• No se han encontrado resultados

Quadre 11. Tipologia de fonts segons Quesada.

3. MARC METODOLÒGIC.

3.1. Observació no participant.

Webb, Campbell, Schwartz i Sechrest (1970) mantenen la importància de l’observació com a mètode d’investigació qualitativa. Si es tracta d’esbrinar quina mena de relació hi ha entre els periodistes i les fonts, i més concretament els gabinets de comunicació, Massot (2009) va fer palès que els gabinets de comunicació mai apareixen citats a les informacions dels diaris. Per tant, aquesta investigació no es podia apropar als mitjans a través del paper imprès (on desapareix el gabinet) sinó abans, en el procés de producció periodística i, sobretot, en el primer contacte entre fonts i periodistes o a la inversa, entre periodistes i fonts, segons sigui activa o passiva l’actitud del professional de la comunicació.

El cas és que, per arribar a aquesta situació, és necessari entrar a la redacció periodística i veure en acció els professionals d’un diari: per aquesta raó el mètode ha de ser l’observació i no una anàlisi de contingut.

Ara bé, es podia escollir entre observació participant i no participant. Woods (1993) entèn que, en l’observació no participant, l’investigador només actua com a observador de les situacions d’interès per a la construcció de l’objecte d’estudi. En canvi, fer l’observació participant volia dir convertir-se en periodista i dedicar moltes hores de la jornada a cobrir determinada informació, la qual cosa hauria anat en detriment del

coneixement de la producció de les notícies per part de la resta de periodistes de la secció de Cultura, els qui veritablement la fan en aquell diari cada jornada. Per això la investigació s’ha volgut fer amb observació no participant, la qual cosa dóna més llibertat a l’investigador per a dedicar tot el temps que cregui convenient a cadascuna de les situacions que es presentin al llarg dels dies. Soriano (2007) ho anomena “limitacions logístiques”:

“Un segon problema radica en les limitacions logístiques que planteja el fet d’haver de participar de forma activa en la vida quotidiana del grup que s’investiga i descuidar la tasca d’observació científica. En el cas d’observació en redaccions, per exemple, la feina de periodista ocupa en gran mesura l’atenció i el temps del científic social. A més a més, resulta molt més difícil fer preguntes i interessar-se per qüestions que no són de les competències que es tenen assignades. També resulta més difícil prendre notes o enregistrar les converses dels participants, perquè aquestes no són coses que faci habitualment algú a la feina, un company d’agrupació o un amic del barri” (Soriano, 2007: 228).

A l’hora de decidir entre fer una observació participant o no participant, cal dir que l’observació participant està definida com “el proceso de aprendizaje a través de la exposición y el involucrarse en el día a día o las actividades de rutina de los participantes en el escenario del investigador” (Schensul, Schensul i LeCompte, 1999: 91). La majoria dels autors comparteixen aquesta definició en termes semblants (DeMunk i Sobo, 1998; Bernard, 1994; DeWalt i DeWalt, 1998).

Tanmateix, Gold (1958) parlava de quatre postures en l’observació i una d’elles seria la de l’observador com a participant: “Faculta al investigador a participar en las actividades grupales como es deseado, si bien el rol principal del investigador en esta postura es recoger datos, y el grupo estudiado es consciente de las actividades de observación del investigador” (Kawulich, 2005). Adler i Adler (1994) ho anomenen “rol de membresía periférica”, que permet a l’investigador “observar e interactuar lo suficientemente cerca con los miembros para establecer la identidad de un miembro sin participar en aquellas actividades constituyentes de la esencia de la membresía al grupo” (Adler i Adler, 1994: 380).

Aquesta definició, pel que fa a la tesi doctoral, va provocar un interrogant: entrar en una redacció periodística i seguir el dia a dia dels periodistes serà aleshores una observació participant? Perquè, si bé no hi ha seguiment d’algunes activitats (les entrevistes que fan, les notícies que cobreixen en els llocs on s’han produït, les rodes de premsa a les que assisteixen, etc.), es podria entendre que hi ha una “membresía periférica”?

La resposta es que aquesta investigació es fa amb observació no participant. La raó que ho fonamenta és que l’estudi se centra en la relació dels periodistes amb les fonts d’informació, i concretament amb els gabinets de comunicació. En aquest punt, per part de l’investigador només hi ha observació no participant ja que no hi ha interacció en aquest aspecte de la producció periodística. L’investigador no és “perifèric” sinó extern a la relació entre periodistes i fonts.

Tot i això, s’ha d’afegir una apreciació més: si bé Wolf (1996: 212, citat a Elias, 2003) diu que l’observació participant fa sentir l’investigador “going native” i, com a conseqüència, “empieza a reconocer los valores y las acciones de forma tan clara que se le hace difícil imaginar que pudieran ser distintos” i, en canvi, sembla que l’observació no participant fa que el científic segueixi desconeixent l’àmbit que investiga, no és menys cert que la nostra experiència de vida professional en una redacció ha fet que l’observació no participant no fos un començament des de zero, perquè ja hi havia un coneixement previ del “modus vivendi” que era objecte d’estudi. Fishman (1983: 32) reconeix que hi va haver un temps d’aprenentage de la professió, que el va aconseguir amb un primer període en el temps de recerca i Soriano (2007: 230) apunta que “el principal inconvenient de l’observació no participant es troba en les dificultats d’intrusisme que sorgeixen a l’hora d’estudiar determinats col.lectius o subcultures”. Sobre l’observació de Fishman, considerem que el nostre currículum professional de setze anys com a redactora i cap de secció de Cultura, així com redactora de Tribunals i Successos ha facilitat el coneixement de la producció periodística, tot i que hagi estat en un diari diferent als que hem escollit en la tesi doctoral. Aquesta decisió, precisament, és voluntària, perquè no hem volgut que hi hagués elements que puguessin contaminar la recerca, com ara els prejudicis o les relacions personals amb els periodistes del diari on la investigadora va treballar en el passat.

Webb, Campbell, Schwartz i Sechrest (1970) parlen d’aquesta qüestió. Tot i que ho refereixen a l’observació participant, fa al cas:

“This has been suggested by Naroll and Naroll (1963), who speak of the anthropologist’s tendency to be disposed to “exotic data”. The observer is more likely to report on phenomena which are different from those of his own society or subculture than he is to report on phenomena common to both. When the participant observer spend an extended period of time in a foreign culture (a year among Fulani or six months with a city gang), those elements of the culture wich first seemed notable because they were alien may later acquire a more homey quality. His increased familiarity with the culture alters him as an instrument” (Webb, Campbell, Schwartz i Sechrest, 1970: 114).

En el cas d’aquesta tesi doctoral, hem partit de la base de ser una observadora no participant però, tanmateix, hem lluitat contra la puntualització que fan aquests autors, de manera que hem entès com a novetat tot allò que anava passant a la producció de les notícies de Cultura en relació a les fonts, sense donar per suposat allò que la investigadora coneixia des de fa temps.

Pel que fa a l’intrusisme de què parla Soriano, és una qüestió que ara s’esmenta en el marc metodològic i que es pot analitzar a partir del comportament de la redacció observada. Un primer pas en positiu es donava si els diaris escollits acceptaven ésser sotmesos a una observació no participant. Hi ha autors que asseguren que la interferència només es dóna en els primers dies de la investigació (Gans, 1979; Tuchman, 1983).

David Altheide (1976) explica que hi ha, en la metodologia d’observació, un tipus d’accés organitzacional, que fa referència a l’ambient que s’estudia i a les persones acreditades per a fer-ho; i un accés interpersonal, que es dóna entre l’observador i cadascun dels subjectes observats. Soriano afegeix:

“Els membres de l’ambient estudiat són no solament participants a observar, sinó informadors interessats que poden aportar a l’observador significats, motivacions i valors que no són fàcils de veure. Perquè els participants

accedeixin a informar l’investigador, és necessari establir relacions de camp amb ells i aconseguir que aquestes informacions siguin fiables i sinceres”

(Soriano, 2007: 234).

Curran (1990:132) creu que “és molt difícil conseguir un accés regular com a observador participant als nivells superiors de la jerarquia administrativa”, la qual cosa fa pensar a aquest autor que no són del tot realistes les conclusions a què arriben els estudis d’observació participant en el cas de la producció de notícies als mitjans de comunicació: no es pot arribar a veure les pressions que la cúpula empresarial exerceix sobre el periodista. Soriano (2007: 234) no hi està d’acord i matisa: “Això no invalida la recerca, però, en qualsevol cas, obliga l’observador a ser més reflexiu amb la seva mirada. Del que es tracta és de reconèixer el paper que aquestes zones no accessibles juguen en el context que s’observa per comprendre millor la realitat estudiada”.

D’altra banda, tampoc tots els autors es posen d’acord a l’hora de considerar que l’observació sigui un mètode efectiu. “The patently visible observer can produce changes in behavior that diminish the validity of comparisons”, afirmen Webb, Campbell, Schwartz i Sechrest (1970: 113). Tot i això, hem considerat que era la més adient per a rebre la informació pertinent per a la investigació.

Un altre aspecte a considerar és si, en aquesta investigació, els periodistes dels diaris estudiats han de saber exactament quins són els objectius de la tesi doctoral. Saber que es vol esbrinar el grau de poder que tenen els gabinets de comunicació com a font interessada sobre els periodistes podria haver distorsionat el seu comportament, de manera que per a la tesi doctoral es va optar per dir als diaris que es tractava d’una recerca sobre la producció de notícies a la secció de Cultura.

Gallego i el seu equip (2002:38) ho van fer de la següent manera. Volien observar com els diaris d’informació general reproduïen a través de les pràctiques periodístiques els estereotips de gènere masculí dominants, però “vam arribar a la conclusió que als membres de la redacció els parlaríem del projecte com d’una recerca sobre les rutines de producció periodística en línies generals (en lloc dels mecanismes periodístics d’estereotips de gènere) per no aixecar suspicàcies que poguessin tergiversar el treball”.

L’observació no participant es va dur a terme a la seu de l’avinguda Diagonal de “La Vanguardia” entre els dies 23 de maig de 2011 i 10 de juny de 2011. Van ser en total 18 jornades.

3.1.1. Les notes de camp i el diari de l’observador.

Les eines de què es valdrà aquesta investigació són, en primer lloc, les notes de camp. “Consisteixen en descripcions més o menys concretes de processos socials i els seus contextos. La finalitat és captar els processos socials en la seva integritat, destacant-ne les característiques i propietats, sempre segons un cert sentit comú sobre allò que és rellevant per als problemes plantejats en la recerca” (Hammersley i Atkinson, 1994: 162).

La descripció preval en les notes de camp, que han de ser escrites amb la màxima fidelitat a la realitat viscuda, però hi ha també espai per als comentaris de l’observador, és a dir, per a la interpretació dels fets. En aquest punt, la tesi doctoral segueix la proposta de Geertz (1973), que denomina aquest fenomen “descripció densa”.

El diari de l’observador, en canvi, recull l’estat d’ànim i els sentiments que provoquen en l’investigador les experiències viscudes. Encara que en el cas d’aquesta tesi doctoral, sigui una observació no participant, hem cregut convenient escriure’l també, ja que la proximitat amb els periodistes i el seu treball, ja sigui a la redacció o a fora, en el cas d’algunes informacions que interessava seguir de primera mà, al costat del periodista però sense fer-li nosa.

Es va fer una observació no participant a la secció de Cultura de la redacció de “La Vanguardia”, a Barcelona, durant 18 dies. Hem fet el buidat i classificació del quadern d’observació del 23 de maig al 10 de juny de 2011. Les anotacions manuals es van passar a una base de dades i se’n va fer la redacció final i l’extracció de conclusions.

A l’observadora, prèvia sol·licitud de permís per fer l’observació no participant, se li va donar una tarjeta de visitant. Això implicava que l’accés sempre estava condicionat a què hi hagués algú de la secció de Cultura a la redacció en el moment d’entrar, per tal que donés el vist-i-plau. Durant els dies de l’observació li va ser denegada la possibilitat de fer funcionar qualsevol ordenador. No podia veure en solitari les pàgines del diari ni

tampoc les informacions de les agències de notícies que anaven sortint a cada moment. Aquesta informació es va d’anar preguntant als periodistes. Tot i que el pacte –de paraula- va ser per fer una observació d’un mes, el redactor en cap va comunicar a l’observadora el dia número 19 que no es presentés a la redacció perquè ja no tenia permìs per fer-ho. La decisió, segons va explicar, venia “de més amunt” i a ell “li van tocar la cresta” però no va voler dir qui (un director, un sots-director o qualsevol persona amb poder de decisió sobre aquest punt) havia decidit trencar el pacte.

La base de dades s’adjunta en els annexos.

Hem analitzat les següents variables:

VARIABLES DE L’OBSERVACIÓ NO PARTICIPANT