Noves tècniques en paleopatologia

NOVES TÈCNIQUES EN PALEOPATOLOGIA

GARCIA-GUIXÉ, Elena1

CARVAJAL, Antonio2

VILA, Santiago1

Laboratori de Paleopatologia i Paleoantropologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya (Barcelona) (MAC)1 UDIAT - CD. Corporació Parc Taulí (Sabadell)2

RESUM:La introducció de técniques de recerca modernes ha permès fer avenços importants en els estudis de paleopatologia. Es fa una revisió, entre altres, de les aportacions fetes en paleobioquímica, bacteriologia, estudis d’ADN, análisis histològiques, i diversos aspectes de la radiología. Iconografia.

Paraules clau: Paleobioquímica, paleoradiologia, paleobacteriologia, paleohistologia.

RESUMEN: La introducción de técnicas de investigación modernas ha permitido progre-sos importantes en los estudios de paleopatología. Se revisan, entre otras, las aporta-ciones realizadas en paleobioquímica, bacteriología, estudios de ADN, análisis histològicos, i diversos aspectos de la radiología. Iconografia.

Palabras clave: Paleobioquímica, paleoradiologia, paleobacteriologia, paleohistologia.

*

La paleopatologia, com altres ciències biològiques, s’ha beneficiat dels avenços científics esdevinguts des de finals del segle XIX, en que els pioners en aquesta disciplina acolliren les noves tecnologies. A partir de 1895, després del descobriment de Röntgen dels RX, comença a aplicar-se aquesta nova tecnologia als estudis paleopatològics cosa que va significar un salt quantitatiu i qualitatiu en els diagnòstics. També es van començar a practicar estudis bacteriològics i histopatològics en mòmies (Ruffer, 1910). Durant el segle XX aquestes tecnologies van millorar fins assolir uns nivells insospitables i també n’han aparegut moltes altres, que han permès notables avenços en els estudis

paleopatològics, tant en les restes òssies com momificades, i també basant-se en les restes procedents del metabolisme humà. D’entre aquestes noves tecnologies cal des-tacar les anàlisi paleobioquímiques i paleomoleculars, així com l’enorme progrés de les tècniques de diagnòstic per imatge.

2. ANÁLISI PALEOBIOQUÍMIQUES

Fonamentalment, existeixen dos tipus d’anàlisi paleobioquímiques que es realitzen so-bre ossos humans arqueològics i que ens poden aportar dades en paleopatologia: les anàlisi d’elements traça i d’isòtops estables.

Els elements traça, minoritaris o oligoelements, es troben en petites proporcions en l’organisme viu (representen menys del 0,01% de la massa corporal), essent molts d’ells essencials per la vida. Els elements més freqüentment analitzats són: bari, magnesi, estronci, zinc i coure, encara que també se’n poden analitzar d’altres (ferro, plom,...). La seva anàlisi es realitza sobre la fracció inorgànica de l’os (la matriu d’hidroxiapatita), quantificant-se la concentració d’un o diversos elements traça mitjançant un espectrefotòmetre (ICP/AES). Aquest tipus d’anàlisi pot ser un indicador paleopatològic tant per excés com per defecte d’elements traça en l’organisme. Si detectem un dèficit d’elements traça essencials per la vida (com el ferro) podria estar relacionat amb una anèmia o dèficit nutricional, o amb alguna malaltia carencial concreta (ex. Carlson et al., 1974; Gilbert, 1985; Subirà et al., 1992; Von Endt y Ortner, 1982). En canvi, si detectem en l’organisme un excés d’elements traça tòxics (com el plom), ens podria estar indicant una intoxicació o una contaminació por hàbit repetit, com per exemple, menjar amb vaixella de plom (ex. Aufderheide et al., 1981, 1992; Baxarias et al., 2004; Nriagu, 1983; Waldron et al., 1976).

En el nostre laboratori, s’ha realitzat un estudi per veure si hi havia diferències en la concentració d’elements traça en individus que patien determinades patologies relacionades amb estrès nutricional (com ara els diversos tipus de cribres, les hipoplàsies de l’esmalt dental i les osteoporosi hiperostòsiques) i els que no tenien rastres esquelètics d’aquest tipus de lesions. Concretament, es van analitzar 118 individus de la necròpolis tardorromana de Prat de la Riba (Tarragona). Els elements analitzats van ser estronci, bari, zinc, coure i magnesi. Els resultats no van demostrar cap associació estadísticament significativa entre concentracions baixes d’aquests elements i presència de les lesions òssies abans esmentades (Garcia et al., 2002; Garcia, 2003). En un altre estudi, realitzat en la població tardorromana de Mas Rimbau (Tarragona) es van seleccionar 30 individus i es va analitzar el plom, per veure si es detectaven nivells elevats d’aquest element degut al contacte de l’aigua i dels aliments amb aquest metall per mitjà de les canonades

o l’ús de vaixella de plom. Els resultats no mostren nivells tòxics d’aquest metall en els individus analitzats (Baxarias et al., 2004).

No obstant, aquest tipus d’anàlisi ha caigut en desús els últims anys, degut, principalment, al problema de la diagènesi (ex. Price et al., 1992). La diagènesi és l’intercanvi d’elements químics entre l’os i el sediment a on està enterrat, que es dóna de manera natural. Aquest procés dificulta la interpretació dels resultats i, fins i tot, invalida aquest mètode com a indicador paleopatològic o paleonutricional.

L’altre tipus d’anàlisis paleobioquímiques que es realitzen sobre ossos o dents humanes antigues són les anàlisi dels isòtops estables del carboni i nitrogen, principalment. Els isòtops estables són àtoms d’un element químic que tenen la mateixa estructura atòmica però diferent massa atòmica: tenen igual nombre d’electrons i protons però diferent número de neutrons. Els diferents isòtops d’un element són químicament idèntics però els més lleugers (els que tenen menys neutrons) tendeixen a ser més actius o ràpids en les reaccions. Per aquest motiu, es produeix un procés de fraccionament isotòpic. Es diu que ha tingut lloc un procés de fraccionament quan la proporció d’isòtops en el producte d’una reacció o reaccions químiques és diferent a la proporció en els reactius originals. Tot el carboni i nitrogen dels teixits orgànics deriven, en última instància, del CO₂ i N₂ atmosfèric, després d’una sèrie de reaccions físico-químiques. En cada una d’aquestes reaccions hi ha una selecció a favor o en contra d’un isòtop. Aquestes propietats dels isòtops estables els conformen com a una eina molt eficaç per a la reconstrucció de l’alimentació de les poblacions del passat, coneguda com paleodieta (Garcia, 2005). La seva anàlisi es realitza sobre la fracció orgànica de l’os: el col·lagen. Fins al moment, només tenim constància d’un estudi que intenti relacionar els isòtops estables del carboni i nitrogen amb l’os paleopatològic (Katzenberg i Novell, 1999), però ens sembla una eina que pot fer unes aportacions molt interessants. En aquest estudi es van analitzar mostres d’os de 7 individus autopsiats amb l’objectiu d’intentar relacionar els valors d’isòtops estables obtinguts amb determinades patologies (Figura 1). Dels individus analitzats, 3 no tenien cap condició patològica coneguda i es van utilitzar com a controls (símbols negres en la gràfica) i 4 mostraven diferents patologies òssies.

Un dels individus analitzats presentava una atrofia post-paralítica (polineuritis idiopàtica, segurament per infecció vírica). No es van observar diferències entre els tres segments d’os analitzats, degut a que aquest estava totalment afectat per igual. Els valors de ä15_N

ens indiquen que aquesta atròfia no va ser el resultat d’un estrès nutricional, ja que s’haurien obtingut valors més elevats (en aquest cas va ser el resultat d’una infecció vírica). Aquest individu presenta valors molt elevats de carboni (menys negatius) degut a que menjava una gran quantitat de plantes de tipus C

Un altre dels individus analitzats presentava una periostitis activa en el peroné, relacio-nada amb una infecció localitzada, secundària a un accident laboral patit 3 anys abans de la mort. No es van obtenir diferències en els nivells de carboni o nitrògen, entre els segments d’os afectats per la periostitis i els no afectats.

Un altre individu analitzat presentava una fractura consolidada de peroné, patida 5 anys abans de la seva mort. El segment d’os analitzat que corresponia al call de fractura (cercle gris amb un punt negre al centre) presenta uns nivells de nitrògen un 1‰ més baixos que els segments sense call ossi, segurament degut a una alimentació lleugerament diferent, i d’un nivell tròfic més baix, durant la convalescència.

L’últim individu analitzat va morir per SIDA i presentava una osteomielitis de tíbia. Podem observar que el segment d’os osteomielític (cercle gris amb un punt negre al centre) té un 2‰ més de nitrògen que els segments d’os sense infecció. Es creu que això és degut a que el col·lagen del segment infectat es va formar amb el catabolisme de proteïnes ja existents en l’organisme.

Aquest treball és pioner en el camp de la Paleopatologia ja que intenta establir relacions entre certes patologies i la composició química del col·lagen dels ossos. No obstant, és necessari analitzar un nombre molt més elevat de casos per a que aquesta aplicació sigui fiable per a la seva valoració en restes òssies antigues, doncs es tracta d’ossos procedents d’un reduït nombre d’autòpsies amb un diagnòstic paleopatològic conegut. Tot i ésser limitat, aquest treball aporta dades interessants que ens alerten de situacions en les quals els valors d’isòtops estables en el col·lagen extret de restes òssies humanes, no només reflecteixen l’alimentació dels individus sinó que també varien segons les condicions patològiques, que podrien passar desapercebudes per l’investigador.

3. ANÀLISIS PALEOMOLECULARS

Les anàlisi d’ADN de les restes humanes i animals exhumades pels arqueòlegs, poden aportar dades sobre les malalties que van patir les poblacions pretèrites. L’ús de les tècniques d’ADN antic (ADNa) en paleopatologia ha patit un augment exponencial durant els últims anys. No obstant, aquests estudis no estan exempts de crítiques sobre la metodologia empleada i de dubtes sobre l’autenticitat dels resultats (Montiel, 2003). Bàsicament, es tracta de tres tipus d’estudis:

1.- Paleobacteriologia. El principal auge s’ha desenvolupat en les anàlisi de seqüències d’ADNa de virus o bactèries infeccioses sobre restes òssies antigues amb indicadors patològics clars de patir una determinada malaltia infecciosa.

Aquest camp ha aportat dades importants en l’estudi de malalties com la tuberculosi (Fusegawa et al., 2003; Konomi et al., 2002; Mays et al., 2001; Nerlich et al., 1997; Salo et al., 1994), lepra (Montiel et al., 2003; Rafi et al., 1994), pesta (Drancourt et al., 1998; Gilbert et al., 2004), hepatitis (Marota et al., 1998), malària, i, fins i tot, en l’estudi de la càries (Malgosa, 2005).

En un dels casos de tuberculosi òssia (Figura 2) estudiats en el nostre laboratori es va aconseguir extreure l’ADNa de Mycobacterium tuberculosis, confirmant-se així un diagnòstic realitzat a partir de l’anàlisi macroscòpica de les restes (Baxarias et al., 1998; Campillo et al., 1998). En aquests casos, les anàlisi d’ADNa de patògens són una tècnica diagnòstica complementària a les tècniques paleopatològiques clàssiques, com són la inspecció visual (macroscòpica) i la realització de radiografies, i permet un diagnòstic paleopatològic de certesa, cosa que poques vegades s’aconsegueix sense l’aplicació d’aquesta tècnica.

2.- Anàlisi de mutacions puntuals que donen origen a malalties genètiques. Així, en el material genètic extret d’ossos arqueològics s’ha aconseguit ampli-ficar el gen de la fibrosis quística (Pérez-Pérez, 1992; Prieto et al., 1997), de la hemocromatosis, o de la ß – talassèmia (Béraud-Colomb et al., 1992, 1995). En el cas de les ß – talassèmies, els individus analitzats presentaven osteoporosis hiperostòsica, una lesió cranial compatible amb les que provo-quen les anèmies. Una altra vegada, el diagnòstic paleopatològic previ és imprescindible per realitzar aquest tipus d’anàlisi.

3.- Estudi de marcadors genètics associats a malalties concretes. Una altra possibilitat és, per exemple, l’estudi de marcadors genètics associats a malalties determinades com serien les malalties reumatoidees, però donada la gran varietat d’etiologies, és un camp que encara està desenvolupant-se.

4. BACTERIOLOGIA

A part de l’anàlisi de l’ADNa de microoganismes, també es pot detectar el bacteri o el virus en restes momificades o ossos humans mitjançant proves microscòpiques o immunohistoquímiques. Els primers treballs van començar a desenvolupar-se pocs anys després del descobriment de Pasteur dels gèrmens patògens. Molts diagnòstics van ésser erronis, tot i que alguns van ser positius, com per exemple la troballa d’ous calcificats de la Bilharzia haematobia per Ruffer (1910) en els ronyons de mòmies egípcies, el descobriment de paràsits fecals en copròlits (Heizer, 1980), la detecció mitjançant el mètode de tinció de Ziehl-Nielsen del Micobacterium tuberculosis en unes mòmies xilenes

(Allison et al., 1981) i el descobriment del virus de la verola en una mòmia infantil de la necròpolis napolitana de San Domenico Maggiore (Fornaciari, 1984). Lamentablement, aquestes troballes són poc freqüents.

5. ANÀLISIS HISTOLÒGIQUES

Com ja hem dit al començament, les primeres aplicacions de tècniques histològiques a la paleopatologia es van iniciar a finals del segle XIX, emprant la rehidratació dels teixits en les restes momificades. Una vegada obtingut el teixit rehidratat, es procedeix a la congelació o la immersió en parafina o materials plàstics, amb el que s’obté un bloc sòlid que permet tallar-lo amb el micròtom, procedint tot seguit a la fixació i tinció amb els colorants habituals per així poder-los estudiar amb el microscopi. Tot i així, les alteracions pòstumes que afecten els teixits dificulten el diagnòstic, ja que moltes estructures, en especial les nuclears, s’han destruït. Esbrinar entre normalitat i anormalitat és difícil, molt més, si es tracta de teixits neoformats.

En el que fa als ossos, la dificultat es veu augmentada, tant si es practica la tècnica abrasiva seguida de tinció, en general, amb blau de metilè, com si es procedeix a la descalcificació, que una vegada assolida, permet que siguin tractats com els teixits tous. Pocs són els treballs que han aconseguit diagnòstics de certesa, raó por la qual el seu us no s’ha prodigat, sobre tot amb les restes òssies.

La nostra experiència és escassa, tot i que en un cas molt dubtós, que després de la inspecció ocular, la pràctica de la radiografia convencional i la Tomografia computada, el diagnòstic no era clar, es va procedir a l’estudi histopatològic (J.L. Cases), que va permetre arribar a la conclusió de que la lesió corresponia a un aneurisma arteriovenós retro-ocular, parcialment calcificat (Campillo et al., 1983-1984).

6. RADIOLOGIA

Al 1895 Wilhem Conrad Röntgen (1845-1923) va descobrir els Raigs X i a començament del segle XX es van començar a emprar per al diagnòstic paleopatològic. Segons sembla, va ésser Elliot Smith qui a principis del segle passat els emprà en l’estudi d’algunes mòmies egípcies. Aquesta tecnologia s’ha anat perfeccionant de forma progressiva i la coneixem com radiografia convencional, que ha estat molt emprada i encara segueix en ús, aportant importants dades als estudis paleopatològics, en especial en les restes esquelètiques.

Per a l’estudi de l’aparell mastegador ossi, sobre tot per la patologia dental, és interessant l’Ortopantografia (Vila, 1995), que permet obtenir una imatge quasi plana d’aquestes estructures.

Les restes momificats es van veure beneficiades amb la xerorradiografia i també amb l’aplicació dels mamògrafs, que permeten la discriminació dels teixits tous deshidratats pels processos de momificació, però les TC helicoidals computades han arraconat aquestes dues tècniques.

6.1. Tomografia computada

La idea va ésser de l’informàtic britànic Godfrey Hounsfield a principis de 1967. Poc després, amb l’aportació de l’empresa EMI en l’Hospital Atkinson-Morely i amb la col·laboració del radiòleg Felson, es va aconseguir el primer prototip d’escàner el 1971.

Les imatges dels primers escàners, degut a que els píxels eren d’àmplies dimensions (1’5x1’5x13 mm) (Felson, 1979), tenien una definició de l’os bastant deficient però tot i així van representar un gran avanç. Sortosament, l’avanç dels tomògrafs computats (TC) ha estat vertiginós a la darrera dècada del passat segle, permetent unes imatges de gran claredat, gràcies a la progressiva disminució dels píxels i als programes de composició d’imatges.

6.2. Tomògrafs helicoidals

La gran revolució han estat els tomògrafs helicoidals d’alta definició, que permeten plans de 0’5 mm i que, amb el sistema MPR (Multi Planner Reconstruction), permeten les imatges tridimensionals (3D). El seu poder de reconstrucció és tan ampli que permet, a més a més, que les seqüències no hagin de ser semiaxials, com en els primitius tomògrafs, podent realitzar la reconstrucció en qualsevol sentit i en les cavitats com és el cas del crani, tant per la cara interna com per l’externa. Aquesta tècnica és molt útil en el cas de mòmies, ja que és una tècnica diagnòstica no invasiva (Hoffman et al., 2002), i també en el cas dels cranis, ja que permet veure amb claredat l’endocrani.

6.3. Estudis patològics

Cas 1: Crani de l’Edat del Bronze exhumat en el poblat de El Puig (Alcoi, Alacant). Presenta una ferida incisa d’arma blanca seguida de guarició, que en la radiografia mostra reacció osteogènica cicatricial i la formació de ponts ossis entre les dues vores de la ferida (Figura 3) (Campillo, 1977).

Cas 2: Espondiloartritis anquilopoiètica en un individu d’època medieval exhumat en la necròpolis de Castell de Calafell (Baix Penedès). La radiografia, del bloc format per l’escata occipital, la columna cervical i les tres primeres vèrtebres dorsals, mostra els sindesmofits, les ossificacions de les càpsules articulars i la típica imatge en canya de la malaltia de Bechterew (Figura 4) (Campillo, 1993). R, costat dret.

Cas 3: Intens torus màxil·lo-mandibular en un individu procedent de la necròpolis medieval de Sant Sebastià de Bagà (Berguedà) (Figura 5). (Cortesia L. Devenat) Cas 4: Greu traumatisme cranial perimortem amb ensorrament parietal en un individu neolític de El Collet de Puiggròs (Les Garrigues) (Figura 6). Tomografia helicoïdal que mostra el punt d’impacte, les fissures radials que es desprenen i un ensorrament hexagonal en bloc, de majors dimensions a la taula interna que a l’externa, fet que confirma el traumatisme fortuït o agressiu.

Cas 5: Individu núm. 453 de la necròpolis medieval de sant Sebastià de Bagà (Berguedà) afecte d’acromegàlia. La radiografia lateral del crani (Figura 7) mostra una sella turca de morfologia normal, el que feia pensar que era degut a una hiperfuncionalitat de la hormona del creixement hipofisari. Per comple-mentar l’estudi, es va practicar una tomografia helicoïdal (Figures 8 i 9) que demostren que hi ha una destrucció de l’hemi-sella turca dreta i que la causa de l’acromegàlia, com és molt freqüent, va ésser un adenoma eosinòfil. (Cortesia L. Devenat).

Cas 6: Individu exhumat a la necròpolis medieval de Santa Llúcia (Santa Pau, La Garrotxa) afecte d’un aneurisma de l’artèria vertebral dreta. La tomografia computada (Figura 10) evidencia la cavitat i en l’esquema (Figura 11) mostrem com era la probable malformació.

7. CONCLUSIONS

Les anàlisi d’elements traça, d’isòtops estables i d’ADN antic sobre restes humanes antigues, són molt eficaces per complementar els estudis paleopatològics clàssics però

són necessàries més investigacions en aquests camps ja que els estudis són escassos. Es tracten de proves paleobioquímiques i paleomoleculars d’un elevat cost econòmic que no permet la seva aplicació rutinària en els laboratoris d’Antropologia i Paleopatologia. A més a més, són tècniques destructives que requereixen la destrucció d’un petit fragment d’os o dent, i la seva aplicació s’ha de supeditar als següents paràmetres:

1.- Realitzar la presa de mostres de manera que no es comprometin altres estudis (morfològics, mètrics, etc.).

2.- Ésser previstes en els plantejaments de l’estudi global. Això permetrà prendre, des de l’inici de la manipulació dels esquelets, totes les precaucions necessàries per a que es puguin aplicar les tècniques amb la màxima garantia (evitant la contaminació amb l’ADN de l’arqueòleg o de l’antropòleg, no res-taurant els ossos i dents amb productes químics que poden comprometre les anàlisi paleobioquímiques, etc).

3.- Disposar dels mitjans tècnics i dels recursos econòmics necessaris per poder portar a terme la totalitat de l’estudi planejat.

4.- Tenir, a priori, certa garantia d’èxit.

L’obtenció d’un diagnòstic paleopatològic sempre és molt complex, ja que patologies molt diverses poden donar lloc a alteracions molt semblants i àdhuc quasi idèntiques, degut a que els organismes vius tenen unes formes de reaccionar limitades i poques vegades específiques. Així, les síndromes que són la base del diagnòstic, en paleopatologia, com resulta lògic, no conten amb els signes subjectius ni amb una anamnesi, bàsics per definir una síndrome. Quasi ens atrevim a dir que no existeix en aquesta especialitat històrico-mèdica cap síndrome patognomònica.

Segons la nostra experiència, la inspecció visual segueix essent fonamental i són bàsics uns ferms coneixements en patologia macroscòpica, per poder relacionar les possibles relacions que puguin tenir les alteracions trobades en diferents llocs, intentant associar-les a patologies conegudes, ja que associar-les que van existir en els temps pretèrits i no han arribat als nostres dies, mai les podrem diagnosticar.

Totes les tecnologies noves que han anat apareixent ens ajudaran en el diagnòstic, però no podem sobrevalorar-les, doncs els marges d’error són molt amplis.

En osteo-paleopatologia, al nostre entendre, la major ajuda l’obtindrem de les tècniques radiogràfiques, però no hem d’oblidar que els nostres diagnòstics, en la majoria dels casos seran de probabilitat i poques vegades de certesa.

AGRAÏMENTS

Joaquim Baxarias, Laura Devenat, M. Milagros Cuesta, Oriol Clavell, Julià Martínez, Amàlia Valls, Anna Pla, Arqueociència – Serveis Culturals i Caixa Manresa.

BIBLIOGRAFIA

Allison, M.J., Gerszten, E., Munizaga, J. Santoro, C. and Mendoza, D. 1981. Tuberculosis in Pre-Columbian Andean Populations. En: J. Buikstra (Editor): Prehistoric Tuberculosis in the Americas, Evanston, Northwestern Universitty Illinois. pp. 49-61

Aufderheide, A.C., Neiman, F.D., Wittmers, L.E. and Rapp, G. 1981. Lead in bone. Skeletal-lead content as an indicator of lifetime lead ingestion and the social correlates in an archaeological population. American Journal of Physical Anthropology, 55(3):285-292.

Aufderheide, A.C., Rapp, G. Jr, Wittmers, L.E. Jr, Wallgren, J.E., Macchiarelli, R., Fornaciari, G., Mallegni, F. and Corruccini, R.S. 1992. Lead exposure in Italy: 800 BC – 700 AD. International Journal of Anthropology, 7(2):9-15. Baxarias, J., García, A., González, J., Pérez-Pérez, A., Tudó, B.G., Campillo, D. and Turbón, D., 1998. A rare case of tuberculous gonarthropathy from the Middle Ages in Spain: an ancient DNA confirmation study. Journal of Paleopathology, 10(2):63-72

Baxarias, J., Subirà, M.E., Berrocal, M.I., Garcia, E., Corbella, J., Torra, M. and Campillo, D. 2004. Lead concentrations in the roman Hispanic population. Was the Saturnism a prevalent illness in Imperial Tarraco? Journal of Paleopathology, 16(2): 79-85.

Béraud-Colomb, E., Tiercy, J.M. and Quérat G. 1992. Human ß thalasemia gene detected in 7000 year old fossil bones. 3rd _{International Congress on Human Paleontology. (Abstract).}

Béraud-Colomb, E., Roubin, R., Martin, J., Maroc, N., Gardeisen, A., Trabuchet, G. and Goossens, M. 1995. Human ß-Globin gene polymorphisms characterized in DNA extracted from ancient bones 12000 years old. American Journal of Human Genetics, 57:1267-1274.

Campillo, D. 1977. Paleopatología del cráneo en Catalunya, Valencia y Baleares. Barcelona, Montblanc – Martín. Campillo, D., Turbón, D., Camacho, L., Cases, J.L. 1983-1984. Probable aneurisma retro-ocular derecho con osteoma reactivo en el individuo nº 7 de la necrópolis visigótica de Clunia (Burgos), correspondiente a los siglos V – VI. Empúries, 45-46:342-350.

Campillo D. 1993. La malaltia a la prehistòria. Barcelona, Fundació Uriach, 1838.

Campillo, D., Baxarias, J., García, A., González, J., Tudó, G., García-Bour, J., Pérez-Pérez, A. y Turbón, D. 1998. El ADN confirma la presencia y expansión de la tuberculosis en el medievo. Empuries, 51:256-265.

Carlson, D.S., Armelagos, G. and Van Gerven, D.P. 1974. Factors influencing the etiology of cribra orbitalia in prehistoric nubia. Journal of Human Evolution, 3:405-410.

Drancourt, M., Aboudharam, G., Signoli, M., Dutour, O. and Raoult, D. 1998. Detection of 400-year-old Yersinia pestis DNA in human dental pulp: an approach to the diagnosis of ancient septicemia. Proceedings of the Natural Academy of Sciences, 95(21):12637-12640.

Felson, B. 1979 (Director). Tomografía craneal computarizada. Barcelona, Toray.

Fornaciari, G. 1984. The mummies of the Abbey of Saint Domenico Maggiore in Naples: a preliminary survey. En: V. Capecchi and E. Rabino Massa (editors): Vth European Meeting of the Paleopathology Association, pp:97-104. Fusegawa, H., Wang, B.H., Sakurai, K., Nagasawa, K., Okauchi, M. and Nagakura, K. 2003. Outbreak of tuberculosis in a 2000-year-old Chinese population. Kansenshogaku Zasshi, 77(3):146-149.

Garcia, E., Berrocal, M. I., Baxarias, J., Campillo, D. and Subirà, M. E. 2002. Cribra and Trace Elements in the “Prat de la Riba” Necropolis (Tarragona, Spain, III – V century a.C.). Antropologia portuguesa, 19(1): 71-83.

Garcia, E. 2003. Aplicació de les anàlisis d’elements traça en els estudis de paleopatologia. El cas de la necròpolis de «Prat de la Riba». Suficiència investigadora defensada a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Garcia, E. 2005. Aplicación de los análisis de isótopos estables en la reconstrucción de la dieta de poblaciones humanas antiguas (paleodietas). En: Alcorlo P., Redondo R. y Toledo J. (Eds.): Nuevas Técnicas metodológicas aplicadas al estudio de los sistemas ambientales: los isótopos estables. Madrid/Spain. Universidad Autónoma de Madrid. pp. 213-233.

Gilbert, M.T., Cuccui, J., White, W., Lynnerup, N., Titball, R.W., Cooper, A. and Prentice, M.B. 2004. Absence of Yersinia pestis-specific DNA in human teeth from five European excavations of putative plague victims. Microbiology, 150(2):341-354.

Gilbert, R.I. 1985. Stress, paleonutrition and trace elements. En: R.I. Gilbert, Jr. y J.H. Mielke (eds), The analysis of Prehistoric diets. Academis Press: USA. pp. 339-358.

Heizer, R.F. 1980. La antropología de los coprolitos humanos prehistóricos de la Gran Cuenca. En: D. Brothwell y E. Higgs: Pp:149-255.

Hoffman, H., Torres, W.E., Ernst, R.D. 2002. Paleoradiology: Advanced CT in the evaluation of nine Egyptian mummies. RadioGraphics, 22:377-385.

Katzenberg, M.A. and Lovell, N. C. 1999. Stable isotope variation in Pathological bone. International Journal of Osteoarchaeology, 9:316-324.

Konomi, N., Lebwohl, E., Mowbray, K., Tattersall, I. and Zhang, D. 2002. Detection of mycobacterial DNA in Andean mummies. Journal of Clinical Microbiology, 40(12):4738-4740.

Malgosa, A. 2005. Contribuciones de la Paleomicrobiología al estudio de la enfermedad en las poblaciones del pasado. Últimas tendencias. Resúmenes del VIII Congreso Nacional de Paleopatología, Cáceres 16-19 Noviembre, 2005.

Marota, I., Fornaciari, G., Rolla, F. 1998. Hepatitis E virus (HEV) RNA sequences in the DNA of Maria of Aragon (1503-1568): Paleopathological evidence or anthropological marker? Journal of Paleopathology, 10(2):53-58. Mays, S., Taylor, G.M., Legge, A.J., Young, D.B., Turner-Walker, G. 2001. Paleopathological and biomolecular study of tuberculosis in a medieval skeletal collection from England. American Journal of Physical Anthropology, 114:298-311.

Montiel, R. 2003. En: Aplicación de las técnicas de ADN antiguo en paleopatología. Problemas y perspectivas. En: A. Isidro y A. Malgosa (eds.) Paleopatología. La enfermedad no escrita. Barcelona: Masson. pp. 75-93. Montiel, R., García, C., Cañadas, M.P., Isidro A., Guijo, J.M. and Malgosa A. 2003. DNA sequences of Mycobacterium leprae recovered from ancient bones. FEMS Microbiology Letters, 226:413-414.

Nerlich, A.G., Haas, C.J., Zink, A., Szeimies, U. and Hagedorn, H.G. 1997. Molecular evidence for tuberculosis in an ancient Egyptian mummy. The Lancet, 350:1404.

Nriagu, J.O. 1983. Saturnine gout among Roman aristocrats. Did lead poisoning contribute to the fall of the empire? New England Journal of Medicine, 308:660-663.

Pérez-Pérez, A. 1992. Ancient bone analysis in Spain: Cystic Fibrosis and mtDNA. Ancient DNA Newsletter, 1(1):33-34.

Price, T.D., Blitz, J., Burton, J. and Ezzo, J.A. 1992. Diagenesis in prehistoric bone: problems and solutions. Journal of Archaeological Sciences, 19:513-529.

Prieto, L., Arroyo-Pardo, E., García-Bour, J., Pérez-Pérez, A., Arenal, I., García Poveda, E., Ruiz de la Cuesta, J.M. and Turbón D. 1997. Screening cystic fibrosis deletion DF508 in two ancient Basque populations. Advances in Forensic Haemogenetics, 7:454-457.

Rafi, A., Spigelman, M., Stanford, J., Lemma, E., Donoghue, H. and Zias, J. 1994. Mycobacterium leprae DNA from ancient bone detected by PCR. The Lancet, 343(8909):1360-1361.

Ruffer, M.A. 1910. Note on the presence of “Bilharzia haematobia” in Egiptian mummies of the Twentieth Dynasty (1250-1000 B.C.). British Medical Journal, 1:16.

Salo, W.L., Aufderheide, A.C., Buikstra, J. and Holcomb, T.A. 1994. Identification of Mycobacterium tuberculosis DNA in a pre-Columbian Peruvian mummy. Proceedings of the National Academy of Sciences, 91:2091-2094. Subirà, M.E., Alesan, A. and Malgosa, A. 1992. Cribra orbitalia y déficit nutricional. Estudio de elementos traza. Munibe (Antropologia - Arkeologia), supl. 8:153-158.

Vila, S., Vazquez, M.C. y Campillo, D. 1995. La Ortopantografía en cráneo seco. En: A. Pérez-Pérez (Editor): Salud Enfermedad y Muerte en el Pasado. pp.289-295.

Von Endt, D.W. and Ortner, D.J. 1982. Aminoacid analysis of bone from a possible case of iron deficiency anemia from the American Southwest. American Journal of Physical Anthropology, 59:377-385.

Waldron, H.A., Mackie, A. and Townshend, A. 1976. The lead content of some Romano-British bones. Archaeometry, 18:221-227.