Estudios Culturales i Estudios de Recepción

Dins els Cultural Studies no s’han d’oblidar les nombroses contribucions dels investigadors llatinoamericans del corrent anomenat Estudios Culturales o Estudios de Recepción. Es tracta de contribucions vàries i variades, com recorden Orozco-Gómez i González-Reyes (2007), ja que en cada país els estudis de recepció de matriu culturalista s’han institucionalitzat de manera diferent. Jacks (1994, p. 57) descriu cinc corrents principals presents a l’Amèrica Llatina, que aborden la comunicació des del pol del receptor:

1) el corrent del consumo cultural, desenvolupat per García-Canclini, que proposa una teoria sociocultural del consum integrant-hi teories econòmiques, psicoanalítiques, antropològiques, sociològiques i comunicològiques;

2) el corrent dels frentes culturales, liderat per Jorge González, que proposa demostrar que existeix una disputa per la validació simbòlica, en què cada grup sociocultural participa per fer valer la seva identitat cultural;

3) el corrent de la recepción activa, propagat pel CENECA (Centro de Indagación y Expresión Cultural y Artística) de Xile, estudia la influència cultural de la televisió a través de l’exploració de les relacions concretes de producció de significat entre els diferents segments socials i el missatge televisiu;

4) el corrent de l’uso social de los medios, proposat per Martín-Barbero, analitza les articulacions que s’estableixen entre les pràctiques de comunicació i els moviments socials, considerant les mediacions del context cultural dels receptors;

5) el model de les multimediaciones o de la mediación múltiple, concebut per Orozco-Gómez i desenvolupat pel PROIICOM (Programa Institucional de Investigación en Comunicación y Prácticas Sociales) de la Universidad Iberoamericana de Mèxic, té l’objectiu d’esbrinar com s’esdevé la interacció entre la audiència i la televisió, prenent en consideració tot el conjunt de mediacionsque intervenen en el procés de consum i en les pràctiques socials. Segons Orozco-Gómez (1994, p. 72-73) actualment el concepte de recepció televisiva és entès, en l’àmbit de la investigació crítica de l’audiència, com un procés interactiu, complex i contradictori. La interacció entre la televisió i les audiències és en si mateixa un procés

77

complex, multidimensional i multidireccional, que compta amb molts moments, escenaris i negociacions que sovint transcendeixen la pantalla televisiva.

Aquest autor parteix del concepte de mediació de Martín-Barbero (1987), entesa com a “esa instancia cultural desde donde el público de los medios produce y se apropia del significado y del sentido del proceso comunicativo” (Orozco-Gómez, 1994, p. 73-74). Successivament, proposa entendre la mediació com a procés estructurant, “que configura y reconfigura tanto la interacción de los miembros de la audiencia con los medios, como la creación por parte de ellos del sentido de esa interacción” (Orozco-Gómez, 1994, p. 74). La mediació, doncs, és un procés diferent de la suma dels seus components i s’origina en diverses fonts: la cultura, la política, l’economia, la classe social, el gènere, l’edat, l’ètnia, els mitjans, les condicions situacionals i contextuals, les institucions i els moviments socials, la ment del subjecte. Per tant, Orozco-Gómez (1994, p. 75-81) proposa quatre grups de mediacions per integrar la mediació múltiple que conforma la interacció entre televisió i audiència:

a) La mediació individual: es refereix al subjecte com a individu amb un desenvolupament cognoscitiu i emotiu i com a subjecte social membre d’una cultura (aquí hi entren factors com l’edat, el gènere, l’ètnia, la situació socioeconòmica, entre altres).

b) La mediació situacional: es refereix a l’escenari, a la manera en què l’espectador està davant de la televisió – en l’espai social o íntim, sol o en companyia, en silenci o parlant amb altres, concentrat en la visió o fent altres activitats, etc. (Jacks, 1994, p. 58).

c) La mediació institucional: es refereix als sistemes o les organitzacions a les quals el receptor pertany, com la família, l’escola, l’empresa, l’església, el partit polític i fins i tot els mateixos mitjans de comunicació (Jacks, 1994, p. 58).

d) La mediació videotecnològica: està realitzada pel mateix mitjà televisiu, mitjançant les característiques específiques del seu llenguatge i de la seva tecnologia (en aquest sentit, un mecanisme molt important indicat per l’autor és el gènere televisiu).

Com destaca Jacks (1994, p.58), s’ha de tenir present que els diversos tipus de mediació es combinen demanera diferent en cada situació empírica, depenent de la rellevància que cada un adquireixi en les “pràctiques de recepció” dels subjectes.

78

2.5.

Els usos dels mitjans de comunicació per part de les

audiències

L’altre element fonamental de la nostra perspectiva teòrica, juntament amb el concepte d’audiència activa, és el conjunt d’usos, tant individuals com socials o col·lectius, que les audiències poden fer dels mitjans de comunicacions. Es tracta d’un concepte estrictament lligat a les funcions socials que els mitjans de comunicació desenvolupen per a les audiències. El concepte d’usos dels media té arrels en tots elscorrents teòrics descrits fins ara, és a dir la perspectiva dels usos i gratificacions, els cultural studies i els audience studies.

En primer lloc, és rellevant esmentar els quatre punts presentats per McQuail et al. (1972, p. 155) sobre les relacions entre els continguts dels mitjans de comunicació i els usos que en fa l’audiència:

1 Diversion:

(a) escape from the constraints of routine; (b) escape from burdens of problems; (c) emotional release.

2 Personal relationship: (a) companionship; (b) social utility. 3 Personal identity:

(a) personal reference; (b) reality exploration; (c) value reinforcement.

4 Surveillance – maintaining an overall view of the immediate environment.

Per que fa als usos més individuals dels mitjans, McQuail (1994, p. 320) esquematitza en els punts següents els motius i les satisfaccions lligades a l’ús dels mitjans de comunicació: i. obtenir informació o consell;

ii. reduir la inseguretat personal; iii. aprendre sobre la societat i el món; iv. recolzar els valors propis;

v. millorar la visió de la pròpia vida;

79

vii. tenir una base per al contacte social, o un substitut del contacte social; viii. sentir-se connectat als altres;

ix. fugir dels problemes i de les preocupacions; x. entrar en un món imaginari;

xi. omplir el temps; xii. alliberar emocions;

xiii. donar una estructura a la rutina quotidiana.

A més, l’autor pren en consideració la importància de la participació i de l’entreteniment que el públic experimenta en l’ús dels mitjans de comunicació.

A més dels usos individuals que els usuaris dels mitjans de comunicació poden posar en marxa, molts investigadors n’han destacat d’altres anomentats socials o col·lectius. El mateix McQuail (1997) afirma que en les darreres dècades s’ha desenvolupat un corrent de recerca lligat als

audience studies que considera el consum mediàtic com una part integrant de les experiències i de les interaccions de la vida quotidiana (Moores, 1993; Silverstone, 1994). Segons aquest autor, inicialment, el públic s’havia representat mitjançant uns models més propers a les abstraccions estadístiques que a la veritable condició humana: com a víctima en el model dels efectes; com a consumidor en el model del mercat; com a moneda d’intercanvi en el model del bé de consum. Centrar-se en canvi en els usos socials dels mitjans de comunicació permet posar les audiències en els seus contextos reals de consum.

Tot i no ser una activitat de grup en la majoria dels casos, el consum mediàtic també té un fort caràcter social, que inclou (McQuail, 1994 i 1997):

- la sociabilitat de l’ús dels media;

- els controls normatius o l’avaluació sistemàtica per part de la societat dels continguts i dels usos mediàtics;

- l’estructuració del consum mediàtic d’acord amb altres activitats relatives als principis de les relacions socials i interpersonals (com ara, aquelles basades en la classe, el gènere, l’edat, el poder social, l’ètnia, les subcultures, els estils de vida).

Òbviament el consum d’alguns mitjans pot ser més o menys individual o social, i més o menys relatiu a l’esfera pública o privada de la vida (McQuail, 1997). La sociabilitat del comportament de les audiències, com recorda McQuail (1994), presenta diversos aspectes, com ara els següents:

80

*…+ attending to media in order to maintain peer-group relationships (Riley and Riley, 1951; Rosengren and Windahl, 1989); the widespread reference to media experience as a basis for conversational exchange and lubrication of informal social contacts; the substitution of media personalities for missing real-life models or interlocutors (Noble, 1975). There is also a large body of evidence testifying to the great importance of television viewing as a focus for, and a principle of, family interaction (Morley, 1986; Lull, 1990). Television provides opportunities both for participating in the family circle and distancing oneself form it (p. 308).

La sociabilitat de l’experiència del consum mediàtic no substitueix senzillament les altres formes de contacte social, sinó que s’hi relaciona de manera complexa, justament perquè les mateixes relacions socials són complexes. El contacte social mediat pels mitjans de comunicació pot afegir-se als altres contactes socials o també substituir-los (McQuail, 1997). Hi ha una gran varietat de modes d’interacció entre l’ús dels mitjans de comunicació i la vida quotidiana. Com afirma Orozco-Gómez (1994) en relació amb la televidència (entesa en la doble accepció del procés de recepció televisiva i de la manera de tractar-lo des del punt de vista de la recerca), els processos de recepció han esdevingut objectes polèmics fins i tot per als mateixos investigadors: “Hay muchas maneras de ver televisión, así como hay muchos modos de hacer televisión. También los usos de la televisión por parte de la audiencia son múltiples y cada vez más creativos e imprevistos” (Orozco-Gómez, 1994, p. 7).

McQuail (1994) afirma que l’ús dels mitjans com a comportament social es diferencia socialment i culturalment. A més, és governat per normes formals i informals, sovint s’estructura segons els esquemes de les relacions socials i s’integra a la resta de la vida social. Finalment, l’ús dels mitjans és en si mateix una activitat social i potser la base per a altres interaccions socials (McQuail, 1994).

Recordem la proposta de Martín-Barbero, esmentada més amunt, d’estudiar la comunicació i el procés de recepció segons el model de l’ús social dels mitjans, que analitza “las articulaciones que se establecen entre las prácticas de comunicación y los movimientos sociales, considerando las mediaciones del contexto cultural de los receptores” (Jacks, 1994, p. 57).

Pel que fa als usos socials de la televisió cal destacar l’aportació de Lull (1980), que ha descrit cinc usos socials del mitjà televisiu:

81

a) Ús estructural: es refereix a l’ús del mitjà com a marc temporal per a les activitats quotidianes.

b) Ús relacional: el mitjà dóna un terreny comú per als temes, tòpics, imatges, etc., sobre els quals es pot opinar.

c) Afiliació o exclusió: el mitjà es pot usar per augmentar o evitar el contacte físic o verbal amb la resta de la família i pot servir per millorar la solidaritat familiar, mantenir les relacions i disminuir les tensions.

d) Aprenentatge social: té a veure amb el procés de socialització.

e) Competència/domini: es refereix al poder, socialment estructurat, de control de l’ús dels mitjans en la família i “has to do with role enactment and reinforcement, with being an opinion leader (Kats and Lazarsfeld, 1955) or first with the news, and so on” (McQuail, 1994, p. 309).