Una nova historiografia per a la nacionalització

Paral·lelament, i en darrer lloc, fent un petit salt cronològic endarrere però en el marc d’aquests antecedents als quals ens hem referit, cal prendre en consideració l’aportació de Jaume Vicens Vives (1910-1960). Si Vicens és primordialment conegut com l’historiador que obra i possibilita un espai historiogràfic de nou realisme històric a Catalunya als anys cinquanta, cal reconèixer també la seva tasca intel·lectual i política perquè esdevé fonamental en la configuració doctrinal d’aquest catalanisme que estem traçant, tant en termes ideològics, com en termes d’influència generacional directa.

Ja ha estat a bastament subratllada la seva crítica a la historiografia d’excessos neoromàntics que s’ha practicat a Catalunya fins aquell moment.151 _{En l’etapa}

anterior als anys cinquanta, el positivisme i l’idealisme havien determinat el sentit del discurs historiogràfic de la història espanyola i catalana, pree-

149 En el manifest de 1946 redactat per Sagarra per confluir Unió Democràtica i el Front Nacional s’hi fa explícita aquesta ruptura: “la Catalunya que es refà d’un vergonyós col·lapse no vol sentir parlar d’antics partits (...)” (citat a Amat, 2017: 73).

150 Vegeu també les memòries de Maurici Serrahima Del passat quan era present en cinc volums, i la seva resposta a una polèmica amb Julián Marías l’any 1965-1966 sobre la realitat de Catalunya a Serrahima (1969). També en fa esment Candel als seus dietaris a la polèmica sobre Consideración de Cataluña Julián Marías (2017: 559-560).

151 Vegeu les al·lusions velades que Vicens fa al pròleg de Notícia de Catalunya en la seva segona edició de 1960.

minentment avesat a l’erudició i on l’etapa medieval concentrava gran part dels interessos històrics.152 _{Vicens beu –o s’interessa si més no– dels corrents}

en ciències socials de l’escola francesa d’Annales, i considera la necessitat d’una “història de les Catalunyes successives, tal com elles han viscut, sentit i interpretat el món total”,153 _{a través d’un estudi més sistemàtic de dades de-}

mogràfiques i econòmiques i la comprensió de les estructures econòmiques, socials i polítiques –però lluny de l’anàlisi materialista i també positivista. El 1949 funda el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, plataforma per als seus projectes, deixebles i col·laboradors, i espai de relacions amb acadèmics internacionals com John Elliott, Mario del Treppo o Pierre Vilar. És així com progressivament Vicens i la seva escola d’historiadors, l’escola Vicens –entre els quals es pot comptar Joan Mercader, Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal o Josep Fontana–, s’ocupen i obren camí a la revisió de l’etapa medieval, però sobretot obren pas a la història moderna i contemporània a Catalunya, amb especial atenció als fenòmens econòmics i socials i a un llenguatge decidi- dament renovat de l’estudi històric (Vicens, 1952; 2012).154

La importància i rellevància d’aquesta transformació moderna dels estudis històrics determina tota una nova aproximació posterior del pensament català a la interpretació sociopolítica de la realitat. I malgrat que són cone- gudes les reticències del resistencialisme combatent cap a la seva persona degut a les seves relacions polítiques d’oportunisme benestant amb alguns elements del Règim –per exemple a l’hora de possibilitar el seu retorn a la Universitat de Barcelona, per la seva activitat amb la revista Destino des de 1948 fins a 1960, la seva relació amb els sectors de l’Opus Dei i el grup Arbor, o algunes participacions de caire cultural en espais oficials del Règim; però també pel tractament històric que havia donat a alguns temes de recerca com l’apologia de Ferran el Catòlic o el seu tractament de la conquesta d’Amèrica als quaranta–, el cert és que Vicens teixeix una xarxa de relació i influència intel·lectual a Catalunya i Espanya que no es

152 Sobre la responsabilitat que Vicens atorga a la historiografia anterior en el naufragi del projecte col·lectiu de la República, vegeu Fontana (2011: 80).

153 Vegeu la crítica de Vicens a la Història de Catalunya de Soldevila a Vicens (1967: 314-320). 154 La segona citació bibliogràfica referida correspon a la recent publicació al català d’Espanya contemporània (1814-1953) edició a cura de Miquel Àngel Marín que recupera l’estudi de L’Espagne dins de L’Europe du XIXe siècle. Problèmes et interprétations historiques (1815-1870) publicada a l’editorial Marzorati l’any 1960.

pot menystenir155 _{i amb la mirada posada a Europa. És difícil no avaluar}

des d’una perspectiva no ideològica aquesta mena de col·laboracions que del resistencialisme estricte passen a una activitat “de presència activa” en termes de Gatell i Soler (2012: 255) en espais oficials –com per exemple el cas de la campanya del diálogo–.156 _{És per això que la figura de Vicens ha}

estat jutjada estrictament per l’antifranquisme del moment i del present. La qüestió que ens ocupa aquí, però, més que una avaluació sobre aques- ta mena de posicions en relació amb el Règim, és la de visualitzar quins elements basteixen la configuració del relat nacional que resseguim. I, en aquest sentit, la influència de Vicens és clara, no només perquè així ha estat expressat per d’altres dels intel·lectuals que resseguirem de manera central, i com veurem, si no perquè la continuïtat d’elements de caire simbòlic es farà evident. Sintèticament podem apuntar que els dos objectius fonamentals en la seva acció són: la reformulació de la historiografia catalana i la vertebració d’un projecte de redreç nacional a través del lideratge d’unes noves genera- cions –les que no han viscut la guerra– per al pacte social en col·laboració amb la burgesia catalana –tenint present, en aquest sentit, el seu paper en la fundació, l’any 1958, del Club Comodín–.157 _{En aquest sentit, la seva aportació}

escrita testimonia ambdues voluntats, i per a fer esment d’alguna de les més significatives, cal citar des de Aproximación a la historia de España (1952), Notícia de Catalunya (1954) a Els trastàmares: segle XV (1956) i Industrials i polítics del segle XIX (1958) –amb la col·laboració de Montserrat Llorens.158

Com diu Capdevila (2015), Vicens forma part d’una nova tradició histori- ogràfica concebuda en termes de catalanització efectiva, això vol dir, amb voluntat de nacionalització: definir el passat en termes nacionals i avaluar-ne els resultats en el present. Aquesta nacionalització s’expressa a través de la

155 Sobre les diferents avaluacions que es fa de Vicens en aquests sentit i en aquests anys, vegeu Muñoz (1991; 1997), Sobraqués i Morales (2010) i Gatell i Soler (2012). S’hi detalla, entre d’altres, les reticències mútues entre Vicens i l’IEC (al qual no accedeix fins 1958), la seva intervenció davant la censura a través de les bones relacions que manté amb el director general d’informació del Règim; la relació de Vicens amb Tarradellas, o el paper de nexe que acaba construint entre el món de l’exili i l’interior. Resulta de gran interès, per la seva experiència i coneixement directe i personal de Vicens, l’avaluació que fa Fontana d’aquesta mena de crítiques tradicionals a la figura de l’historiador: “un home lliurat a un projecte global de «servir el país a través de la ciència històrica», que tenia com a instrument fonamental d’actuació la universitat” (2001: 159). Vegeu també Fontana (2011). 156 Vegeu Amat (2007).

157 Vegeu també Termes (1990).

noció de Redreçament, un dels marcs simbòlics –de sentit històric com anota Capdevila i de funció redemptora, podem afegir– més fonamentals de tota l’aportació de Vicens, com ho és de Benet, tal com veurem també.

Per l’objecte que ens ocupa, però, concentrarem la nostra atenció en el cas de Notícia de Catalunya, text fonamental que, per les seves característiques, hem de tenir en compte en aquesta recerca. Ho farem també fent esment, en menor mesura, al projecte polític Aliança pel Redreç de Catalunya de 1956, que si bé no va reeixir en els seus objectius, és important com a síntesi dels plantejaments polítics als quals ens referim. En un pla clarament diferenciat a la seva producció historiogràfica hem de parlar de Notícia de Catalunya que es publica, com hem dit, l’any 1954 i ràpidament genera un interès intel·lectual de proporcions considerables, d’acord amb les possibilitats i context en què es dona.159 _{L’any 1960 se’n publica una segona edició revisada, que és la que}

nosaltres prenem de referència analítica, per la seva actualització i correla- ció al període que resseguim. En la primera edició, el títol inicial proposat per Vicens és Nosaltres, els catalans que es canvia a Notícia en un gest clar de disminució de la càrrega simbòlica del títol davant la censura. Avaluar Notícia de Catalunya des d’uns paràmetres estrictament historiogràfics ens allunya del sentit del text, que es desenvolupa en tres apartats –els elements, les il·lusions i les dificultats– i onze capítols.160 _{En primer lloc perquè l’autor}

significa el llibre com una obra divulgativa que té per objecte fixar els ele- ments constitutius de la nostra mentalitat a través de la història: “hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental (...) ai dels pobles que s’obliden d’aquestes necessàries introspeccions i no s’aturen en les grans recolzades històriques per palpar-se el cos, escoltar-se l’ànima i mesurar l’encert o l’errada en la feina feta!” (Vicens, 1960: 9). I en segon lloc perquè l’ús històric que es fa d’aquest relat queda clarament fixat en l’espai de la comunitat imaginada en el sentit d’Anderson (1983). Més encara, Notícia de Catalunya és un excel·lent exemple –potser dels més complets que podrem trobar– de diverses de les operacions simbòliques que hem apuntat: de quina manera la nació i la seva narració

159 Per a una cronologia i aproximació a la publicació, així com per conèixer les reaccions que va suscitar l’obra, vegeu Gatell i Soler (2012: 327-358).

160 Els esmentem perquè són sintèticament programàtics: El català home de Marca, El sentit social de la terra, Eina i feina, Prohomia i gent de bé, Església i clerecia, El pactisme, Imperi i llibertat, L’actitud hispànica, Els catalans i el Minotaure, Les revolucions catalanes i Els ressorts psicològics col·lectius.

funcionen com a criteri diferenciador i com es produeix aquesta narració (Mira, 1990); s’ocupa de la legitimació i recreació d’unes determinades formes de vida per a la cohesió social i la socialització (Hobsbawm, 1983); adopta trets de narrativització històrica a l’hora de moralitzar sobre els esdeveniments dels quals tracta (White, 1973); desenvolupa un seguit d’imaginaris col·lectius i llocs de memòria (Capdevila, 2015) en termes de memòria exercida (Ricoeur, 2003); fa ús de diverses estructures metafòriques per a la representació d’un seguit de valors culturals (Lakoff, 1986), i utilitza el passat (Lowenthal, 1998) en tant que el seu relat del passat dona sentit i coherència al present. Reafirma i valida el present perquè apunta indirectament la semblança de les accions presents amb les anteriors, fa del precedent històric un valor legitimador i font d’identitat, té valor orientatiu en un sentit moral i d’enriquiment, i per- met alternatives de futur. “La responsabilitat de tots és prou gran perquè fem feina sincera i sencera. Nogensmenys, cal que decidim què hem de conrear i què hem d’esbandir, per tal de fer ufanosa aquesta llenca cultural que Déu ens ha confiat en el bell mig de les societats occidentals” (Vicens, 1960: 13). Vegem-ne alguns dels aspectes etnosimbòlics més remarcables.

Per a Vicens els dos factors principals que determinen la vida dels pobles són un “corrent base”, una mena de “plasma històric produït per fets geogràfics, racials, econòmics i socials primaris”; i en segon lloc, “la sobreestructura tècnica, sentimental, estètica i ideològica”, és a dir, “la mentalitat social activa i operant” (1960: 20), a través del qual es vol explicar el mecanisme històric operant a Catalunya. Una noció de mentalitat que es deu distanciar del model de comprensió del nacionalisme alemany, i que es defineix com “una manera de prendre’s la vida, que es reflecteix en una articulació espiritual conscient, en uns costums específics, la prevalença d’uns interessos i d’unes passions, la creació d’un tarannà secular” (1960: 21). L’explicació històrica d’aquesta mentalitat parteix del relat que el naixement històric de Catalunya es realitza en base a la Marca Hispànica, “la part transpirinenca del reducte europeu carolingi” (1960: 22). La primera de les idees centrals de Vicens sobre els elements que configuren aquesta mentalitat, és la noció de la Marca com un passadís, un lloc de pas i, per tant, un lloc de traspàs, pressions i influències: “un poble de passadís està sempre en situació històrica perillosa, i això fa que sorgeixin del seu esperit poderosos corrents de resistència que el creen i el recreen en el transcurs dels segles (...) Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mes- tissatge” (1960: 23). La noció de mestissatge va suposar un dels marcs mentals

més importants de l’aportació de Vicens en la comprensió de la identitat i, sobretot, en relació amb el discurs posterior sobre la incorporació de la im- migració en el substrat d’aquesta.

Tots els pobles europeus del passadís s’han trobat en idèntiques condi- cions (...) L’etern problema és concertar les energies que contínuament els estimulen amb la dissociació espiritual que porten dintre; la ten- dència a l’acció amb la flonjor dels ressorts socials dels no assimilats. No ens enganyéssim pas: els moviments epilèptics de la nostra història, els actes irascibles, les actituds frenètiques, corresponen als plànols d’esllavissament de la nostra sensibilitat emmalaltida per l’hibridisme i la tensió social i ideològica. Dominar la Història, promoure dirigents i quadres, anar a poc a poc; això és el que ens convindria (1960: 25). La segona de les idees que desenvolupa, és la definició de l’imaginari col- lectiu del mar i la muntanya com a dues cares de la mentalitat catalana, una dualitat creadora, en diu:

A la muntanya s’ha creat el nervi de la mentalitat catalana (...) l’esperit feiner, el seny, el sentit de continuïtat, la tradició familiar i la responsabilitat social (1960: 26-27). El contacte amb la realitat mediterrània, vell de mil·lennis, ha donat un dring diferent a la Ca- talunya litoral. La gent de la costa és oberta, amiga de les novetats, espavilada, sorneguera, sentimental, lliure, difícil de sotmetre’s a una disciplina. Catalunya li deu els designis mercantils, les altes construccions polítiques, el desenvolupament intel·lectual, la pro- jecció imperialista. No obstant això, el mestissatge, més evident ací que a la muntanya, hi ha creat un clima d’intranquil·litat i d’impremeditació que pot malversar, d’una revolada, les més nobles i sentides actituds espirituals del país (1960: 28).

La tercera idea a la qual es refereix, és l’ús dels referents de la virilitat com a acti- tud de fortalesa creadora: “l’acte de virilitat més gran d’un poble és la conquesta de la terra que el nodreix” (1960: 29). S’hi referencia i relaciona la importància de la perseverança o el sacrifici, un llenguatge, tanmateix, orgànic, recurrent de les estructures arquetípiques d’aquest catalanisme. En relació amb El sentit social de la terra s’hi destaquen les imatges de valor naturalístic que veurem reiterades en l’imaginari del catalanisme catòlic: la casa, el mas, la família i

l’hereu –i les metàfores de l’hereu escampa com un “producte degenerat de la institució social” de la família en relació amb la casa i la terra–, els pagesos i la terra –també comparativament amb l’obrador en l’imaginari de la ciutat–, els remences i el pairalisme, “la fusió entre la casa i la família ha estat promo- guda per l’estret lligam de l’home amb la terra en les diverses colonitzacions del país (...) gràcies a l’esperit de la colonització de la terra, a l’ardiment en la feina, el català ha pogut vèncer els elements dissociadors provinents de la seva formació ètnica. Així el mestissatge és redimit per la conquesta de l’eina, del camp; pel treball individual i col·lectiu” (1960: 33-34). La trajectòria històrica que Vicens desenvolupa en relació amb aquests elements de gran valor simbòlic el du a relacionar-los amb les nocions de llibertat i servei col·lectiu de la terra, també lligat amb l’imaginari de la feina i l’empenta com a element constitutiu de la identitat dels catalans, que desenvolupa extensament. Així com del món possible que s’hi vincula i en relació amb la ciutat: “Si la marxa dels afers ho hagués permès, s’hauria realitzat el somni d’aquells que veien tot Catalunya com un jardí verd, modern i progressiu, integrat amb les seves ciutats, sobretot amb Barcelona. La Catalunya-ciutat, preconitzada cap allà als anys trenta, era la superació de l’antic pairalisme de porró i barretina, la vera síntesi dels cata- lans, la definitiva incorporació del pagès a la vida contemporània, la caiguda dels darrers lligams paternalistes i feudals” (1960: 45).

Com dèiem, la tipificació de l’aptitud dels catalans per al treball –per a “la feina ben feta”–, constitueix un dels eixos del discurs de Vicens en termes d’“eix de l’arrencada vital del país” (1960: 46) comparativament amb el ca- ràcter castellà de signe contrari, “el treball per al castellà un castigo divinal, per al català un signe d’elecció” (1960: 48), com a suma de les aportacions del treball individual i com a element propi del terreny espiritual i la relació íntima, mítica, amb la noció de redreçament:

El treball és en efecte l’eix de la continuïtat catalana. En un poble com el nostre, en què les realitzacions socials i polítiques no han estat gens fàcils i en què s’han repetit les ensopegades històriques, l’únic refugi col·lectiu ha estat la feina. Ací potser escauria de fer un paral·lelisme amb els alemanys, si aquests no ens guanyessin amb escreix en tenacitat i disciplina i si, a més a més, no posseïssin una característica que ens manca per complet a nosaltres: la de refugi- ar-se en la cavil·lació intel·lectual i cercar la continuïtat del poble en el que podríem anomenar línia metafísica de la vida (1960: 52).

El valor del treball –de l’eina i la feina– és un dels marcs simbòlics, un dels llocs comuns, més importants del catalanisme que resseguim. El trobarem com a element reiterat en els discursos que analitzem, però Vicens n’és un dels constructors més fonamentals per a la configuració de l’imaginari del catalanisme dels cinquanta i de clara influència dels relats posteriors. Tal com assenyalàvem en el nostre marc teòric, podem dir que parlem d’un dels conceptes polítics centrals utilitzats per aquells intel·lectuals que es consideren fonamentals dins un camp cultural. I de més a més, és un dels conceptes que reprodueix l’ordre simbòlic del sistema de les diferències socials al qual remet, en termes de Bourdieu, o en termes de Douglas, que s’utilitza en tant que sistema natural de simbolització per la correlació entre aquest i el sistema social on es conforma. Perquè Vicens lliga el valor constitutiu del treball a la identitat, per tant a l’estructura social catalana, i a la necessitat de sumar-hi uns ideals de redreç a l’estil de les minories que han protagonitzat la capitalització d’aquest:

El culte als valors econòmics, sovint idolàtric, ens aproxima al sentit burgès de la vida, i per això triomfen quan la burgesia mar- ca l’hora a Europa i ens afeblim quan els vents bufen d’un altre quadrant. (...) Les solucions radicals sentimentalistes confirmen aquesta llei: no són més que evasions individuals del sentit pràc- tic que el treball dóna a la nostra vida col·lectiva. (...) no podem rectificar aquesta malformació mentre l’únic lligam tibant de la nostra experiència històrica sigui la feina; mentre uns ideals transcendentals, successivament nodrits i desenvolupats per unes minories, no s’incorporin definitivament a la mentalitat general. Obra gegantina, si tenim present l’extinció dels corrents ideolò- gics medievals, la pèrdua d’un Estat protector de l’esperit i de la cultura pròpies, i el confusionisme que comporta el reflex de dues cultures i la barreja de tres aportacions ètniques en el breu espai