III. U NA LITERATURA PER A UNA « SEGONA CIUTAT »
3.5. C ULTURA I SÍMBOLS DE LA JOVENTUT DEL GLOSSAR
3.5.1. E LS HOMES DE S ABADELL O LA CIUTAT CIVILISTA
Ha esdevingut un lloc comú en la historiografia sobre Sabadell el fet de caracteritzar la psicologia col·lectiva dels sabadellencs amb els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, o amb d'altres de relacionats com són els de democràcia, convivència, liberalitat o interclassisme. Trias Fàbregas, en el poema “Assajant una oda” dedicat a Miquel Carreras, començarà amb els versos «Oh tu, la Ciutat meva, gran feinera, / demòcrata i burgesa tot d'un cop»222. Formen part de
l'imaginari comú i, per contraposició, són el que, segons la parèmia, diferencia «els homes de Sabadell» dels «senyors de Terrassa». Suposadament, doncs, aquests trets són a l'arrel d'allò que ha singularitzat la ciutat en els segles XIX i principis del XX: des de l'organització econòmica, política, social i urbanística, passant per l'hipotètic tarannà humorístic del ciutadà corrent, fins, és clar, al tipus d'art «útil» que han produït els seus artistes. Tot i que aquests trets es fonamenten en realitats històriques i tot i que han estat assumits transversalment, formen part del discurs identitari promogut per les classes dominants. Potser per això Antoni Martí Basté, que reflexiona sobre els paràmetres psicològics de la literatura produïda a Sabadell, els engloba dins d'un concepte molt orsià: la civilitat223.
La civilitat és un concepte d’aplicació molt àmplia i que Murgades sintetitza com el «conjunt de pautes de comportament internalitzades per la suma dels individus i tendents totes elles a garantir-ne l'harmònica convivència mútua»224. El punt de referència torna a ser el Glosari, «gran
poema vivent i creixent de civilitat», segons els de la Gazeta225. A Sabadell són moltes les
iniciatives que es justifiquen en nom de la causa «civilista», especialment les que tenen a veure amb la cultura lligada a la burgesia i al catolicisme. Mentre que la cultura d’esquerres produeix missatges tendents a la resistència i la rebel·lió contra l’ordre social establert, les dretes fan una equació entre cultura i civilitat, en la qual aquesta darrera està clarament connotada amb idees com harmonia, equilibri, raó, ordre, justícia o civilització226.
222 Joan TRIAS FÀBREGAS, “Assejant una oda”, Les Hores quietes: poemes, Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 1925, p. 75.
223 Antoni MARTÍ BASTÉ, Cent anys de vida literària a la ciutat de Sabadell, Sabadell, 1978 [mecanografiat].
224 Josep MURGADES, “Eugeni d'Ors: de l'estètica ciutadana a l'ètica civilista”, dins Martí PERAN, Alícia SUÀREZ, Mercè VIDAL, et alt. (ed.), Noucentisme i Ciutat, Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona [etc.], 1994, p. 45-51. Vegeu també Norbert BILBENY, "El Noucentisme i la civilitat", dins DDAA, El Noucentisme: un projecte de modernitat: exposició, 22 desembre 1994 - 12 març 1995, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1994, p. 207-211.
225 “Edició completa del Glosari de Xènius”, Gazeta del Vallès, 08-01-1915, p. 2.
226 El glossador republicà de Sabadell Federal, Ludovic PETRUS, fa diverses glosses contra el concepte de civilització encunyat per les dretes. En són exemples aquests fragments de dues glosses titulades “Civilització”: «La civilització ha substituit per la enginyosa sorpresa de l'astucia, pero d'una astucia fina, gentil, ben habillada, i tan ben educada que no
L'ús que es fa del terme va més enllà del fenomen noucentista, context en el qual s'ha posat en circulació, i passa a designar simplement un ideal que es projecta sobre iniciatives o individus que contribueixen a fer de Sabadell una ciutat jeràrquica, orgànica, culta, pacífica i productiva. Per això, gran part de les iniciatives culturals engegades des d’una òptica dretana van precedides d’exposicions sobre la importància de construir la ciutat espiritual al costat de la ciutat material227.
Per això, també, els grans representants de la «civilitat» són els anomenats «prohoms» locals, implicats en la cultura catalanista, la burgesa i catòlica. Són individus –cognoms de famílies burgeses, de fet– que es presenten com a garants de l'exemplaritat pública, com a representats del «bon nom» de la ciutat: els Llonch, els Badia, els Turull, els Sallarès, etc., però sobretot els que més s'han implicat en projectes culturals, com els Folguera, els Armengol, els Duran, els Oliver, etc. També, doncs, aquells religiosos, com Sardà o Carreras, i aquells intel·lectuals, amb Ribot i Serra com a paradigma228, que s'han beneficiat del seu mecenatge. Antoni Rovira i Virgili, el 1925,
defineix aquest tipus de ciutadans com a part constituent del procés d'autoconstrucció de la ciutat moderna:
«L'engrandiment de les ciutats té un aspecte moral del qual no pot prescindir-se. Una gran ciutat no és compatible amb el pul·lular de ciutadans moralment petits. Sense un nivell suficient de civisme no hi ha grandesa ni en les més formidables aglomeracions urbanes. Treballen per l'engrandiment de la ciutat tots aquells qui realitzen una obra fecunda, o que, simplement, donen un noble exemple. I el deure primordial d'aquells qui tenen una significació consisteix a donar, a tota hora, el noble exemple ennoblidor de la ciutat».229
Així mateix, la xarxa d'entitats d'òrbita burgesa n'és l'entramat institucional: el Centre Català, la Lliga Regionalista, l'Ateneu Sabadellès, el Centre de Dependents, l'Acadèmia Catòlica, permet robar un rellotge, pero permet robar un mil·lió, mentres es robi amb decencia, guardant les formes i amb gentilesa» (15-08-1914); «La paraula civilització senyala l'estat d'una raça surtida de les condicions purament naturals i quin sistema d'existencia, nomenat societat, está basat damunt la creació de lo artificial». L'artifici és perniciós per a l'home. Un «sér mal constituit» no és un «desgraciat per naturalesa», com popularment se sol dir, sinó un «atrofiat per la civilització» (10-10-1914).
227 «No cregueu tampoc, que nosaltres creyem que sigui perfeccionada la civilisació de un poble que sigui molt inteligent y al ensemps hi hagi molta moralitat, si á la vegada, es pobre, puig tot poble qu’es trobi en aquest cas, es mereixedor de pietat. / Es imprescindible qu’el progrés moral, vagi unit al progrés material». Jaume CLERCH, “Discurs de gracies llegit pel seu autor, el jove D. Jaume Clerch, en la solemne vetllada Literari-Musical que la Joventut Regionalista d’aquesta ciutat celebrá en la passada festivitat de Nadal”, Gazeta del Vallès, 09-01-1909, p. 2.
228 Josep Lleonart, des de La Revista de Catalunya, assegura, en motiu del número monogràfic de Garba dedicat a Ribot i Serra, que «La flor de la civilitat puja aquests darrers temps a Sabadell» (reproduït a “Manuel de Ribot i Serra”, Diari de Sabadell, 09-07-1921, p. 2). En aquest mateix número (núm 13-14-15, maig de 1921), Joan Arús li dedica un article titulat precisament “Civilitat”, en què diu que «d'alta civilitat és la tasca que en el transcurs de llargs anys ha fecundat la ploma noble i experta del patrici insigne» (p. 23).
229 A. Rovira i Virgili, “L'engrandiment de la ciutat”, La Publicitat, 06-02-1925. Recollit a Antoni ROVIRA I VIRGILI,
l'Acadèmia de Belles Arts, el Centre Excursionista del Vallès, el Cercle Sabadellès, etc.
Un dels primers esdeveniments de la dècada a Sabadell –de gran càrrega simbòlica– que es relaciona amb l'objectiu «civilista» i que compta amb la cooperació de figures i entitats esmentades és la campanya a favor de la Lliga del Bon Mot. Aquesta entitat pretén fomentar usos lingüístics basats en una idea –típicament burgesa– de correcció i adequació. Per aconseguir-ho, es marca com a objectiu lliurar la llengua catalana de la blasfèmia i els mots grollers, especialment en contextos públics, i advoca per la col·laboració de les autoritats públiques en la persecució penal dels «malparlats»230. El sacerdot Ivon l'Escop –pseudònim de Ricard Aragó– havia fundat l'entitat el
1909 i havia publicat les bases del seu pensament en un llibre de títol homònim el 1910. El local on s'instal·la la Lliga del Bon Mot a Barcelona és el mateix que el del Centre Artístic de Sant Lluc (carrer Montsió, 3). La campanya d'Ivon l'Escop havia començat ja el gener de 1908 amb uns articles publicats a Diario de Gerona i havia agafat volada a partir del novembre, moment en què planteja la possibilitat d'una expansió territorial –que portarà a terme durant els anys següents per Catalunya i les Illes. Aquell mateix mes, Joan Maragall havia publicat un article d'adhesió a La Veu de Catalunya (“Alerta!”, 19-11-1908) que havia catapultat definitivament el projecte de la Lliga del Bon Mot231.
Les tribunes burgeses de Sabadell en donen notícia ja l'abril de 1909 i l'agost d'aquest any el setmanari Catalunya de Cosa i Deu en transcriu els estatuts i anima els lectors a afiliar-s'hi232. La
confusió d'ètica i estètica –tan típicament noucentista– en què l'Escop basa la seva política intervencionista quadra amb els esquemes mentals de la burgesia catòlica de Sabadell. La reflexió orwelliana de fons és que si s'eradica la blasfèmia, s'eradica al mateix temps el pensament blasfem; si s'eradica el llenguatge que atempta contra les pautes de la civilitat, s'eradica al mateix temps els comportaments que hi van associats. Com diu Joaquim Capdevila, aquestes concepcions lingüístiques no es poden entendre al marge de la nova classe, formada a finals del XIX, ni al marge de la voluntat, pròpia del nou segle, que expressa aquesta classe a l'hora de construir «un model ideal d'integració urbana» a través de «l'objectivació pública de la civilitat noucentista»233. Els
intel·lectuals d'esquerres hi reaccionen, com Gabriel Alomar a El Poble Català234, i fins i tot els
230 En una carta d'Ivon l'Escop a Joan Arús (Barcelona, 08-05-1919), parlava en aquests termes de la campanya: «Com a prova de que la nostra ceuada avença, ara m'entero que, a Madrid, a la Puerta del Sol, Don Leopoldo Romero, ex- governador d'ara mateix, manà que s'hi posés una placa amb aquesta inscripció: “Se prohibe blasfemar, bajo la multa de 500 ptas., i tots els tramvies de la nostra capital porten, amb lletres ben remarcables i en uns grands lletreros, les següents ordenances municipals que, per si li interessa per Sabadell, o al seu diari, les hi incloc, copiades». Epistolari Joan Arús.
231 Per a una història de la Lliga del Bon Mot, vegeu Joaquim CAPDEVILA I CAPDEVILA, “Noucentisme i festes civils de la llengua catalana: les festes del bon mot i la diada de la llengua catalana de 1916 (les seves manifestacions a la Catalunya nord-occidental)”, Urtx: revista cultural de l'Urgell, 2003, p. 281-303. Capdevila posa èmfasi en l'«orientació noucentista» de l'entitat. Vegeu també Josep M. MAS I SOLENCH, Ivon l'Escop i la Lliga del Bon Mot: l'obra de Mn. Ricard Aragó, Barcelona: La Formiga d'Or, 1992.
232 “Lliga del Bon Mot”, Catalunya: Setmanari Regionalista, 07-08-1909, p.6-7. 233 CAPDEVILA, op. cit., p. 285.
intel·lectuals de dretes menys doctrinaris en aquest tema, com Manuel de Montoliu, que defensa la bellesa poètica de certs insults235. A Sabadell, el moviment del Bon Mot és tan present que la revista
humorística Siném!, fundada el 1912, puntualitza en el subtítol que és un «Setmanari catalanista radical (no adherit a la Lliga... del Bon Mot)».
Els representants de la «civilitat» organitzen mítings multitudinaris i aplecs a Sabadell – també a Castellar del Vallès i a Sentmenat– i, entre 1911 i 1912, la premsa local va plena de les iniciatives de l'Escop236. El Diari de Sabadell, la Gazeta del Vallès i la Revista de Sabadell uneixen
esforços per recaptar i posar en comú adhesions pel projecte de l'Escop237. Entre aquests actes
destaca l'Aplec de febrer de 1912, que és presentat com a mostra d'aquella ascensió espiritual tant repetida: «¿Veieu com diumenge presenciareu l'alsament de Sabadell, fent afirmació fraternal de cultura i patriotisme?»238. En aquesta festa es reparteix, com és ja habitual en aquest tipus d'acte,
l'article “Alerta!” de Maragall i es llegeixen poemes de tota una tradició que, segons la (re)interpretació dels organitzadors, s'hi vincula: des de Verdaguer, passant per Emili Vilanova i acabant per Carner, Guerau de Liost, Guasch i Sitjà i Pineda. El representant local d'aquesta tradició és, és clar, Ribot i Serra, de qui també seran llegits alguns poemes. Els joves del Diari també s'impliquen amb els actes pro-Bon Mot239, especialment els de perfil més catòlic, com Joan Arús240.
Lluís Carreras és un dels grans impulsors del moviment a nivell local al llarg dels anys deu, i – encara– el 1918 redacta una comunicació dirigida a l'Ajuntament, en nom del col·lectiu Bon Mot, en què insta la Corporació Municipal a aplicar els instruments que té a l'abast per eradicar els mots indesitjats: «En vós, señor, confiamos y no dudamos que recomendaréis a todo el vecindario que se esmere en el bien hablar y que interesaréis asimismo a los agentes de vuestra autoridad, estimulándoles al cumplimiento de las leyes generales que castigan a los blasfemos y malhablados, procurando entre todos dar muestras evidentes de educación, civilidad y cultura» (la cursiva és meva)241.
La cultura, doncs, és vista com a antídot a les revoltes, però també com allò que permet 235 Montoliu, segurament a resposta d'Ivon l'Escop, defensa la bellesa de certs insults i demana flexibilitat a l'hora d'anatemitzar certes paraules: “Resposta a un amic”, Acció Catalana, 09-01-1909, p. 2.
236 Vegeu “La prempsa y lo bon mot”, Revista de Sabadell, 24-12-1911, p. 2.
237 Vegeu l'anunci per a l'acte del 4 de febrer de 1912 que s'insereix en les tres capceleres l'1 de febrer de 1912.
238 “L’Aplec del Bon Mot”, Diari de Sabadell, 02-02-1912, p. 2.
239 Entre altres articles, podeu resseguir-ne la recepció a través de “Gran Mitin Escolar en pro del bon parlar” (06-12- 1911), “En pro del bon parlar. Mitin a Castellar del Vallés” (13-12-1911), “L’Aplec del Bon Mot” (28-01-1912); “L’Aplec del Bon Mot” (31-01-1912); “L’Aplec del Bon Mot” (02-02-1912); ARTHUR “El Mal Parlar” (03-02-1912); P. M. y P. “Per la dignificació de la nostre llengua” (03-02-1912), Joan MONTLLOR PUJAL, “El Malparlar” (04-02- 1912); Joan MONTLLOR PUJAL “El Malparlar” (04-02-1912); “L’Aplec del Bon Mot” (06-02-1912); “Del Aplec del Bon Mot” (adhesions) (07-02-1912); “Contra’l Mal Mot” (disposicions del governador civil) (10-07-1912); “Pel bon mot” (07-08-1912); “La Lliga del Bon Mot a Sentmenat” (12-10-1912); “Míting a Sentmenat” (13-10-1912 i 15-10- 1912).
240 Vegeu els articles: Joan ARÚS, “L’Aplec del Bon Mot. Joan Maragall y la Lliga del Bon Mot”, Diari de Sabadell, 01-02-1912, p. 2, i el sonet, indirectament relacionat, “A una bella donzella de bell parlar”, 23-04-1912, p. 2.
241 Lluís CARRERAS, “Un buen ejemplo”, Obres de Mossèn Lluís Carreras, volum III. Articles apologètics, socials i
ascètics: Revista popular (1910, 1916-1925), Barcelona: Gráficas Marina, 1961, p. 551-554. L'article, publicat a
cohesionar nacionalment un país i fer funcionar una societat industrialitzada com la catalana. En aquest sentit, la teorització de la «Universitat Popular» dels Ruiz no és sinó la constatació de les mancances infrestructurals que té el país –i aquesta burgesia, concretament– per portar a terme els seus projectes. Les escoles catalanes i les biblioteques populars seran dues de les reivindicacions lligades amb l'ideal civilista que travessaran la dècada. Des dels primers anys del Diari ja apareixen articles en què s'hi reclamen escoles catalanes de qualitat, ja sigui per divulgar la cultura que suposadament ha de garantir la pau social, ja sigui per fer progressar la ciutat242. Els joves del
«Primer Grup del Diari» s'involucraran en aquesta campanya i prendrà força als anys vint quan la reprengui el «Grup de Sabadell»243.
La manca d'escoles catalanes fa que durant els primers anys deu l'entitat cabdal sigui l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (APEC). Tot i fundada el 1892 –hereva dels objectius del seu precedent, el Patronat de l'Ensenyança Catalana (1887)–, no és fins a la dècada de 1910 que experimenta el creixement i aconsegueix la incidència social que l'ha feta cèlebre. Aquest canvi coincideix amb la renovació de les bases de l'entitat, el 1912, i amb la intervenció decisiva de Manuel Folguera, que assoleix la presidència el 1914 i hi introdueix canvis per millorar-ne l'eficiència i la influència territorial. L'APEC és una d'aquelles entitats que simbòlicament pal·lia les deficiències d'estructures d'estat de Catalunya en matèria educativa i actua en coordinació amb els altres aparells que es dissenyen des de la Mancomunitat de Catalunya. L'APEC no pot crear centres educatius –no té prou pressupost–, però n'encoratja la creació i estimula els que ja existeixen perquè es catalanitzin. Se situa prop del poder, sense perdre la independència, tal com, dins la ciutat, fan coetàniament altres entitats d'objectius relacionats com el Centre de Dependents, les joventuts catalanistes, més endavant Nostra Parla i, als anys vint, també els Pomells de Joventut –en els quals
Garba centrarà l'atenció en diversos números (abril-desembre 1922)244. Els joves del Diari s'hi
involucren des de 1914, especialment Folguera, Poal i Arús, no només donant espai al Diari als articles que recullen la trajectòria de l'entitat, sinó també participant en les seves activitats i col·laborant en les diverses juntes i delegacions. Joaquim Folguera formarà part de la Comissió Permanent d'Editorial Pedagògica, juntament amb Pompeu Fabra, López-Picó, Joan Estelrich i altres245. Arús participarà activament en molts dels actes de l'entitat i publicarà treballs sobre la seva
trajectòria246, i Poal i Aregall n'acabarà sent vicesecretari i representat al Patronat de l'Escola
242 Vegeu al Diari, només com a exemples, Jaume ARAGÓ, “Per la cultura política” (26-08-1910), “Per la nostra obra de cultura” (15-09-1910), “Les nostres escoles” (20-12.1910), P. “De la lectura” (08-02-1911), P. “Unió y cultura” (15- 06-1911), CID, Ferran “La forsa de l’educació” (03-08-1911), Emili GENÍS I HORTA, “La llengua catalana y els mestres forasters” (06-10-1911), R.A. “De Cultura” (22-11-1911), X. “El ciutadà” (11-02-1912), M. FOLGUERA DURAN, “L’ensenyança Primaria Catalana” (25-10-1914), “La gota d’aigua. La LECTURA POPULAR” (26-11-1914). 243 Vegeu, pel que fa a la reclamació d'escoles i biblioteques, Carme PUIG MOLIST, Les Col·laboracions de Joan
Oliver al Diari de Sabadell : 1923-1928, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001, p. 40-49.
244 Vegeu Joan SAMSÓ, “L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana”, El Mecenatge cultural a Catalunya
durant el segle XX, Barcelona: Proa, 2005, p. 65-82.
245 El Consell Directiu i les Comissions Permanents”,“ Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança
Catalana,febrer 1918, p. 27.
Maragall247.
Paral·lelament a la seva intervenció en les escoles, l'APEC –molt relacionada amb la vida sabadellenca, doncs– programa, precisament a Sabadell, el primer Concurs de Lectura i Escriptura de l'Idioma Català d'àmbit comarcal. L'objectiu no pot estar més lligat als interessos noucentistes: incentivar l'estudi de les Normes ortogràfiques de l'IEC i potenciar-ne l'ús. Pompeu Fabra, en representació de l'IEC, n'és el president efectiu i aprofita la seva visita a Sabadell per fer una conferència al Centre Català sobre la importància de l'ensenyament del català a l'escola248. Agnès
Armengol, en representació de l'APEC, n'és la presidenta honorària. La resta del jurat qualificador està compost per representants de gran part de les associacions de cultura local properes totes elles als interessos de les classes rectores: Francesc de P. Bedós, pel Centre català; Vicenç Renom, per la Lliga Regionalista; J. Vilar i Colomer, pel Centre de Dependents, S. Sabater i Oliver, per l'Acadèmia Catòlica; Josep Poal i Jofresa, per l'Orfeó de Sabadell; Pere Martí i Peydró, pel Centre Excursionista del Vallès; i Pere Salom Morera –sabadellenc de naixement però egarenc d'adopció– per l'Agrupació Regionalista de Terrassa, epicentre del moviment noucentista d'aquesta ciutat. A més, col·laboren amb el jurat altres personalitats de la vida local, com Manuel Ribot i Serra, Josep Cardona –que hi dóna cinc pessetes–, Lluís Carreras –que aconsegueix de l'IEC sis gramàtiques pel concurs– Joan Llongueras, etc. La correspondència que s'ha conservat de l'organització també dóna fe de la participació ciutadana, especialment de les figures representatives de la burgesia local, com Josep Duran, Pous Burguès i Bonaventura Brutau. Tots plegats permeten que molts dels premis convocats tinguin una dotació en metàl·lic249.
El concurs, consistent en exercicis públics per a professors i alumnes, se celebra els dies 24 i 25 d'octubre de 1914 al local del Centre Català i se salda amb un èxit rotund: més de dos-cents participants. Com a anècdota, un joveníssim Miquel Carreras, el futur historiador i filòsof, guanya el segon premi amb nou anys250. A partir d'aquest certamen, se'n faran molts d'altres arreu del
territori, tant de lectura i escriptura com d'història. El 1922 se'n tornarà a celebrar un a Sabadell, el novè d'història nacional de Catalunya, i el comitè organitzador serà format per aquells que, en el de 1914, hi donaren suport des del Diari: a més de Lluís Carreras, Josep Cardona i Francesc P. De Bedós, ara també Joan Trias Fàbregas, Josep Marlet i, a la presidència efectiva, Joan Arús251.
L'APEC, com hem dit, es coordina amb la Mancomunitat: si aquesta s'encarrega de fer els llibres d'escola –una de les iniciatives que Manuel Folguera acorda amb Prat de la Riba252–, aquella
247 “Obituari”, Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, octubre 1935, p. 107.