Són de l’any 1881 els primers documents epistolars de Maragall clarament datats i publicats: les cartes a Joaquim Freixas. Malauradament, a l’Arxiu Maragall només se’n conserva una
334
Ibidem.
335
Ja ho va insinuar Josep MIRACLE, Joan Maragall. Poeta, pensador i home de fe, pròleg de Leandre Amigó, Josep Miracle i Montserrat, Barcelona, 1988, p. 50: «fa pensar en alguna possible influència de més o menys recents lectures de la poesia verdagueriana».
336
còpia manuscrita i no els originals, cosa que impedeix comprovar la fiabilitat de l’edició que n’ofereixen les Obres completes. Les cartes a Freixas constitueixen el testimoni més explícit de l’admiració del jove Maragall per Goethe. Ja a la primera carta apareix clarament expressada la relació amb els autors del nord:
Me preguntas lacónicamente si me gusta Heine. Sí, a pesar de haber leído antes el Werther
(el libro que me ha llegado más al corazón desde que vivo) he pasado aún ratos deliciosos con el Intermedio, el Regreso y La Nueva Primavera. Los autores alemanes me han seducido por completo; el realismo de su fondo, la holgura de su estilo, sus excentricidades, plácenme sobremanera y se avienen más a mi carácter que las sutilidades, pulcritud y mesura de los clásicos.337
Es tracta de tota una declaració de principis. El desdeny pels clàssics serà matisat amb els anys, però la predilecció per la literatura alemanya romandrà inalterable tota la vida. L’interès per Alemanya no es deu a cap mena de seducció política ni a cap lligam familiar o social, sinó a l’admiració per l’ànsia de saber dels alemanys i a la voluntat de llegir Goethe directament.338
En el fragment citat de la carta a Freixas s’esmenten dos autors: Heine i Goethe. El primer li ha fet passar «ratos deliciosos», i en cita tres obres.339
Del segon n’esmenta només una, el Werther, i ho fa en uns termes clarament encomiàstics.340
Pocs
337
Carta a Joaquim Freixas del 15 d’abril de 1881 (I, 971a).
338
TUR, Maragall i Goethe, p. 2 0-2 5.
339
A la biblioteca de Maragall es conserven quatre obres de Heine: Poesías líricas alemanas de Heine, Uhland, Zedlitz, Rückert, Hoffmann, Platen, Hartmann y otros autores, vertidas en castellano por Jaime Clark, M. Romero, Madrid, 18792
(AM 2-4-2 5); Heinrich Heine’s Sämmtliche Werke: Bibliothek Ausgabe, Hoffmann und Campe, Hamburg, 1885 (AM 3-1-9, 3-1-10, 3-1-11, 3-1-12, 3-1-13, 3-1-14, 3-1-15; són set dels dotze volums de la col·lecció); HEINE,
Libro de los cantares, traducción en verso, precedida de un prólogo por Teodoro Llorente, ilustración de P. Thumann, Daniel Cortezo y C.ª, Barcelona, 1885 (AM 3-1-16); Heinrich HEINE, Buch der Lieder. Neue revisierte Textausgabe, mit 2 00 Illustrationen von Friedrich Stahl, Deutsches Verlagshaus (Emil Dominik), Berlín, [191-?, segons el catàleg en línia, tot i que segons TUR, Maragall i Goethe, p. 2 8, nota 41, no seria posterior a 1891, quan segons la seva versemblant hipòtesi aquest llibre li fou regalat a Maragall com a present de noces] (AM 3-2-7). Cap d’aquests volums no conté marques de lectura. Només al volum 5, p. 2 34, de Heinrich Heine’s Sämmtliche Werke
(AM 3-1-12), hi ha una nota manuscrita que diu: «Avuy dissapte 12 de Octubre de 1889 á tres quarts de cuatre de la tarde, s’han acabat les traduccions d’alemany d’eix llibre, fetes per en Roura y en Maragall. Cuan torni aquet xicot de Filipinas continuarem (?)». La darrera frase és escrita amb tinta; la resta, en llapis. L’anotació coincideix amb el final del capítol «Briefe aus Berlin», de Rei•ebilder I, i confirma l’important paper de Roura en els estudis d’alemany de Maragall, assenyalat per TUR, Maragall i Goethe, p. 31.32. En canvi, no he trobat cap de les «nombroses anotacions al marge» que segons ibid., p. 2 8, nota 41, el Buch der Lieder conté, tot i que és cert que l’estat del volum mostra que fou molt utilitzat. Tur creu (ibid., p. 2 7-2 8) que Maragall també hauria consultat una traducció de Heine que hi havia a l’Ateneu Barcelonès: Enrique HEINE, Joyas prusianas: Intermedio, Regreso y Nueva Primavera, interpretación española precedida de un estudio biográfico del poeta por Manuel María Fernández y González, El Imparcial, Madrid, 18782
. De fet, el 1874 hi havia a l’Ateneu onze obres de Heine, segons Manuel PÉREZ NESPEREIRA, La secessió catalana. Els corrents culturals europeus a la fi del segle (1 8 9 7-1 9 0 0), Afers, Catarroja i Barcelona, 2 007, p. 2 03. La influència de Heine sobre la poesia juvenil de Maragall ha estat remarcada per Arthur TERRY, La poesia de Joan Maragall, Quaderns Crema, Barcelona, 2 000 (primera edició: Barcino, Barcelona, 196 3), p. 30.
340
Maragall posseïa una traducció francesa del Werther: GOETHE, Werther, traduction nouvelle et notice biographique et littéraire de Loius Énault, L. Hachette et Cie, París, 18592
mesos més tard diu al mateix interlocutor que el nom de Werther «hace siempre sagrado para mí el papel en que va escrito».341
En aquesta mateixa carta, Maragall expressa la seva admiració per la literatura castellana, però la seva predilecció per la catalana. Només tres dies més tard, Maragall escriu a Freixas:
Estoy leyendo el Faust de Goethe. Es inútil que intente pintarte mis impresiones. Goethe es mi poeta.
Muy pronto leeré las tragedias de Shakespeare; es decir, si puedo, porque he emprendido con tanto afán la lectura de Goethe, que ahora mismo siento una especie de malestar en mi físico, que quizás me veré obligado a tomarlo como freno a mi afán de lecturas.
Es inútil que continúe escribiendo ahora, porque sólo sabría hablarte de espíritus, de fuerzas, del hombre, de la naturaleza, de Dios, del diablo, etc. etc., lo cual sería altamente ridículo, en una simple carta entre amigos. Adiós, te abraza tu amigo
Juan Goethe (digo) Maragall Gorina342
lectura). TERRY, La poesia de Joan Maragall, p. 18-2 1, assenyala força ecos del Werther en l’epistolari de joventut de Maragall.
341
Carta a Joaquim Freixas del 5 de juliol de 1881 (I, 972a).
342
Carta a Joaquim Freixas del 8 de juliol de 1881 (I, 972b). D’aquell mateix any és Guillermo SHAKSPEARE [sic],
Dramas, traduccion de Marcelino Menendez Pelayo, dibujos y grabados al boj de los principales artistas alemanes, Biblioteca Arte y Letras, Barcelona, 1881 (AM 3-1-18, sense marques de lectura) (conté El mercader de Venecia,
Macbeth, Romeo y Julieta i Otelo). També es conserva una obra amb data anterior: W. SHAKSPEARE [sic], Hamlet, traduction de Letourneur, Librairie de la Bibliothèque Nationale, París, 1880 (AM 3-1d-12, sense marques de lectura). Posteriorment, van ingressar a la seva biblioteca altres edicions castellanes —Guillermo SHAKSPEARE [sic],
Dramas, traducción de José Arnaldo Márquez, dibujos y grabados al boj de los principales artistas alemanes, Biblioteca Arte y Letras, Barcelona, 1883 (AM 3-1-19, sense marques de lectura) (conté Julio César, Como gusteis,
Comedia de equivocaciones i Las alegres comadres de Windsor); Guillermo SHAKSPEARE [sic], Dramas, traducción de Jose Arnaldo Márquez, dibujos y grabados al boj de los principales artistas alemanes, Bibloteca Arte y Letras, Barcelona, 1884 (AM 3-1-2 0, amb marques de lectura en els actes III i IV de Cuento de invierno) (conté Sueño de una noche de verano, Medida por medida, Coriolano i Cuento de invierno); Guillermo SHAKESPEARE, Hamlet, príncipe de Dinamarca. Tragedia, novísima traducción literal y directa del inglés exornada con profusión de notas aclaratorias y filológicas por J. Roviralta Borrell, La Renaixensa, Barcelona, 1905 (AM 2-5-56, amb dedicatòria manuscrita signada per curiosament per «L’autor» i sense marques de lectura)—, franceses —SHAKESPEARE, Henry VIII. Roi d’Anglaterre, tragédie en cinq actes, en prose, traduction de Letourneur, Librairie de la Bibliothèque Nationale, París, 1891 (AM 2-4-15, sense marques de lectura); SHAKESPEARE, La vie et la mort de Richard III, drame en cinq actes et en prose, Librairie de la Bibliothèque Nationale, París, 1893 (AM 2-4-14, sense marques de lectura)— i catalanes —Guillem SHAKESPEARE, Hamlet. Príncep de Dinamarca. Tragedia, versió catalana de Arthur Masriera, L’Atlàntida, Barcelona, 1898 (AM 3-3-47, amb dedicatòria manuscrita del traductor, sense marques de lectura); SHAKSPERE [sic], Macbeth. Tragedia en cinc actes, traducció de Cebriá Montoliu, L’Avenç, Barcelona, 1907 (AM 3- 1-6 6, sense marques de lectura); SHAKSPERE, La tragedia de Macbeth, traducció, amb proleg i notes per Cebriá Montoliu, L’Avenç, Barcelona, 1908 (AM 3-5-50, amb dedicatòria manuscrita del traductor i amb unes anotacions manuscrites a la portadella); W. SHAKESPEARE, El Rei Lear, traducció de A. Albert Torrellas, E. Domenech,
Barcelona, 1908 (AM 3-4-6 6, amb dedicatòria manuscrita del traductor, sense marques de lectura); W. SHAKESPEARE, El Marxant de Venecia, traducció de Joan Puig y Ferreter, E. Domenech, Barcelona, 1909 (AM 3-3- 88, amb dedicatòria manuscrita del traductor, sense marques de lectura). Pel que fa al Faust, Maragall en tenia una traducció francesa de la primera part, editada per la Bibliotheque Nationale, París, enquadernada juntament amb el
Hamlet de la mateixa editorial (AM 3-1d-12). Al final de l’edició del Faust hi ha el poema «La tristura és ma estimada», datat el 2 8 de juliol de 1881; no hi ha cap marca de lectura al volum. Com que el llibre està enquadernat sense la coberta ni la portada originals, l’obra no informa de la seva data; el catàleg informatitzat de la BC dóna com a data 1886, una dada extreta del catàleg de la Library of Congress; és, però, una hipòtesi fàcilment descartable, atès el poema datat al juliol de 1881 que hi ha a la darrera pàgina del volum. Pel número de pàgines del volum, sembla
El propòsit de llegir Shakespeare va durar poc. Una setmana més tard confessava al mateix interlocutor:
He desistido de leer las tragedias de Shakespeare; pero me vuelvo a entregar en cuerpo y alma al Werther. He formado el propósito de leer eternamente esa obra, volviendo a empezar siempre que acabo, y siendo para mí su lectura un hábito, como la comida diaria, y no dudes que no menos aquél que ésta, tienen por base una necesidad de fuerza a lo menos igual, si bien de distinta naturaleza. ¡Oh! qué irresistibles encantos tiene para mí esa obra, que no quiero llamar divina porque es eminentemente humana.343
La següent comunicació escrita de Maragall a Freixas és un interessantíssim document epistolar començat el 22 de juliol de 1881:
Me aconsejas estudios serios, querido amigo; y consideras como tales, la Historia, la Filosofía, el Derecho, etc… ¿En qué te fundas para considerar más serio esto que el análisis del carácter que forma el asunto de mi obra favorita? […] Cuando seas muy sabio, ¿qué habrás ganado? Harás ni más ni menos que los demás hombres creyéndote que sabes el por qué lo haces; pero habrás perdido la inocencia y las ilusiones, que es lo único que podía hacerte feliz. Puesto que a cada instante se va acortando el espacio que nos separa de la muerte, procuremos pasar el que nos queda del mejor modo posible; y el bienestar, ¿dónde lo hallaremos? En la contemplación de la naturaleza, en el cultivo de las Artes y en el amor de una mujer inocente y expansiva y cariñosa. El día que no tenga para ti atractivo alguno una puesta de sol o una tempestad, en que no te sientas conmovido por los acordes de una sonata de Beethoven, en que una mujer no sea para ti más que la hembra del hombre, aquel día, es en vano que solicites una dicha pasajera del bullicio y las mentiras sociales, aquel día reconcéntrate, y oirás en tu alma una voz que dice —«Carta»—: aquel día, no quiero decirte lo que debes hacer porque me reñirías.344
La saviesa fa perdre la innocència i les il·lusions, fonts de la felicitat. El temps és breu i cal aprofitar-lo (treu el cap el tòpic del carpe diem) de tres maneres diferents: contemplant la naturalesa, cultivant les arts i gaudint de l’amor. Com hem vist, segons les «Notes autobiogràfiques» escrites als vint-i-cinc anys, ja als setze anys (al moment d’escriure la carta a Freixas en tenia vint) Maragall trobava en la poesia, en les dones i en «una espècie de
que hagi de ser l’edició de 1877 que recull el catàleg de la Biblioteca Nacional de França: GOETHE, Faust. Tragédie, Librairie de la Bibliotheque Nationale, París, 1877. En tot cas, TUR, Maragall i Goethe, p. 2 8, nota 44, indica que «es tracta d’una traducció dolenta que, paradoxalment, va merèixer nombroses reimpressions i ha estat la més difosa fins el dia d’avui».
343
Carta a Joaquim Freixas del 15 de juliol de 1881 (I, 972b).
344
misticisme per la Naturalesa» les vies que li permetien evadir-se de la grisor de l’ocupació industrial a la qual el volia destinar el pare.
La carta a Freixas continua amb l’enumeració de les lectures recents de Maragall: a més del Werther, Maragall ha llegit en un mes el Faust i Herman i Dorotea (Goethe), Bernabé Rudge (Dickens), alguns cants de la Comèdia (Dante), René (Chateaubriand) i Recuerdos de viaje (Víctor Balaguer).345
A més, consigna que toca al piano «un par de horas al día» Aïda, Mefistofele i altres obres, i que ha presentat un poema als Jocs Florals de Badalona: «Dins sa cambra». Es tracta, com després reconeixerà a Freixas mateix, de la recreació d’un passatge del Faust de Goethe.
El 23 de juliol Maragall continua la mateixa carta en aquests termes:
He terminado por cuarta vez la lectura del Werther; como siempre, me ha sucedido y me sucederá aunque lo lea mil veces, sus últimas páginas me han arrancado lágrimas; digas lo que quieras, este libro es la creación más simpática que haya brotado nunca de una inteligencia humana. Opinas que es peligroso; ¿quién te ha dicho que el fin del héroe sea un mal, y el sentirse inclinado a él un peligro? Ah, si mi alma se hallase atada algún día, con el nudo estrecho y fatal que unía Carlota a Werther, no vacilaría en darle el mismo desenlace, convencido de encontrar a mi adorada en otro mundo en que a las tendencias de dos espíritus no se opusiera una ficción social. Te parece que tiene razón de ser una unión . . . . . . . Basta, no se diga que profeso doctrinas disolventes.346
345
Carta a Joaquim Freixas del 2 2 de juliol de 1881 (I, 973b). L’obra de Dickens citada es troba a la biblioteca paterna: Carlos DICKENS, Bernabé Rudge, novela escrita en inglés, dins Folletín del Diario de Barcelona, segunda serie, tomo V, Imprenta del Diario de Barcelona, Barcelona, 186 4 (AM Inv. 198), p. 1-318; també són de Dickens altres obres conservades a la biblioteca paterna: Carlos DICKENS, El Marqués de Saint Evremont ó París y Londres en 1 7 9 3. Novela escrita en inglés, dins Folletín del Diario de Barcelona, segunda série, tomo III, Imprenta del Diario de Barcelona, Barcelona, 186 3 (AM Inv. 196), p. 1-16 1; Carlos DICKENS, La casa lúgubre. Escrita en inglés, dins
Folletin del Diario de Barcelona, segunda série, tomo VIII, Imprenta del Diario de Barcelona, Barcelona, 186 6 (AM Inv. 2 01), p. 99-46 1; C. DICKENS, Oliverio Twist. Novela escrita en inglés, dins Folletin del Diario de Barcelona, segunda série, tomo VI, Imprenta del Diario de Barcelona, Barcelona, 186 5 (AM Inv. 199), p. 49-2 2 9. A l’edició de la carta, «recuerdos de viaje» apareix en minúscules i sense cometes, però a la còpia manuscrita conservada a l’AM (mrgll-Mss. 5-11-7) apareix amb cometes inicials i el primer mot amb majúscula inicial; es conserva a la biblioteca paterna: Victor BALAGUER, Recuerdos de viaje, Imprenta de Antonio Brusi, Barcelona, 1852 (AM Inv. 100; el peu d’impremta és extret del catàleg). De les altres obres citades, només hi ha el Faust i la Comèdia de Dante, en aquest darrer cas en dues edicions posteriors a la data de la carta: DANTE ALIGHIERI, La Divina Commedia, con note tratte dai migliori commenti per cura di Eugenio Camerini, Edoardo Sonzogno, Milà, 1890 (AM 3-2-14, amb marques de lectura); DANTE ALIGHIERI, La Divina commedia, G. Barbera, Florència, 1903 (AM 3-3-2 4, amb il·lustracions a llapis en diverses pàgines del volum). Sobre l’estat en què es troben aquestes dues edicions i els altres volums de Dante que posseia Maragall, vegeu Francesco ARDOLINO, Una literatura entre el dogma i l’heretgia. Les influències de Dante en l’obra de Joan Maragall, pròleg de Glòria Casals, Cruïlla, Barcelona, 2 006, p. 2 2-2 3 i 12 7.
346
¿Ens hem de prendre les cartes als amics de joventut al peu de la lletra?347
Maragall diu aprovar el suïcidi de Werther i que en el seu cas faria el mateix que ell, però a continuació sembla que s’espanti («Basta», diu)… però acaba enviant la carta. El cert és, però, que encara que siguin dites més o menys en broma, algunes de les coses que expressa no deixen de ser anuncis de les grans qüestions que preocuparan Maragall en el futur. I un d’aquests anuncis és la denúncia de la «ficción social» i el desig de viure l’amor plenament en una altra vida on aquesta ficció no hi tingui jurisdicció.
Dels anys següents, un dels poemes més llargs que ens han pervingut és el romanç «La Roser». La protagonista és criada col·lectivament per tot un poble perquè poc després de néixer fou trobada sobre el cadàver de la seva mare, que havia estat abandonada pel seu amant; quan creix, no aconsegueix trobar un home que l’estimi, fins que decideix esperar-lo en un sot; identifica la neu amb els besos de l’amant que ve a trobar-la, i mor enterrada per la naturalesa:
Quan surt la lluna esblaimada la Rosereta ja ha mort, ella que tingué el cadavre de sa mare per bressol, té per llit nuvial la tomba i la neu per aimador. Al fossar en sent primavera va florir-hi un roser groc.348
El poema acaba, doncs, amb la mort a mans d’una naturalesa cruel que la protagonista ha confós amb l’amor. A «La Roser» hi apareixen molts temes que anys més tard Maragall
347
Gabriel MARAGALL I NOBLE, Joan Maragall, p. 46, aposta per una lectura «amb precaució» de les cartes: «L’epistolari s’ha de llegir amb precaució: en el moment que de paraula o per escrit es dirigia a algú, es produïa en ell una transformació temporal d’adaptació, de comunió amb la persona a qui es dirigia.» Per això, poc més endavant, p. 47, considera que «les lletres als amics només podrien ser plenament compreses a través del coneixement dels amics […]. Es podria conjecturar que, malgrat l’autenticitat i la sinceritat de tots els textos de l’epistolari, cap d’ells no manifesta plenament el nucli més personal.» Ja Carles RIBA, «Les cartes de Joan Maragall a Antoni Roure [sic]», La Publicitat (2 0-III-1930) (Carles RIBA, Obres completes, III, Crítica, 2, edició a cura d’Enric
Sullà i Jaume Medina, Edicions 6 2, Barcelona, 1986, p. 6 0) havia parlat d’«un inconscient mimetisme de Maragall» enfront del seu corresponsal en l’epistolari amb Roura. Des d’aquesta perspectiva, però, caldria considerar també que els articles al Diario de Barcelona no són del tot sincers, ja que en ells es produeix una adaptació temporal a la burgesia barcelonina lectora del Brusi. És una obvietat que el destinatari condiciona sempre l’autor a l’hora d’escriure qualsevol text, i que aquest condicionament augmenta en el gènere epistolar atès que el destinatari és únic i conegut; ara bé, textos incondicionats, que revelin «el nucli més personal» de l’autor, no existeixen en estat pur. Es pot acceptar, doncs, la precaució que demana Gabriel Maragall, però només si s’aplica en major o menor grau a tota l’obra de Maragall i sempre que aquesta «precaució» no sigui cap excusa per a una lectura sistemàticament atenuadora dels escrits de l’autor.
348
«La Roser», datada a l’agost de 1883 (MARAGALL, Poesia completa, p. 173), tot i que Glòria Casals no descarta que sigui una quinzena d’anys posterior (conversa amb Glòria Casals mantinguda el 4 d’octubre del 2 006).
desenvoluparà molt més a fons. En el romanç es produeixen dues morts, totes dues a conseqüència d’un mancament a la llei d’amor. La mare de la protagonista mor abandonada pel seu amant, que la deixa a la recerca de noves aventures quan la veu embarassada. És exactament el que farà Arnau amb Adalaisa a la novena secció de la primera part d’El Comte Arnau. I, com Arnau i Adalaisa, però aquest cop amb els rols canviats, la mare de la Roser veia el sol a través dels ulls de l’amant. La Roser, per la seva banda, és estimada per tot el poble, però no rep l’amor de cap home en concret, motiu pel qual acull la naturalesa com el seu amant i mor en els seus braços.