Braç Noble Núm escons %

Cavallers i donzells 12 21,43 Ciutadans militars 12 21,43 Total 24 42,86 B. Braç Reial Mercaders 8 14,28 Menestrals 12 21,43 Part forana 12 21,43 Total 32 57,14 Taula 2. Composició del Gran i General Consell, any 161432

L’administració reial estava a càrrec del virrei, anomenat també lloctinent o, posteriorment, governador; era qui ostentava la dignitat més elevada i representava el poder legislatiu, el poder judicial, el poder militar en la prefectura o comandament de les forces militars i l’ordre públic. No sempre disposava dels cabdals necessaris i per aconseguir-los, havia d’ordenar als Jurats que reunissin el Gran i General Consell, per votar més talles, imposts o per intervenir en la importació del blat.

Altres càrrecs públic importants eren el batle reial que exercia la funció de jutge ordinari en les causes i matèries dels censos i que gestionava els assumptes civils de la Part Forana. El Verger reial que s’ocupava de la jurisdicció civil dins la ciutat, encarregant-se del manteniment de la pau pública. També es trobava la figura del mostasaph o senyor dels mercats, d’origen àrab, tenia com a funció principal la vigilància de peses i mesures i el bon estat de camins i carrers.

El sistema jurídic es caracteritzava per l’existència de tres tipus de jurisdiccions que exercien la justícia i l’administraven mitjançant tribunals propis: 1) la jurisdicció eclesiàstica, regida pel bisbe i la seva cúria, jutjava a tots els eclesiàstics. Tots els que quedaven sota la seva jurisdicció estaven exempts de contribuir a les talles generals. Dins d’aquesta jurisdicció s’incloïa el tribunal de la Santa Inquisició. 2) La jurisdicció baronial, que era la pròpia de cada cavalleria i afectava a totes aquelles persones que es mantenien unides a un senyor per dependència econòmica o de poder. 3) La jurisdicció

32 _{MONTANER Pere de i MOREY, Antoni: “Notas para el estudio de la mano mayor”, a Estudis Baleàrics} 34 (1989), p. 75.

45

reial era per la resta dels habitants de l’illa. Aquesta complexitat jurídica dificultava l’administració de justícia i el control del bandolerisme, que es convertirà en un greu problema al llarg del segle XVII. Per aquet motiu, l’any 1572 es va instaurar la Reial

Audiència que tenia com a obligació l’administració de justícia a tots els nivells i l’assessorament del virrei en les qüestions de govern.

El Regne de Mallorca va tenir una posició institucional d’inferioritat respecte als demés regnes que formaven la Corona d’Aragó; mai no va ser qüestionat el seu caràcter jurídic de regne, però, en la pràctica, era un regne de segon ordre tant pel que fa al pes polític, com al demogràfic i econòmic. La classe dirigent mallorquina, no obstant, intentava contínuament remarcar el seu caràcter pactista pel que feia a la legislació vigent per intentar que el monarca no s’excedís en les seves pretensions.

Còdex dels Privilegis i Franqueses de Mallorca, s. XIV.

Arxiu del Regne de Mallorca, Còdex, sig. 90B

Un altre fet que remarcava la posició secundària del Regne de Mallorca, era el fet que no disposava d’unes corts instituïdes com en la resta de regnes. No existia, per tant, cap

46

organisme amb atribucions legislatives que fos el centre de referència en les negociacions entre el monarca i el seu regne per pactar legislacions o per obtenir donatius. La seva posició en les Corts Generals de la Corona d’Aragó, era també molt secundària, sobretot pel fet que la seva força econòmica, que era mínima a causa del endeutament continuat de la universitat de Mallorca, que no podia fer front als donatius que se’ls exigia. Per aquest motiu, els representats de Mallorca no varen ser convidats a cap convocatòria de les Corts Generals durant els segles XVI i XVII.

La facultat de legislar en el Regne de Mallorca residia en els monarques com a suprems titulars del poder, que no havien de compartir amb cap força institucional. El rei tenia en les seves mans les funcions legislatives, les seves disposicions tenien caràcter de llei, eren denominats privilegis o franqueses i eren recopilats en els còdex corresponents. A aquests privilegis i franqueses s’hi afegien pragmàtiques, cèdules, edictes i provisions reials. A Mallorca, la primera codificació legal va ser redactada l’any 1495 pel jurista Teseu Valentí baix el títol de Sumari e repertori de les franqueses e privilegis del Regne de Mallorques fet per misser Theseu Valentí; li va seguir una compilació més acurada, feta pel notari Antoni Moll i impresa l’any 1663 amb el títol Ordinacions y sumari dels privilegis, consuetuts y bons usos del Regne de Mallorca. Aquesta darrera recopilació va tenir caràcter oficial, degudament reconegut pel virrei i, per tant, va tenir caràcter de codi legal.

Un altre punt d’inflexió important pels esdeveniments polítics a Mallorca, fou l’acte de jurament de privilegis i franqueses del Regne de Mallorca per part de Felip II. El

monarca no va autoritzar que cap síndic es traslladés a la cort per prendre-li jurament dels privilegis de Mallorca, tal com s’havia fet des de sempre. Fou el monarca que va delegar en un representant, que es traslladà a Mallorca pel jurament, que es va reduir únicament als privilegis i franqueses que estiguessin en ús. Aquest fet era extremadament important, ja que reduïa considerablement els privilegis i les franqueses, tenint en compte que aquests no estaven recopilats oficialment. Des d’aquell moment es va rompre de forma irremeiable el tradicional sistema de relació amb la cort, amb l’enviament d’un ambaixador per jurar fidelitat del Regne de Mallorca i fer jurar els privilegis, franqueses i lleis pròpies de l’illa. Des de finals de segle XVI es suprimiren els

contactes directes entre el rei i el Regne per aquesta qüestió. Felip III va rebre el

47

ministre plenipotenciari l’any 1598 en una cerimònia celebrada a la Seu. D’aquesta forma, es mantenia la fórmula indicada el 1557 per Felip II. Els successius reis ja no

enviaren cap ministre ex professo, sinó que es varen fer representar per qui ostentava el càrrec de virrei a Mallorca.

El desenvolupament econòmic i social que es va verificar a tot Europa entre els segles

XVI i XVII va estar determinat per un nou ordre polític que va afectar tots els estaments

socials. El vell ordre feudal va deixar pas a una nova estructura on els interessos dels nous estrats socials intermedis tenien una gran repercussió. A Mallorca aquest desenvolupament econòmic es va veure fortament influenciat per l’estructura social que imperava a l’illa i els estaments mitjans no varen poder créixer al mateix ritme ni amb la mateixa intensitat que en la resta dels regnes de la Corona d’Aragó. La noblesa terratinent era la que disposava de la major part de la terra, mentre que la pagesia era propietària de les porcions menors de terres que envoltaven els petits nuclis urbans.

Recollida d’olives d’una possessió mallorquina. Anònim s. XVIII.

L’endeutament públic de les institucions municipals de govern, com era la Universitat del Regne, es va fer insostenible durant el segle XVII. Quan la situació de les collites de

48

blat s’agreujaven i amenaçaven la supervivència de la població, la Universitat adquiria blat i el venia a un preu més baix per afavorir els més necessitats. Les pèrdues provocades per la diferència entre el preu de compra i el de venda, incrementava encara més el deute públic, el que propiciava la imposició de noves talles i tributs indirectes, què, però, mai no arribaren a millorar la situació econòmica de la Universitat, que no tenia diners ni crèdits.

despeses ingressos Despeses fortificació i defensa 18.543 ll.

Salaris públics 13.559 ll. Censos carregats 105.452 Total despeses 137.554 ll. Sises i drets 83.495 ll. Total ingressos 83.495 ll. Diferència: - 54.059 ll.