Dublin: Poolbeg; ENGLISH, R. (2004). Armed struggle; O'BRIEN, B. (1999). The long war: The IRA and sinn féin. New York: Syracuse University Press;
86 repercussions en tot el moviment. El Sinn Féin es dividirà el 1970 pel mateix motius, diferències polítiques en el reconeixement de les institucions irlandeses i britàniques. El
Sinn Féin es dividirà també en dues branques, representant els oficials al sector més
d’esquerres. El 1982, el Sinn Féin Oficial canviarà el seu nom per Sinn Féin – Workers
Party. Al començament, ambdós sectors comptaven amb similar força repartida per
barris.
Durant els primers mesos dels Troubles, l’ OIRA no participava en la campanya armada i van ser els Provisionals els que van organitzar la batalla armada contra la policia i l’exèrcit britànic. Serà el 1970, durant un toc de queda decretat per les autoritat britàniques als districtes de Falls Road (barri nacionalista) que ambdues faccions resistiran els policies i les tropes de l’exèrcit en favor de la comunitat.
Després d’això, lluny de polir diferències, les dues faccions s’embrancaran en una lluita creuada de tirotejos i venjances que durarà anys. El 1974, una escissió a l’OIRA culmina amb la fundació de l’Irish Nationalist Liberation Army (INLA) i començarà també una guerra entre ells per la dominació dels sectors d’esquerres de la branca armada. Els Oficials, tant l'OIRA com l' Official Sinn Féin aniran perdent poder al Nord i es decantaran cada vegada més cap a un moviment republicà no violent d’idees progressistes.
Per part del PIRA, la seva estratègia des de 1969 fins a 1977 era mantenir una guerra de desgast contra l’exèrcit britànic, esperant que el gran cost de mantenir les forces de seguretat al Nord obligués al Govern britànic a cedir a l’Ulster i finalment renunciar a
87 Governar sobre la nació irlandesa122. Després d’accions dutes contra la població civil (internament sense judici previ, Bloody Sunday) els militants de l’IRA augmentaran molt. A més, desenvoluparà campanyes de gran impacte a través de diferents mitjans, des de propagandístics fins a purament militars.
El 1972 comença el primer intent de negociació entre el PIRA i el Govern britànic. No tindrà èxit i s’haurà d’esperar a 1975 per a que es proclami el primer alto el foc per part del PIRA. En pocs mesos l’acord fracassarà per la dilació del Govern d’executar solucions polítiques i els constants atacs a la població civil per part de paramilitars unionistes.
Continuarà així la lluita armada constant fins a la dècada de 1990. Durant aquest període, es desenvoluparan diverses campanyes en territori britànic.
El balanç és que durant els trenta anys de conflicte, al voltant de 1.100 efectius de diverses forces de seguretat britàniques perdran la vida combatent contra el PIRA i altres grups armat republicans. El PIRA perdrà 276 membres i el conjunt d’altres organitzacions republicanes 100 membres. 700 civils van perdre la vida en atemptats atribuïts a grups republicans i 800 més en atacs de paramilitars lleialistes.
El sector més jove del moviment provisional, contraris a l’alto el foc de 1975, argumentant que havia concedit guanyar temps als britànics per recompondre files i infiltrar membres al PIRA que van provocar assassinats sectaris, encapçalats per Gerry Adams i Martin McGuinness, prenen el control del moviment. En aquest moment, la branca armada adopta una estratègia de desgast. El PIRA es reorganitzarà en cèl·lules
122 HEARTY, R. (1995). The evolution of the provisional IRA. Belfast: Queen's University Belfast; MCKEARNEY, T. (2011). The provisional IRA.
88 petites mentre que el Sinn Féin Provisional començarà a fer notar la seva presència a l’opinió pública. En un document oficial de la dècada de 1980, les dues branques desenvolupaven papers diferents però convergents en la guerra d’alliberament nacional: l’IRA desenvolupa la campanya armada i el Sinn Féin manté la guerra de propaganda i la veu pública i política del moviment.
El Green Book, guia militar per a reclutes de l’IRA, el 1977 estableix l’estratègia de
“long war”123:
Una guerra de desgast contra l’enemic basada en causar tants morts com sigui possible per a crear pressió en l’opinió pública que obligui al Govern de Londres a replantejar la presència de les seves forces armades a Irlanda.
Una campanya d’atemptats dirigida a fer no rentables els interessos financers de l’enemic a la vegada que frenar la inversió a llarg termini l nostre país.
Fer ingovernables els sis comptats per a l’administració britànica.
Defensar la guerra d’alliberament castigant a delinqüents, col·laboradors i informants.
El 1976, amb la retirada de l’estatus polític als presoners, començarà una llarga campanya a les presons que culminarà el 1981. Aquest període enfortirà els provisionals. Les protestes marcaran el pas del PIRA d’una instància purament militar a una altra caracteritzada pel creixement del Sinn Féin i la branca política. També
89 provocarà la ruptura amb l’abstencionisme electoral i començarà l’estratègia coneguda com "Armalite i Urna"124, caracteritzada per utilitzar i legitimar la lluita armada complementada amb la lluita política. A més, a partir d’aquest moment els republicans intentaran establir ponts de diàleg per arribar a una solució política.
La lluita s’intensificarà durant el final de la dècada de 1980 i principis de 1990, alimentada per la intransigència absoluta del Govern conservador britànic i la violència paramilitar lleialista i el contraban massiu d’armes per part dels republicans amb Llívia.
Hi haurà una treva el 1994 després que les autoritat britàniques acceptin el Sinn Féin a les converses multipartidistes. El 1996 es trenca l’alto el foc per noves dilacions del Govern i finalment, es proclama un alto el foc, que serà ja el definitiu, el 1997 ja sota l’administració de Tony Blair.
L’any següent, el 1998, es signen els denominats Acords de Divendres Sant, on tots els partits es comprometen a acceptar un executiu col·legiat i una “forta influència” política de la República d’Irlanda en els assumptes de l’autonomia nord irlandesa. A més, s’accepta una futura unitat amb la República sempre que la majoria de la població així ho vulgui.
El 2005 el PIRA anuncia el seu desarmament per a facilitar el procés pautat el 1998. Es considerarà oficialment desmantellat el 3 de setembre de 2008, moment en que el seu Consell Armat ja no estava operatiu, segons informava la Comissió independent de Control, afegint que no existia una estructura de líders capaços d’organitzar de nou la lluita armada.
91