Planificació de l espai fluvial a la conca del Besòs ÍNDEX

Planificació de l’espai fluvial a la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 1 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c ÍNDEX 1.- INTRODUCCIÓ ... 2

2.- UNITATS GEOLÒGIQUES DE LA CONCA DEL RIU BESÒS ... 2

2.1.- SERRALADA COSTANERA CATALANA ... 2

2.1.1.- Serralada Litoral ... 2 2.1.2.- Depressió Prelitoral ... 3 2.1.3.- Serralada Prelitoral ... 3 2.2.- DEPRESIÓ DE L’EBRE ... 3 3.- HISTÒRIA GEOLÒGICA ... 1 3.1.- PALEOZOIC (545 - 250 M.A.) ... 1 3.1.1.- Cambrià-Ordovicià ... 1 3.1.2.- Ordovicià ... 1 3.1.3.- Silurià ... 2 3.1.4.- Devonià ... 2 3.1.5.- Carbonífer ... 2 3.1.6.- Permià ... 2 3.2.- MESOZOIC (250 - 65 M.A.) ... 2 3.2.1.- Triàsic... 3 3.2.2.- Juràssic ... 3 3.2.3.- Cretaci ... 4

3.3.- TERCIARI – PALEOGEN (65 - 23 M.A.) ... 4

3.4.- TERCIARI – NEOGEN (23 - 2 M.A.) ... 4

3.5.- QUATERNARI (2 M.A. - ACTUALITAT) ... 4

4.- MARC TECTÒNIC REGIONAL ... 5

5.- ZONES D’INTERÈS GEOLÒGIC ... 5

6.- REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES ... 9

6.- REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES ... 9

Planificació de l’espai fluvial a la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 2 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

1.- INTRODUCCIÓ

La geologia té una influència determinant tant en la resposta hidrològica d’una conca com en la morfodinàmica d’un riu, motiu per el qual és important conèixer les característiques geològiques dels materials presents en l’àmbit d’estudi. En aquest annex es descriuen les principals unitats geològiques presents a la conca del Besòs, es resumeix la seva història geològica, s’analitza el marc tectònic regional i s’indiquen les zones d’interès geològic.

2.- UNITATS GEOLÒGIQUES DE LA CONCA DEL RIU BESÒS

2.1.-

La Serralada Costanera Catalana és un cinturó estret de serralades que tanca la Conca de l’Ebre a l’avantpaís pirinenc. Es tracta d’una estructura alpina parcialment arrasada, i presenta una distribució de materials molt típica a la Península Ibèrica: el sòcol hercinià i la cobertora mesozoica. La seva estructura correspon a un complex sistema de horsts i

grabens composat per diversos blocs orientats ENE-OSO a NE-SO. Es divideix

longitudinalment en tres grans unitats: la Serralada Litoral, la Depressió Prelitoral i la Serralada Prelitoral (Figura 1).

2.1.1.-

Amb uns 150 km de longitud entre Girona i Vilanova i la Geltrú és la més pròxima al mar. La seva alçada és modesta, amb relleus com el massís del Garraf (592 m), la serra del Tibidabo (532 m) i la del Montnegre (759 m), i desapareix sota el mar a la zona de Vilanova.

La major part dels materials que formen la Serralada Litoral són roques ígnies intrusives pretriàsiques. No obstant, també afloren roques sedimentaries i metamòrfiques paleozoiques (Serra de Collserola), i roques mesozoiques (massís del Garraf).

La Serralada Litoral a la conca del Besòs està representada per la part nord-oriental de la serra de Collserola, a l’oest del riu Besòs, i pel vessants nord de la Serralada de Marina i la Serra d’el Corredor, a l’est del riu.

Planificació de l’espai fluvial a la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 3 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

2.1.2.-

Encaixada entre la serralada Litoral i la Prelitoral comprèn alçades entre 100 i 250 m. Amb una gran extensió, inclou el Vallès, el Penedès i el Camp de Tarragona. Amb Girona al seu extrem NE, s’obre directament al mar al Camp de Tarragona. La Depressió Prelitoral està reblerta de materials neògens procedents de l’erosió de les serralades Litoral i Prelitoral.

A la conca del Besòs, poblacions com Sabadell, Granollers i Cardedeu, entre d’altres, estan situades a la Depressió Prelitoral.

2.1.3.-

Amb uns 250 km de longitud és la alineació més important de la Serralada Costanera Catalana. La formen serralades importants com el Montseny (1712 m), la Serra de Prades (1202 m) i els Ports de Beseit (1447 m).

A la Serralada Prelitoral afloren materials tant del sòcol hercinià (roques ígnies i metamòrfiques paleozoiques) com de la cobertora mesozoica (roques sedimentàries triàsiques, juràssiques i cretàciques).

A la conca del Besòs la Serralada Prelitoral està representada per la part occidental del Massís del Montseny i pels Cingles de Bertí.

2.2.-

La conca terciària de l’Ebre és una depressió limitada pels Pirineus, la Serralada Cantàbrica, la Serralada Ibèrica, i la Serralada Costanera Catalana. La seva evolució paleogeogràfica va estar controlada per l’evolució tectònica d’aquestes serralades.

L’ompliment de la conca va començar al paleogen, fa aproximadament 45 milions d’anys i es va mantenir fins a pliocè, fa 1,8 milions d’anys aproximadament, moment a partir del qual va començar el seu buidat per part de l’Ebre i dels seus afluents un cop aquest es va obrir pas cap al Mediterrani a través d’una fractura a la Serralada Costanera Catalana. Els seus sediments assoleixen en alguns punts una potència d’uns 5000 m.

El dispositiu sedimentari és el propi d’una conca endorreica d’origen tectònic amb marges actius. Existeix un predomini de litologies detrítiques, amb canvis ràpids i freqüents de fàcies.

El màxim exponent de la Depressió de l’Ebre a la conca del Besòs és Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que encara que com Montserrat o el Montsant pertany geogràficament a la Serralada Prelitoral, es va formar per l’acumulació de sediments al marge de la conca de l’Ebre durant la formació de l’edifici tectònic de la Serralada Costanera Catalana. De la mateixa manera, els materials paleògens de les capçaleres dels rius Congost, Tenes i Caldes pertanyen a la Depressió de l’Ebre (Figura 2).

Planificació de l’espai fluvial a la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 4 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c a) b)

Planificació de l’espai fluvial a la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 5 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c a) b)

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 1 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

3.- HISTÒRIA GEOLÒGICA

A continuació es resumeix la història geològica de la zona d’estudi determinant per a cada època geològica els principals processos que van crear les formacions geològiques actuals, tenint en compte la situació paleogeogràfica i paleoclimàtica en que es van formar.

3.1.-

Des del precambrià i durant tot el paleozoic Ibèria es va anar desplaçant cap al nord des de prop del pol sud fins a latituds properes a l’equador durant el carbonífer. A partir del Devonià va començar l’anomenada orogènia herciniana, que va consistir en la col·lisió dels paleocontinents de Gondwana i Lauràssia (Figura 3). Aquest procés orogènic va donar lloc a la formació de la gran serralada Varisca, de més de 3.000 km de longitud i entre 700 i 900 km d’amplada, que abarcava gran part del que avui en dia és el continent europeu. Aquesta col·lisió va donar lloc al supercontinent de Pangea.

Figura 3.- Reconstruccions temptatives del Paleozoic des de l’Ordovicià fins al Carbonífer. (Vera, 2004).

En aquest context els materials paleozoics que afloren avui a les Serralades Costaneres Catalanes es van anar depositant sota diferents condicions sedimentàries en el marge continental de Gondwana, i posteriorment plegant i metamorfitzant durant l’orogènia herciniana.

Els importants batòlits de roques ígnies de la Serralada Costanera Catalana estan encaixats en roques amb edats compreses entre el Cambrià-Ordovicià i el Carbonífer mig, però en cap cas aquests intrueixen en materials del Permià.

3.1.1.-

En general és difícil distingir els materials cambrians dels ordovicians a la Serralada Costanera Catalana. A la conca del Besòs, el cambroordovicià es pot veure a la Serra de Collserola, i a la zona de La Calma i El Brull, a la falda del Montseny. Està format per pissarres i pissarres sorrenques amb intercalacions de bancs poc potents de quarsita i de roques carbonatades. Presenten importants canvis laterals de fàcies en quant a la distribució dels nivells quarcítics.

3.1.2.-

L’ordovicià a la conca del Besòs es pot veure al Brull i en alguns punts dels municipis de Figaró, La Garriga, Cànoves i Sant Pere de Vilamajor, dins del Parc Natural del Montseny. Consisteix en pissarres argiloses negres, gresos i quarsites. Se situa concordantment sobre el cambroordovicià mentre que a sostre passa gradualment de forma transicional a les pissarres ampelítiques del Silurià. Els 10 metres basals d’aquesta unitat són sorrencs amb algun nivell calcaris. El sostre és més groller i està format per una intercalació de nivells de pissarres, gresos i quarsites de fins a 15 centímetres de gruix. Localment, també presenten algun nivell lenticular de bretxes inclòs en les pissarres. Té una potència d’uns 60 metres.

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 2 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

3.1.3.-

Els escassos afloraments silúrics es troben en alguns punts de la serra de Collserola, i estratigràficament per sobre d’algun dels afloraments ordovicians descrits anteriorment. Es tracta de pissarres ampelítiques, que alternen amb bancs decimètrics de quarsites i lidites. Aquests materials es van sedimentar en ambient marí profund, amb abundant presència de matèria orgànica.

El Silurià té una potència d’entre 30 a 40 metres i existeixen importants canvis laterals de fàcies. A la part inferior són pissarres sorrenques amb intercalacions de bancs quarsítics de 30 a 40 centímetres de gruix, per sobre dels quals se situen pissarres ampelítiques amb graptòlits i crinoïdeus alternant amb nivells de lidites de fins a 2 centímetres de potència. El sostre presenta abundants intercalacions calcàries en transit gradual als materials devonians.

3.1.4.-

Per sobre del Silurià es troba, concordant, el Devonià. En general el límit Silurià-Devonià és difícil de delimitar ja que el canvi és gradual. Es tracta de calcàries gris-blavoses amigdaloides de fàcies tipus "Griotte". Estan ben estratificades i presenten abundants intercalacions pissarroses, sobretot a la seva part central. Cap a sostre augmenta el contingut d’argiles, quedant els nòduls calcaris deslligats els uns dels altres, en aquest nivell són abundants els tentaculits.

Hi ha escassos afloraments devonians a la conca del Besòs, i es troben a les proximitats del nucli urbà del Figaró i al terme municipal de Cànoves.

3.1.5.-

Es tracta de pissarres, gresos, lidites i calcàries d’origen marí. Presenta la següent sèrie descrita de base a sostre: 15 metres de lidites molt replegades amb abundants nòduls fosfatats de mida centimètrica, 3 metres de pissarres silíciques, 4 a 5 metres de calcàries amigdaloides ben estratificades amb alt contingut d’argiles i finalment 10 metres d’alternança de pissarres i calcàries, augmentant el contingut de pissarres cap a sostre. La potència màxima és d’uns 35 m.

Durant el Carbonífer es comença a notar l’efecte de l’orogènia herciniana, ja que aquest se situa discordantment sobre els altres materials paleozoics descrits anteriorment. Per efecte de l’orogènia, és també durant el Carbonífer quan es comencen a emplaçar les intrusions magmàtiques que van donar lloc a les granodiorites, leucogranits i pòrfirs tan típics de la Serralades Costaneres Catalanes. Aquesta intrusió va implicar, a més, el metamorfisme de contacte dels materials paleozoics encaixants.

El Carbonífer a la conca del Besòs només aflora en alguns punts dels municipis del Figaró i Cànoves.

3.1.6.-

Degut a l’efecte de l’orogènia, no es conserven materials sedimentats durat el Permià a la conca del Besòs.

3.2.-

Posteriorment al període compressiu hercinià es va produir un període distensiu, les estructures hercinianes es van invertir i van esdevenir les conques mesozoiques. És l’anomenat cicle alpí.

Durant el Mesozoic, Ibèria, el basament de la qual s’havia format durant l’Orogènia Herciniana o Varisca, formava part del sector nordoccidental de la plataforma que limitava el mar del Tethys, situat al SE d’aquesta. El cicle alpí, lligat a la inestabilitat tectònica que es va iniciar al Permià Superior-Triàssic i que va culminar amb la fragmentació de Pangea, va afectar de forma significativa a Ibèria. Actualment encara no queda clar quan acaba el cicle hercinià i quan comença l’alpí.

Successius episodis de tectònica extensional relacionats amb l’obertura i propagació del Thetys cap a occident i amb l’obertura de l’Atlàntic Nord, van comportar el desenvolupament d’un sistema de rifts mesozoics. El Rift Ibèric, que va cobrir gran part d’Ibèria en direcció NO-SE, es va mantenir actiu fins al Cretàcic mig. Es va produir llavors la separació d’Ibèria i Europa amb l’obertura de la conca oceànica del Golf de Biscaia.

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 3 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

La evolució sedimentària del reblert de les conques generades durant el rifting va estar condicionada per la quantitat i la qualitat de la subsidència, la posició d’Ibèria en el marge occidental del Thetys i els moviments eustàtics produïts durant aquest període.

3.2.1.-

A finals del Permià i durant gran part del Triàsic es va produir una primera fase de rift, caracteritzada per una subsidència relativament alta. Primer es van dipositar importants espessors de sediments d’origen fluvial (fàcies Buntsandstein, Figura 4A). Es tracta de conglomerats silícics de color vermell a la base, discordants sobre els materials paleozoics, formats predominantment per còdols de quars ben rodats de potència variable (poden assolir els 100 metres de potència). Per sobre d’aquests hi ha una alternança de gresos silícics de gra fi i argiles vermelles amb intercalacions de nivells de conglomerats que, de base a sostre de la unitat, es fan cada vegada menys freqüents; la potència total oscil·la entre 50 i 140 metres. Aquests materials afloren extensament avui en dia a la conca del Besòs en diferents indrets, com són els municipis de Sentmenat, Caldes, Bigues, Figaró i Tagamanent, entre d’altres.

Posteriorment, després d’una transgressió del Tethys cap a occident es va dipositar les fàcies carbonatades del Muschelkalk inferior (Figura 4C), corresponents a sediments marins i d’ambients litorals soms. Es tracta de calcàries micrítiques poc argiloses i dolomies de gra fi a mig. De manera general a la base de la unitat es troben amb bancs dolomítics gruixuts i gradualment, cap a sostre, van passant a calcàries ben estratificades amb nòduls dispersos de sílex. Contenen algunes restes fòssils. La potència és de 50 a 90 m. Aquest materials se situen concordants sobre el Buntsandstein, i afloren als mateixos indrets.

A continuació, durant un període regressiu es van sedimentar els depòsits detrítics i evaporítics del Muschelkalk mig, consistents en gresos i argiles vermelles que cap al sostre contenen nivells lenticulars de guix blanc o passen a argiles verdoses. Els gresos són de gra fi i ciment silícic. El contingut en miques d’aquesta unitat és baix, característica que permet la seva diferenciació dels gresos del Bundsandstein. La potència màxima d’aquesta unitat és de 50 a 80 m.

Finalment un altra etapa transgressiva va contribuir a la formació de les plataformes carbonatades del Muschelkalk superior, formades per dolomies de gra fi seguides de bancs de calcàries dolomítiques ben estratificades, amb fucoides i, esporàdicament, nòduls de sílex. Aquests bancs alternen amb nivells de calcàries margoses que contenen alguns fòssils: algues, lamel·libranquis i equinoderms. A sostre sovint es troba un nivell dolomític massiu. La potencia màxima d’aquesta unitat és d’uns 200 m.

Figura 4.- Esquemes paleogeogràfics i de distribució de fàcies en l’àmbit del Sistema Ibèric i les Serralades Costaneres Catalanes durant el Triásic. A) Triàsic Inferior (fàcies Buntsandstein); B) Anisiense; C) Ladiniense (fàcies Muschelkalk); D) Triàsic superior (fàcies Keuper). (Vera, 2004)

Al final del Triàsic mig es va produir una regressió generalitzada amb importants depòsits evaporítics de la fàcies Keuper (Figura 4D), no obstant, a la conca del Besòs no afloren aquests materials.

3.2.2.-

Després de la primera fase de rift produïda durant el Triàsic, durant gran part del Juràssic hi va haver un període de post-rifting en la qual hi va haver poca subsidència. En aquestes

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 4 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

condicions es va produir una intensa sedimentació carbonatada a les plataformes del límit occidental del Thetys. Encara que les roques juràssiques són abundants a les Serralades Costaneres Catalanes, no afloren a la conca del Besòs.

3.2.3.-

A partir del Juràssic superior i durant el Cretàcic inferior i mig es va produir una segona etapa de rifting, seguida d’una última fase de post-rift durant del Cretàcic superior. Tampoc afloren materials cretàcics a la conca del Besòs.

3.3.-

La placa Ibèrica va colissionar amb la placa Eurasiàtica durant el Cretàcic superior – Paleogen inferior. Durant el Paleogen Ibèria es va veure sotmesa a un gran esforç compressiu intraplaca que va provocar la inversió dels rifts mesozoics i l’aixecament dels blocs del basament. És l’anomenada Orogènia Alpina, que va conduir a la formació dels Pirineus i la Serralada Costanera Catalana.

L’alçament d’aquests edificis orogènics va implicar la formació de la conca terciària de l’Ebre, que es va omplir de materials erosionats d’aquests. El tipus de sedimentació depenia de la distància respecte el front dels encavalcaments, la tassa de subsidència i la posició del nivell del mar a l’interior de la conca.

En aquestes condicions es van formar uns grans cons de dejecció de tipus deltaic, que avui són Montserrat, el Montsant o Sant Llorenç del Munt. Es tracta de potents capes de conglomerats dipositades en ambient costaner, que passen progressivament a gresos i lutites cap al NO, reflectint una transició a ambient sedimentari de plataforma marina.

Aproximadament el 20% de la superfície de la conca del Besòs, concretament les capçaleres dels rius Tenes, Caldes i Ripoll, està ocupada per materials del paleogen. A part del conglomerats de Sant Llorenç del Munt, es poden trobar les “margues d’Igualada”, entre les conques del Tenes i el Congost, o els “gresos de Centelles”, predominants a la capçalera del Tenes.

3.4.-

Després del període compressiu neogen, durant l’Oligocè superior – Miocè inferior hi va haver una fase distensiva post-rift, en la qual les estructures es van tornar a invertir i es va formar un sistema de horsts i grabens que va donar lloc a la subdivisió actual de Serralada Litoral, Serralada Prelitoral i Depressió Prelitoral. Es van formar zones deprimides (grabens) emergides com són el Vallès-Penedès, el Camp de Tarragona i el Pla de Barcelona, i d’altres submergides com són les conques offshore de Tarragona i Barcelona. Aquestes zones deprimides es van anar omplint de successions de sediments oligocenes superiors a quaternaris, assolint fins a 4000 m de potència en alguns punts.

Durant aquest període hi havia clima tropical a subtropical càlid, que juntament amb les variacions del nivell del Mar Mediterrani, i a la presència de zones submergides-emergides va fer que el tipus de sedimentació fos molt heterogeni tant espacial com temporalment. La depressió del Vallès-Penedès es va reomplir mitjançant ventalls i cons al·luvials procedents dels relleus adjacents.

Aproximadament el 22% de la superfície de la conca del Besòs està ocupada per materials neògens, que es concentren a les zones planes del Vallès. A la part més oriental es tracta d’argiles i gresos arcòsics que passen gradualment a argiles grogues i fosques cap al sud. Les arcoses són el producte de la meteorització, transport i sedimentació del granit de les serralades Prelitoral i Litoral. Litològicament consisteixen en abundants grans de quars, feldspats (completament caolinitzats) i en menor proporció miques, amb una matriu argilosa caolinítica; presenten intercalacions de nivells conglomeràtics poc desenvolupats, generalment lenticulars i amb contacte inferior erosiu. A la part occidental predominen les argiles, gresos i conglomerats de tonalitats rosades, amb nivells de sorres i de conglomerats que s'intercalen dins les argiles de forma generalitzada; són de color groc i contenen nòduls calcaris blancs i restes fòssils de mamífers. Aquesta unitat es va fent menys potent cap a l'est arribant a desaparèixer. Als voltants de Sabadell augmenta de potència i inclou conglomerats.

3.5.-

El quaternari a la conca del Besòs està format per les terrasses al·luvials dels actuals afluents del Besòs, el propi Besòs, i les diferents rieres que creuen la conca, i pel sistema de ventalls

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 5 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

al·luvials de Terrassa i Castellar del Vallès. Es tracta de sediments heterogenis que van des de conglomerats a argiles, passant per sorres i llims.

4.- MARC TECTÒNIC REGIONAL

Es poden comptabilitzar 5 episodis tectònics rellevants que han afectat en diverses èpoques als materials de la conca del Besòs. Cada episodi es reflecteix de manera diferent en la morfologia del terreny i en les característiques dels diferents materials. Aquests episodis són:

a) Tectònica hercínica – Va afectar exclusivament els materials del Paleozoic del Cambrià, Ordovicià, Silurià, Devonià i Carbonífer inferior i mig. Els efectes més importants són:

 Formació d'un plegament polifàsic, en un estadi inicial en el que els dipòsits pelítics del Cambroordovícic i Silurià van originar dues esquistositats subhoritzontals superposades i molt penetratives. En una fase tardana es va plegar suaument l'esquistositat prèvia i va produir crenulacions. També es van generar plecs orientats cap al sud en els materials del Devonià i del Carbonífer inferior-mig. Aquests últims es van enlairar aprofitant els nivells més plàstics del Silurià.

 Formació dels encavalcaments que posteriorment s’invertiran durant l'orogènesi alpina.

 Metamorfisme regional generalment de baix grau, tot i que en llocs puntuals va arribar a ser de grau mig i alt.

 Intrusió magmàtica i el consegüent metamorfisme de contacte.

b) Tectònica de distensió mesozoica – Un cop finalitzada l’orogènia hercínica hi va haver un període distensiu en el qual les estructures hercíniques es van invertir i es van formar les conques mesozoiques.

c) Tectònica alpina – Es va iniciar a finals del Mesozoic i va durar pràcticament tot el Terciari. Va afectar els materials paleozoics i els materials mesozoics i cenozoics. Es van formar encavalcaments, anticlinals de rampa, complexos dúplex i fracturacions, entre d'altres.

d) Tectònica de distensió neògena – A finals de l'Oligocè i principis del Miocè es va iniciar el període distensiu que va crear el sistema que horsts i grabens que avui en dia dóna forma a les Serralades Costaneres Catalanes. Es van generar importants falles normals.

e) Neotectònica – Catalunya està situada a la zona de col·lisió entre les plaques tectòniques d’Europa i Àfrica. La taxa de convergència és moderada i per tant els terratrèmols es produeixen amb poca freqüència. Les zones amb més probabilitat d’ocurrència de terratrèmols són els Pirineus, la Serralada Transversal i les falles direcció NE-SO que delimiten la depressió prelitoral. Segons el Mapa de Sismicitat de

Catalunya 1977-1997 a la conca del Besòs es van produir diversos terratrèmols de

magnitud entre 2 i 3, i un de magnitud entre 3 i 4.

5.- ZONES D’INTERÈS GEOLÒGIC

A la conca del Besòs es poden distingir diverses àrees amb interès des del punt de vista geològic. Aquest pot ser degut a la litologia, la estructura, la morfologia, la paleofauna, o al potencial didàctic de la zona.

Amb l’objectiu d’identificar i catalogar els afloraments geològics de major rellevància científica i didàctica, sota els criteris de representativitat, excepcionalitat i diversitat, s’ha creat l’Inventari d’espais d’enterès geològic de Catalunya, elaborat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge i la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1999.

Els espais d'interès geològic (en endavant EIG) presents a la conca del Besòs es resumeixen a continuació. Al plànol 1.A.C es mostra la situació dels EIG.

 Sant Llorenç del Munt i l’Obac (geozona 223) – Situat des del punt de vista morfològic i

orogràfic a la serralada prelitoral, geològicament aquest EIG pertany a la conca terciària de l’Ebre. Es tracta d’un gran dipòsit de conglomerats que representa el registre sedimentari dels esdeveniments que van succeir durant l’orogènia alpina en aquest punt del contacte entre les serralades costaneres i la Depressió de l’Ebre.

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 6 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

Els conglomerats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac estan formats per una sèrie detrítica d'uns 1.000 m de gruix, formada per una alternança de capes conglomeràtiques amb intervals més gresosos i lutítics. Les cingleres típiques del massís correspondrien a capes quasi massisses de l'ordre de 20 m, amb un elevat grau de còdols calcaris i molt ben cimentades, mentre que les zones més planeres correspondrien a capes més argiloses i menys carbonatades.

La massa conglomeràtica queda limitada per l'oest en l'anomenada Depressió de Vacarisses, on els materials passen ràpidament a gresos i argiles. Pel sud els conglomerats entren en contacte amb el Triàsic i Paleozoic mitjançant un encavalcament que precedeix a la gran falla nord de la fossa tectònica del Vallès. Per l'est estan limitats per la vall del Riu Ripoll, encara que els conglomerats continuen per l'altre cantó amb decreixent importància. Al nord els límits no són tan ben definits, ja que els conglomerats passen progressivament a gresos i lutites.

La confluència d'un substrat bàsicament conglomeràtic de composició carbonatada, una fracturació i diaclàsat reticular, conjuntament amb l'erosió hídrica diferencial, han donat forma a nombrosos elements del relleu de gran singularitat i que sobresurten amb força del paisatge, com son les agulles i els cingles, o s'endinsen en ell ja sigui parcialment com les canals o totalment com els avencs i coves o els monòlits o les cingleres i pujols.

Sant Llorenç del Munt i l’Obac actua de divisòria d’aigües entre la conca del Besòs i la conca del Llobregat, de manera que no tot el EIG forma part de la conca del Besòs. Dins d’aquest EIG es troben els següents geòtops inclosos en la geozona:

 La Mola

 El Montcau – Cova Simaya

 Discordança del Brull i paleozoc de l’Avencó (geozona 321) – Geozona situada en els

contraforts nord-occidentals del massís del Montseny. Aquest massís, que per la part oriental s’aixeca bruscament sobre la fossa del Vallès, cau suaument cap al NW resseguint l’esmentada superfície d’erosió pretriàsica. Aquest pla inclinat és seccionat per barrancs entre els quals el de l’Avencó separa la Serra de l’Arca al NW i la de Picamena al E,

essent ambdues la prolongació del la superfície estructural que conforma el pla de la Calma.

La discordança del Brull separa les dues unitats fonamentals de la geologia de Catalunya que són el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica-cenozoica. L’existència d’aquesta discontinuïtat geològica de primer ordre, i que respon a una antiga superfície d’erosió, té aquí a més una traducció en el paisatge, doncs es manifesta com una superfície estructural suaument inclinada cap al nord-est que és la que conforma el Pla de la Calma. La riera de l’Avencó representa una incisió a través d’aquestes unitats. L'interès d'aquesta zona tanmateix no s'atura en la discordança ja que tant al sòcol com a la cobertora afloren altres elements d'interès. Al sòcol s'hi troben les seqüències de l'Ordovicià superior mes complertes de les Serralades Costaneres, i també notables estructures intrusives lligades a l'emplaçament de granitoides.

Dins d’aquest EIG es troben els següents geòtops inclosos en la geozona:  Puig Castellar (El Brull)

 Riera de l’Avencó – La Mora

 Discordança pretriàsica a Can Agustí (Pla de la Calma) (geozona 323) – El massís del

Montseny és format per tres unitats muntanyoses: el Turó de l’Home-les Agudes, el Matagalls i la Calma. El geòtop de Can Agustí és emplaçat al sector ponentí de la Calma a 1.030 metres d’altitud i a l’E dels municipis d’Aiguafreda i El Figaró.

La zona del Pla de la Calma és una àrea que permet fer una reconstrucció dels processos esdevinguts en la transició entre l’era Primària i la Secundària. Durant aquesta època i com a conseqüència de l’exhumació generalitzada durant les darreres etapes de l’orogènesi herciniana, els materials que afloren a la Serralada Costero-Catalana van ser sotmesos a una alteració climàtica que conduí al desenvolupament d’un mantell de meteorització. El conjunt de processos climàtics que actuaren durant el Permià intervingueren en la degradació general del relleu hercinià i en la configuració d’una superfície de peneplana. Els perfils de meteorització es desenvoluparen sobre les diferents litologies del Paleozoic i foren cobertes discordantment per un nivell de bretxes rogenques i/o per les fàcies de conglomerats, gresos i lutites del Buntsandstein. Concretament, l’àrea

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 7 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

del Pla de la Calma il·lustra de manera molt didàctica els perfils de meteorització desenvolupats sobre les diferents litologies paleozoiques, en especial sobre els granitoids.

 Cingles de Bertí (geozona 325) – Aquesta zona queda emmarcada per la conca de la

riera de l'Obac o de Can Oliveres. Es tracta d'una vall d'orientació W-E, transversal a la vall del Congost, on conflueix.

A la capçalera de la vall (part occidental de la zona) es troba la cinglera de Bertí: una franja escarpada d'uns 70-80 m de gruix total amb una orientació N-S bastant rectilínia. Damunt de les vores de la cinglera existeixen plataformes estructurals i damunt hi ha el punt més alt de la zona, el Puig Ciró, de 864 m. Les vessants que des de la part superior de la cinglera davallen cap el W són molt més suaus que les vessants orientades cap el Congost. En aquestes vessants orientades al W apareixen plans molt més extensos, no hi ha cap cinglera i els ressalts rocosos són poc importants. El pendent general és molt més baix que a les vessants orientades al Congost, on s’estén la major part de la superfície de la geozona.

Les vessants de la vall de la riera de Can Oliveres, tant la N com la S, presenten a la seva part superior turons relativament suaus (Turó d'en Cuspinera, de 694 m, al N i Puig Graciós, de 807 m, al S) i carenes molt amples amb pendents molt més baixes que la resta de vessant. Aquestes carenes d'orientació W-E són clarament perpendiculars a la cinglera de Bertí i separen tres valls paral·leles: el Sot del Bac al N, la riera de Can Oliveres i el torrent dels Tremolencs al S. Enllaçant els turons, la cinglera, la conca de la riera de Can Oliveres i les valls veïnes trobem els colls de: can Tripeta, de 694 m, pel S i el coll de Montmany, de 676 m, pel N.

Als Cingles, la serralada Prelitoral està constituïda per un sòcol paleozoic de roques metamòrfiques i ígnies i una cobertora sedimentària triàsica, ambdós recoberts per sediments paleògens que ja formen part de la conca terciària de l’Ebre.

La llera del Congost, d'orientació N-S, marca la part més baixa de la zona i és un fons de vall estret molt encaixat respecte els relleus del Montseny al E i els Cingles a l’W.

Aquesta zona està catalogada pel seu elevat interès didàctic. En aquesta zona hi afloren roques metamòrfiques i ígnies hipabisals i, sobretot, roques sedimentàries. Els materials sedimentaris estan poc o gens deformats, amb cabussaments molt suaus, menys de 10º o gairebé horitzontals, agrupats en paquets de característiques i aspecte ben contrastats. A més, existeixen una topografia i uns accessos favorables que faciliten l’observació i estudi d'aquests materials, tant a nivell de paisatge com a nivell d'aflorament. En conjunt es tracta d'una zona amb molt bones condicions per a l'ensenyament de geologia a tots els nivells i òptima per a la iniciació.

Sant Miquel del Fai i encavalcaments de la vall del Tenes (geozona 350) – La geozona

se situa a la vall de la riera de Tenes, i ocupa els municipis de Sant Quirze de Safaja, Sant Feliu de Codines i Bigues i Riells. S’estén al llarg de la riera, des d’aigua avall del monestir de Sant Miquel del Fai fins a l’interior del poble de Bigues. El Tenes neix a l’altiplà del Moianès i en arribar al Fai es desploma en varies cascades, que sumen un desnivell d’uns 300 metres. Després, s’obre pas entre els penya-segats de la vall del Fai camí de la plana vallesana.

Aquest EIG ocupa una posició estratègica en relació a la geologia de Catalunya, ja que se situa al vorell oriental de la Conca de l’Ebre, en contacte amb la Serralada Prelitoral Catalana. Mostra una bona secció de l’estructura fonamental de la Serralada Prelitoral, que consisteix en un encavalcament major i estructures relacionades amb aquest. Involucra materials del sòcol hercinià (granitoides) i la seva cobertora mesozoica (Triàsic), així com la vora de la conca de l’Ebre (sediments del Paleògen-Eocè inferior). El recinte de Sant Miquel del Fai, format per les edificacions de l’antic monestir benedictí, s’assenta al damunt de roques sedimentàries d'edat paleògena, on cal destacar la presència de travertins quaternaris encara avui en procés de formació, i l’existència de dues coves obertes en aquestes formacions travertíniques.

Aquesta geozona constitueix una secció representativa del límit entre la Serralada Prelitoral i la Conca de l’Ebre, d’elevat valor geològic en les vessants de la tectònica, de la sedimentologia i de la geomorfologia, i que, situada a les proximitats dels centres d’ensenyament i recerca, té un elevat potencial didàctic.

Dins d’aquest EIG es troben els següents geòtops inclosos en la geozona:  Encavalcament del parc de Can Badell (Bigues)

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 8 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

 Bundsandstein a Can Prat de la Riba

 Conglomerats sintectònics paleògens (Riells)  Sant Miquel del Fai

 Paleozoic de la Serra de Collserola i Santa Creu d’Olorda (geozona 339) – Geozona

situada predominantment a la vessants sud-orientals de la Serra de Collserola, que forma part de la Serralada Litoral Catalana. Presenta un relleu asimètric i molt ondulat, amb una alçada màxima de 512 metres al Tibidabo. És un espai singular per trobar-se a l’àrea metropolitana de Barcelona entre dues zones densament poblades que són la pròpia ciutat de Barcelona i l’àrea del Vallès. Només les parts més nororientals de la geozona formen part de la conca del Besòs.

Collserola ha tingut un paper protagonista en la Geologia de Catalunya per raó de la proximitat geogràfica a Barcelona. Aquesta situació ha condicionat que en certa manera Collserola s'hagi convertit en el camp de pràctiques més recorregut a l’hora de familiaritzar-se amb les roques sedimentàries paleozoiques, metamòrfiques i ígnies. En una zona relativament reduïda poden realitzar-se des d’observacions referents a l'estratigrafia i la paleontologia de roques paleozoiques, fins evidenciar com aquestes roques van perdent les característiques originals per transformar-se en metamòrfiques quan ens apropem a les intrusions granítiques que ocupen el peu de la serra en la vessant sudoriental. Un eixam de dics completa el quadre dels exemples d'emplaçament de roques ígnies. L'efecte del metamorfisme sobre roques d'un ampli espectre composicional també ha determinat l’existència d’una àmplia gamma de minerals. Fins als anys 1960 podien observar-se antigues explotacions rudimentàries on és trobaven espècies no comuns de minerals com la malaquita i l’atzurita. El caràcter d'atalaia d'aquesta serra permet a més fer una interpretació del paisatge geològic de Catalunya especialment pel que fa referència als Catalànids, la fossa del Vallès i la vora SE de la Conca de l'Ebre.

Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs 1.A.3. Geologia 9 0 5 2 3 3 _ 0 1 A 0 3 _ A X _ Ge o log ia_ v2 .d o c

6.- REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Vera J.A. (Editor), 2006. ”Geología de España”. I.G.M.E. Madrd.

PÀGINES WEB

Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge (2006, 27 de febrer).

Departament de Medi Ambient i Habitatge [en línia]. [Consultat: 13 novembre 2008].

Disponible a Internet:

http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/sistema_informacio/inventari_interes_ geologic/relacio_espais.jsp

7.- PLÀNOLS

Els plànols que acompanyen al present document són els següents:

Plànol 1.A.B: Geologia.

Plànol 1.A.C: Espais d’interès geològic.

ÍNDEX DE FIGURES

Figura 1.- a) Delimitació de les Serralades Costaneres Catalanes, principals característiques estructurals i posició dels talls representatius. b) Tals representatius. (Adaptada de Vera, 2004) ... 4 Figura 2.- a) Mapa d’isobates de la conca de l’Ebre. b) Tall III; al sud es pot veure la situació dels conglomerats de Montserrat, equivalents als de Sant Llorenç del Munt (Adaptada de Vera, 2004) ... 5 Figura 3.- Reconstruccions temptatives del Paleozoic des de l’Ordovicià fins al Carbonífer. (Vera, 2004). ... 1 Figura 4.- Esquemes paleogeogràfics i de distribució de fàcies en l’àmbit del Sistema Ibèric i les Serralades Costaneres Catalanes durant el Triásic. A) Triàsic Inferior (fàcies Buntsandstein); B) Anisiense; C) Ladiniense (fàcies Muschelkalk); D) Triàsic superior (fàcies Keuper). (Vera, 2004) ... 3