Enfocaments teòrics

! Psicoanàlisi

La teoria psicoanalítica és la primera que consciencia sobre la importància de la sexualitat infantil. Freud (1972-1975) remarcava que la personalitat de la persona adulta era el resultat de les seves experiències anteriors, i que les infantils eren les més importants. Per Freud, l’infant evoluciona travessant fases cronològiques. Aquestes fases estan centrades en zones erògenes. En la primera, l’oral, i en la segona, l’anal, el nen i la nena es comporten de la mateixa manera i en elles la mare és l’objecte d’amor. A partir dels tres o quatre anys fins als sis, durant la fase fàl·lica o genital, és on es donen les diferències entre els sexes. En aquesta fase la preocupació de l’infant se centra en els genitals i culmina en el conflicte edípic, que, una vegada resolt, és el que el durà a identificar-se amb el progenitor d’idèntic sexe. Aquest complex és la clau de la teoria psicoanalítica. Es parteix del fet que el nen queda fascinat pel seu penis que li dóna plaer. A més, desenvolupa interessos sexuals envers el progenitor del sexe oposat, la seva mare, però veu que el pare és el seu oponent, més poderós que ell, i un obstacle per als seus desitjos. Així mateix, té por del pare, concretament que li faci un mal corporal centrat en el seu penis, aquí apareix l’angoixa de la castració. El nen, però, desenvolupa maniobres complicades que li fan veure la impossibilitat d’aconseguir la mare i d’eliminar el pare (que, d’altra banda, no sols és receptor dels sentiments negatius del nen, sinó que aquest, en voler també ser estimat pel pare, li transmet sentiments ambivalents) i, reprimint els seus impulsos libidinosos envers la mare, s’identifica amb el pare: vol ser com ell, estar en el seu lloc, incorporar els seus valors... Aquí és on el nen assumeix la seva identitat de gènere, ja que incorpora les qualitats que posseeix el pare, aquelles que estan tipificades per la societat.

Les nenes, en la teoria freudiana, tenen més desavantatges. El desenvolupament del complex d’Edip103 és més complicat i té repercussions diferents que en el nen. Les nenes reconeixen la seva castració i amb això la superioritat de l’home i la seva pròpia inferioritat. Per solucionar aquest problema, i de manera complexa, arriben a prendre el pare com a objecte sexual. De fet, el desig d’obtenir un penis (l’enveja del penis) el substitueixen per obtenir un

103 _{Comunament es diu que les nenes pateixen el complex d’Electra, però a Freud no li} agradava aquest terme, ja que «tendeix a destacar l’analogia de la situació en els dos sexes» i això, deia Freud, no és cert.

nadó del seu pare (el desig de quedar embarassada, segons Freud, persisteix en els impulsos maternals). La mare en aquest conflicte es converteix en objecte de gelosia, ja que té el pare, però també rep l’acusació de no haver donat a la nena un penis com el dels nens. El conflicte es resol de forma semblant a la dels nens: davant la frustració de no obtenir un penis o un nadó del pare, la nena dirigeix la seva estimació envers la mare i s’identifica amb ella. Freud afegeix a aquest complex un altre inconvenient, que és el canvi d’objecte amorós en la nena que complica la situació. Per l’autor, tant el nen com la nena en la seva fase preedípica tenen com a objecte eròtic o amorós la mare, en canvi, en la fase edípica el nen continua amb el mateix objecte amorós, mentre que la nena ha de dur a terme un canvi d’objecte, el qual li durà més treball i esforç psíquic.

Malgrat les solucions preses, el complex d’Edip en les nenes mai no és resolt de manera totalment satisfactòria com en els nens: la nena fracassa en el seu intent d’aconseguir un penis, a més, com que ja està castrada, no té tant d’interès a resoldre el seu conflicte; en canvi, els nens continuen mantenint el seu penis i interioritzen els valors socials. Aquest fet provoca, segons Freud, que les dones tinguin un super-jo immadur (mai no interioritzen els valors culturals de forma tan completa com els homes), sentiments d’inferioritat (no tenen penis com els nens), predisposició a la gelosia, desitjos maternals i que depenguin de les altres persones. A més, per Freud l’evolució del conflicte pot donar dues formes incorrectes que afecten la sexualitat femenina: abandonar la seva sexualitat o canviar l’elecció de l’objecte sexual.

Una de les primeres crítiques que cal fer a la psicoanàlisi és l’enveja que s’atorga a la nena del penis del nen. Es parteix aquí de la seva magnificació, ja que se li atorga superioritat, no sols sobre els òrgans sexuals femenins, sinó també sobre el sexe femení. També es poden treure conclusions de les conseqüències que establia Freud sobre la personalitat femenina: el complex d’Edip provoca en les dones la seva passivitat, ja que la nena, en optar per quedar embarassada del pare, no hi té participació activa, sinó que rep, i aquesta característica persisteix al llarg de la seva vida. El fet de ser massoquista, una altra característica atorgada a les dones, també parteix d’aquí: volen ser penetrades sexualment i parir, totes dues coses són doloroses. Es poden fer crítiques a aquestes conclusions des de diferents vessants. No sols des de la incertesa que la vida sexual infantil sigui la que marqui la vida adulta de forma tan transcendent (oblidant altres influències infantils o adultes o atorgant universalitat al complex d’Edip i no acceptant, per exemple, inclinacions sexuals diferents com a normals), sinó també que Freud atorgui categoria definitòria a uns òrgans sexuals concrets i transfereixi les característiques anatòmiques, així com una part de la funcionalitat dels òrgans sexuals, a les funcions intel·lectuals i

conductuals, oblidant que també hi ha característiques anatòmiques d’òrgans erògens o funcionalitat d’aquests en dones i homes que no estan contemplats i dels quals no parla quan justifica la passivitat de la dona (aquesta és activa en les dues fases anteriors freudianes, l’anal i l’oral, per exemple). En l’actualitat, la transferència que realitza és totalment qüestionable. També es poden qüestionar les concepcions que tenen el nen i la nena de com funciona el món sexual. Les seves fantasies i interpretacions sabem que no tenen la lògica de les persones adultes i, per tant, poden ser totalment diferents de la d’aquestes.

Tot plegat fa la impressió que, per part de la psicoanàlisi, hi ha un intent de justificar el món infantil amb una visió de persona adulta, i més encara, a partir del coneixement i la interpretació de les ments complexes i problemàtiques amb les quals va treballar Freud (sobretot de les dones que va tractar immerses en un món d’homes i plenes de contradiccions i problemàtiques ocasionades per la seva condició de dona, fortament assumida i interioritzada). Amb tot, però, hi ha un valor subjacent que sembla que porti a justificar la teoria: la dona, sigui com sigui, ha de ser més incompleta que l’home, més dèbil i inferior. S’ha de recordar, però, que Freud va viure en una societat patriarcal on la realitat de la qual treia informació (les dones malaltes, per exemple) estava conformada per la prepotència masculina, tant social com individual. No s’ha d’obviar, d’altra banda, que malgrat que tingués una concepció de la dona com a ésser problemàtic i mancat de certes qualitats masculines considerades valuoses, va demostrar un gran interès per les problemàtiques individuals del col·lectiu femení.

! Teories d’aprenent at ge social

Els teòrics de l’aprenentatge social estableixen que l’adquisició del gènere segueix el mateix procés que les altres conductes humanes, és a dir, s’adquireix a partir del reforçament, l’observació, la imitació i la identificació amb els models que es tenen del mateix sexe. Els agents de socialització (família, escola, publicitat i mitjans de comunicació, literatura infantil, llenguatge...) són els encarregats d’oferir models i de reforçar les conductes.

El procés, com diuen Bandura i Walters (1974), comença primerament per aprendre a distingir els patrons de conducta sexualment tipificats, després es generalitzen aquestes experiències a situacions noves i finalment es practiquen aquestes conductes. O, si ens centrem en els principis del reforçament directe, l’adquisició de les funcions atorgades a cada sexe es donen a partir del reforç: es premien unes conductes i se’n castiguen unes altres. Així, les mares, els pares i les persones adultes en general, reaccionen de forma diferent davant els seus fills i

filles o qualsevol altre infant, reforçant i donant recompenses d’acord amb les normes socials establertes envers la conducta que ha de desenvolupar un mascle o una femella.

Tant la imitació com l’observació interactuen amb el reforçament directe. Així, si una nena imita la conducta de la seva mare pot ser premiada per aquest fet, amb la qual cosa es facilita l’adquisició del rol de gènere femení.

Crítiques a aquesta teoria (citades per Hyde, 1995) exposen que si bé s’ha comprovat que el reforçament i la imitació funcionen per a l’aprenentatge del gènere (els pares reforcen de forma diferent segons el sexe dels fills, els infants imiten les persones adultes), és qüestionable (Maccoby i Jacklin, 1974) que nenes i nens tendeixin a imitar les persones del mateix sexe. De fet, Mischel (1972), autor inclòs dins les teories de l’aprenentatge social, intuïa ja aquesta possibilitat quan indicava que tant nenes com nens podien imitar conductes del pare o de la mare, tot depenia de l’estatus i del poder que ostentava cada un. Sembla que nenes i nens aprenen dels models indistintament del sexe que tinguin, però executen sols allò que consideren adequat i reforçat segons el seu sexe. Això obre expectatives educatives pel fet que el nen o la nena poden imitar conductes de qualsevol sexe i posar- les en pràctica, sempre i quan no tinguin establert pel context social quines són les que pertoquen al seu sexe.

S’han fet més crítiques a aquesta teoria, pel fet de basar excessivament l’adquisició del rol sexual a partir d’allò que indiquen els altres, sense que la persona en concret intervingui de cap manera en el procés ni en sigui un agent actiu.

! Enfocam ent s cognit ius

En els enfocaments cognitius ens centrarem en les aportacions de Kohlberg (1972) sobre tipificació sexual enquadrades dins del marc de la teoria piagetiana. Kohlberg creu que l’adquisició de la identitat i del rol sexual estan determinats per l’organització cognitiva de cada individu, que és la que marca el seu aprenentatge.

Els patrons universals d’evolució de la intel·ligència són els que provoquen que el nen o la nena faci en primer lloc un judici de la seva identitat sexual, dient-se a si mateix si és nen o nena, que a partir d’aquest judici organitzi les seves actituds sexuals donant valor a allò referit al seu sexe (té interès a assolir una idea positiva de si mateix), que esculli models del propi sexe per imitar els seus rols, i que finalment incorpori aquests models i s’hi identifiqui, ja que són

exemples dels papers que vol adquirir. La identificació amb el progenitor del mateix sexe passa per establir mecanismes de comprensió cognitiva dels papers assignats socialment a cada sexe. Per l’autor, són cinc els mecanismes que s’utilitzen per a l’adquisició de la identitat sexual (Sau, 1989):

1. Expressió de la tendència a respondre a interessos i activitats noves. 2. Variació egocèntrica del subjecte que du cada infant a pensar que el

seu sexe és el millor perquè és el seu i, per analogia, ho seran les persones, els animals i les coses tipificades com a tals (per tant, es prefereix persones del mateix sexe o vestits atribuïts al propi sexe). 3. Percepció (entre cinc i vuit anys) que el mascle té més valoració i

prestigi social. Les nenes retrocedeixen al segon mecanisme egocèntric per valorar-se a si mateixes.

4. Tendència a percebre l’adequació al model de rol com a moralment justa i la desviació d’aquest com a injusta.

5. Identificació que es produeix no com una simple imitació, sinó a partir d’una semblança conceptual percebuda entre el jo i el model. Per tant, en tenir en compte la personalitat global del model, s’imiten més trets i valors que actes concrets, i no es necessiten recompenses per a la identificació.

En aquesta concepció, no hi incideixen ni els instints, ni els aspectes biològics, ni les influències ambientals, i en canvi sí que hi prevalen l’intent de comprendre cognitivament la pertinença a la classe de dona o d’home, així com tenir un bon autoconcepte. L’aprenentatge dels papers que ha d’adoptar cada sexe no és imposat, ja que cada individu accepta aprendre i selecciona els rols que ha d’adquirir a partir de les regles establertes.

En el procés de maduració que es comenta, l’infant segueix el mateix procés establert per al desenvolupament moral, és a dir, va distingint a poc a poc allò que està manipulat per la societat i el que pot ser correcte universalment o no ser-ne. És en aquesta distinció quan pot donar flexibilitat als rols atribuïts al seu sexe.

Dins d’aquesta teoria apareixen diferents problemes que cal solucionar o, si més no, plantejar. López (1984), per exemple, critica com es justifica la identificació amb el progenitor del mateix sexe, ja que, per ell, la identificació no és un senzill judici cognitiu, sinó una assimilació en la qual intervé el desig de voler ser com l’altre, i això no està contemplat.

Sorgeix també un altre problema de la valoració que fa cada nen i cada nena de si mateix i del sexe al qual pertany (Hyde, 1995). La nena, guiada pel seu interès d’aconseguir una bona autoimatge, escull els rols

que ha de desenvolupar atribuïts per la societat on viu. Però descobreix, a poc a poc, que el sexe al qual pertany, encara que és valorat per si mateixa, no ho és socialment, fet que li porta a situacions conflictives. Per tant, la situació d’elecció lliure del propi rol que ha d’assumir no és igual per la nena que pel nen. Kohlberg comenta que en les nenes, a mesura que creix la seva consciència sobre la superioritat social del mascle, retrocedeix el seu mecanisme egocèntric de pensar que el seu sexe és el millor perquè és el seu. A partir d’aquí i anant més enllà, ens trobem que l’interès del nen d’assumir trets de conducta femenina no existeix, i en canvi sí que es pot produir el cas invers d’interès de la nena pel model masculí si supera el seu retrocés o etapa egocèntrica. Hyde (1995) exposa també que l’infant, per poder escollir models i incorporar-los necessita, segons Kohlberg, tenir constància de gènere, i aquesta apareix entre els cinc i els set anys. En canvi, els interessos per escollir joguines diferenciades per sexes apareixen abans que l’infant tingui conservació de gènere (entre tres i quatre anys, i fins i tot se’n donen casos abans). Això, per l’autora, denota que les influències socials també tenen una part important en l’evolució del paper assignat a cada sexe i que, per tant, no hi influeix únicament l’elecció personal. Cercant més arguments que cal tenir presents, veiem que l’elecció del rol comporta acceptar (encara que el nen o la nena siguin autors actius de l’elecció) les característiques atorgades a cada sexe i, per tant, que hi ha d’haver diferenciació entre els sexes. L’autoestima que un conforma es basa a estar identificat amb unes condicions establertes socialment. L’elecció no es fa sobre el supòsit de poder escollir entre totes les possibilitats atorgades a l’individu, sinó entre les determinades per a cada sexe. El coneixement que té l’infant el porta a fer judicis i a escollir entre els rols establerts i no sobre el propi sexe segons els seus genitals. Per tant, sí que existeixen influències ambientals que determinen l’elecció.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és que, malgrat que a l’infant se li atorga llibertat d’elecció quan ja té maduresa moral per analitzar el que està estipulat per la societat i el que no, aquest pot ja considerar com a normal els paràmetres en els quals es mou, sentir-s’hi afectivament vinculat i partir amb desavantatge a l’hora de fer anàlisis i, encara mes, per canviar les seves actituds.

Sembla, una altra vegada, que els teòrics d’aquests corrents no es qüestionin els papers assignats a cada sexe i els considerin naturals i necessaris. Aquesta impressió es reforça si tenim present la diferència que estableix Kohlberg entre els sexes en el desenvolupament moral. L’autor afirma que la majoria dels homes arriben a l’estadi 4 dels 6 que ell estableix, mentre que les dones es queden en el 3, fet que implica

que aquestes tinguin un sentit moral menys desenvolupat. Investigacions posteriors (Friedman i col·laboradors, 1987) han demostrat que les conclusions de Kohlberg en aquest sentit no eren correctes, que no existeixen diferències de nivell de raonament moral entre els sexes.

!

Les teories feministes, malgrat que comporten orientacions diferents i no disposen de tants fonaments teòrics com altres enfocaments, són punts de referència obligada per entendre l’adquisició del gènere. Es basen104 en el fet que el gènere és el que provoca les diferències entre els dos sexes i el que estableix categories diferents entre homes i dones. Gènere s’identifica amb categoria social, i el masculí, concretament, amb poder que no té el femení. Les parcel·les on el sexe masculí té predominància són aquelles que socialment, econòmicament i políticament tenen més poder. Les diferències entre sexes quant a gènere són acceptades i promulgades en qualsevol societat coneguda (Rosaldo, 1974). La socialització que es fa de cada sexe comporta que cadascú s’adapti als papers que se li assignen. En aquest sentit, estan d’acord amb les teories de l’aprenentatge social. El gènere, per tant, no és un element que depengui de la biologia, sinó que s’estructura socialment.

Adquireix rellevància dins les teories feministes la teoria de l’esquem a de gènere, de Sandra Bem (1981), que si bé està en sintonia amb les de l’aprenentatge social, inclou també conceptes que es defensen des d’enfocaments cognitius. Bem parteix del concepte d’esquema de la psicologia cognitiva i l’aplica al procés d’aprenentatge de la tipificació sexual. Recordem que l’esquema és un marc general de coneixements que té una persona respecte a un tema determinat i que ajuda a organitzar i guiar la pròpia percepció. Filtra i interpreta la informació de tal manera que tant la percepció com el record són el resultat de la interacció que s’estableix entre la informació i els esquemes preexistents. Hi ha l’esquema de gènere que cada persona té integrat a l’estructura dels seus coneixements a partir de la socialització (el seu aprenentatge gradual el dóna la societat). Amb aquest esquema es filtra la informació, es processa i s’interpreta a partir d’atribucions i relacions que el propi esquema té incorporats; les expectatives de gènere marquen el que s’espera o el que no s’espera de cada sexe. Així, es fan associacions entre determinades tasques que cal realitzar o conductes

104 _{En l’apartat anterior, on s’han tractat els condicionaments socials, ja s’hi han} introduït alguns conceptes que es barallen en aquest punt.

esperades i sexe concret. També és el que provoca que accions o conductes no realitzades per una persona en concret es pressuposi que s’han realitzat (qui ha conduït un cotxe ocupat per una parella d’home i dona és el primer, qui ha fet el dinar a l’infant que va d’excursió és la mare...), la qual cosa deforma la informació. Martin i Halverson (1981) són en la línia de Bem quan elaboren el seu model sobre l’adquisició de la tipificació sexual. Es basen en els esquemes com a unitats bàsiques