La justificació del pintor en les notes íntimes del seu diari i en les millors obres de l’última època La malaltia i la mort:

Martí Alsina es va creure amb el deure moral de justificar algunes de les seves actituds i decisions que podien resultar incomprensibles per a la gent que havia cregut en ell. Una d’elles era l’exagerat entusiasme que va mantenir durant la seva millor època, que li va fer llençar-se a realitzar grans empreses sense calcular els costos. I d’aquí, i de la mala gestió econòmica que sempre el va caracteritzar, va venir la decisió, potser més dolorosa: la industrialització de la seva obra, que va suposar la caiguda en picat i explícita del seu estil25, acceptant sense més remei “la decadencia de mi nombre

de artista, alimentada por los malos lienzos que para sostener y aumentar un crédito contra mí, he tenido que... [incabat]”26.

“Yo soy el primero que me resigno al inconveniente de aguantar encargos denigrantes, haciendo como quien no tiene alma y sangre”27.

Així va ser que, mentre produïa gairebé de manera industrial en el seu taller, obres que podien vendre’s fàcilment (obres de tema religiós, marines i fins i tot

25

“Hacer cuadros de mucha expresión en las figuras de medio cuerpo o pequeñas (dos o tres) tratados

libremente y enérgicamente (cuadro en un día)”. “Temas de gusto del público: “La pobre viuda, Pendants”. “Cuadros que den por lo menos 50 duros diarios (de grande efecto, fácilmente)”. “Marinas de unos tres palmos. Contrastes”. “Rocas oscuras, cielo claro, espumas. Medias figuras y de espaldas. Bello resultado en un día. 150 duros una”. “Mujer, gran conclusión y resultado. Hecho en 20 días. Mil duros”. “Marinitas de 25 duros”. “Caprichos a medio cuerpo del natural. Cien duros”. “Otros de pronta ejecución y gran efecto”; “Vegeu els meus treballs i els meus dibuixos, les meves anotacions de color del natural, i els quadres de figures on tantes dificultats són vençudes. Compari’s el que he fet i el que es feia coetàniament, i vegi’s la influència que el meu art ha exercit en el meu país i damunt l’art dels meus deixebles. La ingratitud miserable filla de la vanitat de cada home, s’hi veurà tot seguit… Dia vindrà…”. Vegeu: J. Folch i Torres. “El pintor Martí Alsina…”, 1920, pp. 129-131.

26

Vegeu Apèndix Documental. Documentació de l’Arxiu familiar, punt 5.133. Barcelona. Reflexió del pintor en notes íntimes sobre el seu estat de greu endeutament. Sense data, cap el final de la seva vida (c. 1890-93)

27

Paraules que Mª T. Guasch va recollir de l’arxiu familiar de l’artista. Vegeu: “Ramon Martí Alsina i la

paisatges d’estil olotí28 que tant havia popularitzat el que havia estat també deixeble seu, Joaquim Vayreda) va realitzar en aquest últim període, algunes obres importants que recordessin al públic qui era encara, i recuperar la consideració de la que havia gaudit anys enrere. I amb aquest objectiu va sorgir la idea de representar, per exemple, “La

Companyia de Sta. Bàrbara”, “... cuadro que se pintó por convenio con Narciso Vendrell...”29, una obra de grans dimensions que l’artista va presentar en 1891 a la Primera Exposició de Belles Arts de Barcelona amb la qual va obtenir un diploma honorífic, va ser adquirida per la Diputació de Barcelona i actualment s’exhibeix a les sales d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Però malgrat aquest petit èxit la seva posició vers la crítica de l’època continuava essent molt escèptica com es desprèn d’una nota manuscrita referent a aquesta mateixa exposició: “en todas partes

hay críticas contradictorias, buenas y malas, determinadas por miras individuales, por puntos de vista filosóficos o estéticos diversos, por preocupaciones de escuela, por gustos formados por luchas de escuelas, por espíritus de escuela, así como por actos de compañerismo (...) Y tanto es así que de paso lanzamos la idea de que todas las reuniones y centros artísticos debieran tomar como temas de depuración de críticas la cuestión o crítica propia, retratándose los artistas por sí mismos”30.

De totes maneres els problemes econòmics continuaven presents. Havia de pagar als empleats que tenia als tallers, el lloguer de la sala del Casino de Sants on tenia

28

D’aquest tipus d’obra fa referència el pintor en cartes dirigides al seu fill Ricard, sense datar, però que podem ubicar entre 1888-1894. Vegeu Apèndix Documental. Arxiu familiar, punt 5.132: “Ángel, S. Juan

(2), Rafael, Sacra Familia… y transformados en cuadritos otros bocetos religiosos…”; “En cuanto a los de Olot que me pediste, creo recordarás que tú mismo concediste que era bueno para cubrir deudas, y a no engañarme están en manos de Canals (…)”.

29

Narcís Vendrell era el seu gendre, que s’havia casat amb la seva filla petita, Ramona. Vegeu Apèndix Documental. Arxiu familiar, punt 5.126. Notes del pintor sobre l’obra “La Companyia de Sta. Bàrbara”. Sense datar (principis de 1891): “De seguro removerá la opinión pública artística respecto a mi persona

por ser cuadro de gran tamaño, atrevido, de asunto popular, que yo traté de muy antiguo, exponiéndolo en Exhibición ruidosa y de mi voluntad. Es innegable mi primer hecho, de mostrar con este acto, de volver a la vida pública y al palenque, y basta esto solo para obtener la mejor ventaja moral que es atraer las miradas a mí, siendo ellas en todos sentidos, y obligándome yo a concentrar todas mis fuerzas para una marcha única en sentido recto. (...)”.

30

encara inacabada “Els defensors de Girona”, a més dels models i les models que posaven per a ell. Aquestes últimes eren molt mes cares i, a més, Martí Alsina no es conformava amb poca cosa, sinó que volia les models més belles, com per exemple “la

Pilar” o “la Llaunereta” que, segons Josep Pla era de les que “hacen tronar y llover”31.

A mitjans de 1891 va néixer el segon fill de Martí Alsina i Paquita Chillida: Enric. I uns mesos més tard, al novembre, el pintor va emprendre un altre viatge a Madrid, i es va tornar a allotjar a la Fonda de Barcelona, del carrer de l’Albada32.

Una setmana després d’haver arribat allà, envià una carta dirigida a tots els seus fills (ja n’hi havia enviat altres abans) amb el propòsit d’explicar les peripècies del viatge. I, realment, aquest text és realment interessant, per la seva qualitat narrativa, pel seu to de relat, i per l’estil còmic que l’imprimeix l’artista. A més, és un document molt suggestiu de com devia ser un viatge en tren a finals del segle XIX33 (llàstima que ha quedat interrompuda, segurament per la pèrdua d’un dels fulls).

És en una carta que li envia el pintor al seu gendre Pellicer on, finalment, s’aclareix que el motiu del viatge van ser unes oposicions. Pellicer creia que la plaça de professor que sortia devia ser adjudicada a un tal Pons, mentre que Martí Alsina, encara que pensava que Pellicer tenia raó en un principi, no estava gaire d’acord si havia de ser objectiu, perquè, segons el seu parer, creia que, si s’havia de jutjar professionalment en

31

Aquesta informació la recull J. Folch i Torres. “En el 60 aniversario de la muerte del pintor Martí

Alsina” a Destino, núm. 906, vol. 2, pp. 28-29.

32

La primera carta que documenta aquest viatge és del 18 de novembre de 1891. Vegeu Apèndix Documental. Documentació de l’Arxiu familiar, punt 5.121. Barcelona. Carta dirigida a Anita i Josep Lluís Pellicer, i no queden clar els temes que l’han portat a la Cort. Explica que ha de veure a un tal Sr. Cañabate –potser un client–, i que finalment ha resolt els assumptes de Pellicer (medalla de 1887).

33

Vegeu Apèndix Documental. Documentació de l’Arxiu familiar, punt 5.122.Carta de Martí Alsina als seus fills. Madrid, 22 de novembre de 1891.

base a l’actitud i als resultats dels exercicis presentats i als exàmens, la mereixia més un tal Guitart34.

Martí Alsina va començar a tenir problemes de salut l’any 1892 i va haver de retirar-se una temporada al camp35. Allà va continuar pintant i fent dibuixos dels voltants de Vilamajor i Argentona, refent-se mica en mica, però sense aturar mai la seva activitat. Malauradament, i malgrat el recés, no es recuperà del tot, però això no el privà de mantenir-se en actiu un cop va tornar a Barcelona on, a principis de l’any següent encara havia de tenir alguna agradable satisfacció, com la que va resultar del fet que un important col·leccionista d’obres del nostre pintor decidís presentar algunes a l’Exposició Universal de Chicago36; o també quan Font i Sangrà, un col·leccionista de la seva obra, oferí a la organització de la Segona Exposició de Belles Arts de Barcelona

“El Gran dia de Girona”37. Però també va tenir algun que altre maldecap, com el que li va ocasionar el jurat d’admissió de l’Ateneu retirant-li una obra a l’exposició “Manifestació Artística”38 que es celebrà al maig de 1893 al·legant que era un nu massa

34

Vegeu Apèndix Documental. Documentació de l’Arxiu familiar, punt 5.124. Carta del pintor a Josep Lluís Pellicer, des de Madrid, 17 de desembre de 1891.

35

Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. Dirigido por J. F. Ràfols. Vol. II. Editorial Millà. Barcelona, 1953. Diu que marxa a Vilamajor on va passar una temporada recuperant el seu art perdut.

36

A la sessió de l’Ateneu del 2 de gener de 1893, presidida per D. José Yxart Moragas, es va decidir que l’Ateneu també participaria a la dita exposició: “Acordose también que el Ateneo concurra a la

exposición de Chicago, enviándose los Estatutos, el Bosquejo histórico y el Catálogo de la Biblioteca, delegándose a los señores Presidente y Conservador para que si lo juzgan conveniente puedan ampliar el envío añadiendo todo lo que pueda influir a que el Ateneo esté bien representado”. Llibres d’Actes de

l’Arxiu de l’Ateneu de Barcelona.

37

Informació recollida de Mª Teresa Guasch. “Ramon Martí Alsina i la pintura…”, 1994, p. 120

38

A la sessió de l’Ateneu del 29 de maig de 1893, presidida pel Sr. Vice-President D. José Torres Argullol, es parlà sobre la protesta d’alguns socis contra la resolució del Jurat de l’exposició rebutjant els dos nus dels pintors Ramon Martí Alsina i Ramon Casas, però es va resoldre no tenir-la en compte: “(…)

según se desprende del Acta del Jurado, expresión fiel de lo que pasó en aquella sesión, fueron rechazadas las dos obras en cuestión por no considerar prudente su admisión atendida la índole de la Manifestación Artística, sin tener para nada en cuenta la parte de moral o inmoral de dichas obras. En virtud de todo lo expuesto la Junta acordó por unanimidad considerar la protesta de una importancia únicamente relativa por de insuficiente y erróneo fundamento (…) A continuación leyose una instancia, suscrita también por algunos socios pidiendo se traslade al Jurado de Admisión de la misma Manifestación, su disgusto por haber rechazado por inmorales las dos espléndidas obras (…)”. Llibres

atrevit39. Els comentaris que van aparèixer a La Publicidad va ser motiu perquè s’escrigués una nota desfogant-se per enèsima vegada de l’actitud incompetent de la crítica: “por ser un abuso de la prensa, tanto más sensible cuanto aparece en una

redacción republicana que, como tal, debe mirar siempre a la justicia”. I afegeix: “era deber de Vd. Estudiar mejor el asunto... y el cómo y cuándo de la exposición de los dos cuadros a que Vd. se refiere (es refereix a la seva obra i a la de’n Ramon Casas), antes que poner las iniciales para manosear a un artista que no conoce”40.

Va ser precisament durant aquella mateixa època, cap a finals de maig de 1893, que Martí Alsina es va traslladar a viure als baixos del número 43 del Passeig de Gràcia, tal i com li fa saber a la seva filla Anita en una carta41. I a la carta següent, dirigida a Ramona i al seu marit Narcís Vendrell (amb qui ja tenia una nena que es deia Marcela), es dedueix que les relacions amb el pare encara eren tenses a causa del seu matrimoni

39

Aquesta notícia també va ser publicada a L’Esquella de la Torratxa (19 de maig de 1893), pp. 316-317. En aquesta mateixa exposició també li van retirar un nu al pintor Ramon Casas.

40

Cites recollides per J. R. Triadó. Op. cit., 1990, p. 552.

41

Vegeu Apèndix Documental. Documentació de l’Arxiu familiar, punt 5.127. Carta del pintor a la seva filla Anita, del 20 de maig de 1893.

amb Paquita42, sobretot quan, en algun moment donat, sortia algun retret, o comentari inoportú, amb el qual el pintor quedava totalment enfonsat.

Poc temps quedava ja perquè li sobrevingués el final dels seus dies, però Martí Alsina va continuar treballant amb l’objectiu de resoldre els seus deutes, i també va realitzar altres activitat, com ho demostra l’article que va publicar el primer d’octubre de 1893 a la Gaceta de Catalunya amb el títol de “El Solterón”43. Però també va continuar complint amb el seu paper de soci de l’Ateneu, concorrent a les juntes i, fins i tot, presidint una d’elles, la del primer de juliol de 1894, on va ser escollit Contador, amb divuit vots44. No va faltar a cap junta des de d’aquell moment, fins a la del 4 de desembre, en què el seu estat de salut ja devia ser més que greu.

Retirat al seu domicili del Passeig de Gràcia, a la zona coneguda com “Els Jardinets”, vivia la seva malaltia com bonament podia suportar el seu caràcter inquiet. Però un dia, enyorant massa la visió del mar, que tant present estava sempre a les seves teles, no s’hi va poder estar d’anar a contemplar-lo. Va sortir de casa amb l’excusa d’anar a comprar un moment i quan va tornar la malaltia s’havia agreujat.

42

Vegeu Apèndix Documental. Documentació de l’Arxiu familiar, punt 5.128. Carta del pintor a la seva filla Ramona, del 23 de maig de 1893.

43

Ramon Martí Alsina. “El Solterón”, a Gaceta de Catalunya. Any VI (1 d’octubre de 1893). Vegeu Apèndix Documental. Arxiu familiar, punt 5.129.

44

Va morir el 21 de desembre de 189445 a les dotze i mitja del migdia segons consta en el certificat de defunció46, deixant a la seva dona i als seus fills petits –Ramon amb 6 anys, Enric amb 3, i Emília amb només deu mesos– en una precària situació econòmica.