L’institucionalisme de l’elecció racional

Com diu el nom, es tracta d’una combinació d’elements de l’institucionalisme i de la teoria de l’elecció racional. Sorgeix de l’estudi empíric de la conducta dels diputats del Congrés nord-americà. La causa es deu a la paradoxa següent: si els postulats de l’elecció racional fossin correctes, fóra difícil d’assegurar majories estables per aprovar la legislació, però s’ha comprovat empíricament que els resultats han mostrat una estabilitat i un èxit considerables. La resposta es troba en la institució, que estableix unes normes de procediment i de funcionament dels comitès que estructuren les eleccions i la informació disponibles per als diputats. És a dir, la institució resol algun dels problemes d’acció col·lectiva que els parlamentaris han d’afrontar. D’aquí en surt una anàlisi de l’economia de l’organització: drets de propietat, costos de transacció, etc. L’anàlisi de caràcter racional després s’ha aplicat a altres qüestions, aquelles en què l’actuació individual queda menys lligada per les normes institucionals i en què hi ha un component notable de lliure decisió. Per exemple, la formació dels executius en els sistemes parlamentaris, i de manera especial les coalicions de govern (Laver; Shepsle, 1990); o bé el disseny institucional en els moments de transició d’una dictadura a una democràcia; o bé la construcció de la Unió Europea.

Els supòsits centrals d’aquesta perspectiva són quatre. El primer és conductista:

els actors tenen un conjunt fix de preferències, es comporten de manera instrumental per tal de maximitzar l’acompliment de les preferències i actuen de manera estratègica, és a dir, calculadora. El segon, la visió de la política com un conjunt de dilemes d’acció col·lectiva. Un dilema d’aquest tipus és la situació en què, atesa la naturalesa dels individus descrita, el resultat més probable és subòptim. Podria ocórrer un altre resultat en el qual alguns individus milloressin sense que cap altre empitjorés. El dilema és degut a la manca d’una institució reguladora de les conductes individuals. Tercer, el rol de la interacció estratègica per determinar els resultats de la política. La conducta individual no depèn de forces històriques, sinó del càlcul individual, basat en les

expectatives de l’individu sobre la conducta dels altres. Les institucions estructuren les interaccions, perquè afecten l’amplitud d’alternatives o perquè proveeixen informació que redueix la incertesa. Quart, l’origen de la institució prové dels individus, és un instrument al servei dels seus interessos, que existeix perquè hi surten guanyant si actuen coordinadament, de manera cooperadora. Per tant, hi ha una voluntat d’arribar a un pacte, i si el pacte se sosté en el temps és perquè dóna més beneficis que un altre de possible, que una altra institució, doncs. L’anàlisi aplicada al cas del Congrés nord-americà, per exemple, va arribar a la conclusió que les normes parlamentàries es devien als guanys que oferien als individus.

Les perspectives econòmiques suposen que els individus són racionals i maximitzen l’interès personal. L’acció col·lectiva ofereix diverses solucions possibles, diversos equilibris, però la teoria no pot predir quin equilibri finalment serà assolit. Tant la plena cooperació com la deserció són igualment probables en diversos casos.

L’atenció a la institució prové de la necessitat d’explicar quina solució finalment s’adopta, ja que des del punt de vista empíric els individus en prenen una. Encara més, la teoria econòmica prediu que, sota determinats supòsits utilitaristes, fóra incomprensible que els individus col·laboressin per obtenir béns públics, ja que la conducta més racional és no participar-hi. Malgrat això, els individus actuen i finalment s’obté un benefici col·lectiu. Efectivament, la institució estableix restriccions a les decisions estratègiques dels actors: les conegudes com a regles del joc. O bé la institució distribueix incentius selectius per tal que els individus participin en la consecució col·lectiva d’un bé. D’aquesta manera, permet assolir un equilibri entre actors utilitaristes.

Per a les anàlisis formals, en una situació en què la cooperació per obtenir un bé col·lectiu requereix la contribuc ió de molts agents racionals i egoistes, la deserció serà més rendible que la col·laboració. La mancança fonamental recau en què no expliquen com es creen les pautes d’acció col·lectiva, sinó que analitzen perquè persisteixen. Tot i així, sigui quina en sigui la causa, segons aquestes anàlisis hauria de ser molt inestable, perquè la temptació individual de deixar de contribuir i obtenir igualment els beneficis és massa gran. Poden explicar per què un equilibri és estable, però no per què es desenvolupen equilibris diferents, ni tan sols perquè sorgeixen. Són anàlisis que no poden descriure les dinàmiques, no poden descriure les vies que els individus

emprendran per arribar als equilibris prescrits. Per això, establir una institució per superar un problema d’acció col·lectiva constitueix per si mateix un problema d’acció col·lectiva. Formar una institució queda subjecte al mateix tipus d’incentius que ha de resoldre. Entre actors racionals i egoistes, aquest tipus d’institucions, i els incentius necessaris per crear- los, mai no es desenvoluparan.

La ironia de les anàlisis formals consisteix en què, si han de crear una teoria normativa de la conducta social, no només una descripció empírica, no hi hauria cap possibilitat d’establir institucions eficients (aquelles que resolen problemes d’acció col·lectiva). El comportament racional i egoista no crea institucions, perquè és més beneficiós la conducta de l’aprofitat. De fet, hi ha situacions en què tothom milloraria si es cooperés, però la manca de confiança en l’actuació dels altres ho impedeix. Per aquest motiu, cal integrar la teoria política positiva amb la normativa i reforçar les relacions entre les institucions polítiques i la virtut cívica. La qüestió a resoldre és dissenyar institucions que potenciïn que les motivacions fonamentades normativament sorgeixin per si mateixes o almenys condueixin a resultats bons i justos.

Per aquest motiu, la teoria de l’elecció racional ha incorporat alguns postulats institucionals, de manera que es coneix com l’instituciona lisme racional o econòmic. La teoria continua fonamentant-se en l’anàlisi micro i l’èmfasi en el càlcul individual utilitarista: l’acció depèn del domini individual. Aquesta perspectiva prové de l’economia, i és aplicada a la política per autors com North (1990) i Brennan i Buchanan (1985), que accepten les restriccions estructurals sobre el comportament dels individus i la necessitat de maximitzar- ne la conducta dins dels límits establerts per les institucions. Per als autors, la institució soluciona un dels problemes principals: assolir un equilibri, ja que imposa regles, restringeix les opcions de comportament i permet processos estables i predictibles de la presa de decisions. Així, es tracta d’una forma autoseleccionada de restricció, almenys per a la primera generació de membres, els qui la funden. De totes maneres, es tracta d’una aproximació amb variants. Per exemple, Ostrom (1990) i Levi (1988, 1990) s’acosten més a March i Olsen, pel pes dels valors en la conducta. En canvi, Shepsle (1989) i Weingast (2001) entenen que les institucions són mecanismes d’agregació de preferències d’individus que volen maximitzar els interessos propis.

El paradigma clàssic de l’economia política estipula una agents lliures ideals que interactuen en una mercat lliure ideal. Tanmateix, dins de l’economia hi ha hagut perspectives institucionalistes, contràries a aquesta ortodòxia, com recorda Goodin (1996). Han analitzat com les institucions perfilen l’acció col·lectiva, i com limiten i perfilen l’elecció individual (lleis de propietat, normes dels tribunals que les protegeixen, institucions de crèdit, bancs mercantils, sindicats i associacions de comerciants, etc.). Fins i tot, com les institucions dominen la vida econòmica i com l’ideal del mercat lliure no representa la pràctica, perquè és dominada pels actors col·lectius (corporacions, classes, bancs, etc.), els quals en determinen els resultats. El paradigma clàssic, microeconòmic, s’ha aplicat a altres àrees, fora del mercat, especialment la política (d’aquí el nom d’elecció pública per aquest corrent). La finalitat recau a provar els fonaments micro dels fenòmens macro, tant econòmics com polítics i socials.

L’institucionalisme econòmic, racional, reacciona contra l’excés de visió individual. El cas més conegut, potser, el de Douglas North, premiat amb un Nobel d’economia pels estudis d’història econòmica (la desaparició de la servitud medieval a Europa) (1990), o el d’Oliver Williamson, amb estudis sobre els costos de transacció (1985). Aquests autors recorden que el funcionament del mercat, a la manera clàssica, requereix i pressuposa una estructura institucional, però els analistes l’acostumen a donar com a invariable, constant, i externa als interessos individuals. Però les institucions redueixen els costos de transacció i per tant faciliten l’intercanvi, promouen el comerç. Transcendeixen la voluntat individual en limitar- la i conduir- la. Per exemple, un contracte permet, d’acord amb un procediment i una obligació, intercanviar. Primer actua un agent i després l’altre, hi ha la confiança que el segon actuarà en correspondència perquè hi ha un contracte (per tant limita l’acció del agents), i tot plegat permetrà satisfer els desitjos maximitzadors dins dels límits imposats per l’escassetat dels recursos. Les instituc ions faciliten el comerç, però en faciliten més un tipus que un altre, o bé n’impedeixen d’altres tipus. Les institucions ossifiquen pràctiques passades i els desequilibris de poder i les asimetries dels intercanvis. També aquesta perspectiva defensa la dependència històrica (path dependence) en els fenòmens socials. Les nocions de l’elecció individual (choice) són centrals en l’economia, i els límits marcats per les institucions a aquesta elecció han estat considerats marginals pel discurs dominant. Però l’institucionalisme nou els ha recuperat: la gènesi i l’evolució de

les institucions econòmiques a través de les eleccions i decisions passades d’individus i grups.