II. L A PREHISTÒRIA DEL N OUCENTISME A S ABADELL :
2.3. L A TRADICIÓ LOCAL : AUTORS I MODELS DEL «P RIMER G RUP DEL D IARI »
2.3.2. A GNÈS A RMENGOL I M ANUEL R IBOT I S ERRA : LA IMATGE DE L ’ ESCRIPTOR CULTE
«L'historia d'aqueixa dama de la nostra renaixensa constitueix un honor per a sos compatricis, per a les lletres de la terra i per a nosaltres, les dònes».137
L'optimisme que Manuel Ribot i Serra expressa a Origen y progresos de Sabadell (1882)138
en relació al «progrés intel·lectual» de la ciutat, tot just encetada la dècada de 1880, respon a la constatació d'una (re)naixença local de les arts en diverses disciplines. Diverses circumstàncies s'uneixen per propiciar la creació d'entitats per al desvetllament «espiritual» i l'aparició dels primers artistes i escriptors locals en el camp de les arts plàstiques i de la literatura. Imponderables com 135 Joan ARÚS, “Las conferéncies del Doctor Carreras”, Diari de Sabadell, 02-03-1924, p. 1.
136 Camil GEIS, “Els qui he trobat pel camí. Mn. Lluís Carreras”, Quadern de les Arts i les Lletres de Sabadell, gener-
febrer 1979, p. 115-116.
137 Carta de Caterina Albert dirigida al Centre Català de Sabadell, en motiu de l'homenatge dedicat a Agnès Armengol.
Publicada íntegrament a l'article “Víctor Català i en Franquesa Gomis”, Diari de Sabadell, 24-05-1913, p. 1-2
138 «Hoy [Sabadell] ve en su recinto levantarse un Ateneo fundado por dignos amantes de la población; lee las noticias
del mundo en dos periódicos diarios, el Diario de Sabadell y El Conciliador; cuenta con casas editoriales, con grandes establecimientos tipográficos; algunos de sus hijos que abrazan con ardor las Ciencias y las Letras; abren públicos certámenes dó la inteligencia lucha, mientras otros, amantes del arte de Apeles, fundan una Academia de dibujo y pintura y organizan exposiciones de bellas artes. La vía del progreso intelectual está abierta; si Sabadell la recorre venciendo del todo su apatía, ¿quién duda que marchará á la cabeza de los pueblos más cultos?». Manuel Ribot i Serra,
l'arribada d'intel·lectuals provocada pels estralls de la febre groga de 1870139, juntament amb
fenòmens locals com és la tasca de mestres com Martí Alzina, Benet Mercadé (1821-1897) o Antoni Caba (1838-1907), afavoreixen el sorgiment d'un grup d'artistes connectats als corrents catalanistes de la Renaixença. Aquest grup protagonitza, especialment en l'àmbit de la pintura i la ceràmica, un primer estadi de renovació de les arts. És el que Castells anomena la «generació de l'Exposició de 1888»140, en la qual inclou pintors com Marià Burgès (1852-1932) –l'oncle del marxant d'art
noucentista Santiago Segura–, Joan Vila Cinca (1856-1938), Francesc Quer i Selves (1858-1933) – fill del pintor Ramon Quer Vidal (1829-1890)– i fins el jove Antoni Estruch (1872-1957), entre d'altres.
És un període d'efervescència del debat polític en què prolifera la premsa, autèntica escola d'escriptors locals. Als anys vuitanta, com constata Ribot, apareix El Concicliador (1882), que se sumarà a l'històric Diario de Sabadell (fundat el 1854). Serà només el començament de la maduració d'un mercat –educació del públic, formació de periodistes, especialització d'impressors, etc.– que possibilitarà, només cinc anys després, l'aparició del primer diari sabadellenc en català: Lo Catalanista (1887). L'aparició de nous periòdics, no només incidirà en l'aproximació del ciutadà a la política i la religió, sinó també a la cultura. Això tindrà traducció també en la xarxa d'entitats de la ciutat. Si la generació de Sardà es desenvolupa en una xarxa d'associacions eminentment encarades al progrés econòmic i religiós, la generació que comença a actuar als anys vuitanta ja ho farà en la primera xarxa d'entitats culturals. Així, al costat d'organismes del segon terç de segle XIX com el Círcol Sabadellès (1857), el Casino Català Industrial (1857), la Caixa d'Estalvis (1859), l'Institut Industrial de Sabadell (1863) o, posteriorment, l'Acadèmia Catòlica (1871), sorgeixen noves entitats que tindran un paper fonamental en la configuració de la tradició local, com l'Acadèmia de Belles Arts (1880) l'Ateneu Sabadellès (1880) o el Centre Català (1887). El corol·lari d'aquest esclat intel·lectual, en el terreny literari, és l'aparició dels dos primers escriptors de la literatura catalana culta de la ciutat de Sabadell: Agnès Armengol i Manuel Ribot i Serra.
Ribot, fill d'una família modesta, només va cursar estudis primaris a l'Escola Pia de la ciutat. Als deu anys, va entrar a treballar al negoci familiar i es va guanyar un sobrenom que recollia el nom de l'establiment: el «Noi de Cal Capeta». La seva vocació, doncs, és fruit de l'esforç esmerçat en lectures, investigacions i articles durant el seu temps d'oci adolescent. Una de les obres més importants per a la seva carrera va ser la ja esmentada Origen y progresos de Sabadell, presentada als 23 anys, i amb la qual va guanyar un premi de l'Ajuntament en el primer certamen literari celebrat el 1882. Les seves investigacions el porten a ser nomenat oficialment Cronista de la Ciutat i Arxiver-Bibliotecari de la Ciutat, per bé que, a pesar de la seva dedicació141, el nomenament
139 Vegeu DDAA, Acadèmia de Belles Arts: 120è Aniversari, Sabadell: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, 2001. 140 Andreu CASTELLS, L'Art sabadellenc: assaig de biografia local, Sabadell: Riutort, 1961, p. 461-465.
141 A la revista Catalunya de Joan Costa i Deu, es diu que «mercés a n'ell havém pogut coneixer gran nombre de
documents de vera importancia al ensemps de datos interessants que recopilats y classificats han vist la llum pública en llivres, follets y articles», J. VIDAL y VIÑAS, “En Manel Ribot y Serra”, Catalunya: publicació quinzenal, 01-08-
«estigué desproveït d'efectivitat tractant-se de càrrecs merament honorífics»142. Als anys deu també
ostenta un altre càrrec d'igual naturalesa com a president honorari de l'Associació de Premsa de Sabadell.
Entre els vint i els vint-i-cinc anys escriu pràcticament tota la seva obra poètica i, malgrat rebre els elogis de Jacint Verdaguer143 i guanyar quatre premis menors als Jocs Florals de Barcelona
–dels quals va ésser-ne mantenidor (1905 i 1916)–, pràcticament abandona el gènere. És en la faceta de dramaturg, juntament amb la d'assagista històric, que destacarà. Va popularitzar el tema de «La Puntaire» en un llorejat poema, del qual se n'han fet populars adaptacions teatrals –i que ha suscitat clàssics populars catalans com l'homònima novel·la de Clovis Eimeric (1926). Si una part de la seva poesia el connecta amb l'alta cultura, la seva obra dramàtica és eminentment de caire popular, com el drama El vectigal de la carn (1888), els sainets Un beneit cabàs (1880) i La base quinta (1884) o la sarsuela Assumptos municipals (1881).
Per sobre de la poesia, l'assagisme o el teatre, la major part del seu temps i dels seus esforços es dirigeixen al periodisme. El 1884 funda i dirigeix la Revista de Sabadell, un diari que, malgrat ser ideat per «una figura local de la Renaixença», segons Castells, mai va defugir servilismes amb el poder i va esdevenir el portaveu dels «interessos del clan Turull i del partit conservador»144. La seva
activitat patriòtica, malgrat ser filla d'un catalanisme encara diglòssic, té un paper destacat en la història del catalanisme de la ciutat: és un dels membres fundadors de l'Acadèmia de Belles Arts (1880), el Centre Català de Sabadell (1887), la Lliga Regionalista (1902), l'Orfeó de Sabadell (1904) i el Centre Excursionista del Vallès (1908), entre d'altres com la ja esmentada Associació de la Premsa de Sabadell. També serà secretari d'una entitat impulsada pel sector catalanista com la Caixa d'Estalvis i exercirà de bibliotecari del Círcol Sabadellès. A més, Ribot participa com a jurat
en la majoria de certàmens literaris celebrats a la ciutat, entre els quals destaquen el de 1883 –el segon que se celebra, després del seu èxit en el de l'any anterior–, el de 1912 –clau en la formació del «Primer Grup del Diari»– o el de 1918 –en el qual es va premiar «tots els caps de brot» noucentistes, com recordarà anys després Pere Valls145.
1907, p. 4-5.
142 Josep M. BENAUL I BERENGUER, Primera guia de l'Arxiu Històric de Sabadell, Sabadell: Arxiu Històric, 1990,
p. 9.
143 Costa i Deu reporta una conversa mantinguda a la redacció de La Creu del Montseny amb Jacint Verdaguer, en la
qual el poeta elogià Ribot («Un día y con motivo de haberse dado lectura de la popular poesía del Sr. Ribot y Serra, La Puntayre, en una de las sesiones literarias que en la redacción se celebraban, nos dijo Mossèn Verdaguer con su dulce acento y dirigiéndose al que suscribe: “En Sabadell teniu un gran poeta; en Manel Ribot val molt; heu d'estimarlo y encoratjarlo perque treballi forsa” y continuó elogiando á nuestro compatricio») i, en certa manera, prova la connexió – encara que sigui via llibresca– dels dos literats i de llurs ideals culturals. Joan COSTA I DEU, “***”, Diario de Sabadell, 12-11-1904, p. 3.
144 CASTELLS, “Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897 - 1938) [5]”, Arrahona, primavera 1980, p.
40.
145 Pere VALLS I GARRETA, Dues anècdotes de Manuel Ribot i Serra [Mecanoscrit]. Comunicació llegida a la
Fundació Bosch i Cardellach el 12-12-1959. Valls es refereix als Jocs Florals de 1918 organitzats per la Joventut Catòlica de Sabadell. El jurat estava compost per cappares noucentistes com Llorenç Riber, Jaume Bofill i Mates, Nicolau d'Olwer, pel prohom local Manuel Ribot i Serra i pel noucentista local –i aleshores poeta carnerià amagat sota el pseudònim “Jordi Pons”– Pere Valls mateix. «S'emeté per unanimitat un veredicte que –en obrir les pliques es va veure– premiava gairebé tots els caps de brot de la literatura catalana: Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Josep
El cas d'Agnès Armengol és similar al de Ribot quant al reconeixement unànime per part dels seus contemporanis. La seva formació, més sòlida que la de Ribot, li permet una trajectòria literària més perllongada i segurament també un punt per sobre qualitativament. Agnès Armengol, va néixer el 1852, en una família benestant dedicada a la indústria tèxtil. Va cursar estudis a Barcelona i va acabar la seva formació en un prestigiós internat de Castre, a la Provença, anomenat «Pension Catalane». La seva refinada formació francesa i l'ambient catalanista de la família l'impel·leixen a escriure poesia i publica per primera vegada en el Calendari Literari de Francesc Pelai i Briz, descobridor del seu talent literari146. El seu primer recull de poemes, Lais, de 1879, és
un exemple de la conjunció del coneixement de totes dues literatures i de la sensibilitat de filiació romàntica de l'autora. A més del vessant poètica, part de l'activitat cultural i patriòtica que desenvolupa va dirigida a l'estudi del folklore, del qual recull cançons, rondalles, aforismes, descriu tipus ciutadans i oficis, i recupera peces musicals tradicionals. En aquest darrer aspecte, el musical, destacà dins la ciutat, juntament amb Narcisa Freixas, recuperant, interpretant i component música. En aquestes obres demostrà la seva inclinació «romàntica» signant amb el pseudònim lamartinesc de «Graziel·la»147. Viñas a més d'aquestes tres primeres facetes («èpoques d'influència») –la
d'estudianta, la Graziel·la compositora i intèrpret musical, la poetessa–, hi afegeix la de «dama catalana», és a dir, la patriòtica.
El patriotisme d'Armengol s'identifica amb el purisme apolític d'Unió Catalanista i el Centre Català, per bé que no deixa de col·laborar, com Ribot, en qualsevol iniciativa de caire catalanista. A més de la defensa de la llengua i la cultura catalanes, la seva obra gira al voltant de la seva ciutat natal i la feminitat. Catalunya, Sabadell i la Feminitat, doncs, són els tres vèrtexs de la seva actuació. En aquest sentit destaquen dins la seva trajectòria, entre d'altres, l'ofrena de la senyera a les ruïnes de Poblet (1903), l'ofrena de la senyera en nom de les dames a l'Orfeó de Sabadell (1908) o les seves col·laboracions a la revista Feminal.
La seva aportació en la gènesi del feminisme dels anys deu trobarà un seguidor entre el nucli del «Primer Grup del Diari» amb Miquel Poal Aregall, autor de les Gloses femenines (1914). Precisament l'esposa de Poal, Llucieta Canyà, emmarca la trajectòria d'Armengol entre les principals «dones de la Renaixença». Canyà es refereix principalment a Dolors Monserdà, Víctor Català i Carme Karr, a més d'altres autores com Joaquima Santamaria Ventura (que signa com a «Agna de Valldaura»), Victòria Penya d’Amer, Pilar Maspons i Lebrós («Maria de bell-lloch») o Maria Josefa Massanés. Canyà situa la Pàtria com a idea central de totes les activitats cíviques i artístiques d'Armengol: «Aquesta dama venerable que per sort nostra encara ens fa companyia, poetessa eminent, és una de les representacions més vives del patrotisme de les nostres dones,
Maria López-Picó, Ventura Gassol, Marià Manent, Ramon Rucabado...», p. 2.
146 Vegeu Joan MONTLLOR PUJAL, “Glosa”, Diari de Sabadell, 18-05-1913, p. 4, i Dolors VIÑAS I CAMPS, Qui
era Graziel·la? :estudi sobre la música d'Agnès Armengol, Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach, 1990, p. 8.
147 VIÑAS 1990. Graziel·la és el títol d'una novel·la d'Alphonse de Lamartine, de 1849, traduïda al català per Melcior
patriotisme que va fer possible que Catalunya prengués la volada que ha pres. El nom d’Agnès Armengol, que rebia no fa pas més de quatre anys l’homenatge de tot Catalunya i duna manera especial de les dones catalanes, està tan íntimament lligat amb la idea de Pàtria, que es pot dir que si avui hi ha dones catalanistes de debò, dones que estimen la terra on han nascut per damunt de tot, es deu a aquesta figura que va fer servir el periodisme per a catalanitzar les de dones de Catalunya. De cap a cap de l’actuació periodística d’aquesta il·lustre escriptora, es palpa l’entusiasme, l’amor, l’interès i l’afany de sacrifici per totes les coses que són representatives de la idea de Pàtria»148.
Pels joves dels anys deu, aquestes dues figures «renaixentistes» són vistes com a iniciadores d'una tradició literària local que reconeixen com a pròpia i encarnen la imatge de l'escriptor contemporani. La consideració de patriarques s'aferma en les revisions dels anys deu, la primera fita de les quals és l'homenatge a Ribot i Serra de 1912. Es tracta d'un reconeixement motivat pel nomenament de Ribot, l'any anterior, com a membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona –el primer sabadellenc que ostentava aquest honor. L'homenatge, organitzat per «alguns intelectuals sabadellencs y distingides personalitats»149, es concreta en l'entrega d'un pergamí d'estil
gòtic, obra del tipògraf –i impulsor de la campanya lingüística de l'Avenç– Eudald Canivell150. El
text del pergamí destaca les virtuts intel·lectuals i el reconeix com a primera baula –en tant que primer a donar-li forma per via literària– d'una tradició local culta construïda sobre la base de la reivindicació identitària («Vos foreu la primera veu del sentit catalanesc de la metròpoli vallesana»151). Agnès Armengol, absent a l'acte per motius de salut, també coincideix a assenyalar-
lo com a iniciador: «Passa de quaranta anys que vinc seguint de prop vostre penós camí, mon solitar poeta; encara recordo vostre sagnar de peus llavors dels primers fressaments, quan nostra condormida Sabadell sols entenia el drinc del or y el ritme dels talers...»152
En aquesta tradició, doncs, hi figuren aquells que es fan presents en el pergamí, començant pel sector eclesiàstic, amb el Sardà de l'«evolució de darrera hora», Lluís Carreras i Josep Cardona. A més d'Armengol, la resta d'adhesions de personalitats de la seva generació formen part de la prehistòria del catalanisme polític local. Són alguns dels responsables de l'efervescència cultural dels anys vuitanta del segle XIX a Sabadell: Narcís Giralt (1846-1925) –mestre i cofundador de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis–, Joan Vila Cinca –cofundador de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell–, l'«Advocat Cirera» (Josep Cirera i Sampere, 1849-1912) –cofundador del Banc de 148 Llucieta CANYÀ, “El periodisme i les dones de la Renaixença”, dins Associació de la Premsa de Barcelona i
Associació de Periodistes de Catalunya, Anals del periodisme català, Barcelona: Associació de la Premsa de Barcelona, 1933, núm. 1, any I, p. 49-60.
149 SAGALÉS SERRA, “Del homenatge an en Ribot i Serra”, Diari de Sabadell, 31-07-1912, p. 2. 150 “L'homenatge an en Ribot i Serra”, Diari de Sabadell, 15-06-1912, p. 1-2.
151Ibidem, p. 1.
152 Agnès ARMENGOL DE BADÍA, “Homenatge an en Ribot y Serra. Adhessió de l’Agnès Armengol”, Diari de
Sabadell i del Col·legi d'Advocats de la ciutat–, Juli Batllevell (1864-1928) –arquitecte de la casa d'estiueig dels Oliver El Marquet de les Roques (on es fundarà el «Grup de La Mirada»), a més de ser el responsable, juntament amb Gaudí, de la construcció de l'única casa del Parc Güell, propietat de l'advocat sabadellenc Martí Trias i Domènech, també adherit en aquest homenatge–, Antoní Oliver (1867-1922) –pare de Joan Oliver– i Josep Mir i Marcet (1858-1926) –l'aleshores president de l'Acadèmia Catòlica i cofundador de la Lliga d'Higiene Escolar.
A més dels companys de la seva generació, la resta de noms que cal destacar ja han estat esmentat pràcticament tots en aquest treball perquè formen part del grup d'intel·lectuals que funden el Diari de Sabadell: Modest Duran, Manuel Folguera Duran, Antoni de P. Capmany, Francesc de P. Bedós, Gabriel Casals, Pere Martí i Peydró, Domingo Saló, Joan Montllor i Pujal i Pau Griera Cruz, a més d'altres no esmentats fins ara com Esteve Serra Ustrell i Josep Marlet i Saret, pares d'homes que, als anys vint, es vincularan al «Grup de La Mirada» com Esteve Serra (1904-1974) –company i amic d'Obiols a l'Acadèmia Catòlica i a Garba153– i Ricart Marlet i Saret (1896-1976) –«un dels
més sensibles representants de la placidesa noucentista»154 d'entre els artistes plàstics dels anys
vint– respectivament155. I finalment, també hi participen tres membres del «Primer Grup del Diari»:
Francesc Armengol, Joan Trias Fàbregas i Joan Arús. En aquest moment, el grup més jove tot just ha començat a publicar o encara no ha entrat a la redacció del Diari.
L'any següent, el 18 maig de 1913156, és Agnès Armengol qui rep l'homenatge. Com en el
cas de Ribot, el reconeixement sabadellenc també arriba l'any següent d'un acte promogut per la intel·lectualitat barcelonina. Aquesta vegada no és l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, sinó una representació de les «dames barcelonines», que, el 31 de gener de 1913, es reuneixen al Teatre de les Arts de Barcelona per homenatjar la tasca cívica, artística i patriòtica d'Armengol157. A
Sabadell, són els homes del Centre Català de la ciutat qui organitzen un dinar multitudinari, amb parlaments lectures i ball de sardanes. El motiu que es pren per a celebrar-lo és la recent publicació del poema Redempció, una obra que enceta el «cantó històric i erudit» de l'autora amb una història d'amor d'ambientació històrica –l'inici del cristianisme a Roma– i de «discreció clàssica, millor diría neo-clàssica», tant propi «dels temps dels Milá i els Balaguer» com del gust classicista del Nou- cents158. Josep Lleonart, en el pròleg de la segona edició de 1925, defineix la trajectòria de
153 Miquel BACH, "Notícia d'Armand Obiols", dins Armand OBIOLS, Mirall antic i altres poemes, Sabadell:
Ajuntament de Sabadell, 1988, p. 14.
154 Article de Francesc FONTBONA DE VALLESCAR a la Gran Enciclopèdia Catalana (consultable en línia:
www.enciclopedia.cat).
155 A més dels esmentats, llistem la resta de noms que figuren a la llista d'adhesions: Evarist A. Saló, F. Valls Salat,
Josep Griera i Dulcet, Pau Maria Llovet, Jordi Forcada, Josep Calonge, Àngel Manau, Llorenç Marquet, Francesc A. Barata, Josep Duran Tuloch, Josep Casajoana, Jaume Vidal i Viñas, Josep Ruiz i Castella, Lluís Molins i Voltà, Francesc Izard, Joaquim Montaner, Ernest Avelló i Froilà Soler.
156 Aquesta és la data correcta, la mateixa que apareix a la biografia de Tous (1957). El número del Diari de Sabadell
corresponent al dimarts 20 de maig de 1913 apareix amb la data errònia del dia 18. Com que aquest número és el que conté les ressenyes de l'homenatge d'Armengol del diumenge, pot portar a confusions.
157 TOUS, op. cit., p. 56-57.
158 Josep LLEONART, “Ram de primavera”, Catalunya, 13-06-1914, p. 373, reproduït a “Redempció”, Diari de
l'escriptora com «una de les vides de dona més enèrgiques i fidels a un pensament, de la generació que n'hem de dir anterior per fer-nos entenedors, però l'exemplaritat de la qual és susceptible de llarga extensió»159. No obstant això, el reconeixement a Armengol no se centrarà només en la seva
faceta literària, sinó, sobretot, en la patriòtica. El llibre serà més aviat l'excusa per fixar la imatge d'Armengol com a encarnació d'aquell patriotisme que hem emmarcat en l'associació Catalunya- Sabadell-Feminitat.
Com en el de Ribot, el reconeixement cap a la poetessa té un sentit original, fundacional, de la renaixença catalana a nivell local. Si Ribot satisfà «l'argument de la pilositat» –en paraules de Llucieta Canyà160–, és a dir, la imatge de l'home de lletres, en Armengol s'hi projecta el model ideal