PDF superior L'obra poètica de Salvador Estrem i Fa. Estudi i edició

L'obra poètica de Salvador Estrem i Fa. Estudi i edició

L'obra poètica de Salvador Estrem i Fa. Estudi i edició

La meva col.laboració a El Llamp em va proporcionar el goig d’en- trar en relació —personalment o per carta— amb la major part dels lletraferits de la Ribera d’Ebre, de la Terra Alta i fins del Priorat, comarques de les quals el periòdic gandesà solia parlar. No diré els noms dels al.ludits perquè en podria oblidar algun i em sabria greu. Però em considero obligat —per circumstàncies diverses— d’esmen- tar el que de segur tenia més categoria intel.lectual de tota la colla, ja una mica granat, poeta excel.lent, autor d’un llibre de poemes, Les hores dolces, publicat l’any 1920, que li valgué el renom de «Poeta del Priorat». Es deia Salvador Estrem i Fa. Va néixer a Falset l’any 1893 . (Vol dir que em portava 14 anys i que en l’època que jo el vaig conèixer ell ja en tenia vora 35. Però no ho semblava.) En el seu rostre —gràcies potser a la vivacitat dels seus ulls blaus i grans— hi havia una expressió que recordava la ingenuïtat dels temps infantils, una expressió així mateix bondadosa d’acord amb el seu tarannà. Era pagès, amb terra pròpia, que ell mateix conreava, amb l’ajut, de vegades, d’un jornaler. Dirigia el periòdic Priorat, que sortia a Falset, catalanista i subvencionat, poc o molt, per la Lliga. En els primers temps de la dictadura de Primo de Rivera, Priorat fou suspès i Salvador Estrem incrementà les seves col.laboracions a El Llamp el qual va lliurar-se de la suspensió perquè el delegat governatiu residia a Gandesa i no volgué fer-se mal veure. Al cap de poc temps (devia ser a principis del 1925), Manuel Bardí va tenir la idea de fundar Edicions El Llamp per tal de poder publicar llibres. I un d’ells va ser l’intitulat La gent d’«El Llamp», un recull de semblances dels redactors i col.laboradors més assidus. L’encarregat d’escriure les semblances (que sortirien acompanyades d’una foto de l’interessat) fou l’Estrem —com li dèiem— que de seguida va escriure als designats per Bardí formulant les preguntes preliminars de rigor: lloc i data de naixença, ocupació, estudis, així com tot allò que li semblà escaient de cara a la feina sol.licitada. Però un cop va tenir les respostes, decidí que li calia fer una visita als ja temptejats per tal d’obtenir-ne una impressió personal i directa. I així fou com un dia es presentà a Benissanet (m’havia avisat prèviament) i vingué a casa meva. No va treure cap bloc de notes, ni ploma, ni llapis. Perquè de seguida que em va tenir apamat i va fer-se càrrec de l’ambient, va dir que el millor seria parlar tot passejant pels carrers del poble i pels seus voltants per tal de tenir una visió del paisatge que també es proposava descriure. En realitat, més que no pas jo, va parlar ell especialment de poesia (en sabia mil vegades més que jo) i dels poetes que estimava: Verdaguer, Maragall, Guimerà, Josep Carner. . . (Bladé, 1991: 120-121)
Mostrar más

849 Lee mas

Edició i estudi d’un poemari inèdit de Miquel Àngel Riera: Bolles de fang

Edició i estudi d’un poemari inèdit de Miquel Àngel Riera: Bolles de fang

Això semblaria més propi d’un assagista o d’un polític, però el cas és que Riera va expressar la seva ideologia a través de la poesia i, més endavant, sobretot a partir de la novel·la. En cap cas és però, diu Pere Rosselló (1982: 25) que va tenir el privilegi que conèixer-lo bé, és la ideologia d’un filòsof o d’un teòric, sinó que «es tracta de la ideologia d’un home. D’un ésser humà que té els seus problemes propis, alhora que pateix també els de tota l’espècie humana». Tot aquest entramat d’idees s’ha vist en la seva obra de tots els gèneres i en aquest sentit podem afirmar que hi ha una homogeneïtzació de la producció de l’autor fins a considerar-lo «un corpus totalment unitari» (1990b: 11). És cert que la narrativa ha donat a conèixer Riera fora de la nostra illa i que la poesia ha tengut una repercussió més local per motius, segurament, editorials. Tanmateix, com hem assenyalat, la relació entre la narrativa i la poesia en Riera és innegable, respon a unes mateixes idees estètiques i això ha portat a alguns crítics a caracteritzar la seva novel·lística de «poètica» i fins i tot s’ha arribat a dir que els seus personatges, temes, etc., es poden traspassar d’un gènere a l’altre. Això sí, en la poesia tot això s’exposa de manera programàtica, mentre que en la narrativa és exemplificat mitjançant l’acció (R OSSELLÓ 1981: 39). Això és, el mateix que diu Francisco J. Díaz de Castro en el seu article «La poesia de Miquel Àngel Riera», perquè pensa que Riera no només escriu sinó que en fer-ho vessa «la seva peculiar manera de sentir la vida i de viure el paisatge i la intrahistòria del seu poble», així com intenta fer reflexionar «sobre la natura humana de tota una col·lectivitat» (D ÍAZ , 1982: 87). El que preval, doncs, en l’obra poètica
Mostrar más

128 Lee mas

Francesc Alegre: La primera guerra púnica, 1472. Estudi i edició crítica

Francesc Alegre: La primera guerra púnica, 1472. Estudi i edició crítica

al rei Joan II, entorn de 1475 o potser fins i tot més tard, té característiques pròpies de les obres del segon període, com ara la dedicatòria a un membre de la família reial, Joan II vencedor de la Guerra civil, però també conserva encara trets dels primers temps, com ara l’aparició d’una Natura amorosa personificada. L’argument d’aquesta obra és que la Natura, creadora de l’amor, fa que existeixi la nostra espècie “per conservació del nostre ésser”. Aquest tractament de la Natura, com a dea superiora, contrasta amb la Natura humana de la posterior Passió. A la primera obra, Natura tot ho pot i, a la segona, és una dona desgraciada que erra pel món a la recerca de Déu. Això relaciona l’obra amorosa i la religiosa. Mentre que en el Sermó apareix Natura com una deessa, gràcies a la qual “conservem nostre ésser en spècia”, a la Passió la Natura humana “despullada dels béns que en passat tenia, fo forçada sentir l’estrem grau de misèria”; la mateixa personificació té un tracte molt diferent, de força creadora a miserable, dins d’un marc tan pietós com la setmana santa, subtema de la Passió. Trobem al Sermó, en aquesta voluntat d’argumentació retòrica més propera a l’assaig, un F. Alegre més madur, potser al voltant de la trentena. El seu Sermó comença pel thema, en aquest cas una cita de Ciceró, del De officiis:
Mostrar más

345 Lee mas

«Enquesta sobre'l teatre en vers» a Teatralia (1908-1909): estudi i edició

«Enquesta sobre'l teatre en vers» a Teatralia (1908-1909): estudi i edició

35. Abans de la publicació (Biblioteca Popular de «L’Avenç», 94, 1909), Alfons Maseras va parlar de l’obra tot relacionant-la amb l’enquesta del teatre en vers: «Jo no sentaré opinions ni dogmes, y sols diré una cosa. Crech que en aquesta qüestió no’s pot generalisar y que tot se redueix a cassos particulars. Y encar que no’s tracti d’obres originals, permeteu que posi uns exemples trets de les meves traduccions. Jo he traduhit al català y en prosa, tres obres de Molière, les cuals foren escrites pel genial comediant en versos alexandrins. Al empendre aquell trevall no vaig dubtar un sol moment, millor dit, ja ni ho vaig meditar, com les devía traduhir. Aixís el Tartuf, El Misántrop y El Sicilià (que en la meva traducció-arreglo té per títol El vel de l’Esclava) han sigut trasplantats al llenguatje vul- gar (?) de la prosa. En cambi, ara traduheixo la Francesca de Rímini y no he dubtat, tampoch, de com devía tra- duhirla. Ho faig en vers, ja vos ho he dit. Y tot això vol significar que es necessari, pera escriure en vers o en prosa una obra dramàtica, veurer si l’asumpto, l’època, els personatjes y sobre tot la calitat moral d’aquets personatjes son dignes de parlar en vers. Algú, apróposit del Tartuf, me digué: Y perqué no l’heu traduhit en versos alexandrins? –Oh, no es la dificultat lo que hagi pogut espantarme. Senzillament, ¿cóm hauríen sonat els alexandrins catalans, sense corretgir y adulterar a Molière, si els originals son moltes vegades, la major part de les vegades, anodins, afec- tats y sense cura poètica? Veyeu, l’amich Prat Gaballí, l’excelent alexandrinista, també ha traduhit a Molière. Y si l’original era en vers –en vers alexandrí- la traducció l’ha feta en prosa. Y en aquestes meteixes planes, l’amich Prat comensava la seva opinió sobre el Teatre en vers, ab aquestes paraules, si no recordo malament: “Teatre en vers?... Sí, Teatre en vers alexandrí”. L’índole, els personatjes, l’època, l’estil, la violencia de les passions y la sublimitat dels caràcters de la Francesca de Rímini es tot un altre cosa. No solament poden revestirse del ropatje del vers, sino que els hi es necessari. Pera això jo no he dubtat en conservarlo. Y si una nova explicació fos precisa, jo no dubtaría en afegir: Silvio Pellico era un poeta, Molière era un comediant.» (S/N, 6.III.1909: 378-380. El 13 d’abril de 1920, un grup d’alumnes de l’ Escola Catalana d’ Art Dramàtic, dirigits per Adrià Gual, van representar l’obra segons la versió definitiva que Maseras va publicar a la col.lecció La Comèdia Catalana (XIV) de la Llibreria Italiana el 1924. Sobre Maseras, vegeu Corretger, 1995.
Mostrar más

36 Lee mas

Flors Semprevives, recull de cants populars en mallorquí, de Cosme Bauçà  Edició i estudi

Flors Semprevives, recull de cants populars en mallorquí, de Cosme Bauçà Edició i estudi

Aquesta obra del mossèn de Felanitx ̶ aquestes mil gloses que formen part d’aquesta edició i estudi més les tres mil gloses restants que va deixar manuscrites en tres volums més ̶ va passar a formar part de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que no va publicar mai la resta de gloses, ni compilades ni sense compilar. A dia d’avui hi ha molta feina a fer amb la resta de volums inèdits del Flors Semprevives. Estudiar-los a fons i preparar-ne una edició crítica sembla una bona opció per posar en valor no només la feina que va fer mossèn Cosme Bauçà, sinó també una part important de la cultura popular mallorquina entesa com a patrimoni històric i com a element fonamental de la manera com els nostres avantpassats entenien la vida, de com la feien seva i de com la transmetien als seus coetanis i a les generacions futures com ara la nostra. El Flors Semprevives és paraula viva en alt grau, que s’encarna en el motlo de la cançó popular mallorquina, la glosa; es desplega al llarg d’una temàtica i un contingut concrets; es fa pragmàtica en la versificació, la rima i la mètrica; es consolida en el llenguatge utilitzat; i s’expandeix en l’edició i la publicació de la seva perfecció imperfecta, humana.
Mostrar más

238 Lee mas

El Brecht de Formosa : entre l'escenari eficaç i la concisió poètica

El Brecht de Formosa : entre l'escenari eficaç i la concisió poètica

A continuació resumiré breument les obres de teatre de Brecht traduïdes per Formosa, basant-me sobretot en les indicacions que se’n donen al Teatre com- plet. Ja s’ha parlat de l’estrena de L’excepció i la regla, el 1958 (a la Universitat de Barcelona) i el 1961 (pel grup Gil Vicente); el text de la darrera deu haver estat el referent per a la versió inclosa al volum II del Teatre complet. També s’ha esmentat la posada en escena de L’òpera de tres rals, el 1963, en què For- mosa s’havia encarregat de traduir les cançons; per a l’edició del Teatre complet I va fer una nova traducció de l’obra completa. El novembre del 1971 la compa- nyia Adrià Gual estrenà al Teatre Romea de Barcelona la seua traducció d’Ho- me per home, que veié una nova posada en escena l’any 1991, amb la direcció de Pau Monterde, el qual rebé el Premi Serra d’Or de Teatre pel muntatge; prè- viament se’n va fer una edició amb el títol Un home és un home, amb dues obres més traduïdes per altres persones, a la col·lecció MOLU (1988), d’Edicions 62. Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny fou estrenada el febrer del 1977 pel Teatre Lliure de Barcelona, amb la direcció escènica de Fabià Puigserver i direcció musical de Carles Santos. El gener del 1985 el grup El Globus, de Ter- rassa, estrenà a la Sala Villarroel de Barcelona El casament, amb direcció de Pau Monterde i amb el títol El casament dels petits burgesos. L’abril del 1988 la companyia del Teatre Lliure estrenà La bona persona de Sezuan al Mercat de les Flors de Barcelona, amb direcció de Fabià Puigserver; el mateix any, l’obra fou editada per la Fundació Teatre Lliure. N’hi havia una versió prèvia feta per Carme Serrallonga i estrenada el 1966 per la companyia Núria Espert al Teatre Romea de Barcelona, dirigida per Ricard Salvat. La mare Coratge fou estrena- da, en traducció de Feliu Formosa, l’octubre del 2001 a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Mario Gas. Una traducció de Jordi Voltas, amb el títol La Coratge i els seus fills, l’estrenà el 1973 el grup La Palestra, de Sabadell, amb direcció de Salvador Fité. També n’hi havia una versió feta per Carme Serrallonga, publicada sota el títol La «Courage» i els seus fills, l’any 1985, a Edicions de 1984.
Mostrar más

15 Lee mas

Estudi i edició de les inscripcions llatines falses d’Hispània (ca. 1440-1550)

Estudi i edició de les inscripcions llatines falses d’Hispània (ca. 1440-1550)

Per les pròpies referències de Nebrija, sabem que el 1506 encara pretenia redactar aquesta magna obra, però tot apunta que finalment va acabar desestimant el projecte, potser influenciat per la mort d’Isabel el 1504. De fet, la seva tasca historiogràfica sembla interrompuda fins el 1509, quan és nomenat historiador reial de la corona de Castella. És amb aquest càrrec que escriu les seves obres d’història contemporània (les Rerum a Ferdinando et Elisabete Hispaniarum regibus gestarum decades duae i De bello Navariensi), que no són sinó traduccions adaptades d’obres anteriors escrites en castellà. Com a pròleg a les Decades, Nebrija adjunta una carta, amb el títol de Divinatio in scribenda historia, enviada a Ferran el Catòlic pocs dies després d’haver rebut el nomenament de cronista, que és un atac velat a Marineo Siculo, que pretenia igualment ser nomenat cronista reial. 77 En la introducció a les Decades, Nebrija aprofita per fer un resum de la història antiga d’Hispània, fet que confirma que ja havia abandonat del tot l’esperança de publicar una obra independent que tractés la matèria. En aquesta secció fa ús abundant de les falsificacions d’Annio da Viterbo, impreses el 1498, fet que dóna a l’obra un to marcadament antiromà i en consonància amb la historiografia castellana neogòtica; 78 ara bé, és possible que aquest plantejament es degui, almenys en part, a la reivindicació de l’humanisme autòcton en front de l’italià, com succeïa en la Divinatio. De fet, en la Muestra, lliure de la influència d’Annio, hi ha una preferència constant pels autors clàssics, i de la divisió dels cinc llibres i dels capítols del primer que podem llegir, no s’observa una connotació negativa a la història romana d’Espanya. Aquest fet estaria en consonància, a més, amb altres mostres del seu interès per les antiguitats romanes,
Mostrar más

559 Lee mas

Martí i Pol traduït: Estudi de la correspondència entre el poeta i els traductors de la seva obra

Martí i Pol traduït: Estudi de la correspondència entre el poeta i els traductors de la seva obra

responent als mesos de novembre i desembre de 1981. 22 Segons De Nijs, els editors de la revista li havien encarregat la traducció de deu poemes, tot i que, finalment, només se’n publiquen sis. 23 La següent carta, del 17 d’octubre de 1985, porta la signatura de Nathaniel B. Smith, que sol·licita els permisos oportuns per incloure la traducció de tres poemes a l’anglès que ell mateix i Lynette McGrath han fet en un número especial de The Seneca Review. 24 El 26 de novembre del mateix any és Adolfo García Ortega qui escriu a Martí i Pol per sol·licitar els drets d’edició d’una Antología traduïda a l’espanyol (s’editarà el 1987); 25 a més, li fa arribar les traduccions mecanoscrites perquè les revisi. Prosseguim aquesta relació de lletres amb la que Josep Roca-Pons escriu el 9 de setembre de 1986: després d’informar Martí i Pol de la possibilitat d’incloure dues poesies seves traduïdes novament per Smith i McGrath a Catalan Review, per agilitar els tràmits de revisió li de- mana que li enviï els originals per tal d’acarar-los al text anglès, que acaba sortint aquell mateix any. 26 Trobem també un parell de cartes de Lluís Solanes i Poch i Arne Lundgren: en la primera, del 12 de febrer de 1987, els remitents expliquen que estan traduint diversos poemes al suec de cara a recitar-los en un programa radiofònic i, posteriorment, editar-los en una antologia traduïda de poesia catalana contemporània; en la segona, del 30 d’abril, informen el poeta de l’evolució del volum antològic i li formulen, a més, diversos dubtes relacionats amb la traducció; el resultat final apareix el mateix any sota el títol de Tio katalanska poeter. 27 El 17 de desembre del mateix any, és Maria-Lourdes Soler i Marcet qui s’adreça al poeta per proposar-li d’aparèixer, traduït a l’alemany, en un quadern especial de la revista Die Horen dedicat a la literatura i la cultura dels Països Catalans; 28 el quadern en qüestió no s’edita fins a 1990, concretament dins del número 158 de la publicació, i Martí i Pol hi és present amb tres poemes traduïts per Frank G. Hirschmann i Jens Förster. 29
Mostrar más

8 Lee mas

Edició i estudi preliminar de "La famosa comedia de la entrada del marqués de Los Vélez en Cataluña, rota de las tropas castellanas y asalto de Montjuïc"

Edició i estudi preliminar de "La famosa comedia de la entrada del marqués de Los Vélez en Cataluña, rota de las tropas castellanas y asalto de Montjuïc"

Primerament, apareix un «temps referencial» (relacionat sovint a través de les relacions dels personatges) que ens situa en el temps exterior de l’obra. Per exemple: gràcies a les relacions sobre els fets que s’esdevenen en uns indrets, o bé a les descripcions de l’escena en concret, s’enumeren un seguit d’elements que els contemporanis podien fàcilment reconèixer i sentir-se interpel·lats o reconeguts per haver-los viscuts. És així com es situa el temps de l’obra en la seva època: es fa referència a les males relacions entre la corona i el Principat, a diferents personatges famosos del moment, a les diferents ciutats i viles conquerides per les tropes castellanes (com Cambrils, Mont-Roig del Camp, Vilaseca, Reus, Valls, Salou o Alcover), als diferents espais geogràfics més propers a Barcelona (Montserrat, Martorell, Vic, el Coll de Portell, el riu Anoia, Terrassa, Sant Feliu de Llobregat, el riu Llobregat, Molins de Rei, o els diferents baluards de les muralles de Barcelona), als gremis d’artesans que formaven el Consell de Cent, els Pares Trinitaris, els clergues de Sant Just i Pastor, de Sant Jaume i Sant Miquel, els parroquians de Santa Maria del Mar, el Portal Nou, el Portal de l’Àngel, el pla d’en Llull, la Catedral, entre d’altres.
Mostrar más

185 Lee mas

Estudi i edició de Eugeni d'Ors Curs sobre els fenòmens de l'atenció. Estudis Universitaris Catalans. Hivern de 1909

Estudi i edició de Eugeni d'Ors Curs sobre els fenòmens de l'atenció. Estudis Universitaris Catalans. Hivern de 1909

Permeteu encara una digressió a propòsit d’això. Exposem-ho així: sovint, en la redacció d’aquest treball, el doctorand té la sensació d’abusar de la paciència del seu lector quan es veu obligat a enumerar certs detalls de l’obra orsiana que, fora d’aquest context, tindrien una transcendència ínfima. Tot i que el lector concret a qui va dirigit és —per antonomàsia— savi, expert en el tema i, per si fos poc, professional —de la lectura en general i d’aquesta en particular—, el doctorand se sotmet a un cert imperatiu d’estil per fer més passadores les arideses de l’acadèmia i pateix quan l’aspror de l’inventari mecànic i rutinari amenaça amb el tedi. A l’altre extrem, imaginem: un periodista que copia; un director de diari que rep i valida; un impressor que tipografia; un quiosquer que ven; un lector diletant que llegeix i, finalment, una penya d’entusiastes que comenta i critica una bibliografia freda, escrita en una llengua incomprensible, del catàleg d’una ciutat remota. I això, no un dia, ni dos, sinó durant més d’una setmana. Si no es té en compte que el glosador es pot permetre aquestes excentricitats, que el glosòfil les hi accepta amb complicitat i que la redacció del diari en celebra la rendibilitat, no es pot acabar d’entendre la força literària del Glosari. Fer-se càrrec d’aquest fet, d’altra banda, obliga a posar en qüestió certes posicions preses sobre què entendre per literatura. Aquestes «gloses» posen en evidència que allò que escriu l’autor i allò que fa són coses completament diferents i que el que compta és allò que fa i no el que escriu —tingui’s en compte, entre altres coses, que es tracta d’un text en alemany dirigit a un lector català—. D’aquesta peça literària en concret, per tant, no s’exigeix la plena comprensió del text; de fet, a partir de la segona «glosa», ni tan sols és necessària una lectura completa del text; és més, com menys alemany (o anglès, o francès, que hi ha de tot) se sap, millor es comprèn el missatge: «Mireu si ens cal una biblioteca científica, que ni tan sols s’entén de què es tracta». El que cal, per damunt de tot, és entendre la intenció de l’autor: la fal·làcia intencional va per terra. A les mans de Xènius, l’inventari es converteix en un gènere literari o, almenys, en una figura retòrica potentíssima.
Mostrar más

324 Lee mas

L'obra poètica de Guillem Roca i Seguí (1742 1813)

L'obra poètica de Guillem Roca i Seguí (1742 1813)

En aquest sentit cal destacar la tasca d’investigadors com l’historiador i polític Max Cahner i García (Cahner 1998), els treballs dels erudits Josep M. Castellet i Joaquim Molas, que comencen a enfocar l’etapa des d’una nova òptica a les seves edicions (Molas 1968; Castellet/Molas 1969; 1979; 2005), les aportacions de l’estudiós Jordi Carbonell (1961; 1972; 1977; Paredes 2014), les recerques centrades en el cas mallorquí del professor Antoni-Lluc Ferrer i Morro (Ferrer 1973a; 1973b; 1974; 1977; 1978; 1985), les del crític literari Joan Mas i Vives (Mas 1973; 1992-93; 1994a; 1994b; 1994-1995; 1999; 2004; 2012), les de l’historiador i assagista Josep Massot i Muntaner (1970; 1979; 1980; 1985), les del professor i investigador Albert Rossich Estragó (Rossich 1989; 1994; 1996; 2004a; 2004b; 2004c; 2011) i les del també professor i investigador Francesc X. Vall i Solaz (1993; 1998; 2004a; 2004b). Ells, entre molts d’altres, han seguit la línia de redefinició de l’etapa amb múltiples treballs. Si revisam els treballs més primerencs, hem de començar, sens dubte pels magnífics articles de Jordi Carbonell, entre els quals destaca «La literatura catalana durant el període de transició del s. XVIII al s. XIX », del 1977, que és un estudi de conjunt del tema lingüístic i cultural d’aquest període. Carbonell assenyala que l’anàlisi de la situació política en què es troba la llengua catalana converteix la literatura en local. Afegeix que l’aristocràcia catalana col·labora amb els borbons mentre que les classes populars són dipositàries de la llengua i la literatura en català. D’aquesta manera els gèneres anomenats populars, com els goigs o el teatre satíric breu, seran àmpliament conreats. Quant a la literatura culta, sostinguda per les classes dominants, Carbonell opina que té una consideració diferent en cadascun dels territoris segons l’estat al qual es troben sotmesos. Sens dubte, tant en aquest treball com en altres, Carbonell destaca el paper de Menorca on, sota el domini britànic, es desenvolupa una activitat cultural intensa i es produeix una literatura excepcional, en el sentit més literal de la paraula. Pel que fa a Catalunya, aquesta situació, per a Carbonell, començarà a canviar a inicis del segle XIX , arran d’una transformació
Mostrar más

528 Lee mas

El Valeri Màxim d’Antoni Canals: estudi i edició (llibres I-V)

El Valeri Màxim d’Antoni Canals: estudi i edició (llibres I-V)

Ja en terres franceses, Jean de Meun traduí l’Epitoma rei militaris de Vegeci en l’any 1284. 57 També cal destacar un nou arromançament de l’obra de Livi, a càrrec de Pierre Bersuire (1358 ad quem), que comentarem amb més deteniment en tractar la traducció catalana corresponent. Sota els auspicis de Carles V el Savi (1338-1380), es traslladaren al francès totes aquelles obres que semblaven útils al monarca per a les ciències i les arts, com ara l’Ètica, la Política, el De caelo et mundo i els Meteora d’Aristòtil, l’Econòmica de Pseudo Aristòtil (Galderisi, 2011: II.1, 61-70, núm. 3-7) o l’obra de Valeri Màxim, que tractarem més endavant. A la seva mort, altres personatges rellevants s’afegiren a la tasca d’impulsar les traduccions al francès. Per exemple, per encàrrec de Lluís II de Borbó, Laurent de Premierfait no només arromançà el De senectute de Ciceró en l’any 1405, sinó que, sota la protecció de Jean de Berry, també enllestí el 1416 el De amicitia del mateix autor (Galderisi, 2011: II.1, 163-166, núm. 51 i 52). La transmissió de les obres d’Ovidi és un tema d’una gran complexitat, ja que aquest poeta sovint fou parafrasejat, adaptat, traduït i moralitzat de manera selectiva. Altres vegades podem suposar l’existència d’algun arromançament, però només per via indirecta, com és el cas de Chrétien de Troyes, que en el pròleg del Cligès afirma haver escrit uns Comandamens d’Ovide i una Ars d’amors que uns han identificat amb els Remedia amoris i l’Ars amatoria i d’altres només amb aquesta darrera obra ovidiana referida a través d’una doble al·lusió (Galderisi, 2011: II.1, 203, núm. 72). Al s. XIII, a partir de l’Ars amatoria d’Ovidi, Maistre Élie composà una adaptació parcial, recentment estudiada per Hunt (2011), i Jacques d’Amiens en féu una paràfrasi. D’aquesta mateixa centúria també data una reescriptura cortesa anomenada La Clef d’amors i una traducció completa i bastant literal en prosa. Ja al final del Doscents o a l’inici del Trescents Guiart en composà una adaptació en vers que traslladava aquesta obra juntament amb passatges dels Remedia amoris (Galderisi, 2011: II.1, 203-207, núm 72). Pel que fa a les Epistulae Heroidum, tot i que s’ha postulat l’existència d’una traducció completa del s. XIII, la seva circulació durant aquesta centúria i la següent fou més aviat parcial, sobretot per mitjà d’insercions en l’Ovide moralisé, en una versió de l’Histoire ancienne jusqu’à César i en una versió en prosa del Roman de Troie (Galderisi, 2011: II.1, 207-209, núm. 73). 58 El mateix es pot dir de les Metamorphoseon, algunes de les quals circulaven independentment ja al s. XII, com ara Píram i Tisbe, Narcís o Filomela, tot i que el seu principal mitjà de difusió fou l’Ovide moralisé (Galderisi, 2011: II.1, 209-212, núm. 74).
Mostrar más

739 Lee mas

Edició crítica i estudi introductori del Llibre d'intenció de Ramon Llull

Edició crítica i estudi introductori del Llibre d'intenció de Ramon Llull

L’any 1935 apareixia el volum XVIII de les Obres Originals del Illuminat Doctor Mestre Ramon Lull, la col·lecció iniciada per la Comissió Editora Lul·liana, dirigida per Mn. Alcover, primer, i per Mn. Salvador Galmés a partir de 1911. 327 El volum XVIII comprenia el Llibre d’intenció, l’Arbre de filosofia d'amor, les Oracions e contemplacions del enteniment i Flors d'amors e flors d'entelligència. Al proemi, Mn. Galmés presentava les obres editades, de les quals en feia una explicació contextual i posteriorment n’indicava els testimonis codicològics i els descrivia succintament. No n’estudiava, com era habitual en la col·lecció, les relacions textuals dels manuscrits confrontats. Així mateix, advertia que amb la publicació del volum XVIII concloïa la tirallonga d’obres de «concepció mística lulliana» (pàg. vii), de manera que classificava el Llibre d’intenció entre el grup d’obres místiques. La pregunta que sorgeix en aquest punt és necessària: per què reeditava el Llibre d’intenció si ja n’existia l’edició de Rosselló? Com apunta Rosselló Bover no només caldria considerar els motius explícits que declarava Galmés al proemi, vol dir, que se n’havien exhaurit els exemplars de l’edició de 1901 i que molts dels subscriptors s’havien quedat sense el tom pertinent. Al capdavall, per a l’estudiós de l’obra de Mn. Galmés, la qüestió de fons raïa en la manca de cientifisme de Jeroni Rosselló, de la qual deuria ser-ne ben conscient:
Mostrar más

784 Lee mas

El diccionari inèdit de C. M. G. en el panorama de la lexicografia catalana del segle XIX al País Valencià. Estudi lingüístic i edició

El diccionari inèdit de C. M. G. en el panorama de la lexicografia catalana del segle XIX al País Valencià. Estudi lingüístic i edició

afegir-hi la pròtesi sil·làbica ei- 39 (o ai-) per a mantenir-ne la pronúncia fricativa. Pensem que, potser, aquesta pròtesi ha fet fortuna en la pronúncia tradicional valenciana de la fricativa prepalatal sorda en posició inicial absoluta perquè la semivocal [j] s’articula amb un avançament del dors de la llengua, que s’acosta al paladar dur, amb el vel de paladar tocant la paret faríngia, la qual cosa disposa el tracte vocal per a pronunciar més fàcilment la fricativa, ja que des d’aquesta posició només es requereix per a realitzar-la un avançament mínim de la llengua fins a la cornisa alveolar. Al nostre parer, doncs, la semivocal [j] és en realitat l’element d’aquest reforçament que facilita la pronúncia de [ʃ], perquè els seus trets articulatoris s’aproximen als de la fricativa prepalatal sorda. Tant és així que el so epentètic [j] apareix en alguns mots entre una vocal inicial etimològica (mitjana o alta) i una x també etimològica: eixir (< ĔXĪRE ), eixam (< EXĀMEN ), aixella (< AXĬLLA ), etc., de manera que s’ha arribat a formar un dígraf (ix) que majoritàriament —com veurem a l’apartat següent— representa aquest so fricatiu.
Mostrar más

491 Lee mas

Estudi i aplicacions de fosfines ambifíliques en catàlisi i radiofarmàcia

Estudi i aplicacions de fosfines ambifíliques en catàlisi i radiofarmàcia

En aquestes fotografies es poden observar unes estructures fosques allargades (A) que són plecs formats en el procés de dissolució de la mostra per separar-la de la rèplica. Aquests plecs probablement es formen perquè la mostra s’ha dissolt massa ràpid, i representen un greu problema, ja que finalment tenim un tant per cent força petit de mostra visible en les rèpliques. També s’observen una sèrie d’esferes de diàmetres entre 50-110 nm (B) que poden assignar-se a la nostra mostra. La mida i la forma d’aquestes estructures, indueixen a pensar en la formació de vesícules en la solució, ja que el diàmetre de les esferes es força gran com per assignar-ho a la formació de micel·les. Cal destacar que es veu clarament el relleu de les esferes. Això és degut a que quan es bombardeja la mostra amb platí- carboni es fa amb uns certs graus d’inclinació, i així permet veure millor el relleu de les possibles estructures de la mostra. Finalment, també s’observen unes estructures allargades que són deformacions causades probablement pels talls fets a la mostra (C).
Mostrar más

303 Lee mas

ESTUDI DE SEGURETAT I SALUD

ESTUDI DE SEGURETAT I SALUD

Als efectes del present Estudi de Seguretat i Salut, tindran la consideració de MAUP, tot Mitjà Auxiliar dotat de Protecció, Resguard, Dispositiu de Seguretat, Operació seqüencial, Seguretat positiva o Sistema de Protecció Col·lectiva, que originàriament ve integrat, de fàbrica, en l’equip, màquina o sistema, de forma solidària i indisociable, de tal manera que s’interposi, o apantalli els riscos d’abast o simultaneïtat de l’energia fora de control, i els treballadors, personal aliè a l’obra i/o materials, màquines, equips o ferramentes pròximes a la seva àrea d’influència, anul·lant o reduint les conseqüències d’accident. La seva operativitat resta garantida pel fabricant o distribuïdor de cadascun dels components, en les condicions d’utilització i manteniment per ell prescrites. El contractista resta obligat a la seva adequada elecció, seguiment i control d’ús.
Mostrar más

52 Lee mas

Estudi morfomètric i de variabilitat de l'aritja (Smilax aspera L ) a Mallorca

Estudi morfomètric i de variabilitat de l'aritja (Smilax aspera L ) a Mallorca

disputa entre els autors per definir els tàxons d’aquestes formes o varietats com en el cas de Smilax aspera var. balearica (Bolòs i Vigo, 2001: 168), un morfotip present només a les Illes Balears a hàbitats de matollars xeroacàntics, muntanyosos i litorals, les diferències entre aquest tàxon i S. aspera són evidents i extremes, presentant el primer una forma pluvinar: individus de tiges més curtes i gruixades, amb un menor nombre, o sense, de fulles i més estretes degut a les adaptacions al un medi amb una major pressió herbívora, de sequera, insolació, efecte del vent, etc. (Bolòs i Vigo, 2001: 169); i el segon la morfologia de liana descrita anteriorment. Per aquestes diferències autors han
Mostrar más

20 Lee mas

Eratòstenes Catasterismes. Edició crítica i comentari mitogràfic

Eratòstenes Catasterismes. Edició crítica i comentari mitogràfic

d’aquesta hipòtesi són els testimonis que es desprenen dels Catasterismes i dels escrits emparentats, ja que tan sols els textos del dossier catasterísmic conclouen amb l’estel·lització d’Andròmeda i la seva família. 4 No cal insistir, doncs, en la rotunda circularitat que desacredita del tot aquest argument. Encara que algunes constel·lacions siguin conegudes amb un nom mitològic, no cal suposar que aquestes hagin desenvolupat un episodi catasterísmic abans d’època alexandrina: per al mateix Arat els catasterismes de Perseu i la seva família no són sinó simbòlics («seuls les noms montent au ciel»: Martin, 1998-II, 236). 5 L’estel·lització de Cefeu (com el de la resta de la família de Perseu) és un apèndix etiològic documentat, per primer cop, per Eratòstenes i, al meu entendre, elaborat per mateix filòleg alexandrí. En efecte, amb l’excepció, tal vegada, de Ferecides d’Atenes (veg. c. V, XIV), el catasterisme és un producte exclusiu d’època hel·lenística. 6 D’altra banda, cap de les tragèdies conservades (ni d’Èsquil, ni de Sòfocles, ni d’Eurípides) no inclou un catasterisme pròpiament dit. La comparació amb altres tragèdies d’Eurípides no aporta cap paral·lelisme com pretén Bubel (1991, 61). En l’Orestes i en l’Hèlena, les aparicions ex machina dels Dioscurs i d’Apol·lo prediuen tan sols futures divinitzacions, no cap forma de catasterisme: a l’Hèlena (1666 ss.), uns Dioscurs esdevinguts déus (v. 1659; veg. també c. X amb nota 8) anuncien a la seva germana la seva futura condició divina; a l’Orestes (vv. 1635-1637; 1683 ss.) Apol·lo proclama la immortalitat d’Hèlena en els confins de l’èter, juntament amb els seus germans Càstor i Polideuces, però no la transformació en estrella (pace Moya del Baño, 1987, 669-671). En canvi, els mots d’Eratòstenes
Mostrar más

580 Lee mas

L ESGLÉSIA I L ESTAT. COMENTARI SOBRE L OBRA DE JORDI LLIMONA

L ESGLÉSIA I L ESTAT. COMENTARI SOBRE L OBRA DE JORDI LLIMONA

i un grup de persones al voltant de la Llibreria Estai funden l’editorial Estela (1958). Neixen a redós dels monjos de Montserrat Qüestions de Vida Cristiana (1958) i Serra d’Or (1959). L’abat Escarré fa unes sonades declaracions a Le Monde (13 de novembre de 1963) contra el règim franquista. El govern espa- nyol el desterra i l’abat esdevé un símbol de la resistència catalana contra el franquisme. Els caputxins reediten la revista de pensament Criterion (1959), que la revolta de 1936 havia aturat. Els bisbats de Girona, Vic i Solsona publiquen Cavall Fort (1961). Prèviament ja havien fet aparició les revistes L’Infantil (1951) i El Ciervo (1951). Els jesuïtes publiquen en castellà Selecciones de Teo- logía (1962) resumint articles teològics internacionals. L’Església de base començava a donar aixopluc a moviments més o menys clandestins i la jerarquia catalana donava mostres d’entendre alguns dels problemes. Per sota de l’oficiali- tat començaven a bellugar-se grups de capellans i frares influïts pel catolicisme francès. 7 El tarannà del nou papa Joan XXIII (1958) i les seves encícliques Mater et Magistra (1961) i Pacem in Terris (1963) engrescaren els catòlics cata- lans. Però sobretot la convocatòria d’un concili ecumènic fou rebuda amb entu- siasme per tota la societat catalana. El Hogar del Libro publicà Vida del Concili (3.000 exemplars), el Casal de Montserrat, Concili, avui. Josep Perarnau publicà a l’editorial Estela tots els documents conciliars. Apareixia a la mateixa editorial la col·lecció «Vaticà II». A Nova Terra aparegué Temps de Concili, a Edicions 62 Blanquerna, a Península Compromiso cristiano (en castellà). 8
Mostrar más

21 Lee mas

Anàlisi pretranslativa de "La casita de chocolate" i proposta de traducció i edició del conte

Anàlisi pretranslativa de "La casita de chocolate" i proposta de traducció i edició del conte

bastant més que la madrastra. Però, malgrat aquest primer intent, la madrastra va tornar a convèncer el llenyataire per tornar-ho a intentar. De tal forma que, un dia, tots quatre van tornar a endinsar-se en el bosc. Aquesta vegada, Hansel i Gretel que també van poder escoltar la conversa, van optar per agafar miques de pa. Una vegada més, es va repetir el mateix procediment. Però, aquest cop, quan els xiquets van despertar i es disposaven a arreplegar les miques de pa, es van adonar que els pardalets i altres animalets del bosc se les havien menjat totes. Desorientats, van caminar molt pel bosc fins a trobar una cabanya feta de xocolate i altres dolços. Com que ambdós germanets estaven d’allò més famolencs, van començar a mossegar les finestres de la casa, la façana, etc. En això, surt de la casa una velleta d’aspecte fràgil però que en realitat era una dolenta bruixa. La bruixa va convidar els xiquets a entrar a casa i els va preparar les millors delícies que mai no havien tastat. Però, de seguida se n’adonaren que la cruel velleta intentava menjar-se’ls. Tancà a Hansel en un calabós per tal d’engreixar-lo i poder menjar-se’l quan haguera augmentat de pes. Hansel, aprofitant que la bruixa tenia problemes de vista, sempre li donava un os en lloc del seu propi braç, així la bruixa sempre pensava que encara estava massa prim. Fins que un dia, la bruixa, farta de tant esperar, va decidir menjar-se el xiquet. Li va ensenyar a Gretel com encendre el foc per a cuinar al seu germà, però aquesta, amb una bona puntada de peu, va fer dins del foc a la dolenta bruixa i va rescatar al seu germà. Hansel i Gretel aprofitaren i agafaren totes les joies i tots els dolços que la bruixa tenia en la seua cabanya i van emprendre el camí de tornada cap a casa. Finalment, els dos germans arribaren a casa, on el seu pare estava esperant-los i es va posar molt content en veure’ls. La madrastra dels xiquets havia mort en la seua absència. Hansel i Gretel li van donar al pare tot el que havien pogut agafar de la cabanya de la bruixa i mai més no van tornar a patir fam. La versió que acabem d’explicar s’ha extret de En Clave de Niños.
Mostrar más

51 Lee mas

Show all 10000 documents...