La industrialització

A l’inici del període Meiji, els capitalistes comercials no tenien encara experiència en l’administració dels moderns establiments industrials i tenien certa timidesa per ser empresaris.

El Japó, durant tot el període Meiji, va suportar diversos convenis comercials diferencials i humiliants amb els països occidentals. Abans de la dècada de 1850, i per més de dos segles, el Japó havia viscut en un gran aïllament (sakoku); als estrangers els era vedat de residir dins del país i el govern de Tokugawa va haver de tallar el comerç exterior i impedir els viatges a l’estranger i els estudis a altres països. L’únic contacte amb Occident va ser el que van mantenir amb els holandesos, que tenien una empresa a l’extrem sud del Japó, a la badia de Nagasaki, a la qual podien enviar un vaixell una vegada a l’any.

El govern feudal de Tokugawa, que no podia resistir més la pressió exterior, va obrir alguns ports al comerç amb l’estranger el 1859. I el 24 de novembre de 1864, el govern es va veure obligat a firmar un tractat, pel qual el Japó perdia la seva autonomia duanera i comprometia a no fixar uns aranzels superiors al 5% ad valorem. Encara el 1887 nou dècimes parts del comerç exterior eren manejades per estrangers.

L’absència d’una classe empresarial va obligar el govern a assumir totes les iniciatives i a finançar la majoria de les operacions industrials. El govern va gastar quasi el 6% de l’impost central per invitar tècnics i administradors europeus i enviar experts a l’estranger. Va utilitzar el producte de l’impost sobre la terra per emetre diversos tipus de bons, incloent-hi bons industrials. Així, a la vegada que complia els seus compromisos amb l’antic règim, el nou govern va poder canalitzar una part important de l’excedent cap a la inversió productiva per fomentar el sector industrial. De fet, la inversió governamental en els sectors industrials va ser tan gran que va arribar a constituir al voltant del 40% dels ingressos hisendats durant el període Meiji.

A més d’emetre diversos tipus de bons, el mateix govern va establir al seu càrrec diverses empreses estatals en diferents camps, i si a l’Europa occidental van desaparèixer les manufactures reials i/o privilegiades durant la revolució burgesa, al Japó les fàbriques de l’Estat van sorgir immediatament després la restauració. Posteriorment, es va dur a terme una privatització de les empreses. Així, veiem com les empreses estatals prototipus del capitalisme japonès van ser venudes en subhasta, a partir de 1882, als grans trusts que mantenien un estret contacte amb el govern.

Aquests nous empresaris/capitalistes privilegiats, anomenats zaibatsu, van aconseguir establir un règim monopolístic des del principi de la industrialització. Van aprofitar al màxim la flexibilitat de l’oferta dels fabricants estrangers i van importar les noves màquines. La importació anual mitjana de maquinària tèxtil, per exemple, va pujar a 56.000 iens el 1883, a 1.100.000 el 1888, i va arribar a 5.402.000 iens el 1897.

Aquest tipus de capitalisme va fomentar el ràpid desenvolupament de la indústria lleugera, en particular la tèxtil i sobretot la indústria tradicional de filats de cotó, la qual s’havia vist greument afectada per les importacions durant la primera dècada del període Meiji. En aquestes dates el producte nacional no representava més del 40% de totes les importacions.

A partir de 1890, la situació va canviar radicalment. El nombre de fusos de cotó va augmentar de 77.000 el 1887 a 2,4 milions el 1913. A mesura que avançava la producció nacional, les importacions d’articles filats i teixits van desaparèixer i el Japó es va convertir així en un important exportador. Per tant, com afirma W. Rostow, és evident que la manufactura del cotó va ser un dels sectors industrials que van marcar la pauta del desenvolupament.

No va ser només en el sector de la indústria lleugera sinó també en el sector siderometal·lúrgic i en el miner, on es van concentrar els principals esforços governamentals per promoure la seva modernització. El govern va invertir en aquests sectors una gran quantitat de capital, tant públic com privat, sense tenir èxit durant els primers dos decennis de l’època restauradora. Però la indústria pesada, que havia quedat estancada en la primera fase, va tendir a desenvolupar-se amb rapidesa des dels anys noranta, i la mineria va ser el subsector que va experimentar el major progrés. De fet, la producció del carbó es va elevar de 0,8 milions de tones el 1877 a 22 milions de tones el 1914.

L’enlairament de l’economia moderna del Japó es pot situar en els últims dos decennis del segle passat i hi van contribuir l’establiment de grans empreses estatals, la participació cada vegada més activa d’aquells immensos trusts (zaibatsu) en el camp industrial i la victòria en la guerra xino-japonesa de 1894 i 1895.

Ara bé, com a condició prèvia perquè progressessin els diferents sectors industrials, havia d’existir una demanda elàstica dels seus productes. Però en la primera fase de la industrialització, la demanda del mercat interior era molt limitada, ja que els pagesos japonesos no tenien recursos econòmics, estaven massa explotats pel sistema impositiu per crear un nou mercat flexible, la qual cosa va obligar els poderosos trusts (zaibatsu) i els fabricants dirigits per ells a buscar sortida als seus productes en els mercats exteriors.

La competitivitat dels productes japonesos a la zona oriental era gran, a causa del baix nivell del cost del treball en relació amb el dels països occidentals. A més, els fabricants japonesos van acudir sovint al dúmping. L’exportació també es va beneficiar de la fortuïta depreciació de la moneda de plata. Convé recordar que el Japó de l’era de Meiji es basava en un patró plata, fins que el 1897 va adoptar el patró or. Aquesta devaluació monetària va facilitar l’increment de l’exportació, i així, de 1880 a 1913, les exportacions van augmentar un 8% a l’any, la seva participació en el producte nacional brut (PNB) es va incrementar del 3% al 13%.

Per consegüent, el manteniment dels mercats exteriors es va convertir en el primer objectiu del govern, que hi veia quasi l’única possibilitat per aconseguir una plena independència econòmica i política, la qual cosa va fer augmentar cada vegada més el poder militar.

Es pot considerar que l’esforç militar nipó va respondre en gran mesura a una reacció defensiva superior contra la potència de les nacions occidentals, que havien colonitzat la resta d’Àsia i havien imposat tractats diferencials al Japó. D’altra banda hi havia també l’ambició de construir un imperi colonial propi per poder comptar amb mercats preferencials i amb matèries primeres.

Les despeses militars es van anar incrementant de tal manera que absorbien quasi la meitat del consum governamental i aquestes despeses augmentarien molt més durant les guerres xino-japonesa i russo-japonesa.

La guerra xino-japonesa de 1894-1895, a més de permetre al Japó la incorporació de Formosa o Taiwan, va comportar una gran indemnització de la Xina, consistent en 200 milions de dòlars aproximadament. Això representava quasi una tercera part del producte nacional brut (PNB) del país i feia possible l’expansió de l’exèrcit.

El 1904-1905 hi va haver la guerra russo-japonesa que va acabar amb la victòria del Japó. El tractat de Portsmouth va transmetre al Japó totes les possessions russes situades a la península de Liaot Tung, i també els drets sobre el ferrocarril de la Manxúria meridional.

Després de la guerra russo-japonesa l’avanç de la indústria pesada va ser més ràpid, gràcies al carbó i el ferro de Manxúria i de Corea del Nord, però també a la política d’armament. L’economia de guerra es va intensificar encara més amb l’annexió de Corea el 1910.

Aquesta és la raó per la qual alguns especialistes nipons han escrit que les guerres successives i victorioses van ser un important factor per a la ràpida industrialització del país. En tot cas, l’imperialisme militar ha estat sempre un gest predominant en la política japonesa, fins a la Segona Guerra Mundial.13

2.2 LA INTERNACIONALITZACIÓ DE LES EMPRESES