El mode: El morfema de mode expressa la manera com es realitza la idea expressada pel verb, és a dir, l actitud mental del qui parla:

1

6. El verb:

És l’element fonamental de l oració. No tenim oració sense Sintagma Verbal.

Totes les formes verbals tenen un element comú: el lexema verbal o arrel. Es tracta d’una part fixa de cada verb i que n’expressa el significat lèxic.

Cant-ar Tém-er Dorm-ir

Així, malgrat les variacions que veurem més endavant, totes les formes del verb tenen una part del seu significat comuna: la d’expressar una acció que es refereix a....

L’altre element que, amb l’arrel, constitueix una forma verbal és anomenat globalment auxiliaritat, i sol estar representat per morfemes que expressen diverses idees:

La persona: El morfema de la persona (cant-o cant-es, cant-a) relaciona el verb amb una persona gramatical: jo, tu, ell/ella, això/allò, nosaltres, vosaltres, ells/elles

El nombre: El verb no té gènere, però sí nombre. Per mitjà del

nombre una forma verbal indica el singular o el plural del subjecte. El morfema del nombre s’expressa, en la tercera persona, per l’absència o la presència de -n (Canta Canten, Cantava Cantaven)

El temps: Cada forma verbal expressa un moment diferent de l’acció. Aquesta diferència l’expressen amb el morfema del temps: Ara/present (cant-o), abans/ahir/passat (cant-ava),

després/demà/futur (cant-aré).

El mode: El morfema de mode expressa la manera com es realitza la idea expressada pel verb, és a dir, l’actitud mental del qui parla: El mode subjuntiu designa una acció o un estat no com a real sinó solament com a imaginat per fer-lo objecte d’una negació, volició, condició, desig,etc.: Que no vingui. Que vingui. Si hagués vingut. Amb el mode imperatiu donem una ordre: Vine!, Digui-me'l

Compte! El mode imperatiu només s’usa en oracions afirmatives. En oracions negatives fem servir el subjuntiu.

2

El mode indicatiu presenta l’acció o estat denotat pel verb com un fet real, no merament pensat: Ell ve, venia, vindrà, ha vingut. O la simple exposició d’una idea (A mi m’agraden els gossos)

El mode condicional implica una condició o suposició: Vindria si... L’auxiliaritat, el morfemes de persona, temps, mode, tant poden anar aglutinats amb l’arrel en una forma única: cantava, cantaran,

cantaríem; com separats: havia cantat, hauran cantat, vau cantar Aquesta distinció ens permet de distingir uns temps simples, d’uns altres de composts o perifràstics.

Per formar els temps compostos del verb, només hi intervenen l’infinitiu i el participi:

L’infinitiu: participa en la formació del temps pretèrit perfet perifràstic: Vaig+ INFINITIU (vaig comprar...) Vas+ INFINITIU Va+ INFINITIU Vam+ INFINITIU Vau+ INFINITIU Van + INFINITIU

Aquest temps, equivalent en tot al pretèrit perfet simple, es avui la forma més corrent i generalitzada al parlar d’arreu del domini

lingüístic, llevat del valencià. En la llengua escrita, la distinció perfet simple/perfet perifràstic té una clara connotació de forma culta/forma estàndard.

El participi: intervé en la formació de la resta dels temps compostos. Es formen amb la forma corresponent del verb haver (he, havíem, haureu, haguessin...)

6.1

Les conjugacions

Primera conjugació

1a conjugació: acabats en -AR com el verb cantar. Són gairebé tots regulars. Només els verbs anar i estar son verbs irregulars.

3

VERB

CANTAR

PRIMERA CONJUGACIÓ

TEMPS SIMPLES

INFINITIU cantar GERUNDI cantant

PARTICIPI cantat, cantada, cantats, cantades INDICATIU PRESENT canto cantes canta cantem canteu canten PRETÈRIT IMPERFET cantava cantaves cantava cantàvem cantàveu cantaven PRETÈRIT PERFET cantí cantares cantà cantàrem cantàreu cantaren FUTUR cantaré cantaràs cantarà cantarem cantareu cantaran CONDICIONAL cantaria cantaries cantaria cantaríem cantaríeu cantarien

4 SUBJUNTIU PRESENT canti cantis canti cantem canteu cantin PRETÈRIT IMPERFET cantés cantessis cantés cantéssim cantéssiu cantessin IMPERATIU

Canta canti cantem Canteu cantin

TEMPS COMPOSTS

INFINITIU PASSAT haver cantat

PRETÈRIT INDEFINIT he cantat has cantat ha cantat hem cantat heu cantat han cantat PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET havia cantat havies cantat havia cantat havíem cantat havíeu cantat havien cantat PRETÈRIT ANTERIOR haguí cantat hagueres cantat hagué cantat haguérem cantat haguéreu cantat hagueren cantat

5 INDICATIU PRETÈRIT ANTERIOR PERIFRÀSTIC vaig haver cantat vas haver cantat va haver cantat

vam haver cantat

vau haver cantat van haver cantat

PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC vaig cantar vas cantar va cantar vam cantar vau cantar van cantar FUTUR COMPOST hauré cantat hauràs cantat haurà cantat haurem cantat haureu cantat hauran cantat CONDICIONAL COMPOST hauria cantat hauries cantat hauria cantat hauríem cantat hauríeu cantat haurien cantat SUBJUNTIU PRETÈRIT PERFET hagi cantat hagis cantat hagi cantat hàgim cantat hàgiu cantat hagin cantat PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET hagués cantat haguessis cantat hagués cantat Haguéssim cantat haguéssiu cantat haguessin cantat Observacions:

Els verbs acabats amb –IAR precedit de consonat, con estudiar, canviar, esquiar... cal pronunciar sempre amb la i tònica les

persones 1a,2a i 3a del singular i 3a del plural en els tres presents. A més aquells en què l’última lletra del lexema és una vocal: suar, actuar,...porten una dièresi en el gramema(morfema gramatical) verbal de

6

les tres persones dels singulars i la tercera persona del plural del present de subjuntiu. Com que l’imperatiu es forma del subjuntiu, també en portaran la tercera persona del singular i del plural {(Lexema [de lèx(ic) i -ema, segons el model de fonema] Unitat de significació que constitueix l'arrel o tema d'una família de mots.) (FONEMA m [del gr. phṓnēma 'so de la veu, paraula'] Unitat funcional mínima[a],[b]… distintiva, no significativa, de la segona articulació del llenguatge, és a dir, del nivell

fònic.)}.Exemple: Present d’indicatiu Present de Subjuntiu Imperatiu

1a sg. Estudio suo estudiï suï ... ...

2a sg. Estudies sues estudiïs suïs estudia sua

3a sg. Estudia sua estudiï suï estudiï suï

1a pl. Estudiem suem estudiem suem estudiem suem

2a pl. Estudieu sueu estudieu sueu estudieu sueu

3a pl. Estudien suen estudiïn suïn estudiïn suïn

D’altra banda,cal saber que els verbs terminats en –aiar, -eiar, -oiar (com esglaiar, remeiar,acomboiar) redueixen a una sola i (escrita amb dièresi) les dues que , seguint estrictament el model de conjugació, caldria escriure-hi en certes persones del present de subjuntiu i de imperatiu: jo esglaï, tu esglaïs,ell esglaï, ells esglaïn; esglaï ell, esglaïn ells.

Segona conjugació

2a conjugació: acabats en -ER com el verb témer i acabats en -RE com el verb perdre. Gairebé tots son irregulars.

VERB

TÉMER

Segona CONJUGACIÓ

TEMPS SIMPLES

INFINITIU témer

GERUNDI tement

PARTICIPI temut, temuda, temuts, temudes

PRESENT temo tems tem temem temeu temen

7 INDICATIU PRETÈRIT IMPERFET temia temies temia temíem temíeu temien PRETÈRIT PERFET temí temeres temé temérem teméreu temeren FUTUR temeré temeràs temerà temerem temereu temeran CONDICIONAL temeria temeries temeria temeríem temeríeu temerien SUBJUNTIU PRESENT temi temis temi temem temeu temin PRETÈRIT IMPERFET temés temessis temés teméssim teméssiu temessin IMPERATIU ... temem tem temeu temi temin TEMPS COMPOSTS INFINITIU PASSAT haver temut PRETÈRIT INDEFINIT he temut has temut ha temut hem temut heu temut han temut

8 INDICATIU PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET havia temut havies temut havia temut havíem temut havíeu temut havien temut PRETÈRIT ANTERIOR haguí temut hagueres temut hagué temut haguérem temut haguéreu temut hagueren temut PRETÈRIT ANTERIOR PERIFRÀSTIC

vaig haver temut vas haver temut va haver temut

vam haver temut vau haver temut van haver temut

PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC vaig témer vas témer va témer vam témer vau témer van témer FUTUR COMPOST hauré temut hauràs temut haurà temut haurem temut haureu temut hauran temut CONDICIONAL COMPOST hauria temut hauries temut hauria temut hauríem temut hauríeu temut haurien temut SUBJUNTIU

PRETÈRIT PERFET hagi temut hagis temut hagi temut hàgim temut hàgiu temut hagin temut PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET hagués temut haguessis temut hagués temut haguéssim temut haguéssiu temut haguessin temut

El verb perdre es conjuga igual que el témer però en el futur i condicional fa:

9 Futur Condicional 1a sg. perdré perdria 2a sg. perdràs perdries 3a sg. perdrà perdria 1a pl. perdrem perdríem 2a pl. perdreu perdríeu 3a pl. perdran perdrien

Tercera conjugació

3a conjugació acabats en -IR: Els verbs pertanyents a la tercera conjugació poden seguir dos models: l’incoatiu com SERVIR o el coactiu o pur com DORMIR.

VERB

DORMIR

Tercera CONJUGACIÓ

TEMPS SIMPLES

INFINITIU dormir

GERUNDI dormint

PARTICIPI dormit, dormida, dormits, dormides INDICATIU PRESENT dormo dorms dorm dormim dormiu dormen PRETÈRIT IMPERFET dormia dormies dormia dormíem dormíeu dormien PRETÈRIT PERFET dormí dormires dormí dormírem dormíreu dormiren

10 FUTUR dormiré dormiràs dormirà dormirem dormireu CONDICIONAL dormiria dormiries dormiria dormiríem dormiríeu dormirien

SUBJUNTIU PRESENT dormi

dormis dormi dormim dormiu dormin PRETÈRIT IMPERFET dormís dormissis dormís dormíssim dormíssiu dormissin IMPERATIU ... dormim dorm dormiu dormi dormin

TEMPS COMPOSTS

INFINITIU PASSAT haver dormit PRETÈRIT INDEFINIT he dormit has dormit ha dormit hem dormit heu dormit han dormit PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET havia dormit havies dormit havia dormit havíem dormit havíeu dormit havien dormit PRETÈRIT ANTERIOR haguí dormit hagueres dormit hagué dormit haguérem dormit haguéreu dormit hagueren dormit

11 INDICATIU PRETÈRIT ANTERIOR PERIFRÀSTIC vaig haver dormit vas haver dormit va haver dormit vam haver dormit

vau haver dormit van haver dormit PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC vaig dormir vas dormir va dormir vam dormir vau dormir van dormir FUTUR COMPOST hauré dormit hauràs dormit haurà dormit haurem dormit haureu dormit hauran dormit CONDICIONAL COMPOST hauria dormit hauries dormit hauria dormit hauríem dormit hauríeu dormit haurien dormit SUBJUNTIU PRETÈRIT PERFET hagi dormit hagis dormit hagi dormit hàgim dormit hàgiu dormit hagin dormit PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET hagués dormit haguessis dormit hagués dormit haguéssim dormit haguéssiu dormit haguessin dormit

La gran majoria es conjuguen com servir per tant són incoatius(que conjuguen alguns temps amb l'increment d'un morfema que indica el començament d'una acció. 'Elegir' és un verb incoatiu.). La diferència amb dormir és que en les tres persones del singular i la tercera del plural del present d’indicatiu, del

present de subjuntiu i en el imperatiu afegeixen l’increment -EIX- entre el lexema i el gramema(morfema gramatical).

Present Indicatiu Present Subjuntiu Imperatiu

serveixo serveixi ... serveixes serveixis serveix

serveix serveixi serveixi

12

serviu serviu serviu

serveixen serveixin serveixin

Els verbs següents i llurs derivats s’han de conjugar com dormir: - ajupir, bullir, cruixir, dormir , esmunyir-se , fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, punyir,retrunyir, sentir, consentir (Compte! consento i no consenteixo), pressentir...

- eixir, tenir

- collir, escollir, recollir, cosir, escopir, sortir, tossir

Els verbs mentir, acudir, consumir, resumir, brunzir, accepten totes dues formes (mento, menteixo; acudo, acudeixo).

Els verbs assentir i dissentir es conjuguen seguint el model incoatiu: assenteixo, dissenteixo... Irregularitats ortogràfiques

Alguns verbs de la primera conjugació canvien l’última consonant del lexema a causa de la vocal que ve a continuació. Això passa en els verbs acabats en:

çar: Canvien ç per c ( començar, comences) jar: Canvien j per g ( pujar, pugues)

car: Canvien c per qu (picar, piques) gar: Canvien g per gu (regar, regues)

Els paradigmes dels temps verbals en què s’originen aquests canvis són: PRESENT D’INDICATIU començo pujo pico rego comences puges piques regues comença puja pica rega comencem pugem piquem reguem comenceu pugeu piqueu regueu comencen pugen piquen reguen

13 PRESENT DE SUBJUNTIU comenci pugi piqui regui comencis pugis piquis reguis comenci pugi piqui regui comencem pugem piquem reguem comenceu pugeu piqueu regueu comencis pugin piquin reguin

PRETÈRIT IMPERFET DE SUBJUNTIU

comencés pugés piqués regués

comencessis pugessis piquessis reguessis

comencés pugés piqués regués

comencéssim pugéssim piquéssim reguéssim comencéssiu pugéssiu piquéssiu reguéssiu comencessin pugessin piquessin reguessin IMPERATIU comença puja pica rega comenci pugi piqui regui comencem pugem piquem reguem comenceu pugeu piqueu regueu comencin pugin piquin reguin

En la segona conjugació trobem els verbs jeure, treure, néixer, péixer, que tenen la particularitat que quan la primera vocal del lexema és tònica s’escriu amb la vocal que es pronuncia; i quan és

àtona, amb a. (jec, jaiem; trec, traiem; neixo, naixem; peixo, paixem).

14

Els paradigmes dels temps verbals en què s’originen aquests canvis són:

PRESENT D’INDICATIU

jec trec neixo peixo

jeus treus neixes peixes

jeu treu neix peix

jaiem traiem naixem paixem jaieu traieu naixeu paixeu

jeuen treuen neixen peixen

PRETÈRIT IMPERFET D’INDICATIU

Els verbs jeure i treure fan tot l’imperfet amb e. (Jeia, jeies, jeia, jèiem, jèieu, jeien)

Els verbs néixer i péixer fan tot l’imperfet amb a.( paixia, paixies, paixia, paixíem, paixíeu, paixien)

FUTUR D’INDICATIU I CONDICIONAL

Tots els quatre verbs fan el futur amb a. (Paixeré, paixeràs, paixerà, paixerem, paixereu, paixeran. Paixeria, paixeries, paixeria,

paixeríem, paixeríeu, paixerien) PRESENT DE SUBJUNTIU

jegui tregui neixi peixi

jeguis treguis neixis peixis

jegui tregui neixi peixi

jaguem traguem naixem paixem

jagueu tragueu naixeu paixeu

jeguin treguin neixin peixin

15

Tots quatre verbs el fan amb a.( paixés, paixessis (o paixesses), paixés, paixéssim (o paixéssem), paixéssiu (o paixésseu),

paixessin (o paixessen). IMPERATIU

jeu treu neix peix

jegui tregui neixi peixi

jaguem traguem naixem paixem

jaieu traieu naixeu paixeu

jeguin treguin neixin peixin

De la tercera conjugació tenim els verbs sortir, tossir, cosir, collir,

escopir (i els seus derivats) que quan la vocal és tònica s’escriu u i quan és àtona s’escriu o.

Els paradigmes dels temps verbals en què s’originen aquests canvis són:

PRESENT D’INDICATIU

surto tusso cuso cullo escupo

surts tusses cuses culls escups

surt tus cus cull escup

sortim tossim cosim collim escopim sortiu tossiu cosiu colliu escopiu

surten tussen cusen cullen escupen

PRESENT DE SUBJUNTIU

surti tussi cusi culli escupi

surtis tussis cusis cullis escupis

16

sortim tossim cosim collim escopim sortiu tossiu cosiu colliu escopiu

surtin tussin cusin cullin escupin

IMPERATIU

surt tus cus cull escup

surti tussi cusi culli escupi

sortim tossim cosim collim escopim sortiu tossiu cosiu colliu escopiu

surtin tussin cusin cullin escupin

També les dièresis de determinats verbs de la tercera conjugació presenten alteracions. Per exemple, el verb agrair (conduir, traduir, construir...) PRESENT D’INDICATIU PERFET D’INDICATIU IMPERFET D’INDICATIU PRESENT DE SUBJUNTIU IMPERFET DE SUBJUNTIU IMPERATIU agraeixo, agraeixes, agraeix, agraïm, agraïu, agraeixen agraí, agraïres, agraí, agraíem, agraíeu, agraïren agraïa, agraïes, agraïa, agraíem, agraíeu, agraïen agraeixi, agraeixis, agraeixi, agraïm, agraïu, agraeixin agraís, agraïssis, agraís, agraíssim, agraíssiu, agraïssin ---, agraeix, agraeixi, agraïm, agraïu, agraeixin

L’infinitiu, gerundi, futur i condicional no porten mai dièresi.

6.2 Altres irregularitats verbals

Alteracions a la terminació

Terminació diferent a la 1a persona del present d’indicatiu: quan un verb té una arrel o lexema diferent del de l’infinitiu. Exemple:

fer: jo faig voler: jo vull viure: jo visc poder: jo puc veure: jo veig saber: jo sé

17

anar: jo vaig haver: jo he (o haig) conèixer: jo conec vendre: jo venc

En canvi, no és aquest el cas dels verbs donar: jo dono, cabre: jo cabo...

Formes -a, -es, -en al present de subjuntiu, en comptes de -i, -is, -in (temi, temis, temi temem, temeu, temin): és el cas dels verbs SABER i

CABRE.

jo sàpiga, tu sàpigues, ell sàpiga, ells sàpiguen

jo càpiga, tu càpigues, ell càpiga, ells càpiguen

Terminació -es a la 2a persona de l’imperatiu: quan la 2a persona de l’imperatiu té el mateix lexema que les formes del present de

subjuntiu.

dir: (digui) digues saber (sàpiga) sàpigues estar (estigui) estigues

tenir (tingui) tingues (però també té i ten) voler (vulgui) vulgues

poder (pugui) pugues ésser (sigui) sigues

Canvis de conjugació: alguns verbs canvien, en determinats temps, les terminacions pròpies de la seva conjugació per les dels temps equivalents d’una altre.

(pretèrit imperfet de subjuntiu) (pretèrit perfet d’indicatiu) (participi)

tenir i venir tingués, vingués... tingueres, vingué... tingut, vingut... estar estigueres, estigué Alteracions a l’arrel

18

La velarització: un nombre considerable de verbs (sobretot de la segona conjugació) tenen la 1a persona del present d’indicatiu acabada en el so velar [k] (que transcrivim ortogràficament -C ). Aquest fet indica que una sèrie de temps i formes verbals d’aquests verbs tenen el lexema o arrel "velaritzat", és a dir, reforçat amb una velar: generalment gu.

caure: caic conèixer: conec

aprendre: aprenc estar: estic

viure: visc venir: vinc

Els verbs són els següents:

A. Verbs acabats a l’infinitiu en -LDRE, -NDRE i -LER (excepte voler):

- moldre, valdre, resoldre...

- aprendre, comprendre, estendre, entendre, pondre, respondre, fondre...

- valer, soler...

B. Verbs acabats a l’infinitiu en -URE (excepte veure):

caure, moure, seure, treure, riure, creure, escriure, coure, distreure...

C. Altres verbs:

conèixer i aparèixer (i derivats: desconèixer, desaparèixer...) estar, dir, dur, poder, tenir i venir (i derivats)

La particularitat més notable d’aquests verbs és que conserven el mateix lexema velaritzat (c/gu) als temps següents:

present d’indicatiu present de subjuntiu imperfet de subjuntiu pretèrit perfet d’indicatiu aprenc aprengui aprengués aprenguí resolc resolgui resolgués resolguí

19

caic caigui caigués caiguí

visc visqui visqués visquí

conec conegui conegués coneguí

aparec aparegui aparegués apareguí

estic estigui estigués estiguí

dic digui digués diguí

duc dugui dugués duguí

puc pugui pugués puguí

tinc tingui tingués tinguí

vinc vingui vingués vinguí

I, a més, tenen el mateix lexema a les persones 3a (singular i plural) i 1a del plural de l’imperatiu (formades a partir del subjuntiu).

Els imperatius d’aquests verbs seran:

aprendre aprèn aprengui aprenguem apreneu aprenguin resoldre resol resolgui resolguem resoleu resolguin

valer val valgui valguem valeu valguin

caure cau caigui caiguem caieu caiguin

viure viu visqui visquem viviu visquin

conèixer coneix conegui coneguem coneixeu coneguin

aparèixer apareix aparegui apareguem apareixeu apareguin

estar estigues estigui estiguem estigueu estiguin

dir digues digui diguem digueu diguin

dur duu (o

20

poder pugues pugui puguem pugueu puguin

tenir

té (ten o

tingues)

tingui tinguem teniu (o

tingueu) tinguin

venir vine vinguin vinguem veniu vinguin Així, doncs, l’organigrama de funcionament (pel que fa a les arrels o lexemes) de l’imperatiu en català, seria: l’arrel de la 2a persona del singular serà la mateixa que la de la 2a persona del plural, i l’arrel de la 3a persona del singular serà igual que la de la 1a i 3a del plural. Es consideren vulgarismes els infinitius i gerundis velaritzats; per tant, cal dir podent, volent, cabent, sabent, havent, tenint, valent... Alguns verbs velaritzen també el participi: caigut, mogut, segut, rigut, cregut, assegut, conegut, aparegut, degut, mantingut, reconegut, begut, pogut, volgut, calgut, valgut, viscut, jagut... El verb ESCRIURE s’aparta dels models velaritzats que hem donat a l’imperfet d’indicatiu: escriví, escrivissis... (preferibles a escrigués, escriguessis), i al perfet d’indicatiu: escriví, escrivires... (preferibles a escriguí, escrigueres)

Altres canvis a l’arrel: En els verbs acabats en -URE

a. Supressió de la u: riure rient

coure coent

b. Canvi de u per i: caure caient

creure creient

seure seient

treure traient

distreure distraient

21 veure veient c. Canvi de u per v: moure movent beure bevent deure devent ploure plovent

Aquests canvis al gerundi solen afectar també:

1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu: riem, rieu (riure); caiem, caieu (caure)

Imperfet: movia, movies...(moure)

2a persona del plural del imperatiu: rieu, caieu, moveu...

6.3 FORMES VERBALS NO PERSONALS

Aspectes morfològics

Les formes verbals no personals no tenen els morfema de nombre,

persona y temps.

Són l’infinitiu, el gerundi i el participi

.

Amb l’infinitiu ,el gerundi i el participi es formen els temps

composts (he comprat, havia agafat, he pogut comprar). En aquests temps composts el primer element sol expressar els diversos

morfemes d’auxiliaritat i el segon és un infinitiu, un gerundi o un participi.

En català, les terminacions d’aquestes formes indiquen ja si es tracta:

d’un infinitiu: -R / -RE plegar, caure, dormir d’un gerundi: -NT plegant, caient, dormint

22

Cada conjugació té la seva vocal temàtica. Així: Primera conjugació: vocal temàtica A

Segona conjugació: vocal temàtica E (excepte els participis que canvien la E per U)

Tercera conjugació: vocal temàtica I

Les formes verbals no personals s’utilitzen en els casos següents: 1. Temps compostos: he comprat, vaig dir

2. Perífrasis verbals: pot comprar, ha de venir 3. Substantiu: l’infinitiu. Fumar és perjudicial 4. Adverbi: el gerundi. Vés-hi corrents

5. Adjectiu: el participi. Cantava mig adormit

6. Nucli d’oracions subordinades: En arribar els nois a casa, van veure la mare

Les perífrasis verbals

El verb anteposat, a més de l’auxiliaritat, afegeix matisos de modalitat al grup verbal

1a) PERÍFRASIS D’INFINITIU

A. D’obligació:

HAVER DE + infinitiu Heu d’estudiar més CALDRE + infinitiu Calia dir-ho a en Pere CALDRE + que + oració Cal que t’afanyis

Compte! Hem d’evitar perífrasis d’obligació com tenir que o tenir de. Un altre possibilitat és:

23

Era necessari fer-lo desaparèixer SER NECESSARI + que + oració

Era necessari que el fessin desaparèixer B. De probabilitat:

DEURE + infinitiu Deuen ser a casa

SER + PROBABLE És probable que siguin a casa

Compte! Convé evitar els verbs en temps futur per indicar la

probabilitat, ja que es tracta d’un calc del castellà (Incorrecte: Seran a casa. Correcte: Deuen ser a casa)

C. De possibilitat:

PODER + infinitiu Poden caminar hores

SER + POSSIBLE És possible que caminin hores

D. D’imminència:

ANAR + a + infinitiu

COMENÇAR + a + infinitiu

ESTAR A PUNT DE + infinitiu

També poden expressar el començament de l’acció :

ANAR A Anava a disparar

COMENÇAR A Comenceu a escriure

POSAR-SE A No us poseu a jugar ara O el final:

ACABAR DE Acabo de veure’l passar

DEIXAR-SE DE De sobte, va deixar de cantar O una acció repetida o acostumada:

24

ACOSTUMAR DE/A

Acostuma de/a marxar cinc minuts abans

TORNAR A: Tornen a passar amb el seu cotxe O una acció aproximada:

VENIR A

Vénen a representar un centenar llarg de cotxes

E. D’intencionalitat:

VOLER + infinitiu Volíem anar a la costa

I finalment, amb les perífrasis FER + infinitiu (Fes copiar aquest document);GOSAR + infinitiu (No gosa treure la cara), indiquem altres matisos de modalitat dels verbs catalans com donar l’ordre de, atrevir-se a.

2a) PERÍFRASIS DE GERUNDI ESTAR + gerundi

Expressa la duració d’una acció Estic llegint una novel—la

ANAR + gerundi

Indica una acció reiterada Si ho va fent com ara, anirem bé

CONTINUAR + gerundi

Marca el caràcter continuatiu d’una acció

En Pere va continuar menjant com si no passés res

25

Amb els verbs QUEDAR / DEIXAR / RESTAR + participi podem indicar la conseqüència d’una acció

L'ús del gerundi

El gerundi és una forma verbal equivalent a l’adverbi o a una oració subordinada adverbial.

Com a oració subordinada adverbial, el gerundi sempre ha d’expressar un fet simultani o anterior al del verb principal: Va caure anant a l’escola

Podem reconèixer que és ben emprat si el podem posar davant de

l’oració sense que en canviï el sentit:

Anant a l’escola, va caure

Són mots invariables que serveixen de nexe subordinant entre paraules. És remarcable el paper d’enllaç que fan entre el complement verbal y el verb.