El sector privat empresarial com a actor del sistema de cooperació

Tot i que es tracta d’un tema que genera molta controvèrsia, hi ha una anuència compartida per la majoria d’institucions oficials que conformen el sistema internacional de cooperació al desenvolupament en considerar el rol rellevant que el sector privat en general, i les empreses en particular, està adquirint com a agent de cooperació i desenvolupament, tant als països del Sud com del Nord. La participació del sector privat en l’àmbit de la cooperació és tan vetusta com la pròpia política de cooperació; el que és més nou és la seva conversió en un dels elements nuclears pel que fa, fonamentalment, a l’elaboració del discurs de la nova agenda internacional que, com ja hem mencionat, s’està gestant. Mataix et al. (2008) afirmen que és des de la Cimera de Desenvolupament Sostenible de Johannesburg celebrada l’any 2002, que es comença a formalitzar i a consolidar la participació del sector empresarial en cooperació.

La natura dels actors privats lucratius que participen del sistema de cooperació és diversa i abasta des de grans fundacions privades fins a donants particulars del sector empresarial. Cal remarcar que aquí no ens interessa emfatitzar les seves accions a títol individual sinó el seu rol com a contrapart dels ens públics, susceptibles de rebre recursos per dur a terme col·legiadament accions de cooperació en els països del Sud. Ens cenyirem a descriure els elements més rellevants que conformen el debat, força controvertit, entorn a la pertinença de la participació de l’empresa en l’àmbit de la cooperació.

En el discurs dels principals organismes internacionals està molt present el sector privat; li reconeixen moltes virtuts com a promotor i impulsor de processos de desenvolupament en els països empobrits. A l’empara d’aquest discurs hegemònic, s’han anat configurant una sèrie d’instruments i eines que permeten concretar i implementar la intervenció del sector privat lucratiu en l’àmbit de la cooperació internacional. Sense cap ànim de citar totes les iniciatives que palesen aquest rol creixent de les empreses, ressenyarem les que considerem més significatives per comprendre aquest canvi de tendència en el discurs i en la praxis de la cooperació.

Un dels fets que evidencien aquesta incorporació és la creació per part de Nacions Unides, l’any 2000, del Pacte Mundial, més conegut com a Global Compact. Es tracta d’una iniciativa voluntària de responsabilitat corporativa que pretén involucrar el sector lucratiu privat en aliances per al desenvolupament, a través de l’alineament de les seves accions amb deu principis relacionats amb els eixos principals que guien les polítiques de cooperació: drets humans, medi ambient, normativa laboral i anticorrupció. Segons el seu propi web, és la major iniciativa voluntària de Responsabilitat Social Empresarial

(RSE) comptant amb més de 12.000 participants d’empreses de 145 països54. Per primera vegada líders empresarials, directors de grups socials, representants governamentals i tècnics d’agències internacionals comparteixen una agenda comuna i discuteixen regularment. Uns anys abans, l’any 1992, l’Agenda 21 i la Declaració de la Terra adoptades a Rio de Janeiro ja van recollir la necessitat que els governs treballessin en col·laboració amb el sector privat i amb la societat civil per tal de poder generar canvis globals (Casado, 2007). Europa té un pes important pel que fa als fons que nodreixen el Pacte ja que és en gran part finançat pels països europeus i pel sector privat. Són les empreses transnacionals, les associacions empresarials i les fundacions filantròpiques les que participen en els debats sobre l’agenda post-2015 (Pingeot, 2014). Posteriorment, dos informes de Nacions Unides, un de l’any 2004 elaborat per la Comissió sobre el sector privat i el Desenvolupament “L’impuls de l’empresariat: el potencial de les empreses al servei dels pobres”, i un altre del 2008 “Les empreses front els desafiaments dels mercats: estratègies exitoses” expliciten la postura de Nacions Unides respecte el rol que pot exercir el sector privat en la reducció de la pobresa. Val a dir, però, que per Romero i Ramiro (2012) aquests informes no contemplen les causes estructurals que generen els problemes que, en principi, pretenen solucionar. L’any 2008, va llançar la iniciativa Bussines call to action que pretén animar al sector empresarial a proposar models inclusius amb dos objectius paral·lels: l’èxit comercial i la millora de les condicions de vida de la població que viu situacions de penúria.

No només Nacions Unides sinó també la resta d’institucions financeres internacionals disposen de mecanismes per integrar en les seves operacions al sector privat. El BM ho fa a través de la Corporació Financera Internacional, i el BID a través del Fons Multilateral d’Inversions. L’OCDE disposa d’una divisió de desenvolupament del

54

sector privat i d’una xarxa que analitza les aliances publico-privades; l’any 2006 va publicar un informe amb el títol “Cap a un creixement pro-pobres, el desenvolupament del sector privat” extret d’una publicació prèvia “Cap a un creixement pro-pobres, orientacions per al donants”. Segons Tricarico (2010) des de 1990 el finançament dels bancs multilaterals de desenvolupament cap al sector privat ha passat de ser de menys de 4.000 milions de dòlars cada any a 40.000, i les finances per al desenvolupament de la UE s’estan privatitzant.

Una altra iniciativa multilateral que també albira la imbricació dels ens privats amb el sistema de cooperació és el Consell Empresarial Mundial per al Desenvolupament Sostenible (WBCSD, per les seves sigles en anglès), amb vida des del 1990. En una publicació d’aquest organisme s’enardeixen les solucions empresarials per al desenvolupament, asseveren que és utòpic pretendre superar el problema de la pobresa d’esquena al sector empresarial, i que, per involucrar-lo, cal que una part de l’AOD es destini a facilitar la inversió en els països en desenvolupament.

La UE també és una ferma defensora de la inclusió del sector empresarial en la política de cooperació. Citarem alguns dels fets més recents que així ho manifesten. L’any 2010, la Comissió va publicar el LIBRO VERDE: Política de desarrollo de la UE en apoyo del crecimiento integrador y el desarrollo sostenible. Mejorar el impacto de la política de desarrollo de la UE55. L’any 2013 va crear el Fòrum Polític sobre Desenvolupament com un espai de diàleg entre les autoritats locals, les organitzacions de la societat civil i els representants del sector privat. Més recentment, l’any 2014, la Comissió va elaborar la Comunicació al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de Regions: Reforzar el papel del sector privado para lograr un crecimiento

inclusivo y sostenible en los países en desarrollo56. Afirma que la RSE és un bon punt de partida per a que les empreses europees es comprometin amb els països en desenvolupament. El seu convenciment amb la participació del sector privat en l’oferiment de serveis en les zones empobrides és total ja que afirma que “Las asociaciones entre los sectores público y privado con objeto de lanzar un proyecto o un servicio prestado tradicionalmente por el sector público pueden ser un medio eficaz para hacer más fiable y asequible el suministro de bienes y servicios públicos a la población más pobre, al tiempo que se complementan los recursos públicos con inversiones del sector privado”. La Comissió advoca per anar més enllà de les associacions publico-privades, tradicionals en l’àmbit de les infraestructures, i pretén recolzar aliances multilaterals entre ens públics nacionals i locals, empreses i ONG, per al subministrament de serveis bàsics.

En aquest mateix sentit s’han pronunciat totes les cimeres que s’han anat desenvolupant des de principis de segle XXI. En cadascuna d’elles s’ha anat ratificant al sector privat com un nou actor protagonista. La minva dels pressupostos públics dedicats a cooperació ha contribuït abastament a reforçar aquest rol. A Busan, on s’estableix una Aliança global per a l’eficàcia de la cooperació al desenvolupament, el sector privat va sortir molt reforçat. La declaració final estableix una sèrie de mesures per potenciar-lo com ara “promover la ayuda para el comercio como un motor para el desarrollo sostenible, centrándonos en los resultados e impacto para construir capacidades productivas, ayudar a corregir las fallas del mercado, fortalecer el acceso a mercados de capital y promover enfoques que mitigan el riesgo que enfrentan los actores del sector privado”57. Recentment, aquesta tendència s’ha evidenciat en la Primera Reunió

56 _{Bruselas, 13.5.2014 COM(2014) 263 final. P.15} 57

d’Alt Nivell de l’Aliança Global per a la Cooperació Eficaç al Desenvolupament: Orientar-se Cap a una Agenda del Desenvolupament Incloent Post-2015. En la mateixa línia s’han expressat els participants en el II Fòrum Mundial de Desenvolupament Local, celebrat a finals de l’any 2013, on es va ressaltar la rellevància d’aliances públiques, privades i no governamentals en ares d’aconseguir un desenvolupament econòmic local (Bacaria i Prandi, 2014).

A nivell bilateral, moltes agències oficials de cooperació escometen accions en aquest mateix sentit. L’adalil en aquest àmbit és l’USAID que desenvolupa el programa Global Development Alliances, i que integra més de mil aliances amb més de 3.000 empreses. Convoca anualment a les empreses a presentar propostes de col·laboració público- privades. Segons Mataix et al. (2008), dels setze primers països donants del CAD, catorze estableixen col·laboracions amb el sector privat i moltes de les seves agències disposen d’unitats específiques per a potenciar les Aliances publico-privades.

A l’Estat espanyol, els precedents plans directors ja al·ludien les bondats de la col·laboració entre el sector públic i el privat en la lluita contra la pobresa58. Els instruments que s’han anat vertebrant per facilitar aquesta participació privada són fonamentalment les Aliances publico-privades per al desenvolupament (APPD), els crèdits atorgats a través de la cooperació financera, i els dos mecanismes que van aparèixer quan es van suprimir els Fons d’Ajut al desenvolupament (FAD), que són el Fons per a la Promoció del Desenvolupament (FONPRODE) gestionat pel Ministeri d’Afers exteriors i el Fons per a la Internacionalització de l’Empresa, FIEM, a càrrec dels Ministeri d’Indústria i Comerç. Segons Martín i Fabra (2012), des de 2011 el FONPRODE engloba totes les operacions financeres de la cooperació espanyola, però li

manca l’agilitat necessària per aprofitar tot el seu potencial. El darrer instrument que s’ha posat en marxa per incorporar el sector empresarial al món de la cooperació ha sigut l’obertura, l’any 2011, d’una línia específica de cooperació empresarial especialitzada en empreses i fundacions empresarials.

Les empreses espanyoles en accions de cooperació s’havien limitat a ser executores o subcontratistes de projectes, fonamentalment a través dels crèdits FAD, però els seus objectius no s’havien alineat mai amb els de la cooperació al desenvolupament (Mataix et al., 2008). L’Agència Espanyola de Cooperació Internacional al Desenvolupament (AECID) compta entre els seus socis a la UE, als organismes multilaterals, a les ONGD i al sector empresarial (Nieto Pereira i Ramiro, 201259). En el IV Pla Director de la Cooperació Espanyola (2013-2016) s’aposta pel sector empresarial en la promoció del desenvolupament humà apuntant la conveniència d’incentivar la RSE en accions empresarials desenvolupades a nivell local60. En l’annex 1 del Manual per a l’Establiment, Seguiment i Avaluació de Marcs d’Associació País del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació de l’any 2013, es recullen les condicions per aprofitar el potencial del sector privat en cooperació61.

Pel que fa a Catalunya, les referències al sector empresarial català i a la necessitat d’apostar per les aliances publico-privades es troben en la majoria dels documents programàtics oficials. En el seu darrer Pla Director 2011-2014 es reconeix la diversitat dels actors públics i privats, tant en el disseny com en l’execució d’aquesta política, s’aposta pel treball concertat entre els actors i per la governabilitat multinivell i es proposa destinar esforços per incorporar nous instruments publico-privats. De la 59 _{Font: http://omal.info/spip.php?article4812} 60 _{Font: http://www.cooperacionespanola.es/sites/default/files/plan_director_cooperacion_espanola_2013-} 2016.pdf 61 Font: http://www.cooperacionespanola.es/sites/default/files/map-metodologia_2013_sgcid.pdf

mateixa manera, en l’últim Pla Anual corresponent a l’any 2014, s’hi al·ludeix quan es refereix a la necessitat d’avançar cap a la cerca d’altres fonts de finançament, entre les quals es troba el sector privat. S’hi troben també referències en el document que recull l’Estratègia País Prioritari Senegal 2013-2017 que reconeix el paper del món empresarial català en el desenvolupament del Senegal, i es fa ressò de les noves formes de cooperació com ara els partenariats publico-privats. L’any 2012, la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament va elaborar un document “El patrocini en el sistema català de cooperació al desenvolupament” on es recollien les directrius i principis que haurien de contemplar les empreses catalanes per intervenir en el sistema de cooperació català62, iniciativa que finalment no va acabar de consolidar-se. Així doncs, es va formalitzant totalment la inclusió de les empreses com a actors fonamentals de la cooperació catalana. Aquesta participació del sector es canalitza sovint a través de les accions conjuntes entre l’ACCD i ACC1Ó (Agència de Promoció Exterior de la Generalitat de Catalunya). Entre els anys 2002 i 2012, a través de l’atorgament de subvencions a entitats empresarials sense ànim de lucre, s’han dut a terme accions de transferència de coneixements, posant així de manifest que la política de cooperació està virant cap al sector privat (Carrera, 2013). En total, s’han destinat onze milions d’euros per finançar al voltant de cent projectes (Manresa i Prandi, 2013).

Atès que el sector empresarial, com afirmen Bacaria i Prandi (2014), no és aliè a les expectatives i demandes socials relacionades amb el medi ambient i amb la societat, des de ja fa anys, està maldant per subsumir en els seus negocis aquestes qüestions que no els hi són connaturals però que els hi obren noves perspectives empresarials ja que els hi facilita visibilitzar allò que les empreses, com a agents socials, poden aportar a la

societat i, per tant, els hi permet rendibilitzar les seves actuacions en aquest àmbit. Cap a finals dels anys 90, en primer lloc les multinacionals, i en segon lloc la resta d’empreses, van adquirint consciència de l’avantatja comparativa que els hi pot suposar tenir una bona imatge pública i, per això, comencen a subscriure compromisos internacionals entorn als drets humans o l’impacte mediambiental, fent seu el discurs de l’empresa socialment responsable (De la Cuesta, 2012)63.

Paral·lelament a aquesta normativa internacional provinent dels organismes multilaterals, els valors de la ciutadania pel que fa al seu comportament com a consumidors i inversors s’apropen a posicions més responsables, i les empreses, conscients del perill de sancions mediàtiques, malden per intentar incardinar els seus negocis a la societat (Domínguez, 2008). Aquests incentius de reputació afavoreixen l’orientació de les activitats de les empreses cap a posicions més responsables (Sagasti i Prada, 2011).

Aquesta preocupació de les empreses s’ha concretat en una sèrie de nous conceptes que han anat apareixent en els seus discursos i que fonamenten les seves actuacions en aquest àmbit. El principal concepte, ja esmentat, és el de Responsabilitat Social Empresarial. Ha estat utilitzat per moltes empreses i per la majoria d’institucions del sistema de cooperació per justificar l’entrada del sector privat lucratiu en aquest àmbit. Segons Perdiguero (2003:179) “la dimensión histórica de la RSE explica la importancia otorgada en la actualidad a las propuestas de corresponsabilidad empresarial en el desarrollo de las políticas sociales, en un contexto general de crisis del bienestar”.

63 _{Tot i això, segons Lemonche (2011:4) “Desde una óptica más local, en España la aparición de la RSE} como concepto y práctica importante en el mundo empresarial ha generado un amplio debate acerca de su aplicación en organizaciones no multinacionales. Este debate de la responsabilidad social de las empresas de pequeño y mediano tamaño, hoy en día continúa vivo, tal y como recoge el Informe Forética 2011, donde se refleja que el 50% de las empresas de hasta 100 empleados todavía no ha oído hablar de RSE, y aquellas que sí han oído hablar mantienen, por lo general, posturas escépticas sobre el desarrollo de este fenómeno”.

D’altres conceptes associats i que també posen de manifest l’interès de les empreses per convertir-se en actors protagonistes de la cooperació són, per una banda, els negocis orientats a la base de la piràmide, és a dir, a les persones més mancades de recursos i, per una altra, els negocis inclusius.

La UE fa anys que està encomiant les empreses responsables i creu que, donat que en els països del Sud el concepte de RSE és poc conegut, esdevé fonamental dinamitzar el diàleg sobre aquesta temàtica amb tota la diversitat d’actors que actuen sobre el desenvolupament d’un territori: governs, empreses, societat civil i organismes multilaterals (Araque i Montero, 2006).

Ens aproparem ara a una de les modalitats que més s’estan utilitzant per donar entrada al sector empresarial en la nova agenda global de desenvolupament: les Aliances publico-privades per al desenvolupament, que són una eina de participació entre el sector públic i el sector privat per tal de posar en marxa accions conjuntes conduents al desenvolupament dels països socis. Segons Casado (2007), aquesta denominació exclou la participació del tercer sector i, per això, exhorta a denominar-les Aliances per al desenvolupament. Val a dir, però, que no hi ha una posició clara i consensuada del sector de les ONGD sobre el seu paper en aquestes aliances, no així en sentit contrari, ja que les empreses sempre han considerat vitals als actors de la societat civil en el seu caminar cap a empreses responsables. La lògica econòmica, que semblava ja superada però que continua fonamentant el discurs que justifica la participació empresarial en aquestes polítiques públiques, és que el creixement econòmic és la palanca que fa possible la reducció de la pobresa. Les APPD, segons Casado (2007), troben el seu fonament en la generació d’impactes positius en el desenvolupament i en tots aquells serveis i béns bàsics que tenen incidència en el gaudi d’una vida digna per a les

poblacions ja que, segons aquest autor, els ens públics són ara reguladors i contractistes dels serveis públics més que subministradors directes. Segons Antuñano et al. (2012), aquestes col·laboracions cerquen les sinergies entre el valor comercial i el valor social.

Aquestes APPD són l’aplicació del paradigma de la RSE en l’àmbit de la cooperació, “se ha convertido en el soporte conceptual que permite intensificar la incorporación del sector empresarial a las políticas de cooperación” (Ramiro i Pérez, 2011:2). En aquestes aliances es planteja que tots els participants surten guanyant ja que es considera que els seus interessos estan alineats (Pingeot, 2014). La població es beneficiaria pel creixement econòmic que provocarien aquestes actuacions, el sector públic i les ONGD perquè veurien incrementats els seus recursos, i les empreses, per les noves expectatives de negoci i pel valor social que se’ls hi atorga com a agents de desenvolupament (Pérez, 2012).

La seva fonamentació ideològica es basa en les teories que propugnen que cal incloure als pobres en el circuit del consum a través dels negocis inclusius que es duen a terme a tres bandes: empreses, governs i ONGD. Aquests negocis es basen en oferir solucions econòmicament sostenibles que satisfacin les necessitats de la població més mancada de recursos monetaris (Botella, Fernández i Suárez, 2011). Aquestes tres potes són fonamentals ja que les empreses poden capitalitzar tot el coneixement que del terreny i de les poblacions tenen les ONGD i, a més, anar de la seva mà els hi ajuda a legitimar les seves accions (Mataix et al., 2008). L’actor principal alhora de potenciar aquestes APPD hauria de ser el sector públic ja que ha de vetllar per l’assumpció, per part de les empreses, dels principis que orienten les polítiques de desenvolupament, car l’objectiu