JERARQUIES I CARISMA PROFÈTIC

La transició del segle II al III resulta un moment clau per entendre la història del cristianisme. Es tracta d’una època de grans canvis, no tan sols al si de l’Església, sinó també de tot l’Imperi roma, amb la gran crisi del segle III que va marcar, sens dubte, un punt de ruptura. És en aquests anys quan el cristianisme va començar a tenir ja una força demogràfica considerable. A poc a poc, les autoritats imperials l’aniran veient com una amenaça cada vegada més seriosa i serà justament ara quan comencen les persecucions en un sentit ple (González Salinero, 2015: 87). El canvi intern de major transcendència que va experimentar el cristianisme va ser la consolidació d’una jerarquia ja clarament definida, amb el triple magisteri de diaques, preveres i bisbes. Però això no va ocórrer només al cristianisme, ja que també al judaisme es consolida en aquest període una estructura jeràrquica conformada pels rabins o savis de la Llei, al capdavant dels quals se situava el patriarca o nasí, el qual tenia la seua seu a Tiberíades de Galilea i era reconegut pel poder romà com a legítim representant del poble jueu –posseïa el títol de

clarissimus i illustris, a més de la prefectura honorària- (Lillo Botella, 2015: 384), podent,

fins i tot, percebre tribut per l’acompliment de les seues funcions (l’aurum coronarium). Convé recordar que, tot i la destrucció de l’Estat jueu arran de les dues derrotes contra Roma, els anys 70 i 135, el judaisme mai no va perdre el seu caràcter de culte tolerat pel poder romà –estatus que tradicionalment s’ha definit com licita religio, expressió que apareix a l’Apologeticum de Tertul·lià (Tertullianus, Apologeticum, 21, 1), però que no sembla tenir una connotació jurídica stricto sensu-. En la pràctica, el càrrec de patriarca requeia sobre els descendents per via masculina del rabí Hillel, cèlebre mestre de la Llei que visqué cap al canvi d’era. La tradició rabínica fa remuntar l’origen del patriarcat als dies de la destrucció del Temple de Jerusalem, quan l’emperador Vespasià va permetre a rabí Johanan ben Zakai instal·lar un sanedrí a la ciutat costera

VI Jornadas de InVestIgacIón de la Facultad de FIlosoFía y letras de la unIVersIdad de alIcante 137

de Jabné (Avot de rabí Natan, 4), el qual havia de substituir el que estava situat a la ciutat santa com a òrgan rector de la vida del judaisme. Avui, però, es considera que el patriarcat no es va consolidar de forma definitiva fins a finals del segle II o principis del III, en època de Judà I el Príncep, el compilador de la Mishnà o tradició oral (Boyarin, 2011: ). De fet, la primera menció a la figura del nasí fora de les pròpies fonts rabíniques la trobem a l’epístola d’Orígenes a Africà, datada cap a l’any 240 (Origenes, Ad Africanum, 20). Tant el judaisme rabínic com el cristianisme prengueren com a model l’estructura jeràrquica de les escoles filosòfiques (Rokeah, 1982: 93-95; Boyarin, 2011: 157-168), en especial de l’estoïcisme. Cal recordar que al món pagà la filosofia constituïa el veritable referent moral, donat que els déus de la religió grecoromana no podien ser presos com un exemple ètic en absolut.

L’autor que millor exemplifica aquest canvi de paradigma va ser Tertul·lià de Cartago. Tot i que la seua ingent obra va ser un referent per als autors posteriors, especialment per les seues crítiques a l’heretgia marcionita, un fet va embrutar la seua imatge en els seus últims anys: la seua caiguda en l’heretgia marcionita (Barnes, 1971: 130-142). El montanisme era una doctrina originada a Frígia que defensava el paper de les figures carismàtiques i de la profecia. Certament, aquesta classe de figures havia tingut una importància cabdal en l’Església primitiva. A la Didaché, un manual de disciplina eclesiàstica molt primitiu, es fa menció dels “profetes” com a element rector de la vida de la comunitat. D’igual manera, al

Pastor d’Hermas, el fil de la trama està constituït per les diferents visions profètiques del

protagonista. Aquest carisma profètic, però, podia arribar a ser un perill a l’hora d’establir una unitat doctrinal al si de l’Església per les diferències de criteri que podia haver entre els diversos profetes que, en teoria, parlaven per boca de l’Esperit Sant. Al nord d’Àfrica, l’heretgia va tenir una ampla difusió, com ho demostra el propi Tertul·lià, el qual, en la seua etapa montanista es referiria als cristians com a psychicoi. La principal obra del montanisme nordafricà és la Passio de Pertètua i Felicitas, la qual sovint ha estat atribuïda al mateix Tertul·lià. Curiosament, al judaisme també es dóna aquest procés de condemna de la profecia, en el sentit que es considerava que aquesta havia arribat al seu final. Segons un relat contingut al Talmud de Babilònia, l’excomunió de rabí Eliezer va estar provocada per l’ús que aquest havia fet de la profecia en una discussió amb altres rabins al voltant de la interpretació de la Llei:

Va tornar a dir (rabí Eliezer als rabins): “Si l’halakhà3 _{està amb mi, que siga provat des}

del cel!” Aleshores, una Veu del Cel va exclamar: “per què discutiu amb rabí Eliezer, si l’halakhà és amb ell?” Però rabí Josué es va alçar i va dir: “(La Torà) no està al cel (Deut. 30, 12)!” Què volia dir amb això? Va dir rabí Jeremies: “que la Torà ja havia estat donada al mont Sinaí; nosaltres no parem atenció a una Veu del Cel, perquè Tu ja has escrit a la Torà al Sinaí: et deixaràs portar per la majoria” (Talmud de Babilònia,

Baba Mezia 59b).

5. CONCLUSIÓ

Queda clar, doncs que l’ortodòxia no ve donada des d’un principi, però tampoc podem afirmar que les doctrines qualificades com a herètiques precedisquen necessàriament a aquesta ortodòxia. En qualsevol clar, el que resulta innegable és que el fenomen de les heretgies va ajudar a acabar de perfilar l’ortodòxia cristiana, aclarint determinats punts que, fins llavors, no quedaven del tot clars. D’aquesta manera, quan Constantí va apostar de manera definitiva per l’Església cristiana després de la seua victòria al Pont Milvi, podem afirmar que existia ja una veritable identitat cristiana plenament formada, una “proto-ortodòxia” en definitiva que seria sistematitzada als concilis que s’anirien celebrant a partir d’aquest moment sota l’empara d’un poder cada vegada més cristianitzat.

BIBLIOGRAFIA

BARNES, T. D. (1971), Tertullian. A Historical and Literary Study, Oxford, Clarendon Press. BOYARIN, D. (2011), La partition du judaïsme et du christianisme, Paris, Les éditions du Cerf. CLARK, E. A. (1992) The Origenist Controversy. The Cultural Construction of an Early Christian

Debate, Princeton-Oxford, Princeton University Press.

EHRMAN, B. D. (2009), Cristianismos perdidos. Los credos proscritos del Nuevo Testamento, Barcelona, Ares y Mares.

FORCANO I APARICIO, M. (2015), Els antievangelis jueus. Les caricatures jueves de Jesús de Natzaret, Enrahonar. Quaderns de Filosofia, 54, 11-31.

JAFFÉ, J. (2009), El Talmud y los orígenes judíos del cristianismo, Bilbao, Desclée De Brouwer.

GONZÁLEZ SALINERO, R. (2015), Las persecuciones contra los cristianos en el Imperio

romano, Madrid-Salamanca, Signifer.

JOHNSON, P. (2008), La historia de los judíos, Madrid, Zeta.

LIEU, J. M. (2015), Marcion and the Making of a Heretic. God and Scripture in the Second

Century, New York, Cambridge University Press.

LILLO BOTELLA, C. (2015), Patriarcas y emperadores: judaísmo y poder político tras la destrucción del Segundo Templo. En BRAVO, G.; GONZÁLEZ SALINERO, R. (Ed.), Poder

central y poder local: dos realidades paralelas en la órbita romana, Salamanca-Madrid,

Signifer, 375-394.

PIÑERO, A. (2014), Año 1: Israel y su mundo cuando nació Jesús, Madrid, Ediciones del Laberinto.

ROKEAH, D. (1982), Jews, Pagans and Christians in Conflict, Leiden, E. J. Brill.

SIMON, M. (1964), Verus Israel. Étude sur les relations entre chrétiens et juifs dans l’Empire

romain (135-425), Paris, Éditions de Boccard.

SMALLWOOD, E. M. (1976), The Jews under Roman Rule. From Pompey to Diocletian, Leidem, E. J. Brill.

139