C ONCEPTES D ’ APLICACIÓ LINGÜÍSTICA

Al marge de les dificultats epistemològiques per definir el seu camp de recerca, la LA ha proposat diversos conceptes per definir les activitats d'aplicació lingüística que es realitzen en les organitzacions. Són un conjunt de termes que, des de perspectives diverses, es refereixen a les tasques, als serveis o a les professions de caràcter lingüístic que es desenvolupen en un context laboral. Tenint en compte l'escassa teorització feta sobre aquest àmbit, és comprensible que aquestes denominacions no siguin sempre unívoques ni prou precises. A continuació es presenten les més importants.

2.6.1. PLANIFICACIÓ LINGÜÍSTICA

Es tracta del concepte més antic i amb més tradició. Prové de la sociolingüística i té el significat específic, amb més o menys extensió semàntica i en diversos sentits, de conjunt d'activitats ordenades de regulació d'una llengua. Pel fet d'existir moltes altres menes de “planificació” (territorial, urbanística, familiar, etc.) a més de la lingüística, és un terme d'ús força corrent. Segons Marcos Marín i Sánchez Lobato (1991), l'encunyà Uriel Weinreich el 1957, però fou Einar Haugen qui, per referir-se a una experiència de reforma del nou noruec, li donà el sentit amb què el coneixem avui:

El ámbito de la planificación lingüística es por ello enorme y abarca gran cantidad de actividades sociales, por lo que es difícil dar una definición más correcta que ésta: “el trabajo normativo de las academias de la

lengua y comités especializados, así como todos los tipos de lo que se llama comúnmente cultivo lingüístico

y todas las propuestas de reforma o normalización de las lenguas”. [Marcos Marín i Sánchez Lobato, 1991: 147]

D’aquesta manera, la planificació lingüística en una organització designa qualsevol acció d'ordenació (normativització, normalització, codificació, etc.) del corpus (sistema lingüístic) o de l'estatus (ús) de les llengües que s'usen o s'haurien d'usar en aquesta organització. Per això pot incloure activitats molt diverses: ensenyament, traducció, correcció, elaboració de normes d'estil, d'usos lingüístics, de normativa legal, etc.

L'ús més corrent del concepte ―com a mínim en sociolingüística― té alguns matisos que val la pena destacar. En primer lloc, la planificació implica l'existència d'uns objectius lingüístics precisos i d'un pla i d'una temporització per aconseguir-los (si no també d'una anàlisi prèvia de necessitats, d'un pressupost, etc.). És a dir sembla referir-se a una acció determinada en el temps, amb principi i final, i amb unes funcions i un abast absolutament definits. En segon lloc, la planificació es refereix a una acció global sobre el conjunt d'un objecte (una llengua, una comunitat lingüística o una organització); difícilment es designaria amb aquest terme una acció

lingüística aïllada o puntual, com una correcció o una traducció, que només afectés un petit sector del mateix objecte.

2.6.2. GESTIÓ LINGÜÍSTICA

No s'ha pogut documentar amb precisió l'origen i l'ús d'aquest concepte. S'utilitza profusament en la literatura quebequesa (gestion i aménagement linguistique, gestion des services linguistiques) sobre normalització lingüística a les empreses (vegeu les publicacions de CLE o les Actes du Colloque Le Français dans l'entreprise, 1986). L'expressió catalana corresponent, gestió lingüística, sembla ser una traducció d'aquests usos.

S'utilitza amb un valor semàntic més genèric que planificació o que qualsevol altre concepte afí. Com que gestió remet a administració, conducció o direcció ―amb una forta connotació empresarial―, gestió lingüística sembla denominar el control i el desenvolupament de totes les comunicacions verbals que es produeixin en una organització, en les diverses llengües que faci al cas. El concepte té un abast semàntic molt general, per damunt de qualsevol limitació d'àmbit, activitat, llengua o període temporal.

2.6.3. MEDIACIÓ LINGÜÍSTICA

Engel i Picht (1990) i Cabré (1992) proposen aquest concepte per denominar el nou perfil professional sorgit a causa de la revolució tecnològica i científica, la qual ha incrementat i diversificat les necessitats comunicatives de les organitzacions. La funció del mediador/a lingüístic/a inclouria la realització de totes les activitats lingüístiques que es realitzen en una empresa (traducció, correcció, documentació, terminologia, etc.). El conjunt d'aquestes activitats són exactament les que es designarien amb l'epígraf de gestió lingüística (vegeu més amunt) o les que pertocarien a un servei lingüístic (vegeu més avall I-2.7) de l'empresa.

D'altres noms que s'han proposat per designar la mateixa tasca són: assessor/a lingüístic/a, tècnic/a lingüístic/a o, senzillament, especialista en serveis lingüístics, tal com proposen Cabré i Payrató (1990):

Tota organització necessita resoldre una àmplia diversitat de qüestions relacionades amb la llengua i la normalització lingüística, perquè per als seus intercanvis d'informació, tant dins de la pròpia organització com amb l'exterior, necessita disposar de documentació lingüística adequada i altament codificada:

informes, catàlegs, rebuts, factures, balanços, sol·licituds, etc. Necessita també donar una imatge de qualitat tant a través del seu logotip, com de la publicitat, com de la qualitat lingüística de la seva documentació i de l'expressió del seu personal, sobretot del que atén el públic. El llenguatge d'una organització específica, doncs, també contribueix a la imatge de l'organització. Aquest enfocament, considerat importantíssim en societats més desenvolupades, requereix lingüistes que donin resposta al disseny, redacció, supervisió de la documentació de l'empresa i a la formació lingüística permanent del seu personal: els especialistes en serveis lingüístics. [Cabré i Payrató, 1989: 28]

La formació superior per exercir aquesta professió fóra molt interdisciplinària i inclouria el domini actiu de diversos idiomes estrangers, a més del propi; coneixements de lingüística aplicada (terminologia, ensenyament de llengües, redacció especialitzada), de documentalisme i

informàtica (noves tecnologies); i habilitats per a la traducció, la interpretació o la supervisió editorial de textos. Fins i tot s'hi podrien incloure algunes nocions de periodisme, màrqueting, publicitat, relacions públiques o tipografia.

2.6.4. INTERVENCIÓ LINGÜÍSTICA

Encara que intervenció sigui un terme força usat en la literatura sobre ensenyament i, en menys mesura, en lingüística aplicada, no és gens fàcil trobar algun text que teoritzi sobre aquest concepte i que n'especifiqui el sentit precís. S'usa sobretot en educació especial per referir-se a les actuacions específiques que realitzen psicòlegs, pedagogs o metges (Bassedas i Ballús, 1989) a partir de les dificultats d'aprenentatge (dislèxia, retard en l'alfabetització, incomunicació, personalitat desestructurada, etc.) de nens i nenes, i que cal entendre com a actuacions complementàries a la tasca habitual del mestre a l'escola. Així doncs, es tracta del sentit corrent de “prendre part en alguna cosa; ficar-se en un afer per arranjar-lo, modificar-lo, etc.” [Fabra, 1932].

D'acord amb aquest significat, intervenció lingüística té alguns matisos diferencials respecte de la resta de conceptes:

1. Designa una tasca lingüística concreta i no una acció continuada o permanent (com és el cas de gestió lingüística) o un perfil professional (com és el cas de mediació lingüística).

2. Engloba qualsevol tipus d'activitat lingüística, sense limitacions d'abast espacial o temporal, ni d'objectius o de mètode de treball. Aquesta amplitud semàntica permet que la intervenció inclogui tasques lingüístiques tan diverses com una auditoria lingüística, la redacció d'un document o un curs de formació en llengües estrangeres. En aquest punt s'oposa al concepte de planificació lingüística.

3. Implica que el subjecte de la intervenció lingüística no pertany a l’objecte sobre el qual intervé. Formulat d'una manera més abstracta, seria que hi ha d'haver una certa distància entre el subjecte i l'objecte de la intervenció perquè aquesta pugui dur-se a terme. (Les expressions “prendre part en alguna cosa” o “ficar-se en un afer” ―extretes de la definició anterior de Fabra (1932)― pressuposen que qui “pren part” o “es fica” en un afer, en un moment determinat, no hi està involucrat habitualment.) Així, una determinada intervenció sobre una àrea d'una organització la pot protagonitzar un professional autònom extern a l'empresa o un tècnic del mateix organisme, però pertanyent a una altra àrea (per exemple, un membre del servei lingüístic d'aquesta empresa).

D'acord amb aquests matisos, el terme intervenció és el més idoni per designar cadascuna de les activitats lingüístiques que es realitzen o es poden realitzar en una organització. Així és tal com es fa en aquest treball, encara que ocasionalment es puguin usar altres mots com acció, activitat o tasca com a sinònims d'intervenció. Tot i això, el concepte procedent de la LA segurament més difós i usat no és cap dels estudiats en aquest apartat, sinó el de servei lingüístic.