Anuari 10 · 2019 · Pàgines 9-18
Vaga i Guerra Civil a la Casa Canal de Mollerussa (1936-1939)
Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà
RESUM: Aquest article pretén establir una anàlisi historiogràfi ca sobre l’evolució dels fets que van ocórrer a la Casa Canal de Mollerussa entre els anys 1936 i el 1939. Analitzarem com l’ambient revolucionari, que es va escampar arreu del país a partir de les eleccions del 16 de febrer de 1936, va repercutir a Mollerussa en una vaga dels treballadors del Canal d’Urgell.
Aquesta vaga, que va durar un mes i es va acabar amb l’esclat de la guerra civil, no va ser del tot compresa per part dels veïns ni per les autoritats republicanes, fet que va enterbolir encara més l’ambient previ al 18 de juliol de 1936. A partir de les declaracions jurades que els treballadors van fer a les autoritats franquistes i la diferent bibliografi a existent, hem pogut extreure els fets més rellevants que van succeir a la Casa Canal durant els anys de guerra. L’objectiu d’aquest article és analitzar un període poc estudiat a Mollerussa i donar a conèixer els personatges, tant de dretes com d’esquerres, que van esdevenir protagonistes de la vida local entre 1936 i 1939.
PARAULES CLAU: Vaga, Guerra Civil, Sindicalisme, Canal d’Urgell, Mollerussa
ABSTRACT: This article aims to establish a historiographical analysis of the evolution and the events that took place in the Casa Canal in Mollerussa between 1936 and 1939. We will analyze how the revolutionary atmosphere, that spread throughout the country after the elections of the February 1936, affected Mollerussa in a strike of the workers of the Canal d’Urgell. This strike, which lasted for a month and ended with the outbreak of the civil war, was not entirely understood by the neighbors or the republican authorities, a fact that further clouded the atmosphere before the 18 July of 1936. Through the sworn statements made by the workers to the Francoist authorities and the bibliography, we have been able to extract the most relevant events that took place in the Casa Canal during the war years. The aims of this article is to analyze a period that is little studied in Mollerussa and to publicize the characters, both of
right and left sides, that became protagonists during those years.
KEYWORDS: Strike, Civil War, Trade unionism, Canal d’Urgell, Mollerussa
INTRODUCCIÓ
La idea d’aquest estudi, sobre la vaga i el desenvolupament de la Guerra Civil a la Casa Canal, es va començar a gestar a principis del 2017 quan l’Albert Roqué, un llibreter de Barcelona especialista en llibres antics, es va posar en contacte amb el Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà per a informar que disposava d’un feix de documents sobre la depuració que els franquistes van fer a la Casa Canal.
Sense saber molt bé que hi trobaríem, vam anar a passar un dissabte a Barcelona per fotografi ar els més de tres-cents papers que l’Albert havia comprat feia temps a un venedor ambulant. El tema es revelava força interessant i em vaig comprometre a estudiar aquests documents per a un possible article que fi nalment s’ha materialitzat. Estructurats per carpetes, aquestes expedients contenen informes escrits pel cap de la Falange, la Guàrdia civil i les forces vives locals de Mollerussa; i se centren, principalment, a descriure les accions dels treballadors de la Casa Canal abans i després del 18 de juliol de 1936. A més de les fi txes de depuració dels empleats, els expedients es tanquen amb les declaracions jurades dels mateixos treballadors.
En aquests qüestionaris les preguntes giren al voltant de tres punts que es repeteixen en cada interrogatori.
En primer lloc, es pregunta quina era la seva afi liació política; després s’interroga al treballador per saber quin va ser el grau d’implicació durant la vaga del mes de juny de 1936; i, fi nalment, es pregunta a l’empleat quina informació podia aportar sobre la detenció i posterior afusellament de qui va ser el cap de la Societat del Canal d’Urgell, Bartomeu Lluch Farreny.
En aquests documents, els interrogats es desmarquen de qualsevol opció política o remarquen, si és el cas, la seva participació en diferents governs de dretes a
Daniel Altisent Carulla
l’Ajuntament de Mollerussa. Els treballadors també es desvinculen i neguen tenir cap implicació en la vaga i, per descomptat, qualsevol tipus de relació amb la detenció i posterior afusellament del cap de la Societat del Canal d’Urgell. Tanmateix, d’aquests papers, que cal llegir entre línies, se’n pot extreure informació força rellevant dels fets que ocorregueren durant la guerra civil a la Casa Canal i també al poble de Mollerussa.
Entre aquestes declaracions jurades, que es poden comptar en una quinzena, en destaca per damunt de la resta la que fa el treballador Manuel González Sánchez. Aquest empleat del Canal d’Urgell era un lleonès arribat a Mollerussa a principis del segle XX.
Manuel González havia estat regidor de la CEDA a l’Ajuntament de Mollerussa durant el bienni de dretes republicà, condició que va esgrimir amb contundència durant la seva defensa. En la seva declaració, González va denunciar els principals líders de la UGT que van organitzar la vaga i també els diferents líders del Comitè Revolucionari, els quals van protagonitzar les persecucions a la gent de dretes i la destrucció del diferent patrimoni religiós. Manuel González també relata amb claredat com es van produir diverses reunions de la Junta del Sindicat al xalet de la Casa Canal i a l’Amistat1. Aquesta declaració, i d’altres que també sobresurten, com el cas de Jaume Teixidó Simó2, ens han permès establir una línia cronològica del que va succeir a la Casa Canal durant els mesos de guerra.
Per altra banda, abans d’entrar en l’anàlisi historiogràfi ca de la vaga i el procés revolucionari a la Casa Canal, és important entendre com estava organitzat l’organigrama que feia funcionar el Canal d’Urgell durant aquells anys. A la dècada de 1930, el Canal d’Urgell S.A era la constructora i explotadora del canal i les sèquies principals en tot el seu recorregut.
Es tractava d’una entitat de caràcter públic i estava composta d’un consell, anomenat Junta de Govern, que tenia la seu i residència a Barcelona. El seu director era Carles Valmaña Fabra i va ser el màxim dirigent de la companyia des de l’any 1926 fi ns l’esclat de la Guerra Civil. Per davall de la Junta de Govern i de Valmaña, hi havia el cap de l’explotació del Canal, que llavors era en Bartomeu Lluch Farreny, un agramuntí arribat
a Mollerussa a principis del segle XX i que va acabar fent carrera professional a la Casa Canal. Per sota el cap de l’explotació, el seguien els caps de secció, els capatassos, els guardes i els treballadors de les ofi cines.
La principal tasca que exercia la Societat del Canal d’Urgell era la de captar l’aigua del riu Segre, conduir- la pel canal, les sèquies principals, i distribuir-la entre les diverses boques de reg. Una vegada l’aigua havia sortit de les diferents boques, entrava sota la jurisdicció directa de la Junta Central de Regants. Aquesta altra entitat representava el conjunt de regants de les terres on arribava l’aigua i també tenia la seva seu a la Casa Canal de Mollerussa. La majoria dels regants que representava la Junta eren els propietaris de les sèquies secundàries, es a dir, totes aquelles que arrencaven de les boques i es ramifi caven per l’Urgell amb l’objectiu de portar a cada fi nca l’aigua del reg. La zona regada pel Canal d’Urgell estava dividida en 63 seccions o comunitats de regants. La Junta Central de Regants estava composta de 9 propietaris: 3 representaven la zona superior del canal, 3 la zona mitja i 3 la zona baixa. Aquesta junta, a més, comptava amb un secretari lletrat, un tècnic, un ofi cial de secretaria i 35 sequiers, nombre que podia variar any a any segons les necessitats que s’acordaven3.
TENSIÓ SOCIAL, VAGA I GUERRA CIVIL
La tensió política, als pobles i ciutats del país, es va incrementar notablement quan el 16 de febrer de 1936 el Front Popular va guanyar les eleccions a Espanya. Amb la victòria novament de les esquerres, es deixava enrere dos anys de polítiques conservadores i s’establia una clara voluntat de recuperar les polítiques reformistes dels primers anys de República. Mollerussa no en va quedar al marge i el primer efecte que va tenir el resultat electoral va ser la dimissió de quatre regidors i l’alcalde; tots ells havien estat designats per l’autoritat governativa després dels Fets d’Octubre de 1934. A l’Ajuntament de Mollerussa van dimitir l’alcalde Salvador Casamitjana Majà; i els regidors Joan Cabestany Adern, Josep Castelló Nadal, Guillem Gaya Muria i Manuel González Sánchez. Acte seguit es va nomenar alcalde a qui ja havia ocupat el càrrec durant el bienni reformista, Mateu Capell Piró (Gallart & Lladonosa, 2018: 71). 4
1 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: Els Llibres del Tirant, Barcelona.
2 Declaració de Jaume Teixidó Simó. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: Els Llibres del Tirant, Barcelona.
3 Arxiu comarcal del Pla d’Urgell. Fons 10 Societat Canal d’Urgell 1-24-12.
4 Mateu Capell Piró va ser escollit alcalde a les eleccions municipals que es van celebrar el 14 de gener de 1934. Va ser destituït arran dels Fetes d’Octubre de 1934 i va tornar a ser escollit alcalde després de la victòria del Front Popular el febrer de 1936 (Gallart & Lladonosa, 2018).
11
També es va restablir la fi gura de l’alcalde segon, tercer i quart en els noms de: Miquel Gabarra Balcells, Francesc Codina Querol i Pere Felip Pagès; tots ells també havien ocupat aquests càrrecs durant el bienni d’esquerres (Polo, 1997: 358). Durant aquells mesos, la tensió política entre la dreta i l’esquerra a Mollerussa era màxima i anava creixent a mesura que avançaven els dies i les setmanes. Partits i sindicats com el PSOE, el POUM, la UGT i les Joventuts Llibertàries, tenien forta presència a Mollerussa i entre les seves fi les es van començar a organitzar els diferents grups de les Milícies Antifeixistes i els Comitès de Salut Publica (Altisent, 2016: 14). Per altra banda, les dretes, integrades pels carlistes, la Lliga i republicans lerrouxistes, ho van veure d’una manera molt diferent als nous inquilins de l’Ajuntament i es mostraven atemorits per l’escalada de tensió que s’estava produint al poble.
A més de la inestabilitat política d’aquells mesos, el mes de juny de 1936 la UGT va declarar una vaga indefi nida dels treballadors de la Societat del Canal d’Urgell. A causa de la presència d’un major nombre d’empleats, aquesta vaga es va desenvolupar i va tenir el seu punt neuràlgic a Mollerussa. Entre els líders sindicals que van protagonitzar la vaga, apareixen diferents noms que esdevindran les cares visibles de la reivindicació laboral i del posterior procés revolucionari que es va viure a Mollerussa.5 Entre les fi gures més rellevants destaquen: Manel Farràs, Sebastià Farràs, Jaume Farràs –tres cosins que van sobresortir pel seu lideratge dintre del sindicat i es van alternar la presidència del mateix durant els anys que va durar la guerra−. També van destacar en tasques de lideratge però en menor grau: Antonio Perera, Guillem Gaya, Fermí Melgosa, Joan Escolà, Salvador Tamarit o Isidre Tàsies, entre altres.6
Malauradament no hem trobat cap document que ens indiqui quin dia exacte va ser l’inici de la vaga, però sabem que va començar pels voltants del 15 de juny i es va acabar ofi cialment el 21 de juliol de 1936, un cop la guerra ja era un fet consumat.7 Aquesta vaga, tanmateix s’ha d’entendre dins el context revolucionari que es va donar després de la victòria del Front Popular. Durant aquella dècada de 1930, el moviment obrer estava plenament
organitzat a Catalunya amb forta presència de l’anarcosindicalisme de la CNT i els comunistes de la UGT. Dins de la ideologia obrerista, el procés de vaga era vist com una de les poques eines de què disposaven els treballadors per a defensar els seus drets laborals, els interessos de classe i per a desenvolupar la revolució socialista. Per a l’obrerisme, la vaga era percebuda com un període de despertar de les masses i era fonamental la seva mobilització per la lluita contra el capitalisme. Segons les doctrines del moment (Trotsky, 1977: 48), la vaga no havia de ser duta a terme tants sols per l’elit dels sindicats, sinó que n’havia de formar part tota la massa obrera.
L’aturada, promoguda per la UGT, va despertar molt d’entusiasme entre els treballadors del Canal d’Urgell.
Malgrat això, molts regants la van criticar durament en tractar-se de l’època on més es necessitava l’aigua per poder assegurar una bona collita. A més, aquell any l’aigua resultava escassa i un dels clams era la necessitat d’atendre el seu just repartiment. Proclamada la vaga, ràpidament es van confi gurar diferents grups de piquets que es van instal·lar a diversos punts, principalment a la punta nord de la Casa Canal, junt a la carretera. Segons explica Jaume Vila al seu llibre (1992: 412), aquests piquets van haver de retirar- se al cap de dos dies perquè la gent que transitava pel carrer els escridassava, se’n reia i els anomenava
“rectorets” en haver escollit el pitjor moment per fer la vaga. El dia 17 de juliol 1936, un laude de la Conselleria de Treball de la Generalitat va declarar la vaga improcedent i il·legal pel seu contingut polític i no social. Però tot va canviar el 18 de juliol, quan es va començar a escampar la noticia de l’aixecament militar al Marroc, i sobretot l’endemà, quan el cop ja s’havia estès a la península. Aquell diumenge de juliol, els comitès de Milícies Antifeixistes i de Salut Pública van ocupar l’Ajuntament i es van fer amb el control de les seves atribucions. La UGT es va establir a l’Amistat, el POUM va ocupar el Casino Republicà i els membres de les Joventuts llibertaries es van instal·lar al local del Centre Tradicionalista (Altisent, 2016: 14). El llavors alcalde, Mateu Capell, va mantenir al càrrec però va entregar, a la pràctica, la gestió de l’Ajuntament als diferents comitès revolucionaris.
5 A través de les declaracions jurades dels diferents treballadors, com la de Manuel Gonzalez o Jaume Teixidó, aquests noms són els més repetits com a líders de la vaga del més de juny de 1936. Documents de l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria del Tirant. Barcelona.
6 Informe de les autoritats franquistes. En alguns dels informes, Guillem Gaya també apareix com un dels líders de la vaga del juny de 1936 tot i haver estat regidor durant el govern de dretes de 1934 a 1936. Document de l’arxiu per- sonal d’Albert Roquè. Llibreria del Tirant. Barcelona.
7 Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell. Fons 10 Societat Canal d’Urgell 1-24-12.
Vaga i Guerra Civil a la Casa Canal de Mollerussa (1936-1939)
El 21 de juliol de 1936 es va posar fi a la vaga de la Casa Canal, ja que no era necessari continuar amb l’aturada quan s’estava produint un marc de col·lectivització. En ser un lloc de pas, Mollerussa va presenciar, durant aquelles primeres setmanes, una munió constant de milicians que travessaven el poble pujats en camions i cotxes pintats amb les sigles dels diferents partits i sindicats. Molts d’aquells milicians, la majoria arribats de fora (Polo, 1997: 368- 369), circulaven per Mollerussa entonant proclames revolucionàries i buscant els treballadors que no havien secundat la vaga per afusellar-los. Els que havien estat en contra de la vaga eren principalment els treballadors que havien tingut càrrecs de confi ança a l’empresa;
aquests van ser considerats automàticament elements de dretes i van haver de fugir o amagar-se per a salvar la vida. Després d’establir el quarter general a la Casa de la Vila, el Comitè Revolucionari va imposar una sanció col·lectiva pecuniària de 125.000 pessetes a la gent de dretes. Aquesta sanció la van reclamar en un termini de poques hores i també van exigir, sota pena d’afusellament, l’entrega al quarter general de totes les armes que disposessin els veïns abans de la mitjanit (Altisent, 2016:14).
El mateix 19 de juliol, la Junta del Sindicat es va apropiar de totes les instal·lacions del Canal d’Urgell i es va donar inici a un procés de col·lectivització de les terres. Els qui havien liderat la vaga, automàticament, es van erigir com a nous mandataris. Manel Farràs Rial va ser escollit president del sindicat.8 Jaume Farràs i Sebastià Farràs, a més de Guillem Gaya i Joan Escolà, es van erigir en el nucli dur del sindicat. A partir de llavors, les reunions de la Junta, de les Milícies Antifeixistes i les del Comitè Revolucionari es van començar a celebrar al xalet de la Casa Canal. Des de fora de la Junta del Sindicat, com a membre del Comitè Revolucionari i guarda de la Casa Canal, va sobresortir la fi gura de Ramon Romà Marro, que esdevingué protagonista dels fets durant els primers dies de revolució. Afi liat al PSUC i regidor de l’Ajuntament de Mollerussa durant la República i la Guerra (Polo, 1997: 386), Ramon Romà tenia 49 anys el juliol de 1936 i era un líder de l’obrerisme local, admirat pels veïns de Mollerussa per la seva veterania i el seu discurs intel·lectual, fet que el va convertir ràpidament en un dels personatges amb més pes dintre del Comitè
Revolucionari. Manuel González, en la declaració que va realitzar davant les autoritats franquistes,9 va assenyalar directament Ramon Romà com el líder de la revolta obrera que va destruir el campanar de l’església i el diferent patrimoni religiós de Mollerussa.10
Una de les primeres accions que va realitzar la Junta
del Sindicat va ser suspendre de sou i feina als treballadors que no s’havien adherit a la vaga. Aquesta ordre va afectar directament al cap de l’explotació i a la seva mà dreta, Bartomeu Lluch i Llorenç Vilaró, respectivament, que van haver d’abandonar els despatxos a la casa xalet, ja convertida en punt de reunió dels milicians.
Manuel González va ser designat delegat administratiu de la tercera secció, en substitució de Llorenç Vilaró, i les tasques de Bartomeu Lluch van passar a mans del president Manuel Farràs. Tanmateix, si cal destacar un fet rellevant a Mollerussa durant aquells mesos posteriors al 18 de juliol, és, sens dubte, la detenció i posterior afusellament de Bartomeu Lluch Farreny.
Bartomeu Lluch va néixer a Agramunt l’any 1882.
El seu pare era guarda de la societat del Canal d’Urgell i l’any 1895 es va traslladar amb tota la família a Mollerussa. Bartomeu Lluch Farreny va ingressar a les ofi cines de la societat quan tenia tan sols tretze anys.
8 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: Els llibres del Tirant, Barcelona.
9 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: Els llibres del Tirant, Barcelona.
10 Els descendents de Ramon Romà, la neta i els seus besnets introdueixen un matís en aquesta història i afi rmen que l’església, un cop saquejada després del 18 de juliol, el campanar corria el risc de despreniment, fet que va motivar, a qui llavors era regidor de l’ajuntament, a dinamitar-lo per evitar mals majors.
Imatge 1. Ramon Romà Marro. Guarda de la Casa Canal i un dels líders del Comitè Revolucionari de Mollerussa. A ell se li atribueix la destrucció del campanar de l’església el 16 de Setembre de 1936 (Foto cedida pel seu besnet Marc Romà Melgosa).
13
Posteriorment, en edat adulta, va ascendir ràpidament al costat de l’enginyer Carles Cardenal, que es va convertir en el seu mentor i el va preparar per l’alt càrrec que ocuparia posteriorment. Després de realitzar els estudis de Topografi a i Administració d’Empreses, Lluch va rebre el reconeixement de la Junta de la Societat i fou nomenat sots cap de l’explotació l’any 1923. Tres anys després va ser designat cap de la Societat del canal d’Urgell, càrrec que va mantenir fi ns l’esclat de la guerra civil (Vila, 1992: 590). D’ençà del 18 de juliol, la pressió dels milicians cap a Bartomeu Lluch i la seva dona, Encarnació Font, va augmentar considerablement. Treballadors de la Casa Canal li van confi scar i es van repartir les seves terres; també van ocupar els seus magatzems, li van requisar el cotxe i la ràdio i es va establir una guàrdia de milicians 24 hores a casa seva.11 En allò que ocorre després, és necessari remarcar que dos fonts, en la recerca sobre aquesta història, entren en contradicció a l’hora d’explicar com Bartomeu Lluch va poder sortir de Mollerussa a mitjans d’agost de 1936. Per una banda, l’escriptor Jaume Vila, coetani dels fets i amic del protagonista, ens explica al seu llibre (1992: 414) que gràcies als contactes a nivell polític que disposava, el cap de l’explotació va poder sortir de Mollerussa escortat per mossos d’esquadra i membres del cos de guardes d’assalt de la Generalitat. Amb aquesta escorta, Bartomeu Lluch es va traslladar a casa d’uns amics seus a Barcelona. Així ho relata Jaume Vila i no explica si la seva dona el va acompanyar o pel contrari es va quedar a Mollerussa. Per altra banda, l’historiador Miquel Polo (1997: 376-277) adjunta al seu llibre la declaració que va fer el seu pare davant les autoritats franquistes sobre la mort de Lluch Farreny. En aquesta declaració, el pare de Miquel Polo explica que Bartomeu Lluch va ser detingut per policies de la Conselleria de Governació i portat contra la seva voluntat cap a Barcelona. També fa referència que va ser ell mateix qui va informar la dona de Lluch sobre la detenció del seu marit.
Malgrat aquesta incògnita, les fonts consultades tornen a coincidir en el relat fi nal. Va ser el 15 de setembre de 1936, quan Bartomeu Lluch Farreny va ser detingut per membres de la FAI al domicili on s’allotjava i va ser portar a la seu del sindicat anarquista, al carrer Carolines número 7 de Barcelona. Aquest comitè de la FAI va sol·licitar un informe sobre Bartomeu Lluch al sindicat del
Canal d’Urgell. Lògicament el informe del sindicat va ser desfavorable a l’excap de l’explotació i això va suposar la seva sentència de mort. Segons explica Jaume Vila (1992: 415), l’informe que va arribar de Mollerussa al comitè anarquista deia el següent: “En motiu de la vaga revolucionària, l’acusat s’havia posat al costat de l’empresa i en contra dels treballadors. En l’exercici del seu càrrec s’havia enriquit”. Bartomeu Lluch Farreny va ser afusellat per milicians de la FAI el 24 de setembre de 1936 a la carretera d’Horta, als afores de Barcelona.
Mentrestant a Mollerussa els fets s’anaven desenvolupant i el 24 d’agost de 1936 hi va haver una detenció massiva de 40 persones considerades de dretes.12 Entre els detinguts d’aquesta batuda, és molt probable que hi hagés els set encausats que van ser jutjats pel Tribunal Popular el 20 gener de 1937 (Altisent, 2016: 14-15): Joan Font Taulat (Germà Arnaldo Cirilo) Isidre Cuberes Costa, Eusebi Pascual Mateu, Josep Borrell Escolà, Jaume Graus Aribau i Manel Solà Pou; tots ells personalitats de la dreta local que van ser condemnats a mort o a complir llargues penes de presó. Aquest cas va ser molt mediàtic entre els veïns ja que tots ells eren personatges molt coneguts entre els mollerussencs. Es van reunir, entre els veïns de Mollerussa, més de 800 signatures per demanar l’indult dels set acusats.13 Tret del director de la Salle, Arnaldo Cirilo, que va ser afusellat l’endemà del judici davant del cementiri de Lleida, la resta van
11 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: els llibres del Tirant, Barcelona. .
12 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: els llibres del Tirant, Barcelona.
13 En l’informe que fa Tomàs Badia, com a membre de la dreta local, sobre el treballador Jaume Teixidó, en els seus arguments de descàrrec, explica es va involucrar amb molt d’entusiasme en la recollida de fi rmes per demanar l’indult dels set acusats en el judici del Tribunal Popular. Document pertanyent a l’arxiu personal de Albert Roquè. Llibreria: els llibres del Tirant, Barcelona.
Imatge 2. Bartomeu Lluch Farreny i Llorenç Vilaró Teixidó.
Cap de la societat del canal d’Urgell i cap de la Tercera Secció Administrativa (Fotografi es extretes del llibre de Vila, J.
(1992). Els canals d’Urgell i la seva història. Lleida: Diputació, pp. 590 i 600).
Vaga i Guerra Civil a la Casa Canal de Mollerussa (1936-1939)
ingressar a presó acusats de donar suport al feixisme i van ser alliberats un cop es va acabar la guerra.
Passada la eufòria revolucionaria, la societat del Canal d’Urgell va començar a entrar en una relativa normalitat pel que fa al seu funcionament. L’Amistat es va convertir en la casa del poble i a mitjans d’octubre de 1936 es va celebrar una assemblea general del treballadors del Canal d’Urgell, aquest cop amb Sebastià Farràs com a nou president del sindicat.
En l’ordre del dia hi havia la recent renovació de la Junta Directiva, la formació d’un Comitè de Control i l’admissió del personal que havia estat suspès de sou i feina després del 18 juliol.14 Es va posar a debat el reingrés de diferents capatassos de secció com el cas d’Antonio Huguet, però destaca, per damunt de tot, la readmissió de qui fou cap de la tercera secció i mà dreta de Bartomeu Lluch, Llorenç Vilaró. Tot i la seva readmissió, Vilaró va quedar degradat del càrrec que havia exercit amb anterioritat. Es va mantenir treballant
a la societat del Canal d’Urgell fi ns a principis de l’any 1938, quan va ser detingut novament i enviat a camps de treball on s’hi va estar fi ns que va ser alliberat per les tropes franquistes (Vila, 1992: 600).15
A començaments de l’any 1937, l’eufòria revolucionaria, que fi ns llavors havia gestionat el dia a dia, va ser substituïda per la burocràcia i la disciplina militar. Les milícies antifeixistes es van dissoldre contra la seva voluntat i van ser agrupades dintre l’Exercit Popular. Això va suposar un cop molt dur pels milicians ja que s’imposava la disciplina del comunisme ortodox davant la visió d’un comunisme llibertari o de l’anarcosindicalisme. Aquest trencament dintre del bàndol republicà, que va arribar al seu punt màxim durant als Fets de Maig del 1937, va acabar amb la il·legalització del POUM, la persecució dels seus membres, acusats de feixistes, i la mort d’un dels seus líders, Andreu Nin. Aquesta imposició de la disciplina davant l’eufòria també va tenir la seva traducció al dia a dia de la gestió del Canal. El mes de març de 1937 la Generalitat es va fer càrrec de l’explotació a través de la Confederació Hidrogràfi ca de l`Ebre. Es va treure tot el pes als comitès revolucionaris i es va situar l’advocat Josep Fraure com a gerent i nou encarregat de gestionar la Societat del Canal d’Urgell.16 Aquesta apropiació del Canal per part de la Generalitat es va vendre com un intent de millorar les relacions entre els treballadors i calmar l’ambient revolucionari dels primers mesos.
Aquell segon any de guerra, les penúries van començar a fer estralls entre els veïns: els joves marxaven cap al front i el menjar racionat començava a escassejar. Pel que fa al desenvolupament de la Casa Canal, aquest control governamental va continuar tot el 1937 fi ns a l’abril de 1938, quan les tropes franquistes van ocupar la ciutat de Lleida. Un cop els franquistes van establir un front al riu Segre, Mollerussa va patir intensos bombardejos en punts estratègics:
la Forestal d’Urgell, el molí de Cal Calçoner, on els franquistes creien que hi havia un dipòsit d’explosius, l’estació de tren, diversos punts de la sèquia del Canal d’Urgell, sobretot als ponts del camí de Belianes i de Imatge 3. Joan Font Taulat, director de la Salle, més conegut
com a germà Arnaldo Cirilo. Va ser detingut per inculcar propaganda religiosa als seus alumnes i se li va trobar armament a dintre de l’escola. Va ser afusellat el 21 de gener de 1937 davant del cementiri de Lleida. (Foto extreta del llibre de Polo, M. (1997). Mollerussa, de lloc petit a poble (1889-1938). Mollerussa: Ajuntament, p. 381).
14 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: els llibres del Tirant, Barcelona.
15 En la declaració de Manuel González es relata la readmissió de Llorenç Vilaró en una reunió del Sindicat feta el mes de novembre de 1936. Vilaró fou detingut el 1938, segons González, a causa de la insistència del guerriller Francisco Sanz, i va ser enviat en un camp de treball durant un període d’entre set i vuit mesos abans de l’arribada de les tropes nacionals.
16 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: Els Llibres del Tirant, Barcelona.
15
Torregrossa, i també a la Casa Canal, on es van construir túnels perquè s’hi refugiessin els veïns.17 La proximitat de l’exercit franquista, a solament 25 quilòmetres, va suposar que el president de la confederació hidrogràfi ca i els delegats de la Generalitat, establerts a Mollerussa, deixessin la localitat. Davant el vuit de poder a la Casa Canal, el que quedava del Comitè Revolucionari i la Junta del Sindicat es van tornar a fer càrrec de les instal·lacions i, aquest cop, Jaume Farràs va ser escollit nou president.18
A fi nals d’agost de 1938 la Junta del Sindicat va convocar una nova reunió, probablement a l’Amistat, amb tots els treballadors de la Casa Canal que quedaven a Mollerussa. Aquesta reunió va tenir com a punt central l’establiment d’una nova minuta de salaris pels empleats.
Amb la represa del control de la Casa Canal per part del Sindicat, es pretenia aplicar un salari mínim de 500 ptes. mensuals a tots els treballadors sense excepció.
Es pagaria 550 ptes. al delineant major; 600 ptes. al pagador, comptable i encarregats de secció; i 700 ptes.
als caps tècnics i administratius. Aquesta reunió, tal i com explica Manuel González a la seva declaració, es va allargar moltes hores i les discussions foren enceses i amb
forta vehemència.19 Desconeixem si aquest increment de sous entre els treballadors es va poder implementar.
És de suposar que la victòria franquista a la batalla de l’Ebre, el novembre de 1938, va desmoralitzar els que encara mantenien alguna esperança de guanyar la guerra. Davant de la imminent arribada dels franquistes, el 7 de gener de 1939 les forces republicanes van abandonar Mollerussa fent volar els ponts del canal; el 8 ja no quedava ningú que defensés la República i el 9 de gener les tropes franquistes entraven pel camí del Palau, acompanyats de forces mores a cavall i cantant el cara el sol (Altisent, 2016: 12). Extret dels papers que l’Albert Roqué ens va deixar fotografi ar del seu arxiu personal, per tancar aquest apartat sobre l’evolució de la guerra a Mollerussa, reproduïm part d’un document redactat per les noves autoritats el 10 de maig de 1939, on es detalla els sous anuals que cobraven els diferents empleats del Canal d’Urgell abans de la Guerra Civil.20 Si fem una comparativa dels sous que guanyaven l’any 1936 amb els nous salaris que es van discutir durant la reunió de 1938, podem apreciar la notable diferencia del que cobraven els obrers i el que percebien com a salari just, fet que apunta sens dubte a un dels motius principals de la vaga de 1936.
17 Són diverses les fonts bibliogràfi ques que fan referència als bombardejos que va patir Mollerussa el 1938. En un treball elaborat pel Memorial Democràtic i la Universitat de Lleida, que va dirigir Conxita Mir, Omar Serra especifi ca diversos punts de Mollerussa on es van produir els bombardejos. Vegeu-lo en línia: http://www.espaisdememoria.udl.
cat/?q=taxonomy/term/3 També Joan Yeguas al seu llibre en fa referència (2003: 32) i Solé & Mestre (2010: 191) tam- bé recullen testimonis dels bombardejos que va patir Mollerussa.
18 Declaració Manuel González Sánchez. Document pertanyent a l’arxiu personal d’Albert Roquè. Llibreria: els llibres del Tirant, Barcelona.
19 Idem.
20 En aquest document hi consta el càrrec, el sou que cobraven abans del 18 de juliol de 1936, i la seva situació a mes de gener de 1939. En el document original hi apareixen més d’un centenar de noms separats per seccions, tanmateix hem reproduït els que considerem que tenen més rellevància pel que fa a l’objecte d’estudi. Document de l’Arxiu personal d’Albert Roqué. Llibreria: Els llibres del Tirant, Barcelona.
Cargos Nombre y Apellido Sueldo Anual Vacantes y causas que las motivan
Jefe de la Explotación. Bartolomé Lluch. 13.200 pesetas. Vacante por asesinato.
Jefe de la tercera sección administrativa. Lorenzo Vilaró. 6.304 pesetas. Conserva su puesto.
Jefe del Servicio Técnico. Juan Teixidó. 6.200 pesetas. Vacante por detención.
Contable. Isidoro Tassies. 4.500 pesetas Vacante por detención.
Escribiente mayor y pagador Salvador Tamarit. 4.500 pesetas. Vacante por detención.
Delineante mayor y auxiliar topógrafo. Antonio Perera. 4.200 pesetas. Vacante por detención.
Escribiente y Auxiliar E.P. Manuel Farras. 4.200 pesetas. Vacante por no haberse presentado.
Delineante 1a. Guillermo Gaya. 3.600 pesetas. Vacante por no haberse presentado.
Delineante 2 a. Pablo Zalabardo. 3.360 pesetas. Conserva su puesto.
Auxiliar. Manuel González. 3.600 pesetas. Conserva su puesto.
Sobre Capataz. Jaime Farras. 3.600 pesetas. Vacante por no haberse presentado.
Vaga i Guerra Civil a la Casa Canal de Mollerussa (1936-1939)
APÈNDIX DOCUMENTAL
Ordenanza 1a. Jaime Teixidó. 3.180 pesetas. Vacante por detención.
Ordenanza 2a. Angel Graus. 3.180 pesetas. Conserva su puesto.
Ordenanza. Telefonista. Miguel Polo. 3.120 pesetas. Conserva su puesto.
Encargado. Servicio coches. Juan Escolà. 3.900 pesetas. Vacante por detención.
Escribiente. Sebastian Farras. 2.880 pesetas. Vacante por no haberse presentado.
Chofer auxiliar. Pedro Bertran. 3.180 pesetas. Vacante por no haberse presentado.
Imatge 4. Fragment del document on s’especifi ca els sous dels treballadors a la Casa Canal abans de la Guerra Civil. Font:
Arxiu personal d’Albert Roquè.
Imatge 5. Fragment d’un informe sobre la vaga del mes de juny de 1936 a la Casa Canal. Font: Arxiu personal d’Albert Roquè.
17
CONCLUSIONS
Aquest article, elaborat a través de l’estudi metodològic dels documents citats, hem establert un relat dels fets més transcendents que es van produir durant els anys de Guerra Civil a la Casa Canal i quin paper van desenvolupar les personalitats més rellevants a Mollerussa davant el confl icte bèl·lic. Pel que fa als documents que vam fotografi ar a l’arxiu de l’Albert Roqué, aquests papers representen un aiguabarreig de noms, declaracions jurades, sentències signades i escrits avaladors, del quals s’ha hagut de destriar el gra de la palla, en el sentit que molts dels documents repeteixen la mateixa informació. Cal posar de relleu que les declaracions jurades, que ens han servit per establir aquest relat, estan redactades sota la pressió
de l’exercit franquista; per tant, a més de llegir entre línies les diferents declaracions, s’ha calgut ser molt curós a l’hora d’establir el perfi l dels personatges que apareixen relatats en aquest article.
Un cop llegits i estudiats el gruix dels documents, en observar la quantitat d’informació que se’n podia extreure, vaig prendre la decisió d’estructurar aquest estudi en dos articles que marquen un tall cronològic en la història de Mollerussa. La primera part, l’article que acabem de llegir, està centrada en el període que va de les eleccions del febrer de 1936 fi ns al 9 de gener de 1939. La segona part, que si tot va bé veurà la llum en un proper article de Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, analitzarà les depuracions a què es van veure sotmesos els treballadors de la Casa Canal per Imatge 6. Fragment de la declaració de Manuel González Sánchez on relata la seva situació personal durant el període revolucionari i on acusa a Ramon Romà de la destrucció del campanar de l’església. Font: Arxiu personal d’Albert Roquè.
Vaga i Guerra Civil a la Casa Canal de Mollerussa (1936-1939)
part de les noves autoritats un cop acabada la guerra.
En la documentació que hem estudiat, es redacta amb bastant precisió les funcions que realitzaven els empleats que van tenir un paper més important dintre del Sindicat; també hem pogut conèixer el sou que cobraven, el grau de participació en els fets abans i després del 18 de juliol, i la seva relació amb el cap de la Societat del Canal d’Urgell. En aquest tracte, les declaracions dels treballadors revelen informació interessant sobre Bartomeu Lluch Farreny com, per exemple, l’episodi d’atac d’angoixa que va tenir quan es va assabentar de la seva imminent detenció. Una situació repetida àmpliament en les declaracions de molts treballadors, ja fos per defensar la seva preocupació cap al senyor Lluch o bé per denunciar els veïns que impedien que la gent anés al seu auxili.
Aquests documents mostren com era la relació de Lluch Farreny amb els empleats de la Casa Canal i també relaten el paper rellevant que va desenvolupar Llorenç Vilaró durant la guerra i el primer franquisme a Mollerussa.
Pel que fa a la bibliografi a existent sobre aquest tema, destaca per damunt de la resta dos llibres que m’han servit per a completar el relat del que va succeir durant aquells anys a la Casa Canal. Per una banda els dos últims llibres de la trilogia sobre Mollerussa que va escriure Miquel Polo, De lloc petit a poble 1888-1939 i De poble a ciutat 1939-1988; en aquests dos llibres, el cronista mollerussenc, relata l’activitat consistorial durant el període estudiat i plasma l’activitat d’alguns dels noms que apareixen en els documents analitzats.
L’altre llibre, que agafa especial rellevància en la redacció d’aquest article, és l’estudi Els Canals d’Urgell i la seva història, que va redactar Jaume Vila Ricart.
Aquest escriptor, nascut a la Fuliola però que va estar arrelat a Mollerussa tota la seva vida, relata amb bastant informació com es va produir la detenció i afusellament de Bartomeu Lluch, a més de ser l’únic llibre, d’aquest període cronològic, que fa esment a la vaga del més de juny de 1936. Malauradament cap dels dos autors són vius. Jaume Vila va morir l’any 1997 i el Miquel Polo va traspassar quan ben just començava aquest període de recerca, l’any 2017. Tot i així, gràcies al llegat acadèmic que ens han deixat tots dos autors, hem pogut entrellaçar dades, comparar els dos relats i descobrir algun fet contradictori com la manera que va sortir Bartomeu Lluch de Mollerussa l’agost de 1936, no sabem si fugit o detingut.
Tanquem aquest article amb l’esperança d’haver col·laborat en el coneixement de la història local en un moment tant convuls i poc estudiat com va ser la
Guerra Civil. A través del relat que hem desenvolupat, hem volgut transmetre com es va viure l’ambient revolucionari durant aquells anys a la Casa Canal, la vaga que van realitzar els treballadors, un mes abans de la guerra, i l’organització del moviment obrer a Mollerussa entre els anys 1936 i 1939.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
ALTISENT i CARULLA, D. (2016). Les Cartes de Ramon Carné Albareda, delacions i caciquisme de postguerra a Mollerussa. Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, 7, 9-24.
BARRULL i PELEGRÍ, J. (2013). Lluita pagesa i polítiques de reforma a la zona regada pel canal d’Urgell (1931-1936). Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, 4, 9-20.
DD. AA. (2006). Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa. L’atac fi nal contra Catalunya ( abril – desembre del 1938). Lleida: Pagès Editors.
GALLART, F. & LLADONOSA V. (2018). Mateu Capell Piró, alcalde republicà de Mollerussa (1934- 1936). Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, 9, 69-82.
GARANGOU, S. (2017). Les joventuts llibertàries de Catalunya. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal.
MIR i CURCÓ, C. (1986). Caciquisme polític i lluita electoral(1890-1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat,1986.
MIR i CURCÓ, C. (2017). Tenien nom : víctimes de la repressió franquista a les terres de Lleida (1938-1963).
Lleida: Pagès / Institut d’Estudis Ilerdencs, 2017.
OLIVA i LLORENS, J. (2014). El cost humà de la Guerra Civil al Pla d’Urgell (1936-1953). Anàlisi quantitativa i comparativa. Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, 5, 49-75.
POLO i SILVESTRE, M. (1997). Mollerussa, de lloc petit a poble (1889-1938). Mollerussa: IG Cuberes.
SOLÉ i BONET, T. & MESTRE i ROIGÉ, E. (2010).
Escrits del Pla d’Urgell. Dietaris, correspondència i documents (1650-1950). Lleida: Pagès Editors.
TROTSKY, L. (1977). La Revolución Española. (Vol 2.
1936-1940). Barcelona: Fontanella.
VILA i RICART, J. (1992). Els Canals d’Urgell i la seva història. Lleida: Diputació de Lleida.
YEGUAS i GASSÓ, J. (2003). Mollerussa. Valls:
Cossetània.
