La visió funcionalista

Tot i l’hegemonia i la predominant influència de l’anomenada Escola de Chicago, seran les universitat de la Costa Est, com Princenton i Nova York, les que desenvoluparan l’hegemonia en la investigació comunicativa, a partir de les anàlisis funcionalistes i les tècniques d’investigació basades en les aplicacions dels procediments estadístics i matemàtics a l’estudi dels fets socials. Un bon exemple el tindrem en la consolidació de la Mass Communication Research com a model teòric dominant durant la segona etapa, emmarcada en el període de la Segona Guerra Mundial, i que arribarà fins el canvi del que suposarà l’inici de la tercera etapa amb els canvis i la crisi dels anys seixanta.

El punt de partença dominant en la segona etapa, sobretot en la investigació nord-americana, partia de considerar l’exposició als mitjans com una activitat individual, que no dóna importància a les relacions interpersonals ni a la condició social dels individus. Les aproximacions teòriques estaven fonamentades sobre una concepció molt esquemàtica i funcionalista dels processos de comunicació

(emissor, canal, receptor, etc.), sovint tractats com experiències de laboratori. Els fenòmens comunicatius eren estudiats en un procés d’aïllament que els treia del seu marc natural -partint de l’objectivació del missatge o de qualsevol altre fenomen comunicatiu- però sense que habitualment es relacionessin els missatges entre ells, o l’acció recíproca dels diferents mitjans de comunicació.

En aquesta segona etapa, marcada per la influència i lideratge dels Estats Units, assistim a la definició d’una àrea científica autònoma de la teoria de la comunicació i al desenvolupament d’estudis multidisciplinaris, que portaran al reconeixement de la comunicació de masses com un objecte d’estudi propi i diferenciat, capaç de generar una teoria particular a través de modalitats metodològiques diferents. L’enfocament dels estudis s’orientarà de forma important cap als nous mitjans de comunicació i així, tal com defineix Moragas (1981: 27), s’articularà en tres gran àrees: estudiar els efectes provocats pels mitjans de comunicació; estudiar la propaganda política; i, finalment, estudiar la utilització comercial i publicitaria dels mitjans de massa. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, l’èmfasi d’estudi s’orientarà a les noves exigències industrials i comercials del moment –la publicitat i les relacions públiques- que ja s’havien utilitzat en l’àmbit polític, pel que fa a l’estudi de la “propaganda”.

De fet, en el context americà dels anys cinquanta tindrà un impacte cultural molt important l’aparició de la televisió. La seva forta difusió comportarà diverses influències en els investigadors dels nous mitjans de comunicació. Donada la connotació negativa associada al terme propaganda, molts investigadors d’aquests nous mitjans progressivament van començar a utilitzar els termes de “persuasió” i de “comunicació de masses” per designar aquest nou àmbit d’estudis emergent. Serà en aquest període quan s’iniciaran els primers estudis sobre la televisió i es desenvoluparà l’anomenada mass communication research que tindrà a Lazarsfeld, director de la Princentton Office of Radio Research, com a màxim precursor a partir de la seva sistematització dels estudis de l’audiència. De la mateixa manera que molts altres investigadors americans, Lazarsfeld estarà influenciat pels mètodes quantitatius provinents del paradigma positivista en les ciències socials; així, el seu interès se centrarà en demostrar científicament e l’impacte dels mitjans en les actituds i comportaments dels individus. Paul Lazarsfeld i els membres del seu equip s’establiran posteriorment a

la Universitat de Columbia de Nova York, a l’Office Applied Social Research, on desenvoluparan una intensa activitat de recerca.

Juntament amb el mateix Lazarsfeld, també s’ha de citar l’aportació de Robert K. Merton que col·laborarà estretament amb Lazarsfeld, dins el corrent funcionalista de la sociologia nord-americana, i codirigirà amb Lazarsfeld l’Office Applied Social Research durant els anys 1941 al 1951. De fet, tal com explica Saperas (1998: 121-127), serà Merton qui establirà el paradigma funcional en sociologia en un dels seus textos de major influència: Manifest and Latent Functions, l’any 1957. La influència d’aquest autor portarà a la modificació de l’anàlisi funcional, per donar resposta a la crisi que experimentava la sociologia a l’inici dels seixanta, i tindrà com a resultat a l’aparició de noves formes d’investigació comunicativa i d’anàlisi de mitjans als Estat Units, com l’agenda temàtica, la distribució social del coneixement, etc. Unes noves formes d’anàlisi mediàtic fonamentades en diverses modalitats de l’interaccionisme simbòlic, o al mateix estudi de les pràctiques professionals del comunicador.

Continuant en el context nord-americà, tal com apunten diversos autors (Berrio, 1995; Breton i Proulx, 2002; Moragas, 1991; Saperas, 1998), podem dir que el treball d’ambdós autors, Lazarsfeld i Merton, permetrà descobrir que un dels elements fonamentals en l’estudi de les estructures socials es troba en els mitjans de comunicació de massa. Un aspecte que incidirà de forma fonamental en el paper atorgat als nous mitjans de comunicació i al seu impacte en la societat. En aquest sentit, tal com destaca el mateix Moragas (1981: 48), els plantejaments funcionalistes d’aquests autors referents als mitjans de massa es poden resumir en tres funcions: en primer lloc, la de conferir estatus social als seus protagonistes, en tant que instrument per estabilitzar i donar cohesió a la jerarquització social; en segon lloc, la d’imposar normes socials i “normatives”, és a dir, formes d’acció o d’inactivitat, d’interpretació comuna de la societat; i, finalment, la disfunció de “narcotització”, és a dir, la creació d’un massa de població políticament inerta i amorfa. De fet, una de les tesis principals de l’Escola de

Columbia, segons Breton i Proulx (2002: 146), consistirà en demostrar l’eficàcia i el grau relatiu de modificació significativa de la comunicació de masses en els comportaments dels usuaris dels media. Segons aquests autors, una altra aportació fonamental serà el “paradigma” de Lasswell, desenvolupat l’any 1948, (“who?, says what?, in what channel?, to whom? with what effect?”), i que influenciarà tots el estudis de la comunicació, més enllà de l’àmbit americà, entorn a dos grans temes: l’anàlisi dels efectes i l’anàlisi dels continguts. De fet, seguint el raonament d’aquests autors, podem dir que la gran contribució teòrica de Lasswell rau en la delimitació que fa del camp conceptual i dels eixos definidors de l’acció comunicativa. Tot i la seva superació per unes noves visions i un entorn mediàtic molt més complex, per la majoria d’autors, entre d’altres els mateixos Breton i Proulx, el “paradigma” de Lasswell continua conservant els aspectes clau que van permetre el desenvolupament sistemàtic dels estudis de la comunicació de massa als Estats Units, a partir dels models sociològics organicistes i funcionalistes.

El model proposat per Lasswell, segons Breton i Proulx, dibuixava un escenari epistemològic caracteritzat pel rol dels mitjans de comunicació convertits en un element d’equilibri. Per aquest motiu, el coneixement de les tècniques persuasives i d’informació permetien desplegar amb eficàcia les funcions inductives sobre els individus, creant pautes de conducta, actituds i comportaments. Així, en el model de les funcions de la comunicació que dibuixa Lasswell, destaca el de la vigilància i control del entorn, de la transmissió dels valors d’identitat d’una cultura, de la cohesió social, etc. Per tant, en resum, per a Breton i Proulx, Lasswell entendrà la persuasió informativa i la propaganda com la inducció d’aquells valors que permeten als gestors d’una societat conduir als ciutadans cap a uns determinats objectius. De fet, segons s’explica en l’anàlisi de Breton i Proulx, i del mateix Moragas, podríem dir que Laswell va ser el primer en definir una primera tipologia de funcions de la comunicació dins la societat, tot identificant les tres funcions socials dels actes de comunicació: la vigilància de l’entorn sociopolític, la

integració entre els diversos components de la societat, i la transmissió de l’herència cultural.

Tot i que Lasswell ordena, delimita i defineix els grans espais d’estudi, superant els plantejaments precedents, per a Breton i Proulx encara no s’haurien establert definitivament les interaccions entre les parts, com és el cas de l’emissor (el denominat 'comunicador') i el receptor, pel fet que l’audiència era tractada d’una certa forma encara desdibuixada, en un tot quasi uniforme. També, a partir de Lasswell, s’obrirà una línea d’investigació dels efectes, que tant s’aplicarà per estudiar de quina manera es produeix la creació d’influencia com per conèixer els mecanismes més eficaços per persuadir a través dels mitjans, tot i que s’apartin de la contextualització social i històrica on es produeixen. Tot i haver estat influenciat per les teories conductistes, Lasswell superarà les posiciones prèvies sobre la linealitat estímul- resposta de la comunicació, conegudes amb el nom de 'bullet theory' o teoria de l’ “agulla hipodèrmica”, i obrirà nous espais a la investigació de la comunicació.

Dins d’aquest àmbit d’estudi semàntic-polític (discussió dels valors en joc en la propaganda política) representat per Lasswell, i com a fruit de l’impuls creixent de l’anàlisi de continguts, també s’ha de destacar els treballs conjunts realitzats per Lasswell i Berelson com a resposta a les noves exigències polítiques i militars derivades de la Segona Guerra Mundial. Per a Berelson, l’anàlisi dels continguts ha de ser sistemàtic a partir d’un criteri d’objectivitat que només s’aconsegueix llegint el contingut “manifest” del text, i no llegint entre línies; segons l’autor, es tracta d’elaborar unes categories fixes, aplicables universalment per qualsevol investigador, des de qualsevol òptica social.

L’obertura de nous espais d’investigació portarà a diversos desenvolupaments i revisions dels estudis de psicologia social i sociologia. Un cas important el representàren els estudis de psicologia social de l’escola de Yale que, tal com afirma Moragas (1981: 60), portaran cap a una progressiva superació de l’esquema conductista

simple: el concepte d’ ”estímul-resposta”. Així, es superarà la idea de l’aïllament entre l’omnipresència dels mitjans i, per altra banda, la massa passiva que rep de manera automàtica tots els missatges. Segons els mateix Moragas, els nous estudis posaran en evidència la naturalesa i les relacions estructurals dels processos que s’interposen entre els mass-media i els seus receptors. De fet, aquests nous estudis tindran una forta expansió en els anys seixanta amb els treballs de diversos autors, entre els que destaca Wilbur Schramm; els seus treballs s’enfocaran cap a la interpretació del fenomen comunicatiu en la seva totalitat, establint diversos esquemes, de caràcter físic i matemàtic, sobre la naturalesa i l’element que intervenen en els processos comunicatius. Uns esquemes reductius que fan difícil la contextualització donat que redueixen el missatge a una entitat aïllada, tal com el mateix Moragas (1981: 69) afirma:

“Estos esquemas, en consecuencia, acaban por presentar el mensaje como una entidad aislada de su propia estructura expresiva, limitando su contextualización a una referencia a los campos de participación de emisor y receptor.”

Seguint els raonaments de Moragas, la revisió d’aquest paradigma dominant portarà a una nova valoració de la capacitat d’actuació de l’audiència al marge de la seva relació amb les influències del mitjà; es començarà a veure que l’exposició als mitjans no és una activitat individual, atomitzada i alienadora. Així, el paradigma dominant serà posat en crisi. Cada vegada serà més evident la importància de les relacions interpersonals i el fet de que els individus usen els mitjans des de la seva condició social.

Pel que fa a Europa, la crisi d’aquesta visió funcionalista aplicada als mitjans de comunicació portarà al desenvolupament de la investigació comunicativa, especialment a Gran Bretanya i a Itàlia, a mitjans dels setanta i principis dels vuitanta. D’aquesta manera, l’estructura social es convertirà en un dels components bàsics de la nova investigació i

passarà a ser considerada com una noció central de l’anàlisi, tal com veurem en la tercera etapa que seguidament comentarem.

El procés d’adaptació del nous mètodes i teories d’estudi portarà a diferents tipus de recepció pel que fa al context nord-americà i europeu, un contrast entre el que podem definir com la recerca administrativa i la teoria crítica. De fet, aquest aspecte serà el que caracteritzarà la tercera etapa, on es produirà un important canvi de paradigma i un canvi de lideratge vers Europa, segons destaca Berrio (1995: 31-36). El fet és que es passarà de la idea inicial de la comunicació com a generadora d’una influència immediata, en base a la relació d’estímul-reacció, a un concepte de la comunicació més complex i resultat de múltiples factors; per tant, la investigació estarà més orientada al context i a les interaccions socials dels seu agents receptors. En els cometaris de Mauro Wolf (1985: 69) podem apreciar l’argument subjacent a aquesta nova valoració crítica enfocada a la comprensió dels usuaris dels mitjans:

“a mano a mano che l’approccio funzionalista si radica nelle scienze sociali gli studi sugli effetti passano dalla domanda” che cosa fanno i media alle persone?” alla domanda “che cosa fanno le persone con i media?”.

Un canvi de visió fonamental en els nous desenvolupaments dels estudis de la comunicació. En qualsevol cas, val a dir que és important comprendre tots els desenvolupament teòrics i metodològics d’aquest període en el context del fort desenvolupament dels mitjans de comunicació, del màxim exponent de la societat de consum i de la cultura de massa popular americana com a model dominant.