Gènesi i evolució

Descriurem de manera succinta els fets que considerem més rellevants per a la comprensió de les raons que poden explicar l’estat actual de la CD. Els orígens d’aquest tipus de cooperació es remunten a la Segona Guerra Mundial: per estimular la reconciliació de les dues parts, es crearen els agermanaments. Aquests es proposaren promoure relacions horitzontals d’amistat entre els pobles per tal d’instaurar la pau i unes relacions internacionals més actives i participatives. No serà fins unes dècades més tard quan els agermanaments, com a forma de cooperació entre els pobles del Sud i del Nord, s’institucionalitzaran.

L’any 1970, la Federació Mundial de les Ciutats Unides incita les municipalitats a promoure un nou ordre mundial que elimini les hegemonies. Als anys 80, se celebren una sèrie de Conferències Internacionals: al 1983, la Conferència de Florència de Ciutats i Cooperació; i al 1985, a Colònia, la I Conferència Europea sobre Ciutats i Desenvolupament. El resultat és el seu manifest “De la caritat a la justícia” que constitueix la primera base teòrica per a les experiències de cooperació entre poders locals (González-Badia i Ruíz Seisdedos, 2004). Recull la idea d’una acció comuna entre les ONG i les instàncies locals per a una cooperació al desenvolupament centrada

en la justícia i no en la caritat. Aquest és l’antecedent més immediat d’un projecte estratègic de cooperació municipal amb els països del Sud (Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat, 2001; annex I). El mateix any té lloc el Col·loqui de Barcelona, organitzat per la Federació Mundial de les Ciutats Unides, on es reafirmen i s’ajusten els grans eixos d’una política d’agermanament-cooperació. Aquest tipus d’agermanament aspira a consolidar les arrels de la solidaritat, a través d’intercanvis, tenint en compte les condicions polítiques i econòmiques dels diferents països. L’agermanament-cooperació no és en sí mateix un agent econòmic però, necessàriament, té una dimensió econòmica per les seves conseqüències directes o indirectes en la vida local. A l’Estat espanyol es consoliden en els primers anys de la democràcia, i es desenvolupen fonamentalment amb Amèrica Llatina i el Nord d’Àfrica, pels seus vincles històrics.

Un any més tard, l’any 1986, es crea el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament que representa la primera experiència de cooperació directa de les corporacions locals a l’Estat espanyol.

L’any 1989 el Consell d’Europa elabora la Carta Europea d’Autonomia Local, on reconeix la rellevància dels actors locals i recomana l’impuls de la CD. Aquell mateix any la UE la inclou en el Conveni de Lomé IV. Al 1990 té lloc la Conferència Internacional Sud-Nord; allà es va acordar la “Crida Bulawayo. De la Dependència a la Justícia”, on es posa de relleu el paper de les entitats locals en les relacions Nord-Sud i Sud-Sud (Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat, 2001; annex II i III). Dos anys més tard, té lloc a Berlín la Conferència Internacional Nord-Sud “Iniciatives Locals per al Desenvolupament Sostenible”. Com a resultat sorgeix la Carta de Berlín, a partir de la qual s’aproven una sèrie de mesures per comprometre les entitats locals i les

ONG en accions comunes amb el propòsit de promoure el desenvolupament sostenible (Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat, 2001; annex IV).

L’any 1994 és un any crucial per a la CD a l’Estat espanyol. Nombroses manifestacions de la societat civil dirigides pel moviment “ 0’7% i +” pressionen als poders locals per dur a terme una política d’ajut. Aquest impuls donat a la CD transforma tot el panorama de la política espanyola de cooperació al desenvolupament. També la crisi humanitària esdevinguda en la zona dels Grans Llacs d’Àfrica n’estimula l’embranzida (Gómez Gil, 2003).

L’any 1998 es promulga a l’Estat espanyol la Llei 23/1998 de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, que reconeix explícitament la capacitat de les entitats locals d’actuar en matèria de cooperació internacional. Es crea la Comissió Interterritorial de Cooperació per al Desenvolupament com a òrgan de coordinació, concertació i col·laboració entre les administracions que realitzin despeses computables com AOD81.

L’any 1999 es va crear l’Aliança de Ciutats (Cities Alliance), coalició mundial per tal de recolzar el desenvolupament participatiu i sostenible de les ciutats i conduent a la reducció de la pobresa. La iniciativa es va gestar entre alguns països donants, el BM i el Programa de Nacions Unides per als Assentament Humans i algunes associacions internacionals d’autoritats locals82.

L’any 2000 quatre-centes ciutats europees aproven la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, on es recull que la solidaritat és un dret i la cooperació municipal, una obligació83.

81 _{Per consultar el document: http://www.pnsd.msc.es/Categoria2/legisla/pdf/172.pdf}

82 _{Font: http://www.onuhabitat.org/index.php?option=com_content&view=article&id=65&Itemid=22} 83

Des de començaments de l’any 2000, diverses Comunitats Autònomes han elaborat i aprovat ja les seves pròpies lleis de cooperació; a Catalunya es va aprovar, l’any 2001, la Llei 26/2001, de 31 de desembre, de Cooperació al Desenvolupament.

L’any 2004 es va crear l’organització denominada “Ciutats i Governs Locals Units” per representar i defensar els interessos dels governs locals. Un dels seus objectius és el foment de la cooperació entre ells. Entre els seus socis figuren les principals institucions internacionals. Més recentment, s’ha creat el Grup de Treball Global de governs locals i regionals per a l’Agenda post-2015 i Habitat III, Global Taskforce84.

Les institucions internacionals que formen part del complex entramat de la cooperació al desenvolupament han endegat diverses iniciatives que palesen el seu interès per la CD. La UE n’és una de les adalils. El Tractat de Maastricht85 va crear el Comitè de les Regions i dels Poders Locals, l’any 1995. La CD es reconeguda en el Consens Europeu de Desenvolupament de l’any 2005 i en els Acords de Cotonú signats amb els països ACP.

La declaració de París sobre eficàcia de l’ajut, de l’any 2005, destaca el rol de les autoritats locals en la planificació del desenvolupament. L’any 2008 es publica la Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de Regions “Autoritats locals: agents de desenvolupament”86. El mateix any, es va elaborar la Carta Europea de la Cooperació que recolza la governabilitat local i recull els principis i modalitats que han d’afavorir una cooperació més eficient87. L’any 2013

la Comissió emet la Comunicació sobre Capacitació de las autoritats locals en els països

84 _{Font: www.uclg.org/} 85 _{Per consultar el document:}

http://europa.eu/legislation_summaries/institutional_affairs/treaties/treaties_maastricht_es.htm 86 _{COM(2008) 626 final. Font:}

http://europa.eu/legislation_summaries/development/general_development_framework/dv0003_es.htm 87 _Font:

socis en ares a la millora de la governabilitat i l’eficàcia dels resultats del desenvolupament88. A banda dels fets que acabem de relatar, el diàleg regular amb les organitzacions més representatives dels poders locals a Europa, o el desenvolupament de xarxes d’associacions amb el Sud, posen de manifest l’interès de la UE per crear noves dinàmiques locals, favorables al desenvolupament dels països empobrits, gràcies al reforçament de la participació dels actors descentralitzats europeus.

L’any 2009, la Red Mundial de Ciudades y Gobiernos Locales y Regionales (CGLU) va presentar el “Document de Posició de CGLU sobre l’eficàcia de l’ajut i els governs locals89”

La interacció entre les institucions multilaterals i els ens locals es manifesta en dos sentits: d’una banda, pressupostos d’institucions com Nacions Unides són finançats per múltiples actors entre els que figuren els ens locals i regionals; i de l’altra, aquests organismes internacionals també financen accions de CD, així per exemple, algunes de les agències com ara el PNUD o la FAO recolzen projectes de descentralització i desenvolupament dels governs locals. També el BM i associacions de ciutats i municipis d’arreu del món duen a terme accions en aquest àmbit90(De la Fuente Fernández, 2010). Cal destacar que el Programa d’Acció d’Accra contempla als actors locals i regionals i les organitzacions de la societat civil. Segons Alberdi (2011), les noves formes de governabilitat multinivell i el nou multilateralisme afavoreixen un rol més rellevant d’aquests agents en el sistema de cooperació internacional.

88 _{Per consultar el document: http://eur-}

lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2013:0280:FIN:ES:PDF 89

Per consultar el document: http://issuu.com/uclgcglu/docs/documento_de_posici__n_de_cglu_sobr 90 _{El programa més destacat és ART (Articulació de xarxes territorials i temàtiques per al} desenvolupament humà). Font:

http://www.pnud.org.co/img_upload/33323133323161646164616461646164/REDES/Brochure%20ART -REDES.pdf

Malgrat aquestes iniciatives i mesures, per tal d’impulsar la CD com un element de qualitat dins del sistema de cooperació, algunes veus creuen que es tracta d’una eina caduca que no serà capaç de reinvertar-se dins del nou sistema internacional de cooperació que s’està gestant (Hernández, 2008).

Per acabar aquest repàs, una reflexió de Sancho i Vendrell (2006:33) sobre la CD a l’Estat espanyol: “en el momento de iniciar la cooperación desde los municipios y las Comunidades Autónomas se puso más pasión que razón".