Mediació i difusió del pensament
2.3. La funció social de l’intel·lectual
Per comprendre les dinàmiques i pràctiques vehiculades a la construcció social de la catalanitat en el període resseguit, podríem estudiar aquesta qüestió atenent al paper de diferents agents de difusió ideològica d’una so- cietat. Nosaltres, com ja hem dit, com a proposta metodològica, concentrem la nostra atenció en el paper dels intel·lectuals catalans que varen reflexionar
políticament sobre diversos elements teòrics i pràctics de rellevància discur- siva i eminentment simbòlica, en la configuració de la identitat nacional a la segona meitat del segle XX. La importància de la figura de l’intel·lectual en la modernitat, i significativament en la postguerra, la dècada dels seixanta i en el procés de configuració de les societats de masses, ha estat una qüestió àmpliament discutida des de la sociologia dels intel·lectuals (a Catalunya Mercadé, 1982; Berrio i Saperas, 1993; Giner, 1996; Busquet, 1998; Casassas, 1999, Ferré, 2000; Picó i Pecourt, 2013). En el cas català, el fenomen intel- lectualista als seixanta especialment, i en context de dictadura, ha tingut unes característiques específiques, com veurem a continuació, que han fet de la figura de l’intel·lectual una baula entre pensament, acció política, cata- lanisme, antifranquisme i societat civil. Els canvis en el món del pensament a Europa, el paper dels mitjans de comunicació i les noves indústries cultu- rals, i la contraposició amb les estructures de poder franquistes vigents del període —però també en relació amb les estructures de poder de l’oposició i d’un futur democràtic– són elements de fons a contemplar.
Fent un breu repàs històric a la noció de l’intel·lectual a Europa, s’ha con- siderat l’affair Dreyfus de l’any 1894 com el conflicte que va donar lloc a la necessitat d’una intervenció pública, de caire intel·lectual, que plantejava l’obligació moral i la interpel·lació ètica en la vida pública davant una si- tuació d’injustícia. El cèlebre article “J’accuse” d’Émile Zola l’any 1898 al periòdic L’Aurore littéraire, artistique, sociale ha resultat un referent fona- mental en la concepció d’aquest nou subjecte modern. La sociologia dels intel·lectuals ha assenyalat la Primera Guerra Mundial i l’assentament dels nacionalismes com el moment de canvi en la figura de l’intel·lectual. En aquest sentit, s’han destacat les reflexions clàssiques de Benda, Mannheim i Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat moderna, com les tres perspectives d’especial incidència posterior en el debat ideològic entre les posicions marxistes i liberals després de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada de 1970 (Picó i Pecourt, 2013; Wilkinson, 1981). Això és la necessitat de pensar en un intel·lectual concentrat en la defensa dels valors universalistes més enllà de les passions polítiques individuals de Julien Benda, la funció mediadora neutral de l’intel·lectual de Karl Mannheim —o la intel·lectualitat independent en termes de Cardús (1993)—, i la ficció d’aquest intel·lectual independent, en pro del compromís polític de l’intel- lectual orgànic d’Antonio Gramsci. Ens concentrem en aquesta darrera aportació teòrica com a concepte epistemològic de referència.
Antonio Gramsci (1891-1937), polític i teòric marxista italià, referent fonamental en l’estudi polític del marxisme i la noció d’hegemonia, va reflexionar sobre el paper dels intel·lectuals a Quaderni del carcere, el recull de notes i escrits de presó que va elaborar durant els anys de reclusió a mans del feixisme. L’any 1966 Edicions 62 en fa una edició selectiva sota el títol Cultura i literatura amb pròleg de Jordi Solé Tura que resulta d’interès per a aquest context teòric, però també com a producció mateixa en el marc editorial català. En qualsevol cas, l’aproximació gramsciana formula la idea que l’intel·lectual liberal (entès com l’humanista, el literat, el professional o el funcionari) és un mediador de la classe dominant, i la seva funció és la de legitimar el sistema social i polític vigent. És la figura de l’intel·lectual tradicional. Per anomenar aquests intel·lectuals tradicionals, Gramsci en diu els intel·lectuals del bloc històric: aquells que es creuen pensadors autònoms però en realitat mantenen una relació orgànica amb la burgesia i en faciliten l’hegemonia i, per tant, el seu sistema de dominació. Antagònicament, i en el marc de l’acció revolucionària, planteja la necessitat de transformar l’intel·lectual en un subjecte compromès socialment amb aquesta acció, que participi d’un canvi en l’hegemonia social sobre les classes subalternes: l’aparició de l’intel·lectual orgànic suposaria la configuració d’un nou bloc històric. Per a Grasmci, l’intel·lectual no és ni un grup social homogeni ni una classe social, però sí que és una figura imprescindible per a la transformació social perquè contribueix al consens social com a mediador entre la infraestructura productiva i la superestruc- tura ideològica i simbòlica. El que el distingeix és el seu vincle orgànic amb l’estructura social: és un transmissor ideològic (Gramsci, 1966: 23-30). La proposta de Gramsci ens és d’interès específic perquè en d’altres ter- mes, apunta una mateixa perspectiva sobre la construcció simbòlica de la realitat com la que ja hem exposat: es tracta de comprendre el paper de l’intel·lectual en la difusió ideològica de la classe dominant —o de les elits— a través de les diferents concepcions i nocions de l’ordre social i el “sentit comú” hegemònic. Per a Gramsci, la tasca dels nous intel·lectuals orgànics ha de ser la de desentrellar aquestes formes ideològiques i crear una nova concepció del món. Una tasca que s’ha de dur a terme a través de l’acció política (el partit revolucionari), que és a qui correspon la reforma moral i intel·lectual de la societat. Per tant, d’acord amb aquesta idea, al cap i a la fi, tant l’intel·lectual tradicional com l’orgànic tenen un paper fonamental en la consecució de l’hegemonia cultural de base ideològica: en la creació i transmissió de pensament, però també en la legitimació, en
termes simbòlics, d’una determinada concepció del món.21 Aquesta és la
nostra idea de referència per situar el focus del nostre interès en el paper dels intel·lectuals. Berger i Luckman apunten, en un altre ordre de sentit, que tota transmissió requereix certa classe d’aparell social, i tota transmissió de significats institucionals “enclou procediments de control i legitimació annexos a les institucions mateixes i administrats pel personal transmissor” (Berger i Luckman, 2012: 931). Ambdues idees no ens semblen llunyanes. Després de la Segona Guerra Mundial, la influència d’aquesta concepció de l’intel·lectual orgànic és cabdal en la intel·lectualitat europea. L’experiència traumàtica d’Europa i els feixismes, però també el desig de canvi social posterior a 1945 i el futur d’Europa, va marcar els orígens de la resistència intel·lectual en termes de Wilkinson (1981). La influència cultural del marxisme i el debat ideològic amb les posicions liberals; però també en el context internacional amb els fenòmens de descolonització, la Guerra Freda, o la guerra del Vietnam, per posar-ne uns exemples, varen convertir l’intel·lectual en un subjecte cen- tral del compromís polític i els debats públics. La dècada dels anys cinquanta i seixanta, fins a finals dels setanta, varen ser anys en què escriptors, literats, científics socials i humanistes varen significar-se profundament en aquest ambient de responsabilització social i política. La funció social de l’intel·lectual en aquest context era clarament manifesta. Evidentment, però, no és una qüestió exempta de polèmica, especialment a França, tal com ens recorda la conflictiva relació i debat entre l’intel·lectual històric de Jean-Paul Sartre i la crítica a l’intel·lectualisme revolucionari de Raimond Aron.22
La influència d’aquesta mena de debats sobre la funció social de l’intel- lectual a Catalunya és important en el context de dictadura i en relació amb el fort control intel·lectual del franquisme. D’una banda, tenint present el fet que durant i després de la guerra civil la figura de l’intel·lectual queda profundament tocada i que les condicions socials per a la seva reproducció
21 Així mateix s’apunta des dels Cultural Studies: “En totes les societats hi ha productors culturals, i tant el seu grau d’especialització com les seves relacions socials estan històricament determinades (…) per això les funcions estrictament intel·lectuals no poden ser aïllades” (Williams, 1994: 202).
22 En aquest sentit és interessant la distinció d’Ariane C. d’Apollonia en relació amb els di- ferents models d’aquest intel·lectual compromès en el cas francès: el compromís militant de Louis Aragon, el compromís revolucionari de Jean-Paul Sartre, el compromís liberal de Raimon Aron, el compromís prometeic d’Albert Camus i el compromís personalista d’Emmanuel Mournier (citat a Pecourt, 2013: 203).
són inexistents en un espai de normalitat pública. Com assenyala Carles Santacana, els intel·lectuals, com a agents de cultura, són agents simbòlics de legitimació moral de la Catalunya Republicana a l’exili,23 i per això, ob-
jecte de persecució del Règim. El franquisme serà especialment bel·ligerant en la lluita contra el pensament i la cultura, no només amb un control sobre l’esquerra, sinó també de les opcions liberals o de discurs democratitzador, així com de les diferents expressions catalanistes que provenen dels cercles del nacionalisme catòlic —amb un paper central a la dècada dels cinquanta i primers seixanta pel seu paper mediador i d’escletxa dels ambients del Règim— tal com veurem. Això ens fa preguntar què passa ideològicament amb el franquisme. Es tracta d’una reacció antiliberal i tradicionalista o és la influència del feixisme? Perquè si bé el feixisme italià és autoritari, a priori sembla més benèvol amb els intel·lectuals fins al 1936. Aquest fet, sumat a la important influència cultural del marxisme dels seixanta també a Catalu- nya, afavoreix una penetració de la noció de l’intel·lectual orgànic en el que es considera la funció social de bona part dels intel·lectuals catalans.24 Una
actitud que es materialitza amb una mantinguda i creixent posició de crítica política a partir de 1962 que fa plantejar, tal com apunta Carles Santacana (2015), fins a quin punt acaba resultant més important la seva producció teòrica o els seus posicionaments públics en les xarxes de l’antifranquisme. A més a més, la nova cultura de masses –ens referim al paper dels mitjans de comunicació, però també als canvis en les dinàmiques econòmiques i de modernització urbana, la massificació universitària o els nous moviments culturals i contraculturals i les influències europees– i el nou espai editorial dels seixanta permet la consolidació d’un fenomen significatiu a Catalunya: la centralitat del món editorial com a camp de difusió intel·lectual de les elits.25
Nosaltres ens interessem específicament pel món del llibre d’assaig polític en concret, com a artefacte cultural i de difusió ideològica, però l’abundant aparició de revistes de pensament i de divulgació d’aquests sectors —Serra
23 Santacana assenyala la “sobrerepresentació intel·lectual” del Govern de la Generalitat de Companys a l’exili com a element de superioritat moral (2009: 596).
24 Per a una aproximació crítica a les relacions dels diferents agents de la intel·lectualitat catalana vegeu Lorés (1984: 39-45).
25 Ens referim a la publicació de llibres, però també de revistes i setmanaris que esdevenen espais de referència i contacte entre els intel·lectuals i l’antifranquisme organitzat i no organitzat. També de penetració de les idees exteriors, la literatura estrangera i la seva traducció. Vegeu per exemple l’estudi de Juan Pecourt (2008) sobre el camp de les revistes polítiques a Espanya i el paper dels intel·lectuals a la Transició. De més a més, cal tenir present el paper de l’esquerra en aquest univers editorial a l’hora d’estudiar el seu predomini en combat cultural dels seixanta i setanta.
d’Or, Els Marges, Oriflama, Canigó, Taula de Canvi, Cuadernos para el Diálo- go, Triunfo, Destino, etc.— així com el paper de la premsa, ràdio i televisió, modificaran la capacitat difusora dels discursos intel·lectuals, així com de les seves formes i profunditat.
En aquest sentit és interessant el plantejament de Régis Debray (1979) que assenyala l’evolució mediàtica dels intel·lectuals d’acord amb les institu- cions que utilitzen com a plataformes de difusió. Apunta tres cicles de preeminència en el camp de la difusió intel·lectual: el cicle universitari de 1880-1930, el cicle editorial de 1930-1960 i el cicle audiovisual a partir de 1960. Així mateix, la configuració de comunitats intel·lectuals té a veure amb aquests nous suports de difusió, com ara la comercialització creixent de l’activitat intel·lectual (Bourdieu, 1995), o el canvi en les seves funci- ons social que passen a concebre un intel·lectual que se l’ha anomenat específic —de coneixement especialitzat— (Foucault, 1980) o intèrpret (Bauman, 1989). Sobre la tipologització d’aquest intel·lectual específic, des dels plantejaments postmoderns, Bauman distingeix entre l’intel·lectual “legislador” de la modernitat, que com a figura d’autoritat legitima deter- minades posicions d’acord amb el seu coneixement —entès com a objectiu i superior—, i l’intel·lectual “intèrpret” característic de la postmodernitat, que sense eliminar la dimensió moderna de l’intel·lectual, s’ocupa de faci- litar la comunicació i la comprensió social del coneixement i les diverses formes de pensament cultural.26
S’han proposat també altres distincions en el concepte genèric de l’intel·lectual segons les seves funcions: acadèmiques, polítiques, comercials, etc. (Coser, 1965). Segons les seves especialitzacions i, per tant, concentrant l’atenció no en la seva funció social sinó en la seva posició social i la capacitat d’accés a l’esfera pública i l’opció de participar-hi en tres tipus d’entorns. En l’entorn acadèmic: humanistes (filòsofs, historiadors, crítics, etc.), científics socials (economistes, antropòlegs, sociòlegs, etc.), científics purs (físics, químics, etc.). En l’entorn mediàtic: periodistes i proveïdors de les indústries culturals (artistes, escriptors, músics, etc.); i en l’entorn dels think tanks (analistes i gestors culturals) (Bourdieu, 1988). També a través de conceptualitzacions
26 Aquesta concepció de l’intel·lectual intèrpret, ens condueix de nou al debat reiterat sobre la possibilitat que l’intel·lectual pugui exercir funcions de mediació neutral, per exemple encara que això es faci sota l’empara del discurs de la transmissió de competències i la transferència científica, tecnològica i cultural de les anomenades societats del coneixement.
diverses com el debat del paper dels intel·lectuals com a nova classe: com a comunitat lingüística diferenciada (Gouldner, 1985);27 o també a partir dels
vuitanta, en ple context discursiu de la condició postmoderna, s’apunta cap a la idea de la “desaparició dels intel·lectuals” (Lyotard) i la fi de les ideo- logies (Bell). Una idea ja contestada en aquell mateix moment per la noció de l’intel·lectual crític, com a interpel·lant de la societat. És a dir, aquell que manté una actitud constant de vigilància (Said, 1996).28
El que ens interessa d’aquest debat sobre la funció social de l’intel·lectual i la seva posició en l’estructura social és que es produeix en el marc de proliferació de la cultura de masses29 i la revisió i el qüestionament del model d’intel-
lectual crític cap al model del pràctic-intel·lectual, en termes d’Edward Shils, que s’ocupa de la producció, creació, interpretació i difusió de coneixement social a l’opinió pública.30 Aquest intel·lectual de trets cientificotècnics es
caracteritza per Shils per la institucionalització de la seva activitat, la seva especialització, la seva participació o col·laboració amb les formes d’autori- tat socials i polítiques i la seva influència social a través de la incidència en l’opinió pública (citat a Berrio i Saperas, 1993: 190-193). Sintèticament Jordi Berrio i Enric Saperas proposen una tipologia —no excloent entre si— de cinc models d’intel·lectual: l’intel·lectual crític, l’intel·lectual conformador de conceptes abstractes, l’intel·lectual com a personalitat influent, l’intel- lectual productor de cultura i l’intel·lectual administrador de coneixement i informació (Berrio i Saperas, 1993).
Aquestes distincions són rellevants si, de més a més, prenem de referència l’anàlisi dels camps culturals de Bourdieu que afegeix elements d’inter- pretació sociològica a aquestes distincions. Bourdieu planteja la idea que en el camp cultural es donen les mateixes dinàmiques de conflicte que a la resta de camps socials a l’hora d’entreveure les lògiques d’inclusió,
27 Vegeu també Williams (1994).
28 Per a una panoràmica global de les diverses aproximacions vegeu Pecourt (2016) i provo- cativament en relació amb la cultura de masses Busquet (1998).
29 Vegeu també Eco (1999).
30 Com apuntaven Berger i Luckman, “l’existència d’experts per cossos concrets de coneixement pot tenir gran força historicosocial en virtut de la relació que existeix entre els processos que defineixen la realitat i els que la produeixen” (2012: 148). O com diu Williams, “és inevitable que les activitats dels productors culturals es tornin doblement especialitzades: respecte d’un tipus específic de treball cultural, però també respecte de vincles específics dins del sistema social organitzat” (1994: 203).
exclusió i posicionament dels referents culturals hegemònics d’una soci- etat – quins intel·lectuals, quines obres i quines idees seran referencials i quines no… En aquest sentit, distingeix entre la producció i el consum d’un camp cultural de masses i la d’un camp cultural especialitzat. Cada un d’aquests camps té la capacitat de produir objectes simbòlics dife- renciats. El debat sobre els intel·lectuals que proposa Bourdieu, implica reconèixer la posició i distinció dels intel·lectuals en aquests camps, els seus recursos i, per tant, les condicions socials de producció simbòlica que estan associades a la seva obra.31 Aquesta lògica del camp cultural
de masses i del camp cultural especialitzat és d’interès en el nostre marc metodològic per dues qüestions: d’una banda, per observar qui i quins discursos esdevenen hegemònics en el marc del catalanisme amb l’auge de la cultura de masses, però també en context de dictadura. De l’altra, per interpretar la importància de la centralitat del món editorial com a camp de difusió intel·lectual que apuntàvem abans, i el fet que aquests fenòmens van anar acompanyats d’un creixement exponencial de publi- cacions especialitzades. I per publicacions especialitzades entenem també les revistes de divulgació i els nous productes audiovisuals —amb valor econòmic— que plantegen elements de penetració i conflicte entre la lògica del camp cultural de masses i el camp cultural especialitzat. I és que la influència d’aquests mitjans pren protagonisme en la indústria cultural i això suposa la modificació dels cànons culturals. La importància del sector editorial a l’hora de determinar què es publica —i quina difusió se’n fa— incideix en els debats públics i simbòlics de les discussions intel- lectuals del país, tal com veurem.
En el cas espanyol, a més a més, Carles Santacana planteja —coincidint amb el cicle audiovisual a partir de 1960 que proposava Debray— el fet que la irrupció d’una cultura de masses de consum audiovisual i de les noves indústries culturals, suposa per al règim franquista una forma podríem dir banal —a l’entendre de Billig— de control cultural. El que creu deixar als marges els debats intel·lectuals dels mitjans tradicionals i els entorns més clarament polititzats, i que pot permetre substituir
31 La influència de Bourdieu en investigadors que han desenvolupat plantejaments en base a la lògica de la posició social dels intel·lectuals és resseguida per Juan Pecourt (2008; 2016). Pot resultar d’interès els treballs assenyalats en el seu estudi sobre les xarxes d’intel·lectuals i les formes d’afiliació, legitimació i consagració intel·lectual de Rémy Rieffel; o les relacions entre formes de compromís públic i les posicions en el camp intel·lectual de Giselle Sapiro. Vegeu també Berrio i Saperas (1993: 153-159) per a una reflexió sobre l’especialització i posició de l’intel·lectual.
l’antiintel·lectualisme de la guerra civil a través d’aquesta via de consum de masses. O en d’altres paraules, diu Santacana, suposa que el desar- rollismo en termes econòmics i socials afavoreix l’impuls d’una cultura banal a través de ràdio i televisió que permet una modernització a ma- nera substitutiva de la democratització (Santacana, 2015: 79).32 Una tesi
interessant per al tema que ens ocupa.
Metodològicament, per tant, prenem com a unitat d’anàlisi el model de l’intel·lectual orgànic a Catalunya. El de l’intel·lectual políticament com-