Ironia i humor

L’expressió humorística s'inspira en la realitat però la distorsiona amb la finalitat concreta d’aconseguir un efecte irrisori. Una de les maneres de fer riure és provocar una tensió que concloga en un final sorprenent. Konrad Lorenz, en l’obra El hombre se encuentra con el perro, ha narrat l'aparició primera del riure: Un grup de caçadors del Paleolític travessa un bosc sota la contínua amenaça de l'atac d'un tigre. Tots tenen por, senten sorolls de branques i cruixir de fullaraca. Accentuen la tensió infligint major rigidesa als seus músculs i nervis. Finalment, d'entre els matolls apareix un antílop espantat. La tensió dels caçadors cedeix, els nervis es relaxen i els músculs experimenten un seguit de moviments espasmòdics en procés de distensió que culminen en una rialla col·lectiva.

Sembla que una reacció pareguda acompanya la interpretació d’una representació còmica: La nostra curiositat i l'expectació davant el desenllaç aterra davant una situació sorprenent i inesperada. És el gag culminant del moment que ens produeix la distenció muscular i ens aboca al clímax humorístic.

Hi ha, però, una altra teoria per a explicar la comicitat: la desenvolupada per Sigmund Freud a partir de la natural agressivitat de l’ésser humà. Segons el pare de la psicoanàlisi, a desgrat de l’educació social conduent al domini dels propis instints, aquesta agressivitat és satisfeta amb la humiliació del proïsme. Probablement aquest és el fonament que sosté les actuacions dels pallassos i còmics que desencadenen cops i caigudes: ens fan sentir el seu ridícul davant la nostra suposada superioritat.

La risa es satánica, luego es profundamente humana. 31

Baudelaire separa així l’home del déu, però també de les bèsties que poblen l’univers. Senyala la superioritat de l’ésser humà respecte dels animals i troba en la rialla la manifestació de qui se sap superior. El poeta francès distingeix l’alegria del riure i, en aquest camp, separa el riure innocent del que no ho és.

Per a fundar aquesta diferenciació entre la rialla innocent i la capciosa, Baudelaire parteix de Hoffman i separa allò còmic innocent i allò còmic ordinari. Des d’aquest punt de vista, identifica allò còmic ordinari amb un tipus d'ironia graciosa i allò còmic innocent amb l’humor més evident.

En realitat, molts filòsofs han tractat sobre aquesta diferència i, fins i tot, han definit la ironia humorística en comparació a l’humor simple i transparent però, per damunt de matisos, sempre hi han trobat en comú la rialla. Pel que fa a les seues observacions més personals, caldrà destacar les següents:

1. Mentre la ironia humorística guarda un punt de mordacitat i cova una malvolença, és propi de l’humor innocent una certa simpatia, encara que sovint fingida.

2. L´humor ingenu actua com el somriure de la raó, mentre que la ironia graciosament enganyosa, conté notes de sarcasme i de vegades fins i tot de menyspreu.

3. L´humor càndid sent certa compasió per l’objecte de la seua burla i ofereix un xic de tendresa que l’allunya de la ironia certament més capciosa.

A més d’aquestes tres, n´hi ha d’altres dos que marquen la pauta de separació més evident entre l’obra ironicohumorística i l’obra candorosament humorística:

La ironia, per molt humorística que puga arribar a ser, sempre oculta una veritat darrere d’una altra aparença. Una veritat que pretén ser descoberta. Aquest descobriment farà possible la interpretació del discurs. Per això, tota ironia és, en part, transparent, perquè té la necessitat de ser descoberta. Aquesta transparència rau en el fet conegut que la seua aparença, per familiar que puga resultar, entranya en ella mateixa la urgència de ser desxifrada. Paral·lelament, l’humor sense ironia no té aquesta característica, no obliga l’interlocutor a participar en el joc del descobriment i de la interpretació de la comunicació. L’humor no juga; l’humor és, per això, seriós. Mentre la ironia fa broma, l’humor no. L’humor és una simulació seriosa, una transformació graciosa. En realitat, l’humor no pretèn ser desxifrat. Probablement és per aquesta raó que Baudelaire pot definir una rialla innocent. És la rialla primera, la que neix sense cap esforç ni intel·lectual ni de pensament.

Endintsant-se en els camps de l’art i de la creació, el mateix Baudelaire arriba a identificar la rialla innocent amb la imitació, d’una banda, i la rialla no innocent amb la creació, d’una altra. La primera, identificada amb l’humor, s’assimila al fet d’imitar la realitat tot observant-hi alguna diferència, però sense deixar de ser res més que una imitació. A segona, la ironia, conté un marge de creació, tracta de forjar una nova realitat. Malgrat utilitzar elements reals per a construir-la, el resultat d'aquesta creació no és enlloc més que en la complicitat entre creador i espectador.

Aquesta seria, doncs, la segona diferència a la qual cal fer referència: la capacitat creadora de la ironia enfront de l'humor simple i senzill. El procediment irònic és una tècnica creadora perquè la nova situació és imaginada intel·ligentment per l'artista a diferència del que ocorre en les obres humorístiques, en què l'artífex recrea una realitat vigent a la qual únicament li canvia l'aspecte.

Podrem, així, separar obres ironicohumorístiques d’obres únicament humorístiques atenent la seua capacitat de creació de noves realitats que no existien abans. I separar, al mateix temps, les obres iròniques amb càrrega d'humor de les iròniques amb una altra proposta interpretadora de la doble lectura, com les ironicosatíriques o les ironicocíniques. D’aquestes dues, en tractarem tot seguit.