Festivitats amb participació de la capella de música

La major part d’aquestes celebracions litúrgiques corresponen a moments importants dins del calendari catòlic. La capella de música hi intervenia cantant en polifonia composicions llatines o bé villancicos o tonos. Destaquen, per la devoció que hi havia a Mallorca, les festivitats dedicades a la Verge Maria, en particular per la Assumpció de Maria, dia que es celebra la patrona de la catedral. Del cicle de Nadal destacaven també l’ofici i la missa de sant Esteve i sant Joan Evangelista. En la festivitat de sant Esteve es cantava l’epístola farcida entre dos primatxers, un cantant el text llatí i l’altra alternant versicles en català, tal com era costum ja des de l’Edat Mitjana126. Per la festivitat de sant Joan Evangelista es feina una representació per part d’un diaca i d’un prevere, i els acompanyava un altre prevere qui representava sant Joan Baptista, vestit amb una veste pilosa, que donarà origen al personatge folklòric de sant Joan Pelós127. Si bé en un principi aquest personatge apareixia en la representació que es feia en aquesta festivitat ja en el segle XV va començar a formar part de la processó del Corpus Christi, tal i com

es manté encara en algunes poblacions de Mallorca com Pollença.

126 _{A propòsit de l’epístola farcida de sant Esteve, vegeu: ANGLÈS, Higini: “Epístola farcida del martiri de} sant Esteve” a Vida Cristiana, 10 (1922), pp. 69-75; ID: La música a Catalunya fins al segle XIII.

Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1935, pp. 302-311; ROMEU FIGUERAS, Josep: Teatre hagiogràfic.

Barcelona, Barcino, 1957, vol I, pp. 13-23 i vol II, pp. 5-10 i 239-243; BONASTRE I BERTRÁN, Francesc:

Estudis sobre la verbeta (La verbeta a Catalunya durant els segles XI-XVI. Tarragona, Publicacions de la

Diputació de Tarragona, 1982; LE VOT, Gérard. “La tradition musicale des épîtres farcies de la Saint-

Étienne en langues romanes”, a Revue de Musicologie, 73/1 (1987), pp. 61-82.

127 _{Sobre la tradició de sant Joan Pelós, el seu origen i el seu paper dins de la processó del Corpus, vegeu:} LLOMPART MORAGUES, Gabriel: “La danza religiosa de Sant Joan Pelós en las Islas Baleares” a Revista

de Dialectologia y Tradiciones Populares 23 (1967), pp. 273-287 i CARVAJAL MESQUIDA, Albert: “Joan

Pelós (o Pelut), dansa de sant” a Diccionari del Teatre a les Illes Balears. MAS VIVES, Joan (ed.): Palma,

124

Sant Joan Pelós acompanyat de les àguiles. Processó del Corpus Christi a Pollença128_.

Durant bona part de segle, fins on es sap, la capella de música va ser l’únic grup musical formalment instituït a Mallorca i va intervenir tant en les celebracions amb música de la pròpia catedral com en les celebracions en les altres parròquies i convents de Palma. Així mateix, varen col·laborar en actes de caire civil promoguts per les institucions públiques de Mallorca i en celebracions de caire privat en les cases més adinerades de Mallorca. En varies ocasions coincidien actes en llocs distints al mateix temps i per tant la capella havia de dividir-se per poder donar servei adequat a totes les celebracions a les quals havia d’assistir.

Tal com succeïa en les altres capelles de música de la resta dels territoris hispànics es començaren a oferir treballs remunerats per al servei musical en altres parròquies i convents, a les quals participava la capella de la catedral. Aquest treballs podien encarregar-se a músics propis de la catedral, però també a músics que no estaven en plantilla a la capella de música; aquesta esdevenia una forma efectiva de poder accedir a una placa reglada en el cas que hi hagués alguna vacant. Aquesta tendència va anar en augment al llarg del segle, presentant sovint problemes degut a la manca de músics

128 _{Fotografia publicada a: Sa Nostra. Cent anys d’història de les Balears. Palma, Salvà editor, 1982} (Pàgines centrals)

125

disponibles per cobrir les músiques pròpies de la catedral, a més dels compromisos en altres esglésies:

[Al marge:] El boser dels Anniversaris don a cada Musich la porcio per Distribucio

“Ha proposat lo sr. canonge Protector dels Anniversaris, que en lo Chor hi ha molt gran falta en la musica per enar los musichs a musiques fora la Iglesia havent hy en esta.

Habito tractatu fuit conclusum, que el bosser dels anniversaris done la portio per distribucio a cada musich de aquell acte y el qui noy sera reste la portio de llur distributio en la bolsa, y axi mateix se fasse en los demes membres de esta Sancta Iglesia”.

Arxiu Capitular de Mallorca, Actes Capitulars sig. 1637, any 1641, f. 176v

Òbviament la primera obligació dels músics de la capella era servir les músiques de la catedral, però tal com es pot llegir en aquesta acta, això no sempre es complia, i de vegades era més interessant econòmicament anar a actuar a una altra església per estar més ben dotades les distribucions que es repartien.

En altres casos es varen verificar disputes entre els mateixos músics per la repartició de les places i de les obligacions, com el cas de Miquel Martí, organista i Tenor. Martí va deixar d’actuar com a Tenor per complir la seva obligació com a organista, però el capítol va decidir mantenir-li els emoluments, com a músic de veu, de les músiques de fora, provocant la queixa per part dels altres músics:

“Feu relacio el Sr. canonge Ballester minor Protector de la Musica de tots los Pretensors de las dos parts de Musica que vacan.

Fuit conclusum. Que el Rd. Michel Marti pre. tinga part de organista axi com los musichs de veu, y que en las musicas de fora la Seu los musichs li fassen part integra, y el tingan per present quant tocara lo orga a la Seu per ser esta primera obligacio; y que desde are estiga vacant la part de musich de tenor que tenia dit Marti per mort del Rd. Juan Castillo pre. Fonch comes a los señors canonges Armangual, Mir, Togores minor, Ballester minor Protector de la Musica fer el concurs dels musichs pretensors de las dos parts de Musica la una de Tenor per dexacio del Rd. Michel Marti pre. y la altre de Contralt per la professio de Pau Lledo pre. Religios Cartuxo”.

Arxiu Capitular de Mallorca, Actes Capitulars sig. 1640, any 1682, f. 250v “Fonch presentada peticio per part de tots los musichs de esta Santa Iglesia Cathedral, demanant fos seruit el Molt Ilustre Capitol moderar la determinacio presa als 27 noembre proppassat en fauor del Rt. Michel Marti pre. organista per ser dita Determinacio molt prejudicial a dits musichs.

Fuit conclusum que el Rd. Michel Marti organista quant anira a las musicas de fora la Seu despres de hauer tocat lo orga per obligacio de són benefici si arriba a temps que los musichs li fassen part alias no sia present a dita música inseguint en tot y per tot lo que sempre se ha estilat en los Primetxers musichs, quant van a las musicas fora de la Seu despres de hauer fetas las functions de Primetxer en el Chor y de esta manera se entengue, quant se votá a 27 novembre proppassat.”

Arxiu Capitular de Mallorca, Actes Capitulars sig. 1640, any 1682, f. 253r-v129_.

129 _{En aquest cas apareix la qüestió de Miquel Martí, qui va abandonar l'any 1666 la capella de música de} la catedral per anar a dirigir la capella nova de Santa Eulàlia. L'any 1672 va demanar la seva reincorporació a la capella catedralícia i se li concedí una part de les músiques “de fora”. Degut a la seva

126

Els problemes de servei de la música en certes celebracions importants eren habituals. No obstant la capella comptàs amb alguns músics que cobrien les actuacions de la formació fora de la catedral, el cert és que la capella de música, en la pràctica, es desdoblava en dues, de manera que els músics amb plaça oficialment assignada també podien anar a actuar fora de la catedral. Aquesta circumstància es verificava sobretot en ocasions de fundacions d’oficis en altres parròquies de ciutat amb una remuneració més elevada.

Les músiques “de fora” eren molt importants per la subsistència dels músics de la catedral, ja que representaven uns ingressos extraordinaris que completaven la retribució escassa de les places oficials. Tal com s’ha esmentat, les places de música durant el segle XVII eren quinze, encara que el nombre de músics era major degut a la

partició de les places en mitges o quarts de plaça; d’aquesta forma, el salari normalment destinat a una plaça sencera s’havia de dividir entre dos o, fins i tot, quatre músics. Sembla clar que l’aparició de la capella de Santa Eulàlia va trastocar sensiblement l’equilibri econòmic de la capella, sustentat entre la aportació fixa de la catedral i els ingressos extres de les altres actuacions:

“Entrá el mestre de capella ab compañia del Rd. Leonard Pizá pre. y bosser de Sta. Eulalia representant que se havia fet un mandato de par del Ilustrisim Sr. Bisbe al Rd. Comu de Sta. Eulalia para que de caetero no se convidas música alguna, sino la música que novament se hauia alçada; y que volia que la tal música se digues de Sta. Eulalia; y que estigués constituida en dita Iglesia para totas las musicas lo que ve a fer en grandissim detriment de la Capella de la Seu; puis totas las demes musicas que són en dita Iglesia (particularment las 3ª dominicas) són fundadas per esta capella, que es fixa y permanent, puis la intencio de la Sra. Valentina [Caulelles] que las va fundar, fonch perque las cantás esta Capella: y axi V.S. manará deliberar lo que mes convinga: puis la intencio dels qui fomentan, es voler que la capella totalment estiga destruhida”.

Arxiu Capitular de Mallorca, Actes Capitulars sig. 1639, any 1666, f. 163r-v.

No obstant aquest entrebanc, l’hegemonia musical de la capella de música de la catedral va continuar vigent, tal com es mostra en la documentació relativa a les actuacions de la capella:

“Feu relacio el Sr. Canonge Mir Protector de la Música que ses informat ab lo Mestre de Capella del gasto de la música que se ha cantat Diumenge propassat en la Iglesia de Montision per compta del Molt Ilustre Capitol en la festa de Canonizacio de St. Francisco de Borja, y que valia 41 £. a ço es per Te Deum, lo Disapta 1ª Vespres a 3 cors, Offici a 4 Cors, 2ª Vespres, xirimias dos tons, y dos villancicos a la tarde.”

Arxiu Capitular de Mallorca, Actes Capitulars sig. 1639, any 1672, f. 423r-v.

destacada formació organística, al mateix temps ocupava la plaça d'organista titular del temple, tenint, en certes ocasions, problemes per poder donar servei a ambdós càrrecs.

127

La catedral de Mallorca continuava, però, essent el temple més important de l’illa (com a seu del bisbe) i, per tant, les principals, i més fastuoses, celebracions es duien a terme en aquest lloc. La capella de música actuava sempre en aquestes celebracions i les que es consideraven extraordinàries, respecte de la litúrgia preestablerta, eren pagades apart. D’aquesta forma, els membres de la capella, a més de rebre el seu salari habitual i de cobrar per les músiques de fora, també podien cobrar de forma extraordinària, i per tant subjectes a la discreció del que pagava, en ocasió d’algunes festivitats.

Anònim, s. XIX.Quadre que representa la conmemoració de la declaració

dogmàtica de la Inmaculada l’any 1855. Es pot observar la Capella Reial decorada amb domassos i el corredor dels ciris il·luminat tal com es feia en les celebracions

més importants.

Els motius de les celebracions eren diversos. La majoria de les festivitats eren esdeveniments de caire religiós–rogatives, beatificacions, declaracions dogmàtiques– o

128

bé relacionades amb els esdeveniments reials –batejos, noces, funerals reials– i també n’hi havia de caràcter excepcional –declaracions de pau, victòries en batalles, etc130. Les activitats més importants de la capella de música, no obstant totes aquestes actuacions extraordinàries, eren donar servei musical a les celebracions litúrgiques de la catedral. El calendari litúrgic comptava amb una sèrie de festivitats on la música executada per la capella tenia un paper destacat. Les dades documentals referents a la participació de la capella de música en la litúrgia de la catedral no són molt abundants pel que fa al segle XVII. La documentació conservada en llibres d’actes capitulars, aniversaris i almoines, fan sempre referència a pagaments generals per la música, o bé a pagaments extraordinaris als músics per alguna celebració particular . En alguns casos, però, apareixen referències a les músiques que s’interpretaven en certes festivitats arran, sobretot, de desencontres entre la capella de música i els canonges:

“Fuit conclusum que en la octava del Corpus, no se canten mes de dos tons, y un villancico cada dia, dexant a arbitre del Sr. canonge Protector que el diumenge, y derrer dia de dita octava, puga donar permis de cantar fins a tres tons, y no mes; cum hoc que in posterum, nos don refresch algu”.

Arxiu Capitular de Mallorca, Actes Capitulars sig. 1639, any 1665, f. 127r.

Sembla clar que en algunes festivitats els usos i costums (o fins i tot abusos) que s’havien anat adquirint al llarg dels anys havia de ser regulat o limitat per ajustar-se a la reglamentació establerta. De la lectura d’aquesta acta, per exemple, es fa evident que durant l’octava del Corpus Christi les actuacions de la capella de música eren molt presents, i la interpretació de tons i villancicos estava molt estesa; el capítol decideix restringir aquesta tendència permetent únicament que es cantassin dos tons i un villancico i, excepcionalment, permetia tres tons el darrer dia de l’octava. La al·lusió al “refresch” mostra que, segurament, eren unes músiques amb un caràcter festiu on hi participaven tots els músics i que posteriorment se’ls convidava a beure (o potser també a menjar), com també passava en altre celebracions, i que això podia ocasionar renous i disbauxa que podria haver destorbat el devenir normal de la festa litúrgica.

130 _{Una celebració important de caire religiós foren les festes de la Concepció l'any 1629. Aquesta} festivitat coincideix amb la declaració de la Inmaculada Concepció com a patrona de Mallorca. A la catedral, aquesta celebració va constar d’una processó per ciutat amb els jurats, acompanyants de tambors, trompetes i ministrils al cap davant, seguit d’una representació de totes les parròquies i convents de ciutat. Seguidament, en la catedral, va tenir lloc un ofici en el qual la música va tenir un paper destacat. La descripció completa d'aquesta celebració es troba a: PARETS SERRA, Joan i ROSSELLÓ VAQUER,

Ramon: Notes per a la historia de la música a Mallorca II. [Búger] Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca, 2004, p. 43.

129

En certes ocasions, les opinions divergents es produïen entre el bisbe i el capítol de canonges, com per exemple durant la controvèrsia generada arran de la interpretació de la Sibil·la en la vigília de Nadal i en les vigílies d’altres celebracions del santoral. L’any 1666, el bisbe Pedro Manjares de Heredia ja va prohibir la interpretació te totes les sibil·les, inclosa la de Nadal, pels abusos que es feien131. Sembla ser que el cant de la sibil·la en les esglésies provocava tota mena d’enrenous i sorolls que confonien el seu missatge votiu. Aquesta ordre del bisbe no va ser acollida pel capítol de canonges ja que en els llibres d’aniversaris es continua registrant el pagament al minyó que canta la sibil·la de Nadal. Alguns anys més tard, el 1682, el bisbe Bernat Cotoner va tornar a prohibir, sense èxit, el cant de la sibil·la:

“Fonch comes que tracten ab lo Sr. Bisbe lo de las matinas de infra octavam de la Conceptio sobre dirse de matinada, y no de dia, conforme se ha proposat de orde de dit Sr. Bisbe: y axi matex de llevarse los villancicos de las matinas de Nadal, y en són lloch cantarse los responsoris ab música y llevarse la Sybilla, y que digan a dita Su Ilustrissima que el Capitol ha molt resolt ques canten villancicos, y la Sybilla, ut moris est”.

“Que a las matines de Nadal se canten tres Responsoris a tres Chors, y tres Villancicos.” Arxiu Capitular de Mallorca, Actes Capitulars sig. 1639, any 1682, f. 251r i 254r.

Aquesta acta mostra clarament les desavinences entre el bisbe, més subjecte a les ordenances del Vaticà, i el capítol de canonges, més receptius a la devoció popular que generaven aquestes dues celebracions. Els bisbes més reformistes volien aplicar, de la forma més estricta, les disposicions manades des de Roma, però en alguns casos concrets, xocaven frontalment, amb un costum fortament arrelat (que encara es produeix avui en dia), com era anar a sentir la Sibil·la a la missa del Gall o assistir a la que devia ser, segurament, la representació dramàtico-musical més espectacular que es feia a Mallorca, com era el Davallament del Divendres Sant.

Aquesta tendència reformista es nota especialment en l’intent de substituir els villancicos que es cantaven per responsoris; aquest canvi s’anirà fent efectiu a totes les catedrals i esglésies espanyoles durant el segle XVIII, sobretot arran de la encíclica

Annus qui del Papa Benet XIV,promulgada l’any 1749. No obstant sembla que alguns

bisbes, com el de Mallorca, intentaren, abans d’aquesta data, reformar aquest costum, tal com havien disposat successius papes durant el segle XVII, ordenant que no es

131 _{Arxiu Diocesà de Mallorca, Llibre Comú de la Cúria Eclesiàstica, anys 1663-1669. 4 desembre de} 1666.

130

substituïssin parts de la litúrgia per càntics en vulgar.

Alguns anys més tard el bisbe Pedro de Alagón en les disposicions sinodals de l’any 1692, davant la evidència que es seguien cantant les sibil·les en català i sobretot la sibil·la de Nadal, mostrant una actitud conciliadora, autoritza de forma oficial la interpretació d’aquesta darrera, prohibint ,però, totes les altres i amenaçant amb càstigs als cantors que les interpretassin:

“Les esglésies són cases d’oració, de les quals s’ha de fer enfora tota mena d’enrenous i, atés que hem sabut que es mantenen en elles alguns abusos, especialment que es canten les sibil·les en les vigílies d’alguns sants, que provoquen més rialles, el soroll, la xerrameca i la confusió que la devoció, manam, amb l’aprovació del Sínode, que d’ara endavant, les sibil·les es cantin en cap de les nostres esglésies, excepció feta de la vigília de nadal del Nostre Senyor Jesucrist. Aquest és un dia gran, en raó de l’alegria d’un tan gran Salvador, el qual ha de ser celebrat amb les llagrimes del cor per obtenir-ne el major benefici i no s’ha de suposar que en aquesta nits els ànims dels fidels s’hagin de distreure precisament quan s’escolta la memòria del judici; per això permetem que es canti la Sibil·la; pel que fa als altres dies, de tal manera ho prohibim que els cantors siguin castigats tot d’una amb la pena que segons dret correspongui”132.

A Mallorca, per tant, a més de la Sibil·la de Nadal es cantaven altres càntics similars en determinades festivitats de sants. Sobre aquests altres càntics no ha quedat pràcticament constància ni documental ni musical133. Tot i així sembla que la interpretació d’aquests càntics provocava tot tipus de desviació respecte de la devoció i del sentiment de reculliment que aquestes havien, al menys en teoria, despertar. La sibil·la de Nadal, caracteritzada per una fort arrelament popular, va mantenir-se, si bé el bisbe va donar indicacions de l’ànim que la gent havia de mostrar durant la seva interpretació per tal de no distreure la seva atenció amb fets banals.