FEMINISME I MATERNITAT
Casilda Rodrigáñez Bustos
Sobre la violència interioritzada en les dones
«La dona des del començament es troba sense cap forma pròpia d’existir, com si l’existir de la dona s’inclogués ja en una altra manera d’existir (dona, mare, filla, etc.), que la nega com a dona. Ser mare implica existir i emprar el cos en funció de l’home i, per tant, altra vegada el propi cos no té ni sentit ni valor, ni tampoc l’existència a cap nivell. Aquesta negació d’una mateixa s'interioritza tan profundament que fa l’efecte com si les dones no fessin altra cosa que repetir al llarg de la seva història aquesta experiència d’autodestrucció. Per això, el discurs sobre la violència masculina, sobre la vexació, sobre la dominació, sobre els privilegis, etc., continuarà sent un discurs abstracte si no es té en compte l’aspecte interioritzat de la violència, la violència entesa com a negació de la pròpia existència. El fet de negar-se una mateixa comença a funcionar des del naixement, a partir de la primera relació amb la mare, on la mare no és present com a dona amb el seu cos de dona, sinó com a dona de l’home i per a l'home (...).
»El fet que la nena visqui la relació amb la persona del seu sexe només a través de l’home, amb aquesta mena de filtre que hi ha entre ella i la mare, és la raó més profunda de la divisió que hi ha entre una dona i una altra. Les dones estem dividides a la nostra història des de sempre (...) perquè no aconseguim mirar-nos l’una a l’altra, perquè no som capaces de mirar el nostre cos sense tenir sempre present la mirada de l’home (...).
»Del fet que la dona no trobi en la relació amb la mare el reconeixement de la seva pròpia sexualitat, del propi cos, se’n deriva després tota la història successiva de la relació amb l’home, com a relació on la negació de tot el que ets, de la teva sexualitat, de la teva forma de vida, ja s’ha produït.»
Lea Melandri. La infàmia originària (1) (el subratllats són seus)
Entendre la violència interioritzada al llarg de la nostra socialització patriarcal, significa prendre consciència de la dona que va quedar perduda als orígens i que viu a l’ombra de la nostra cultura.
Comencem només ara a adonar-nos de les conseqüències de la desaparició de l’amor matern, del cos a cos amb la mare que reclamava Luce Irigaray (2), i també de les conseqüències de l’absència de l’ordre simbòlic de la veritable mare que planteja Luisa Muraro (3). Considero necessari afegir a la mare l’adjectiu veritable per oposar-la a la mare impostora que és una funció del pare f(p) (Victoria Sau) (4).
asèptica i que ofereix el sacrifici del seu fill al Pare: Nostra Senyora dels Dolors, Nuestra Señora de las Angustias, etc. En definitiva, representen el paper d’esposes submises, sexualment passives, víctimes i patidores de la nostra civilització patriarcal. L’ordre simbòlic d’aquesta falsa mare existeix i és molt poderós. En canvi, la veritable mare no té representació simbòlica, ni referents culturals (llevat que ens remuntéssim fins a la matrística, fins a algunes civilitzacions neolítiques).
La nostra socialització dins el Patriarcat és una adaptació a un ordre sexual que desvalora, menysprea i nega els nostres cossos, així com la nostra forma
específica d’existir. Es tracta d’una prohibició sistemàtica de tot un
desenvolupament libidinal i sexual de la dona, de tota una vida que quedaria fora del radi d’acció del fal·locentrisme entorn del qual s’ha construït aquest ordre sexual. Recuperar els nostres cossos i la nostra sexualitat és una tasca enorme i d’enorme urgència.
Fal·locentrisme, tal com indica la pròpia paraula, vol dir que el fal·lus és el centre de la sexualitat; que tota la sexualitat s’orienta i gira a l’entorn del fal·lus, que és l
'
objecte de totes les pulsions, de tot el desig, que és capaç d'atraure i absorbir el conjunt de l’energia eròtica de la dona. Aquest és el missatge que interioritzem des del naixement, des del moment en què, com diu Lea Melandri, la nostra mare no és present com a dona amb el seu cos de dona en gestació extrauterina, sinó com a dona de l’home i per a l’home. Si ens nega el seu cos, ens nega tot el cabal d’energia eròtica i tot el cabal de sexualitat no fal·locèntrica de la dona. Aprenem llavors a veure’ns a través de la mirada de l’home i també a desvalorar el nostre cos. Això és el nucli bàsic, el germen inicial d’una socialització que devastarà els nostres cossos i la nostra energia sexual; no només perquè de ben petites i d’adolescents ens perdem el desenvolupament no fal·locèntric de la nostra sexualitat -danses del ventre a terra, a l’aigua, per exemple-, sinó més que res perquè el nostre cos adult ha somatitzat tota aquesta repressió. És un cos cuirassat i enterc, amb un úter immobilitzat que no ha desenvolupat el sistema erogen; i encara més, ha interioritzat la desvaloració i el menyspreu del propi cos i això és l’origen de tota la misogínia, el cabal d’emoció enverinada que la societat patriarcal aviva.Quan creixem, ja sota la pressió social, s’assenta a les nostres ments una percepció que infravalora i deforma els nostres cossos i el seu potencial eròtic; acceptem que és normal que la regla sigui dolorosa mes rere mes, que els embarassos siguin una molèstia i una llauna que cal patir si es vol tenir un@ fill@ i que el part és un mal tràngol sols suportable gràcies a l’epidural i a la medicina. Ens han robat la nostra capacitat eròtica i ara és ja fora de la nostra consciència i de la nostra imaginació. El nostre cos i el seu sistema erogen, amb tot el seu potencial de plaer i sexualitat, ha quedat enrere al Paradís matricèntric d'on ens van expulsar per desterrar-nos a l’Hades o condemnar-nos a l’Infern.
cossos, és un procés ondulant cíclic. Per això la lluna, que canvia de forma cíclica en el cel, ha estat des de sempre el símbol de la feminitat. I tanmateix funcionem com si la nostra producció sexual i libidinal fossin rectilínies i sempre les mateixes; de la mateixa manera, el concepte normal de sexualitat, tan semànticament com simbòlicament, només fa referència a la sexualitat adulta i fal·locèntrica. (5)
Però la dona no té el mateix estat sexual ni el mateix equilibri hormonal quan ovula que quan menstrua. També és diferent l’estat de la dona gràvida de la que no ho està, ni el de la dona de part o durant la gestació extrauterina, o al llarg d’una lactància prolongada o quan vivim la passió amorosa amb un home o amb una dona. Al llarg de la socialització patriarcal hem perdut la percepció de l’estat canviant del nostre cos, de com el sentim, dels nostres diferents fluxos i olors (ai, maleïdes colònies!). Com va produir-se l’alienació sexual?
Fa uns quatre o cinc mil anys, el Poder d’un col·lectiu d’homes va crear una societat basada en el sotmetiment de la dona. Aquest sotmetiment incloïa de manera molt especial el sotmetiment sexual. És a dir, va crear-se una societat basada en la violació sistemàtica dels desitjos de la dona. Independentment que aquesta violació a la pràctica fos més o menys forçada o violenta, segons el moment, a poc a poc s'aconsegueix que el desig de la dona deixi de ser rellevant, fins al punt que s'anul·la, desapareix i es limita a la complaença fal·locràtica. Les dones van perdre els seus costums, les seves reunions, els seus balls voluptuosos; van perdre la llibertat del seu cos i en van perdre la consciència, es van perdre els banys sensuals que compartien amb les germanes, les mares, les ties, les àvies..., el cos a cos amb les seves criatures... van perdre la maternitat nascuda del desig i impulsada pel plaer. Sant Agustí ho va dir en una frase: “Doneu-me unes altres mares i us donaré un altre món”; ho sabien i no van parar fins que ho van aconseguir. El desig sexual de la dona es va considerar llavors lasciu i deshonest. Com diu la Bíblia, les bones esposes havien de sentir vergonya fins i tot davant el marit; com a mares patriarcals tenien la missió d’injectar el pudor i la modèstia a les filles i esdevenien així la garantia de la paralització de qualsevol rastre de producció de desitg, del desig sexual de les futures generacions de dones. Es va tallar d’arrel el valor del cos femení i el desenvolupament natural de la sexualitat de la dona.
Per tot això la dona va començar a tapar-se amb vels i anar més dreta que un bastó. Va canviar la seva manera de seure, ja no va fer-ho a la gatzoneta (com veiem que encara ho fan en algunes cultures no occidentalitzades), ni en cadires baixes amb les cames obertes (els genolls doblegats gairebé fins a l'alçada del pit i el sacre a l’alçada dels turmells), i recobertes amb faldilles molt amples, com encara ho podem veure en alguns mercats de carrer a certs llocs de l’Índia. Els costums sobre les postures formen part de l’educació en l’ordre sexual ja que cal paralitzar tant com es pugui els músculs pèlvics i els uterins, perquè el nostre ventre ni s’estremeixi ni bategui.
pedra. Era una estança quadrada, plena de vapor d’aigua; al terra -de ciment, amb engolidors per l’aigua- hi havia assegudes en rotllanes dones de totes les edats. Estaven despullades i es tiraven aigua les unes a les altres, es fregaven, es posaven henna, s'oferien grills de taronges que pelaven allà mateix... Velles, dones madures, dones joves, algunes amb nadons, i nenes, xerraven, somreien i reien. Em sembla que el que ens va commoure van ser les rialles, la manera com parlaven, amb eufòria espontània, i la vitalitat dels seus rostres, tot plegat molt diferent del que estem acostumades a veure. No enteníem res del que deien, però en els gestos i en la manera de parlar, hi havia una complicitat voluptuosa i una intimitat que van fer que ens sentíssim intruses, com si estiguéssim violant la intimitat d’algú.
Una dona de mitjana edat, quan es va adonar de la nostra torbació, es va aixecar i se’ns va acostar, ens va indicar que ens despulléssim i que la
seguíssim. Vam travessar l’estança i vam entrar en una altra i després en una altra, totes eren plenes de dones que es rentaven i parlaven, a cada estança hi havia més i més densitat de vapor, ja que al fons de tot hi havia una pica
rectangular on queia un raig d’aigua bullint que provocava tot aquell vapor. La dona va agafar dues galledes i les va omplir d’aigua calenta, en fa afegir de freda fins aconseguir-hi la temperatura adequada i va començar-nos a tirar l’aigua per sobre amb molta delicadesa, ens va fer entendre que ens
ensabonéssim si volíem i així va ser com aquella desconeguda ens va ajudar a banyar-nos. No ens van mirar com a intruses ni ens van fer el buit, sinó que ens van convidar a compartir el seu bany.
A fora, les dones totes tapades, inaccessibles. Però a les tardes de 3 a 8, es trobaven en aquell lloc i s’hi expandien (després també vaig poder observar que es trobaven als terrats de les cases, que es comuniquen, de forma que sense haver de sortir al carrer poden anar d'una casa a l'altra. Mai no he vist a la nostra societat democràtica de dones alliberades cap reunió semblant de dones semblants, sobretot perquè mai he tornat a veure dones d’aquest tipus..., no sé com dir-ho, tan diferents, tan vives. És llavors que vaig entendre per què el món musulmà és un model de societat patriarcal que manté més repressió exterior per a les dones; senzillament perquè les dones estan molt lluny de tenir l’autorepressió necessària, no han interioritzat com nosaltres la repressió dels nostres cossos ni dels nostres desitjos. No tenen les nostres cuirasses i
perceben els cossos d'una manera que crec que és desconeguda en la nostra societat.
La sensualitat se’ls veia en la brillantor dels ulls, en el somriure, en les arrugues de les cares, en la suavitat i alhora fermesa dels gestos de les mans... és clar que han de portar vels i tapar-se la cara!, perquè no es vegi el que no s’ ha de veure: allò que a la nostra societat s’esborra amb la cuirassa muscular formada al llarg de la nostra educació. Ens adonem a poc a poc de la importància de la violència interioritzada, de l’autorepressió dels nostres cossos.
estrògens, una de les nostres hormones sexuals, les dones necessitem que un vint per cent del pes total del nostre cos sigui teixit adipós (ho diuen els llibres de text d’antropologia física). Només cal que aneu a El Corte Inglés i compareu els maniquins amb les dones de carn i ossos que omplen les seccions: no s’hi assemblen en res, no hi ha dones de malucs tan estrets i gairebé sense pits. Però ens assemblem als maniquins en una cosa, en l’expressió dels ulls, que tenen tan poca vida com la d’aquests cossos inerts de cartró pedra. Interioritzar que els nostres cossos solament valen per agradar als homes és una violència que destrueix l'enorme potencial que tenim. I tot és degut, com diu Melandri, al fet que des del naixement ens manca la mare, ens manca el cos de la mare que és l’entorn adequat per respondre a la producció amorosa pròpia de la nostra condició d’humans. Hi manca la reciprocitat i la humanitat on l’amor pugui expandir-se i fluir. I llavors, amb tant d’anhel d’amor que no para de ser frustrat, amb tantes ganes d’estimar i de ser estimades, concentrem totes les nostres forces per fer el que sigui per adaptar-nos a la norma que estableix allò que cal ser i allò que no s’ha de ser, a fi i efecte d’obtenir l’acceptació i l’amor que ens són imprescindibles per viure. Però tot està tan ritualitzat i normalitzat que només percebem els processos més visibles d'aquesta autodestrucció, com ara l’anorèxia i la bulímia, que són només una de les puntes del gran iceberg que ens cal determinar i conèixer.
Segons alguns textos de l’Antiguitat, la virginitat no era sinònim de castedat. Sovint les verges han estat representades amb la imatge de la sirena, una dona peix de cintura en avall que no podia tenir relacions coitals amb barons, però que ballava la dansa del ventre dins l’aigua i que nedava voluptuosament com els dofins. Les dones verges encara no havien tingut relacions amb homes, però ja havien desplegat la seva sexualitat des dels inicis, havien habitat i compartit els cossos de les seves mares, els seus jocs i les seves danses. L’antropologia indica que les danses del ventre femenines són universals i que han existit a les cultures antigues de tots els continents. Crec que en les dones de l’hamman de Fes hi havia encara vestigis d’una vitalitat femenina ja desapareguda al món occidental.
Quan la civilització occidental ha començat a reconèixer científicament la sexualitat, la dona ja portava mil·lennis arrossegant un cos al qual han tallat les arrels des que va començar a créixer, talment un bonsai. És per això que Freud diu que el sexe femení no existeix i que la dona és un baró sense sexe, castrat. I no obstant això, el mateix Freud va reconèixer que hi havia alguna cosa que se li escapava..., allò del continent negre sense explorar... Fins i tot ho va precisar:
«El coneixement d’una època preedípica en la dona ens ha provocat una
sorpresa semblant a la que, en un altre camp, va suscitar el descobriment de la civilització minoicomicènica anterior a la civilització grega. Tot, pel que fa a la primera vinculació amb la mare, em sembla difícil de copsar analíticament, obscur, remot, ombrívol, difícil de tornar a la vida, com si hagués caigut sota una repressió particularment inexorable.» (6)
També el nostre punt de partida va ser el desconcert que es va produir amb
d’emocions que no quadraven amb la noció vigent. A poc a poc, una sèrie de dades que guardàvem al cap van començar a establir contactes entre si, com les peces d’un trenca-closques que soltes no volen dir res, però quan comencen a encaixar ofereixen una imatge nítida... Però ara no es tracta d’un trenca-closques qualsevol, es tracta de fer encaixar les peces del nostre cos i de recompondre’l.
Una de les primeres "pistes" que ens van ajudar a modificar la consciència del nostre cos, va ser descobrir que el mot histèria ve de la paraula grega hysteron (7) (en grec, úter), que a l’antiga Grècia la dona frígida era aquella amb
l’hysteron paralitzat a la part superior de la cavitat pèlvica. Per curar la frigidesa de les dones, els feien inhalar certes substàncies o drogues (8).
Plató, Hipòcrates, etc., van escriure, amb intenció més o menys pejorativa, que hi havia alguna cosa que es movia dins del ventre de la dona, com un animal errant, i finalment van acabar definint l’úter com un animal que vivia dins un altre animal. Animal que després es va convertir en bèstia i en monstre (9).
En canvi, a les cultures prepatriarcals neolítiques de la Vella Europa (10), l’úter era representat en forma de peix (i les sirenes voluptuoses, la gran temptació dels herois, eren meitat dona, i meitat -la inferior- peix). Altres vegades es representava l’úter en forma de granota, com a algunes cultures precolombines que utilitzaven també la granota per simbolitzar l’úter femen, ja que el seu batec s’assembla al del cos de la granota (11). La serp és una altra de les claus simbòliques, ja que va ser el símbol més freqüent de la voluptuositat femenina, que més tard va ser convertit en tota mena de monstres demoníacs o dracs que representaven la satanització de la sexualitat femenina, la lascívia, el "mal femení" bíblic, a través del qual entra el mal al món.
També trobem que Masters i Johnsons (12) asseguren que a l’orgasme femení es produeixen “contraccions uterines”; segurament això tenia a veure amb la creença dels antics grecs que consideraven que la dona frígida tenia l’úter immobilitzat...
I encara Juan Merelo-Barberá, al seu llibre Parirás con placer (13) diu que l’úter és el nostre principal òrgan erogen, que la dona està socialitzada en un trencament psicosomàtic úter/consciència i que és per això que parim amb dolor.
No és cap casualitat que la maledicció divina de parir amb dolor estigui associada a la dominació de la dona per part de l’home, perquè aquesta dominació inclou la desaparició de tota expressió de sexualitat femenina tret de la de complaença amb el fal·lus. La informació de Bartolomé de las Casas (14), i també altres que ens han arribat de dones que parien sense dolor, és una altra peça que encaixa en el trenca-closques, o no és estrany, sabent com és de dolorós el part actual, que hi hagués dones que parissin sense dolor?
lloc de rampes i contraccions espasmòdiques), tendrament i amb plaer, avançant cap a l’èxtasi.
Les dones de l’Índia (16) visualitzen els pètals de la flor del lotus obrint-se per obrir el canal del naixement, una obertura suau, sense cap violència, és clar que no se’ls acudeix de posar-se a parir en posició estirada boca amunt, al bell mig de focus, i plenament entregades a les ordres de les autoritats mèdiques. Ja que el part, com tot acte sexual, demana intimitat perquè el cos pugui lliurar-se a l’emoció i a la relaxació. El desconeixement del nostre cos i la pèrdua de confiança en ell, a més de la por que ens han inculcat, ens fa optar justament per tot el contrari que el part demana: amb contraccions, plenes de por entreguem la nostra confiança a les autoritats de la Medicina, que –a part de les cesàries– no poden saber ni fer allò que només el cos sap com i quan fer. La posició de decúbit supí és contrària al part; el canal del naixement s’estreny i s’allarga; a més a més, la posició horitzontal va en contra de la força de la gravetat i, sobretot, la dona no pot fer força amb els músculs pèlvics; en canvi, a la gatzoneta, el canal de la pelvis s’escurça i la sortida va a favor de la força de la gravetat, i amb els nostres músculs pèlvics podem fer tota la força possible. Parir en decúbit supí suposa allargar el part, posar entrebancs al camí del nadó, facilitar l’embús i la manca d’oxigen; és tan absurd com defecar en aquesta posició. Només hi cap una lògica: la manipulació mèdica i l’agreujament del patiment de la mare i el bebè. Obligar la dona a parir així és un acte de violència gratuïta i innecessària; és la imatge de la submissió i la negació dels nostres cossos.
Les dones de certes regions d’Aràbia Saudita, coneixedores de la sexualitat del part, fan una rotllana al voltant de la partera i ballen la dansa del ventre, «la hipnotitzen amb moviments rítmics ondulants perquè també ella es mogui a favor del cos en lloc de moure-s’hi en contra.» (17)
Juan Merelo-Barberá, en el llibre que hem esmentat abans, recull un estudi sobre parts orgàsmics, i assegura que són molt més freqüents del que ens sembla. Encara que la cultura patriarcal ho negui, el cert és que la maternitat forma part de la nostra sexualitat.
Hi ha una altre important indicador que també ho demostra: l’oxitocina (18), l’hormona que segreguem en el procés d’excitació sexual, i que per això es coneix amb el nom d’hormona de l’amor. L’oxitocina, la utilitza la medicina per forçar el part, és el que ens posem al degotador per accelerar o desencadenar les famoses contraccions i per dilatar el coll de l’úter. No han trobat res més, perquè el part natural és un acte sexual en què la mare i el nadó segreguen aquesta hormona per produir el moviment de l’úter que haurà de conduir al naixement. També s’ha demostrat que l’eficàcia de l’oxitocina depèn directament de la pulsabilitat (19), de la seva secreció rítmica, ja que quan se segrega naturalment durant el procés emocional, se segrega rítmicament, a onades, com el plaer mateix.
i inicia el descens, afluixa i distén els músculs del cèrvix fins a la coneguda obertura dels deu centímetres.
Per cert, que a l’Edat antiga, a les orgies eleusínies (20), s’ingeria oxitocina mitjançant un fong de la civada que actuava com a afrodisíac, molt diferent d’ara, que ens la injecten a la vena i que ens produeix rampes molt doloroses a l’úter.
L’úter no és res més que una bossa de teixit muscular, connectada al sistema nerviós voluntari i involuntari (21), dissenyat a la perfecció per a la seva funció, ja que el teixit muscular té la qualitat de dúctil, flexible, és capaç per a la relaxació i la distensió i, alhora, pot ser d’una gran duresa..., en definitiva, és fort per protegir i aguantar un pes de deu quilos contra la força de la gravetat, és ideal per gestar un embrió a l’interior de la mare, protegint-lo i alimentant-lo... i quin invent més meravellós el dispositiu de sortida!, un feix de fibres musculars, el cèrvix, que tanca fermament i que es distén quan es relaxa, suaument, sense patiment per al bebè, amb les onades del plaer produïdes pel batec de l’úter.
Però un múscul que s'immobilitza perd la flexibilitat. Si ens enguixen una cama i ens la immobilitzen, ni que sigui només un mes, després hem de fer exercicis de rehabilitació per recuperar-ne la funció... Imagineu-vos què voldria dir que ens lliguessin de nenes un braç, que anéssim creixent sense saber que tenim un braç ni per a què serveix i que després, de grans, ens el deslliguessin, ens donessin una aixada i ens manessin cavar... Costa molt de recuperar la funció d’un múscul que ha estat immobilitzat, i si se’l força, fa mal, i com que fa mal, el contraiem i intentem no moure’l, i per això ens calen els degotadors i hem de dilatar l’úter amb rampes. Leboyer (15) afirma que el dolor de les contraccions del part, que figura que són normals, són de fet rampes que es produeixen quan els músculs s’engarroten i no es distenen i assegura encara que les famoses contraccions de dilatació que es qualifiquen de “adequades” són altament patològiques; i afegeix: "Vaja una revolució que es prepara!". Vet aquí l’explicació del per què la paralització de la sexualitat femenina s’associa al part amb dolor. Tenint en compte només les regles i els parts dolorosos, quant de patiment ha produït i continua produint la violència interioritzada, la negació de la nostra sexualitat!
La psicoanalista i sexòloga francesa Maryse Choisy (22), després de deu anys de feina amb qüestionari, ofereix una perspectiva sobre l’orgasme femení que trenca la dicotomia tradicional entre "orgasme vaginal/orgasme clitorià". L’orgasme més global i important de la dona, afirma, no és ni vaginal ni clitorià; «estrenyent les cuixes o les natges fermament (les dones) aconsegueixen un tipus d’orgasme que arrenca del centre de la pelvis, en algun punt molt profund del seu interior i s’expandeix per tot el cos (...), ja que el veritable orgasme femení és cervico-uterí o té el seu origen en aquest.» Per això les sirenes, les dones peix, eren el símbol de la voluptuositat no fal·locèntrica de la dona; una sirena no pot tenir relacions coitals.
l’acoblament de la gestació extrauterina, l’únic període realment simbiòtic de la nostra vida. L’atracció libidinal (23) entre la mare i el nadó produeix i manté l’estat de simbiosi, un nou estat sexual de la dona, que dóna tan plaer i benestar a la mare com al bebè. Es tracta de la càrrega (o catèxia) libidinal més gran de tota la vida humana, perquè cal que mantingui l’atracció mútua de la simbiosi que ens confirma el que ja assenyala l'indicador hormonal. I encara que ara puguem sobreviure amb llet i escalfor artificials, la libido i el contacte físic, pell amb pell mare-criatura, continuen sent necessàries per a la producció de moltes substàncies químiques, enzims, etc., de les quals depèn la formació de les sinapsis neuronals, del sistema immunològic, digestiu, etc. (24) El pitjor no és que els mugrons que xuclem siguin de plàstic, sinó el cos que falta rere el xumet o el biberó.
Hi ha un moment molt important immediatament després de donar a llum en què es produeixen en la dona grans descàrregues hormonals i de substàncies opiàcies destinades a organitzar la díada mare-criatura i que rep el nom d’imprinting (18). Actualment aquest procés s’interromp amb l’excusa que cal rentar el nadó o que cal examinar-lo; en altres temps s’interrompia amb d’altres ritus o creences, com ara que el calostre era dolent i no es podia ingerir o que la dona era impura i no havia de donar de mamar fins que no es purifiqués, etc. La mare s’empassa totes aquestes descàrregues hormonals (després arriben les depressions postpart) i torna a agafar el nadó per la via de l’amor que surt del cor i no del ventre.
Pertorbar l'imprinting és una negació de la sexualitat femenina, un dels estats de més plaer de la nostra vida. Es tracta de sostreure de la mare la passió de l’amor matern visceral, per fer-ne una mare impostora que reprimeix i inculca a la seva prole la resignació i la submissió emocional, produint fill@s per al pare: esclaus i esclaves resignad@s; i també cuirassar-los per fer-ne guerrers cruels i noves mares de nous guerrers i esclav@s. La maternitat patriarcalizada s’institucionalitza per mantenir aquest ordre social. Com deia Amparo Moreno (25):
«Sin una madre patriarcal que inculque a las criaturas 'lo que no debe ser' desde su más tierna infancia, que bloquee su capacidad erótico-vital y la canalice hacia 'lo que debe ser', no podría operar la Ley del Padre que simboliza y desarrolla de una forma ya más minuciosa 'lo que debe ser' (...) No en vano el tabú del incesto, que bloquea la aspiración a la confusión con la 'carne de mi carne', es el gran cancerbero del sistema jerárquico que sirve para transmutar las relaciones de tú a tú, en relaciones reglamentadas de acuerdo con el sistema jerárquico-expansivo patriarcal.»
d’excedència que havien demanat per maternitat..., havien fet aquesta feina a casa, amb el seu nadó, i en canvi, aquesta feina creativa i no alienant no l’havien poguda fer mentre “treballaven” als seus llocs oficials de treball, on no podien anar amb un bebè. No hi ha llocs de feina per a dones que donen el pit i això és una negació del cos de la dona i del dret a la seva vida sexual. Paral.lelament, la pressió social i mèdica que rep una dona perquè desmami el nadó prematurament és inimaginable. Tot això és possible perquè és més fàcil de qüestionar la maternitat i de qüestionar el que ens demana el cos (perquè ja estan qüestionats), que qüestionar les condicions del treball assalariat capitalista (que no només no es qüestiona, sinó que a més a més presenta el fet de tenir una feina com a èxit social). Però la robotització de la maternitat (la robotització dels nostres cossos) i la seva negació suposa una autèntica violència contra els nostres cossos que provoca el desballestamentde totes les relacions socials, incloses la relació amb el sexe masculí i la infància. És extremadament important reivindicar la maternitat com a etapa de la nostra vida sexual, en pro de nosaltres mateixes, però també perquè la libido materna és el que pot vertebrar una societat basada en la realització del benestar. Sense mare no hi pot haver fraternitat; el fratricidi és la conseqüència immediata del matricidi, de la falta de la mare (27).
Com actua l’ordre simbòlic en l’inconscient femení
Segons Balint (23) la ruptura de la simbiosi mare-criatura produeix una ferida psíquica molt important que activa l'ansietat, afecta tot el nostre ésser psicosomàtic i que és viscut com una posada en qüestió de la nostra existència.
El simbolisme actua sobre aquesta ferida per conformar l’estructura psíquica, femenina o masculina, de l’ordre patriarcal. Aquesta formació psíquica, producte del matricidi, inclou una codificació fal·laç del desig del cos matern; Deleuze i Guattari (28) en van dir edipització.
L’ordre simbòlic patriarcal fa que, morta i desapareguda la mare, el cúmul de desig reprimit a la primera etapa i al llarg de la infantesa, s’interpreti i codifiqui com si es tractés dels desitjos del fal·lus, com a alguna cosa de què cal rescabalar-se i afartar-se quan un arriba a ser adult, i que tot allò que ha estat reprimit i que tant desitjàvem se sadollarà amb la fusió amb un altr@ adult@ de l’altre sexe. De la manca del cos a cos amb la mare, ni se'n parla ni se sap, però és un anhel que es projecta al que veiem des de la solitud al bressol: el papa i la mama junts al mateix llit. Aquesta imatge, la del matrimoni o parella, representa la fi de l’ansietat i la realització del desig que es percep o es codifica com a fal·locèntric: com la mama amb el papa. És així com la nostra socialització i la formació de la "identitat" queden marcades per aquesta recerca d’autoafirmació de la nostra existència que s’ha posat en qüestió, i consisteix bàsicament a trobar l’home de la teva vida, el príncep blau, la mitja taronja, ja que no sabem què va passar, ni tampoc podem imaginar-nos que la nostra mare hagués hagut de ser una altra cosa, un altre cos, un altre desig. Ara bé, la codificació d’aquest anhel no és igual en les nenes que en els nens.
desvaloració del cos femení. El bloqueig de l’energia eròtica primària esdevé un "menys-preu" de la figura femenina, i condueix a buscar la salvació en el cos masculí.
Aquest és l’ordre simbòlic que es projecta en l’inconscient del que val el cos de l’home i del que val el cos de la dona. I aquesta desnaturalització del que val cadascú funcionarà durant tota la vida. Perquè tot això queda gravat en la nostra psique, i hi queda amb tota la força de l’ansietat latent produïda per la posada en qüestió de l’existència que brolla contínuament de la ferida. Els gèneres es realitzen, doncs, per afirmar la nostra existència qüestionada i es realitzen amb la negació del cos femení.
Les arrels de l’ego femení i de l’ego masculí són en el més profund de l’inconscient, en la criatura que va ser ferida al començament perquè li va faltar la mare. És per això que els gèneres no són només discursos culturals, sinó que arrenquen de pregones arrels emocionals.
La imatge de la taronja, de les dues meitats que s’ajunten, és una imatge fal·laç dels nostres desitjos. Perquè la simbiosi és només un estat de l’etapa primal, quan es necessita la fusió permanent per poder sobreviure (per menjar, per moure’ns, per escalfar-nos). L’estat de simbiosi no és propi de l’edat adulta (podem menjar, caminar, etc. autònomament), no cal estar les 24 hores del dia acoblats, sinó que només necessitem fondre’ns en moments concrets.
Per això mai arribem a estar del tot satisfetes. Perquè cap parella adulta ens podrà tornar l’estat simbiòtic, però el mite és aquí, i manipula l’ansietat de la libido reprimida, configura els rols, dóna corda als gèneres, al que figura que ha de ser un home, i al que figura que ha de ser una dona. I sempre ens queda la sensació que no ens estimen tant com voldríem o tal com voldríem.
La imatge de la fusió de les mitges taronges no és innocent, perquè a més a més de projectar una simbiosi que no correspon entre adult@s, transmet la idea de dues meitats que es complementen mútuament, la qual cosa amaga la diversitat de la sexualitat femenina, i deixa la sexualitat no fal·locèntrica de la dona als llimbs de la inexistència. No existeix el món conceptual i simbòlic de la mare, de la dona de veritat,.
I amb la pretensió d’una harmonia complementària, el mite oculta també que el fal·locentrisme és una imposició i que per tant pressuposa una relació de dominació, de Poder i de submissió entre els dos sexes. Un sexe que s’afirma negant l’altre.
El nom del "pare" i la pàtria potestat
Dèiem al principi que la nostra societat va començar sotmetent sexualment la dona. Per aconseguir-ho, el col·lectiu hegemònic de barons va inventar un sistema concret: atorgar a cadascun una quota de la potestat de la pàtria, el que encara ara, i no casualment, el nostre codi civil anomena patria potestas. Cada home tenia, només per ser home, la potestat sobre la vida i la mort de la seva dona, de la descendència de la seva dona i dels seus servidors. Aquesta prepotència adscrita al valor del sexe masculí s’interioritza de tal manera que l’autoafirmació de l’existència i la realització de l’ego masculí en porten
l'empremta. Per això, en els casos de frustració extrema, surt dels homes una extrema violència contra les dones, perquè en els seus brots de desesperació, quan es destapa l’angoixa de la ferida i noten que se’ls qüestiona l’existència, es reafirmen mostrant el seu dret sobre la seva possessió («perquè ets meva» «perquè és tota meva i en puc fer el que vulgui»). D’aquí ve la complicada barreja entre amor i violència. En la crispació, els homes no maten el cap de l’empresa que els humilia o els acomiada, però en canvi maten per gelosia (que generalment ni tan sols està justificada), perquè quan veuen que la dona no és prou submisa, el que senten és la posada en qüestió de l'autoafirmació de la seva existència, del seu ego, que malauradament es manifesta tràgicament com una unitat de Poder, amb l’assassinat.
La prepotència masculina no és només una simple idea, és un Poder material que ha estat presidint la masculinitat, el concepte d’home, la construcció dels gèneres. No és una llei escrita damunt el paper, sinó gravada a l’inconscient col·lectiu, pertany a un sistema d’identitat amb mil·lennis de rodatge,
d’elaboració i assentament. Per això no desapareix amb els canvis de legislació que hi pugui haver; i homes que semblen pacífics i honestos, de sobte, peguen, violen o assassinen les seves dones; l’acció els surt del més profund i de
l’autoafirmació del seu ego masculí.
El nom del pare arriba carregat amb aquesta prepotència unida amb el fal·locentrisme, per això, tan sovint, la violència masculina és una violència sexual. Al concepte de pare no se li pot canviar el contingut i reduir-lo a una funció d’amor, cura i protecció com de vegades es pretén; no és neutre ni reciclable. És un concepte amb tota la força simbòlica patriarcal vigent (com es demostra cada dia), i a més a més, és l’eix que estructura la nostra psique. El mite de la mitja taronja porta intrínseca i de facto una relació de submissió al poder del pare.
Bibliografia
(1) Melandri, Lea: La infamia originaria, Ed.Ricou, Barcelona 1980
(2) Irigaray, Luce: El cuerpo a cuerpo con la madre, la Sal ed. de les dones, Barcelona
1985
(3) Muraro, Luisa: El orden simbólico de la madre, horas y Horas, Madrid 1994
(4) Sau, Victoria: «La maternidad: una impostura, m=f(p)», Revista Duoda núm. 6,
Barcelona 1994
(5) Ana Cachafeiro i jo mateixa hem abordat la sexualitat femenina als llibres La
represión del deseo materno y la génesis del estado de sumisión inconsciente, Ed.
Virus, 2004; El asalto al Hades, Traficantes de Sueños, 2001; a l’article «Matricidio y
estado terapéutico», núm. 25 de la revista Archipiélago; al monogràfic de la revista
la Urdimbre» al I Congreso Internacional sobre parto y nacimiento en casa, Jerez
octubre 2000.
(6) Freud, Sigmond (1931): Sobre la sexualidad femenina, Tomo III Obras Completas
Ed. Biblioteca Nueva, Madrid 1968
(7) Vegeu l’entrada «útero» a : Sau, Victoria Diccionario Ideológico Femenista Ed.
Icaria, Barcelona 1989
(8) Sagan, D.«Por qué las mujeres no son hombres» El País 02.08.1998
(9) Citats a: Anderson, B.S. i Zinsser, J.P.: Historia de las Mujeres: una historia propia.
Crítica, Barcelona 1991.
(10) Vegeu per exemple l’obra de Marija Gimbutas Diosas y dioses de la Vieja
Europa, Istmo, Madrid, 1991; i El lenguaje de la diosa, Dove, Oviedo 1996. Els punts
claus de la simbologia neolítica es toquen al nostre llibre citat El asalto al Hades.
(11) Vegeu Museo del Oro, a Santa Fé de Bogotà
(12) Masters,W. iJohnsons,V.: Human Sexual Response. Intermédica, México 1978.
(13) Merelo-Barberá, J.: Parirás con placer. Kairós, Barcelona, 1980.
(14) De las Casas, Bartolomé. Historia de las Indias. Fondo de Cultura Económica,
México, 1986 (1a publicació 1552)
(15) Leboyer, F.: El parto: crónica de un viaje. Alta Fulla, Barcelona 1998
(16) Diferents autors: Mamatoto: la celebración del nacimiento. Plural ediciones,
Barcelona 1992. (17) Ibid
(18) Odent, M.: El bebé es un mamífero Ed. Mandala, Madrid 1990
(19) Odent, M.: La cientificación del amor Ediciones Creavida, Argentina 1999
(20) Sendón de León, Victoria Más allá de Itaca Icaria Barcelona 1988, i també:
Hoffman, A.: LSD, cómo descubrí el ácido y qué pasó después en el mundo, Gedisa,
Barcelona 1991.
(21) Uns versos mesopotâmics del tercer mil·lenni a.C. diuen: Ninhursaga, única i
grandiosa/contrau la matriu/Nintur que es una gran mare/desencadena el part (recollit
per Jacobsen, Thorkild. The Treasures of Darkness Yale Un. Press, 1976, pàg. 108.) i
dóna a entendre que aquella dona havent desenvolupat molt la seva sexualitat podia voluntàriament posar en marxa el moviment de la matriu per desencadenar el part. Efectivament en el moviment de la diàstole del batec de la matriu, permet empènyer amplificant-ne el batec. És, de fet, lògic perquè el teixit muscular de l’úter es format pels dos tipus de fibres: la llisa i l’estriada, ambv connexions amb el sistema nerviós voluntari i involuntari.
(22) Choisy, Maryse: La guerre des sexes Ed. Publications Premiéres, 1970
(23) Balint, M.: La falta básica Paidós, Barcelona 1993 (1a publicació: Londres i Nova
York 1979)
(24) Bergman, Nils. Comunicación en las VI Jornadas sobre Lactancia Materna, Paris,
març 2005, i també el documental Restoring the Original Paradigm.
(25) Carta d’ Amparo Moreno a l’ Asociación Antipatriarcal, Butlletí núm. 4, Madrid,
1989.
(26) Liedloff, Jean: El continuum concept Arkana-Penguin Group, USA 1986
(27) Sobre l’organització social matrifocal prepatriarcal, vertebrada des del maternal,
vegeu el capítol II d’El Asalto al Hades (ver nota 5). Les fonts són extretes de
l’antropologia, Martha Moia, El no de las niñas laSal ed. de les dones, Barcelona
1981; de la literatura antiga, J.J. Bachofen Mitología arcaica y derecho materno ed.
Anthropos, Barcelona (amb la reserva de la incorrecta traducció de mutterlich
(maternal) i el Muttertum (el matern) que gairebé sempre es tradueixen per matriarcal;
de l’arqueologia, per exemple l’obra de Marija Gimbutas (vegeu nota 10).
(28) Deleuze, G. i Guattari, F.: El anti-edipo, capitalismo y esquizofrenia Paidós,
