Principi de Redundància

El principi de redundància afirma que l’estudiant aprèn millor des de gràfics i narració que des de gràfics, narració i text (Mayer, 2005, 2009). La redundància provoca un processament poc eficient perquè el canal visual es sobrecarrega a l’haver d’escanejar visualment les imatges i el text. A més, els estudiants han de gastar un esforç mental per intentar comparar els fluxos d’entrada del text i la narració (Mayer, 2009).

El material redundant interfereix en l’aprenentatge ja que coordinar informació redundant i essencial incrementa la càrrega cognitiva, fet que interfereix amb la transferència d’informació a la memòria de llarg termini. Presentar la mateixa informació dues vegades requereix que l’estudiant la processi dues vegades. Això consumeix els recursos de la seva memòria de manera innecessària.

D’acord amb la teoria cognitiva d’aprenentatge multimèdia, l’aprenentatge significatiu es dóna quan els estudiants poden processar la informació visual i sonora rebuda, organitzar-la en una representació verbal i pictòrica coherent i integrar les dues representacions. Quan les imatges, el text i la narració són presentats alhora, el sistema pot quedar desbordat pel

Anàlisi de l’impacte i la repercussió dels recursos multimèdia en l’ensenyament i aprenentatge de la Multimèdia en entorns virtuals

83 processament d’elements superflus. En primer lloc, les imatges i el text competeixen pels recursos limitats cognitius del canal visual pel fet que ambdós entren a través dels ulls de l’estudiant. Quan aquest està mirant a la vegada el text i la imatge es crea un processament amb elements aliens. En segon lloc, quan la informació verbal es presentada tant visualment com auditivament, els estudiants tenen la temptació d’assistir a totes dues en un intent de conciliar les dues corrents d’informació, la qual cosa comporta un processament d’elements estranys i en conseqüència, els recursos memòria no estan disponibles per processar el material essencial i necessari per un aprenentatge significatiu. En canvi, la forma més eficient és presentar el material verbal a través del canal verbal, és a dir, només narració i d’aquesta manera no competeix amb els recursos cognitius del canal visual. Basant-nos en aquesta teoria, si s’afegeix text en una imatge s’empobrirà el procés d’aprenentatge tal i com els resultats dels tests de transferència demostren (Mayer, 2009).

Per demostrar aquest principi es van dur a terme cinc experiments, dos dels quals van realitzar-los els investigadors Mayer, Heiser & Lonn, 2001 i els altres tres els recercaires Moreno & Mayer, 2002. En tots els experiments hi havia un grup amb material redundant, és a dir, material que incloïa animació, narració i text, i un altre grup amb material no redundant, que només incorporava animació i narració. En totes cinc comparacions els resultats acadèmics dels estudiants a l’hora de resoldre un problema eren inferiors quan havien estudiat amb animació, narració i text que els que ho havien fet amb animació i narració. Aquests resultats donen suport al principi de redundància proposat per Mayer. Aquest principi també ha estat demostrat per la recerca d’altres investigadors com ara Craig, Gholson & Driscoll, 2002 i Jamet & Bohec, 2007. Els resultats es donen a partir d’un test de transferència on es compara les qualificacions d’estudiants que han fet ús de material redundant i no redundant. Les conclusions coincideixen amb les anteriors. En els dos experiments, els estudiants del grup de no redundància obtenen millors resultats acadèmics que els estudiants del grup de redundància.

Tot i que el principi de redundància ha estat demostrat a través de varis experiments, és cert que potser és menys aplicable quan es tracta de poques paraules i se situen al costat del gràfic que descriuen, quan la narració es presenta abans que el text enlloc de forma

Laura Porta i Simó

84

simultània, i quan no hi ha gràfics i el text és curt. En cadascun d’aquests casos el processament d’elements superflus disminueix (Mayer & Johnson, 2008).

Quina és la relació entre el principi de redundància i el principi multimèdia? El principi de redundància suggereix que dues modalitats són pitjors que una, mentre que el principi multimèdia proposa que dues modalitats són millors que una. L’aparent discrepància queda resolta quan apliquem la teoria d’aprenentatge multimèdia. El principi de redundància es basa en la situació en què es presenten paraules en dues modalitats – text i narració – i és pitjor que presentar una única modalitat, la narració. Un tret distintiu en aquesta situació és que el text afegit a la pantalla serveix per sobrecarregar el canal que també ha de processar la imatge. Per contra, el principi multimèdia es basa amb la idea que l’aprenentatge pot millorar quan la narració es complementa amb la imatge corresponent. En aquest cas, la càrrega del canal visual no es superior perquè la narració es processa pel canal auditiu. El principi de redundància no s’ha de prendre com a justificació per no presentar text i narració alhora. Tal i com hem explicat els principis de disseny multimèdia s’han interpretat a la llum de la teoria cognitiva d’aprenentatge multimèdia. Presentar text i narració alhora pot ser perjudicial en algunes situacions tal i com hem reflectit però pot ser beneficiós en els casos en què la presentació és lenta, quan el text conté termes desconeguts o tècnics, quan els estudiants no són nadius o quan el text és llarg i complex. Els efectes negatius de la redundància poden ser eliminats quan la presentació té un ritme lent o quan està sota control de l’estudiant (Mayer, 2009).