aplicados en los procesos geográfico e histórico”1. Aquest
era l’objectiu que pretenien els museus cívics, els quals s’havien anat fundant en les nacions que més s’havien preocupat per aquestes qüestions. El més famós i del que parlarem més endavant era el Museu Cívic d’Edimburg, sota la direcció del professor Patrick Geddes. Els conceptes geogràfics i històrics es combinaven en aquest museu mostrant l’evolució al llarg dels segles d’aquesta ciència aplicada involuntàriament a les ciutats importants de la història, però també es mostraven els projectes actuals de reforma i urbanització de les ciutats més importants, i per acabar es veien projectes que encarnaven els ideals de la ciutat ideal de nova construcció, és a dir, barris, colònies i Ciutats Jardí.
Existien tres tipus de museus cívics que són els següents: a.) El Museu Carnavalet de París que va ser imitat en varis països d’Europa, que estava dedicat exclusivament a la conservació, estudi i exposició d’objectes arqueològics de la història de la gran capital francesa. Aquest museu es caracteritzava per recollir una gran informació històrica i classificar-la de la forma més ordenada i entenedora. Un cop més podem veure com Montoliu conservava aquella faceta de bibliotecari i sentia admiració per aquesta mena de treballs. En un article parlant de la exposició de Construcció Cívica i habitació popular de la SCCJ, Montoliu opinava sobre aquest tipus de museu que “(…)a
pesar de su carácter simplemente histórico, lo cual en
nada perjudica a los grandes méritos de sus organizadores, por haber logrado reunir un tan considerable acopio de recuerdos, clasificándolos en forma adecuada para su estudio y exponiéndolos de una manera casi perfecta”2
b.) El Museu Cívic Social, que per tractar principalment els problemes municipals i urbans, s’havia desenvolupat en gran part als EUA, degut al gran interès que tenien allà per resoldre els múltiples problemes relacionats amb les ciutats. Exemples d’aquesta tipologia de museus eren el de
Chicago School of Civics and Philanthropy i el del
Departament de Ètica Social de la Universitat de Harvard que dirigia, aquest últim, el gran sociòleg, el professor Francis G. Peabody.
c.) El tercer tipus de museu era el que hem comentat anteriorment, anomenat Museu Cívic, fundat per el professor Patrick Geddes primer en la “Sociological
Society” de Londres i, més tard, a Edimburg i en altres
capitals. Aquest tipus de museu, més complet que els altres dos, avarcava tant la historia com la sociologia de les ciutats.
Convé esmentar el pla general del Museu Cívic de Geddes. Aquest, estava format per tres seccions:
- Secció I - Administració de la Ciutat: Dedicat als aspectes que presentaven els problemes urbans i al impuls humà de l’acció immediata. En aquest punt podíem trobar en el museu una col·lecció de
1 MONTOLIU, Cebrià. “La exposición de Construcción Cívica y habitación popular de la SCCJ en el Museo Social de Barcelona”. Civitas, 1a època, Nº 10, pàgina 65
1 MONTOLIU, Cebrià. “La exposición de Construcción Cívica y habitación popular de la SCCJ en el Museo Social de Barcelona”. Civitas, 1a època, Nº 10, pàgina 65
36
material il·lustratiu de varis serveis i obres públiques municipals , com pot ser l’aigua, el gas l’electricitat, transport públic, assistència mèdica, higiene, educació, etc. Es tractava d’un punt de vista exclusivament utilitari.
- Secció II – Art de la urbanització: Arribats a aquest punt, comencem a parlar de la ciència de la fisonomia externa del nucli urbà. Aquesta part Montoliu l’anomenava la Construcció Cívica:
“Esta es, pues, la sección destinada a lo que ha venido a llamarse Construcción Cívica, o lo que en términos de la Ciencia Cívica podría llamarse la Morfología de la ciudad”1. Aquí podem
entendre la diferencia entre Construcció Cívica i Ciència Cívica. La Construcció Cívica vindria a ser la reforma i urbanització de les ciutats (antigues i actuals), però el terme Ciència Cívica era més ampli i avarcava les tres seccions que estem explicant. Per tant, en aquesta secció era importantíssim la part arqueològica de les ciutats. Aquí apareixia l’exposició de plànols, vistes, dissenys il·lustratius de la història de la urbanització, des de las ciutats més antigues d’Egipte, Mesopotàmia (Babilònia i Ninive), la Índia, etc., passant per Jerusalem i les monumentals ciutats gregues (Priene, Olimpia, Efeso i sobretot Atenes) fins a arribar a la síntesis de la ciutat suprema de Roma. A continuació, arribàvem a les ciutats
Medievals tot i no tenir gran interès com les antigues o les que venien després que eren les renaixentistes. Tot i que la majoria de les ciutats renaixentistes havien sigut malmeses per culpa de les continuades guerres, elles suposaven encara les principals grans capitals europees, amb les anàlogues ciutats americans de Washington, Nova York, Buenos Aires, etc. Per últim es podia veure en aquesta col·lecció els últims projectes de reforma i eixampli de les ciutats modernes sota bases cíviques.
- Secció III – Sociologia de les ciutats: Ja hem tractat de l’administració de les ciutats i de l’arqueologia, ara toca, després del punt de vista utilitari i el sentimental, el purament reflexiu, racional, metòdic, és a dir, la part científica de la qüestió. Aquesta tercera secció es pot subdividir en:
1.- Sociologia Pràctica (Acció Social o Política Social): Aquí s’exposava la part que correspondria als Museus socials, que venien a exposar gràficament el conjunt de fórmules pel benestar del poble mitjançant els tractats d’economia i higiene social aplicats en el radi d’una ciutat qualsevol. El Museu Social de Barcelona era un exemple clar de la Sociologia pràctica.
1 MONTOLIU, Cebrià. “La exposición de Construcción Cívica y habitación popular de la SCCJ en el Museo Social de Barcelona”. Civitas, 1a època, Nº 10, pàgina 65
37
2.- Sociologia teòrica (Ciència Social o teoria Cívica): Aquesta part era important ja que suposava la veritable part científica. Cal examinar-la des de el aspecte geogràfic, començant de nou un cicle històric. Aquí cal entendre que els humans tenim una característica innata que ens permet controlar el medi natural on vivim, transformant-lo i adaptant-lo a les nostres necessitats, es tracta del Control Geogràfic. S’estudiava com s’originaven i desenvolupaven les colònies humanes, des dels primers nuclis primitius fins a eixamplar-se en grans ciutats, conservant el caràcter, l’esperit i l’activitat regional. Aquí s’exposaven exemples d’aquest impuls de control geogràfic dels nostres nuclis urbans, mitjançant mapes geogràfics, geològics i botànics, de la regió que es volia estudiar, seguint una evolució paral·lela a les modificacions que havia patit el territori. Les ciutats medievals eren aquí molt estudiades degut a que s’havien anat adaptant a les condicions naturals (guerres, colonitzacions, canvis de governants). Les ciutats renaixentistes no importaven gaire en aquest aspecte pel poc canvi que havien suposat a nivell regional i ja només ens quedava la ciutat moderna industrial que com diria Montoliu “cuyo
desarrollo, con todos sus grandes vicios tan a menudo denunciados, se nos ofrece como un claro ejemplo de los efectos de la revolución
económica del siglo XIX”1. Això significava que els
canvis que suposava la industrialització de les ciutats, com l’aglomeració de població, la deixadesa dels suburbis propers a les fàbriques, la destrucció de monuments per millorar les vies de transport,etc. havien fet que la vida ciutadana canviés totalment convertint els nuclis urbans en focus d’insalubritat i empitjorant el nivell de vida humà, animal i vegetal. Per acabar amb aquest cicle evolutiu ens trobàvem amb el tema de les Ciutats Jardí, que no eren res més que la nova mentalitat del segle XX en contra del individualisme egoista i corrupte que feia créixer monstruoses edificacions insalubres, cares i lletges, donant a la ciutat un caràcter deixat i problemàtic.
Foto: imatge de la propaganda americana sobre jardins de nois. La imatge de dalt es veuen nois feliços jugant en un jardí i en la imatge inferior tirats pel carrer preparant malifetes
1 MONTOLIU, Cebrià. “La exposición de Construcción Cívica y habitación popular de la SCCJ en el Museo Social de Barcelona”. Civitas, 1a època, Nº 10, pàgina 65