C A PÍT O L
5
U N A N O V A T IPO LO G IA
5 .1 À m bit, base de tipologització i tipus
La tipologia que presento en aquest capítol agafa el relleu de la tipologia de Levinson. A ixò vol dir que, d'aquesta, n'assum eix la validesa general, però tam bé (i d'aquí que la qualifiqui de "nova") que en m odifica aspectes im portants. El punt de partida i l'àm bit d'aplicació de la m eva proposta són exclusivam ent literaris: els constitueixen la poesia lírica catalana co ntem po rània. D ins aquesta, els m arges en què m 'he m ogut són am plis i variats: l'objectiu de construir una tipologia pensada exclusivam ent des de i per als productes poètics requeria la lectura extensiva d'un bon nom bre de poem es de poetes diferents i que participessin d'orientacions estètiques divergents, o que tinguessin poc en com ú. En conjunt, els poetes m és representats en la Il.lustració de la tipologia que constitueix el § 5 .2 són Joan Brossa (am b 11 poem es) i Josep Carner (am b 8 poem es), i els segueixen N arcís Com adira (5), M iquel M artí i Pol (5), Pere Q uart (4), Joan M argarit (4), G abriel Ferrater (2 ), V icent A ndrés Estellés (2 ), Francesc Parcerisas (2), M aria M ercè M arçal (1), Josep A lbertí (1), Enric Casassas (1), Salvador O liva (1) i Jaum e V allcorbaPlana (1). En total, conform en un espectre de catorze poetes i quaranta-vuit poem es.
seva proposta al nostre àm bit, i d'aquí que, en cas que en vulguem aprofitar les virtuts, calgui reform ular-la. A questa reform ulació, que òbviam ent ha de m irar tam bé de no caure en els defectes que he detectat en la tipologia de l'autor en el § 4 .2 .2 .7 , la m otiva doncs l'exam en del corpus poètic en el qual he fixat la m eva atenció. A quest exam en, així m ateix, ha evidenciat que els diferents tipus de títol que es poden postular presenten ocurrències que, aparentm ent, tenen poc en com ú, i que ha calgut, per tant, justificar i argum entar am b un cert detenim ent; d'aquí que la Il.lustració que constitueix el §5.2, i que és l'encarregada de desplegar cada un dels tipus de la tipologia en diferents possibilitats de concreció, sigui una il.lustració com entada, és a dir, una dem ostració explicativa, que arrela els poem es seleccionats en el seu tipus de pertinença.184
La base de tipologització de la m eva tipologia és inspirada en la de Levinson: és l'efecte d el títo l en el text. D e la form ulació de Levinson (l'efecte del títol en el contingut nuclear de l'obra) n'elim ino l'especificació contingut nuclear (que orienta la base, de m anera m assa restrictiva, exclusivam ent cap al contingut, i encara el nuclear) i en canvio obra per text (d'abast m és restringit: no és aplicable, com obra, a productes no verbals, en què tam bé es fixa Levinson). D 'aquesta base se'n desprenen una prim era categorització en títols neutrals i títols no neutrals, i una segona categorització, a l'interior dels títols no neutrals, en títols focalitzadors, tem àtics, contrastius, contextualitzadors i m istificadors:
neutrals no neutrals
focalitzadors tem àtics contrastius contextualit. m istificadors
184Com ja avançava a la Introducció, cal dir, en aquest sentit, que la possibilitat m ateixa de reproduir
L'efecte del títol en el text que defineix la base de tipologització de la tipologia és un efecte que podríem qualificar de global i term inal, i en aquest sentit contrasta am b els efectes parcials i provisionals que tenen lloc durant el com plex procés de la prim era lectura de l'obra, i de què he parlat en el § 2 .1 .5 . Recordem que en aquest apartat descrivia la circulació de sentit que té lloc entre el títol i el text i entre el text i el títol en term es de generació d'expectatives suscitades i subsegüentm ent m odificades i frustrades al llarg de la lectura. A la llum d'aquesta idea, doncs, podem dir que la determ inació de l'efecte del títol en el text, i de la qual es desprendran els diferents tipus de títol, reclam a la capacitat d'observar el text separadam ent i independentm ent del títol, a distància, i, per tant, d'analitzar-lo i vad'analitzar-lorar-d'analitzar-lo posant al m àxim en suspens aquells prim ers efectes, ineludibles, que el títol hi haurà anat deixant en la prim era lectura. N om és sota aquesta condició és possible d'arribar a posseir una im atge integral del text i, doncs, de decidir després l'efecte que hi té el títol. A ixí, del fet que un títol expressi el tem a del text no se'n segueix pas necessàriam ent que sigui tem àtic (que és el tercer tipus de la tipologia): si aquest títol reprèn un enunciat del text (i aquest m ateix, per tant, expressa el tem a), no tindrà en aquest cap efecte i serà, doncs, neutral, que és el prim er tipus de la tipologia (ho m ostro en el §5.2.1 am b el com entari del poem a EM D ECLA RO V EN ÇUT). Tam bé tenim el cas que un títol reprèn un enunciat del text que no expressa el tem a i que no és focalitzador sinó contrastiu pel fet que aquest enunciat expressa una idea contrària a la idea que expressa el text (N O ESTEM M A I SO LS; cf. el § 5 .2 .2 .3 ). I el cas que un títol no reprèn cap enunciat del text i en canvi és focalitzador (XIFRA ; cf. el §5.2.2.1).En definitiva, la determ inació de l'efecte del títol en el text requereix del lector el desplegam ent de la seva capacitat interpretativa, és a dir, d'explorar el valor i la funció de les form es en el seu context particular.
La subsum pció dels títols altres que els neutrals en el tipus no neutrals necessita justificació. A questa distribució, en efecte,
aquest sentit aquesta distribució és m olt m és equilibrada, operativa i realista que altres que, des d'un punt de vista teòric, són tant o m és defensables, com ara la que es desprèn dels treballs d'Eco en tem àtics i no tem àtics (cf. la taula de la p. 67), i
(2 ) fa justícia a l'evidència que els títols focalitzadors, tem àtics, contrastius, contextualitzadors i m istificadors com parteixen una m ateixa característica, la qual, òbviam ent, és la negació de la característica que posseeixen els títols neutrals. Encara que am b el risc de resultar esquem àtics, podríem dir que, en conjunt, els títols no neutrals abonen m olt m és que no pas els títols neutrals el parer dels autors que, am b la finalitat de proporcionar "autoritat" a la falsedat de la hipòtesi sinoním ica (segons la qual el títol i el text signifiquen el m ateix), convocàvem al §2.1.3: subratllant la naturalesa no neutral dels títols focalitzadors, tem àtics, contrastius, contextualitzadors i m istificadors subratllem tam bé el fet que tots aquests títols "parlen m assa alt" (M allarm é), "suspenen" el text i són una "im postura" (D errida), no poden deixar de "designar sense dir", és a dir, de 'referir sense transportar sentit' (A dorno), "subsum eixen" el text en lloc d'em m irallar-lo (Ricardou), són una "clau interpretativa", i doncs una "ingerència indeguda" (Eco), i no són "perfectes" (M onzó).
castell). Per la seva banda, i m és explícit, Eco (1983: 536) fa ús d'un adjectiu ben proper a neutral per qualificar el desestim at (en favor d'El nom de la rosa) A dso de M elk: en no passar de ser A dso la veu del narrador, hauria estat aquest un títol "força neutre" per a la seva opera prim a com a novel.lista; i aquesta és una valoració que, com ja he m irat de m ostrar a les darreres pàgines del § 2 .1 .5 , Eco suggereix que convé tam bé a D avid Copperfield i a Robinson Crusoe. Podem esm entar tam bé M ichel Butor, que en el seu excel.lent assaig Les m ots dans la peinture (Butor 1969: 18) dedica unes paraules a diferents m enes de títol en pintura que ens poden servir per cenyir m és aquest prim er tipus (fixem -nos que, com Eco, Butor fa servir el m ot "neutre"):185
Bien des peintres récents, conscients confusém ent m ais effarés de cette im portance des nom s, et n'osant trop se risquer dans le périlleux em pire des m ots, se sont efforcés de rendre les
désignations de leurs ouvrages aussi neutres que possible. Il y a des titres éclatants, des titres
qui sont des poèm es, qui se proclam ent ou se déclam ent ou se distillent, com m e ceux des surréalistes, il y a aussi d es titres d e d iscrétio n, ceux qui cherchent à se faire oublier, qui nous m urm urent, com m e avec une toute petite voix: ne m e regardez pas, ne faites pas attention à m oi, je suis à peine un m ot .
A ixí doncs, postulo l'existència de títols neutrals, i els defineixo com aquells títols que no tenen cap efecte en el text. Són títols, per dir-ho d'alguna m anera, en grau zero, perquè representen una solució de com prom ís entre no titular i titular, entre l'absència i la presència de títol. A questa definició perm et incorporar a la categoria tot un conjunt de títols en els quals Levinson no para esm ent, però sí en canvi, am b denom inacions diverses, altres autors:186 són els títols 2 de K ayser (és
a dir, aquells títols, dins els introductoris, "que indiquen la form a o el gènere del text"), els títols 1 de H ollander (situats en el prim er dels extrem s de la seva base de tipologització, o títols com pletam ent redundants), els genèrics de M oncelet (dins els exactes), els rem àtics de Genette i els form als de Saw yer.187
185La cursiva negreta és m eva.
186Cf. la prim era fila de la taula de la p. 184.
187 A ixò sem pre que, òbviam ent, el text corrobori aquesta pertinença (cosa que els autors acabats
Il.lustro els títols neutrals am b un conjunt de dotze poem es. Els tres prim ers (PO EM A , SO N ET i CA N ÇÓ D E BRESSO L) són típicam ent genèrics, i diuen allò que és el text. Tam bé diuen allò que és el text, però ja no es poden considerar genèrics, SEM BLA N ÇA , SÚPLICA i, per via m etafòrica, TO RS D'A PO L.LO A RCA IC. El títol PREG U N TA N T perm et de m ostrar que hi ha títols que expressen no allò que és el text, sinó allò que fa (el text el com ponen quatre preguntes) i que aquests títols tenen un efecte sim ilar als prim ers. RA TA -PIN YA D A i A RA N YA esm enten els protagonistes del text (a la m anera de, posem per cas, Robinson Crusoe), i D 'UN A V ISITA allò que el text necessàriam ent pressuposa. Seguidam ent, EM D ECLA RO V EN ÇUT dem ostra que un títol és neutral si, del text, en reprèn un enunciat epifonem àtic (o, si volem term e m és transparent, tem àtic)188 del qual tots els
altres siguin sem ànticam ent dependents (aquest enunciat es troba, en el cas d'aquest poem a, a l'íncipit m ateix). Tanca el conjunt el poem a SEN TÈN CIA , la interpretació del qual posa de m anifest que duu un títol neutral i no pas, com una m irada superficial podria fer pensar, focalitzador (aquesta m irada veuria nom és l'evidència que únicam ent la segona de les dues estrofes de què es com pon el poem a és, efectivam ent, una sentència, i passaria per alt el fet que la prim era estrofa és aquí, nom és, per ser absorbida).
Són fo calitzad o rs els títols que, d'entre els elem ents del text, en focalitzen un (és a dir, el seleccionen), independentm ent del grau d'im portància i de l'abast d'aquest elem ent, sem pre que aquest elem ent no sigui un enunciat epifonem àtic (cas en què el títol serà neutral, com ja ha estat dit) ni un enunciat que expressi una idea contrària a la idea que expressa el text (cas en què el títol serà contrastiu). Per tant, en la m eva tipologia tan focalitzador és D u côté de chez Sw ann (que focalitza un elem ent im portant) com La cantatrice chauve (que focalitza un elem ent claram ent m arginal, i que en la tipologia de Levinson és un
relació am b el text, i que per tant sí que tenen, en aquest, un efecte, i són doncs no neutrals (n'és un exem ple prou paradigm àtic el títol PO EM A de Josep A lbertí, que com ento com a il.lustració de títol contrastiu al §5.2.2.3).
títol m istificador). Els títols focalitzadors són parcials, i en aquest sentit coincideixen am b els títols lim itats de M oncelet (§4.2.2.4), els títols sinecdòquics o m etoním ics de Genette (§4.2.2.5) i els títols al.lusius 2 i 3 de Saw yer (§4.2.2.6).
Il.lustro els títols focalitzadors am b vuit poem es. El títol LA RO SA I EL V EN TA LL focalitza dos dels quatre personatges del text; PA RC D 'A TRA CCIO N S, un objecte del paisatge que contrasta am b un altre objecte (l'objecte ciutat); PIS M O BLA T, un elem ent del text que és transcendit pel significat que, al final del poem a, li atorga el m ateix narrador; XIFRA , N UV O LETS i ELS A M A N TS dirigeixen l'atenció del lector cap a segm ents m olt concrets: el prim er, cap a un enunciat am b el qual té una relació sem àntica d'inclusió; el segon, cap a una expressió am b la qual té una relació m etafòrica, i el tercer cap a l'enunciat destacat del text (la resta d'enunciats són la base o el fons sobre el qual aquest enunciat destaca). Finalm ent, H O SÉ i CERTESA són títols que es projecten sobre els segm ents finals del text: el prim er, sobre la segona de les dues estrofes de què es com pon; el segon, sobre l'èxplicit.
títol en general), són títols tirànics, didàctics i repressius, perquè donen al lector la interpretació que ell sol hauria de trobar cooperant am b el text, i se li im posen am b una certesa tal que lim iten la seva intervenció creativa. Potser per això m ateix, en poesia m oderna són, tal com els defineixo aquí, escassos.
Il.lustro aquesta categoria am b cinc poem es. El text dels dos prim ers — D ESEM PA R i UN ITA T— proporciona un agafador lèxic — "desem parada" i "u", respectivam ent— que el títol generalitza i transcendeix. Per contra, els títols D ESO LA CIÓ , PIETA T i BEN PO CA CO SA sobrevolen el seu text sense la continuïtat que proporciona un recurs lingüístic local com el que acabo d'esm entar: el text de D ESO LA CIÓ es com pon de cinc interrogacions retòriques (i, en aquest sentit, convida a ser com parat am b el text de PREGUN TA N T, de títol neutral) que expressen un sentim ent de desam or, i el títol va m és enllà esm entant un sentim ent m és general que aquest, i en el qual aquest, per tant, queda inclòs; el text de PIETA T ens presenta una escena natural de la qual el títol m ostra, com dic en el com entari que en faig, la cara abstracta; i el text de BEN PO CA CO SA diu, de dalt a baix, que el cos de qui parla ja no respon com abans, significat que el títol sobrevola am b una expressió que hem d'entendre que és una atribució que el narrador es fa a si m ateix precisam ent a partir del fet que el seu cos ja no respon com abans.
subtipus irònics de Levinson) per contrastius, m és flexible i perm eable. Entenc l'efecte de contrast del títol en el text a la m anera com Pere Ballart (1992 i 1994) concep la ironia (una concepció que no és la de Levinson, que la redueix a l'antífrasi, la m anifestació m és sim ple de la figura): una figura el tret m és característic de la qual és el contrast de valors argum entatius, és a dir, el "conflicte entre valors de signe diferent, cadascun dels quals form a part d'una possible argum entació invocada im plícitam ent pels enunciats" que la ironia convoca (Ballart 1992: 11), enunciats que en el nostre cas són el títol i el text. L'efecte de contrast que els títols contrastius tenen en el text ho és en la m esura que im pugna la realitat que el text institueix o pretén instituir: títol i text estan im pregnats d'un valor axiològic diferent.
Il.lustro els títols contrastius am b cinc poem es: PO EM A (que duu el m ateix títol que el prim er poem a que com ento, de títol neutral, però el text del qual no és un poem a, que vol sem blar), PO ESIA (un títol que entra en conflicte am b el text en la m esura que aquest esm enta uns llibres de poesia que, per la m ena de títols que els designen, se suggereix que la "poesia" que contenen és, com a m olt, m ala poesia), D IÀ LEG i CO M UN ICA CIÓ (el text dels quals es queda curt en relació am b el valor que el títol convoca), i N O ESTEM M A I SO LS (que, pel procedim ent que s'hi usa, cal com parar am b el poem a EM D ECLA RO V EN ÇUT, de títol neutral: en tots dos casos el títol reprèn el prim er enunciat de l'íncipit, però m entre que la resta del text d'EM D ECLA RO V EN ÇUT corrobora el contingut d'aquest enunciat, la de NO ESTEM M A I SO LS l'im pugna).
que els prim ers com pleten quelcom que, altram ent, restaria inacabat, els segons suplem enten, és a dir, afegeixen (el text ja és, sense ells, autosuficient).
Els tres títols am b què Levinson il.lustra els títols desam biguadors o especificadors (Bird in space, La poule, U lysses), i tam bé O STRA ,189confereixen una
especificació única a un contingut que podria adm etre altres possibilitats de concreció: l'escultura de Brancusi "perm et" el títol Fish; el text d'O STRA , el títol Escopinya... D es d'aquest punt de vista, els títols desam biguadors o especificadors proporcionen un context que determ ina i decideix la recepció i la "lectura" de l'obra. Però en poesia (sobretot) abunden els títols que tam bé subm inistren un context per al text però que, en canvi, no desam bigüen o especifiquen i que, consegüentm ent, la categoria levinsoniana no pot recollir: pensem , per exem ple, en el títol del poem a de Pound In a station of the m étro, del qual en la valoració de la tipologia de Friedrich (§ 4 .2 .2 .3 ) jo m ateix afirm o que, m és que no pas aclarir el contingut del text (com pretén, en canvi, Friedrich), el situa (el contextualitza, podem dir ara) en un lloc (una estació de m etro), un lloc que el m ot "m ultitud" am b què acaba el prim er dels dos versos de què es com pon el poem a fa possible de contextualitzar, al seu torn, tem poralm ent: és una estació de m etro en una hora punta.190
En expressió de Coseriu (1956), el context és un dels "entorns o circum stàncies del parlar" i, com a tal, orienta tot discurs i, "fins i tot", pot determ inar el nivell de veritat dels enunciats. Com veiem , Coseriu té una concepció prou com plexa del concepte per captar-ne el caràcter fonam entalm ent variable (hi ha contextos determ inants i decisius, és a dir, rellevants, m entre que d'altres nom és orienten o situen, és a dir, circum stancialitzen) i, doncs, perquè ens creguem autoritzats a subsum ir en un m ateix tipus contextualitzadors tant títols com O STRA (títols C1) com títols com In a station of the m étro (títols C2).191
189 Cf. la nota 1 7 1 , on reprodueixo el text d'aquest poem a (el com ento, juntam ent am b GIRA FA i
M USCLO , al §5.2.2.4.1).
190Les tipologies de Kayser i H ollander recullen parcialm ent els títols C2: són C2 els subtipus 4 i 5 de
Kayser (cf. la taula de la p. 188) i els títols 2 i 5 de H ollander (cf. la taula de la p. 189).
191 Per desfer possibles m alentesos, cal que previnguem el lector contra determ inades reduccions i
Ò bviam ent, no hi ha títols contextualitzadors a priori (com tam poc no n'hi ha de neutrals, focalitzadors, tem àtics, contrastius o m istificadors); el títol del poem a RA TA -PIN YA D A
RA T A -PIN YA D A
Esparracada, negra i nocturna rata-pinyada.
Errant espurna tost apagada d'un braserar on m anta bruixa rosteix la cuixa d'un erm ità.
no és, com O STRA , contextualitzador (sinó neutral), perquè el text m ateix (al darrer vers de la prim era estrofa) proporciona la inform ació que el títol nom és anticipa (una altra qüestió és que pensem que el poem a tindria m és eficàcia estètica sense la prim era estrofa, cas en el qual el títol sí que seria, com O STRA , C1).192 A ixí m ateix, el títol de Pound seria focalitzador en cas que, per exem ple,
coincidís am b l'íncipit:
W right's 'Lying in a H am m ock at W illiam D uffy's Farm in Pine Island, M innesota,' ... or W ordsw orth's 'Lines Com posed a Few M iles above Tintern A bbey on Revisiting the Banks of the W ye during a Tour, July 1 3 , 1 7 9 8 '".
A l'extrem dels abusos es troba Levenston (1976: 63), que creu que tot títol contextualitza: "In providing a title the poet declares his interest in helping the reader - listener to contextualize the poem accurately, and this help m ust not to be denied." En un treball posterior (Levenston 1 9 7 8 ) l'autor m antindrà la m ateixa idea.
IN A ST A T IO N O F T H E M ÉT RO
In a station of the m étro,
The apparition of these faces in the crow d; Petals on a w et, black bough.
A ixí doncs, és condició necessària, perquè un títol pertanyi a aquesta categoria, que subm inistri una inform ació que el text om et. A m és, cal que aquesta inform ació
(a) no es desprengui del text (circum stància en la qual el títol serà, depenent dels casos, neutral, focalitzador o tem àtic),
(b) no hi contrasti (cas en el qual el títol serà contrastiu) i
(c) no s'hi relacioni de m anera capritxosa o gratuïta (cas en què el títol serà m istificador).
Il.lustro els títols C1 am b set poem es: el precedent directe dels quatre prim ers — O STRA (ja esm entat m és am unt), G IRA FA i M USCLO sobretot, i en m enor m esura EL D ESIG — és l'endevinalla, la variant popular de l'enigm a clàssic: el títol és la resposta a la pregunta que el text, sense ell, ens faria inevitablem ent; el títol de BERLÍN especifica la protagonista del text, que, d'entrada, sem bla no pas una ciutat, sinó una dona (cas en el qual el títol seria C 2 i no pas C 1 ); el de M A RE i FILLA , el vincle existent entre els dos personatges protagonistes; el de TESEU, finalm ent, ens proporciona la referència m és im m ediata (però no l'única) del tu que recorre tot el text.
últim a d'allò que diu l'em issor del text; i el de PA SSEIG ens convida a recular en el tem ps i a entroncar am b (que significa, justam ent, 'passeig').
Són m istificad o rs els títols que m istifiquen, és a dir, que fan fracassar les expectatives del lector respecte de qualsevol il.lació possible (però sensata) entre el títol i el text. En darrer term e això vol dir que és m istificador qualsevol títol que no s'avingui a ser ni neutral, ni focalitzador, ni tem àtic, ni contrastiu ni contextualitzador — i en aquest sentit fa bé Saw yer (1 9 9 1 ) de definir els títols incidentals de la seva tipologia per negació am b relació als focus (contingut i form a) de la resta de tipus de títol; cf. el §4.2.2.6— . Són títols que sem blen trobats per atzar, i, per tant, producte del capritx: qui en fa ús repeteix així el m ateix gest que, segons sem bla, va donar origen al nom dadà (els dadaistes van sostenir sem pre que el van trobar fullejant a l'atzar un diccionari francès). Cal precisar que el fet que sapiguem (perquè ho ha confessat l'autor, per exem ple) que, efectivam ent, un títol determ inat és fruit de la casualitat no ha de pesar en la ubicació d'aquest títol en aquest tipus: això seria prioritzar, per dam unt de les relacions verbals entre el títol i el text, les circum stàncies de producció, que aquí no ens concerneixen.193
És clar que, si ens hi obstinem , sem pre ens serà possible de trobar una relació entre aquesta m ena de títols i el text, per la senzilla raó que, com diu Eco en una de les pàgines del seu recorregut per diferents "aspectes de la sem iosi herm ètica", els éssers hum ans pensem sobre la base de judicis d'identitat i de sem blança i hem introjectat el principi indiscutible, il.lustrat per diversos sem iòlegs i filòsofs del llenguatge, que des d'un cert punt de vista qualsevol cosa té relacions d'analogia, continuïtat i sem blança am b qualsevol altra (Eco 1990b: 84); però aquesta relació serà el producte no pas d'una valoració sensata del poem a i dels seus elem ents, és a dir, de la intenció de l'obra (o, en m ots d'Eco m ateix, de la coherència textual interna i el sistem a de significació subjacent original), sinó de la intenció dellector, que sobreposa a l'obra les passions i les expectatives del
destinatari i que deriva en sobreinterpretació, o, com en diu Eco en el passatge que en reprodueixo tot seguit (i després de distingir entre sem blances pertinents i rellevants, d'una banda, i sem blances casuals i il.lusòries, d'una altra), interpretació paranoica:
Es pot jugar fins al lím it i afirm ar que hi ha una relació entre l'adverbi m entre i el substantiu
cocodril perquè — com a m ínim — tots dos apareixen a la frase que esteu llegint. Però la
diferència entre la interpretació sana i la interpretació parano ica rau a reconèixer que
la relació és precisam ent m ínim a o, al contrari, a deduir d'aquest m ínim el m àxim possible. El
paranoic no és aquell qui destaca que curiosam ent m entre i cocodril apareixen en el m ateix
context; és aquell qui es posa a interrogar-se sobre les raons m isterioses que m 'han induït a acostar aquestes dues paraules. El paranoic veu sota el m eu exem ple un secret, al qual al.ludeixo, i un com plot, en base al qual certam ent em m oc (en general en perjudici d'ell). [Eco 1 9 9 0 b: 8 4 -8 5 ]
En definitiva, en lloc de cooperar am b el text, el lector paranoic el violenta usant-lo com un recipient del seus propis im pulsos i del seu propi sistem a d'expectatives, i troba relacions allí on hi ha res.194
Els títols m istificadors de la m eva tipologia ocupen un terreny m olt m és lim itat que aquell que ocupen els títols que Eco (1979) denom ina enganyosos; recordem que a partir d'Eco (1979, 1983 i 1990c) es pot deduir que, en el pensam ent del sem iòtic italià, perquè un títol sigui enganyós n'hi ha prou que (1) no observi la regla que prescriu que el títol és un indicador del tem a, i (2 ) no sigui obert (és a dir, no sigui ni am bigu ni neutre).195 I tenen uns lím its m és estrets,
tam bé, que els títols m istificadors de Levinson, en no recollir títols que seleccionen un elem ent del text poc im portant o fins i tot m arginal, els quals per m i són, com ja he dit m és am unt, focalitzadors. Coincideixen, en canvi, am b els títols sense relació am b el text de M oncelet i am b els títols irònics (un cop separats dels antifràstics) de G enette, encara que, com ja hem vist (cf. els § 4 .2 .2 .4 i 4 .2 .2 .5 ),
194Evidentm ent, no hi ha cap m al a usar lliurem ent els textos com a estím uls im aginatius sem pre que
no pretenguem fer passar aquests usos per interpretacions legítim es; a Lector in fabula, Eco (1 9 7 9 :
8 7 ) posa l'exem ple del que feia Proust am b els nom s dels llocs del V alois d'un horari ferroviari: hi buscava ecos del viatge de N erval a la recerca de Sylvie.
tots dos autors ubiquen en les categories respectives un títol com La cantatrice chauve (que en realitat hauria de ser, en les tipologies respectives, lim itat i sinecdòquic o m etoním ic); sí que exem plifica aquesta categoria, en canvi, L'autom ne à Pékin (que tant M oncelet com Genette consideren tam bé) i, en poesia, Le M onocle de M on O ncle (que esm enta H ollander, però que és, per ell, un títol m àxim am entinform atiu; cf. el §4.2.2.2).
C om els dos títols acabats d'esm entar, són m istificadors LLUN A , SN A CK -BA R, FA UN E, H IV ERN i TA RD A , am b els quals il.lustro la categoria.
En l'estat actual de les m eves recerques, no puc arribar a conclusions segures pel que fa al predom ini relatiu d'uns títols pertanyents a uns tipus determ inats respecte d'uns altres. Per a això caldria construir un corpus representatiu am b els instrum ents adequats, i fer-ne un estudi am b una m etodologia i unes tècniques estadístiques apropiades (de les quals ens podem beneficar en treballs que puguem em prendre en el futur). Tanm ateix, em fa l'efecte que el gruix de títols poètics m oderns són neutrals i, dins dels no neutrals, focalitzadors i contextualitzadors (i a l'interior d'aquests, C2). Els títols tem àtics, contrastius i m istificadors es troben, respecte dels restants, claram ent en desavantatge. Tam poc no puc concloure res respecte de tendències particulars: com a m olt, puc dir que als títols m istificadors hi té m és tendència Brossa que qualsevol dels altres poetes que he considerat.
*
* *
que no pretén: que, a la m anera d'una plantilla resolutiva, doni resposta de m anera autom àtica, segura i ràpida a la pregunta per l'efecte del títol en el text que tot poem a am b títol ens form ula. Tota tipologia redueix el fenom en que pretén "capturar" deixant a l'om bra les seves particularitats irrellevants, per tal de fer que aquest fenom en sigui "m anejable", i la tipologia present no és pas una excepció. La m etàfora del m apa d'una ciutat de què se serveix Raible per explicar el caràcter d'abreviatura que posseeixen els signes lingüístics (§4.1.1) tam bé és útil per a nosaltres: de la m ateixa m anera que el plànol de la ciutat que visitem no deixa de fer-nos servei pel fet de no consignar un gran nom bre d'inform acions que nom és la m ateixa ciutat ens proporcionarà, així tam bé la tipologia pretén, nom és, ser un instrum ent per ajudar el lector a orientar-se en el territori dels efectes del títol en el text en poesia. A quest territori, ho subratllem una vegada m és, no és ni pla ni fàcil (si ho fos no tindria sentit que se'l parcel.lés en tipus, o, m és ben dit, ni tan sols podria ser objecte de tipologització), perquè tot allò que en puguem dir està condicionat per les nostres decisions interpretatives i, per tant, per una com petència que no és universal sinó, al contrari, particular i m olt variable, i de la qual no tots els lectors estem igualm ent equipats.
Estar convençut que la tipologia fa m és transitable el territori que parcel.la, doncs, no vol pas dir no ser conscient dels seus lím its, i del fet que la realitat que categoritza és extrem am ent variada, m ultiform e i diversa. El pròxim apartat d'aquest capítol (§5.2) constitueix el que en podríem dir la fonam entació em pírica de la tipologia, la seva garantia d'arrelam ent en aquesta realitat que, de vegades, s'obstina a no deixar-se em presonar per les explicacions.
5 .2 Il.lustració
l'objectiu de dem ostrar-ne la ubicació tipològica: no són, doncs, com entaris de text en el sentit que se sol donar a aquesta expressió. A ixò té com a conseqüència im m ediata la variabilitat en l'aprofundim ent, i per tant en l'extensió, dels com entaris: no tots els poem es requereixen el m ateix grau de tractam ent, i no pas perquè el seu contingut sigui m és transparent, sinó perquè el tipus d'efecte que el seu títol té en el seu text és, en el m arc de la tipologia, m és evident que el d'altres poem es potser, tanm ateix, m és sim ples. En el cas dels títols neutrals, per exem ple, podem convenir fàcilm ent que la neutralitat del títol del poem a PO EM A (el prim er am b el qual il.lustro la categoria) és m és perceptible que la del títol del poem a SEN TÈN CIA (que com ento en darrer lloc); d'aquí que de SEN TÈN CIA en doni m és raons que de PO EM A . L'objectiu d'aquest apartat explica tam bé que, globalm ent, el com entari dels poem es am b títol m istificador sigui, com parat am b el dels altres poem es, breu i succint; aquesta asim etria no és sinó aparent, perquè és el resultat de la m ateixa idiosincràsia del tipus: pel fet m ateix que m istifiquen, aquests títols exclouen la nostra intervenció interpretativa.
neutrals no neutrals
focalitzadors tem àtics contrastius contextualitzadors m istificadors
Poem a Sonet
Cançó de bressol Sem blança
Súplica
Tors d'A pol.lo arcaic Preguntant
Rata-pinyada A ranya D 'una visita
Em declaro vençut Sentència
La rosa i el ventall Parc d'atraccions Pis m oblat Xifra N uvolets Els am ants Ho sé Certesa
D esem par Unitat D esolació Pietat
Ben poca cosa
Poem a Poesia D iàleg Com unicació N o estem m ai sols
O stra Girafa M usclo El desig Berlín M are i filla Teseu
A Isabel
5 .2 .1 T íto ls neutrals
PO EM A SO N ET
C A N Ç Ó D E B RESSO L SEM B LA N Ç A
S Ú PLIC A
T O RS D 'A PO L.LO A RC A IC PREG U N T A N T
RA T A -PIN Y A D A A RA N YA
D 'U N A V ISIT A
EM D EC LA RO V EN Ç U T SEN T ÈN C IA
La solució de com prom ís entre no titular i titular que representen els títols neutrals l'exem plifica m olt bé un poem a com ara el següent, el qual no fa sinó consignar allò que és, abans que altra cosa, el poem a: un poem a:
PO EM A
A Blai Bonet
Ens sabíem tan orfes, Senyor, tan m ancats de tendresa, que ens planyíem de nit am b estranyes cançons de bressol, invocant antiquíssim s cam ins, car ens era defesa
l'alta ruta que m ena a la llum per rials de consol.
I, de sobte, ens m iràveu, Senyor, i ens sentíem perfectes, i ens lliuràvem a V ós com es lliura l'ocell a l'espai. I un m atí ens infantava de nou en els m ínim s objectes sense angoixa ni plor, dolçam ent, com un íntim desm ai. A ra el tem ps, entre V ós i nosaltres, és viva paraula. Per vivència de V ós coneixíem el do de la llum . Cavarem en la nit fins que el vent destrueixi la faula
Les raons que expliquen l'elecció d'un títol l'efecte del qual és afirm ar l'evidència nom és les sap l'autor, i de fet no ens concerneixen, però podem pensar que no és estranya a aquestes raons, en el cas del poem a que acabo de reproduir, el caràcter "elevat" tant de l'objecte com del to del text (un text adreçat al Senyor, i m anifestam ent reverent). És probable que, en el pensam ent de l'autor, qualsevol altre títol hauria pogut ser considerat pretensiós o irrespectuós, perquè hauria suggerit, sim plem ent per la convenció que dicta que el títol ha d'expressar el tem a del text, que el text era traduïble, parafrasejable, substituïble pel seu títol. El títol PO EM A , en el cas que ens ocupa, dóna tot el protagonism e al text.
N o és m enys neutral el títol del poem a següent:
SO N ET
V enturós qui guarneix en son cor — m olsa i grèvol— la pau d'un pessebre i esbatana la hum ida palpebra
cor endins a la llum que no m or.
Q ui s'agença un N adal per conhort am b l'encís delicat de l'orfebre, un N adal que esvaint la tenebra fa m és pura l'estrella que és nord.
V enturós qui gronxola l'Infant i oblidant-se del m ón un instant, i, de viure, a la V ida s'atansa.
V enturós qui el m isteri reviu cada jorn am b plaer renadiu en un íntim esclat retrobant-se.
perquè el text d'aquest segon poem a no és pas m enys identificable i caracteritzable com a sonet que el text del prim er poem a era identificable i caracteritzable com a poem a. Tan evident és que aquest poem a és un sonet (és una com posició form ada per catorze versos distribuïts en dos quartets i dos tercets) com que aquell poem a és un poem a.
El títol de poem a següent — C A N Ç Ó D E B RESSO L — és m és eloqüent que els dos anteriors, en la m esura que a la designació genèrica que aporta el nucli ("cançó") — i que constituïa la totalitat del títol dels dos poem es anteriors— incorpora un contingut m olt determ inat: és una cançó de bressol, és a dir, per fer adorm ir els infants:
C A N Ç Ó D E BRESSO L
Bruixeta la non-non, am b caputxeta blanca. H i ha una finestra als núvols que si s'obre no es tanca, si no ve la soneta
am b ventallet m olt fi. Pestanyeta de seda, lluneta de coixí.
La sem blança no és pròpiam ent un gènere literari, sinó una figura de pensam ent per desenvolupam ent o am plificació a la qual la retòrica dóna el nom de retrat. És un retrat — o, tant se val, una sem blança, com diu el títol— el text del poem a següent:
SEM B LA N Ç A
A m b m alfiança va explicant els clàssics per m antenir una dona que no estim a i uns fills que en fer-se grans l'oblidaran. Cansat de les baralles conjugals.
Cansat d'estudiants indiferents
que adorm cada any am b les m ateixes odes. Els vagues luxes intel.lectuals
d'antany s'han acabat, però té encara l'ànsia dels poetes pels diners, i aquest agre plaer de ser sarcàstic am b els llibres dels altres, per despit.
En el pensam ent retòric, el retrat com prèn la prosopografia (o descripció de qualitats físiques, aparences, m ovim ents, etc., de l'ésser objecte de la descripció) i l'etopeia (o descripció de qualitats m orals, virtuts, defectes, conductes, etc.). En el poem a SEM BLA N ÇA , l'objecte de la descripció és un professor de literatura, i poeta, i, atès que la descripció ho és de qualitats m orals (m és aviat poc envejables), aquesta sem blança que és el poem a és, m és específicam ent, una etopeia.
de lingüística, és el m ode verbal am b funció lingüística puram ent apel.lativa o actuativa que expressa una ordre (en les oracions afirm atives) o una prohibició (en
les oracions negatives). Les ordres que recorren el poem a tenen valor de súplica perquè són dem andes d'un jo que necessita oblidar qui encara estim a, tasca en la qual vol pensar que els interlocutors als quals les adreça el podran ajudar:
S Ú PLIC A
Tanqueu am b clau les portes de la cam bra on el seu cos se m 'apareix sovint;
p ro h ib iu -m e les places i els carrers, els tem ples seus on els seus ulls m ostraven poders inexplicables per com plaure; perm eteu que s'inundin de silenci els anys passats, que es colguin els dolors
que el seu record aviva; devasteu
am b el vostre som riure aquell som riure que encara senyoreja les presons
del m eu desig; porteu totes les arm es, feu-m e breu el com bat, que sigui fàcil recom ençar, perquè ja res no pot
tornar-m e ni les om bres dels seus passos; esb o rreu -m e el record, feu-m e invisibles tots els paisatges vells de la m em òria: que no em pugui enganyar, que no se'm facin els ulls cap m és il.lusió, que caigui
tot en l'oblit, que no res conegut
— ni un bes, ni un sol sospir, ni una abraçada— pugui inundar de pena un sol instant.
TO RS D 'A PO L.LO A RC A IC
Captivats per la pedra, tots adm iren — im aginant-lo radiant, com plet— el dur rostre del déu, am b el som riure que saben esculpit en el no-res. Cadascú veu el seu m iratge estricte, la boca am b un som riure, el front serè. Tots adm iren uns braços, les m ans grises, sense arm es, o am b l'espasa alçada al cel. Tota aquesta bellesa és m arbre d'aire, l'estàtua que m ai no existirà
m és que com cadascú l'ha im aginat. Un poem a és tam bé un fragm ent exacte que busca am b força ser acabat pels altres. Un poem a és un tors d'A pol.lo arcaic.
El text descriu l'objecte poem a a partir de la identificació explícita d'aquest objecte am b l'objecte tors d'A pol.lo arcaic, identificació que és feta al darrer vers. Per arribar fins aquí al narrador li ha calgut abans cenyir aquest segon objecte: un tors d'A pol.lo arcaic és un "fragm ent exacte", com ens diu l'antepenúltim vers, però fragm ent al capdavall, raó per la qual la seva contem plació genera en qui contem pla la necessitat d'acabar-lo am b els fragm ents que falten: el rostre, am b la boca i el front, els braços i les m ans. A questa bellesa reconstruïda és "m arbre d'aire" perquè és producte exclusiu de la im aginació de qui contem pla el tors, però respon a una necessitat real — la qual, com sabem prou bé, ha estat objecte de teorització per part dels psicòlegs de la G estalt, am b la seva defensa que la nostra m ent no percep els objectes del m ón com a trossos o fragm ents, sinó com a configuracions de tots organitzats plens de sentit.
aquesta tesi m ateix ens hem fet ressò sota el concepte de llocs d'indeterm inació del text d'Iser (§2.1.5), uns llocs que, recordem -ho, conform en "parts no escrites" que apel.len la intervenció creativa del lector— , i en la qual pren fonam ent la identificació final entre un poem a i un tors d'A pol.lo arcaic.
El títol no fa sinó retenir un dels dos objectes de la identificació i projectar-lo dam unt del text. I és neutral en virtut de la cadena sil.logística següent: si un poem a és un tors d'A pol.lo arcaic, i allò que acabem de llegir és un poem a, aleshores allò que acabem de llegir és un tors d'A pol.lo arcaic. El títol diu allò que és el text en funció de la identificació que es fa en el darrer vers del poem a, i que, si hem seguit l'itinerari que el m ateix poem a ens proposava, no podem sinó assum ir.196
196Un com entari del poem a que considerés elem ents altres que l'efecte del títol en el text no hauria de
passar per alt el fet que A pol.lo era el déu de la poesia (entre altres coses) i, m olt particularm ent, que
el poem a al.ludeix des del títol m ateix a un sonet de Rilke de títol idèntic (és el prim er poem a de D er
neuen Gedichte anderer Teil). En el poem a de Rilke, tam bé el tors és l'únic que queda de l'estàtua del déu, però és un tors il.lum inat per la m irada del m ateix déu, que veu i jutja qui el contem pla. En reprodueixo tot seguit la versió que en va fer Carles Riba (Esbossos de versions de Rilke, Barcelona, Edicions 6 2 , "Els llibres de l'Escorpí", 1 9 8 4 , p. 4 5 ):
TO RS A RC A IC D 'A PO L.LÓ
No hem conegut el seu cap fabulós, on florien les pupil.les. Però
el seu tors fulgura encara com un canelobre en el qual dura i brilla — nom és abaixada,
la seva m irada. Si no, no podria l'arc d'aquell pit enlluernar-te, i en el gir lent dels ronyons no podria un som riure anar fins aquell centre que portava el sexe.
Si no, aquesta pedra seria desfigurada i curta sota la transparent caiguda de les espatlles
i no llam brejaria com la pell d'un anim al de presa
El títol següent expressa no allò que és el text (que és el que hem il.lustrat fins ara), sinó allò que fa. La form a verbal "preguntant" expressa una acció lingüística en procés de fer-se a la qual el text confereix allò que li m anca, la pregunta (o preguntes) que el significat del verb, inherentm ent, conté:
PREG U N T A N T
¿Em veuràs, jo partit, en la daurada flam a, tu que ara em tractes com a absent?
¿Q ui podrà dir si aquesta m à gelada és una fi o és un com ençam ent?
¿I cercar si am b enuig o prom etença dius el m eu nom quan ja no et sent ningú?
¿I saber si és de m i que tens tem ença quan em som ies, o nom és de tu?
El text es com pon de quatre preguntes a un tu que, per al jo que parla, es m anifesta glacial — la "m à gelada" am b què acaba el tercer vers és ben eloqüent: el tu és una belle dam e sans m erci— , i que expressen el m ateix dubte: ¿és cert que et sóc indiferent?;la fredor am b què em tractes, ¿respon a una m anca d'estim ació real o no és sinó una actitud? Com es veu, tal com està form ulat, aquest dubte és, quasi, una convicció: que no m 'estim es, nom és ho fas veure.
El títol dels dos poem es següents anuncia el personatge del text, el qual aquest m ateix explicita en el prim er cas (al tercer vers), i deixa ben clar en el segon per m itjà d'una descripció d'accions que nom és convenen a aquest personatge, condicions suficients per atorgar al títol valor de neutralitat:
RA T A -PIN YA D A
Esparracada, negra i nocturna rata-pinyada.
Errant espurna tost apagada d'un braserar on m anta bruixa rosteix la cuixa d'un erm ità.
A RA N YA
Fixa la punta del seu fil i com ença a anar i venir: així va teixint la tela.
Una vegada llesta, es posa al m ig de la xarxa i espera el pas dels insectes.
Q uan n'hi resta algun d'atrapat, l'entortolliga am b els fils com si el fiqués en un sac.
Am én.
Pel que fa al prim er poem a, "rata-pinyada" té en el text nom és una ocurrència, al final de la prim era estrofa; però és evident que aquesta "errant espurna / tost apagada / d'un braserar" am b què com ença la segona estrofa és una sem blança de l'anim al: la rata-pinyada és "errant" perquè vola, i és una espurna "tost apagada" perquè, altram ent, no podria ser "negra" (com se'ns diu al segon vers que és, i en això la ficció coincideix am b la realitat). Pel que fa a A RA N YA , el text descriu de m anera ordenada les accions que necessita fer un anim al per tal de capturar les seves preses. El títol és neutral en la m esura que, sense ell, allò que el text am aga (el nom de l'anim al) ho trobaria el lector igualm ent.
D 'U N A V ISIT A
Recordo el cem entiri dels m onjos, a Poblet, la dignitat d'un hort entre m urs i xiprers. Lenta, la pluja queia i aplanava les tom bes com una dolça m à.
Les despulles dels m onjos són en una clausura m és severa a la terra; vora les creus de ferro una rem or de vida venia des d'un rec i des d'uns presseguers florits, com un enigm a.
D 'una m anera m olt essencialitzada, el text descriu, tal com se'ns diu als dos prim ers versos, el record que el narrador conserva del cem entiri dels m onjos de Poblet. M urs, xiprers, tom bes i creus de ferro s'adiuen am b un context com aquest, que com pleten un hort, la pluja i la "rem or de vida" d'un rec i d'uns presseguers florits. Essent el contingut del record un cem entiri (no pas, posem per cas, el propi passat, un am or, la m ort d'un ésser estim at...), necessàriam ent ha de ser tam bé el record d'una visita a aquest cem entiri. H em de tenir en com pte, així m ateix, encara que secundàriam ent, que una de les accepcions del verb "visitar" és 'anar en un tem ple o santuari per devoció'.
EM D EC LA RO V EN Ç U T
Em declaro vençut . Els anys que em resten els m alviuré en som ort. Cada m atí
esfullaré una rosa — la m ateixa—
i am b tinta evanescent escriuré un vers decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la m eva om bra en testam ent: és el que tinc m és perdurable i sòlid, i els quatre pam s de m ón sense neguit que invento cada dia am b la m irada. Q uan em m ori, caveu un clot profund i enterreu-m 'hi dem peus, cara a m igdia,
que el sol, quan surt, m 'encengui el fons dels ulls. A ixí la gent que em vegi exclam arà:
— M ireu, un m ort am b la m irada viva.
D es del punt de vista sem àntic, "Em declaro vençut" és l'enunciat del text jeràrquicam ent m és prom inent. La resta d'enunciats no són sinó declaracions de vencim ent: declarar-se vençut és del tot coherent i consistent am b la idea de m alviure (en lloc de viure) la resta d'anys de vida en som ort, d'escriure versos decadents i enyorosos als pètals d'una rosa, de no posseir sinó la pròpia om bra i els quatre pam s de m ón que els ulls són capaços de percebre, i d'anticipar-se als esdevenim ents i veure's m ort i, fins i tot, enterrat (encara que sigui dret i am b la m irada viva per poder-la llegar als altres). Podríem dir que tots els enunciats pengen del prim er ("Em declaro vençut"); en aquestes circum stàncies, òbviam ent, el títol no té cap efecte en el text.
SEN T ÈN C IA
És lleu la fressa d'aquest vent que sona, però la balm a la fa créixer.
Q ui entengui la paraula d'una dona hi posa m és que ella m ateixa.
Els dos enunciats de què consta el text del poem a tenen entre si una relació sim ilar a la que hi ha entre el particular i l'universal, el finit i l'infinit, o (per aprofitar el concepte greim asià de què hem parlat a les darreres pàgines del § 2 .1 .5 ), el nivell figuratiu i el nivell tem àtic del com ponent sem àntic del discurs. El prim er enunciat dóna com pte d'un fenom en natural del qual tots podem haver tingut experiència (les balm es fan créixer el so) però que, per dir-ho com ho diria Greim as, és aquí per dir-nos una altra cosa. A questa altra cosa la trobem tot seguit: és l'enunciat de la segona estrofa, un enunciat que, a diferència de l'anterior, pot entrar en conflicte am b la nostra escala de valors per tal com el que suggereix — que els hom es nom és com prenen allò que diuen les dones (la paraula) al preu d'interpretar-ho, de posar-hi m és— és claram ent sospitós de m isogínia, però que, en com paració am b el prim er enunciat, de naturalesa claram ent referencial, sensitiva, particular — és reveladora en aquest sentit l'expressió "aquest vent", de caràcter díctic, és a dir, referida a una situació única: és la fressa d'aquest vent, la que és "lleu" (hi ha vents sorollosos)— , ens és donat com una veritat categòrica i universal — "una dona" és totes lesdones— . El trajecte de lectura que ens condueix del particular a l'universal (o, si volem , del nivell figuratiu al nivell tem àtic) és el següent: la fressa del vent és a la balm a que la fa créixer el m ateix que la paraula d'una dona a qui l'entengui.
aquesta conclusió al preu de sacrificar la lectura que hem fet del poem a, que ha posat de m anifest que el prim er enunciat és aquí, nom és, per ser transcendit, absorbit. En definitiva, és un enunciat que apel.la a una form ulació abstracta que el proveeixi de sentit.
5 .2 .2 T íto ls no neutrals
5 .2 .2 .1 T íto ls fo calitzad o rs
LA RO SA I EL V EN T A LL PA RC D 'A T RA C C IO N S PIS M O B LA T
X IFR A
N U V O LET S ELS A M A N T S H O SÉ
C ER T ES A
Com encem am b un poem a m és com plex que no sem bla, i que duu un títol que nom és aparentm ent és neutral:
LA RO SA I EL V EN TA LL
En principi, en els quatre versos d'aquest poem a s'hi expressa un sentim ent de gelosia am orosa am b el recurs al topos del m orir d'am or i per m itjà d'una punyent contraposició entre les qualitats físiques i sensorials (que al final es revelen m etàfora d'estats em ocionals) de dos personatges: la rosa i el ventall. La rosa confessà al ventall un dia allò que sentia pels dits que el "gronxaven", i ho va fer am b una pregunta al ventall que té valor de sorpresa — ¿com és que, en poder d'aquests dits, no m ors ("fines")?— i am b una declaració final que m ostra la ingenuïtat d'aquesta pregunta (i que, de fet, la respon) m itjançant el contrast entre els seus pètals (fràgils, perquè la rosa, si s'hagués trobat en la situació en què es trobava el ventall, de gust s'hauria esfullat) i les làm ines del ventall, m és resistents a l'am or.
Però la confessió de la rosa al ventall s'em m arca en un altre parlam ent: el d'un em issor (que suposem que és un jo, i que és el responsable de tots els enunciats del text) a un tu (que suposem que és una dam a, m algrat que aquest tu no està genèricam ent m arcat: "teu", al segon vers, no selecciona gènere) a qui fa saber quelcom de què per força aquest tu, llevat que sordegés, ja havia d'estar inform at: allò que, un dia que es ventava, la rosa (que hem de suposar enganxada al seu pit) va dir al ventall. A ixí doncs, el propòsit real i últim del jo no és pas d'inform ar la dam a, sinó de galantejar-la; des d'aquest punt de vista, la referència als seus dits és una sinècdoque (els dits valen per ella), del tot justificada en la m esura que s'ajusta plenam ent al lim itat cam p de visió de la rosa: de la dam a, no en podia percebre res m és que el dits am b què agafava el ventall.
A ixí doncs, podem concloure que els vertaders protagonistes del poem a són el jo que parla i el tu al qual aquest jo s'adreça, no pas la rosa i el ventall: la rosa i el ventall són nom és personatges delegats, una subtil estratègia del jo que li perm et d'oferir-se a la dam a alienadam ent, púdicam ent, am b distància psíquica — aquest és el m ode de plasm ació em ocional, per dir-ho com Bousoño (1952: I, 3 0 7 ), que convé al galanteig— . I és per això que, a diferència del que s'esdevé en els poem es RA TA -PIN YA D A i A RA N YA — els protagonistes dels quals són, respectivam ent, la rata-pinyada i l'aranya; cf. el § 5 .2 .1 — , LA RO SA I EL V EN TA LL no és pas un títol neutral, sinó un títol focalitzador.
PA RC D 'A TRA C C IO N S
Ens hem aturat al parc d'atraccions: és m igdia; l'avió de llautó i els cotxes de la fira som iquen; la ciutat és una cassola que cou als nostres peus. De sobte — com quan, aerotransportats,
una clariana s'obre enm ig de la tem pesta i veiem que ja som quasi a tocar a terra—
veig davant m eu, com de joguina, tota la teva vida. En veig la força, i la infantesa, i et veig ara
i en dies que, de sobte, se'm fan ardents, clars, quan el rellotge hagi encetat el ple de les hores. I, per un m om ent, tinc al davant totes les vegades
que t'aturaràs aquí dalt,un perfil sense tem ps,
m entre la ciutat absurda continua bullint i canvia. I estim o am argam ent aquest futur estrany, quasi seré l'àngel invisible que t'espia rere el tronc dels pins; quan tu pensaràs en m i i jo et seré com un déu i jo, sense tu, i com un déu, em sentiré tan sol.
El parc d'atraccions, esm entat ja al prim er vers del poem a, és un elem ent de contrast am b la ciutat: m entre que aquesta és una "cassola que cou" (v. 3), bullent i canviant, m utable i absurda (v. 13), el parc d'atraccions, dom inant-la, és un punt d'aturada i de perm anència: el m igdia en el qual es troba situada l'escena (v. 1) és calor per a la ciutat (el Sol es troba en el punt m és alt de la seva trajectòria, i és l'únic m om ent del dia en què no hi ha om bra), però tam bé és, sobre seu, "aquí dalt" (v. 1 2 ), la llum en la seva plenitud, l'instant estable d'intensitat m àxim a que fa possible, per al narrador, veure de sobte, com en una clariana, tota la vida de qui l'acom panya: passat, present i futur197
197 Fent abstracció de la distància entre les poètiques respectives de Parcerisas (que és l'autor de PA RC
En veig la força, i la infantesa, i et veig ara i en dies que, de sobte, se'm fan ardents, clars, quan el rellotge hagi encetat el ple de les hores. (v. 8 -1 0 )
A PIS M O B LA T el títol focalitza tam bé un objecte del text, però és un objecte que, en contrast am b l'objecte "parc d'atraccions" del poem a anterior, és transcendit pel significat que li atorga el m ateix narrador, que és allò que com pta:
PIS M O BLA T
Res sem bla teu quan t'hi poses, però tem ps i m anetes te'l fan habitable. Canvies m obles, hi penges els quadres, poses un llum . I ja totes les coses
prenen un aire ben teu: — com s'assem bla tot aquest pis a vosaltres — diran— . I som riem . Bé sabem el que costa de fer agradable un racó qualsevol. Q uan el deixem , tornarem com abans taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres es quedaran les parets. Tot callat. Cap dels sorolls coneguts, cap m irada. Paguem lloguer per usar el pis, els m obles i fins la roba. Però m ai no ens paguen tants de neguits que hi deixem : anys de vida.
El poem a s'estructura en dues parts ben diferenciades: en la prim era, que s'estén al llarg dels dotze prim ers versos, es presenta i es desenvolupa l'anècdota o l'argum ent en què focalitza el títol, i en la segona, que ocupa nom és els tres darrers versos, s'interpreta aquesta anècdota o argum ent, que, així, és il.lum inat am b una significació afegida, essencialitzat, podríem dir. El pis m oblat al qual es refereix el títol val per tots els pisos de lloguer que, al llarg dels anys, podem anar habitant i fent nostres; uns anys, tanm ateix, que, pel subjecte que parla (i aquesta és la significació afegida que aporten els tres darrers versos), de la m ateixa m anera que el lloguer que paguem , perdem . La lliçó final actua a m anera d'epifonem a: és un com entari m oral, una reflexió que converteix l'argum ent en un m er pretext, i que el títol de cap m anera no fa preveure.
El títol tam bé pot focalitzar un elem ent del contingut del text per via indirecta i al.lusiva. En els cinc poem es següents, l'efecte focalitzador del títol és posterior a una operació interpretativa que els altres poem es no exigien. A X IFR A , aquesta operació és m olt elem ental: consisteix únicam ent en la percepció de la relació d'inclusió sem àntica que vincula entre si l'enunciat del títol (que és el term e incloent) i l'enunciat del segon vers (que és el term e inclòs, i que es repeteix al vers novè):
XIFRA
A m or, portaves al m ón
set m il set-cents seixanta-cinc dies, en cloure's la nit
que em vas cridar del teu racó, veu que s'havia com padit i em rebies, cos bondadós. Q uin joc perdut, quin rodar fins a trencar un brancam fosc. S et m il set-cents seixanta-cinc dies, abans no vaig trobar
on te m 'havies arraulit,
Els poem es N U V O LET S i ELS A M A N T S dem anen anar una m ica m és enllà: en lloc d'inclusió tenim analogia (en el cas de N U V O LETS) i anàfora (en el cas d'ELS A M A N TS):
N U V O LETS
Entrem ig dels paradisos artificials aquest silenci és l'infern naturalíssim però no
la presó sinó l'espai,
l'espai buit d'entre els barrots.
Els dibuixos del fum s'hi desdibuixen, fan la figura de la llibertat.
ELS A M A N TS
O ssos com flam es recolzats a la taula. Passa el dium enge. La gent beu i conversa. Solam ent ells callaven.
El poem a N U V O LET S com ença fent una al.lusió als Paradis artificiels de Baudelaire. U na com plexa tram a de contraposicions (entre paradís i infern, entre artificial i natural, entre presó i espai) condueix al darrer enunciat, que deixa clar per quin dels paradisos s'ha optat: els "dibuixos de fum " que es desdibuixen en l'espai (i que pel fet m ateix que es desdibuixen dibuixen la llibertat) no poden ser altres que els del haixix. "N uvolets" focalitza aquests dibuixos: en són una m etàfora (certam ent m olt efectiva: tam bé els núvols dibuixen figures que es desdibuixen).
im perfet (la resta de verbs són en present), la qual cosa fa pensar que l'escena no és vista sinó recordada. Ò bviam ent, a aquest "ells" que ja per si sol form a part de l'enunciat destacat se'l subratlla m és encara quan l'om plim de contingut: ells són "els am ants" (i a partir d'ara podem fer hipòtesis sobre les raons per les quals callaven).
Finalm ent, en el cas dels poem es H O SÉ i C ER T ES A l'operació interpretativa requereix del lector una acció de m és abast, que depassa l'àm bit estricte del significat entès en el sentit tradicional:
H O SÉ
Crem a em boscada absència constant tím ida brasa a l'aguait de la brossa del tedi i les cabòries.
Q uan n'hi hagi prou feixos qualsevol tarda absurda crepitarà l'incendi.
C ERTESA
V ine'm trist, et vull trist, sense color, de pedra. Com m ar de gelatina, de boira, de calfred.
Blanc, ben blanc, sense lím its, on no pugui conèixer
cap sentim ent ni afecte, ni el teixó ni la serp. Sigue'm una gran serp de flam es i de m arbre, no arbre, no senglar.
N o res, no res, no em siguis. Besa'm i després vés-te'n. M ai no et podré estim ar.
Les preguntes que hem de respondre són les següents: ¿què és allò que sap qui parla en el poem a H O SÉ?, i ¿quina és la certesa enunciada en el títol del segon poem a?
per al narrador, derivarà el fet que ha presentat inicialm ent). El contrast entre les dues estrofes del poem a que acabo de descriure fa absurda tant la possibilitat que el narrador afirm i que sap nom és allò que diu que succeeix (prim era estrofa) com la possibilitat que afirm i que sap això i, tam bé, allò que diu que succeirà (segona estrofa), i del tot rellevant i pertinent, en canvi, que afirm i que sap nom és això darrer. A ixí doncs, el títol focalitza la segona estrofa: la form a pronom inal "ho" l'anticipa, i és ella que l'om ple de contingut: sé que, qualsevol tarda absurda, crepitarà l'incendi.
Pel que fa al segon poem a, la C ER T ES A enunciada en el títol cal referir-la al contingut del darrer vers: l'única convicció a la qual pervé el narrador al llarg del seu discurs és que m ai no podrà estim ar l'objecte de la seva interpel.lació, el qual des del prim er fins al penúltim vers nom és ha suscitat en ell dubte i confusió. Fixem -nos com les fronteres inicial i final d'aquest discurs, si excloem el darrer vers, són dues instruccions de signe contrari (venir anar-se'n):
C ERT ESA
V ine'm … … … .
[… ] … … … vés-te'n .
M ai no et podré estim ar.
Cal fer notar tam bé els dos canvis de ruta que, en l'endem ig, es produeixen en el pensam ent del narrador, i que de fet preparen la contraposició que acabo d'indicar:
"on no pugui conèixer (… ) la serp" "Sigue'm una gran serp" (v. 6 -8 ) (v. 9)
5 .2 .2 .2 T íto ls tem àtics
D ES EM PA R U N IT A T D ESO LA C IÓ PIET A T
B EN PO C A C O SA
El poem a D ES EM PA R , am b el qual com ençarem el recorregut pels títols tem àtics, perm et de m ostrar m olt bé la diferència entre aquesta categoria i la conform ada pels títols focalitzadors, que acabem de deixar:
D ES EM PA R
M entre el m eu cos et lliga i et bressola, ton pensam ent, m ai no feixuc, s'envola, i s'esgarria, lluny, el m eu desig.
D esem parada, resta al m ig una abraçada tota sola.
