El ban de Mollet de Peralada i altres edictes en diferents formes i registres
Paral·lelament als bans de la Reial Audiència, en els municipis detectem certa activitat per penalitzar les conductes, ordenar les activitats agràries i protegir la propietat. Mollet de Peralada, situat a la plana de l’Empordà després dels contraforts de l’Albera, n’és un bon exemple.192 El juny de 1833 tornava a entrar en vigor un antic ban que s’havia publicat anteriorment («a so de trompeta en la plassa del dit lloch») i en dues ocasions, el 1726 i el 1743. Més d’un segle després, la parròquia de Mollet es trobava en una situació semblant. La primera vegada que fou publicat, el batlle actuava en nom de l’abat del monestir de Sant Pere de Besalú, de Sant Quirze de Colera i de Sant Llorenç del Mont, el senyor jurisdiccional del poble. Les causes eren clares i concretes. Pretenien millorar la convivència i l’edicte es justificava per l’«utilitat de la república», perquè «de dias y de nits reben grans dañs en sas propietats, aixís per personas, com per bestias, tallant y devorant los fruits y esplets». El pregó s’articulava en vint-i-tres punts que definien les diferents pràctiques amb les penes de ban corresponents. Entre aquestes disposicions de policia rural apareixen les de persones i bestiars en horts, prendre fruites
192
Agraeixo a Erika Serna la seva disposició a proporcionar-me el text complet del ban. La notícia fou publicada a MORET, Rosa Maria i SERNA, Erika, Mollet de Peralada, Girona, Diputació de Girona, Fundació Caixa Girona, 2009, p. 44-45.
ni llegums, per els que prenien raïms, bestiar menor en vinyes, bestiar gros en vinyes, bestiar en possessió de l’altre, que no es pogués amargenar bestiar (pasturar bestiar pels marges) i altres punts referents i detallats per tipus de bestiar i la presència d’animals en diferents àmbits i cultius com els olivars, prats, deveses i rostolls. Altres ítems fan referència a collir olives i aglans, a fer camins en possessió d’altres, sobre els bestiars forasters, espigolar, el joc, les processons religioses i les formes de denunciar, aplicar i fer respectar el ban.193 A la mateixa comarca tenim altres notícies de bans, aquests però del segle divuit i sense notícia de cap reproducció o utilitat posterior. Un d’ells, el 1766, feia referència a la publicació d’un ban a Figueres. Aquest edicte anunciava la prohibició d’entrar, a tot gènere de bestiar, en un camp plantat a la vora del riu Manol, a Vilanova de la Muga.194 Els problemes per les entrades de bestiar eren recurrents. A Figueres, per exemple, hi havia un conflicte latent des de 1727, entre Francisco de Gayola i el Doctor Olivet Serra i Ferran, d’una part, i de diversos particulars de la vila, amos de vinyes i olivars. Una provisió judicial de la Reial Audiència d’aquell any (fins que no es resolgués una causa de possessori), encomanava impedir i prohibir «la entrada dels bestiars de llana en los sobredits olivars i vinyas». A més, diversos particulars de la mateixa vila presentaren un memorial al síndic personer fent-li evident el dany que ocasionaven els ramats en els cultius. Les entrades persistien i, després d’una gran nevada i per protegir les finques, el batlle va ordenar la publicació d’uns pregons en els quals es manava la prohibició del bestiar a entrar a les finques sota unes penes de ban. Però davant la manca de resultats de la justícia local, l’abril de 1785, diversos veïns i representants de la Batllia de Figueres, atenent el problema, es van reunir per comissionar uns representants per comparèixer davant l’alt tribunal del Principat. Perseguien participar i resoldre la causa citada i aconseguir la prohibició de les pastures en el terme, una finalitat que presentaven com un «bé de tots los particulars de la p[rese]nt Vila i sa comarca».195
193
ACAE. Notaria de Figueres, Manual del notari Narcís Font de l´any 1831, vol núm. 326, f. 404v - 408v.
194
«Relació de ban. Vila de Figueres, bisbat de Girona, a 8 de març de 1766, davant d’Agustí Auter, nunci jurat de la cúria reial de la vila de Figueres, per jurament; Anton de Bruin, popular de Figueres; Ara hojats se·ns notifica y fa saber de part del magnífich señor batlle del lloch de Vilanova de la Muga que ninguna persona se atrevesca de esta hora en avant en entrar ni fer entrar ningun género de bestiar en aquella plantador del camp de la Bora del Manol, pròpia de don Anton de Bruin de la vila de Figueras, ni tallar llenya seca ni verda, baix pena de tres lliuras barcelonesas per quiscú y quiscuna vegada que serà trobat o probat lo contrari e guardes qui guardar se han de las quals cosas totas y sengles fui requirit». ACAE. Notaria de Figueres, Josep de Aloy i Llach, vol núm. 756, f. 64v.
195
«Attenent final[me]nt i considerant que debem i nos toca cuidar i amar ab zelós cuidado el Pahís, en que habem nat, i mirar lo bé de la Monarquia com a lleals vassalls de Sa R[ea]l Mag[esta]t (que Déu
A Espolla i Vilabertran, el 1780, s’havia publicat un «Banno y Pregón» a instància de Mariana d’Avinyó, resident de Peralada. La citada senyora havia presentat un memorial a la Reial Audiència en el què es queixava de diversos prejudicis en dues heretats, una a Vilabertran i l’altre a Vilatenim, on diversos individus entraven amb ramats a les closes i «robaven» fems. Però sobretot feia referència als «graves perjuicios» a la gran partida de muntanya i boscos de Sant Genís Desprac, els Cantons i Baussitges, a Espolla. D’aquesta població es lamentava que diferents veïns anaven a buscar aglans i llenya.196 Sembla evident que, pel cas d’Espolla, estaríem davant d’unes terres d’usos comunals, atès que més de cent anys després, la «problemàtica» o la força del costum continuava. Per aquesta raó, el marquès de Camps el 1892 publicava un anunci en el butlletí oficial de la província en el què prohibia l’accés a la finca de Baussitges i el mas Girarols i hi denunciava, entre altres, la pràctica de la cacera, «pastoreo abusivo y corta de leñas».197 Una vegada aconseguit el ban per part de l’alt tribunal, una pràctica comuna (com el cas de Mariana d’Avinyó) fou la d’anar al notari per deixar-ne constància (se’n feia una transcripció) per tenir-ne còpia autèntica i per si calia tornar-lo a exhibir més endavant. Es tractava d’una estratègia de fixar la informació davant la possibilitat de fer front a futures incursions i tenir així el recurs més pròxim i menys costós com era anar a la notaria més propera o de confiança. D’aquesta forma, la documentació consultada corrobora aquesta tàctica en diversos indrets del Principat, com la de que va fer Pere Moret, pagès de Viladasens, el 1767.198
A Terrades, en aquest nord-est gironí, tenim un exemple interessant dels conflictes desfermats a l’entorn d’uns cultius en unes suposades terres comunals. Aquests problemes venien acompanyats d’intents de privació de l’accés i solien ser previs a tancaments posteriors. Corria l’any 1763 quan el batlle va fer empresonar tretze
guarde) pues que si continuaba en entrar lo bestiar en ditas pocessions de olivars i vinyas de est terme no podran los particulars pocessors de aquellas disfrutar dels beneficis que la naturalesa dona en dit terme de Figueras, que quasi sols se compon de Vinyas i olivars i que de aquí se seguirà no poder contribuir aquells en los càrrechs personals i de Catastro, i altres tributs reals, oprimits de sa extremada pobresa, en que indispensablement haurian de arribar». ACAE. Notaria de Figueres, Manual del notari Josep de Aloy Llach de l´any 1785, núm. 774. f. 142r-143r.
196
Fou donat a Barcelona el quinze de juliol de 1780. ACAE. Manual del notari Josep Coder i de Collferrer de l´any 1782, núm. 847, f. 13r-15r.
197
BOPG. Viernes 30 de Diciembre de 1892, núm. 157, p. 506. 198
AHG, Notarial, Girona-4, vol. 778, f. 461v-463v: Transcripció del ban per tancar les terres que Pere Moret, «labrador» de Viladasens, té en aquesta parròquia, a Fellines i a Sant Jordi Desvalls. Datat a Barcelona el 22/09/1767 (Dec aquesta referència a Xavier Marcó Masferrer).
individus per cultivar, en terres comunals, unes parcel·les que estaven pendents d’un procés possessori sumaríssim a la Reial Audiència. El seu procurador al·legava que «muy de antes no eran comunales» sinó d’un particular del mateix poble que els hi cedia, precisament, «á fin de acautelar sus atentados» i de conservar els contractes – entenem emfitèutics–, segons es deia públicament, que s’havien fet pels regidors sobre les dites terres comunals. D’aquesta manera, emergeix un dels molts conflictes d’interessos que, en aquest cas particular, tingué una doble via judicial seguida pel batlle i regidors, per intentar articular i aturar els cultius i l’accés a les citades terres, a través del jutjat del comtat de Peralada, mentre no es resolia el procés de la Reial Audiència.199
Altres particularitats de la regió de Girona les tenim de mà del governador general de la demarcació, el 23 de febrer de 1828. Gaspar de Rocabruna va expedir un ban polític per tot el corregiment que declarava tancades totes les terres particulars.200 Aquest fet, en defensa dels tancaments de terres, responia a les incidències i a les particularitats denunciades per propietaris d’aquesta àrea de Girona. La publicació d’aquest ban general va generar certa expectació a diferents indrets, com per exemple a Torroella de Montgrí.201 Aquest ban general implicava un enduriment i un nou intent de control governamental d’un fet que s’anà repetint amb insistència durant tot el segle XIX i que era intrínsec de la societat rural. La descripció de la situació, la justificació, és gairebé apocalíptica:
«algunos propietarios de este Corregimiento por mi conducto al Señor Comandante general del cuerpo de operaciones de la alta Cataluña, querellándose de que por carecer de armas no les era posible libertar los bosques de sus posesiones, del asalto que hombres encenagados en el vicio y aplicados a todo género de maldades, le hacían de continuo, así en medio de la claridad del día, cuanto a toda hora de la obscura noche desbastando las plantas de más conocida utilidad, con conocido perjuicio a los interesados y desprecio de las Leyes que nos constituyen en sociedad».
D’aquest ban, en tenim també referències dins la documentació de l’administrador del Marquès de dos–aigües de Palau-saverdera, en problemes relacionats amb la pastura d’ovelles:
199
ACAE. Manual del notari Josep de Alou Llach de l’any 1763, núm. 753, f. 471v-475v. 200
AHG. Biblioteca. Impresos antics, I-427. Agraeixo a Mònica Bosch haver-me lliurat una còpia del ban, que consta en l’apèndix documental (doc. 2). Bosch, que va trobar el ban, està en procés d’elaboració de la seva tesi titulada La formació d'una classe dirigent (1790-1850). Els Carles en la societat gironina. 201
« (...) Con motivo de las nuevas disposiciones tomadas por el gobierno relativos en los bandos que se denuncian de los animales que pasan de una propiedad a otra para apacentar, resulta que los distintos individuos han denunciado contra el colono Pedro Serrats, en el 11 de mayo, advirtiendo empero, que estos son denunciados por haber apacentado el rebaño lanar en dos estapars, vulgo bosch de estepas cuyos bosques nunca habían sido dehesas como ahora quieren…».202
La publicació del ban general de 1828 és un fet molt notable i interessant que vindria a corroborar la importància del problema dins el corregiment de Girona i de les decisions polítiques vers aquest aspecte. La intervenció de l’autoritat política i militar fa que l’assumpte fos de vital importància per mantenir l’ordre social i per satisfer els interessos de classe dels propietaris.203 Desconeixem, a dia d’avui, si es varen publicar més bans d’aquestes característiques en aquest i en altres corregiments catalans. En tot cas, amb aquest ban la qüestió s’elevà a categoria política i gairebé d’«estat d’excepció».
La publicació dels bans
Per la publicació dels bans, una vegada emesos per l’autoritat judicial, s’havia de seguir un procés molt concret. Per fer-ho saber en els diferents pobles i contrades, on era necessari o es tenia interès que fos conegut, es procedia a fer un pregó, amb trompeta, amb veu alta i intel·ligible, en els diferents llocs estratègics com les places públiques, a banda de la fixació del ban imprès en els indrets acostumats i determinats per els anuncis. Era usual que hi haguessin arbres destinats per aquesta funció. Prèviament però, calia complir amb unes diligències d’autorització signades per un escrivà reial i públic de la Cúria o la justícia local; i el «portero real» era l’encarregat d’executar la publicació. D’aquesta forma, des de l’emissió i concessió del ban per la Reial Audiència podien passar dies, setmanes i, en algun exemple, mesos. En el cas del ban repetit
202
ACAE, Copiador d’oficis de Francesc Caussa, Administrador del marquès de dos–aigües de Palau- saverdera, Palau-saverdera 15 Mayo de 1832.
203
Si bé durant els darrers anys conceptes com «classe» no han estat massa utilitzats a causa d’un abandó per part de les noves tendències historiogràfiques i també d’una certa contenció de l’historiografia marxista no dogmàtica, és evident que el concepte de «classe», en tant que «estament» i de distinció social i econòmica, estava ben conceptualitzat i era àmpliament utilitzat pels contemporanis. El Baró de Maldà, en el seu diari l’usava prolíficament. En la redacció d’una festa en la Torre d’en Clota de Francisco Gelpí explicava que «en la nit se repetí lo mateix acte de bulla i sarau de pagesos, mossos, ab dones de classe colona». Tanmateix s’escandalitzava del procés d’anivellament social dels últims anys en el qual es barrejaven diverses persones de diferent origen social: «confoses que es veuen vui dia les classes de la noblesa ab l’estat medi i la plebeia, tot lo que no es veia trenta o quaranta anys atràs en Barcelona». D’AMAT i DE CORTADA, Rafael, Calaix de Sastre V (1800-1801), Barcelona, Curial edicions catalanes, 1994, p. 104 i 63.
d’Antonio Pagès, de Vilatenim, es relataven els tràmits i gestions de la publicació del ban antic:
«En la villa de Figueras, obispado y corregimiento de Gerona, a los doce de setiembre de mil setecientos ochenta y seis, Jayme Miguel portero real y nuncio jurado de dicha villa y su real baylia en virtud del juramento que presto en el ingreso de su oficio, hacer relación a mi Antonio Gorgoll, escribano infrascrito que en dia de oy, instado y requerido por parte del J. Miguel de Pages en el lugar de Vilatenim domiciliado, ha pregonado y publicado en alta e inteligible voz en las plazas publicas de los lugares de Alfar, Vilasacra, Vilatenim y de Vilabertran, el real despacho de ban o Edicto prohibitivo, por resolución de su Exª y Real Acuerdo expedido, dado en Barcelona a veinte y tres de agosto próximamente pasado, arriba insertado; habiendo después seguidamente fijado un tanto o copia del referido Edicto, en las esquinas de las plazas de dichos lugares de Alfar y Vilatenim; y así bien en el vulgo lladoner, que se halla radicado, en la plaza del lugar de Vilasacra y en otro que es radicado en la plaza del lugar de Vilabertran; habiéndose todo lo referido ejecutado en la forma acostumbrada. De todo lo que el dicho portero Jayme Miguel, requirió a mi dicho infrascrito escribano (que doy fe conocerlo) formase auto publico que fecho fue, siendo presentes por testigos Joseph Secret y Baró y Pedro Ayguaviva ambos vecinos de dicha villa, para estas cosas llamados, de que doy fe.= Antonio Gorgoll, Notario y Escribano».204
Aquest últim exemple es tractaria d’un exponent dels tràmits i dels formalismes oficials per la publicació del ban. És interessant també, veure quina era la resposta, o el procediment d’assentament, per guardar memòria de l’edicte prohibitiu, en un arxiu patrimonial. A través del ban atorgat a la família Goy el desembre de 1825 –però publicat a finals d’abril i primer de maig de 1826, a la ciutat de Girona i pobles comarcans–, podem veure la publicació d’un ban des d’aquesta òptica interna i administrativa en la gestió del patrimoni familiar. En tres còpies impreses del ban que van fer publicar, en la part inferior de cadascuna, existeixen tres anotacions que deixen constància d’aquest particular. En la primera de les impressions de l’edicte, més immediata a la publicació, hi ha una anotació manuscrita del tenor següent:
«A 30 abril y primer de maig de 1826 se ha publicat y fichsat lo present Bant en Gerona y Fornells, Quart, Palau, Palol, Santa Eugènia, Salt, Vilablareix, Aiguaviva, Riudellots y Campllonch per Lluís de la Rosa porter de Gerona a instancia de Jaume Goy, pagès de Fornells que consta en actes de Francisco Diana escrivà de la Cúria de Gerona, tenint la comició per sa execució lo alcalde major de Gerona, en lo any 1826, en lo mes de Abril de dit any».205
Les dues anotacions restants tenen una redacció gairebé idèntica, escrites en pretèrit perfet, sense data i amb una clara finalitat d’arxiu, per així deixar constància de la publicació (una qüestió assolida i més o menys resolta).206 Amb aquests dos exemples
204
ACA. R.A. «Firmarum et obligationum», núm. 1433, f. 137v-142v, 2 juliol 1830. 205
AMGI. Fons Pelai Negre Pastell. Subfons Goy. Notes i documentació sobre propietats. Ban de 20 desembre 1825 (Document 1 de l’apèndix documental, p. 713).
206
«Lo sobredit Bant Real fou publicat en la ciutat de Gerona, mediant copia fichsada de ell, y a deu pobles més en lo any 1826. Lo jutge ordinari de Gerona que en tot temps serà, es lo jutge executor de di
podem veure i entendre un mateix fenomen des dels dos àmbits: el formal i el de l’arxiu en el fons patrimonial.
Geografia d’un fenomen
Les àrees del Principat que emergeixen com a sol·licitants del ban corresponen, bàsicament, a la Catalunya dels masos, amb un pes molt important del que serien les actuals províncies de Girona i Barcelona. Ara bé, altres zones destacables foren tot el litoral català fins al Camp de Tarragona i les zones pirinenques dels corregiments de Talarn i Puigcerdà, com algunes parròquies del corregiment de Cervera. Al sud i l’oest de Catalunya, i en els corregiments de Tortosa i de Lleida la demanda fou més escassa. Aquest fenomen geogràfic, a grans trets, però traslladat a les províncies com a organització territorial bàsica, és el que també trobem arreu en els anuncis dels butlletins. A l’hora de realitzar el buidat, i per poder geolocalitzar correctament les localitats, hem tingut en compte –en primer lloc–, els codis INE dels actuals municipis amb la consigna del número corresponent. Si bé els diferents llocs, indrets o jurisdiccions locals no són matemàticament els mateixos, hem adscrit els actuals veïnats als municipis d’avui. A excepció dels antics llocs, que hem representat geogràficament i que conformen la Barcelona d’avui, com Sant Andreu del Palomar, Sants o Sant Martí de Provençals. D’aquesta forma ens adeqüem, el màxim que podem, a la realitat històrica i advertim aquesta manera de procedir, per no caure en l’anacronisme territorial. No representem les senyories jurisdiccionals o baronials, una altra de les realitats jurídiques (i administratives) d’una monarquia d’Antic Règim. Només en citem algunes de les que consten en la documentació com a exemple de la complexitat social i de les superposicions i el conjunt de poders.
Per facilitar la comprensió posterior, en la base de dades, hem vinculat els municipis amb la comarca actual a la qual pertanyen. D’aquesta forma hem fet un recompte per comarques, un aspecte que ens permet fer la conversió en províncies. Aquest resultat del
Bant, consta en lo expedient de publicació de dit Bant format en actes de Francisco Diana, escrivà de la Cúria Real ordinaria de Gerona en el mes de Abril de 1826. Se ha publicat dit Bant a Ynstancia de Jaume Goy en la ciutat de Gerona y en los poble de Santa Eugenia, Salt, Vilablareix, Aiguaviva, Riudellots de la Selva, Campllonch, Quart, Fornells, Palau sa Costa y Palol de Onyà. Y tot esto consta en lo dit expedient