L’aportació teòrica dels germans Schlegel

Les idees de Chateaubriand i les de Madame de Staël, de fet, no feien altra cosa que reflectir allò que Friedrich Schlegel havia proclamat sobre la identificació d’arquitectura gòtica amb arquitectura cristiana. “Hablo del estilo de arquitectura cristiana que tiene por caracteres distintivos esas ogivas y esas galerías magestuosamente elevadas, esas columnas parecidas a manojos de cañas, esos adornos que consisten en hojas y en flores esculpidas, y que difieren por lo mismo enteramente del antiguo género de monumentos construidos conforme al gusto neogriego y según el modelo de la iglesia de Santa Sofía de Constantinopla. No se descubre en ellos nada de arabesco: algunos edificios árabes en Sicilia y en España tienen, en efecto, caracteres esencialmente diferentes.233” Hi hagué, doncs, una arquitectura cristiana alliberada dels models clàssics. Aquesta arquitectura s’inspirà en la naturalesa i no estigué gens contaminada, ni pel classicisme grec ni per la influència àrab. Perquè el cristianisme havia significat una gran interrupció en les arts, la necessitat de trobar un estil veritablement cristià imposava la recerca de unes noves fonts. En l’escultura els models pagans, els antics déus, repugnaven al cristians i no se’ls podia mirar com a objectes de culte. Això es reflectí també en la literatura que cercà en la imitació de models hebreus

232 _{Ibid., volum I, pgs. 400 i 401}

233 _{Federico SCHLEGEL, Historia de la Literatura, antigua y moderna, traduïda per P.C., Olivera y}

la manera de superar aquesta crisi creativa, sense resultats notables234. Només sota la influència germànica aconseguí l’art cristià donar-se a llum i ho féu tant en la poesia, com en l’arquitectura: “Diré pues que los antiguos poemas se parecen de un modo admirable, en cuanto a la idea sencilla y sublime que sirve de base al conjunto, como también bajo el aspecto del lujo de adornos y de la elegancia, á los monumentos de la arquitectura gótica, a cuyo aspecto un alma sensible se verá siempre penetrada de un sentimiento profundo de asombro mezclado de alegría y de admiración. Para hacer la comparación más perfecta añadiré que la arquitectura gótica, del mismo modo que la poesía caballeresca, ha quedado en gran parte como una simple concepción, sin haber alcanzado jamás un desarrollo completo.235”

Hi hagué, doncs, un moment durant l’Edat Mitjana que va fer possible un art cristià i abans que tot una arquitectura cristiana, però aquest moment fou interromput per dos fenòmens culturals importants: d’una banda el Renaixement, de l’altra la Reforma. Renaixement i Reforma s’oposaren entre si, però, de fet, ambdós contribuïren a frustrar la possibilitat d’un autèntic art cristià. El Renaixement tot i que inicialment tingué caràcter cristià, sobretot la pintura, de seguida es ressentí de l’excessiu pes de la literatura clàssica236, perquè imità les formes de Roma que res no tenien de cristianes i el que és pitjor no tenien res d’original ni de religiós per què el llatí és una llengua sense capacitat per a la metafísica i l’arquitectura i l’art romà són una mala còpia de l’art grec. D’altra banda, la irrupció del protestantisme també va exercir una influència funesta sobre l’arquitectura i sobre l’escultura perquè va desviar les arts del seu destí primitiu i natural237. El protestantisme es basava en la Bíblia i es preguntava Schlegel per què no fou possible un art cristià basat enterament en la Bíblia. La literatura moderna havia tingut un caràcter simbòlic, derivat de la Bíblia, concretament de la prohibició de representar Déu i la seva imatge238, afirmava, però alhora l’absència de disquisicions metafísiques en la Bíblia, pròpies de les filosofies grega i índia, limitava les arts a un camp molt concret. Aquest hauria estat el gran mal que el protestantisme hauria infligit sobre la cultura europea, especialment sobre l’alemanya de l’Edat Moderna. Als Països Baixos, el protestantisme va dirigir l’atenció de la pintura sobre objectes d’ordre inferior que mai van poder igualar l’antiga pintura religiosa. El protestantisme, doncs, representà

234

Ibid., volum I, pgs. 252 a 283

235 _{Ibid., volum I, p. 327} 236 _{Ibid., volum II, p. 23 a 25} 237 _{Ibid., volum II, p. 54} 238

la línia de trencament entre la cultura cristiana medieval i la cultura moderna, perquè va atacar les arts i la poesia239. El protestantisme proposava una relació directa amb Déu, la qual cosa significava la instauració d’una religió íntima on l’art no hi tenia cabuda. En el protestantisme, la naturalesa no es constituïa com a mitjancera entre Déu i l’home, com a mirall, tal com l’Edat Mitjana ho havia entès, sinó que aquest es relacionava amb la divinitat a través del verb, és a dir de la Bíblia. Luter, basant-se en Sant Agustí, menyspreà el Renaixement i tota forma artística per exterior, perquè la veritat calia trobar-la en l’interior. Des d’aquest punt de vista, la naturalesa era corrupta, per tant no calia que fos contemplada, per això fou abandonada a la ciència i el racionalisme l’entengué com a màquina, en comptes de com a ànima. D’altra banda, però, segons Schlegel, la Bíblia tampoc no oferia una interpretació suficient si es limitava al sentit literal, històric, moral i dogmàtic. Calia una interpretació de l’escriptura que transcendís aquest sentit literal, i fins i tot el sentit el sentit al·legòric superior, i transcendís al tercer nivell d’interpretació que era el místic. En aquest es produiria el coneixement segons l’ànima, que hauria arribat a la més completa claredat, el verb etern de l’amor que es comprèn i es coneix a si mateix240. Per això Schlegel distingia tres períodes de l’Escriptura, el del lleó que correspondria a l’Antic Testament, el de l’Anyell, que correspondria al Nou Testament i el de l’àliga, o tercera interpretació, el coneixement més excels de l’Escriptura santa, fundat en la intel·ligència misteriosa de l’ànima unida amb Déu241.

Aquesta intel·ligència misteriosa seria l’objecte de l’art cristià. Però, com s’aconseguiria? Calia, potser, retornar a l’esperit inicial amb que fou redactada la Bíblia, perquè només en aquest estat de l’esperit podia portar-se a terme aquesta tercera interpretació de l’àliga. “En la poesía de los hebreos (...) domina la ley particular de la serie de pensamientos animados y del movimiento rítmico, no de palabras y de sílabas, sino de figuras y de sentimientos que se suceden y chocan entre si en una simetría libre como la olas del mar en su flujo y reflujo Estas olas de la aspiración amorosa de un alma que busca a Dios, están perfectamente explicadas por el paralelismo de los cantos hebraicos.242” La poesia hebrea de la Bíblia havia trobat en la llengua i en la naturalesa la manera expressiva de representar aquest desig de l’ànima vers Déu, això és el que la poesia moderna no havia aconseguit. Tampoc l’art modern ni l’arquitectura.

239 _{Ibid., volum II, pgs. 55 a 60} 240 _{Ibid., volum I, p. 179} 241 _{Ibid., volum I, p. 246} 242

L’aspiració de l’art hauria de ser reproduir l’amor de Déu, però això només és possible des l’originalitat de la qual gaudia el poeta bíblic o de la que gaudí Homer. L’intent de tornar a aquest estat és el Romanticisme.

El Romanticisme, segons Schlegel, no està en contradicció amb l’antic, amb Homer, sinó amb allò al que falsament hem donat el nom d’antic, una imitació de formes sense amor interior243. El problema de l’art clàssic, el problema de les formes del Renaixement que s’havien anat reproduint al llarg de l’Edat Moderna, no rau en les formes clàssiques en si, que van ser vàlides per a la cultura grega, sinó en que deriven de les formes romanes que foren imitació de les gregues. A Schlegel, en art, només l’interessa el geni creador i pot saltar-se segles d’imitació244. El mèrit d’Homer consisteix en la proximitat del poeta a l’època heroica, en haver transmès el sagrat d’aquella època, una virtut que per exemple ja no es troba en l’esperit republicà d’Hesíode i altres poetes grecs. Aquest és, segons Schlegel, el tema de la tragèdia que representa alhora “el fin y el apogeo del arte, cuyo destino es darnos, de lo que pertenece a la divinidad, una representación no solamente fiel sino también viva y animada.245” És a dir, que la poesia d’Homer i la tragèdia d’Èsquil, serien en el seu esperit profund molt properes a la Bíblia, com autèntiques manifestacions de la divinitat. Però aquesta disposició es va anar acabant a mesura que la civilització grega va evolucionar i, en aquest sentit, Schlegel ja situava la decadència de la literatura hel·lènica en Eurípides i en l’escultura clàssica. D’aquí l’error del Renaixement, que no sabé copsar allò que era original de la cultura grega, allò que era proper al sagrat i es conformà amb les formes de la cultura romana, en comptes de rescatar allò que era original i sant.

La idea que els homes primitius tenien de la divinitat, a través de les mitologies, reflectia una significació que es refereix a la naturalesa, que es simbolitza a través d’una acció dels déus, éssers semblants als homes, que actuen sovint de manera absurda o immoral. L’art de l’Índia fou capaç de reflectir-ho i també Homer, però l’escultura clàssica i la literatura posterior a Èsquil no pogueren representar-ho perquè xocava amb l’ideal de bellesa, que els va fer renunciar a aquests símbols246. Tot art autèntic hauria, doncs, de recuperar aquesta capacitat terrible, no de cercar la bellesa, com havia estat

243

Ibid., volum II, p. 125

244 _{Ibid., volum I, p. 42} 245 _{Ibid.,volum I, pgs. 42 i 43}

246 _{Ibid., volum I, pgs. 69 a 74. Sobre Eurípides p. 88 i sobre la comèdia com fi de la literatura grega, p.}

l’objecte de l’art clàssic i del Renaixement, sinó d’aquesta capacitat de revelació del tercer període, la revelació de l’àliga, la vida més noble dels sentiments interiors. L’essència d’una poesia dirigida a aquest objecte és l’entusiasme, el sentiment més noble i elevat que es manifesta sota diverses formes artístiques247.

En totes les èpoques tota ciència i tot coneixement humà s’identifica amb el diví. L’estat, el públic, el diner distreuen aquesta identificació. Però la força veritablement activa es perpetua invisible a través dels segles, de nació a nació, innat a l’home com la seva idea essencial. La paraula de l’art, de la Història, de la ciència no és més que un símbol de la paraula divina, de la revelació que és el seu veritable origen248.

“Nosaltres no veiem Déu, però veiem pertot el que és diví. Pots sentir la natura, l’univers, pots pensar-los immediatament, però no la divinitat. Solament l’home entre els altres homes pot poetitzar i pensar divinament, i viure la religió. Ningú no pot ser en si mateix pel seu sol esperit el seu mediador directe, ja que aquest mediador ha de ser un objecte pur, que qui l’intueix posa el centre fora d’ell. Pot escollir-se i donar-se el mediador, però no pot donar-se i escollir-se el que és donat com a tal. Un mediador és qui percep en si mateix el que és diví i se sacrifica, negant-se a si mateix, per anunciar el que comunicar i presentar del diví a tots els homes amb els seus costums els seus actes, les seves paraules i les seves obres249.” L’artista doncs en la concepció romàntica de Schlegel esdevé una mena de profeta, i l’art, que eminentment té una funció religiosa, una nova revelació.

En aquest conjunt d’idees sobre l’art com a manifestació de la divinitat, la literatura com art de la paraula juga un paper central, però l’arquitectura té una certa preeminència sobre aquella, perquè és l’art més antiga i a més en el silenci, en la seva dificultat expressiva, rau precisament la seva gran capacitat simbòlica. Els constructors en qualsevol temps no tan sols han pretès apilonar pedres sinó expressar grans pensaments. “No es dado á este arte, el más antiguo y sublime de todos, poder hablar inmediatamente al sentimiento y exponer cualquier idea; tan solo por su significación le es posible en cierto modo expresar pensamientos, y en este sentido debe juzgarse que inspirará sentimientos nobles y de un género enteramente particular: preciso es por consiguiente que toda arquitectura sea simbólica y esa arquitectura cristiana de la edad media alemana lo es más que ninguna otra. Lo que al instante advertimos en ella,

247 _{Ibid., volum I, pgs. 90 i 91} 248 _{Ibid., volum II, 334 i 335} 249

es la expresión del pensamiento que se eleva hacia Dios, del pensamiento, que, arrancado de la tierra, vuela osada y directamente hacia el cielo: tal es lo que llena a cada uno del sentimiento sublime al aspecto de esas columnas, de esas ogivas y de esas bóvedas que se lanzan en los aires como rayos, aunque este sentimiento no se resuelve siempre en un pensamiento enteramente claro250.” Així doncs, l’arquitectura és, per sobre de qualsevol altre, l’art simbòlic per excel·lència. En el temple cristià tot és simbòlic, l’altar encarat a orient, les tres entrades principals com les tres regions de l’univers, les tres torres que simbolitzen la Trinitat, la planta en forma de creu, la columna que evita la forma rodona busca representar la naturalesa, imitant el manat de canyes, el cor que situat en el centre de la creu constitueix un temple dins d’un altre temple251. D’aquesta manera Freidrich Schlegel anava consolidant un pensament que acabà per apartar-lo del protestantisme, com religió del llibre i de la paraula, un pas més intel·lectualitzat de l’esdevenir, per convertir-se al catolicisme, més atent als aspectes materials, al misteri, al paper mitjancer del fons material, de l’art, en la manifestació del diví.

Les opinions de Freidrich Schlegel eren també, en gran part, compartides pel seu germà August, el qual partint d’un cert platonisme, criticava el materialisme il·lustrat. August Schlegel criticà Winckelmann, perquè tenia un sentit escultòric de l’arquitectura. La història de l’art, des de Burke, s’havia plantejat sobre pressupostos de caràcter empíric, propers a les ciències naturals. L’art no ha d’imitar a la naturalesa, com deia Winckelmann sino entedre-la, perquè només el pensament pot abraçar la naturalesa: “no se necesita sino una voz noble que hable al corazón para despertar ese sentimiento de naturaleza que no hace sino dormir en él y que se encuentra entre los pueblos civilizados252”. Per a ell l’arquitectura també tenia un origen sagrat. “Los hermosos edificios que primero se elevaron, no estaban consagrados a la comodidades de la vida sino al culto a los seres sobrenaturales.253” L’arquitectura és l’art de les formes generals de les abstraccions doncs no té models directes a la naturalesa, si pot inspirar però no la pot reproduir. Així els egipcis s’inspiraren en la palmera i en la flor de lot per la creació de la columna. August Schlegel classifica la història de l’arquitectura antiga en tres èpoques: la sacerdotal, pròpia del estats teocràtics d’Egipte i la Índia, el

250

SCHLEGEL, Història de la Literatura..”, volum I, p. 328

251 _{Ibid., volum I, p. 329}

252 _{August SCHLEGEL, Lecciones sobre la historia y la teoría de las bellas artes. Imprenta de José Rius,}

València, 1834, capítol II i pgs. 9 i 11

253

temps heroics a Grècia i l’època de la polis. Segons ell, però l’ordre dòric i l’ordre jònic foren contemporanis i es degueren a diferències geogràfiques, així doncs no hi hagué una evolució des del més senzill al més complex com pretenien els historiadors de l’art. Com el seu germà es mostrà crític amb l’arquitectura romana especialment amb Vitrubi d’aquí afirmava que no havia penetrat el geni de l’arquitectura, i que en tingué un sentit merament pràctic. L’arquitectura antiga es caracteritzà per la seva solidesa, grandiositat i magnificència, que causaren l’admiració però no un sentiment de plaer. En canvi, l’arquitectura grega donava sensació de noble senzillesa i grandiositat, mentre que la romana, heretada de la grega és una mostra de decadència, tendent a l’exagerat i a l’afectat. August Schlegel, com el seu germà, doncs, participà en el descrèdit de l’arquitectura romana per manca d’originalitat i per haver-se apartat del caràcter sagrat que tingué l’arquitectura, sobretot la de l’època heroica254

El temple cristià segons August Schlegel, hagué d’enfrontar-se a la problemàtica de congregar a la multitud, funció que els temples antics no havien complert, per això la principal característica del temple cristià és la volta255. Però de fet l’arquitectura cristiana depengué encara de les formes romanes, la basílica, fins a Bizanzi, època en la qual es produí el trencament entre l’arquitectura antiga i la nova. El romànic fou l’època de transició entre les dues. Segons August Schlegel aquesta arquitectura arribà a Europa procedent del sud, a través dels àrabs. “Arquitectos sarracenos fueron á Grecia, á Italia, Sicilia y formaron una corporación que tenía sus leyes y estatutos, que guardaban secretos y cuyos miembros se reconocían por ciertos signos. Tal es el origen de la francmasonería.256” Així doncs en contacte amb “els gots occidentals” s’hauria format una nova arquitectura que seria el gòtic. Tanmateix, cal distingir clarament l’arquitectura gòtica de l’arquitectura àrab. L’arquitectura gòtica més antiga apareixeria al segle X, a Espanya, obra d’artistes grecs. Però l’arquitectura gòtica moderna fou completament alemanya, i deguda a l’esperit romàntic de l’Edat Mitjana. Les columnes gòtiques evoquen el bosc i druídic i teutònic. El temple gòtic segueix el model natural, però no hi ha imitació del visible, sinó inspiració. L’arquitectura alemanya té una eloqüència simbòlica que parla a l’ànima257. Els adorns no són accessoris sinó que instrumenten una llengua simbòlica i religiosa, i en el santuari l’ostentori que fereix els ulls dels fidels és la imatge simbòlica del temple sencer. “En medio de esas columnas 254 _{Ibid., pgs. 106 a 117} 255 _{Ibid., p. 102} 256 _{Ibid., p. 112} 257 Ibid., p. 116

atrevidas, que parecen confundirse como los troncos de esos bosques seculares á cuya sombra los antiguos teutones levantaban sus altares, se siente uno sobrecogido por un terror religioso; i llevado en alas de la fe, se abandona este mundo de agitación, por un mundo espiritual, mansión eterna de la paz....” Així doncs a l’arquitectura gòtica el seu contacte amb el sagrat li ve de quelcom que és més antic que el cristianisme, el sentit del sant que posseïen els antics alemanys. L’esperit romàntic de l’Edat Mitjana alemanya, quan va voler expressar el sagrat cristià, no va recórrer al sagrat pagà, al romà corrupte de les lleis de Vitrubi, sinó que es va inspirar en els santuaris naturals, els boscos seculars. D’aquesta manera es va produir la connexió religiosa del cristianisme amb el sant original, impossible en el món civilitzat de la cultura clàssica. Calia retornar a l’edat heroica grega, o retrobar en el santuari natural la força necessària per crear una arquitectura autènticament cristiana. Per això l’arquitectura gòtica és essencialment religiosa i alemanya. “La arquitectura alemana muestra particularmente un carácter nacional y religioso y en sus iglesias es donde se desarrolla con toda su belleza.258” D’aquesta manera es van anar conformant els tòpics i els llocs comuns sobre la identificació entre gòtic i arquitectura cristiana que perduraran en l’època de Gaudí, uns tòpics que partien de Goethe, però que el romanticisme va desenvolupar, i que van perviure al llarg del segle, a través de canals molt diversos des de Hegel a Víctor Hugo i a Wagner.