JURISPRUDENCIAL i DOCTRINAL 2.1.1 Introducció:
D) VENDEDOR PERSONA FÍSICA TITULAR DE UN TERRENO AFECTADO POR UNA DETERMINADA ACTUACION URBSANISTICA DESARROLLAR POR EL SISMTEMA DE
2.4.2. L'exempció per a transferències de terreny:
2.4.2.1. Terreny rústic i no constructius
2.4.2.2. Transmissió de terreny adreçats exclusivament a parcs i jardins públics o vials per a ús públic
1. Urbanitzades o el terreny en curs d'urbanització, quan la seva execució l’ha de fer la promotora d'urbanització, excepte aquells destinat exclusivament a parcs i jardins públics o carrers, de transmissió obligatòria com a superfícies per a ús públic.
2. Terrenys en els quals estan situats edificis de construcció o s'acabaven quan transmet conjuntament amb ells i enviaments d'aquests no estan exempts i subjecte a l'impost.
3. Lliures i obligatòries transferències de terreny a favor de les Administracions
2.1.1.- Introducció:
El nostre desenvolupament urbanístic, s’ha pres en algunes ciutats con una quasi - cultura, per la tendència actual de les administracions a sofisticar, tots els elements que la composen.
Els fanals dissenyats per la Beth Galí, al Parc de l’Escorxador de Barcelona; Les llambordes de colors substituint els panots hidràulic; el nou mobiliari urbà; els fanals tipus “vela de vaixell” de Sant Cugat; o inclús la filosofia que envolta els panots de les Rambles de Barcelona, amb un dibuix d’ona de mar perpendicular a aquest i que evoca un apropament del carrer al líquid element i el seu passat de riera, han fet que el desenvolupament urbanístic, pel que fa als elements constructius que s’utilitzen, s’hagi sofisticat molt.
Tots ells són exemples singulars de l’esperit de la societat, - al qual no son aliens els responsables de les administracions -, de la cultura del disseny en la qual estem immersos. Naturalment, els costos urbanístics van també incrementant - se a mesura que els elements urbanístics adquireixen més importància.
Amb uns costos elevats surt a col·lació, - cada vegada més entre els propietaris i especialment si són empreses -, la subjecció o no a l’ IVA de les quotes urbanístiques que reben per tal de pagar aquestes despeses urbanístiques.
També aquesta subjecció o no a l’ IVA, te molta importància en els transaccions immobiliàries que normalment es provoquen amb un efecte “dominó” a l’ inici de les actuacions urbanístiques.
Així, quan l’administració actuant emet una quota urbanística en la modalitat de cooperació o ho fa la Junta de Compensació en la modalitat de cooperació bàsica o per concertació, es formula la pregunta de si han d’afegir l’ IVA a les quotes les despeses d’urbanització.
La resposta actual, - però no des de tant fa anys- , és pacífica : sí.
Per tant, haurem de tenir en compte que en una inclusió de l’ IVA en el rebut d’un quota urbanística, representa en ésser un IVA suportat, - un 16% d’estalvi en la quota i a partir de l’1 de juliol de 2010 un 18%, ara un 21% - , ja que si entén que aquesta despesa esta afecta a la seva activitat, l’empresa o el particular empresari eventual, ho comptabilitzarà com a IVA, i per tant no tindrà com a efecte que sigui consumidor final.
En una obra pública ordinària, no sistemàtica, i subjecta en quan a la seva licitació a la Ley 30/2007, de 30 d’Octubre, de Contratos del Sector Público; i en quan a la seva repercussió als particulars a la Llei d’Hisendes Locals i supletòriament al Reglament general de Recaptació; les contribucions especials inclourien l’ import de l’ IVA del cost de les obres, sense desglossar i per tant els particulars si serien consumidors finals.
Respecte a l’ impost sobre el valor afegit recollir consulta apareguda a la revista EL CONSULTOR 19 (NUM-CONSULTAV0145-06, ORGANO SG de Impuestos sobre las Personas Jurídicas,FECHA-SALIDA25/01/2006),la qual en aquest punt, diu:
“3. El artículo 4 de la Ley 37/1992, de 28 de diciembre, del Impuesto sobre el Valor Añadido, señala en su apartado uno que estarán sujetas al Impuesto las entregas de bienes y prestaciones de servicios realizadas en el ámbito espacial del Impuesto por empresarios o profesionales a título oneroso, con carácter habitual u ocasional, en el desarrollo de su actividad empresarial o profesional.
Por tanto, para que las referidas entregas de bienes o prestaciones de servicios estén sujetas al Impuesto, han de realizarse por quienes tengan la condición de empresarios o profesionales.”
2.1.2. Les quotes urbanístiques:
Seguint al professor González Leal hem de recollir les seves apreciacions aparegudes en un estudi de vital importància pel nostre tema (GONZÁLEZ LEAL 20, José Luis; La
financiación de la Obra Pública Local a través de Contribuciones Especiales y Cuotas de Urbanización. Cedecs Editorial S.L. Barcelona. 1995), de les quals, destaquem que respecte a les quotes d’urbanització, diu:
“Existe un supuesto en el que las Corporaciones Locales ejecutan obras públicas, en concreto obras de urbanización, que se financian a través de aportaciones directas de los particulares, se trata de las llamadas cuotas de urbanización. Dichas cuotas se encuentran reguladas en nuestra legislación urbanística y son utilizadas en la gestión del urbanismo como instrumento financiero para la ejecución del planeamiento que, dicho en palabras de Lliset Borrell: «de nada serviría la formación o aprobación de los planes de urbanismo si no se ejecutasen. La prueba de fuego del planeamiento es su ejecución, (…) pero la ejecución comporta cuantiosos gastos que implican la necesidad de buscarles una cobertura financiera. Francisco Lliset Borrell, Las Cuotas de urbanización, Revista de Derecho Urbanístico, Enero-Febrero de 1976, Madrid.»
2.1.2.1 Antecedents:
Tal i com explica l’ expressat professor González Leal, en l’obra “ut supra” els antecedents de l’ urbanísme i la seva financiació, son:
“La legislación urbanística ha arbitrado, desde sus inicios, sistemas para procurar la financiación de las actuaciones tendientes a la ejecución del planeamiento, y actuar así las prescripciones de la legislación urbanística y las previsiones del planeamiento.
El derecho urbanístico no surge en España hasta la promulgación de la Ley del Suelo de 1956, no obstante ello, podemos encontrar numerosos antecedentes legislativos, reguladores del urbanismo, durante el siglo XIX y la primera mitad del siglo XX.
Durante este período surgen las primeras leyes urbanísticas con una idea central, en la tónica de la ideología del momento, la de «el ensanche» y posteriormente la de «la reforma interior».
I l’autor fa una sèrie de precisions històriques quan ens diu:
“La primera ley «urbanística» que surge en nuestro país es la Ley de 29 de junio de 1864 que intentará favorecer la edificación fuera de las, aún existentes, murallas medievales. El sistema de ejecución de la actividad urbanizadora pasará siempre por manos de los particulares, paralelo a la actividad de los Ayuntamientos a cuyo cargo correrá la urbanización de los terrenos, previa expropiación de los necesarios para viales y usos públicos y, a su vez, las corporaciones se resarcirán por la cesión por 25 años que el Estado les concede de la contribución territorial correspondiente a la zona de ensanche y un recargo extraordinario del 60% sobre aquélla, primer mecanismo de financiación cuasi-directa de las obras urbanizadoras.
El 25 de abril de 1867 se promulga el Reglamento de la Ley que consolidará el sistema en ella plasmado, sistema que pervivirá en las Leyes posteriores como en la Ley de Ensanche de Poblaciones de 22 de diciembre de 1876 y en la Ley de 26 de julio de 1892.
Con posterioridad se promulga la Ley de Expropiación Forzosa de 10 de enero de 1879 que introducirá la perspectiva de la reforma interior de las poblaciones. En ella se consagra el primer instrumento conducente a la fiscalización parcial de las plusvalías, a través de la expropiación de las zonas laterales de las nuevas mías públicas, con un fondo de 20 metros a contar del límite de la vía. Ahonda en el mismo sistema la Ley de 18 de marzo de 1895 sobre Saneamiento y Reforma Interior de Grandes Poblaciones, que incrementa la zona expropiable a 50 metros. Ambos sistemas no suponen la financiación, aún, de las obras urbanizadoras.”
Per tant, esta normativa constituirà el esquema basic del Dret Urbanístic Espanyol, normativa que se sistematitzarà posteriorment en el Reglamento de Obras, Servicios y Bienes Municipales de 14 de juliol de 1924 la regulació del qual passarà en bloc a la Ley de Régimen Local 1950-1955.
Tal i com continua explicant l’autor:
“La promulgación de la Ley del Suelo de 1956 constituyen el nacimiento del derecho urbanístico español maduro, orgánico y omnicomprensivo (García de Enterría y Parejo). Este cuerpo normativo fue el primero en atribuir a la administración la responsabilidad en todo lo concerniente a la ordenación urbanística de todo el territorio nacional, atribución hecha de una forma integral que incluye tanto la planificación, como su posterior gestión, ejecución e intervención en la actividad de los propietarios.
La Ley de 1956 tuvo el mérito de configurar, por vez primera, el nuevo estatuto de la propiedad del suelo, confiriéndole un contenido estatutario definido de la ley urbanística y el planeamiento en cada caso concreto. El ius aedificandi se supedita en la ley a cumplimiento por parte del propietario de dos deberes: edificar en la forma y plazos que el plan precise, y contribuir en los gastos de urbanización.
Es en base a este principio que la ley regula por vez primera la figura de las cuotas de urbanización como instrumento canalizador del deber de los propietarios de costear los gastos de urbanización. Este instrumento puede utilizarse, de acuerdo con la ley, en los diversos sistemas de actuación urbanística, sea compensación, cooperación, o, en menor medida, en el de expropiación.
La Ley del Suelo de 1956 fue modificada posteriormente por las Leyes de 21 de julio de 1962 y 27 de junio de 1970 que sustituyeron el urbanismo «según plan» por un urbanismo operativo y coyuntural dejando en letra muestra los preceptos de la Ley de 1956.
En 1972 se inició la reforma de la Ley de 1956 que se orientó por criterios técnicos y se instrumentó como una reforma parcial de esta ley flexibilizando sus exigencias y perfeccionando los mecanismos de reparto de los beneficios y de las cargas, entre ellas las cuotas de urbanización.
La reforma desembocó en la Ley 2 de mayo de 1975 de Reforma de la Ley del Suelo y Ordenación Urbana que modificó la Ley del Suelo de 1956 con una serie de reformas importantes, aunque, en opinión de García de Enterría 21 y Parejo, las reformas de
dirigían a perfeccionar el sistema de la Ley 1956 y no a modificarlo. La disposición final 2.ª de la Ley de 1975 ordenaba la publicación de un texto refundido de la Ley del Suelo: El Texto Refundido de la Ley del Suelo de 1976.”
En desenvolupament del Text Refós de la Llei del sòl, es promulgaran posteriorment diversos Reglaments, de entre els quals destaca, el Real Decreto 3.288/1978 de 25 de Agosto, que aprueba el Reglamento de Gestión Urbanística; actualment en alguns punts encara vigent si no ha estat derogat, o més pròpiament dit desplaçat, per la legislació autonòmica i que regulava de forma detallada les quotes d’ urbanització d’una forma molt rigorosa.
2.1.2.2. Concepte:
Tal i com diu l’autor, ni: “La Ley del Suelo ni el Reglamento de Gestión Urbanística nos ofrecen una definición de las cuotas de urbanización, ni tan sólo las denominan con este nombre, ni con ningún otro. El término «cuotas de urbanización» ha sido acuñado la doctrina.”
El professor Lliset Borrell 22 defineix les quotes d’ urbanització de la manera següent:
«Se denominan cuotas de urbanización a la que, en metálico o en terrenos edificables, han de abonar los propietarios –anticipadamente o no- para sufragar los costes de urbanización en los sistemas de cooperación, compensación y excepcionalmente en el de expropiación».
Per a José Antonio López Pellicer 23, (Elaboración y gestión en el planeamiento urbanístico, Ed. Montecorvo, Madrid 1983,) les quotes d’ urbanització, son:
«las cantidades asignadas a cada uno de los propietarios de terrenos afectados por la actuación urbanística, conforme a la distribución de los costes de ésta entre todos y cada uno de aquéllos, bien en proporción a la superficie de sus respectivos terrenos o bien en proporción al valor urbanístico de los mismos, atendiendo a la clase o tipo de Suelo en que se desarrolle la obra urbanizadora».
1. Fonament de les quotes d’urbanització:
Per a Lliset Borrell, en el text ja referit anteriorment:
«la exigencia del pago de las cuotas de urbanización a los propietarios afectados halla su fundamento en la necesidad de arbitrar un medio eficaz y justo de financiación del urbanismo, que habrá de encontrar su justificación última en un doble principio, en el de afectación de las plusvalías a los gastos de la urbanización, y en un segundo nivel, en el de la proporción y justa distribución entre los propietarios afectados».
No obstant, tal i com reflexa l’autor, aquests principis no son privatius del sistema de cooperació, sinó que son comuns a tots els sistemes d’ actuació. El principi d’ afectació de plusvàlues es desenvolupa el Dret urbanístic actual. En base a això els beneficis derivats del planejament i de l’ obra urbanitzadora estan afectats, en primer lloc, a les cessions gratuïtes que la Llei i el propi pla determinen.
En segon lloc, a costejar la urbanització, quedant l’excés, en poder dels propietaris.
L’altre principi informador de las quotes d’ urbanització és el de la justa distribució de les carregues entre los propietaris afectats. El planejament genera una desigualtat de tracte entre els propietaris de un sector i fa necessària la distribució dels beneficis i les càrregues imposades i per això existeixen els mecanismes d’ equidistribució.
2. Naturalesa de les quotes d’urbanització:
El professor Lluís Peñuelas Reixach 24 ha realitzat un estudi respecte de la naturalesa jurídica de las quotes de urbanització, en el destaca la poca elaboració doctrinal que presenten la quota d’ urbanització (i també les de conservació) segurament, ens diu, pel seu caràcter d’ institucions frontereres entre el dret urbanístic i el financer.
També ressalta l’ autor la importància pràctica de la qüestió, ja que de la determinació de la naturalesa jurídica de les quotes de urbanització es derivarà l’ aplicabilitat de les normes bàsiques i els principis generals que han de presidir la elaboració i aplicació de les normes específiques d’aquesta figura i també ajudaran a determinar el seu dret supletori. La doctrina ha estudiat la naturalesa jurídica de las quotes d’ urbanització des de una triple òptica, com a:
- Càrregues. - Com a tributs.
- O, inclús com a recursos o exaccions parafiscals.
2.1. Les quotes d’ urbanització com a càrregues:
La qualificació de las quotes d’ urbanització com a unes càrregues de l’ urbanització ha tingut un major enraigament en la doctrina administrativista i en canvi, ha no ha estat emprada des del punt de vista de la doctrina del dret financer i tributari.
Òbviament son una càrrega en el sentit d’obligació dels propietaris promotors, però no des del punt de vista fiscal, per a la majoria de la doctrina.
En opinió de López Pellicer, constitueixen en unes càrregues de caràcter finalista en quant a que els ingressos que d’aquestes es deriven, estan afectats o vinculats a un determinat destí, això és la financiació d’ una inversió concreta, la obra urbanitzadora.
Per a Lliset, la quota també te el caràcter de càrrega i nega que les quotes pugin estar enquadrades entre els tributs o exaccions, encara que el seu fonament coincideix amb el de les contribucions especials, ja que a pesar de que ambdues institucions busquen el costejament de les obres efectuades, el regim jurídic entre ambdues institucions difereix substancialment, des de la seva base legal fins a la regulació concreta dels seus extrems.
2.2. Les quotes d’urbanització com a tribut:
Per a Francisco Clavijo Hernández 25, («Las contribuciones especiales» en “Tratado de
Derecho tributario y financiero local” Dir. Ferreiro Lapatza, José Juan; Ed. Marcial Pons ediciones jurídicas S.A. - Diputació de Barcelona, Madrid 1993.) considera que la naturalesa jurídica de les quotes d’ urbanització constitueix un tema polèmic, tant en la doctrina administrativa, com en la tributaria, ja que no hi ha conformitat de si les quotes d’ urbanització tenen naturalesa tributaria donada la seva similitud amb les contribucions especials.
No obstant, el fet de que el règim jurídic de les quotes d’ urbanització es separa en nombrosos aspectes dels tributs Locals, i dona lloc a considerar que no estem davant d’un tribut, encara que el seu caràcter obligatori i la possibilitat d’ utilitzar per a la seva exigència la via de constrenyiment ha donat peu a que un sector de la doctrina, dubti sobre la qualificació de la quota d’ urbanització com a un tribut.
El professor Peñuelas i Reixach, (assenyalat anteriorment com a 24) («Parafiscalidad
urbanística» en «Tratado de Derecho Financiero y Tributario Local» Dir. Por José Juan Ferreiro Lapatza, Ed. Marcial Pons ediciones jurídicas S.A. – Diputació de Barcelona, Madrid 1993), ha estudiat aquesta qüestió afirmant que en les quotes d’urbanització es donen les característiques que es prediquen dels tributs:
a) Es tracta d’ingressos públics en la mesura que poden ser ingressos de les administracions territorials actuants.
b) Es tracta d’ingressos públics de dret públic, ja que son les administracions públiques les que els exigeixen per a la financiació de una funció pública, raó per la qual l’ordenament els hi atorga potestats extraordinàries.
c) Es tracten d’ingressos produïts “ex lege” establerts pels ens públics en us del poder que les es delegat para procurar-ne de recursos financers amb la finalitat de subvenir les seves necessitats.
d) Reforçaria el caràcter tributari de les quotes d’ urbanització el fet de que també son una institució financera, ja que se estableixen per a permetre la funció financera dels ens locals.
Els ens locals, en opinió de Lluís Peñuelas, tenen el seu fonament constitucional en l’art. 31.1 CE, però aquest caràcter es deteriora pel fet de que les quotes d’ urbanització tenen la seva base constitucional específica en el art. 47.2 CE i en la resta de preceptes constitucionals de contingut urbanístic. Lluís Peñuelas profunditza en el seu raonament afirmant que les quotes d’urbanització participen de la naturalesa de las contribucions especials, ja que ambdues institucions tenen el mateixos pressupostos de fet i conseqüentment de fet imposable a efectes tributaris.
2.3. Les quotes de urbanització como exaccions parafiscals:
El gran exponent de la doctrina que sustenta aquesta naturalesa jurídica és el catedràtic de Dret financer de l’ Universitat de Barcelona José Juan Ferreiro Lapatza 26,
(Curso de Derecho Financiero Español Tomos I y II, 9.ª ed. Marcial Pons Editor, Madrid 1987). En aquest llibre estableix que una exacció parafiscal es tota aquella exacció que no responia a l’esquema del tribut, es a dir, que hagi estat creada per l’Estat per Llei, que la seva gestió i control estigui encomanada als òrgans de l’ administració financera que tenen atribuïda aquesta àrea normalment, i que el seu producte s’integra en els pressupostos generales per a finançar indistintament la despesa pública.
El també professor Martín Queralt definia als tributs parafiscals, - en principi una definició paradigmàtica per a nosaltres-, como aquells afectats a unes finalitzades concretes i determinades, caracteritzats per la singularitat del seu règim jurídic, tant al seu naixement com en el seu desenvolupament i destí final.