Otorrinolaringòleg. Clínica Clarós. Barcelona Metge consultor del Gran Teatre del Liceu
De fet, és un Do sobreagut i correspon al Do5 de l’escala (segons l’índex acústic del sistema de notació musical internacional, o Do4 segons l’índex acústic del sistema de notació musical francobelga), a una freqüència de 523,251 hertzs.
El Do agut és una nota difícil d’entornar, ja que es troba fora dels límits habituals. Característiques mèdiques de la laringe del tenor
La veu del tenor és la veu masculina natural més aguda. La característica anatòmica principal de l’aparell fonador del tenor és que té una laringe petita i situada en una posició alta. Recorda la que té un nen, per la mida i la posició. Les seves cordes vocals tenen una longitud d’uns 20-22 mm i el seu rang vocal és de ± 110 a 622 Hz. La qual cosa significa que va aproximadament del Do2 fins al Do4.
Després de molts anys d’explorar laringes de cantants, puc confirmar que la que pertany als tenors lleugers es distingeix de la dels altres perquè té una més gran elasticitat de les cordes vocals i una capacitat més gran de fer pujar la laringe, com un pistó en l’encreuament aerodigestiu.
De tots els tipus de veus masculines de cantants d’òpera, són els que tenen les cordes més curtes i la membrana cricoaritenoïdal més potent, per tal que en contreure’s faci que el cartíleg tiroide s’anteversioni en relació amb el cartíleg cricoide, amb la qual cosa s’aconsegueix la màxima extensió de les cordes vocals i, així, emetre el so de les notes més agudes.
Hi ha alguns tenors que malgrat tenir aquestes notes de natural, no tenen la tècnica suficient com per emetre aquests sons d’una manera modulada o agradable. També hi influeixen un bon recolzament i l’acció del diafragma. Saber triar el repertori és fonamental. L’exemple de malversació d’una veu el tenim en diversos cantants lleugers que volen interpretar papers més pesants per a la seves condicions anatòmiques vocals.
Però què és el rang vocal? És el conjunt de notes, des de la més greu a la més aguda, que amb més o menys d’esforç pot emetre un cantant. No s’ha de confondre amb la tessitura, que és una part del rang vocal en què el cantant es pot moure amb comoditat i sense lesionar-se. Però les veus més treballades assoleixen un Do4 fàcil i natural.
Si prenem com a referència el piano, el Do que es troba al centre és el Do central. La tessitura normal d’un tenor són tots els tons i semitons que hi ha des del Re anterior al Do central fins al La que es troba després.
Cal recordar que la laringe és l’únic instrument musical que és alhora de corda i de vent. A dins seu hi ha el que es coneix com les cordes vocals. Aquestes funcionen de la manera següent: quan es tiben emeten un to agut (augmenta la velocitat de la vibració) i quan es destensen s’emet un to greu (minva la velocitat de la vibració). Les veus dels tenors lleugers són veus petites, amb una potència i un volum relativament baixos, però en no ser pesants tenen una gran agilitat. Són com una piuma al vento i, doncs, poden fer fàcils els aguts i sobreaguts, alhora que tenen facilitat per fer adorns i filigranes vocals.
La seva constitució sol ser d’estatura mitjana-baixa i amb una certa elasticitat, i per descomptat que hi ha excepcions.
Tots els cantants tenen tres registres diferents: un de més greu, un d’intermedi i un de més agut. Tots els cantants disposen d’una gamma de colors per a la seva veu; dependrà de la seva tècnica i de l’instrument que puguin assolir una gamma més gran o més petita de colors. Quan un cantant passa d’un d’aquests registres a un altre (és el que en diem passaggio) ha d’intentar que no es noti el canvi de color de la veu. Un bon tenor ha de tenir, des de la primera nota més baixa que emet fins a la més alta que aconsegueix d’emetre, la mateixa qualitat i el mateix color de la veu, perquè la seva veu soni a l’audiència com un tot en tota l’amplitud del seu registre. Una de les coses més difícils de dominar és aquest canvi de registre. En el tenor, el passaggio es produeix aproxima- dament en el Mi-Fa-Fa sostingut, és a dir, es passa de veu de pit a veu de cap, o a una mescla de les dues, utilitzant els ressonadors facials. És a dir, quan un cantant ha de fer un canvi de nota més greu a una de més aguda, això no s’ha de notar, tal com s’esdevé –si m’ho
permeten– amb el canvi automàtic d’un auto- mòbil modern de gamma alta, que ho fa quan necessita més potència en un avançament. Aquest exemple tan senzill explicaria el que és el canvi de passaggio quan es necessita una nota molt aguda.
Clínicament podem demostrar, mitjançant imatges de ressonància magnètica de la cavitat oral i cervical, que el mecanisme de la tècnica mixta de pit i cap consisteix a engrandir l’espai posterior del paladar i desplaçar l’òrgan vocal, la laringe, cap amunt, tot adquirint així la veu una tessitura més àmplia. És a dir, deixar la laringe completa- ment relaxada i sense contractura.
A l’òpera còmica en dos actes La fille du régi- ment de Donizetti, hi ha nou Do en l’ària cone- guda com «Ah! mes amis, quel jour de fête!» (algunes vegades esmentada com a «Pour mon âme»). En el paper de Tonio és conside- rada com un repte per al cantant, atès que situa el tenor a la corda fluixa o a la ruleta de la sort i el públic espera amb frisança aquesta ària, amb nou Do alts que apareixen en un moment relativament primerenc de l’òpera, fet que dóna poc temps al cantant d’escalfar-se la veu. És un repte difícil d’assolir.