IBERIS
1
Revista per al coneixement dels ecosistemes del
Carrascar de la Font Roja
Parc Natural del
Carrascar de la Font Roja
2001
ecosistemes del Carrascar de la Font Roja.
IBERIS, núm. 1. Revista per al coneixement dels ecosistemes del Carrascar de la
Font Roja
Miguel Signes Verdera,
Director gerent de la Gerència de Medi Ambient
Juan Luis Albors Pérez,
Director conservador del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja
Equip editorial
José L. Cantó Corchado (Coord)
Carmina Jordá Sebastiá
Pilar Vilanova Pons
Miquel Vives i Miralles
Referència recomanada:
Cantó, J.L. et al. (2001). Iberis, núm 1. Gerència de Medi Ambient, Ajuntament
d’Alcoi.
López Iborra, G.M. (2001). La reproducción de los páridos en el Parque Natural del
Carrascal de la Font Roja. En: Cantó, J.L. et al. (2001). Iberis, núm 1. Gerència de
Medi Ambient, Ajuntament d’Alcoi.
Edita:
Gerència de Medi Ambient. Ajuntament d’Alcoi Conselleria de Medi Ambient C/ Major, 10 03801 Alcoi (Alacant) C/Francesc Cubells, 7 46011 València Tel. 96 553 71 27 Fax 96 553 71 71 Tel. 96 386 63 50 Correu electrònic: [email protected]
ISSN: 15783006
EDITORIAL...7 PRIMERA APROXIMACIÓ A LA FLORA MICOLÒGICA DEL PARC NATURAL DEL CARRASCAR DE LA FONT ROJA
d’Antoni Conca Ferrús, Fernando García Alonso i Rafael Mahiques Santandreu...11 LA REPRODUCCIÓN DE LOS PÁRIDOS EN EL PARQUE NATURAL DEL CARRASCAL DE LA FONT ROJA
de Germán M. López Iborra...29 MARIOLA I LA FONT ROJA, ESPAIS PROPOSATS PER A LA XARXA NATURA 2000. I. CONSIDERACIONS GENERALS.
de Josep R. Nebot i Cerdà...41 ANELLAMENT D’OCELLS AL PARC NATURAL DE LA FONT ROJA
de Toni Zaragozí i Àlex Izquierdo...53 PROGRAMA DE VIGILÀNCIA AMBIENTAL DE L’ÀGUILA DE PANXA BLANCA
(HIERAAETUS FASCIATUS)
de Gerència de Medi Ambient. Ajuntament d’Alcoi...57 MORTALITAT DE VERTEBRATS A LA CARRETERA CV-797. ANY 2000
de J.L. Cantó, C. Jordá, P. Vilanova i M. Vives...61 NOTICIARI DE FAUNA VERTEBRADA AL PARC NATURAL 2000
de J.L. Cantó Corchado (coord)...67 INVENTARI DE DOCUMENTACIÓ SOBRE EL PARC NATURAL DEL CARRASCAR DE LA FONT ROJA
de J.L. Cantó, C. Jordá, P. Vilanova i M. Vives...75 NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS...79
Es para mí una gran ilusión y un inmenso placer, el poder escribir estas líneas,
en esta novel revista que nace de la ilusión y ganas de trabajar de un gran equipo del
cual, por fortuna, disponemos en el Parc Natural del Carrascar de la Font Roja.
“L’Equip d’Educació Ambiental”, equipo forjado desde el espíritu del Equipo Pionero
de E.A. de la Font Roja, pero que en la actualidad se conjugan la veteranía y experiencia
de los pioneros en este campo, con la innovación e ilusión que aportan las nuevas
incorporaciones de hace poco tiempo. Esta conjunción ha gestado un grupo apasionado
y apasionante, que no para de generar ideas, diseños y actividades que las materializa en
actuaciones, materiales y realidades.
Desde el punto de vista de la responsabilidad en la gestión de un Parque Natural,
disponer de un equipo así, es un auténtico lujo que todo responsable directo soñaría con
tener, porque es muy autónomo, funciona por sí mismo y además hace que funcione un
sinfín de engranajes complementarios. Estamos ante el ejemplo claro y valioso de un
motor potente que cada día demanda más y más combustible para proporcionar energía
a raudales. Estamos ante un impulsor retroalimentado, que necesita de un mínimo
mantenimiento, pero grandes dosis de estímulo y apoyo.
Todo esto sirva de prólogo justo y merecido hacia el Equipo, que como en
multitud de ocasiones, se ilusiona con la creación de nuevas iniciativas, materiales o
actividades. En este caso han hecho posible uno de los objetivos más perseguidos y
solicitados por los miembros del Consell de Protecció del Parc Natural del Carrascar de
la Font Roja, que todos los estudios y trabajos que se realizaran en el Parque Natural,
quedaran de alguna forma recogidos y depositados en la base documental del propio
Parque.
Después de bastantes años, hoy podemos decir, que con la presentación de esta
revista científica, esos objetivos quedan muy dignamente conseguidos de forma inicial y
solo queda continuar esta labor en los años venideros. Espero también que sea el motor
Somos muchos los que apostamos a favor de una Gestión de los Espacios
Naturales Protegidos, basada en el pilar fundamental de la investigación, pues ésta
proporciona bases sólidas de argumentación para el que tiene responsabilidad en la
decisión y no caiga en el error común de las apreciaciones o creencias, que flaco favor
hace a la Gestión.
Quiero hacer especial mención a la Gerencia de Medio Ambiente del
Ayuntamiento de Alcoy, que gracias a la especial predisposición de su Gerente para
hacer realidad estas importantes iniciativas, ha sido posible la edición de esta
publicación. Una muestra más de la estrecha relación existente en la Gestión del Parc
Natural del Carrascar de la Font Roja.
Por último, añadir una reflexión que invite a la gente a acercarse a su entorno
natural, a escudriñar en él para conocerlo y así promover su conservación.
“Vivimos inmersos en la Naturaleza porque formamos parte de ella, venimos de
ella; sin embargo, en nuestra amnesia creciente, nos hemos vuelto ciegos y nos
deslumbra cualquier pequeño destello con que nos sorprende ese mundo natural: el
susurro de los árboles, el trino de un pájaro, el olor a tierra mojada tras una inesperada
tormenta... Invidentes y sordos, nos empeñamos en alejarnos de estos pequeños detalles
que en su lenguaje sin palabras nos llaman a gritos para hacernos partícipes de su
esencia, para compartir con nosotros su energía vital y su arrojo ante las vicisitudes.
Ojalá seamos capaces de dar otra vuelta de tuerca y, quitándonos la oscura venda
de los ojos, logremos aprehender y hacer nuestras todas esas pequeñas cosas que nos
ofrece la vieja y querida Madre Naturaleza, sin la cual nuestra existencia no sería vida”.
Juan Luis Albors Pérez
Director Conservador del
Parc Natural del Carrascar de la Font Roja
Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi una iniciativa molt interessant, la
qual va ser acollida de bon grat. Aquesta iniciativa era la publicació anual d'una revista
científica que reflectira tots els treballs d'investigació que al llarg d'un any es
desenvolupen al Parc Natural de la Font Roja.
Avui, és per a mi una gran satisfacció introduir aquesta publicació que reflectix i
plasma d'una manera concreta l'esperit de col·laboració que des de fa algun temps i, de
manera ostensible, existix entre la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament Alcoi i el
Parc Natural de la Font Roja. Aquesta relació és un exemple clar de que administracions
distintes poden ser perfectament compatibles sempre que el seu objectiu siga comú, en
aquest cas potenciar, conservar, protegir, dinamitzar, etc., el Parc Natural de la Font
Roja.
Aquesta publicació és fruit de la il·lusió i del treball de moltes persones que
estimen la naturalesa i que desitgen aportar el seu granet perquè les generacions futures
puguen gaudir també d'aquests espais naturals tal com els coneixem avui. La Gerència
de Medi Ambient vol realitzar també la seua aportació col·laborant en l'edició d'aquesta
publicació. Una publicació eminentment científica i que pretén posar de manifest el
treball d'investigació que, any rere any, es ve realitzant al Parc de la Font Roja, a més
d'intentar plasmar en algun article, en pròximes edicions, el treball de col·laboració que
anualment desenvolupa la Gerència de Medi Ambient al Parc Natural en temes
forestals: repoblacions, tractaments contra plagues, tractaments de prevenció contra
incendis, coordinació del voluntariat, conservació i millora d'àrees recreatives, treballs
de contenció de l'erosió, projectes per al manteniment de biodiversitat, projectes
d'electrificació rural per a millores de línies elèctriques o, fins i tot, per a enterraments
d'aquestes línies quan discorren per l'interior del mateix Parc, etc.
Tornant a la filosofia d'aquesta publicació, des de la Gerència de Medi Ambient
de l'Ajuntament Alcoi, es considera que la investigació ha de ser una ferramenta
fonamental en la gestió diària d'un espai natural tan emblemàtic per a Alcoi i els
aquests projectes permetran, en molts casos, traure conclusions sobre temes importants
relacionats amb la gestió del Parc, amb el manteniment de la seua biodiversitat, amb la
conservació, en definitiva, de tots els valors naturals que en ell residixen i que s'han de
protegir i conservar. Des de la Gerència de Medi Ambient considerem que la
investigació científica ha de ser la base sobre la qual es dissenye una gestió integrada
d'aquest tipus d'espais naturals i que aquesta publicació serà, a més d'un reconeixement
d'aqueixa labor científica, un incentiu als investigadors que sabran que el seu treball
tindrà una difusió determinada.
Finalment, reconéixer des d'ací la gran labor que ha realitzat l'Equip d'Educació
Ambiental del Parc de la Font Roja i desitjar que aquesta línia de col·laboració
establerta entre el Parc Natural i el gran equip de professionals que integren la plantilla
de la Gerència de Medi Ambient es mantinga per a poder portar endavant més projectes
conjunts que permetran millorar dia a dia la gestió d'aquest Espai Natural, de manera
que puga ser gaudit per tots d'una forma sostenible.
Miguel Signes Verdera
Gerent de Medi Ambient de
l’Ajuntament d’Alcoi
Primera aproximació a la flora micològica del
Parc Natural del Carrascar de la Font Roja
Antoni Conca Ferrús. Plaça Joan Vimbodí, 5. 46870 Ontinyent (València) Correu electrònic: [email protected]
Fernando García Alonso. Camí Bonavista s/n. 46870 Ontinyent (València) Correu electrònic: [email protected]
Rafael Mahiques Santandreu. C/ Doctor Climent, 26. 46837 Quatretonda (València) Correu electrònic: [email protected]
Resum. Primera aproximació a la flora micològica del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. En aquest treball es publica el catàleg micològic del Parc Natural de la Font Roja, fruit de les prospeccions realitzades durant el període 1995-2000. Es fa una llista dels 540 tàxons de què consta fins a l’actualitat la flora micològica del parc natural. Aquests es reparteixen de la manera següent: 399 basidiomicets, 88 ascomicets i 54 mixomicets. Es fa un estudi sintètic de la distribució de les diferents espècies per: grups taxonòmics, hàbitats, comestibilitat, toxicitat, etc. A banda es compara la flora del Parc Natural amb la d’altres parcs naturals de l’estat espanyol. Finalment fem una aproximació a la flora i fenologia del poblament fúngic de les grans comunitats vegetals.
Paraules clau: Ascomicotina, Basidiomycotina, catàleg, corologia, Myxomycetes, parc natural.
Resumen. Primera aproximación a la flora micológica del Parque Natural del Carrascar de la Font Roja. En este trabajo se publica el catálogo micológico del del Parque Natural de la Font Roja, fruto de las prospecciones realizadas durante el periodo 1995-2000. Se hace un listado de los 540 taxones de que consta, hasta la actualidad, la flora micológica del parque natural. Estos se reparten de la siguiente manera: 399 basidiomicetos, 88 ascomicetos y 54 mixomicetos. Se hace un estudio sintético de la distribución de las diferentes especies por: grupos taxonómicos, hábitats, comestibilidad, toxicidad, etc. Por otro lado se compara la flora del Parque Natural con la de otros parques naturales del estado español. Finalmente hacemos una aproximación a la flora y fenología del poblamiento fúngico de las grandes comunidades vegetales.
Palabras clave: Ascomicotina, Basidiomycotina, catálogo, corología, Myxomycetes, parque natural.
Summary. First approachig to the micological flora of the Carrascar de la Font Roja Natural Park. The micological catalogue of the Font Roja Natural Park, fruit of the prospections made during the period 1995-2000, is published on this work. A list of 540 taxons, on wich the micological flora of the Font Roja Natural Park consist up to the moment, is being made and the taxons are being delivered in this way: 399 basidiomycetes, 88 ascomycetes and 54 mixomycetes. A synthetic study for the distribution of the different species by: taxonomical groups, habitats, edibility, toxicity, etc. On the other hand the flora of this Natural Park is being compared with the one of another natural parks on the Spanish State. Finally we do an approaching to the flora and fenology of the fungic population of the big vegetal communities. Key words: Ascomicotina, Basidiomycotina, catalogue, corology, Myxomycetes, natural park.
INTRODUCCIÓ
La riquesa florística i de vegetació del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja és per tots coneguda i ha estat objecte d’un treball monogràfic (Ballester i Stübing, 1990). Nosaltres, després d’unes visites realitzades l’any 1994 en companyia d’Antoni Barceló, vam observar i pensar que el Parc Natural presentava un poblament fúngic interessant i les condicions idònies per fer estudis comparatius de les comunitats fúngiques associades a les diferents
comunitats vegetals. Així que l’any 1995 vam demanar els permisos corresponents a la Conselleria de Medi Ambient i se’ns van concedir per un període d’un any prorrogable. Des d’aleshores fins a l’actualitat portem cinc anys estudiant la flora micològica del Parc Natural. MATERIALS I MÈTODES
El treball de camp consisteix a fer visites periòdiques a la recerca de fructificacions fúngiques. Aquesta fructificació necessita la
presència d’humitat, almenys edàfica, i una temperatura ni massa alta ni massa freda. Aquestes condicions climàtiques es donen a les primaveres, fonamentalment a la primavera d’hivern (la tardor). El ritme major de fructificacions correspon als mesos entre octubre, excepcionalment setembre, fins al mes de gener, excepcionalment febrer. En aquesta època el ritme de visites és d’una a dues cada setmana, d’acord amb les fructificacions observades. A la primavera, fonamentalment entre el mesos d’abril i maig, hem observat una fructificació de menor intensitat on predominaven els ascomicets. Durant aquesta època hem realitzat una visita setmanal. De vegades aquestes condicions climàtiques s’han donat en altres períodes; així, vam poder gaudir d’un mes de juliol de 1997 excepcional, per la gran quantitat i varietat d’espècies trobades a l’ombria del Parc Natural. Per altra banda, els anys 98, 99 i 2000 han estat excepcionalment secs i el nombre de visites ha disminuït.
Al camp, una vegada trobats els bolets, es prenen notes sobre el seu hàbitat, així com d’una sèrie de característiques macroscòpiques com el color, l’olor, etc. que poden variar amb el temps. Desprès se’ls fotografia i es recol·lecten. Per a transportar-los se’ls embolcalla separadament amb paper d’alumini. A casa, se’n completa la descripció macroscòpica i es realitza la descripció microscòpica a fi d’aconseguir-ne la determinació. L’observació microscòpica s’ha efectuat amb microscopis Nikon Labophot, amb un objectiu d’immersió de 1.000 augments, i s’ha realitzat amb aigua o amb reactiu de Melzer. Després els exemplars s’han assecat, generalment amb l’ajuda d’una font de calor artificial, i s’han conservat en els herbaris dels autors (FGA, correspon al de Fernando Garcia, MES al de Rafael Mahiques, FMT al de Francesc de Paula Martinez i ACM al d’Antoni Conca). La rehidratació dels exsiccata s’ha fet amb hidròxid de potassi al 5%.
Per determinar els diferents fongs de la classe Basidiomycetes com a textos fonamentals, hem emprat Moser (1978), Bon (1987), Courtecuisse (1994) i Julich (1989), així com diferents llibres de divulgació d’àmbit comarcal, regional o peninsular. Hem consultat i seguit preferentment aquelles monografies sobre gèneres de què disposem i que estan especificades en la bibliografia. Els bolets dels gèneres Cortinarius
han estat determinats per Rafael Mahiques. El mateix autor ens ha classificat els bolets del gènere Inocybe i ens ha proporcionat una inestimable ajuda en altres gèneres conflictius, com ara Russula, Agaricus, etc.
La determinació dels fongs del grup dels ascomicets ha estat realitzada per Fernando Garcia i ha estat publicada en part en el número 3 del Butlletí de la Societat Micològica Valenciana. Les determinacions s’han fet sobre material fresc. L’observació microscòpica s’ha fet amb un microscopi Nikon Labophot, a 400 o 1.000 augments, i s’ha emprat aigua, reactiu de Melzer o blau de cotó. Per a la seua determinació s’ha seguit fonamentalment Breitenbach i Kränzlin (1984) i Dennis (1978), encara que també han seguit diferents treballs monogràfics. Els
exsiccata s’alcen en els herbaris de l’autor. Per a
l’ordenació sistemàtica s’ha seguit el criteri de Hawksworth & al. (1995).
Miguel Oltra ha realitzat l’estudi sobre els mixomicets de l’àrea, un treball que ha estat publicat al Butlletí de la Societat Micològica Valenciana (1997). La recol·lecció d’aquest curiós grup d’éssers vius ha estat realitzada pels autors, amb col·laboracions esporàdiques de M. Oltra. La determinació correspon totalment a M. Oltra. Els
exsiccata d’aquest grup es troben en l’herbari de
l’autor (Oltra) i en el de la Universitat d’Alcalà de Henares (AH).
ANTECEDENTS
Les primeres prospeccions micològiques del parc de què tenim notícia foren realitzades pel famós micòleg francès G. Malençon, que anava acompanyat en aquesta ocasió pels micòlegs R. Bertault i un jove Xavier Llimona i pels botànics Oriol de Bolos, Antoni Escarré i C. Casas. La visita es va fer el 31 d’octubre de 1969 i es recolliren un total de 69 espècies.
A continuació fem una relació de les espècies que localitzaren i assenyalem amb un asterisc aquelles que nosaltres hem trobat al llarg d’aquest cinc anys de prospeccions. Entre parèntesi posem el nom científic que nosaltres hem emprat quan hi ha diferència respecte al nom emprat per Malençon.
MYXOMYCETES *Fuligo septica Gmel.
ASCOMYCETES *Galctinia sylvestris (Boud.) Le Gal.
Galctinia tectoria (Cooke) Le Gal. *Hypocrea rufa (Pers.) Fr.
*Lophodermium pinastri Achrad ex Chev. Rhytisma acerinum Pers. ex Fr.
Aleuria aurantia (Fr.) Fuck.
BASIDIOMYCETESUstilaginales
Sphacelotheca schweinfurthiana (Thüm.) Sacc.
Uredinales
Phragmidium poterii (Schlecht.) Fuck.
Aphyllophorales
Ramaria flaccida (Fr.) ricken. Clavariadelphus junceus (Fr.) Corner *Stereum hirsutum (Willd.) Pers. *Hydnum repandum L.ex Fr. *Boletopsis grisea (Peck) Bond.
(= B. leucomelaena Pers.)
*Coriolus versicolor (L.:Fr.) Quél. Ungulina ulmaria (Sow.) Pat.
*Xanthochrous hispidus (Bull. et Fr.) Pat.
(= Inonotus hispidus (Fr.) Karst.) Agaricales
*Lepiota clypeolaria Bull. ex Fr. Lepiota cf. subincarnata Lange Psalliota silvatica Vitt ex Fr. *Coprinus insignis Peck
(= C. alopecia Lasch.:Fr.)
*Inocybe dulcamara A.&S.ex Pers. *Inocybe fastigiata (Schaeff. ex Fr.) Quél.
(= I. rimosa (Bull.) Kumm.)
*Inocybe pyriodora (Pers. ex Fr.) Quél. Inocybe pyriodora f. incarnata Bres.
*Naucoria carpophila (Fr.) Gil.
(= Flamulaster carpophilus (Fr.) Earle)
Naucoria conspersa (Pers. ex Fr.) Kühn.-Romagn. Hebeloma crustuliniforme (Bull es Fr.) Quél. *Hebeloma sinapizans (Paulet ex Fr.) Gill. Cortinarius anomalus (Fr. ex Fr.) Fr. Cortinarius bovinus Fr.
Cortinarius cumatilis Fr. Cortinarius fulgens Fr.
*Cortinarius infractus Fr. ex Fr. *Cortinarius ionochlorus Maire.
Cortinarius multiformis (Fr.) Fr. Galera badipes (Fr.) Kühner
*Rhodophyllus (Leptonia) lampropus (Fr.) Quél.
(= Entoloma lampropus (Fr.) Hesl.)
*Rhodophyllus (Nolanea) mammosus (Fr.) Quél.
(= Entoloma hirtipes (Schum.:Fr.) Mos.)
Clitopilus pleurotelloides (Kühn.) Joss. Rhodocybe hirneola (Fr.) Kühn. *
Rhodopaxillus nudus (Bull. ex Fr.) Maire
(= Lepista nuda (Bouillard:Fr.) Cooke)
*Lyophyllum aggregatum (Schaeff. ex Fr.) Kühn.
(= L. decastes (Fr.:Fr.)Sing.)
Lyophyllum immundum (Bk.) Kühn. *Tricholoma albobruneum Pers. ex Fr.
(= Tricholoma fracticum (Britz.) Kreis)
*Tricholoma pessundatum (Fr.) Quél
*Tricholoma terreum (Schaeff. ex Fr.) Kummer *Clitocybe odora Bull. ex Fr.
Omphalia cyathiformis
(Bull ex Fr.) Kühn.-romagn.
*Mycena galericulata Scop. ex Fr. *Mycena pura (Pers. ex Fr.) Quél. *Marasmius peronatus Bolt. ex Fr.
(= Collybia peronata (Bolt.:Fr.) Sing.)
*Collybia butyracea (Bull. ex Fr.) Quél. *Hygrophorus (Hygrocybe) conica Scop. ex Fr. Hygrophorus (Limacium) eburneus
(Bull. ex Fr.) Fr.
*Hygrophorus (Hygrocybe) nigrescens Quél.
(= Hygrocybe conica (Scop.:Fr.)Kummer)
*Hygrophorus (Hygrocybe) reai Maire
(= Hygrocybe mucronella (Fr.) Karsten)
*Hygrophorus (Limacium) russula
(Schaeff. ex Fr.) Quél.
*Boletus (Suillus) bellini Inz.
*Boletus (Gyroporus) castaneus Bull. ex Fr. *Boletus impolitus Fr.
*Paxillus panuoides Fr. Russula aeruginea Lindbl.
Russula persicina Kromb. ex Mllz.-Zv.
Russula virescens (Schaeff. ex Zantedeschi) Fr. Lactarius deliciosus (L.ex Fr.) S.F.Gray. Lactarius pallidus Pers. ex Fr.
*Lactarius sanguifluus (Paulet) Fr. *Tulostoma cf. squamulosum
(= Tulostoma squamosum Gmel.)
En la primavera de l’any 78 la Font Roja va ser novament visitada per Malençon i Llimona, que anaven acompanyats per M. Honrubia. El dia de la visita, el 24 d’abril, el Dia dels Trons de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi, suposem que el so atronat dels trabucs els acompanyaria en les seues prospeccions. Aquesta vegada no hi va haver tanta sort com l’anterior, ja que el terreny
estava prou sec i les recol·lectes es limitaren a afil·loforals que vivien sobre la fusta; amb tot, es van arreplegar 20 espècies diferents.
A continuació fem una relació dels basidiomicets d’aquesta campanya. Remarquem amb un asterisc les espècies que també han estat trobades per nosaltres.
Gloeocystidiellum luridum Laeticorticium roseum Peniophora cinerea *Peniophora incarnata *Peniophora lycii Peniophora meridionalis *Peniophora nuda Peniophora pithya Sterellum pini Asterostroma ochroleucum Cyphellopsis anomala Henningsomyces candidus *Schizophyllum commune *Stereum hirsutum Stereum sulphuratum Tomentella jaapii Antrodia ramentacea Coriollellus sinousus Hymenochaete rubiginosa *Phellinus torulosus
Més recentment, l’any 1991, López-Llorca, L.V., Utiel-Alfaro, J. C. i Honrubia, M. visiten l’àrea a fi d’estudiar la riquesa de la província d’Alacant. Els resultats del treball es publiquen en un llibre que no pretén ser un catàleg exhaustiu de la flora micològica de la província d’Alacant, sinó una curta representació dels diferents tipus de fongs que s’hi poden trobar.
Sembla ser, com així reconeixen els autors, que el treball de camp es realitza en un període especialment sec (1991-1992). Tot seguit fem una relació de les espècies citades del carrascar de la Font Roja; com en el cas anterior marquem amb un asterisc aquells fongs que nosaltres hem pogut veure.
ASCOMYCETES
Bisporella citrina (Bastch.:Fr.) Korf & Carpenter.
Branques mortes i humides de carrasca.
*Chlorociboria aeruginascens (Nyl.) Kan. ex
ram., Korf & Bat.
Fusta de carrasca en descomposició.
*Helvella leucomelaena (Pers.) Naun.
Molses i sotabosc de pinars.
*Hymenoscyphus fructigenus (Bull.:Mérat)
S.F.Gray.
Cúpules de bellotes de carrasca i coscolla.
*Sarcoscypha coccinea (Fr.) Lamb.
Restes vegetals (fulles, branquetes, etc, generalment de carrasca o gal.lers).
*Xylaria hypoxilon (L.:Hooker) Grev.
BASIDIOMYCETES Fragmobasidiomycetes
*Tremella mesenterica retz. in Hook Branques
mortes de gal.lers i altres caducifolis. Homobasidiomycetes
Aphyllophorales
*Pulcherium caeruleum (Schard.:Fr.) Parmastro
Branques i troncs de gal.lers, carrasques i altres planifolis.
*Stereum hirsutum (Willd. ex Fr.) S.F.Gray
Branques de carrasca, coscolla, pi blanc, etc.
Agaricales
*Coprinus picaceus (Bull. ex Fr.) S.F.Gray.
Boscos mixtos o de caducifolis.
*Crepidotus herbarum (Peck) Singer. Branquetes
de diferent mena en descomposició.
*Phaeomarasmius erinaceus (Fr.) Kühner.
Branques i troncs de caducifolis.
*Resupinatus applicatus (Batsch.:Fr.) S.F.Gray.
Fusta morta de carrasques.
La referència del llibre esmentat és: López-Llorca, L.V.; Utiel-Alfaro, J.C. i Honrubia, M. (1992). Hongos de Alicante. Universitat d’Alacant i Caja de Ahorros del Mediterràneo. Alacant
ASPECTES SINTÈTICS I COMPARATIUS DE LA FLORA DEL PARC NATURAL
A hores d’ara (gener 2001) la flora fúngica del Parc Natural està integrada per 487 tàxons (més 53 mixomicets), quantitat que comparada amb treballs semblants (veieu taula 1) no és gens menyspreable. Cal dir que els treballs de recerca fets en altres dos parcs naturals s’han realitzat durant un període de temps menor (3
anys) i, en general, el nombre de visites és molt inferior al nostre. Nosaltres pensem que la flora micològica del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja ha d’estar situada al voltant de les 600 espècies. Per fer aquesta afirmació pensem en les condicions climàtiques que hem sofert durant els anys de recerca, que si exceptuem l’any 1997, han estat prou negatives pel creixement fúngic (sequera general i baixes temperatures matineres). A banda, resten hàbitats i àrees per prospectar intensament, com la part de la solana del Parc Natural (l’alt del Ginebrar, la font del Canyo, etc.) o les rodalies del mas de Baró, que poden aportar novetats interessants. També l’estudi dels fil·loforals és incomplet en l’actualitat, ja que de les 20 espècies trobades per Malençon i Llimona (primavera del 78), únicament n’hem vist 6.
Taula I
Parc de los Alcornocales (Cadis) 420 Parc Natural de las Sierras Subbéticas
(Córdova)
476 Parc Natural de Somiedo (Astúries) 417 Parc Natural del Carrascar de la Font Roja 487
La distribució per classes i subclasses és: agaricomicets 314 gasteromicets 25 afil·loforals 53 Basidiomycotina Heterobasidiomicets 7 Ascomycotina 88 487 Myxomicets 53 TOTAL 540
El grup més nombrós correspon als agaricomicets, els típics fongs creadors de bolets amb capell, làmines o tubs i peu. El predomini d’aquest grup és normal en els treballs d’aquest tipus a l’àrea mediterrània. Els esclata-sangs, els bolets de pi, els roviols, les mocoses, els poagres, etc. i, en general, tots els bolets més coneguts i cridaners formen aquest grup. Un gran nombre dels agaricals trobats són menuts, amb diàmetres de capell que estan entre 1 i 2 cm; és per això que passen desapercebuts per la majoria de la gent.
La distribució és semblant a la dels altres treballs esmentats. Crida l’atenció la quantitat
d’ascomicets respecte als altres treballs. Açò és degut al fet que els altres treballs no inclouen generalment els ascomicets més menuts (leotials, dyatripials, hypocreals, etc.), i que en el nostre cas constitueixen 38 tàxons respecte als 88 del conjunt. El nombre lleugerament inferior d’agaricomicets, més si és compara amb la quantitat total de tàxons citats en els diferents treballs, ens assenyala que encara hi ha tasca a realitzar en aquest grup en què és concentren la majoria d’organismes simbionts que no han pogut fructificar els darrers anys per les condicions climàtiques.
Basidiomycotina
Agaricomicets Gasteromicets Afil·loforals Heterobasi-diomicets
Ascomycotina Parc Natural Font
Roja 314 25 53 7 88 Parc Natural Alcornocales 318 24 50 3 17 Parc Natural S. Subbéticas 317 39 46 6 68
La distribució per famílies és la següent: Agaricomicets 18 famílies Gasteromicets 10 famílies
Afil·loforomicets 20 famílies
Heterobasidiomicets 2 famílies
Ascomicets 21 famílies
Les famílies millor representades en la flora fúngica del Parc Natural són:
Cortinariàcies 59 espècies Boletàcies 20 espècies Tricolomatàcies 59 espècies Russulàcies 19 espècies Marasmiàcies 38 espècies Pezizàcies 18 espècies Coprinàcies 22 espècies Otidiàcies 17 espècies Agaricàcies 21 espècies Entolomatàcies 15 espècies
D’acord amb la distribució per classes i subclasses dels exemplars recol·lectats, les famílies més ben representades corresponen als agaricomicets. Cal remarcar la presència en huitena i novena posició de dues famílies d’ascomicets.
Els gèneres amb majors nombre de tàxons són: Cortinarius 43 espècies Coprinus 12 espècies Mycena 18 espècies Clitocybe 12 espècies Tricholoma 15 espècies Russula 11 espècies Entoloma 13 espècies Psathyrella 10 espècies Peziza 13 espècies Inocybe 13 espècies
El gènere cortinarius, que és el dominant amb diferència sobre la resta, està integrat per bolets, generalment, grossos i aparents, que estableixen micorizes amb carrasques i gal·lers, i en molt menor nombre amb pins. Per contra, el gènere mycena esta constituït per bolets menuts i
sapròfits. Tricholoma i russula formen bolets grossos i micorizogènics, mentre que la resta de gèneres de la llista són tots sapròfits i de dimensions mitjanes a menudes.
BREU ANÀLISI DE LES DIFERENTS TEMPORADES
L’estudi micològic del Parc Natural estem realitzant-lo des de fa cinc temporades. Fins a l’última temporada (1999/2000) els informes anuals es feien des del mes de setembre d’un any fins al mes d’agost de l’any següent, fet que coincidia amb un any escolar i meteorològic i ens donava una idea clara de com havia anat l’any micològic. Cada any ens hem anat retardant un poc a entregar l’informe anual; és per això que el període 1999-2000 comprén des del mes de setembre de 1999 fins al mes de desembre de 2000.
Per veure l’evolució de les diferents temporades presentem a continuació una taula amb el nombre de tàxons incorporats cada any, desglossats per grups taxonòmics.
Nous tàxons incorporats cada any
Classes i Subclasses Temporada 95/96 Temporada 96/97 Temporada 97/98 Temporada 98/99 Temporada 99/00 Total Agaricomicets 80 111 57 8 58 314 Gasteromicets 12 6 3 1 3 25 Afil·loforals 5 33 10 3 3 54 Heterobasidiomicets 2 3 2 7 Ascomicets 41 31 6 3 6 87 Myxomicetes 53 53 140 184 76 15 69 487 +53
La primera temporada va ser un poc frustrant, tant pel que fa a la quantitat i com a la varietat d’espècies recol·lectades. Encara que la temporada es va iniciar prompte, pel mes de setembre, i d’una manera prometedora, des de mitjans d’octubre començà a bufar un fort i persistent vent de ponent que eixugà fins al moll dels ossos. Aquest vent eliminà tota senyal de fructificacions fúngiques. Les pluges de finals de novembre i desembre, juntament amb l’absència de fortes gelades, van fer que aparegueren nous bolets fins a la fi del mes de gener. Les recol·lectes de primavera foren discretes, però
suficients, més si es comparen amb anys posteriors.
De la temporada 96/97 cal remarcar la inusual fructificació que va tenir lloc durant el mes de juliol, producte d’un hivern i d’una primavera plujosos. Aquest fet possibilità la fructificació d’un conjunt d’espècies tèrmiques dels gèneres russula i boletus, moltes de les quals ja no han estat de nou observades. De la temporada següent cal dir que començà amb força, però la falta de pluges i una forta nevada a la primeria de desembre la remataren aviat. A la
primavera de 1998 va començar el període de sequera que encara arrosseguem, amb els efectes perjudicials per als fongs que aquest fet origina. La temporada 98/99 fou nefasta, ja que les pluges de tardor vingueren molt tard, a la primeria de novembre, i el fred molt prompte, a finals de novembre. Solament poguérem arreplegar una sèrie de bolets sapròfits a les cotes més baixes del Parc Natural.
Notes sobre el període octubre de 1999-desembre de 2000
La situació climàtica d’aquest període ha estat nefasta, no solament per a la fructificació dels bolets, sinó també per a la supervivència de
nombrosos arbres; només cal veure els gran rodals de carrasques seques de diferents indrets de Parc Natural, com el barranc de l’Abellar, el barranc de l’Infern, la Maruenda, la solana de Sant Antoni i, per dissort, un llarg etcètera.
Les precipitacions d’aquest any han estat inferiors a les mínimes habituals. De l999 no tenim dades concretes, únicament l’opinió de Juan Oltra, treballador de l’Ajuntament que viu al Santuari i que disposa d’un pluviòmetre, que ha calculat que la pluja total anual estaria sobre els 300l/m2. Les dades de 2000 ens les ha facilitades amablement Luís María Albors, que té diferents pluviòmetres al Racó Vell, situat al límit de ponent del Parc Natural.
Precipitacions recollides al Racó Vell
Gen. Feb. Març Abr. Maig Juny Jul. Ago. Set. Oct. Nov. Des. (fins al 22)
Total
48.1 0.0 26 24.9 31.3 12.9 2.5 1.7 11.8 88.4 17.9
1.5
267
A les nostres terres les precipitacions disminueixen a mesura que ens endinsem cap a ponent. Així, la mitjana de precipitacions del barranc de la Batalla ha de ser major que la del santuari, i alhora aquesta és superior a la del pou de neu de la Noguera. Evidentment les dades de l’observatori del santuari, situat aproximadament a la meitat del Parc Natural, seran la mitjana aritmètica entre els extrems del Parc Natural; però sembla ser que l’aparell de mesura està espatllat des de fa anys. L’any 2000 les precipitacions recollides al Racó Vell són prou fiables per al conjunt del Parc Natural, fins i tot són una mica superiors a les de la resta, ja que aquest any les tronades estivals afectaren el ponent de l’àrea i no el llevant.
Amb aquesta pluja no cal esperar miracles, però tant l’any 2000 com el 1999, en què les condicions climàtiques foren semblants, vam recollir algunes mostres noves. Les recollides sempre han estat després d’un temporal de llevant fort. Les recollides de l’any 1999 es van realitzar des de la segona quinzena del mes d’octubre fins a la primera quinzena de novembre. La falta de pluges i algunes gelades matineres n’impediren la fructificació normal. A partir d’aquest període la majoria de les espècies trobades corresponen a
sapròfits i estan recollides en medis subnitròfils, com vores de camins i carreteres, i a l’àrea de Sant Antoni, que gaudeix de major pluviositat que la resta. En el darrer trimestre del 99 hi hagué fructificació de fongs simbionts, encara que en poca quantitat i amb escasses novetats per a la flora micològica del Parc Natural.
L’estiu de l’any 2000 ha estat un dels més secs de què tenim notícies; pràcticament no hi va ploure gens des del mes de juny fins als últims dies del mes d’octubre, en què hi hagué un suau episodi de gota freda que deixà uns huitanta litres. Aquesta pluja va fer possible l’aparició de fongs a partir dels primers dies del mes de novembre. Com l’any anterior, la falta de pluges, la continuada presència d’un fort vent de ponent que tot ho asseca i alguna gelada matinera, han impedit la fructificació de fongs a partir de desembre.
Durant aquests dos anys el tipus de fongs arreplegats han estat majoritàriament fongs sapròfits. Els hàbitats més rics en aquest període han estat els nitròfils o subnitròfils, com ara les vores de carreteres i camins, bardisses amb esbarzers amb abundants restes vegetals, etc
.
D is tribució de le s nove s e s pè cie s pe r me s os
0
5
10
15
20
25
30
35
40
oct.99 nov.99 des.99 gen.00 oct.00 nov.00 des.00
Durant l’any 2000 els efectes de la sequera acumulada s’agreujaren i, si exceptuem dues recol·lectes primaverals dels constants
Leccinum lepidum i Cortinarius nemorensis,
espècies micorizogèniques de la carrasca, tots han estat sapròfits. No només això, sinó que en tota la tardor no hem observat cap fong simbiont al Parc Natural; un fet esperat, ja que els fongs que estableixen micorizes amb els arbres arrepleguen
d’aquests un elevat percentatge de la matèria orgànica fabricada en la fotosíntesi. Si l’arbre està debilitat per falta d’aigua, no elaborarà tanta matèria orgànica en la fotosíntesi i no en subministrarà la suficient al fong perquè aquest puga fructificar. Cal anotar que la manca de fongs simbionts aquest any ha estat general en quasi tota la península Ibèrica a causa, possiblement, de la sequera estival.
La distribució per anys i grup de bolets de les noves espècies és la següent:
Any 99 (últim trimestre) Any 2000 Ascomicets 2 4 Agaricomicets 26 29 Gasteromicets - 3 Afil·loforals - 3 Heterobasidiomicets - 2 Total 28 41
DISTRIBUCIÓ PEL TIPUS D’ALIMENTACIÓ
Si comptem pel nombre d’espècies, la distribució present al Parc Natural és la següent:
Sapròfits 327 De Quercus 123 De Pinus 39 Simbionts De Cistus i altres 6 Paràsits 11
Els sapròfits viuen sobre matèria orgànica que, mitjançant ènzims que alliberen a l’exterior, a poc a poc van descomponent aquesta matèria i reciclant-la en forma de matèria inorgànica que és captada pels vegetals. Exerceixen un paper molt important en els ecosistemes. Llevat de les morenes (Agaricus
essetei, hemorrhoidarius et xanthoderma) i les
cama-seques (Macrolepiota), generalment tenen una grandària modesta. Són els primers a eixir i els únics que ho fan quan les condicions climàtiques no són les òptimes. Són més nombrosos als carrascars i boscos caducifolis que als pinars per la major disponibilitat de matèria en descomposició, així com perquè hi ha un ambient més nemorós que manté amb més facilitat les condicions d’humitat necessàries per al creixement i la fructificació dels bolets.
Les espècies paràsites viuen a costa d’altres organismes, que poden ser vegetals, animals i fins i tot altres bolets. D’organismes paràsits al Parc Natural trobem la flota de noguera (Armillaria mellea), que pot viure paràsitament o saprofíticament, coneguda com el mal blanc dels arbres fruiters i que en altres èpoques ha estat responsable de la mort de certes carrasques al pla dels bancals del mas de Baró i a la senda de la Mina. En l’actualitat hi ha alguna de les àrees amb nombroses carrasques seques. El major nombre d’espècies paràsites correspon als afil·loforals, dins dels generalment anomenats bolets de soca. Hem observat al Parc Natural les espècies següents: Ganodema lucidum, Inonotus hispidus,
Phellinus pini, Pellinus torulosus, Hexagonia nitida. Phellinus pini ataca els pins, Inonotus hispidus afecta els àlbers, xops i frondoses dels
jardins i la resta afecten carrasques i roures. Totes les espècies són rares o molt rares. La presència d’Inonotus hispidus sobre els àlbers de les rodalies de la font del Xop va ser detectada per Malençon i Bertault l’any 1969. La seua virulència no sembla ser mol forta si està des d’aleshores allí. Hypomyces lateritius és un ascomicet microscòpic que parasita els
esclata-sangs, als qual deforma provocant la pèrdua de les làmines. Nectria magnusiana és un altre ascomicet menut que infecta altres ascomicets també petits.
Els simbionts estableixen relacions arbres, arbust i, de vegades, plantes anuals amb les quals ixen les dues espècies beneficiades. Les micorizes, en augmentar la superfície radicular, faciliten la captació de nutrients per a l’arbre i li donen una major resistència a les condicions desfavorables de sequera. La seua presència és necessària per al manteniment del bosc. Algú ha dit que la sequera que estan patint en l’actualitat certs carrasques de la Font Roja pot ser deguda a la pèrdua de les simbiosis establertes. Aquesta relació de simbiosi implica un esforç per part de la planta simbiont que en ocasions arriba fins al 70% de l’energia captada en la fotosíntesi. Aquest fet explicaria que en anys com aquest, tan eixuts, els bolets simbionts no han fructificat.
Entre els arbres presents al Parc
Natural són els Quercus (carrasques i gal·lers)
els que mantenen un major nombre de
micorizes, seguits dels pins; el fleix de flor, la
moixera, el teix, etc. no sembla que formen micorizes amb macromicets. Exemples de simbionts: els esclata-sangs (Lactariussanguifluus i semisanguifluus), les turmes
(Rhizopogon vulgaris) i els bolets de pi (Suillus
collinitus et mediterranensis), que estableixen
relacions amb els pins. En carrasques i roures trobem Boletus sp, Cortinarius, Lactarius mairei,
mediterraneensis, chysorrheus, etc.
Les fructificacions dels bolets micorizogènics són, generalment, grosses i aparents, a banda de ser molt nombroses. Si mesuren la biomassa dels diferents tipus de bolets que apareixen durant un any climàticament normal, la biomassa dels simbionts és molt més elevada que la dels sapròfits a causa de la menor grossària d’aquests últims.
D i s t r i b u c i ó p e r h à b i t a t s 2 8 6 1 3 2 6 7 1 3 1 2 7 7 0 5 0 1 0 0 1 5 0 2 0 0 2 5 0 3 0 0 3 5 0 C a r r a s c a r P in a r C o m . n it r ò f ile s X o p s , O m s , À lb e r s C r e m a t s T e r r a a m b m o ls e s A lt r e s
DISTRIBUCIÓ PER HÀBITATS
Els carrascars, per la creació d’un ambient més humit i ombrívol i per la presència de nombroses micorizes, són els que presenten un major nombre d’espècies fúngiques; a continuació, a una considerable distància, s’hi troben els pinars, que encara que no desenvolupen un ambient tan nemoral, també estableixen simbiosis amb diferents espècies.
Les vores de camins, les bardisses entre bancals i els conreus són molts rics en elements nitrogenats, que són aprofitats per les les plantes per a créixer. Aquestes plantes deixen abundants quantitats de matèria orgànica que és aprofitada pels fongs. En aquest hàbitat la major part d’organismes són sapròfits.
Poblament fúngic de les diferents comunitats vegetals presents al Parc Natural
Encara que els estudis que tenim sobre aquest tema són molt parcials, fonamentalment perquè només hi ha un únic any amb una quantitat de pluges prou elevada perquè fructifiquen la major part dels bolets, intentarem indicar quines són les espècies fonamentals que hi podem trobar en cada un dels grans grups de vegetació. Hem diferenciat cinc grans grups de vegetació: carrascars, pinars, brolles, prats i xopades i jardins. Sobre la composició i l’estructura d’aquests, veieu la introducció o els treballs de
Ballester i Stubing (1995). En els dos primers
grups
indicarem un poc la fenologia de
l’aparició de les fructificacions.
La fructificació dels fongs requereix la presència d’humitat a terra i d’unes temperatures per sobre del punt de congelació de l’aigua. Les temperatures altes no són un inconvenient per a la fructificació de certs bolets, sempre que al sòl hi haja la suficient humitat ambiental. Donades les característiques del nostre clima, les condicions anteriors es compleixen a les primaveres, fonamentalment la d’hivern (la tardor), que és quan la precipitació és major. La fructificació dels fongs en un any normal, si és que en el nostre clima es pot emprar aquest adjectiu, començaria pel mes d’octubre i acabaria pels mesos de gener o febrer, que és quan s’assoleixen les temperatures més baixes. Més tard hi ha una altra fructificació primaveral, molt més escassa a causa d’una menor pluviositat —des d’abril fins a maig—, que pot allargar-se fins al mes de juny i, excepcionalment, com l’any 97 i 92, fins al mes de juliol. Tampoc no és estrany que la fructificació primaveral siga nul·la, com l’any 98.
Carrascars
Dins del parc trobem bàsicament dues menes de carrascar, un a l’obaga i l’altre a la solana. El primer es caracteritza per una major frondositat i per la presència d’altres espècies arbòries que acompanyen la carrasca, com el fleix de flor, el gal·ler, l’auró, la moixera, etc. La falta
de llum origina un estrat herbaci pobre i un de lianoide ben desenvolupat. L’existència d’arbres de fulla caduca genera més quantitat de restes vegetals, que amb la major humitat per la seua orientació, faciliten els processos de descomposició que creen abundant matèria orgànica al sòl. En l’altre carrascar, molt més pobre i assolellat, la descomposició de les restes vegetals és molt més lenta per la falta d’humitat, la qual cosa origina que la matèria orgànica present al sòl siga molt més escassa. És evident que el carrascar d’obaga serà molt més ric en espècies fúngiques que el de solana. Aquesta diferencia serà molt més significativa en les espècies sapròfitiques, ja que les simbionts poden viure en tots dos llocs; únicament la fructificació a l’obaga serà molt més fàcil i abundant que a la solana. La major riquesa en espècies arbòries de l’ombria possibilita l’existència de micorizes amb aquests elements exclusius, encara que a banda dels gal·lers les altres espècies (fleixos, aurons, marfulls) no semblen formar micorizes amb fongs formadors de bolets.
A la tardor la temporada comença amb l’aparició d’una sèrie d’espècies sapròfites que apareixen després de les primeres pluges de certa intensitat. Als carrascars les espècies més significatives són: Collybia driophila, C.
peronata, C. hybrida, Marasmius quercophyllus, M. epiphyllus, Mycena galopus, M. pura, Psathyrella conopilus, Resupinatus trichotis, R. Applicattus. Les dues espècies últimes apareixen
sobre les branques mortes caigudes a terra, acompanyades de vegades per Simocybe rubi,
Lepiota cristata, L. castanea, etc.
Al cap d’un mes de les pluges, i si les temperatures no són baixes, apareixen els primers bolets micorizogènics, en què predominen els gèneres Boletus, Agaricus i Amanita. Els bolets més significatius són: Boletus lupinus, B. luridus,
B. impolitus, B. satanas, Gyroporus castaneus, Agaricus hemorrhoidarius, A. essettei, A. xanthoderma, Amanita mairei, A. citrina, A. phalloides, A. pantherina, etc. En aquest període
comencen a aparéixer els primers cortinaris, com ara: Cortinarius trivialis, C. bulbolatens, C.
diomus, C. cotoneus, etc. Al mateix temps i dins
dels sapròfits són comuns: Micromphale
brassicolens, Xerocomus chrysentheron, X. subtomenosus, X. ferrugineus, Collybia butyracea,
Clitocybula lenta, Coprinus alopecia, Clitocybe odora, etc.
Als quaranta dies de les pluges s’inicia una altra fase, en què els gèneres més significatius són Russula i Lactarius, que estan acompanyats per espècies de Cortinarius, Tricholoma,
Lyophyllum, Hebeloma, Hygrophorus, etc. Els
bolets que més fàcilment podem trobar en aquest període són : Russula acrifolia, R. alutacea, R.
maculata, R. insignis, R. parazurea, Lactarius chrysorrheus, L. mediterranensis, L. zonarius, L. mairei, Cortinarius caligatus, C. bulbolatens, C. turbinatus, C. quercilicis, C. ionochlorus, Hebeloma sinapizans, Oudemansiella radicata, Leucopaxillus gentianeus, L. paradoxus, Tricholoma basirubens, T. sulphurescens, T. sulphureum, T. saponaceum, Hygrophorus cossus,
etc.
La fi de la temporada per als agaricals està indicada per la presència predominant d’elements dels gèneres Hygrophorus, Tricholoma i
Cortinarius de la secció Telamonia
fonamentalment. Els més durs poden fructificar fins al mes de gener. Remarquem també la presència de: Hygrophorus leucophaeo-ilicis, H.
russula, H. penarius, H. roseodiscoideus, H. arbustivus, H. cossus, Lactarius atlanticus, Tricholoma scalpturatum, T. triste, Cortinarius hemitrichus, C. decipiens, Hebeloma hiemale, Hydnum repandum, etc. Dins dels sapròfits són
abundants: Tubaria hiemalis, T. furfuracea,
Psathyrella bipellis, Crepidotus variabilis, Sarcoscypha coccinea, Stereum hirsutum, Steccherinum ochraceum, etc. En aquesta fase
final, que coincideix amb l’inici de l’any, maduren una sèrie de fongs hipogeus, com
Balsamia vulgaris, Hysterangium stoloniferum, Tuber albidum, T. rufum, etc., i finalitza la
maduració de vegades ja ben entrada la primavera. Després d’un període de repòs hivernal, la fructificació primaveral —poc abundant, almenys en els anys d’estudi— comença amb els ascomicets sapròfits dels gèneres Peziza i
Morchella. També s’hi poden trobar alguns
hipogeus simbionts de carrasques, com els gasteromicets Melanogaster variegatus i M.
ambiguus o els ascomicets Genea verrucosa o G. sphaerica. Després poden aparéixer alguns dels
elements sapròfits de la primera fase. Hem de remarcar la constant presència primaveral de dues
espècies: Leccinum lepidum i Cortinarius nemorensis, fins i tot en anys secs com 1998 i
2000. Si trobem fructificació al mes de juny, aquesta és típicament de tardor, i generalment apareixen les espècies de les primeres fases, és a dir, boletals, agàrics, amanites, russules, etc. Pinars
Tenim clar que des del punt de vista fitosociològic els pinars no formen una autèntica comunitat vegetal, però com que existeix un gran nombre de bolets associats de forma micoriza o sapròfita als pins, podem considerar-la una associació vegetal des del punt de vista del poblament fúngic. Els pinars que trobem al Parc Natural són exclusivament de pi blanc (Pinus
halepensis). Aquesta espècie arbòria no crea el
suficient ambient nemoral i al seu peu trobem tot un seguit d’arbustos i plantes heliòfiles típiques de formacions vegetals més regressives. La lenta descomposició del sull de pi origina una menor quantitat de matèria orgànica al sòl, si es compara amb les àrees de carrascar. A banda, al Parc Natural els pinars ocupen generalment les àrees de menor pluviositat i humitat (zona de ponent i vessant de solana) i les de les terres més dolentes (àrees margoses i argiloses).
En aquestes condicions el nombre d’espècies de pinars és molt inferior al dels carrascars. Aquesta diferència és més significativa respecte a les espècies sapròfitiques. L’afirmació anterior no implica que la quantitat de biomassa que aporten les fructificacions fúngiques no siga important en determinats períodes, només cal pensar en els quilograms d’esclata-sangs que s’extrauen en les bones temporades. Cal remarcar a banda que el nostre estudi del poblament fúngic dels pinars és en l’actualitat més incomplet que el dels carrascars.
Igual que passava als carrascars, la temporada comença amb un període en què predominen els bolets saprofítics de poca grandària. Aquesta fase simultània en les dues comunitats i presenta una sèrie d’elements comuns. Com a més fàcils de veure assenyalem:
Collybia driophila, Mycena pura, Marasmius carpathicus, Crinipellis stipitarius, Hemimycena cucullata, etc. i sobre les pinyes caigudes a terra Mycena seynii i Baeospora myosura.
Al cap d’un mes de les pluges apareixen els primers elements simbionts que pertanyen majoritàriament als boletals i amanitàcies. S’avancen un poc sobre la resta les apreciades morenes, en què domina l’Agaricus essettei i, en menor proporció, l’Agaricus impudicus. Dins dels boletals remarquem la presència de Suillus
collinitus —sens dubte el més abundant i el que
major biomassa aporta—, de Suillus
mediterranensis i S. bellini, que són acompanyats
pels carneros (Chroogomphus rutilus), les turmes (Rhizopogon roseolus), que viuen associades al menut Chalciporus amarellus, i les grosses i vistoses farineres (Amanita ovoidea).
Quan els fongos o bolets de pi (Suillus sp.) estan ben madurs és l’hora de buscar els esclata-sangs (Lactarius sanguifluus i
semisanguifluus), que solen anar acompanyats
pels poagres ( Russula torulosa ). Juntament amb aquests també podem gaudir de les mocoses (Hygrophorus latitabundus) i d’altres fongs, com ara: Tricholoma fracticum, T. caligatus, Clitocybe
alexandrii, C. odora, Leucopaxillus gentianeus, Boletopsis leucomelaena, Panus panoides i Schizophyllum commune, tots sobre les soques
tallades de pi, etc.
En intensificar-se el fred fructifiquen els fredolics (Tricholoma terreum), que indiquen la fi de la temporada per als agaricals; juntament amb aquests trobem: Tricholoma psammopus, les darreres llenegues (Hygrophorus latitabundus), la gírgola de terra (Hohenbuehelia geogenia), les punxetes (Hydnum albidum), Entoloma hirtipes, el pebràs mascle, un esclata-sang parasitat per l’ascomicet Pickiella lateritia, etc. Dins dels sapròfits abunden els elements dels gèneres
Tubaria i Galerina.
Als pinars, el període de repòs hivernal és molt curt i de vegades inexistent, depenent de fins a quin punt abaixen les temperatures. Si aquestes no són excessivament fredes i aprofitant l’alta humitat edàfica, la terra s’ompli de diferents ascomicets en forma de cassoleta i de plat, com les orelletes (Sarcosphaera eximia), Helvella
leucomelaena, Helvella acetabulum, Inermisia fusispora, etc. Al més d’abril, si les pluges han
acompanyat, trobem les apreciades gírgoles o múrgoles (Morchella elata i M. vulgaris), juntament amb l’Helvella lacunosa.
La fructificació primaveral als pinars és molt més rara, donades les menors condicions d’humitat que creen els pins. Si les pluges són abundants i no bufa massa ponent, passa el mateix que als carrascars: es dóna una fructificació típica dels primers períodes de la tardor.
Brolles
Les brolles són formacions arbustives baixes que difícilment sobrepassen el metre d’alçada, molt assolellades, de recobriment baix i constituïdes per un seguit d’arbustos heliòfils, com el romer, l’argilaga (Ulex parviflorus), el bruc d’hivern o sepell (Erica multiflora), l’estepa (Cistus albidus) i un seguit de subarbustos aromàtics, com el timonet (Thymus vulgaris), la pebrella (Thymus piperella), el setge (Helianthenum cinereum), etc. Ocupen les àrees més rocoses i assolellades dels dos vessants. Realment els pinars són brolles amb pins. Moltes de les brolles que hi trobem procedeixen de la degradació de pinars o d’altres formacions més evolucionades; és per això que és estrany trobar-hi fongs com els esclatasangs o els fredolics.
És evident que donades les seues condicions ecològiques no són àrees molt favorables per al creixement de bolets. Però a la fi de la tardor, quan la humitat ambiental i l’edàfica són altes, es dóna una fructificació molt característica integrada per les següents espècies més significatives: Lepiota oreadiformis,
Polyporus meridionalis, Clitocybe cistophila, Lycoperdon molle, Geastrum minimum, Astraeus higrometrus, etc., i sobre les molses trobem Tulostoma brumale i Phaeothellus rickenii.
Comunitats nitròfiles.
A les vores de camins i carreteres, en antics i actuals bancals de conreu, als marges entre bancals, s’instaura una flora herbàcia o lianoide que necessita una aportació extra de nitrogen com el que poden subministrar aquests medis. Els seus elements herbacis més representatius són: Pipthatherum miliaceum, Inula
viscosa, Foeniculum vulgaris, Hordeum murimum, etc. Entre els elements lianoides i
espinescents cal remarcar l’omnipresència de l’esbarzer (Rubus ulmiifolius). En algunes situacions, vores de carretera o marges entre bancals, aquests hàbitats poden arreplegar un poc més d’humitat que els hàbitats pròxims. Aquesta característica, a més d’una bona disponibilitat de
matèria orgànica, possibilita una ràpida i esplendorosa fructificació fúngica, en la qual hem parat atenció els dos últims anys, quan els altres medis es trobaven prou secs.
Els bolets més significatius d’aquestes comunitats vegetals són: Volvariella
gloiocephala, Xerocomus persicolor, Coprinus comatus, Coprinus auricomus, Psathyrella prona, marcescibilis, candolleana et conopilus, Lepista sordida et nuda, Hygrocybe virginea, Pluteus phlebophorus et olivaceus, Stropharia coronilla et ochrocyanea, Peziza sepiatra, etc. La riquesa en
elements de la família coprinàcies (Coprinus et
Psathyrella) és elevada, tant pel que fa al nombre
de fructificacions com al de tàxons presents. En general tots els elements fúngics presents són sapròfits. Alguns tenen unes dimensions apreciables, i fins i tot són comestibles i de sabor agradable, com el bolet de tinta (Coprinus
comatus), Lepista nuda i Volvariella gloiocephala.
Prats i formacions herbàcies
Les pastures i les formacions herbàcies no presenten cap element arbustiu o arbori productor d’ombra; és per això que la insolació és molt forta, cosa que dificulta una humitat elevada necessària per a la fructificació dels bolets. La superfície que ocupen aquestes formacions al Parc Natural és escassa, es limiten a antics bancals abandonats, erms, àrees marginals de camins i bancals, etc.
Els elements més importants que hi podem localitzar són: Agrocybe vervacti,
Psilocybe pratensis, Hygrocybe virginea, Stropharia coronilla, Crinipellis stipitarius, etc.
Xoperes, omedes i jardins
La Font Roja no disposa de cap curs permanent o intermitent d’aigua on es puga desenvolupar una autentica vegetació ripària; però al voltant de les fonts trobem menuts bosquetons integrats pels elements arboris de vora riu, com xops (Populus nigra), àlbers (Populus alba), oms (Ulmus minor), etc. En aquests microambients es donen, en part, les mateixes condicions d’humitat que als bosquetons de ribera, i hi ha una gran similitud entre la flora micològica dels dos medis, tot i que aquesta, evidentment, és molt pobra a la Font Roja.
El tipus de fongs predominants en aquests hàbitats són els sapròfits donada la gran abundància de restes vegetals i un cert grau de humitat; a més a més, la fusta dels arbres és blaneta, la qual cosa facilita que siga atacada pels fongs.
Els elements més importants són: l’estimat bolet de xop (Agrocybe aegerita) molt rar al parc, dins del gènere Coprinus, C. micaceus,
C. disseminattus, C. gonophyllus, Psathyrella candolleana, P. lacrimabunda, Pluteus cenereofuscus, P. R.omellii, Aurculariopsis ampla, sobre branques de xop, i Innonotus hispidus, espècie paràsita que viu sobre àlbers.
Cremats
Els incendis forestals són un element, per desgracia, prou comú a les nostres terres; la Font Roja no s’ha lliurat d’aquest mal. El pas del foc provoca la desaparició de la vegetació i crea un ambient on predominen les restes carbonitzades. Com en els ecosistemes mediterranis, aquest no és un element nou, i les espècies vegetals tenen estratègies de supervivència al pas del foc, la qual cosa origina que al cap d’uns anys, més quan més madura siga la formació vegetal, s’autoregenerarà la comunitat que hi havia.
La flora micològica del primer any és altament peculiar, integrada quasi exclusivament per ascomicets sapròfits que hi creixen en desaparèixer la competència. Aquests fongs ocupen els punts més humits i arrecerats del vent, com els clots deixats per les soques cremades.
Els elements més constants són:
Anthracobia melanoma, A. maurilabra, Pyronema omphalodes, Peziza violacea, Plicaria leiocarpa, Tricharina praecox, Geopysis carbonaria, etc.
Després del primer any ja són fàcils de veure flotons de Pholiota higlandensis.
RELACIONS AMB L’ESPÈCIE HUMANA (comestibilitat -toxicitat)
De les diferents espècies presents al Parc Natural, 97 són comestibles, 54 són tòxiques i 344 no comestibles.
No comestible, en aquest cas, no vol dir verinós. Dins d’aquest grup estan incloses aquelles espècies molt menudes, les que tenen
poca molla, les crustàcies o aquelles que presenten un sabor molt amarg o coent que no s’elimina ni amb la cocció. Com s’observa, és el grup més nombrós, ja que les espècies més menudes són les dominants al Parc Natural.
Dins de les comestibles, en la tradició micològica de l’àrea són prou monoespecifics els esclata-sangs. Però en aquelles persones relacionades amb el camp la llista s’allarga: les morenes (Agaricus sp. pl., sense diferenciar espècies), les turmes (Rhizopogon vulgaris), la mocosa (Hygrophorus latitabundus), les punxetes (Hydnum albidum), els apreciats bolets de xop (Agrocybe aegerita), els bolets de tinta (Coprinus
comatus), la flota de noguera (Armillaria mellea)
i, a la primavera, orelletes (Sarcosphaera crasa) i gírgoles ( Morchella sp.). En la postguerra i en època de fam s’han consumit moltes més espècies de bolets, com els poagres (Russula sp. pl.) i els esclata-sangs bords ( Lactarius mediterranensis,
zonarius, etc.), que es bullien per eliminar
l’amargor o coentor, o el bolet de soca de pi (Panus panuoides), considerat tòxic en alguns tractats, el carnero (Chroogomphus rutilus) i el dur i amarg judio (Boletopsis leucomelaena).
En aquest grup de comestibles hem inclòs una sèrie d’ascomicets (orelletes i gírgoles), que són tòxics si estan crus, però que després d’una cocció llarga s’elimina la toxina. La manera tradicional de cuinar-los és fregint-los. En aquest procés, si s’assoleixen temperatures superiors a 70ºC s’aconsegueix destruir les hemolísines. En el còmput general aquestes espècies estan duplicades.
Cal dir que al Parc Natural existeixen altres espècies comestibles, algunes de qualitat excel·lent, que no tenen cap tradició a les nostres comarques. Les més interessants són: Boletus
fetchneri, Macrolepiota procera, Tricholoma terreum et scalpturatum, Russula ilicis et alutacea, etc. Aquests bolets es crien
fonamentalment als carrascars, excepte el T.
terreum (fredòlic), que és típic dels pinars.
Pensem que no és massa convenient divulgar la seua bona qualitat gastronòmica donada la prohibició que hi ha al parc de recollir altres bolets que no siguen els esclata-sangs i els sistemes tan poc respectuosos de recerca dels buscadors d’esclata-sangs.
El grup de bolets tòxics està integrat per espècies amb diferent nivell de toxicitat. Per una banda trobem aquelles espècies considerades mortals que, una vegada ingerides, si no se’n detecta el consum i es tracta adequadament, poden arribar a produir un desenllaç fatal. Les espècies mortals presents al Parc Natural són: la farinera borda (Amanita phalloides), el pixacà (Amanita
pantherina), Galerina marginata i tot un seguit de
lepiotes menudes, en què s’inclouen amanitines del mateix tipus que les amanites mortals, com ara
Lepiota lilacea, L. clypeolaria, L. castanea, L. setulosa, etc. Encara que el nombre no és
menyspreable, unes 10 espècies diferents, no n’hi ha cap que siga especialment abundant al Parc Natural.
L’altre grup de tòxiques està integrat per espècies que ocasionen, generalment, trastorns gastrointestinals més o menys greus, de curació ràpida, i que difícilment generen seqüeles. Com ja hem anomenat abans, també trobem una sèrie de fongs amb hemolisines termolàbils.
Relacions amb l'espècie humana (Comestibilitat-Toxicitat) 97 334 54 0 50 100 150 200 250 300 350 400
Comestibles No comestibles Tòxiques
BIBLIOGRAFIA
Alessio, C. L. (1985). Boletus Dill. ec L. Ed. Biella Giovanna, Saronno.
Alessio, C. L. (1991). Boletus Dill. ec L. Suplemento. Ed. Biella Giovanna, Saronno.
Aparici, R. i altres (1995). Bolets de la Vall d’Albaida. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent.
Ballester, G. i Stübing, G. (1990). La sierra del Carrascal de Alcoy: Flora i Vegetación. Colecciones de Cuadernos de la Naturaleza nº 1. Caja de Ahorros Provincial de Alicante, Alacant.
Bon, M. (1988). Guía de campo de los hongos de Europa. Ed. Omega, Barcelona. Bon, M. (1990). Les Hygrophores. Doc. Mycol., mém, hors série N 1, Lille.
Bon, M. (1991). Les Tricholomes et ressemblants. Doc. Mycol., mém, hors série N 2, Lille.
Bon, M. (1992). Cle monographique des especes Galero-naucorioïdes. Doc. Mycol, Tome XXI, Fasc. Nº 84, Lille.
Bon, M. (1993). Les Lepiotes. Doc. Mycol., mém, hors série N 3, Lille. Brandub i altres ( 1990-1992). Cortinarius. Flora Fotographica. Photoflora.
Breitenbach, J. i Kräzlin, F. (1984-1994). Champignons de Suisse. Tome I-IV. Edition Mykologie, Lucerne.
Calonge, F.D. (1996). Claves de determinación de los Gasteromycetes epigeos ibéricos. Bol. Soc. Micol.
Madrid, 21, 359-373.
Candusso, M. (1997). Hygrophorus s.l. Ed Libreria Basso, Alassio.
Candusso, M. i Lanzoni, G. (1990). Lepiota s.l. Ed. Biella Giovanna, Saronno. Cappelli, A. (1984). Agaricus L.:Fr. (Psalliota Fr.). Ed. Biella Giovanna, Saronno. Cetto, B. (1978-1993). I Funghi dal vero. Vol. I-VII. Saturnia, Trento.
Conca, A. i altres (1997). Basidiomicets del carrascar de la Font Roja. Butll. Soc. Micol. Valenciana 3, 159-200.
Constantino, C. i Siquier, J.L. (1996). Els Bolets de les Balears. Ed. Micobalear, Palma de Mallorca. Courtecuisse, R. (1994). Les champignons de France. Ed. Eclectis, París
Dennis, R.W.G. (1978). Brithish Ascomycetes. J. Cramer, Vaduz
Farr, M.L. (1976). Flora Neotropica. Monograph nº16 : Myxomycetes. The New York Botanical Garden Bronx, Nova York.
Galli, R. (1996). Le Russule. Edinatura, Milà.
Garcia, F. i Conca, A. (1997). Ascomicets del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja (Alacant). Butll.
Soc. Micol. Valenciana 3, 57-76.
Gomez, J.; Ortega, A. i Moreno, B. (1995). Contribución al estudio micológico de la provincia de Cordoba. I Catálogo del Parque Natural de las Sierras Subbeticas y su entorno (Cordoba, sur de España). Bol. Soc.
Micol. Madrid 20, 225-267.
Gomez, J.; Ortega, A. i Moreno, B. (1999). Adiciones al catálogo del Parque Natural de las Sierras Subbéticas Cordobesas y su entorno (Cordoba, España). Bol. Soc. Micol. Madrid 24, 103-118.
Hawksworth, D.L. i altres (1995). Dictionary of the fungi. CAB International, Cambrigde.
Julich, W. (1989). Guida alla determinazione dei Funghi. Vol 2º (Aphyllophorales, Heterobasydiomycetes,
Gasteromycetes). Ed. Saturnia, Trento.
Kühner, R. i Romagnesi, H. (1953). Flore analytique des champignons supériers (Agarics, Bolets,
Chantarelles). Masson et Cie, Editeurs, París
Lado, C. (1993). Cuadernos de trabajo de Flora Micológica Ibérica, nº 7. Real Jardín Botánico, Madrid. López-Llorca, L.V.; Utiel Alfaro, J.C. i Honrubia, M. (1992). Hongos de Alicante. Universidad de
Alicante i CAM, Alacant.
Mahiques, R. (1996). Agàrics de la Comunitat Valenciana. 1. Butll. Soc. Micol. Valenciana 2, 39-65.
Mahiques, R. i altres (1999). Bolets de la Vall d’Albaida (vol. II) i d’altres comarques valencianes. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent.
Mahiques, R. i Ortega, R. (1997). Cortinaris de la Font Roja d’Alcoi. Butll. Soc. Micol. Valenciana 3, 77-157.
Maleçon, G. i Bertault, R. (1971). Chammpignons de la Peninsule Iberique. I, II, III. Acta Phytotaxonomica
