• No se han encontrado resultados

HACIA DIOS, POR EL AMOR Y LA CIENCIA

N/A
N/A
Protected

Academic year: 2022

Share "HACIA DIOS, POR EL AMOR Y LA CIENCIA"

Copied!
102
0
0

Texto completo

(1)

HACIA DIOS, POR EL

AMOR Y LA CIENCIA

(2)

“Justa, evidente, fácil y sencilla

se ostenta la verdad sin duda alguna;

en él la preferencia á nadie humilla, ni existen preeminencias de fortuna;

que en el Espiritismo sólo brilla la nobleza del alma y no la cuna, porque el espiritista es el obrero del único progreso verdadero.”

Amalia Domingo Soler,

Ramos de Violetas.

*A la portada podem observar, de esquerra a dreta i de dalt a baix: una interpretació del que podria haver estat una de les primeres sessions d’espiritisme, amb una taula giratòria; José M. Fernández Colavida, propagandista de la doctrina espiritista a l’Espanya del segle XIX; una altra sessió de taula giratòria; dues fotografies d’Amalia Domingo Soler, lluitadora i carismàtica, famosa espiritista, impulsora del feminisme social; Allan Kardec, codificador de la doctrina espiritista; Chico Xavier, mèdium brasiler del segle XX; i, finalment, les germanes Fox, les quals van viure a Hydesville els fenòmens que donaren l’empenta necessària a l’espiritisme per al seu desenvolupament.

(3)

1

Índex

1. Introducció...2

2. Ideari i funcionament de l’espiritisme al segle XIX...4

3. Història del moviment espiritista al món i a Catalunya (segle XIX i principis del XX)...16

4. Figures representatives de la doctrina espiritista del segle XIX...30

4.1. Allan Kardec...30

4.2. José María Fernández Colavida...33

4.3. Amalia Domingo Soler...37

5. La presència de l’espiritisme a la Biblioteca Víctor Balaguer...44

6. Espiritisme durant el segle XX i actualitat...57

7. Espiritistes a la Barcelona actual...68

7.1. Les tombes de Montjuïc...68

7.2. El funcionament d’un centre a dia d’avui...70

8. Conclusions...77

9. Bibliografia...81

10. Webgrafia...83

11. Apèndix...89

(4)

2

1. INTRODUCCIÓ

Els llibres de text actuals, aquells amb els quals aprenen els joves d’avui dia, no contenen tot el que representa la història. Afanyats per aprendre els fets més importants d’una època determinada i poder aprovar la selectivitat, els estudiants de batxillerat s’obliden de la complexitat d’allò que llegeixen. Darrere d’aquelles paraules s’amaga una gran societat amb milions de persones, cadascuna de les quals representa un món particular, ple d’idees, somnis i esperances. Quan estudiem un conflicte bèl·lic, per exemple, cadascun dels individus que perd la vida és igual a una petita estrella en el cel que s’apaga. Si la comparem amb el conjunt de l’univers ens sembla un no-res, però en realitat és un gran cos celeste que a poc a poc perd la seva llum. El mateix passa amb les persones, podríem pensar d’un petit individu defallint que, comparat amb tota la gent que ha mort al llarg de la història, aquest no és res.

Aplicant la mateixa metàfora als moviments que es desenvolupen en diferents èpoques, n’hi ha alguns que han passat desapercebuts perquè han sigut “apagats” a la força. Es descarten com a poc importants, ja que només representen una petita llum en la gran constel·lació d’un segle. Però sense aquesta peça, el conjunt d’estrelles es troba incomplet, perd sentit. L’espiritisme és un moviment socioreligiós que ajudà la gent del segle XIX a trobar un nou camí mitjançant el qual podien expressar-se. El sector més oprimit de la societat, deixant de banda els burgesos curiosos per les comunicacions amb el més enllà, que també formen part del moviment espiritista, trobà en les ànimes dels difunts el mitjà per obrir el seu pensament a l’entorn canviant que l’envoltava.

L’objectiu principal d’aquest treball de recerca és recuperar i donar el valor que es mereix a l’espiritisme, a través de l’explicació de totes les qüestions que el posicionen com a un dels elements innovadors del segle XIX i motor d’alguns dels canvis que experimentà la societat. L’objectiu secundari, que també serveix a la causa de revalorar el moviment espiritista, és observar com ha evolucionat fins arribar als nostres dies. Així doncs, les preguntes que respondrem són: Què és l’espiritisme? Com ha canviat la nostra societat? Continua viu en l’actualitat?

(5)

3

Per assolir aquests objectius, primer explicarem sobre quines bases funciona l’espiritisme del segle XIX, seguirem amb la història del moviment pel que fa a les dues primeres etapes (sorgiment i època d’esplendor, segona meitat del s. XIX i principis del XX), continuarem amb les figures més representatives del moviment durant aquest període, les quals ens ajudaran a entendre com replantejaven la societat les persones espiritistes, per després passar a donar exemples d’algunes obres rellevants per a la doctrina espiritista dins el marc espanyol, a través del Museu Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, prosseguint amb l’evolució de l’espiritisme durant la segona meitat del segle XX fins arribar al segle XXI (tercera etapa de la seva història) i acabant amb la petjada de l’espiritisme a la Barcelona actual. Seguim, per tant, la metodologia deductiva, passant dels aspectes generals del moviment, com les bases i la història, fins als aspectes més concrets, com la presència al Víctor Balaguer o els i les espiritistes que podem trobar a la ciutat comtal avui dia.

Els apartats que desenvoluparem ens permeten demostrar la importància del moviment espiritista perquè, com veurem, són la prova del replantejament que aquest presenta de la societat contemporània a les persones espiritistes, de com aquestes van lluitar contra tot l’establert per defensar els seus ideals de caritat i espiritualitat, sempre des del punt de vista que ells (així com alguns premis Nobel del segle XIX) consideraven científic, seguint el lema que una de les dones més importants i carismàtiques d’aquest moviment establí, com veurem més endavant: “Hacia Dios, por el amor y la ciencia”.

(6)

4

2. IDEARI I FUNCIONAMENT DE L’ESPIRITISME AL SEGLE XIX

Abans de començar a escriure sobre el moviment socioreligiós que constitueix l’espiritisme, m’agradaria demanar al lector d’aquest treball d’investigació que mantingui la ment oberta. L’imaginari cultural establert al cap de cadascun de nosaltres a través dels mitjans de comunicació, la família, el sistema educatiu i, en resum, tot el nostre entorn, ens predisposa a jutjar qualsevol fenomen, a priori considerat com irracional, amb duresa i escepticisme. Si bé les pràctiques espiritistes són considerades per la ciència actual (distant de la ciència present al segle XIX, temps en què l’espiritisme com a tal es desenvolupa) com un sistema de símbols que no representa cap realitat, ja que no hi ha proves empíriques i cent per cent verificables de l’existència d’un món espiritual ni probablement n’hi haurà, la visió d’aquest moviment des d’un punt de vista social podria portar-nos a descobriments vertaderament interessants. Trobem que al costat de les pràctiques mediúmniques es desenvolupen tot un seguit de demandes de caire social, una protesta gairebé revolucionària per la situació de explotació patida pel sector majoritari de la població, els obrers i les obreres, com a conseqüència de la revolució industrial i les revolucions liberals, les quals deixen el poder en mans de la minoria, la burgesia. Per parlar d’aquesta relació, primer hem d’explicar què és el trànsit mediúmnic, com es dona i com la societat pot expressar-se a través d’aquest. Però abans de profunditzar en aquesta qüestió hem de reiterar la necessitat d’una ment oberta per tractar el tema que ens ocupa. Estudiarem aquest moviment com a eina d’expressió de la convulsa societat del segle XIX, estudiarem el seu caràcter social des d’un punt de vista antropològic i històric, i no pas des d’un punt de vista crític pel que fa a la realitat de les “possessions” del cos de la persona que fa de mèdium per part de “les ànimes dels difunts”.

Passem ara a parlar de l’activitat mediúmnica. L’espiritisme de mitjans del segle XIX no depèn d’un llibre sagrat, no s’organitza, no s’institucionalitza, no recull uns ritus específics ni els seus practicants disposen d’un missatge definit que s’hagi de predicar.

Llavors, quina és l’eina que utilitzen per comunicar-se, com sorgeixen les primeres activitats espiritistes? A través del cos. El cos del/la mèdium és allò que uneix el món celestial i el terrenal, el cos del/la mèdium es imbuït pels esperits provinents del més

(7)

5

enllà i aquests parlen a través de la persona. Sembla difícil d’entendre i acceptar aquesta visió de la realitat, allò que els espiritistes defensen que ocorre en les seves sessions. Però com hem dit amb anterioritat, ho hem de visualitzar des del punt de vista antropològic. I per fer això són molt rellevants les tesis de Durkheim (els pensaments del qual s’entenen millor ajudant-se de les tesis de Marcel Mauss) i de Weber, així com les idees que cadascun defensa: l’efervescència i el carisma, respectivament. Poden semblar paraules quotidianes amb un contingut conegut bé per tots nosaltres, però si les entenem amb el significat que els seus pensadors van idear, cobraran sentit en el context espiritista. Comencem amb l’efervescència.

Per entendre aquest concepte, ens hem de traslladar al temps en què les societats s’organitzaven en tribus, al temps dels antics xamans, o als pobles de regions en vies de desenvolupament, com Àfrica, on encara existeixen tribus d’aquesta índole. Bé, situem-nos en el moment en què els membres de la tribu ballen entorn al foc. La música, el ritme constant dels tambors, la llum taronja, vermella i groga de les flames.

Màscares que oculten el rostre de cadascuna de les persones. El ball s’intensifica, s’accelera... En aquest context el cos de les persones es fon en un de sol. El cos d’aquestes persones s’uneix en un, el cos social en el seu estat més pur. I en aquest moment d’allò que podríem anomenar efervescència, el que per a nosaltres és irreal pot semblar totalment realitzable, el món celestial o religiós, el món més enllà del nostre es fon amb el terrenal.

Una cosa similar és el que té lloc en les sessions d’espiritisme i en el desenvolupament del mateix moviment a la societat de mitjans i finals del segle XIX, una societat sacsejada pels canvis que pateix. Això no vol dir que els espiritistes ballin al voltant del foc evocant ritus mil·lenaris. El que ens mostra és com, a través de la unió de cadascun dels individus que participen amb el mèdium, es pot arribar a un estat en què, a través del cos, s’expressen les convulsions del grup de persones participants i, al mateix temps, de tota la societat. Una societat efervescent com és aquella del segle XIX, que pateix constants canvis i uneix els obrers sota l’opressió d’un mateix grup, la burgesia. I l’eina que expressa l’efervescència dels individus que conformen la societat és el cos del o la mèdium. El cos de les persones pot servir com a mitjà per representar el que viu un col·lectiu en una època determinada, ja que és un reflex de les normes que la

(8)

6

societat implanta a l’ésser humà. Si aquest pot expressar-se amb major llibertat, major serà la distensió del seu cos, a l’igual que la seva manera de parlar també canviarà. En contrast, en un medi opressor (com el que patien els espiritistes del segle XIX) el cos, al igual que el seu posseïdor, estarà molt més reprimit. El trànsit mediúmnic constitueix l’oportunitat de fugir d’aquest tancament, un moment on el cos ja no pertany a la persona, pertany als esperits que el posseeixen, i per tant es veu alliberat del constrenyiment que abans patia.

Trobem un exemple d’aquest fet en el cas d’algunes mèdiums femenines, que quasi superen els mèdiums masculins en nombre. S’han trobat registres de sessions mediúmniques on les dones, investides per un esperit, han demanat tabac o alcohol, elements totalment prohibits a les dones en l’època que ens ocupa. I no només això, es parla d’espiritistes pertanyents a les classes baixes capaços de parlar en altres llengües, escriure poesia, música i, fins i tot, dibuixar com a experts i expertes. Així se’ns mostra com el trànsit viscut per les persones espiritistes els permetia expressar o realitzar actes que estaven prohibits per a ells i elles, els seus cossos eren l’eina per expressar allò que estava fora del seu abast. I queda clar, com més tard demostrarem, que realment ho feien pensant i actuant com si estiguessin posseïts per un esperit i no de manera conscient.

La pràctica mediúmnica i el mateix moviment espiritista reprodueixen la societat en la qual es desenvolupen, són el retrat d’una societat heterogènia amb contrastos tan clars com el que suposa el major desenvolupament tècnic que la humanitat havia viscut fins aquell moment, el qual es dona gràcies a la misèria, la fam i la explotació de la majoria de la població. L’espiritisme contesta a aquesta jerarquització tan clara, sorgida de les revolucions liberals, amb una estructura de poder totalment horitzontal.

No hi ha cap autoritat, ningú està per sobre dels altres i cada grup espiritista dirigeix el seu funcionament de manera individual. Però si que hi ha una persona, que podríem anomenar carismàtica (com Weber exposa i abans hem esmentat) que té una especial rellevància dins el grup espiritista. I aquest, com hem pogut observar, és la persona que fa de mèdium.

(9)

7

Entenem com a carisma (dins del context de les tesis de Weber, aplicat a la sociologia/antropologia) la capacitat que atribuïm a una persona de ser capaç de realitzar accions que considerem sobrehumanes, o almenys que no estem acostumats a veure tots els dies, i converteixen la persona en un individu realment especial, al qual la gent que l’envolta pot veure com un líder, però no com l’autoritat (en el cas del carisma en context de l’espiritisme). El reconeixement del carisma es duu a terme pel conjunt de la societat que envolta la persona carismàtica, i cap autoritat pot atorgar-lo.

A l’igual que una persona desenvolupa aquest carisma, també el pot perdre, ja que es basa en el reconeixement social. Per exemple, els i les mèdiums (si es poden anomenar així) que cobren per la seva tasca, o aquells que directament no creuen en el que fan sinó que enganyen i són descoberts, són rebutjats pel conjunt de les persones interessades en aquestes pràctiques. Al començament, quan l’espiritisme comença a desenvolupar-se arreu del món (a mitjans del s. XIX) a través de diverses publicacions i d’experiències viscudes per diferents persones, constatem de que les persones identificades com a mèdiums eren escollides per carisma.

Hem estudiat (superficialment) com funcionen les pràctiques mediúmniques i ara veiem com van sorgir. A les persones que semblaven haver tingut una experiència de comunicació amb el més enllà se’ls atribuïa progressivament aquesta capacitat sobrenatural, i així augmentava la confiança que la gent els tenia. Per aquesta raó parlem de carisma quan sorgeix el moviment, però a patir que Allan Kardec organitzi els coneixements espiritistes recollits fins al moment en la seva obra, durant la segona meitat del s. XIX, la cosa canvia. A mesura que creix l’espiritisme es comencen a formar els primers grups i els mèdiums tenen mentors que els ensenyen i ajuden a desenvolupar les seves habilitats.

Aquests grups acaben evolucionant en centres, els membres dels quals es reuneixen periòdicament en un mateix lloc (encara que a vegades la persecució patida pel moviment provocarà reunions clandestines, i es realitzen moltes sessions a cases particulars). Hem de distingir aquí entre l’espiritisme americà i l’espiritisme europeu. El conjunt de les persones espiritistes reconeixen les idees d’Allan Kardec com la base per a la seva ideologia, però cada grup té autonomia per realitzar les sessions i reunir-se segons allò que acordin les persones que el formen. D’aquesta manera, ens trobem

(10)

8

amb un moviment heterogeni, que no és controlat per cap institució superior. Als Estats Units, influenciats en part pels escrits de Jackson Davis (espiritista i místic nord- americà uns anys anterior a Kardec) van construir esglésies d’ideologia espiritista, on fins i tot parlaven de l’evangeli catòlic, vist des del seu punt de vista. També trobarem punts de contacte amb el cristianisme a Europa i a Espanya, però el moviment a l’altre costat de l’oceà Atlàntic es distancia més de l’Església que el nord-americà.

Ens centrarem a partir d’ara en el moviment a Europa, concretament a Espanya. Els centres que trobem aquí són totalment independents els uns dels altres. Es comuniquen entre ells i, com hem dit, segueixen uns màxims establerts pel pare de la seva ideologia, Allan Kardec, però a l’hora de realitzar les seves sessions tenen llibertat plena. Aquestes, un cop l’espiritisme s’assenta, funcionen sovint de la següent manera (cal tenir en compte que parlem del temps a partir dels anys 60/70 del segle XIX, l’espiritisme evoluciona molt des de l’origen fins a aquest punt, on es troba més o menys sistematitzat o en procés de sistematització).

Dins el grup que es reunia és imprescindible la presència d’un/a o més mèdiums, ja que són la clau per a la comunicació amb els esperits. Dins aquests trobem diferents tipus: n’hi ha d’intuïtius, d’escriptors, de parlants, de dibuixants, de múltiples...1 A vegades s’utilitzen, per exemple, un d’intuïtiu que inicia la comunicació amb els esperits i un d’escriptor que mitjançant l’escriptura automàtica reprodueix allò que l’ens vol expressar. També pot passar que l’existència de dos o més mèdiums en una mateixa sessió produeixi interferències entre ells o elles, i fins i tot s’han donat casos de suposades converses entre esperits mitjançant dos/dues mèdiums.

Per començar la sessió, els membres que hi participaven acostumaven a llegir un fragment d’algun text d’interès comú per a tots. Això els permetia, segons deien, establir una millor comunicació amb els esperits i, si tenien sort, aconseguir l’aparició d’un que els pogués aportar informació sobre temes relacionats amb allò llegit. A vegades eren nens i nenes, fills/es d’alguna persona espiritista, qui recitaven i fins i tot escrivien aquests textos. L’espiritisme era present en la vida d’aquests joves des de ben petits, i es pensa que un dels principals nuclis de transmissió de l’ideari espiritista

1 Horta, Gerard (2004): Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Edicions de 1984, Barcelona. Pàg. 257.

(11)

9

era la pròpia llar, fet que podria haver permès la supervivència del moviment a la dictadura franquista, encara que quedà molt reduït.

Durant les sessions mediúmniques no sempre s’aconseguia establir comunicació amb els desencarnats (nom que reben els esperits, persones que han perdut el seu cos després de la mort) o es trobava vàlid allò que aquests transmetien. Kardec descrivia al seu Llibre dels esperits tota una escala d’ens que podien aparèixer durant les sessions, uns que anomenava evolucionats i uns altres de menys. Algunes de les persones que feien de mèdiums parlen dels perills que comporta l’aparició d’un d’aquests éssers provinents d’un grau baix de l’escala evolutiva dels esperits. Els individus espiritistes no creien en el dimoni o l’infern, no estem parlant de possessions com les que apareixen a les pantalles del cinema. Les persones que patien l’investiment d’un esperit poc evolucionat eren anomenats “esperitats” (“obsesados” en castellà). Normalment, l’ens no volia abandonar el cos de les persones que actuaven de mèdium i aquest o aquesta havia de ser tractat de manera especial per ser alliberat. Amalia Domingo Soler parla a les seves memòries2 del que significaven per a ella aquestes sessions de guariment.

Ens explica com totes les comunicacions establertes amb esperits evolucionats li produïen una alegria inexplicable, però aquelles en què el mèdium patia l’investiment d’un ens poc evolucionat eren terribles.

Si bé aquest no és un cas comú dins el moviment, la comunicació amb desencarnats més o menys evolucionats depèn de la preparació tècnica i moral d’aquells i aquelles que feien de mèdium. La relació exponencial entre el sentit i la pràctica de la moral de la persona que és investida i la categoria de l’esperit que l’investeix queda clara en nombroses publicacions espiritistes. No hi ha un déu que castigui amb l’infern si la teva moral no és de determinada manera, si no et comportes com l’Església catòlica vol que et comportis, sinó que del teu comportament dependrà la teva eficàcia com a mèdium.

Un cop acaba la sessió, els espiritistes que l’han realitzat parlen sobre els fets ocorreguts. Sobre la utilitat de la comunicació rebuda, sobre els esperits que han aparegut. Com hem dit, a vegades es rebutja allò obtingut per diverses raons, que

2 Horta (2004). Pàg. 252.

(12)

10

poden anar des de no ser de cap interès per a la comunitat fins que es consideri els esperits falsos o enganyosos.

Així doncs, les persones espiritistes no consideraven els esperits com a ens superiors que havien d’adorar. Eren persones, com ells, que havien passat a la vida eterna i amb els quals es podien comunicar. Aquest és un punt d’inflexió amb el catolicisme i moltes altres religions. Dins l’espiritisme, aquells que no són mèdiums són considerats igual que els que ho són, malgrat la seva rellevància dins el moviment, i al seu torn, els mèdiums no són inferiors ni superiors als esperits que els envesteixen. Sí que es parla de déu, però com un concepte més aviat filosòfic. Era el principi i el final, allà d’on tots venim i allà on tots anem. També parlen de Jesucrist, però com l’exemple d’ànima perfecta. Per als espiritistes, Jesús va ser l’esperit més perfecte en trepitjar la terra, i tots hauríem de seguir el seu exemple. Però no estudien les seves paraules com les d’un ésser superior i inassolible. És a dir, la línia que separa els diferents esglaons de l’espiritisme és horitzontal, a diferència del cristianisme on el pecador és inferior al capellà, i tots els mortals estan supeditats a déu com a ens superior, i només l’Església pot fer d’intermediari entre aquest i els mortals.

L’espiritisme critica aquest paper intermediari, la poca llibertat que tenen les persones d’interpretar la religió i viure-la com elles creguin, tot l’artifici establert al voltant de la creença, els rituals, la relació de l’Església catòlica amb les esferes superiors... I sempre hem de tenir present el context històric. Ens trobem al segle XIX, on el grup eclesiàstic estava deixant de formar part dels grups privilegiats, on la gent començava a mirar-la amb ulls crítics i per primera vegada el seu poder trontollava. Una època on encara existia la Inquisició i moltes persones religioses no ho eren pas per la seva fe. D’aquí prové el conflicte entre l’Església i l’espiritisme. Sumem a més que el catolicisme, veient que el seu poder podia perillar, va exercir molta pressió contra el moviment des del principi, i això provocà que els espiritistes el rebutgessin. De fet, una part dels espiritistes provenen d’aquesta religió o del protestantisme, cansats de la monopolització que l’Església fa del sagrat, de com és utilitzada com a mecanisme de control social i del seu abús de poder.

(13)

11

Així l’espiritisme entra a formar part dels moviment lliurepensador, dins el qual es relacionà especialment amb els moviments maçó i anarquista. Encara que són moltes les diferències que distancien aquests corrents de l’espiritisme, també trobem diversos punts de contacte, i és que els tres lluiten per un canvi revolucionari de la societat. No podem entendre el moviment que ens ocupa només com la cerca de consol per la mort, la necessitat de sentir que hi ha alguna cosa més enllà, no ens podem fixar només en l’àmbit religiós o místic, sinó que hem d’observar-lo en tot el seu conjunt.

Els espiritistes no es consideren d’una pàtria, no es creien espanyols, catalans o francesos (almenys així ho deia l’ideari establert al primer congrés internacional espiritista, de 1888). Els i les membres d’aquest moviment expressen que la seva pàtria és l’univers, fet que explica el seu antimilitarisme. No són partidaris de les guerres entre nacions pels interessos de cada país o entre ciutadans d’un mateix territori. Es van manifestar obertament contra els conflictes bèl·lics i van compartir aquest punt d’unió amb alguns sectors de l’anarquisme i la maçoneria. També es manifestaren en contra del procés de Montjuïc, la llei de 1896 de repressió de l’anarquisme o la pena de mort.

Un altre punt de contacte entre anarquistes i espiritistes és la idea de revolució social a partir de la individual. Sumant el fet que, per aconseguir comunicar-se amb esperits més evolucionats, era necessari un procés de millora moral per part del mèdium. Els espiritistes creien que els membres pertanyents al seu moviment havien de cercar un bon comportament per arribar a millorar la societat. Només aconseguirien el canvi si, abans, es canviaven ells i elles mateixos/es. Queda clar que, com qualsevol moviment, les persones que l’integraven no deixaven de ser això, persones, i individus de tot tipus en formaven part. Però en general, aquesta idea de canvi és visible en les múltiples accions que emprèn l’espiritisme, sobretot a Catalunya, idea a la qual tornarem més tard per veure les tasques socials que duien a terme. Així es va relacionar aquest moviment amb l’anarquisme i la maçoneria, encara que tenien idees molt diferents en diversos àmbits i van realitzar debats al respecte.

L’últim punt de contacte que esmentarem és el referent al feminisme. L’espiritisme és un dels moviments amb més participació femenina a l’època i fins i tot s’arriba a dir

(14)

12

que el feminisme laic català neix de l’espiritisme3. La quantitat de mèdiums femenines que coneixem és impressionant, quasi superior als homes que practicaven la mediumnitat. La primera mèdium que coneixem com a tal, Friederike Hauffe, era una dona. Al mateix temps, una de les espiritistes més importants i més conegudes del moviment, que va residir a Barcelona, és la mateixa Amalia Domingo Soler, directora durant uns anys de la revista La Luz del Porvenir, escrita per dones i per a dones.

Encara que no fou l’única publicació on podien expressar-se lliurement, sí que tingué especial importància, ja que s’incloïen escrits feministes entre els poemes i textos espiritistes. Aquestes són només dues dones espiritistes amb un paper rellevant en el moviment, però n’hi ha moltes més, ja que moltes vegades mantenen el seu nom en l’anonimat. Un altre exemple és Càndida Sanz, que va escriure a l’esmentada revista amb Amalia Domingo. Si el feminisme suposà un punt de contacte amb la maçoneria, l’anarquisme i els altres camps del lliurepensament, és perquè dones provinents de diferents moviments es van unir cercant un objectiu comú. Es van relacionar, van debatre, van escriure i es van ajudar les unes a les altres, en un exemple de sororitat.

Aquest és el cas de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, creada per Amalia Domingo, Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, entre altres dones. Una espiritista, una anarquista i una maçona treballant juntes per ajudar les seves germanes. De fet, Amalia i Teresa van ser amigues i es van donar suport en vida i fins i tot en la mort, podríem dir de manera poètica, ja que Teresa Claramunt descansa al nínxol de l’espiritista, a Montjuïc.

Trobem que les publicacions escrites per espiritistes femenines són moltes i molt notòries i que les seves idees estan considerades igual que les escrites i expressades per homes. Si bé no es discuteix el discurs de família patriarcal, amb un pare protector i una mare sacrificada, es discuteix el paper d’aquestes en la societat, a la qual no es permetia aprendre més que les tasques de la llar i, per exemple, no tenia cap paper rellevant en la jerarquia eclesiàstica del catolicisme. Per a la majoria dels espiritistes (i més, òbviament, per a les espiritistes), l’alliberament de la dona i el seu canvi de situació en la societat era aliè al canvi social que cercaven. També hi havia alguns que estaven en contra d’aquesta participació femenina, però eren minoria. De totes

3 Horta (2004). Pàg. 253.

(15)

13

formes, la dona era considerada una bona mèdium degut a la suposada sensibilitat que tenia, la seva intuïció i sentimentalisme, que per al pensament de l’època era superior a la racionalitat en la ment femenina. Aquesta sensibilitat era considerada una qualitat excel·lent per desenvolupar la capacitat de comunicar-se amb els esperits, encara que fos un estereotip de gènere més, que es sumava al discurs opressiu establert sobre la dona. Tot i així, fou una de les causes de la gran participació femenina i va obrir una escletxa en la societat per on les dones van poder expressar-se amb llibertat i començar a alliberar-se.

Com hem dit amb anterioritat, els espiritistes volien canviar la societat de manera radical, es podria dir “polvoritzar-la i crear-la de nou”4. De fet, no es va quedar només en paraules o declaracions d’intencions, sinó que, a la seva manera, van començar a fer-ho. Aquest canvi individual del qual parlàvem i la seva ideologia es van manifestar en els seus actes en societat. Veiem, per exemple, que els espiritistes invitaven a estudiar la seva doctrina, no la imposaven. Tenint en compte que, dins la societat obrera del segle XIX, paupèrrima i analfabeta, la majoria de la població no sabia ni llegir ni escriure. Així doncs, els espiritistes catalans van obrir escoles, a les quals tothom podia accedir, per aprendre allò que als nens i nenes no se’ls ensenyava a les fàbriques perquè no era necessari per fer accionar una màquina. La majoria de centres espiritistes posseïen biblioteca, i generalment aquesta es trobava oberta al públic, cosa que donava una altra opció cultural que quasi sempre es trobava tancada a les classes baixes.

Aquí hem de fer un incís. La ideologia dels espiritistes espanyols no és la mateixa que la d’altres països. No podem distingir només entre Europa i EUA, sinó que dins del moviment a Europa hi ha moltes diferències. L’espiritisme a Espanya es trobava obert a les classes obreres i eren molts aquells i aquelles pertanyents a aquest grup social que creien en aquesta doctrina. Un exemple d’aquest fet són els múltiples centres espiritistes establerts a pobles petits per tot el territori, o la creença de la necessitat d’un canvi en la societat, que no hauria de ser necessari essent pertanyents a la burgesia. Encara que alguns espiritistes que provenien de les classes altes no es limiten només a realitzar sessions mediúmniques, sinó que també ajuden els més necessitats.

4 Horta (2004). Pàg. 107.

(16)

14

Un exemple és la invitació als més pobres (“desheredados”, “sin armas”, els perdedors, els qui dubten, “proscritos”, “miserables”...) a unir-se al moviment que introdueix J.

Huelbes a un poema publicat a la Revista de Estudios Psicológicos5:

Un altre exemple de la solidaritat i l’intent de canvi social que l’espiritisme presenta és la creació de cases de socors, que acollien gent i, especialment, nens i nenes necessitats/des. La creació d’aquest tipus d’institucions, per part de diversos moviments com aquest, era habitual a l’Espanya del segle XIX. Alguns espiritistes també repartien obres pertanyents al seu moviment de manera gratuïta i fins i tot donaven assistència mèdica sense cobrar, com és el cas del famós espiritista August Vives, de germà també espiritista i conegut dins el moviment espanyol, anomenat Miquel Vives. No eren pas metges, però en una època com aquella, en què els obrers i obreres no tenien cap mena d’assistència i morien als carrers a causa de les malalties i

5 Revista de Estudios Psicológicos, Barcelona, II-1876.

“Desheredados de la madre Tierra, Los que sin armas al cruzar la vida Por las derrotas numerais los dias Y arrastrais sollozando su cadena;

Los que en el alma atesorais la huella De una duda, un amor ó una falsia, Y sin hogar en extranjero clima Llorais proscritos la natal rivera...

Venid a mí, los miserables,

Yo tengo amor y hogar para el proscripto Donde su sed de valimiento apague;

De venturas yo tengo un infinito, Del Nacer y el Morir guardo las llaves, Tengo una Fé, y el Universo es mio.”

(17)

15

la fam, l’homeopatia practicada pels espiritistes els podia ajudar a alleujar els seus mals.

Els espiritistes no només creien fermament en els seus remeis i la seva doctrina, com pot fer-ho el cristianisme. Ells rebutjaven feroçment el qualificatiu de religió i s’atribuïen el de ciència formal, racional, positivista, “integral i progressiva”6. Positivista perquè per a ells la mediumnitat, la possessió dels seus cossos per part d’ànimes desencarnades, era la prova empírica de la realitat en la qual creien.

6 Primer Congreso Internacional Espiritista, Barcelona, Imprenta de Daniel Cortezo, 1888, pàg. 267/268.

Extret d’Horta (2004).

(18)

16

3. HISTÒRIA DEL MOVIMENT ESPIRITISTA AL MÓN I A CATALUNYA (SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX)

La història de l’espiritisme com a tal, l’espiritisme del qual parla aquest treball, té el seu origen al segle XIX, però l’afany per comunicar-se amb els morts prové de cultures mil·lenàries que van habitar la terra molt abans que els i les espiritistes estudiats. I no només això, la humanitat ha cregut en l’existència dels esperits dels avantpassats i els ha ofert culte. El cristianisme presenta la creença que les ànimes dels difunts pugen al cel o baixen a l’infern, els grecs i els romans creien en el regne dels morts i els egipcis van construir las piràmides perquè el faraó visqués en el més enllà acompanyat dels seus béns. Però no són els únics que creien que els morts viatjaven a un altre món. Els xinesos, deixant de banda les etapes més arcaiques de la seva història, no creien en un déu totpoderós, encara que sí tenien mites i déus diversos que s’assemblen més als sants cristians. El pilar del seu culte i la seva religió eren els avantpassats i el culte a les seves ànimes. A altres països com el Japó i l’Índia també tenen un paper rellevant en la religió. La festivitat de Halloween prové de rituals celtes que es celebraven a la tardor, on els esperits tornaven a caminar sobre la terra. A Mèxic i a l’Amèrica central el culte als morts és importantíssim, com podem veure en la celebració del Día de los Muertos i els festivals que recorren la ciutat de Mèxic D.C. Tot això ens indica que el culte als esperits, o la comunicació amb aquests, no són un invent del segle XIX ni molt menys. Ha sigut una creença existent a les cultures des de l’antiguitat més remota.

L’espiritisme no neix d’aquestes religions o cultes, però sí que veiem una tendència en l’ésser humà a buscar un més enllà i la transcendència dels difunts des de fa mil·lennis.

Encara que, com hem demostrat, el moviment que hem estudiat no respon només a una necessitat religiosa sinó a la necessitat social de canvi respecte a la situació opressiva que es vivia en plena revolució industrial, al segle XIX. Trobem també que durant aquesta època les classes burgeses, sumat a una petita part de les obreres (que com hem vist i veurem s’interessen per l’espiritisme a Catalunya) comencen a desenvolupar un sentiment d’atracció cap a moviments ocultistes que sorgeixen en aquest segle, com la maçoneria. Moviments que s’havien d’ocultar degut a la forta

(19)

17

persecució que l’Església catòlica i l’Estat liberal feien d’aquest tipus d’organitzacions i creences.

La primera espiritista moderna estudiada va néixer al 23 de setembre de 1801 i va morir el 25 d’agost de 1829. El seu nom era Friederike Hauffe (nom de soltera Friederike Wanner). Davant d’ella es produïen cops i moviments “sense que hi hagi contacte físic”, i “reconeix” pel fluid l’existència de metalls amagats en capses7. El metge Justinus Kerner publicà un llibre on parlava sobre ella, La vident de Prevorst. Uns anys més tard, Charles Fourier, pensador francès inclòs sovint dins el moviment dels socialistes utòpics, integrà dins les Obres Completes (1841-1845) la teoria de la transmigració de les ànimes, i ja parlava de com els sonambulistas8 es comunicaven amb el més enllà.

Al mateix temps apareixia un sabater als Estats Units anomenat Andrew Jackson Davis, que es presentà com a vident i publicà diverses obres el 1847 i el 1850, on parlava de comunicacions amb el més enllà. També va fundar The Present Age, un setmanari, les pàgines del qual parlen tant de qüestions sindicalistes com de magnetisme animal9 i d’hipnotisme. A França, el místic Alphonse Cahagnet fa experiments amb diverses substàncies amb l’objectiu de tenir visions i comunicar-se amb éssers superiors, les quals afirmà tenir. Els dos van ser fortament influenciats pels escrits del místic suís Emmanuel Swedenborg, qui es va replantejar com estava instituïda l’Església Catòlica i és considerat com el fundador de la Swedenborgian Church.

Aquests tres personatges són importants perquè deixen sembrada la llavor de noves maneres d’observar la realitat i d’entendre el món, encara que no fossin científiques o materials. D’aquells i aquelles que llegeixen les seves obres van sorgir espiritistes i constitueixen un punt important per a l’aparició del moviment, que es comença a desenvolupar en aquesta època. De fet, als EUA són seguidors de Jackson Davis que funden les primeres esglésies espiritistes. Però els fets materials que comporten el

7 Horta (2004). Pàg. 109.

8 Horta (2004). Pàg. 110,

9 Magnetisme animal: creença sorgida al segle XIII, també anomenada mesmerisme degut al seu creador Franz Anton Mesmer, segons la qual hi ha un fluid universal que ens uneix a tots i que pot ser utilitzat per guarir els malalts.

(20)

18

sorgiment del moviment i la seva ràpida expansió tingueren lloc a una petita casa a prop de la població nord-americana de Hydesville, a l’estat de Nova York.

La família Fox, composta pels senyors Fox i les seves filles (Leah, Margaret i Catherine) es muden a la llar esmentada l’11 de desembre de 1847. Les tres noies afirmen que senten sorolls enmig de la nit. Cops a les parets, el sostre, el terra, taules que s’aixequen. L’activitat augmenta i les nenes expliquen a la seva mare com es comuniquen amb un esperit al qual anomenen Split foot, un dels noms que es donava al dimoni entre els petits de l’època. La senyora Fox no creu les seves filles al principi, però a poc a poc la convencen i la mare acaba totalment horroritzada. Finalment, decideix comunicar-se amb l’ens per descobrir si es tracta d’un esperit o no, mitjançant un sistema de cops en les parets, pel qual l’entitat podia donar respostes afirmatives o negatives. Així van descobrir que es tractava d’un home de trenta anys que havia sigut assassinat i enterrat sota la casa. A poc a poc, els veïns dels Fox van apropar-se a la casa per admirar les comunicacions que produïen les seves filles amb l’esperit i, fins i tot, es va excavar per descobrir si realment es trobava un esquelet sota la cabana o no, però les inundacions no van permetre avançar molt. El 1849 es va produir una conferència sobre el fenomen, i molts científics i estudiosos van debatre sobre els fets ocorreguts a Hydesville, especialistes que havien revisat i explorat la casa. Les germanes es van fer famoses i la seva fama com a mèdiums es va expandir com la pólvora. Molts anys després, en una entrevista amb Margaret, aquesta va afirmar que els cops que sentia la seva mare a les nits els feien ella i les seves germanes fent rodar una poma pel terra de la cabana. També movien les taules on s’asseien amb les seves cames i espetegaven els dits dels peus per sota dels seus vestits. Tot el fenomen creat al voltant de les seves comunicacions amb el més enllà no era més que una broma que havia anat massa lluny.

Encara que tot allò afirmat per les germanes Fox fos una mentida, i realment no hi hagués cap esperit habitant la petita casa als afores de Hydesville, era massa tard per aturar el moviment que es va desenvolupar. Aquests famosos fets, sumats a l’aparició de persones com Jackson Davis o Cahagnet, van provocar un augment impressionant de les persones que intentaven comunicar-se amb els esperits i creien en aquest tipus de pràctiques. Als Estats Units es funden les primeres esglésies espiritistes, es comença

(21)

19

a escriure sobre el tema i podríem dir que s’estén la moda. Al 1852 es celebra un congrés a Cleveland, als EUA, on ja es parla d’una gran quantitat d’espiritistes al món i més o menys 10000 mèdiums. Paral·lelament a l’aparició dels primers mèdiums, aquells que realment creien en allò que feien, comença a desenvolupar-se el moviment de les taules giratòries, estretament lligat a l’espiritisme estudiat en aquest treball, encara que el seu caire social és inexistent. Això sí, permet l’aparició de més i més individus defensant que comunicar-se amb els esperits és possible.

La taula giratòria consistia en una taula normal i corrent al voltant de la qual seien les persones que anaven a participar. Aquestes unien les seves mans pels menovells i es concentraven. Feien preguntes als esperits i les taules responien movent-se o aixecant una pota. Aquests rituals es van estendre com a passatemps entre la burgesia i la noblesa, que a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 del segle XIX llegiria les obres d’Allan Kardec. La cronologia sobre quan arriben aquestes taules a Europa es confosa, i es situa entre els anys 1851 i 1853. Hi ha escrits que parlen de vapors arribant al vell continent amb l’invent miraculós de la taula giratòria i cartes entre gent dels EUA i Europa on es menciona. Sigui com sigui, no va tardar a arribar a Anglaterra, Alemanya i França, i d’allà cap a Espanya, on ja es trobava estesa al voltant del 53, ja que hi trobem articles parlant de la taula giratòria o parlant. El cirurgià José Gutiérrez afirmava al seu periòdic, El Heraldo médico, que la casa reial també s’havia interessat pels fenòmens de la taula. Segons el que deia al seu escrit, la reina Isabel II havia manat repetir, el 9 de maig de 1853, la sessió realitzada el dia anterior a la Caseta del Labrador del palau d’Aranjuez. Fins i tot es va arribar a utilitzar com a taula un cos humà:

"La cadena se formó a la altura del pecho por cuatro personas, dos de cada sexo, y colocando los izquierdos sobre los derechos [los meñiques]. El operario cerró los ojos. A los cinco minutos empezaron a ser muy perceptibles las oscilaciones y poco después se pronunció el movimiento giratorio de derecha a izquierda. Cambiados los dedos se detuvo el movimiento, hubo fuertes y prolongadas oscilaciones y después comenzó a girar de derecha a izquierda. El experimento duró unos quince minutos y, poco antes de concluir, los que formaban la cadena sentían perfectamente la vibración de los nervios del paciente. Éste, teniendo los ojos cerrados, no sentía el movimiento giratorio y la sensación que

(22)

20

experimentaba era la de figurarse más ligero que una pluma, casi como si estuviese suspendido en el aire." 10

Però el que realment suposa la base de l’espiritisme estudiat aquí, aquell que es desenvolupà després de les taules i que encara avui sosté les creences dels espiritistes a la ciutat de Barcelona, és l’aparició d’Allan Kardec. Aquest és el pseudònim de Hippolyte Léon Denizard Rivail, pedagog i escriptor francès. Va néixer el 3 d’octubre de 1804, a Lyon, i va morir (o es va desencarnar) a París, el 31 de març de 1869. Rivail va venir al món en plena època de la Il·lustració i la Enciclopèdia, tan sols 15 anys després de l’esclat de la Revolució Francesa. Era l’època del coneixement racional i el positivisme. Va estudiar primer a Lyon i després a l’escola del famós pedagog suís Johann Heinrich Pestalozzi, a Yverdon (Suïssa). El 1824 ja s’havia mudat a París i encara que va fer de professor, va haver de dedicar-se a altres tasques degut als problemes econòmics, encara que va escriure diversos llibres.

És a partir de 1854 quan la seva vida canvia radicalment, quan va sentir parlar diversos amics seus de les famoses taules parlants. A poc a poc es va anar interessant pel moviment, encara que no creia allò que sentia. Va participar en diferents sessions mediúmniques i va quedar totalment perplex. La seva fascinació va augmentar i es va dedicar enterament a estudiar aquells fenòmens que l’havien captivat. Segons deia, els esperits que es comunicaven amb diferents mèdiums que feia servir li havien comunicat el missatge d’una nova doctrina que hauria de transmetre. El més important d’aquests per a Rivail es va identificar com l’esperit de la Veritat, i va ser ell qui li va transmetre la majoria de coneixements en els quals es va basar el seu primer llibre, publicat el 1857: El Llibre dels Esperits. El pedagog va signar aquest llibre com a Allan Kardec, naixia d’aquesta manera el pseudònim pel qual tothom el coneixeria.

Aquest nom va ser el que Hippolyte Léon Denizard Rivail tenia en una altra vida, en temps dels druides de la Gàl·lia, segons ell afirmava que l’esperit de la Veritat li havia explicat.

Després d’aquest va escriure més llibres, com el Llibre dels Mèdiums, i va fundar la revista espiritista Révue Spirite, que va permetre desenvolupar la Société Parisien D’Études Spiritistes, la qual va presidir fins la seva mort . Les seves obres es van ser

10 Valero García, E. (2016): "La mesa giratoria y espiritismo en las calles de Madrid”.

(23)

21

famoses de seguida i Kardec va arribar a conèixer la setzena edició del Llibre dels Esperits abans de morir. La seva obra va tenir tanta difusió que apareix esmentada, per exemple, a La Regenta de Clarín o a Doña Perfecta de Galdós11. Tant va ser així que l’Església catòlica les va incloure dins el seu llistat de llibres prohibits, el 1864. Les persones que van llegir a Allan Kardec van fer dels seus llibres l’eina bàsica i la base per entendre l’espiritisme. Com hem explicat amb anterioritat, constitueix la base de la ideologia espiritista fins avui dia i uneix als diferents centres que es construiran arreu d’Europa. També tenen molta influència les obres de Kardec al Brasil, on les porten espiritistes des d’Europa com Bernard Ramon Ferrer, i on són creats centres sanitaris i escoles pels kardecians de classe alta que ja han llegit Jackson Davis abans que a l’escriptor francès.

L’ofensiva catòlica contra l’espiritisme comença ja el 1853, any durant el qual el catolicisme francès dirigeix atacs verbals dins les esglésies contra la pràctica de les taules giratòries. El 1854, l’arquebisbe de Quebec afirma que les taules són mogudes pel dimoni i el 1856, degut a la imparable expansió del moviment, el papa Pius IX reclama a la Inquisició prendre mesures contra l’espiritisme. A Espanya, en concret a Barcelona, es viurà aquesta repressió amb força el 9 d’octubre de 1861.

Abans d’aquesta data, les publicacions espiritistes entraven a Catalunya a través d’un nucli compost majoritàriament per tres homes: Maurice Lachâtre (1814-1900), escriptor i filòleg francès que feia de llibreter a Barcelona, José Maria de Fernández Colavida (Tortosa, 1819 - Barcelona, 1888), anomenat “el Kardec espanyol”, i el capità de vaixell valencià Ramon Lagier Pomares (Alacant, ? - Elx, 1899), que portava les obres amagades al seu vaixell Le Monarch. Després organitzaven la distribució per territori català i valencià. Els mesos previs al dia en qüestió, el nucli havia encarregat una partida de 300 obres espiritistes a la Revue Spirite, a causa de la creixent demanda. A la duana són interceptades i automàticament les autoritats avisen la diòcesi de Barcelona. El bisbe, Antoni Palau i Trémens (Valls, 1806 - Barcelona, 1862) va ordenar, amb el suport polític i militar, un acte de fe per cremar els llibres a la ciutadella

11 Pròleg d’Amelina Correa, pàg. 22 a Amalia Domingo Soler (2002): Cuentos espiritistas. Clan, Barcelona.

Extret de: Vicente, Laura (2018): Amalia Domingo Soler (1835-1909): Espiritista i feminista, pàg. 9 a Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868- 1978), Athenaica, ediciones universitarias, Sevilla.

(24)

22

públicament, recuperant l’antiga tradició de la Inquisició amb la qual es cremava les bruixes a la foguera.

Cal mencionar que les cendres restants de l’acte van ser recollides i guardades en una urna que es va enviar a Allan Kardec, el qual va escriure el novembre de 1864 un text anomenat Acte-da-fé de Barcelone on criticava els fets ocorreguts i encoratjava els espiritistes a continuar difonent el moviment12. Aquesta urna va ser guardada a La Maison des Spirites de París, arrasada pels nazis durant l’ocupació de la ciutat, de manera que es va perdre.

L’acte de fe no va tenir la repercussió que esperava l’Església, sinó que donà impuls al moviment com no ho podien esperar. En acabar la crema de llibres la gent cridava missatges en contra de la Inquisició i persones lliurepensadores de l’època ho van presenciar. Aquest fet va provocar interès en la gent, tant de classe alta com baixa, a la qual va arribar la informació sobre allò que havia passat. El cop repressiu va adquirir caire internacional, i va donar encara més propaganda a l’espiritisme (fins i tot Kardec va escriure al respecte, com ja hem dit).

A partir de l’acte de fe, més i més gent a Espanya i Catalunya va sentir parlar del moviment. Alguns ja coneixien les taules giratòries, altres era la primera vegada que en sentien parlar, però a poc a poc persones de diferents classes socials se n’assabentaven i s’interessaven pel tema. Encara que ja havia iniciat la seva expansió abans, als anys posteriors a 1861 van començar a aparèixer més centres pertanyents al moviment, la població demanava més obres de caire espiritista i el nombre de llibres, revistes i periòdics de la doctrina augmentà considerablement. També van sorgir escoles i mestres espiritistes, biblioteques, societats de socors i d’ajuda mútua, ateneus, centres d’assistència homeopàtica... Lentament es creà una xarxa de punts de contacte i unió entre la gent de les classes baixes (les persones provinents de la noblesa o la burgesia es relacionen per una altra banda) que va conformar la comunitat al territori català.

Sovint, el moviment arribava a una ciutat nova per mitjà d’un espiritista que transmet els seus coneixements o ajuda als ciutadans que hi vivien. Andreu Castells explica com

12 Horta (2004). Pàg. 138.

(25)

23

arriba la doctrina a Sabadell gràcies a l’espiritista, ja mencionat, August Vives (1835- 1913)13. Segons diu l’autor, Vives predica les seves creences a la ciutat “com un il·luminat”, però mentre feia això també rebia malalts greus a casa seva, i practica l’homeopatia, sense cobrar-los. El seu deixeble, Ermengol Farràs, assegurava que el seu mentor havia hagut de patir el rebuig per part d’alguns habitants de la localitat.

Sabem també de la Clínica Hídro-Magnética de Barcelona, establerta entre 1896 i 1899 al mateix edifici on té la seu la Revista de Estudios Psicológicos (amb el nom previ de Revista Espiritista. Diario de Estudios Psicológicos) i el Grupo de Estudios Psicológicos, que donen lloc a la iniciativa de la clínica.

Durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX, es publiquen moltíssimes revistes espiritistes, però la mencionada (iniciada el 1869) juntament amb La Luz del Porvenir (1879) conformaren l’eix central de la divulgació i defensa de la doctrina a Catalunya. Ambdues representades per figures capdavanteres del moviment:

Fernández Colavida i Amalia Domingo respectivament. Des d’aquest tipus de publicacions periòdiques els i les espiritistes podien expressar les seves creences, legals a partir de la revolució Gloriosa (1868), que va permetre la llibertat de culte.

Encara que fossin lliures de formar part del moviment, l’Església va continuar condemnant-lo i els seus membres van haver de reaccionar. El catolicisme acusa amb continuïtat els i les espiritistes de bojos (psicopatologització) o de comunicar-se amb el dimoni, amb l’objectiu de desacreditar el moviment. El relaciona amb la nigromància i la bruixeria, amb la foscor, demana als feligresos i les feligreses a les esglésies que el rebutgin i que portin les obres espiritistes que trobin als capellans. Els bisbes d’Alger i de Barcelona, per exemple, escriuen circulars durant la segona meitat de segle atacant l’espiritisme. Aquesta repressió pot ser donada a causa del rebuig dels membres del moviment respecte del catolicisme i de com aquests reclamen escapar del control social que el cristianisme establia.

Amalia Domingo manté un debat a través d’escrits en periòdics amb diferents capellans, el pare Vicente Manterola, el pare Sallarés i el pare Fita. Aquests utilitzaven els arguments explicats en contra de la doctrina i Amalia contestava, defensant i argumentant per què creia en el moviment. Aquest fet, entre d’altres, la va consagrar

13 Horta (2004). Pàg. 139.

(26)

24

com una de les líders de l’espiritisme. Va ser quan es va interessar sobre aquest, gràcies a un metge conegut seu, que escrigué diversos poemes a revistes espiritistes, que foren publicats. Dos espiritistes catalans la van portar a Barcelona i allà visqué amb Lluis Llach, president del centre La Buena Nueva (que ella mateixa va presidir posteriorment) de la Vila de Gràcia, quan encara aquesta no era barri de Barcelona. El moment en què va decidir dedicar-se plenament a l’espiritisme fou després d’una sessió amb el mèdium Miquel Vives, també rellevant al moviment català i germà d’August Vives, on es va comunicar amb sa mare, traspassada (morta) temps enrere.

Aquest fet, sumat a la seva relació amb Fernández Colavida, va marcar la seva vida com a líder espiritista. Va ser “el Kardec espanyol” qui li va donar a conèixer l’obra del pare de la doctrina, ja que ell s’encarregava feia temps de la traducció de les seves obres del francès a l’espanyol i el català. La vida de Colavida va estar marcada per les guerres carlines, on va participar i va perdre la seva família. Aquest fet va provocar en ell un gran rebuig cap a la guerra i fou defensor dels més necessitats i de la pau. Presidí el gran congrés espiritista de 1888, a Barcelona, en el qual Amalia Domingo Soler va ser membre honorífica.

Aquest congrés, el Primer Congrés Espiritista Internacional, realitzat durant la exposició universal a la mateixa ciutat, va ser de gran importància per al moviment i, en concret, per a l’espiritisme a Catalunya. Aquell any va ser la capital de la doctrina a Europa i hi van participar membres del moviment provinents de tot el món. Allà es van assentar les bases de les seves creences, establertes pels llibres que Kardec havia escrit. L’espiritisme com a ciència “integral i progresista”14, que demostra la seva ideologia mitjançant el mètode científic, defensora de l’existència de diversos mons on habiten les ànimes, creient en Déu i Jesucrist però no a la manera de l’església catòlica, promulgadora de la necessitat de canvi en la societat, que pateix “árduos problemas morales i sociales”15, incitadora a l’estudi del moviment, el qual no imposa, i que

“Realiza una grande aspiración que responde á una necesidad històrica.”16

Aquesta frase, “Realiza una grande aspiración que responde á una necesidad històrica.”, recorda els pensament de Karl Marx i la seva ideologia, la necessitat

14 Primer Congreso..., pàg. 267/268.

15 Primer Congreso..., pàg. 267/268.

16 Primer Congreso..., pàg. 267/268.

(27)

25

històrica del poble per aixecar-se contra la classe dominant opressora i provocar un canvi en la societat, un avenç. També parlen de problemes socials que han de millorar i en un punt del document que escriuen, on deixen constància d’aquestes bases, hi estableixen entre aquestes la solidaritat. Des del primer moment hi expressen que no és un moviment exclusiu, que tothom hi pot participar i els seus membres han d’ajudar la resta de persones. Colavida, que morí el mateix any que es realitza el congrés, fou exemple d’aquest fet. Així com Amalia Domingo, que provenia de la pobresa més absoluta i va trobar en el moviment el seu suport per continuar. Si bé els i les espiritistes no deixen de ser persones i de fet fora de Catalunya no són les classes baixes que formaven part de l’espiritisme en la seva majoria (tampoc ho eren Allan Kardec o Fernández Colavida), en les bases del seu pensament es posa de manifest la intenció d’ajudar els altres i constituir un moviment que qüestiona com s’entén el món i la societat de l’època, en plena revolució industrial, tardana a Espanya.

Amb la ràpida expansió del moviment a Catalunya, durant la segona meitat de segle, ens situem a finals del XIX amb un espiritisme estès i bastant consolidat, havent viscut el Primer Congrés Espiritista Internacional de la història a Barcelona i amb figures molt rellevants que l’impulsen a evolucionar, atacat per l’Església i al mateix temps relacionat amb moviments obrers de tanta importància a Espanya com l’anarquisme.

Deixant de banda l’avanç en la societat que realitza l’espiritisme, tenint en compte la gran quantitat de publicacions, centres, i persones adjuntes al moviment, també aconsegueixen progressos quant a poder expressar lliurement la seva religió enfront de l’Església catòlica. A finals de segle es produeixen diversos enterraments civils espiritistes, com el de Fernández Colavida, on Amalia Domingo Soler dedicà unes paraules al traspassat sota la mirada crítica d’alguns homes, o d’altres dels quals parlen les revistes espiritistes de múltiples ciutats catalanes. Aquest fet pot semblar irrellevant, però simbolitza molt per als membres del moviment. Aconsegueixen treure al catolicisme el monopoli absolut sobre els enterraments, per exemple, o actes com el matrimoni o el bateig, que els i les espiritistes realitzaven pel mètode civil però seguint tradicions sorgides al si del seu moviment.

També és important destacar el debat científic que es desenvolupa al voltant de les sessions mediúmniques durant el mateix segle i principis del següent, que no arriba

(28)

26

tant a Espanya o Catalunya. De les investigacions que en fan diversos estudiosos i estudioses com Flammarion, Charles Richet o Pierre i Marie Curie sobre mèdiums i les seves capacitats, sorgeixen pseudociències com la metapsíquica i la parapsicologia. Els Curie, especialment Pierre, es van interessar a principis del XX per Eusapia Palladino (1854 – 1918), una mèdium italiana, i sembla que van participar en alguna sessió amb ella, atrets segurament per la gran controvèrsia que es desenvolupà al voltant del moviment. Camille Flammarion (Montigny-le-Roi, 1842 - Juvisy-sur-Orge, 1925), important astrònom francès que s’encarregà de la investigació de l’atmosfera i els estels a finals del XIX i principis del XX, s’interessà per l’espiritisme i escrigué sobre aquest. El 7 de juny de 1908 apareixia publicat al New York Times un article sobre la recerca de Flammarion en l’àmbit dels fenòmens psíquics, havent-lo experimentat aquest també amb Palladino. S’esmenta el criminòleg i metge, pare de l’antropologia criminal, Cesare Lombroso (Verona, 1835 - Turing, 1909), del qual es diu que va ajudar a Camille en les seves investigacions a Itàlia, així com també el dramaturg francès Victorien Sadou (París, 1831 - 1908) del qual es publica un dibuix que havia fet com a mèdium en l’article. Després de parlar de l’extensa defensa que en fa Flammarion sobre com acostumem a no creure allò que ens sembla impossible només pel fet que mai hagi sigut demostrat (fins i tot parla de la condemna de Galileu Galilei), s’introdueixen les seves conclusions després d’haver estat 45 anys estudiant els fenòmens psíquics que constitueixen l’espiritisme. L’astrònom francès acaba concloent que, encara que una part dels suposats poders d’alguns i algunes mèdiums podrien ser una farsa, no es pot deduir dels coneixements recopilats que les facultats mediúmniques i el viscut a les sessions siguin mentida.

Passa una cosa semblant amb totes les investigacions que es fan sobre Eusapia Palladino, mèdium que cobrava per les seves sessions. Com ja hem esmentat, els Curie, Lombroso i Flammarion la van investigar, però no van ser els únics. Charles Richet també ho va fer i es va interessar en les seves facultats en gran mesura. Palladino va ser presentada davant diferents tribunals formats per especialistes de camps diversos, així com altres científics i psicòlegs com William Crookes, Jean Perrin o Julian Ochorowicz també la van conèixer. Alguns van qualificar de falses les seves habilitats, altres, com Camille, van dir que no tenien una explicació lògica, encara que en l’article

(29)

27

s’esmenta una de possible segons Flammarion, com l’existència d’un fluid que surti del mèdium i mogui els objectes, controlat per la mateixa persona o per un esperit. A la mateixa publicació del periòdic americà es descriu una sessió amb Eusapia durant la qual el científic va veure com s’aixecava un llibre de terra, elevat per una mà invisible.

En diu que va ser un dels fets que més el va marcar mentre investigava, però no pot afirmar que sigui la prova de l’existència d’un món espiritual. Com a científic positivista, explica que només havent vist el mateix fet cent vegades, o si el o la mèdium fos un home o dona de ciència, es podria assegurar la veracitat dels fets observats, i afegeix que les sessions presentaven contrarietats per ser estudiades, com que no funcionaven igual de bé depenent de la il·luminació.

Per tant, veiem que una bona part dels estudiosos i estudioses que investiguen l’espiritisme afirmen que és una autèntica farsa i altres, que degut als fets que han presenciat durant la seva recerca, no poden negar la realitat dels fenòmens psíquics investigats. Cal tenir en compte que els mètodes amb els quals comptaven en l’època no eren ni molt menys tan sofisticats com els que tenim ara, així com la diferència entre els i les mèdiums que es dedicaven a la seva tasca de la manera en què ho feien Amalia Domingo i Fernández Colavida a Catalunya, amb un caire molt més social, i l’espiritisme de les germanes Fox als Estats Units o aquell que practicava Eusapia Palladino.

Els casos de mèdiums estudiats per científics de renom en són molts, com el de William Crookes (Londres, 1832– 1919), un dels més importants físics i químics del segle XIX, que investigà l’espiritista Florence Cook i el seu cas de materialització de l’esperit (va ser de les poques mèdiums a les quals es va atribuir la capacitat de poder fer material, fora del seu cos, l’ens que la posseïa) i al mèdium Daniel Dunglas Home, ambdós extensament coneguts en l’època. Crookes, per exemple, va afirmar que els dos mèdiums tenien una gran quantitat de poder psíquic; altres, com Michael Fadaray (1791 – 1867), descobridor de la inducció electromagnètica, van afirmar que persones com Dunglas Home no eren més que il·lusionistes. Estudis posteriors afirmen que Crookes podria haver estat enganyat pels mèdiums o, fins i tot, que va mantenir una relació amorosa amb Florence Cook. Tota la polèmica al voltant dels espiritistes, que es va mantenir al llarg del segle XIX i a principis del XX, es troba allunyada del moviment

(30)

28

desenvolupat al territori català, però conforma una part important de la seva història i ens mostra la importància que va tenir en la societat de l’època.

Com el moviment evoluciona al llarg del segle XX i com es va diluint i desapareixent en la història varia segons el lloc. Pel que fa a Espanya i Catalunya, la resposta és evident.

Encara que en la dècada del XX l’espiritisme conformava un moviment més o menys consolidat, amb un quantiós nombre d’adeptes i centres, tot canviaria amb la guerra civil i el Franquisme. Espanya havia estat el lloc escollit per un altre congrés internacional el 1892, que es va celebrar a Madrid. Els membres del moviment espanyols i espanyoles van realitzar la demanda sistemàtica de la creació d’una organització internacional espiritista, malgrat que si hi havia un Bureau International du Spiritisme, fins que ho van aconseguir. Havent realitzat la petició una altra vegada al Congrés Internacional Espiritista de Londres, l’any 1922 i a través de Quintín López Gómez, la proposta va ser acceptada. Mitjançant un congrés especial a Bèlgica, el 1923, es va crear la Federació Espiritista Internacional. El 1934, Barcelona va ser amfitriona del Cinquè Congrés Espiritista Internacional.

A partir de 1939, amb l’arribada de Franco al poder i el començament de la dictadura, l’espiritisme va tornar a ser perseguit i censurat pels governs, cosa que va provocar un cop quasi mortal a la doctrina. Els centres eren tancats, els llibres requisats i la repressió molt forta. Durant tot el temps que va durar el Franquisme, els espiritistes van haver de professar el seu culte en la clandestinitat, sota el perill de ser trobats realitzant sessions mediúmniques i el càstig que això podria comportar. Pràcticament va quedar relegat a l’àmbit familiar i va suposar la caiguda del moviment. Una cosa similar va ocórrer a la resta d’Europa amb el nazisme, tenint en compte que l’espiritisme de l’època es tractava en moltes ocasions d’un tipus de pensament amb característiques religioses, però que també invitava a pensar i a veure el món de manera diferent, cosa que ataca moviments totalitaristes i populistes que es centren en la uniformitat de la població per arribar a dominar-la. Ja hem esmentat amb anterioritat com els nazis destrueixen La Maison des Spirites de París quan ocupen la ciutat, on es troba l’urna amb les restes dels llibres cremats a Barcelona el 1861.

Referencias

Documento similar

Por medio del presente trabajo se dará a conocer un estudio por medio del cual se determinará en qué estado se encuentra la vía de la “carrera 39 avenida del amor” la cual

Otra necesidad que nos marca el Directorio para la digna celebración de los Sacramentos de Iniciación Cristiana la encontramos en el número 44 que dice: “La catequesis presacramental

¡Virgen del Carmen, María Santísima, Dios te escogió como Madre de su Hijo, del Señor Jesús, que nos trae el amor y la paz2. Madre

Entonces Moisés tomó la sangre y roció sobre el pueblo, y dijo: He aquí la sangre del pacto que Jehová ha hecho con vosotros sobre todas estas cosas (Ex 24.7-8).. Cada día,

Teorías y conceptos de comunicación organizacional, basamento del estudio de este caso: paradigma y pensamiento comunicativo..