La idea de decadència

La idea de decadència és recurrent en les col·laboracions al Diario de Barcelona al llarg d’aquests anys noranta. Aquest terme, però, Maragall l’usa en tres àmbits diferents: en l’àmbit més ampli o general, la decadència és el que caracteritza tota una època, una cultura o una civilització, i no sempre té una connotació negativa; en l’àmbit espanyol, la

770

decadència ho és de la vida política espanyola, i té per antídot el regeneracionisme; en l’àmbit literari, la decadència que moltes manifestacions artístiques registren —i que Maragall lamenta— és el que la historiografia literària anomena decadentisme, enfront del qual proposa un art basat en el vitalisme, l’hedonisme i l’espontaneïtat.

Ja a «La feria de Chicago», d’inicis de 1893, l’articulista havia assenyalat que Europa era una civilització decadent, però donava a aquest qualificatiu una connotació positiva: enfront dels industrialitzats Estats Units d’Amèrica, que són un cos sense ànima, Europa pot oferir un alè espiritual i vivificador, encarnat en la paraula decadència, «tan vaga como expresiva».771 _{Les etapes de decadència permeten l’anàlisi, l’autoconeixement, el recolliment} interior i l’examen de consciència, fonamentals a l’hora de traçar els somnis per a l’esdevenidor. Maragall, en aquest sentit, no fa altra cosa que recollir un estat d’esperit molt generalitzat a finals del segle XIX: la percepció de la pròpia època com a decadent, donant a

aquest adjectiu una connotació positiva motivada pel fet que, qui proclama el final d’una etapa, anuncia també la que vindrà en el futur. El fetitxisme numèric que implica extreure conseqüències de l’acostament a una xifra rodona del calendari va ser molt important a finals del XIX, donant lloc al que hom coneix com a fin de siècle.772

Ja hem vist com a finals de 1893 i inicis de 1894, després d’haver parlat de Nietzsche a L’Avenç, Maragall ressenya la traducció castellana de l’obra de Henry George Progreso y miseria.773

El darrer lliurament de l’article és dedicat a l’última part de l’obra de George, en què parla de la decadència pròpia dels temps democràtics i socialistes que es viuen. Maragall, però, creu que George deixa «presentir más allá de la larga noche demagógica una vaga aurora de héroes, héroes que condensan en sí y representan por sí solos todo progreso humano».774

Maragall ho escriu en plena eufòria per la descoberta d’Ibsen, Carlyle i Nietzsche.

A inicis de 1895 torna sobre el tema: considera que en la història de la humanitat es desenvolupa sempre una fase creativa i ideal (Grècia i l’edat moderna) i una altra de tipus individualista i material (Roma i la naixent civilització industrial); entre les dues es produeix una etapa de decadència. A l’època de Maragall es viu, doncs, una època decadent que conduirà a la civilització industrial, caracteritzada per l’individualisme i els interessos materials. És una etapa de transició en què es barregen les agonies del passat amb els

771

«La feria de Chicago», Diario de Barcelona (2/2 9-VII-1893) (II, 384b-395a).

772

El fenomen ha estat estudiat a bastament. Des de la perspectiva de la literatura comparada, vegeu Hans HINTERHÄUSER, Fin de siglo. Figuras y mitos, versión castellana de María Teresa Martínez, Taurus, Madrid, 1998, que estén el fenomen entre 1880 i 1914 (ibid., p. 16).

773

«Progreso y miseria», Diario de Barcelona (2 0-XII-1893/7-I-1894) (II, 404a-412a).

774

gèrmens del futur, i que té també alguns aspectes negatius: l’art es torna manierista, els herois esdevenen oradors que cerquen manipular les masses en benefici propi, i els filòsofs es tornen moralistes.775

En altres articles publicats els anys 1896 i 1897 reflexionarà sobre aquestes conseqüències negatives. A «La aristocracia» (juny de 1896), article ja citat en parlar del darwinisme social, sosté que l’adveniment de les democràcies és un signe de decadència, i que el govern de les masses no és més que el govern «de unos cuantos aventureros charlatanes que las embaucan y explotan».776

A «La crisis del parlamentarismo», de febrer de 1897, Maragall insisteix en aquesta associació entre democràcia i decadència: els pobles «de temperamento equilibrado y ordenado como los anglosajones» poden permetre’s viure en democràcia, però «para pueblos desequilibrados y decadentes como los latinos, libertad ha de ser parlamentarismo vacío y corrupto, dominio y mangoneo de mediocridades y aventureros, anarquía, que es la última expresión individualista, y tras ella la dictadura, que también es individualismo».777

A «De la inferioridad de los neolatinos», de finals de 1897, continua relacionant socialisme i decadència: «Regocíjense, pues, los socialistas: su ideal está casi realizado y lo estará del todo a no tardar: ideal de decadencia, de debilidad, de impotencia individual que nosotros mismos, no el Estado por sí, vamos realizando más cada día; ideal funesto.»778

L’any 1902

Maragall criticarà clarament el recurs a la idea de decadència per caracteritzar una època, pel fatalisme que provoca saber que s’està sota els efectes d’una inapelable llei històrica.779

En l’àmbit de la política espanyola la idea de decadència té un sentit una mica diferent: Espanya es troba en plena decadència, i la derrota de 1898 no fa sinó confirmar-ho. En l’article «Pascua de Resurrección», de 1898 precisament, considera que la guerra ha estat la passió expiatòria que ha hagut de patir Espanya; ara el que li cal és viure la Pasqua, cosa que només farà si escolta les veus de les regions:

recójase en sí misma, atienda a la voz del genio nacional que clama desde las profundidades de sus pueblos, y a cuyos acentos le han privado de prestar oído mucho tiempo ha la resonancia de los huecos discursos y el estruendo de las malas pasiones, y considere que a

775

«El derecho nuevo», Diario de Barcelona (2 3-I/1-II-1895) (II, 459b-46 0a). El plantejament de l’article és «netament positivista», segons QUINTANA, La veu misteriosa, p. 356.

776

«La aristocracia», Diario de Barcelona (3-VI-1896) (II, 485b-456a).

777

«La crisis del parlamentarismo», Diario de Barcelona (3-II-1897) (II, 509a).

778

«De la inferioridad de los neolatinos», Diario de Barcelona (2 1-XI-1897) (II, 530a).

779

«Estudios de decadencia», Diario de Barcelona (12/2 4-IV-1902) (II, 6 40b-6 44b); «Fantasmas», Diario de Barcelona (2 3-X-1902) (II, 6 59a-6 6 0b). En la carta oberta a Pere Corominas publicada a La Veu de Catalunya

(12-VII-1907) (I, 959a), diu: «Després hi ha això, que vós insinueu pèrfidament, de la marxa de la civilització mediterrània de Llevant a Ponent… Troia, Atenes, Florència… Prou ho sabeu, prou ho sabem, que amb aquestes coses no s’hi ha de creure: que lliguen, que paralitzen, o atrauen enganyadores cantant com sirenes… però és clar, el fet hi és. […] Troia, Atenes, Florència… Barcelona! Ah! pervers Corominas!»

una nación, cuando llega a estas crisis supremas, el recuerdo vivo e intenso de su pasado puede iluminarle el camino de salvación para el porvenir.780

Aquest paràgraf resumeix, en prosa, les idees expressades en vers a «Els tres cants de la guerra», especialment a l’«Oda a Espanya» i al «Cant del retorn»: l’Espanya de l’abstracta burocràcia i la buida oratòria ha d’escoltar el clam dels seus pobles i recordar el seu passat. En un altre article d’aquells mesos Maragall reflexiona sobre la malaltia que afligeix Espanya: «España está enferma, no hay duda, pero falta saber si la enfermedad está en la fuente de su vida nacional, o solamente en el elemento político que la dirige.»781

Maragall conclou que són els dirigents els que intoxiquen Espanya, ja que en ella hi ha «fuerzas económicas que hasta ahora han contado por muy poco, sólo indirecta y ocasionalmente, en la dirección política del Estado».782

Aquestes forces podrien donar a l’Estat «una significación más europea y moderna de la que hasta ahora ha tenido».783

Si així fos, «de ahí pudiera venir la regeneración de esta España que hoy parece moribunda a los ojos de muchos, porque quizás hay realmente en ella algo moribundo que no es ella misma».784

Un any més tard expressa aquestes mateixes idees en l’article «Hamlet»: com en la tragèdia de Shakespeare, la regeneració a Espanya només podrà venir-li d’una transfusió del seu particular Fortimbràs de Noruega, que no és altre que les regions més desenvolupades.785 La contraproposta maragalliana a la decadència espanyola és, doncs, el regeneracionisme de la vida política, que tindrà lloc quan la maquinària burocratitzada i fraudulenta de la Restauració s’obri a la intervenció dels nacionalismes perifèrics, plens de vida i lliures dels trets negatius dels partits del torn pacífic.

Pel que fa al decadentisme literari, Maragall l’assimilava al Modernisme786

i, tot i que ell mateix se’n sentia part en certa manera, rebutjava enèrgicament tot el que tenia d’afectació i d’exacerbació de la tristesa. Ho expressa a «Tristezas literarias», de novembre de 1899, a propòsit d’una obra d’Evel·lí Dòria:

780

«Pascua de Resurrección», Diario de Barcelona (10-IV-1898) (II, 2 6 1a).

781

«El discurso de Lord Salisbury», Diario de Barcelona (11/18-5-1898) (II, 555a).

782 II, 555a. 783 II, 555a. 784 II, 555a. 785

«Hamlet», Diario de Barcelona (9-IV-1899) (II, 580a-582a).

786

La Segona Festa Modernista al Cau Ferrat de Sitges (10 de setembre de 1893), en què es va representar La intrusa

de Maeterlinck, donà lloc a la consideració, per part de Maragall, que havia «vingut a la vida pública el grupo

modernista de Barcelona» —carta a Antoni Roura del 15 de setembre de 1893 (I, 1110a)—, la qual cosa implica, com assenyala VALENTÍ FIOL, El primer modernismo literario catalán, p. 309, la identificació de Modernisme amb Decadentisme. Anys més tard, a «José Soler y Miquel», Diario de Barcelona (18-III-1898) (II, 93a), Maragall considerava que Soler «descubrió lo que hay de vivo y sincero en esa corriente de ideas y sentimientos que se ha dado en llamar decadentismo, y aquí más generalmente modernismo».