LES ORACIONS EXISTENCIALS EN ESPANYOL

A les oracions existencials, s‟afirma l‟existència del referent d‟un sintagma nominal, i és habitual que se‟l situï en algun lloc. Generalment, en espanyol, l‟estructura d‟aquestes construccions està formada per haber seguit d‟un SN (aquesta construcció sol anar acompanyada d‟un complement de lloc, format per un sintagma adverbial o preposicional) o bé pel verb estar seguit d‟un SN53.

Sobre el verb haber existencial operen certes restriccions de definitud que provoquen que aquest verb només admeti com a complement SNs indefinits54, tot i que, com veurem, en alguns casos també pot acceptar determinats SNs definits55. En la major part dels casos en què el SN postverbal és definit, però, les oracions amb el verb haber resulten agramaticals i s‟han de construir amb el verb estar.

Segons Leonetti (1999: 815), aquestes restriccions de definitud es poden explicar per la contradicció que existeix entre les propietats semàntiques dels determinants definits i les de la construcció existencial. Les construccions existencials són construccions presentatives i, per tant, tenen la funció d‟introduir referents nous del discurs. Així, els

53

També és possible trobar el verb ser amb el significat d‟„existir‟, però pràcticament no s‟usa a l‟actualitat. Només es conserva a les frases bíbliques (Dios es; En el principio, era la Palabra...) i a les fórmules introductòries convencionals dels contes (Érase una vez, Esto era un rey malvado...).

54 _{Es pot tractar de SNs amb article indeterminat (Hay un coche), precedits d‟un numeral o d‟un} quantificador (Hay {cinco / muchos} libros), noms en plural escarits (Hay coches), indefinits (No hay

nadie), noms de matèria en singular i sense determinant (Hay pan / leche), sintagmes amb de

d‟interpretació partitiva (Hay de todo) i relatives sense antecedent (No hay quien pueda con eso). També és possible que haber aparegui en construcció amb adverbis com bastante o suficiente i un sintagma preposicional: Hay bastante con eso, Con tres más ya habrá suficiente.

55

Podem observar, per exemple, que aquest efecte de definitud desapareix aparentment en el cas de les relatives restrictives (El monumento que hay junto al parque; Los cuadros que había en el salón ), en què l‟element relatiu que encapçala aquestes relatives està lligat a la posició postverbal d‟haber i malgrat tot admet un antecedent definit (Leonetti 1999: 815) i en els casos de superlatius (En esta tienda hay el mejor

SNs que apareixen en contextos existencials habitualment aporten informació nova i són remàtics. Per aquest motiu, els determinants definits, que habitualment acompanyen els noms d‟entitats que ja han aparegut en el discurs, no podrien aparèixer en aquest context. Els SNs indefinits, en canvi, sempre són acceptables en contextos existencials perquè no contenen pressuposicions sobre l‟existència del referent i, per tant, no contradiuen les condicions d‟adequació de la construcció amb haber.

Com hem apuntat abans, els contextos que rebutja el verb haber, en espanyol, normalment es construeixen amb el verb estar (32a):

(32) a. Aquí *hay/está el regalo de Juan

b. Allí hay/#están unos niños/muchos niños c. En el parque hay/*están niños.

En el cas de (32b), com afirma Leonetti (1999: 816), podem observar que el funcionament d‟estar és la imatge especular del d‟haber, ja que aquest pren normalment com a arguments SN indefinits, mentre que estar els accepta amb dificultat com a subjectes. En realitat, els indefinits de (32b) no són agramaticals, però només resulten acceptables si se‟ls assigna una interpretació específica (per exemple una lectura partitiva, en la qual es quantifiqui sobre un conjunt d‟elements ja determinat, com a Allí están algunos de los niños), i aquesta és precisament la interpretació que haber tendeix a rebutjar (*Allí hay algunos de los niños). Pel que fa a l‟exemple de (32c), podem comprovar que la distribució dels plurals escarits depèn del mateix principi: són gramaticals amb haber, però no amb estar, perquè aquest últim exigeix interpretacions específiques, mentre que haber afavoreix les interpretacions purament existencials, i els plurals escarits en espanyol només admeten aquest últim tipus d‟interpretacions.

Els nombrosos contraexemples a la restricció de definitud, com els de (33), es poden explicar fàcilment, si, a més de tenir en compte la distinció formal entre definit i indefinit, també tenim en compte qüestions com l‟organització informativa del discurs (Leonetti 1999: 817):

(33) a. No hay el menor indicio de que sea culpable b. Había las mismas personas en los dos actos

c. Este año hay los mismos problemas de siempre d. –¿Qué tenemos para cenar?

– Pues ya lo sabes, hay el arroz que ha sobrado del mediodía

Aquestes oracions són gramaticals, perquè el SN que apareix després d‟haber, tot i ser definit, compleix el requisit d‟aportar informació que es considera nova per a l‟oient, o no compartida. Així, a (33a i 33b), trobem dos casos de primera menció del referent, a (33c) una menció d‟un nou cas d‟un fet ja conegut i, a (33d), dades conegudes que són recordades de nou a l‟oient i per tant presentades com a informació nova. La definitud, com veiem, no és del tot incompatible amb la presentació d‟informació nova, ja que, en aquests casos, la definitud d‟aquestes expressions no anafòriques està legitimada pels modificadors i complements restrictius que acompanyen el nom (per exemple, subordinades substantives i modificadors identificatius en general)56. Aquests modificadors fan possible la definitud sense que sigui necessari recórrer a informació ja present en el discurs, i, per tant, fan possibles les primeres mencions i els usos no anafòrics. D‟aquesta manera es compleix la condició de les oracions amb haber d‟introduir informació nova per a l‟oient.

Com hem apuntat abans, les oracions existencials amb haber sovint es construeixen amb un complement de lloc, de manera que, a més d‟afirmar l‟existència d‟un element, també es localitza aquest element en un lloc determinat. Doncs bé, per a alguns autors, com Bull (1943), caldria distingir entre l‟ús d‟haber amb un significat purament existencial del seu ús com a verb locatiu. Segons aquest autor, quan haber apareix sense cap complement locatiu, expressa mera existència: Hay una novela de este autor que no me gusta nada; en canvi, quan apareix acompanyat d‟un complement locatiu, el seu significat és clarament de localització: Allí hay dos libros57. D‟aquesta manera, haber i estar haurien arribat a una divisió gairebé estable del camp de les locatives. Aquesta divisió estaria basada també en el concepte de definitud, de manera que haber apareixeria a les locatives en què l‟entitat que es localitza és gramaticalment indefinida i

56

De fet, els exemples en què la restricció de definitud s‟aprecia clarament inclouen SNs simples i aquests difícilment poden introduir informació nova (Leonetti 1999: 817).

57 _{Per a Bull (1943: 121), haber es dividiria de manera gairebé equitativa entre aquestes dues funcions, ja} que afirma que, dels 713 exemples de la seva mostra, 399 expressen mera existència i 314 expressen localització.

estar en els casos en què és definida. Segons les dades de l‟autor, aquesta divisió es compleix en un 95% dels exemples recollits (Bull 1943: 122).

Per a Bull (1943) i també per a Leonetti (1999), estar no dóna lloc a construccions existencials, sinó locatives. Però nosaltres considerem que els límits entre totes dues construccions no són tan clars, ja que trobem algunes estructures amb estar (que no es poden construir amb haber a causa de la restricció de definitud), a les quals no apareix cap complement locatiu i que pensem que tenen una interpretació més aviat existencial:

(34) a. Hay gente pesada... y después están éstos

b. Están los que quieren un partido más democrático y están los que quieren un partido cerrado y centralizado

c. Podemos diferenciar distintos grupos de industrias: está la PYME [...] y después están las empresas más grandes

d. Luego están los que no se atreven a manifestar explícitamente su apoyo e. La fauna futbolera de estos días presenta una gran variedad de especies.

Están los que, declarándose cien por cien catalanes, expresan abiertamente [...] su interés por la [selección] española [...]. Luego están los que, viviendo en Cataluña, nunca se han sentido catalanes y aprovechan la oportunidad de este repentino fervor para enfatizarlo [...]. Por último, están los que, hartos de disputas identitarias, se sitúan en un pedestal de superioridad intelectual y pretenden que a ellos les interesa el fútbol y nada más [...] (La Vanguardia, “Una, grande y estresada” de Sergi Pàmies 23/06/2008)

Així, les oracions de (34) no les considerem locatives, sinó existencials, perquè en aquestes oracions no s‟afirma directament la localització d‟un element sinó la seva existència. A més, si traduïm aquestes oracions al català, veiem que totes es construeixen amb el verb haver-hi, ja que aquest verb en català accepta fàcilment un SN postverbal definit, i per tant en català les classificaríem clarament com a existencials: Hi ha gent pesada i després hi ha aquests; Hi ha els que volen un partit més democràtic, etc.

Pel que fa a la naturalesa del sintagma nominal que acompanya el verb haber existencial, la major part dels gramàtics consideren que funciona com un objecte directe58 i que l‟estructura corresponent és, doncs, impersonal, ja que, segons la gramàtica normativa, el verb no estableix concordança amb aquest SN. Malgrat tot, aquest SN presenta propietats especials, que el distingeixen dels objectes directes dels verbs transitius regulars. En primer lloc, les estructures amb haber no passivitzen com les transitives en general: en espanyol actual són impossibles oracions com *Libros son habidos en esta biblioteca, i, en segon lloc, com hem vist, el seu únic argument és generalment indefinit (*Hay los perros).

Cal tenir en compte, però, que en algunes variants de l‟espanyol, aquest SN funciona com a subjecte, ja que es produeix una concordança amb haber. La concordança més habitual és la de nombre: Habían muchos coches, Han habido muchos problemas, però la concordança es pot estendre també a la primera o a la segona persones, com podem veure en els exemples espontanis que recullen Fernández i Táboas (1999: 1758): En la fiesta habéis veintisiete personas (Madrid, espontània); Creo que aquí habemos unos dieciocho (Màlaga, espontània).

Per últim, pel que fa a les oracions existencials, també cal fer referència a la fórmula fixa “he + adverbi de lloc”: he {aquí/ahí/allí}. Com assenyalen Fernández i Táboas (1999: 1759), hi ha hagut una certa discussió sobre si he es pot considerar un verb o no. Una dada que sembla afavorir la seva adscripció a la categoria de verb és que pot portar pronoms àtons enclítics (hete aquí). Malgrat tot, la RAE (DRAE II, 2001: 1192) considera que he és un adverbi que, “unido a aquí, ahí o allí, o con los pronombres me, te, la, le, lo, las, los, se usa para señalar o mostrar a alguien algo” i que prové de l‟àrab hispànic há, que alhora procedeix de l‟àrab clàssic hā. Corominas (Diccionari) considera també que aquest he és un adverbi, que procedeix de l‟àrab hê, que té el mateix valor.

58 _{Un dels arguments que s‟aporten com a prova és que, si el sintagma nominal se substitueix per un} pronom, el pronom en qüestió pren la forma d‟acusatiu lo / la / los / las. Per exemple: Hay pan – Lo hay (Fernández i Táboas 1999: 1754).