S OBRE EL DOCUMENT

Les intervencions sobre el document actuen en una comunicació única i irrepetible de l'organisme. Es distingeixen tres tipus d'accions segons el caràcter de l'activitat. Així, es denomina supervisió (núm. 11) qualsevol tipus de manipulació, sigui superficial o profunda, d'un escrit ja elaborat, l'objectiu de la qual sigui millorar-lo lingüísticament o comunicativa. S'entén per traducció (núm. 12) la conversió d'un document original, elaborat en una llengua ―anomenada de sortida―, a una altra llengua ―anomenada d'arribada. I es designa amb el nom de redacció (núm. 13) la confecció total o parcial d'un document nou, sigui a partir de zero o a partir de fonts documentals de tota mena.

Cal considerar aquests tres tipus d'intervencions com a excloents, encara que tinguin punts en contacte i que les fronteres entre l'una i l'altra no sempre siguin prou clares. Per posar només

alguns exemples, la supervisió pot incloure eventualment la redacció o la reredacció d'algun fragment desafortunat d'un original; algun cop la traducció pot corregir ―i, doncs, supervisar― en la llengua d'arribada errors lingüístics que té l'original en la llengua de sortida (la traducció pot arribar a ser fins i tot una “adaptació molt lliure”), i la redacció d'un document nou pot emprar també, com a fonts d'informació, textos elaborats en una altra llengua que requereixen traducció. A continuació es fan algunes consideracions generals sobre les intervencions de supervisió i de redacció. He prescindit de la traducció ―que òbviament té tanta importància com la resta― perquè la seva especificitat ultrapassa l'abast d'aquest treball. Cal tenir en compte que és l'única intervenció que requereix sempre i alhora la utilització de dues o més llengües. A més, la teoria i pràctica de la traducció —o la traductologia o la metodologia de la traducció, com també es designa l'estudi d'aquesta activitat— és una disciplina amb una tradició de recerca prou fructífera i extensa, que fóra absurd i impossible d'intentar resumir en dos o tres paràgrafs.

5.3.4.1. SUPERVISIÓ

El concepte més difós de supervisió90 és el d'esmenar els errors tipogràfics o normatius que pugui tenir un text. Però a la pràctica constitueix una intervenció lingüística complexa que pot afectar qüestions diverses de l'escrit, i que també requereix el domini de coneixements i d'habilitats força específics.91

L'esquema següent distingeix diversos tipus de supervisió de documents, segons els aspectes discursius que es tinguin en compte i segons els punts de referència que s'utilitzin. De més profund i global en el discurs, a més superficial i local en la presentació del document, es poden distingir quatre grans nivells de supervisió92

:

90 _{Possiblement el terme més habitual per denominar aquesta intervenció és el de correcció. Però he preferit el mot}

supervisió perquè, al meu entendre, té un significat més genèric. Segons el diccionari de l'EC (1993) corregir és

“emmenar a la regla (allò que se'n separa), purgar dels defectes i dels errors”, mentre que supervisar és “exercir la

inspecció superior en determinats casos”.

91 _{Les circumstàncies històriques i sociolingüístiques catalanes contribueixen a difondre la idea pobra i perniciosa}

que la correcció consisteix exclusivament a eradicar els barbarismes i les faltes d'ortografia d'un escrit, és a dir, a esmenar els errors que comet bona part de la població catalana que no va poder aprendre a escriure en la seva llengua. Així mateix, se sol creure falsament que no cal supervisar textos en castellà (perquè els autors ja dominen la llengua) o que aspectes com el contingut, l'estil, la tipografia o l'estratègia comunicativa no són susceptibles de ser corregits.

92

A la columna de la dreta, la cursiva marca els manuals i la normativa que serveixen de punt de referència dins de l'organització, per a cada nivell de supervisió.

NIVELLS DE SUPERVISIÓ

Qüestions a tractar Referències

Comunicatiu

Selecció del contingut Ordre de les informacions Estratègia pragmàtica

Manual de procediments

Manual d’estil. Estratègia comunicativa (relacions públiques, màrqueting, protocol), cultura de l'organització

Estilístic

Selecció lèxica i sintàctica Extensió de la frase Construcció del paràgraf Recursos expressius, puntuació

Manual d’estil

Estudis sobre llegibilitat, llenguatge planer, redacció especialitzada (protocol·lària, administrativa, etc.)

N

o

rm

atiu

Normativa estàndard de la llengua (ortografia, morfosintaxi, lèxic, terminologia, puntuació)

Manual d’estil

Gramàtiques, diccionaris, reculls terminològics

Editorial

Presentació: paper, anagrama Distribució: marges, espais Tipografia, recursos gràfics

Manual d’imatge corporativa Llibre d'estil

Criteris d'edició i tipografia

La supervisió comunicativa se centra en el contingut, l'estructura i l'enfocament pragmàtic d'un document. Per exemple, en una carta comercial que pretén vendre un nou producte, s'ha de verificar que les dades que es donen sobre aquest producte siguin les que puguin agradar més al destinatari del text, que s'exposin en l'ordre més adequat per entendre-les i que la presentació general del producte sigui la més encertada. Per poder realitzar aquest tipus de supervisió, el corrector ha de tenir coneixements exhaustius sobre el producte, sobre els destinataris possibles de la carta i sobre la cultura de l'organització en aquestes qüestions. Els manuals de procediments i d'estil poden donar alguna orientació sobre aquest nivell de supervisió.

La supervisió estilística controla les opcions lingüístiques que ha pres el document, més enllà de la normativa: el registre (col·loquial o formal), el grau de llegibilitat de les frases, la construcció de paràgrafs, els recursos retòrics que usa (que en el cas d'una carta de màrqueting com l'anterior poden ser paraliteraris), etc. El manual d'estil de l'organització ha de donar directrius força concretes sobre aquest nivell.

La supervisió normativa afecta els aspectes lingüístics més convencionals d'ortografia, morfosintaxi, lèxic, puntuació, majúscules i minúscules, etc. És el nivell en què el supervisor té menys marge de maniobra, perquè la majoria de qüestions estan regulades i consensuades socialment.93

93 _{Joan Solà (1995: 282) discuteix els límits del que s'anomena normativa i qüestiona si, per exemple, la puntuació,}

l'ús de les abreviatures o determinats aspectes tipogràfics (cursiva, negreta) es poden considerar part de la normativa o no: “Jo crec que en principi no es pot marcar una frontera en aquest terreny [què és normativa i què no ho és]. El que deu haver passat en la història de les llengües cultes deu haver estat el següent: que hi ha uns aspectes de les llengües que s'han vist (almenys en un cert moment històric) com a més essencials o més urgents (establiment de la llista de lexemes i de paraules, establiment de la grafia d'aquestes paraules, establiment de la morfologia i de quatre

La supervisió editorial o d'edició s'encarrega dels aspectes més visuals del document: format, disseny, presentació, tipografies, quadres, etc. Els manuals d'imatge corporativa de l'organització estableixen amb més o menys detall aquestes qüestions i són el punt de referència del supervisor. És factible que una sola persona amb prou coneixements s'encarregui de la supervisió de tots quatre nivells discursius, però també es pot donar el cas de tècnics lingüístics especialitzats en la supervisió de nivells concrets de l'esquema anterior. Per exemple, en el món editorial sovint es parla del corrector estilístic i també del corrector tipogràfic i del corrector de galerades. D'altra banda, en els capítols I-7., I-8., I-9. i I-11. es presenten diversos exemples de supervisió de textos complets o de fragments, que abasten els diversos nivells exposats.

Finalment, s'ha de considerar que la percepció parcial i distorsionada que moltes persones tenen de la supervisió (que s'ha mencionat de passada en la nota núm. 23), pot afegir dificultats extraordinàries a la tasca. En moltes organitzacions les circumstàncies desfavorables amb què ha de treballar el supervisor resulten clarament contraproduents per al resultat de la tasca. Aquests tres punts tracten algunes qüestions importants:

1. Intervenció al final del procés. La intervenció del lingüista acostuma a ser programada al final del procés de confecció del document, quan els tècnics especialistes d'altres camps (economia, informàtica, màrqueting, etc.), que tot sovint han de col·laborar en la confecció del text, ja han conclòs la seva tasca. Aquest fet pressuposa que l'acció del supervisor no pot canviar substancialment el document i que s'ha de cenyir a qüestions superficials (ortografia, gramàtica) i locals (paraula, frase), és a dir, als nivells normatiu i editorial.

2. Autoritat limitada. L'autoritat professional que s'atribueix a un supervisor només abasta els mateixos dos nivells més formals: el normatiu i l'editorial. Les supervisions d'ordre comunicatiu (canvi d'ordre de les dades) o estilístic solen generar resistència i discussió. A més, si es tracta d'un document en la confecció del qual hi han hagut de participar d'altres tècnics (advocats, economistes, etc.), se sol demanar a aquests professionals que verifiquin les revisions de contingut o d'estil que ha fet el supervisor lingüístic.

3. Prioritat de criteris. En el cas que, en la confecció d'un document, entrin en confrontació els criteris de supervisió lingüística amb els d'una altra disciplina (màrqueting, informàtica, disseny), solen considerar-se prioritaris aquests segons. Són exemples clars d'aquest fet alguns anuncis publicitaris que sacrifiquen la genuïnitat lingüística a favor de l'impacte publicitari (és el cas de la recordada campanya del Posa't guapa de l'Ajuntament de Barcelona); i també alguns contractes i impresos de crèdits i hipoteques que concentren molta informació poc desenvolupada en poc espai, fins al punt que resulta impossible entendre-la, i que les entitats financeres que els editen es neguen a refer (sigui explicant més detalladament la informació

fets de sintaxi), i n'hi ha uns altres que s'han anat descobrint més tard, de manera més marginal o com a fets (més) particulars dels tipògrafs (aquí hi hauria els altres detalls esmentats [puntuació, abreviatures, etc.]). Però a mesura que les llengües es tecnifiquen i entren en relacions mútues i internacionals, és més necessari o urgent de «normalitzar» també els altres detalls (en el sentit tècnic que avui té el concepte de normalitzar o estandarditzar), els quals, doncs, acaben confonent-se inextricablement.” Els afegits entre claudàtors són meus.

perquè s'entengui o limitant-la, o ampliant l'espai de l'imprès).

En conjunt, la supervisió de documents és un tipus d'intervenció lingüística força més complexa del que sembla a simple vista. Requereix una formació especialitzada del tècnic lingüista i unes condicions de treball acceptables en l'organització.

5.3.4.2. REDACCIÓ

La redacció (núm. 13) de documents ―també anomenada d'elaboració― consisteix a elaborar un escrit per a una situació comunicativa determinada. Pot tractar-se de qualsevol tipus de text (carta, currículum, anunci, esquela, informe, memòria, discurs, etc.) i el procés de treball (fonts documentals, etapes de redacció, recursos informàtics) també pot ser molt variat.

Els models teòrics que ha proposat la recerca sobre el procés de composició (vegeu capítol I- 4.3.1.) expliquen perfectament les diverses operacions cognitives que ha de realitzar el tècnic lingüista per elaborar un document. El model més difós de Hayes i Flower (1980; exposat a Cassany, 1987) distingeix com a mínim tres grans processos cognitius: la planificació (anàlisi del context comunicatiu, generació d'idees, organització d'un esquema, formulació d'objectius), la textualització (elaboració lingüística de les idees, linealització del discurs, construcció de mecanismes cohesius) i la revisió (avaluació d'esborranys, verificació d'objectius, reformulació). Heus aquí dos exemples d'accions lingüístiques de redacció (que figuren en el quadre d'intervencions del capítol de Metodologia; vegeu I-1.5.):

1. El Departament de Publicitat de l'hidroelèctrica ENHER va sol·licitar la redacció de textos periodístics (publicitat indirecta) sobre temes relacionats amb l'energia elèctrica (aire condicionat, domòtica); els escrits s'elaboraven a partir dels prospectes informatius de la mateixa empresa, tenien format d'article de diari i es publicaven en la premsa de difusió general.

2. Una petita fàbrica vigatana de comandaments a distància de portes de garatge (JCM Ingeniería de Control. S. A.) va sol·licitar la confecció d'un informe tècnic sobre microelectrònica per presentar-se a un concurs públic d'ajudes a la investigació, que atorgava el Ministerio de Industria y Energía espanyol. En aquest cas no es disposava d'informació escrita prèvia, i la recollida d'informació va consistir en un conjunt d'entrevistes amb diversos membres de l'empresa. El text final s'adequava a les bases del concurs públic i contenia diversos apartats: història succinta de l'empresa, activitats prèvies en microelectrònica, descripció d'un projecte d'investigació, etc.

Cal tenir en compte que aquest tipus d'intervenció lingüística coincideix plenament amb activitats semblants que es realitzen des de disciplines afins com el periodisme (redacció de comunicats de premsa, notícies, cartes) o el guionatge (elaboració de guions per a televisió, ràdio).