Per complet i exhaustiu que fos l’estudi d’Alexandre Cirici sobre el Modernisme, partia d’una tesi molt agosarada per constituir la pedra fonamental d’una historiografia. Considerar el Modernisme com un moviment decorativista, amb una ideologia de base plàstica de la qual filòsofs i poetes haurien extret el seu pensament, és molt innovador i suggestiu, i hauria estat certament revolucionari en un tema amb una bibliografia consolidada. Però, en el cas del Modernisme, un tema en aquell moment pràcticament verge, descentrava l’origen del debat historiogràfic entorn del concepte i en dificultava el desenvolupament. De manera que, si Ràfols havia parlat d’un moviment divers, i fins i tot contradictori, i Cirici d’un moviment esteticista, però sense ideologia, calia evidentment resituar el debat i centrar-lo en els seus termes ideològics precisos.
Això va intentar Eduard Valentí Fiol a “El primer modernismo catalán y sus fundamentos ideológicos116”, un treball metodològicament molt rigorós. D’entrada l’estudi de Valentí es centra exclusivament en el període del primer modernisme, és a
115 Alexandre CIRICI, El Modernismo, dins Història del Arte, dirigida per Francesc Vicens, Salvat,
Barcelona. 1970
116
Eduard VALENTÍ FIOL, El primer modernismo catalán y sus fundamentos ideológicos, Ediciones Ariel, Barcelona, 1973
dir entre 1892 i 1896, i exclou altres manifestacions produïdes anys més tard. Això pràcticament en deixaria fora l’arquitectura i evidentment tota la literatura de més enllà de 1900, i això vol dir tota la novel·la que coneixem com a modernista117. També pràcticament n’exclouria tot l’art d’estètica Art Nouveau. De fet, encara que Valentí inicia el seu estudi citant Cirici, i l’obra d’aquest hi és present de forma constant com a referència, les seves tesis no hi tenen res a veure. Valentí Fiol parteix de la idea que el Modernisme literari, és un fet anterior al Modernisme artístic, i que aquest, quan arriba, forma part ja del que ell anomena un segon modernisme, que pels límits del seu estudi no entra a analitzar. Però això significa clarament que la segona de les tesis de Cirici, la dependència ideològica del Modernisme amb les arts plàstiques i molt concretament amb les arts sumptuàries queda totalment desvirtuada. I en quant a la primera, l’equació Modernisme igual a Art Nouveau, el seu abast quedaria igualment molt limitat.
En realitat Valentí no parteix d’uns pressupostos gaire distants dels de Cirici També fa referència a la consciència d’endarreriment del país i de la seva cultura, que porta consubstancial la necessitat de modernització118. D’altra banda, també es fa ressò de la indeterminació semàntica del terme que permetia diverses accepcions, a vegades com allò enfrontat al tradicional119, d’aquesta manera el catalanisme deixava de ser exclusivament tradicional per passar a ser també modern. I a vegades, també, usat pels adversaris amb valor negatiu, per definir els partidaris del nou pel nou, o, fins i tot, com un calaix de sastre on cabrien totes les novetats vingudes de fora, amb la sola condició
117
Ibid. Sobre Gaudí veure pgs. 266 i ss. “El primer nombre que acude a los labios al hablar de los logros del Modernismo barcelonés en las artes plásticas es el del arquitecto y decorador Antoni Gaudí (1852-1926). Pues bien es inútil buscar este nombre en toda la producción de una revista tan avanzada como era l’Avenç”. Segons Valentí Gaudí estaria molt allunyat ideològicament dels modernistas i això
constituïria “...una de las más serias limitaciones de la actitud modernista.” Sobre la novel·la modernista Valentí considerava (p. 297) Els Sots Ferèstecs i Solitud novel·les realistes i rurals “que poco o nada
tienen que ver con el modernismo.”
118
Ibid., p. 25 “el modernismo sería de suyo un concepto vacío. Solo dice referencia al tiempo, como
expresión que es de postura que se adopta ante las notas que caracterizan el presente. En un principio, pues, y en una consideración a priori el único contenido que cabe atribuirle sería de índole sociológica. Se definiría, pues, el modernismo como aquella actitud que aparece dentro de un grupo (nacional, étnico, político, religioso) que por alguna razón ha quedado rezagado con respecto a los demás grupos con que convive” Conciencia del retraso. Enfrentamiento tradicionalismo modernismo (tomando de fuera los modelos o las ideas)
119
Ibid., p. 158 – 159 L’aparició per primera vegada de la paraula modernista anava lligada a l’esperit i al títol de la revista L’Avens, a la necessitat d’una nova crítica “Este pasaje es notable por muchos
conceptos. En primer lugar porqué en él aparece por primera vez la expresión arte esencialmente modernista, en el sentido de un arte que pueda establecer un diálogo válido y significativo con el arte europeo contemporáneo. En segundo lugar por la inversión de la escala de valores (...) el progreso de Cataluña pasa por delante del progreso como ideal universalista. Y el único progreso (avens) que este grupo de escritores y críticos coinciden en desear es el que ha de situar Cataluña en la vanguardia del arte español. Y por esto predica el modernismo. “
de ser novetats120 . I a això caldria afegir-hi dues característiques històriques, fonamentalment catalanes, però que venen determinades per la pertinença, almenys de partida, a l’àmbit cultural espanyol. D’una banda, un clar enfrontament amb aquest àmbit i això representava trencar lligams amb Madrid i establir-los amb París121, però, de l’altra, Valentí creia detectar una clara influència de la filosofia krausista, introduïda a Madrid per Sanz del Río, i ben viva encara en aquella època a través de la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos122. I aquest seria un aspecte important, des del punt de vista ideològic que caldria considerar, perquè ens situaria en un marc progressista, ben allunyat del tòpic decadent amb el que sovint s’associa el Modernisme, però alhora també ens situaria en un camp de debat ideològic d’altura, que estaria latent en el fons de la vida intel·lectual catalana i fins i tot de la vida política. El debat entre el racionalisme positivista (però també de l’idealisme d’arrel hegeliana, implícit en el krausisme) i el tradicionalisme, que es basava en sectors més conservadors, més netament romàntics, de la filosofia alemanya. Aquest debat interessà especialment Valentí Fiol que recollí la polèmica entre F. De Lamarck, pseudònim sota qui sospitava la personalitat de Pompeu Gener, i Quentin Durward, que aventurà que amagava el futur bisbe Torras i Bages123, a les pàgines de La Renaixença en una data tan reculada com
120
Ibid., p. 20.”... hemos de concebir el modernismo, no como una concreta doctrina o escuela estética,
sino como una cierta actitud que se adopta en una situación determinada.” (…) “..término ambiguo no tanto por su contenido semántico, como los diferentes niveles de aplicación de que es susceptible. (...) serán modernistas todos los que sean partidarios de lo moderno.” (...) “velado reproche de ligereza y de aquel amor de la novedad por la novedad.”(…) “.. se ha introducido o se está introduciendo alguna innovación que entra en conflicto con lo conocido y tradicional” (...) “...entendido negativamente por su oposición a tradicionalista.”
121Ibid., p. 143 i 144 “En la Cataluña progresista se creó el mito de que el remedio frente a los males de que el país adolecía, y cuyas raíces parecen estar en Madrid, hay que buscarlo en Europa”
122
Ibid., p. 20 “...el modernismo catalán no es sino reflejo de la confrontación de dos realidades
sociales: la renacida conciencia étnica y cultural de Cataluña y la tradición política e ideológica española.” També p. 56, sobre la connexió entre Krausisme i modernisme. ” La filosofía de Krause aunaba (…) todo lo que la ciencia y el pensamiento moderno pudieran ofrecer de más valioso, todo en un sistema armónico y racional”
123
Ibid., p. 105-106: “El primero es un liberal de ideas avanzadas. El segundo un conservador
historicista y formado en la escolástica. Bajo el nombre de Lamark yo sospecho el de Pompeu Gener”.
El primer article es titula“Demostració de l’existència del nostre renaixement”. “Este es examinado a la
luz de las ideas del progreso y del punto de vista de la armonía que reina entre los fenómenos del devenir humano”(…) “las societats ab sas relacions, sas lleys y son geni, reflexo del geni de la divinitat, progresan sens parar, caminant cap a la reconquista del paradís perdut, ahont, á la par que sa desgracia, brolláren’ls principis del progrés, eixos titans que un dia escalarán‘l cel.” (La Renaixença, 15-1-1873) “Estamos en pleno optimismo metafísico, en que la historia no es nostalgia, sino faro, y sus diversas fases son pasos en el devenir de la humanidad. La destrucción es aparente: solo un momento en la afirmación de nuevas identidades. (P. 107) (continua el comentari)” Los tres principios antitéticos cuya síntesis formal armonía de la actual civilización, son los de unidad, igualdad y libertad. Gracias a la dialéctica de estos principios, lo que en un principio fueron simples cosas jurídicas (esclavos), se convirtieron en siervos, luego en personas, más tarde constituyeron clases y actualmente están representados por los proletarios. (...) Este artículo es notable porque representa un intento de
1873, vint anys abans de l’esclat del primer Modernisme. És una polèmica sobre els mateixos conceptes de la història i de la nació, que d’altra banda, ja havia estat posada de relleu anteriorment per Llorens i Barba de qui Valentí afirma “..intenta armonizar dos distintas concepciones que están en la base de dos posiciones políticas, la liberal y la tradicionalista: la concepción dinámica de la historia, que insiste sobre factores (lucha de clases, contraposición de intereses, pugna de sociedad contra el Estado, etc.) que disparan el devenir histórico y dan lugar a sus realizaciones sucesivas, y la concepción estática según la cual en la historia de cada pueblo se manifiesta su elemento permanente y esencial, cuando no un ordo jerarquizado y teológicamente fundamentado124.” El cert, però, és que la polèmica perviurà llargament i que el mateix concepte de modernista hi neix lligat de forma indissoluble. L’actuació de Torras i Bages contra el Modernisme125, la seva condemna explícita, n’és la millor prova. D’altra banda L’Avenç des de la seva primera època havia deixat molt clar de quin costat estava.126 Tanmateix aquesta influència kraussista en el pensament català és un punt important per aclarir les posicions que posteriorment, cap allà el tombant de segle, s’aniran consolidant i que formaran les bases ideològiques del pensament que nosaltres volem resseguir, pel que significà d’herència hegeliana i perquè necessità una resposta conservadora molt més potent, que s’havia d’articular entorn dels nous elements neoromàntics que apareixen en l’horitzó de 1890.
adaptación de los intereses catalanes a la ideología krausista. (Pompeu Gener residía en Madrid haciendo el doctorado antes de ir a París e interesarse por el positivismo). (...) ( p. 108) (La Renaixença, 1-2-73) El segon article, sobre els Jocs Florals, denota el catalanisme progressista d’arrel republicana, una
concepció més propera a Renan, on cal mirar al futur de la pàtria.. Valentí detectà la influència krausista en el text signat per Lamarck. En canvi, Quentin Durward (o sia Torras i Bages) fa una condemna expressa del krausisme i, per fer-ho, es recolza en l’autoritat de Llorens i Barba. (p.101) “Llorens
combatía a los filósofos que negaban el principio de contradicción y afirmaban la unidad de los contrarios “i d’una manera particular combatia el krausisme, que aleshores era la última moda dels filósofs de la cort, i que a Catalunya mai va poder-hi penetrar, potser en part pel caràcter pràctic i el sentit comú aquí generalment dominant.” (p. 108- 109) (La Renaixença 1-3-1873). “Quentin Durward ataca los fundamentos filosóficos de que parte F. De Lamark. Estos no son otros que la ley krausista del progreso indefinido, ley cuya falsedad demuestra: supone en efecto, la eternidad del universo y de la humanidad e implica, por tanto un panteísmo tan repugnante en sus principios como fatal en sus consecuencias. Se trata, en último término de reducir toda verdad a una verdad racional, e implantar un racionalismo que pretende destronar a la teología: esto no es progreso sino retroceso a las utopías paganas que el cristianismo vino a enterrar.”
F. de Lamark contestó: La tradición religiosa es solo una fase primitiva y pasajera en la evolución de un pueblo. Los nuevos sacerdotes son los hombres de ciencia, y si esta destruye lo hace curando luego las mismas heridas producidas. El principio de vida, la fuerza armoniosa de la naturaleza, transforma continuamente los seres, sosteniéndoles en una relación armónica. Y termina con una enumeración de los pensadores que mejor definen el pensamiento moderno: Vico, Montesquieu, Leibniz, Kant, Turgot, Condorcet, Herder, Hegel, Michelet, Schelling, Daumier, Proudhon, Saint-Simon, Ballache, Baader.” 124
Ibid., p. 98
125 Ibid., Veure tot el capítol 6
126
Evidentment, Valentí Fiol, com tots els historiadors del Modernisme, també en tingué en compte l’anomenat irracionalisme, la reacció antipositivista, espiritualista, simbolista i, per dir-ho amb la terminologia de l’època, decadent. I en aquest aspecte observa diverses actituds. En primer lloc, Valentí recull el terme “reacció irracionalista”. I la paraula reacció té unes connotacions que no podem perdre de vista, perquè ens indica un posicionament polític molt clar, del qual els primers modernistes foren plenament conscients. Els modernistes de Valentí, Jaume Brossa, Alexandre Cortada i en general el grup que dirigia L’Avenç, mai no participaren d’aquesta reacció, ans al contrari, la denunciaren. Simplement donaren a conèixer les idees modernes que circulaven per Europa, que els podien interessar per modernes, però el fons de les quals rebutjaven. Si els modernistes foren decadents fou perquè el ser decadent arribà a ser constitutiu del ser modern. Foren decadents per moderns, no moderns per decadents127. De fet ells seguiren fidels al naturalisme de Zola i el progressisme d’arrel racionalista i hegeliana impulsat pel krausisme. Segons Valentí, el mateix Raimon Casellas, el crític més important del Modernisme, sabé veure aquest caràcter “reaccionari” de l’espiritualisme fi de segle. Cita un text llarg i comenta:“Casellas es particularmente sensible a lo que el neoidealismo y el simbolismo tienen de reacción contra el optimismo progresista y revolucionario del positivismo naturalista.” (…) “Que en un texto de 1893 venga a decirse con tanta precisión que la revolución esteticista entonces iniciada no es sino un intento de evasión, la escapatoria de unas clases sociales que se sienten amenazadas, revela una capacidad de análisis muy poco común. Las “colectividades”, o sea las clases sociales, al sentirse amenazadas, adoptan actitudes violentas y sueñan con reacciones extremas: la dictadura en lo político, espiritualismo en el arte. Pocas veces se ha expresado tan crudamente el rechazo del progresismo positivista y naturalista.” (…) “Sin embargo, Casellas duda de que estas tendencias estén acordes con la tradición artística que se ha iniciado en este siglo en Cataluña.” La tesi que Valentí li fa sostenir a Casellas és molt propera a les d’Arnold Hauser, l’obra del qual s’havia publicat en català per aquelles dates128. Així en analitzar la pintura diu: Lorenzale i Pau Milà, els coneguts com a natzarens catalans, van fracassar
127Ibid., p. 23 “El cambio histórico que desemboca en lo que podemos llamar mundo moderno, se inicia precisamente con la reacción irracionalista, espiritualista y simbolista que en las últimas del siglo XIX se produjo contra el positivismo y el naturalismo anteriores.“ p. 24 “no fe en el valor intrínseco de la innovación (...) sino más bien fe en su eficacia instrumental”. (..) “El modernista es, aunque no tenga clara conciencia de ello, indiferente a la doctrina que profesa o que defiende”
128 Arnold HAUSER, Història Social de la Literatura i l’Art, Edicions 62, Barcelona, 1968. En castellà
perquè s’oposaven al medi burgès català, en canvi, tendències semblants van triomfar a Madrid.“Cuando en 1848 Martí i Alsina entró como profesor en la Lonja ya estaba allí Lorenzale dispuesto a propagar en sus cuadros de historia católica el ideal purista de Minardi i Oberbeck, pero a Martí solo le interesaba la naturaleza y todo lo que entra en el dominio de la luz. Esta discrepancia es como el primer chispazo de la lucha que luego ha de estallar entre idealismo y naturalismo129.”
La polèmica entre idealisme i naturalisme, ens assenyala Valentí Fiol, fou totalment conscient, explícita i els homes de l’Avenç no es confongueren gens ni mica sobre el seu abast i les seves conseqüències. Ells sabien perfectament què significava el naturalisme i què significava el simbolisme. I ells s’alineaven clarament amb el primer perquè eren progressistes, el nom de la revista deixava ben clar quina era la seva ideologia. Decadentisme és una paraula contra la que els primers modernistes reaccionaven sempre, ells no predicaven la decadència sinó l’avenç i la salut130. Hi ha una clara vinculació des del primer Avens amb el naturalisme d’arrel positivista, que els enfrontarà als tradicionalistes del catalanisme conservador. I també hi ha una identificació de naturalisme amb veritat i sinceritat. Jaume Brossa és radical en aquest aspecte i és molt conscient dels perills del neoidealisme: “se’ns apoderarà la reacció neoidealista que s’acosta, sense que el moviment literari naturalista agi pogut donar els fruits que devia”. “Veía con inquietud como se iba relegando la obra de Zola, siendo este el autor, entre los modernos, que había hecho entrar en sus obras la vida colectiva”. Així, doncs, per a Valentí quedava absolutament clara la preocupació social i política progressista vinculada al naturalisme d’aquest grup de L’Avenç. I aquesta ideologia pervisquè de manera que conclou que “los primeros modernistas no supieron nunca olvidar lo que debían a Zola, ni renegaron de él a pesar del triunfo simbolista.131”
Tant com Jaume Brossa també Alexandre Cortada participava d’aquestes prevencions enfront del neoidealisme que venia de França com a “dernier cri” de la modernitat. Valentí escrivia d’aquest darrer: “En un artículo posterior dedicado a Emile Zola, este representa aun las ideas modernas. Más para ello el joven crítico tiene que extremar la identificación del postnaturalismo con el romanticismo, y considerar de este solo la forma más conservadora que fue la que prevaleció en Cataluña.” I cita
129 VALENTÍ FIOL, op. cit., pgs. 299 i 300 130 Ibid., p. 186
131 Ibid., p. 182 Cita Jaume BROSSA I ROGER, Viure del passat, L’Avenç 2ª ep. IV 9-1892. 1893, p.
Cortada “Entre els romàntics, únicament Lamartine i Víctor Hugo, i fora de França Goethe al final del Faust i Shelley en el Prometheus unbound, han cantat amb vaguetat i dintre d’un gran simbolisme les noves aspiracions de la societat. Tots els demés romàntics des de Lord Byron i Wagner fins a Baudelaire i Paul Verlaine han fet en el fondo l’oposició i la guerra més encarniçada a la nova societat, no obstant que ells estiguin ja completament impregnats de les noves idees.” Valentí arribà a la conclusió que: “Habían aprendido a acudir al exterior en busca de soluciones para remediar el marasmo en que el país languidecía; y ahora resultaba que las recetas cambiaban antes de que las antiguas hubieran podido tener efectos perceptibles 132.” Fins i tot el mateix Zola, en un discurs sobre el naturalisme i els seus fonaments ideològics, el 1893, criticà obertament l’idealisme i el pre Art Nouveau133.
De fet, pensava Valentí, allò que pretenien era mantenir una posició oberta a tots els corrents i això significà que en algun moment aquells homes tingueren la temptació de fer una síntesi entre naturalisme i neoidealisme. Però, en tot cas, allò que sembla més evident en la seva actitud és un cert eclecticisme modernista. Així per exemple en un editorial de l’Avenç titulat Recollim el guant es mostren contraris al decadentisme encara que li obren les pàgines de la revista, almenys en aspectes formals. “L’aver existit una escola que va anomenar-se decadent, filla del refinaments baudelerians, i l’aver topat aquesta amb un cert renaixement místic i neocristià, ha sigut la causa qu’a