España, en el buen sentido de la palabra, naturalmente, por no reconocer límites la admiración que profeso a la laboriosidad de los catalanes, envío desde aquí, y creo que interpretando seguramente el deseo de todos vosotros, la felicitación más entusiasta y sincera por haber puesto sobre el tapete la cuestión de los Parques Nacionales, a los dignos, a los dignísimos miembros de la Sociedad cívica la Ciudad Jardín, de Barcelona”1.
D’aquesta manera, gràcies a la feina realitzada per el Marquès de Villaviciosa, es va aconseguir crear un Real Decret l’any 1917 sobre l’aplicació de la Llei de Parcs Nacionals. A CIVITAS, el mateix any, es va publicar aquest Real Decret2 que transcriurem els seus articles més
significatius. En el primer article deia que els enginyers en cap dels districtes forestals s’encarregarien d’enviar a la Direcció General d’Agricultura, Mines i Camins, els llocs més notables de les seves demarcacions que mereixessin una especial atenció. Existien tres tipus de zones:
- Zones Nacionals: Zones amb extraordinàries condicions naturals o amb particularitats històriques, religioses o llegendàries.
- Parcs Nacionals: Eren com les Zones Nacionals però amb un caràcter excepcional i complet. - Particularitats o curiositats naturals que calia
protegir independentment del lloc on estiguessin ubicats.
El enginyer en cap també tenia que informar sobre les comunicacions que disposava cada lloc, la seva història, la freqüència amb la qual eren visitades i altres particularitats. Les associacions interessades podien informar al enginyer en cap per informar sobre les zones que creessin oportunes a ser considerades com a parcs, zones o particularitats nacionals.
L’article 17 deia que cada zona on s’hagués establert la seva protecció, s’hauria de proposar un pressupost per a crear les comunicacions necessàries per a facilitar el seu turisme. A més, cada zona hauria de fer una dura tasca propagandística per atraure al màxim el turisme, no només nacional sinó estranger.
Un cop realitzat aquest Real Decret, la SCCJ va enviar al enginyer en cap del districte forestal de Barcelona, Girona i Balears un informe amb els paratges i regions que consideraven dignes de ser protegits per la llei.
Foto: Marquès de Villaviciosa d’Astúries 1 MARQUÉS DE VILLAVICIOSA, de Astúries. “Proposición de Ley y discursos pronunciados en el Senado por los señores Marqués de Villaviciosa de Asturias y Conde de Romanones el 14 de Junio de 1916”. Civitas, 1a
època, Nº 11, pàgina 108
2 GÜELL, Juan Antoni. “Parcs Nacionals. Real Decreto sobre la aplicación de la Ley de Parques Nacionales”.
Civitas, 1a època, Nº 5, pàgina 145
134
Entre aquests paratges i regions (que es volien considerar com a parcs nacionals) hi havia la muntanya del Tibidabo, Montserrat i la serralada del Montseny a l’àrea de Barcelona. A Les illes Balears es va considerar que calia protegir la muntanya de Miramar ja que el seu propietari, l’arxiduc d’Àustria Lluís Salvador, havia mort i ningú s’havia encarregat de vetllar per aquesta muntanya de característiques naturals magnífiques. Pel que feia a les zones nacionals es va considerar el Cap de Creus a Girona i les coves naturals d’”Artà” i de “Drach” a Mallorca com a regions dignes de ser protegides per la nova llei.
Tota aquesta tasca, referida a espais lliures naturals, es va dur a terme durant l’època de Montoliu en la revista CIVITAS. Una segona iniciativa va ser la dels balcons florits que explicarem breument a continuació.
c) Balcó florit
“Uno de los elementos más indispensables para la vida espiritual de los pueblos civilizados, son las flores. Cuanto mayor es la cultura de un pueblo, más cariño tiene a las flores, más cultiva las flores, adornando con ellas los templos, los palacios, los parques, las casas, los monumentos de los grandes hombres y las tumbas de los que fueron deudos y amigos”
Amb aquestes paraules Montoliu començava un article referit als balcons florits1 i al poder de les flors sobre
qualsevol civilització. Montoliu considerava que on hi havia flors mai podien existir mals pensaments. No obstant, hi havia un problema en les ciutats que consistia en una ordenança municipal que impedia col·locar flors als balcons ja que l’aigua al regar-les queia als vianants. Els membres de CIVITAS, però, van trobar un invent anomenat
Balcó Jardí, inventat per un industrial anomenat Manuel
Girona, que permetia col·locar els testos als balcons i, al mateix temps, recollir les aigües del reg sense que caiguessin al carrer.
Gràcies a aquest invent, l’Ajuntament de Barcelona, després d’una iniciativa del tinent alcalde, el senyor Vidal i Valls, es va proposar distribuir cinc mil testos per tota la ciutat per envellir-la una mica més. Per altre banda, es volia també donar llavors als alumnes de les escoles per a que cultivessin la seva pròpia planta. Aquesta iniciativa s’havia dut a terme en altres ciutats europees.
D’aquesta manera, la SCCJ va aprofitar l’ocasió per a demanar a l’Ajuntament de Barcelona que dintre de les festes florals creessin un concurs on es premiés els balcons florits més bells de la ciutat. La iniciativa va agradar als membres del govern i es va anar realitzant cada any aquest concurs. Montoliu, en la segona festa florida de Barcelona, va formar part del jurat que decidia quin era el balcó més ben engalanat. A més a més, amb motiu de les festes de Santa Tecla, de l’any 1919, a Tarragona es va
1 MONTOLIU, Cebrià. “El balcón florido”. Civitas, 1a
135
realitzar un concurs exactament igual que el realitzat a Barcelona sobre els balcons florits. Aquest concurs, segons paraules de la redacció de CIVITAS, va tenir un gran èxit.