Fortificacions i espai urbà a l'època romana en el Conventus Tarraconensis

(1)

Víctor Lluís Pérez i Garcia

FORTIFICACIONS I ESPAI URBÀ

A L’ÈPOCA ROMANA

EN EL

CONVENTUS TARRACONENSIS

Tesi doctoral

dirigida pel Dr. Ricardo Mar Medina

DEPARTAMENT D’HISTÒRIA I HISTÒRIA DE L’ART

(2)

(3)

FORTIFICACIONS I ESPAI URBÀ

A L’ÈPOCA ROMANA

EN EL

CONVENTUS TARRACONENSIS

:

Els sistemes defensius fortificats

del

Conventus Tarraconensis

en el context de la

(4)

(5)

AGRAÏMENTS I PRESENTACIÓ

Abans de començar a desenvolupar aquest treball de recerca he d’expressar el

meu sincer agraïment a totes aquelles persones que, d’una o altra forma, m’han donat el

seu suport o bé han facilitat la seva realització. En primer lloc, i com no podria ser

d’una altra manera, voldria agrair de tot cor al Dr. Ricardo Mar Medina, professor

titular d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de qui he tingut el

privilegi de ser becari durant dos anys, la gentilesa que va tenir en acceptar la direcció

de la meva tesis doctoral i dels treballs de recerca del Diploma d’Estudis Avançats i del

Màster en Arqueologia Clàssica, i la pacient tasca d’assessorament prestada en tot

moment.

Així mateix, també cal que manifesti la meva gratitud al Dr. Patricio Pensabene

Perez, professor titular d’Arqueologia de la Università degli Studi di Roma La Sapienza,

per tot l’ajut que m’ha donat, especialment durant les meves estances de recerca a

Roma, i al Dr. Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona, professor titular d’Arqueologia de la

Universitat de Lleida i actualment catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i

Virgili. També voldria esmentar aquí al meu company d’universitat, el Dr. Javier Angel

Domingo Maganya, pels seus ajuts i consells, i a Paul Connell, professor d’anglès, per

haver revisat amablement les qüestions lingüístiques de la part de la meva tesi que vaig

escriure en anglès.

Finalment vull retre homenatge a tots els professors que he tingut al llarg de la

meva vida universitària, com el Dr. Ricardo Mar Medina i la Dr. Eva Subías i Pascual

entre molts altres, gràcies als quals he adquirit els coneixement i la formació teòrica

imprescindible per a l’elaboració d’un treball d’aquestes característiques.

La present tesi doctoral és el resultat de set llargs anys de treball (2003-2010),

esforç personal, dedicació i constància, durant els quals he format part com a membre

de l’equip investigador del Seminari de Topografia Antiga, grup de recerca del

Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili de

Tarragona.

La seva realització ha estat possible gràcies a la beca d’Iniciació a la Recerca de

l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (novembre-desembre 2003), a la Beca de

Formació Personal Investigador de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de

Recerca (AGAUR) del Departament d’Universitats de Recerca i Societat de la

(6)

viatge) per a becaris FI del DURSI, que em va permetre fer una estança de recerca a

Itàlia (maig-juliol 2004), essent el meu centre de destinació la Università degli Studi di

Roma La Sapienza.

Entre els motius per a l’elecció del tema de les fortificacions romanes es troba el

meu interès i fascinació, des de la meva infantesa, pels castells, muralles i enclavaments

dels exèrcits de l’Antiguitat i el món medieval. Durant els anys que va durar la meva

formació acadèmica com a estudiant vaig considerar, segons el meu parer, que en

general l’arqueologia militar no gaudia a Catalunya de tota l’atenció que es mereixia,

sovint desbancada per altres branques del coneixement més “actuals” dins els estudis

del món grecoromà, com les qüestions econòmiques o socials, entre d’altres, com si els

fets d’armes, els conflictes bèl·lics i les seves infraestructures estiguessin avui “passats

de moda”.

Estic convençut del paper decisiu que la guerra ha jugat en la història i el

desenvolupament de les societats antigues. Més enllà del dilema moral, resulta

innegable que de la confrontació neix el progrés tècnic. La construcció de defenses i

fortificacions prové de la necessitat innata en l’ésser humà de proveir-se de protecció,

tant com a individu particular com a grup de ciutadans. Abans que les bombes

atòmiques, els míssils teledirigits i els avions de combat de l’era moderna releguessin

definitivament les muralles i els castells a oblit, armament capaç d’esbotzar àdhuc els

búnquers soterrats d’acer i formigó, durant la major part de la història de la humanitat

eren les fortificacions aquelles que, en cas de fallar els exèrcits, podien garantir la

seguretat a civils i militars tant en temps de guerra com de pau, independentment que es

(7)

ÍNDEX

PART I. INTRODUCCIÓ

1.- Objectius i metodologia :

1.1- Mètode, plantejament i objectius ... 19

- Presentació, delimitació i justificació del tema ... 19

- Objectius i estructura de la tesi ... 21

- Mètode de treball i protocol de recerca ... 24

1.2- Les fonts històriques de tipus textual ... 27

- Les fonts clàssiques sobre poliorcètica, polemologia i arquitectura militar 27

- Fonts clàssiques sobre qüestions militars i muralles del Conventus Tarra-conensis i Hispania ... 32

1.3- Les restes arqueològiques ... 36

- Restes estudiades ... 36

- Mètodes per a determinar traçats emmurallats ... 39

1.4- El problema cronològic i la datació dels recintes fortificats ... 42

- La historiografia i l’autoria de les muralles tarraconenses ... 42

- L’arqueologia i l’aproximació cronològica ... 46

2.- L’estat de la recerca. Història de la investigació : 2.1- La recerca arqueològica i els estudis acadèmics sobre fortificacions antigues d’Hispania ... 59

- La recerca i l’estudi dels campaments militars d’Hispania ... 59

- La recerca i l’estudi de les muralles urbanes d’Hispania ... 65

2.2- Evolució de la recerca de les construccions militars romanes en el Conventus Tarraconensis ... 72

- La recerca arqueològica i els estudis fins al 1970 ... 72

- La recerca arqueològica i els estudis entre els anys 1970 i 1990 ... 79

- La recerca arqueològica i els estudis a partir de 1990 ... 85

3.- Marc geogràfic i administratiu. El Conventus Tarraconensis : 3.1- Les divisions administratives d’època romana fins al s. III dC. Els conventus iuridici ... 93

(8)

3.3- La reestructuració administrativa de l’àmbit d’estudi durant l’Antiguitat

Tardana. La divisió territorial del Baix Imperi i el regne visigòtic ... 104

3.4- Urbanisme i muralles del Conventus Tarraconensis ... 107

PART II. ESTUDI DE LES MURALLES URBANES TARRACONENSES 1.- Muralles romanes d’Aeso (Isona) : 1.1- Marc Físic ... 115

1.2- Organització del territori ... 116

1.3- Història de la investigació ... 119

1.4- Cronologia i datació del recinte ... 121

1.5- Traçat de les muralles ... 124

1.6- Urbanisme interior ... 125

1.7- Arquitectura defensiva ... 127

1.8- Evolució posterior de les fortificacions ... 129

1.9- Bibliografia bàsica ... 131

2.- Muralles romanes de Baetulo (Badalona) : 2.1- Marc Físic ... 133

3.- Muralles romanes de Barcino (Barcelona) : 3.1- Marc Físic ... 155

(9)

4.- Muralles romanes de Dertosa (Tortosa) : 4.1- Marc Físic ... 189

5.- Muralles romanes d’Emporiae (Empúries) : 5.1- Marc Físic ... 211

6.- Muralles romanes de Gerunda (Girona) : 6.1- Marc Físic ... 237

(10)

7.- Muralles romanes de Iesso (Guissona) : 7.1- Marc Físic ... 263

8.- Muralles romanes d’Iluro (Mataró) : 8.1- Marc Físic ... 281

9.- Muralles romanes d’Olèrdola : 9.1- Marc Físic ... 305

(11)

10.- Muralles romanes de Saguntum (Sagunt) : 10.1- Marc Físic ... 327

11.- Muralles romanes de Tarraco (Tarragona) : 11.1- Marc Físic ... 349

12.- Muralles romanes de Valentia (València) : 12.1- Marc Físic ... 391

(12)

PART III. ANÀLISI DE L’EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES FORTIFICACIONS DEL CONVENTUS TARRAGONENSIS EN EL SEU CONTEXT IMPERIAL 1.- Els precedents preromans : 1.1- Les muralles iberes ... 421

1.2- Les muralles gregues del nord-est peninsular i la influència hel·lenística sobre les fortificacions iberes ... 431

2.- Les fortificacions republicanes : 2.1- Contextualització: L’evolució de les muralles romanorepublicanes ... 457

- Les muralles itàliques d’època arcaica: Els llatins sota l’òrbita cultural etrusca i la influència grega ... 457

- Les muralles romanes en època republicana: Hel·lenisme i romanització .... 461

2.2- La conquesta romana del Conventus Tarraconensis i l’establiment de campaments militars ... 469

- Els paral·lels itàlics, hispànics i gals: campaments romanorepublicans ... 503

- Morfologia dels campaments militars romans ... 516

2.3- La urbanització i romanització del territori tarraconense en època tardo-republicana ... 535

- Els paral·lels hispànics: muralles romanorepublicanes ... 587

- Torres de guaita, fortins i la defensa del territori ... 599

- Antecedents preromans. Torres de guaita aïllades d’època ibèrica ... 599

- Anàlisi de les torres de guaita i fortins romans coneguts ... 606

- El problema cronològic i l’ús continuat de les torres de guaita a l’època medieval sota control islàmic o comtal ... 623

2.4- La muralla arcaica i republicana de Roma ... 637

- La Roma Règia i la muralla arcaica, etrusca o serviana ... 637

(13)

2.5- Elements constructius de les muralles republicanes ... 661

- Plantes dels recintes urbans ... 661

- Materials i aparells constructius ... 675

- Torres ... 697

- Portes ... 707

- Imatges esculpides en muralles ... 722

3.- Les fortificacions altimperials : 3.1- Contextualització: L’evolució de les fortificacions altimperials ... 727

- L’evolució de les muralles urbanes ... 727

- L’evolució de les fortificacions militars: campaments de frontera i limites 736

- Morfologia dels campaments militars altoimperials ... 747

3.2- Les muralles altoimperials al Conventus Tarraconensis i Hispania ... 761

- Les muralles augustals del Conventus Tarraconensis i la monumenta-lització urbana durant l’Alt Imperi ... 761

- Els paral·lels hispànics: muralles altimperials ... 781

3.3- Elements constructius de les muralles altimperials ... 793

- Característiques generals ... 793

- Torres ... 806

- Portes ... 813

4.- Les fortificacions tardoromanes : 4.1- Contextualització: l’evolució de les muralles tardoimperials. Les invasions bàrbares com a estímul constructiu ... 829

4.2- Refortificació i transformacions urbanes durant el Baix Imperi al Conventus Tarraconensis ... 845

- Els paral·lels hispànics: muralles tardoromanes ... 878

- Morfologia dels campaments militars tardoimperials ... 887

4.3- El final de l’Antiguitat Tardana al Conventus Tarraconensis. Reutilització de muralles romanes i noves fortificacions durant el domini visigòtic ... 905

4.4- La muralla tardoimperial de Roma ... 929

4.5- Elements constructius de les muralles tardoromanes ... 953

- Característiques generals i peculiaritats del traçat emmurallat ... 953

(14)

- Torres ... 971

- Portes ... 981

CONCLUSIONS

1.- Reflexions generals sobre l’evolució de les fortificacions romanes ... 993

2.- Factors per a la localització i la construcció de muralles urbanes del Conventus

Tarraconensis ... 996

3.- Evolució tècnica (arquitectònica i poliorcètica) de les muralles del Conventus

Tarraconensis en el seu context imperial ... 1011

4.- Interpretació global de les fortificacions militars del Conventus Tarraconensis:

castra, castella i torres de guaita ... 1023

ENGLISH APPENDIX

- Summary ... 1031

- Late Roman and Visigothic military fortifications in Conventus Tarraconensis

(Hispania) ………... 1041

- A global interpretation. The defensive strategy of double limes …………... 1041

- Late Roman (3rd-5th c.) military bases destined to control the Via Augusta and the passes of Eastern Pyrenees ... 1044

- New Visigothic military fortifications and the defence of south-eastern

Hispania ... 1054

- Conclusions ... 1065

BIBLIOGRAFIA

- Fonts primàries ... 1103

- Fonts secundàries ... 1111

(15)

“Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum;

qui victoriam cupit, milites inbuat diligenter;

qui secundos optat eventus, dimicet arte, non casu.”

“Qui desitgi la pau s’ha de preparar per a la guerra;

qui anheli la victòria, cal que entreni els soldats a consciència;

qui vulgui resultats favorables, hauria de lluitar confiant en l’habilitat, no en la sort.”

(VEGECI: Epitoma rei militaris, llibre III, prefaci)

“Castrorum quoque munitionem debet tiro condiscere;

nihil enim neque tam salutare neque tam necessarium invenitur in bello;

quippe, si recte constituta sunt castra,

ita intra vallum securi milites dies noctesque peragunt, etiam si hostis obsideat,

quasi muratam civitatem videantur secum ubique portare.”

“Els reclutes han de ser instruïts en els principis de la fortificació de campaments,

car no hi ha res més necessari i útil que això en l’art de la guerra;

puix que un campament ben construït

és com una plaça forta per als seus soldats, on estan segurs de dia i de nit,

encara que l’enemic l’intenti assetjar.”

(16)

(17)

PART I.

(18)

(19)

1.- OBJECTIUS I METODOLOGIA

1.1- Mètode, plantejament i objectius :

- Presentació, delimitació i justificació del tema :

Aquesta tesi doctoral consisteix en un l’estudi metòdic, científic i rigorós de les

fortificacions –muralles de ciutats i places fortes de l’exèrcit– del Conventus

Tarraconensis (Hispania) en el context de la infraestructura militar de l’imperi romà.

Així doncs, a grans trets, l’objecte d’estudi s’emmarca en la branca del coneixement

humanística, i dins d’aquesta, correspon a la línia temàtica de la història antiga i

l’arqueologia clàssica, pel tractament que se’n fa d’una realitat pretèrita de tipus militar

i arquitectònic, producte de la civilització grecollatina. En concret, el present treball es

relaciona amb les ciències conegudes com polemologia i poliorcètica.

Polemologia1, ha esdevingut una forma moderna de denominar l’estudi d’allò que els romans deien ars o scientia rei militaris. L’ars militaris consta de tots aquells

elements precisos per tal que l’acció militar tingui èxit a través de l’estudi i la instrucció

dels fonaments d’estratègia, tàctica, enginyeria bèl·lica, ensinistrament i exercitació,

formació militar, higiene, construcció de les infraestructures militars i altres qüestions

teòriques i pràctiques2.

Com que el mètode aquí utilitzat s’ha basat fonamentalment en l’anàlisi de restes

materials del passat, essent les fonts escrites un recurs complementari, aquesta tesi

s’inclou dins de l’àmbit general de l’arqueologia militar i, més específicament, donat

que la nostra principal font d’informació són les estructures construïdes, es pot englobar

en el camp de la poliorcètica3 i l’arquitectura militar o castellologia, si entenem aquesta darrera com a l’estudi de fortificacions, no només de castells.

L’època romana és el moment històric que ocupa el gruix del present estudi,

incloent totes les etapes en què es divideix el domini d’Hispania: República (218-27

aC), Alt Imperi o “Principat” (27 aC-284 dC) i Baix Imperi o “Dominat” (284-476).

Nogensmenys, per coherència i continuïtat cultural i material, s’ha contemplat també de

forma exhaustiva l’última etapa de l’Antigüitat Tardana (regne visigòtic), que a la

Península Ibèrica s’allarga fins a la invasió musulmana de l’any 711. De fet, a l’hora

1

Ciència que s’ocupa de l’estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social.

2

PANIAGUA: 2000, p. 205

3

(20)

d’analitzar les muralles i les fortaleses militars a nivell de tot el món romà per tal

d’extreure’n les característiques comunes i establir comparacions amb els casos

tarraconenses, es considera el Baix Imperi o Imperi Tardà com el període comprès entre

els anys 284 i 602 –és a dir, entre les dinasties Diocleciana i Justiniana–. D’una altra

banda, a mode introductori, s’ha endarrerit el marc cronològic inicial uns segles –fins a

l’època dels ibers i dels colonitzadors grecs–, encara que forma molt més superficial i

localitzada en jaciments puntuals, a causa de la necessitat de conèixer la situació

precedent a l’arribada dels romans i determinar les possibles influències i l’origen de

tipologies fortificades de caire hel·lenístic, tot i que aquest no sigui el propòsit principal

del present treball.

Geogràficament, l’estudi queda delimitat per l’àmbit territorial que ocupava el

Conventus Tarraconensis en època imperial, des de la serralada dels Pirineus fins al riu

Xúquer. En concret, l’elecció d’aquest convent jurídic, subdivisió de la província

hispànica Tarraconensis, prové de la voluntat d’estudiar una entitat administrativa de

caràcter històric que a l’Antiguitat inclogués la major part dels Països Catalans.

D’aquesta manera, s’han estudiat les muralles urbanes i fortificacions de caràcter militar

del Principat de Catalunya i del País Valencià, tret de les zones de Lleida i Alacant, en

estar aquestes adscrites als districtes conventuals de Caesaraugusta i Carthago Nova,

respectivament, quedant també al marge les Illes i la Catalunya Nord.4

Després de les importants novetats aportades en aquest camp per l’arqueologia

en les darreres tres dècades, es feia necessari afrontar un estudi d’aquestes

característiques a nivell conventual. Si bé des de feia temps ja es disposava d’un

coneixement relativament ampli dels recintes de Barcino, Tarraco o Gerunda per la

seva indiscutible monumentalitat i imponent presència en les trames urbanes actuals, per

contra gairebé res es sabia dels sistemes defensius de ciutats com Iluro, Iesso, Aesso o

Dertosa, entre d’altres. Nogensmenys, la recerca arqueològica ha fet encara més

progressos de forma paral·lela: d’una banda ha actualitzat en els darrers anys les dades

disponibles dels vells perímetres de Tarragona, Barcelona o Girona, que mereixen

tornar a ésser considerats en un estudi global. I el mateix es pot aplicar a fortificacions

de caràcter militar: s’han produït recentment noves excavacions i intervencions en

emplaçaments coneguts des d’antic com Olèrdola, alhora que s’han descobert indicis de

la presència de nous campaments militars, i s’han començat a datar de forma científica

4

(21)

algunes torres de guaita i talaies de caràcter rural encarregades de la vigilància del

territori i de les principals vies de comunicació romanes.

D’una altra banda, la importància de l’estudi de les muralles i bases de l’exèrcit

d’aquesta zona geogràfica concreta, rau en el fet que el Conventus Tarraconensis, en la

seva condició d’enllaç directe amb el continent europeu a través de la Gàl·lia –per terra–

i amb la Mediterrània –per mar–, fou alhora la porta d’entrada de Roma a la Península

Ibèrica –així com de la majoria d’invasions bàrbares– i la primera zona en ésser

conquerida –en el transcurs de la Segona Guerra Púnica– i romanitzada –tenint en

compte que, a diferència del litoral bètic, la Tarraconensis no comptava amb un potent

substrat colonial púnic, sinó fonamentalment indígena iber amb alguna influència

hel·lènica–.

- Objectius i estructura de la tesi :

En aquesta tesi doctoral es pretén estudiar totes aquelles fortificacions romanes

de les quals s’ha conservat algun vestigi i se’n té constància documentada, dins l’àmbit

esmentat del Conventus Tarraconensis, en totes les seves tipologies, però especialment

de les muralles urbanes. Tanmateix, no hem volgut analitzar les restes de forma aïllada

en l’espai, sinó integrar-les dins d’un context cultural i geogràfic més ampli, tot

relacionant-les amb els seus homòlegs romans d’arreu de l’Imperi.

Per assolir aquest darrer propòsit, a més d’analitzar detingudament tots els casos

tarraconenses, hem hagut de realitzar una recerca extensiva prèvia, de les principals

fortificacions romanes, des de Servi Tul·li fins a Justinià, des de Britannia fins al nord

d’Àfrica i des d’Hispania fins al Pròxim Orient. L’objectiu era identificar les principals

característiques de les muralles i campaments militars de cada període, tant pel que fa a

la planta dels recintes, tipus d’aparell constructiu, torres i portes. Només aleshores ha

estat possible la relació comparativa i l’establiment de paral·lelismes entre els casos del

Conventus Tarraconensis i els de la resta de l’Imperi, així com la confecció d’una

història evolutiva dels sistemes defensius d’aquest territori en particular, des de la

conquesta republicana fins al final de l’Antiguitat Tardana, a les acaballes del domini

visigòtic.

L’estudi de les fortificacions tarraconenses quedaria limitat si aquest no es portés

més enllà d’un simple anàlisi tècnic, morfològic i arquitectònic, si no tingués en compte

el context en el qual foren erigides, el paper que van jugar en un període determinat, la

(22)

territori més immediat i amb la trama urbana que delimita –en el cas que es tracti d’una

muralla de ciutat–, les diferències i similituds que comparteixen entre elles, amb models

itàlics i amb altres fortificacions hispanes i d’arreu de l’imperi romà...

I és que en un món on les ciutats eren agents de la romanització, les muralles

delimitaven el seu urbanisme intern i servien alhora de base per a l’organització del

territori, car de les seves portes sortien les vies de comunicació que esdevingueren la

base de les centuriacions, i era també a les seves portes on desembocaven els principals

eixos que estructuraven la xarxa de carrers (cardo i decumanus maximus) del nucli

poblacional. Per la seva part, els conjunt de campaments militars, fortins i torres talaia

s’encarregaven primer d’afermar la conquesta i posteriorment de controlar i defensar el

medi rural, al mateix temps que l’exèrcit anava desenvolupant el seu corresponent paper

romanitzador.

Així doncs, aquests són els principals objectius proposats: destriar les

característiques comunes de cada tipologia de fortificació romana en cada període

històric (estudi sincrònic); analitzar l’evolució de les muralles i bases militars

tarraconenses al llarg del temps, tot observant canvis i pervivències, i valorant la

incidència dels esdeveniments politicomilitars en la construcció o reparació de sistemes

defensius (estudi diacrònic); entendre els motius que van determinar l’elecció dels

emplaçaments concrets per al bastiment de cada recinte emmurallat i fortificació;

establir comparacions i connexions amb el seu marc o context general, conèixer quins

tipus arquitectònics van ser els dominants, quines influències externes van rebre les

obres defensives tarraconenses i quina importància van jugar els models itàlics en el

desenvolupament de les fortificacions peninsulars.

De la mateixa manera, ens vam trobar en la necessitat de resoldre alguns

interrogants importants que han anat sorgint al llarg de l’elaboració d’aquesta tesi:

comprovar la continuïtat en la tècnica constructiva de fortificacions i en l’estratègia

defensiva militar entre finals del segle III i el s. VI (Baix Imperi o Antiguitat Tardana);

determinar l’impacte real que van tenir les successives invasions (cartaginesa, romana,

címbrica i teutònica, franca i alamana, visigòtica i romana oriental o bizantina) sobre

l’erecció de recintes; fixar el moment més probable d’establiment de la controvertida

xarxa de torres talaia destinada al control del territori i identificar-ne l’autoria romana...

En funció dels objectius que es volien assolir, doncs, el present treball s’ha

(23)

metodològics que resulten imprescindibles en una tesi doctoral: objectius i metodologia

(justificació del tema, mètode de treball i objectius, les fonts històriques de tipus textual,

les restes arqueològiques, i el problema cronològic i la datació dels recintes fortificats),

l’estat de la recerca i la història de la investigació (distingint per etapes entre els estudis

de les muralles urbanes i dels campaments militars, i entre els estudis específics del

Conventus Tarraconensis i els de la resta Hispania, com a context general) i el marc

geogràfic i administratiu (la constitució i els límits territorials del Conventus

Tarraconensis, les ciutats i poblacions que comprenia, i l’evolució de les divisions

administratives fins al final de l’Antiguitat Tardana).

En la segona part s’ha realitzat l’estudi de 12 casos de muralles romanes del

Conventus Tarraconensis: Aeso (Isona), Baetulo (Badalona), Barcino (Barcelona),

Dertosa (Tortosa), Emporiae (Empúries), Gerunda (Girona), Iesso (Guissona), Iluro

(Mataró), Olèrdola i Saguntum (Sagunt), Tarraco (Tarragona) i Valentia (València). De

cadascun dels jaciments s’ha elaborat una fitxa en la qual es consideren deu items,

necessaris per a la posterior anàlisi històrica: marc físic, organització del territori,

història de la investigació, cronologia i datació del recinte, traçat de les muralles,

urbanisme interior, arquitectura defensiva (vallum, portae i turres), evolució posterior

de les fortificacions, bibliografia bàsica i representacions arquitectòniques i

arqueològiques (gràfics).

En la tercera part s’ha analitzat l’evolució històrica de les fortificacions del

Conventus Tarraconensis en el seu context imperial, començant pels precedents

preromans (les muralles iberes i les muralles gregues del nord-est peninsular). A

continuació s’han estudiat les fortificacions republicanes: el seu context evolutiu a

nivell de tot el món romà, la conquesta romana del Conventus Tarraconensis i

l’establiment de campaments militars, la urbanització i romanització del territori

tarraconense en època tardorepublicana, incloent el paper defensiu de les torres de

guaita, la muralla arcaica i republicana de Roma, i els elements constructius de les

muralles republicanes. Seguidament s’han analitzat les fortificacions altoimperials: el

seu context evolutiu a nivell imperial, les muralles del Conventus Tarraconensis i els

seus paral·lels hispànics, i els elements constructius de les muralles altimperials. I s’ha

completat aquesta part amb l’estudi de les fortificacions tardoromanes: el seu context

imperial, la refortificació i les transformacions urbanes durant el Baix Imperi al

(24)

romanes i les noves fortificacions durant el domini visigòtic, la muralla tardoimperial de

Roma, i els elements constructius de les muralles tardoromanes.

Era necessari acabar un treball d’aquestes característiques amb les corresponents

conclusions finals i amb un exhaustiu llistat bibliogràfic (fent distinció entre fonts

primàries i secundàries). A més, s’ha afegit un apèndix en anglès (que inclou un breu

resum i la traducció de les conclusions i dels capítols corresponents a les fortificacions

militars tardoromanes i visigòtiques del Conventus Tarraconensis), requisit per a

l’obtenció de la menció europea del títol de doctor.

- Mètode de treball i protocol de recerca :

Abans de procedir a la descripció detallada, a l’anàlisi tècnica, morfològica i

tipològica, i a la interpretació històrica de les fortificacions objecte del nostre estudi,

s’ha realitzat la corresponent recerca documental, basada sobretot en fonts de naturalesa

textual, però també de tipus gràfic.

La recerca bibliogràfica exhaustiva ha comprès la recopilació i consulta de tot

tipus de llibres, publicacions periòdiques i obres inèdites, entre les quals s’inclouen

memòries i informes d’excavació, articles apareguts en revistes especialitzades –tant

resultats d’intervencions arqueològiques com estudis i anàlisis de tipus arquitectònic,

històric, numismàtic o ceramològic–, monografies –tant específiques com síntesis de

caràcter global, així com regional i local–, recerques acadèmiques i tesis universitàries –

de llicenciatura, DEA (Diploma d’Estudis Avançats) i doctorals–, sense oblidar les

noves possibilitats pel que fa a difusió del coneixement que ofereixen tecnologies

modernes com Internet –pàgines web d’institucions oficials o bé elaborades per experts

en la matèria5–.

Això ha suposat un intens treball al llarg de diversos anys en tot un seguit de

biblioteques universitàries i d’institucions de recerca públiques i privades de Catalunya

–incloent l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i museus d’arqueologia com el Museu

d’Arqueologia de Catalunya o el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, entre

d’altres–, biblioteques d’Espanya i de Roma –com les de l’Acadèmia Britànica, l’Escola

Francesa, l’Institut Germànic, l’Acadèmia Americana, l’Escola Espanyola d’Història i

5

(25)

Arqueologia (institució dependent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas),

a més dels fons arqueològics de les biblioteques universitàries de Roma–. També s’han

adquirit a través d’Internet altres llibres i revistes especialitzades publicades a

l’estranger, i s’ha consultat material digitalitzat en xarxa (world wide web), com articles

diversos convertits en format PDF6 (Portable Document Format) i memòries d’intervencions arqueològiques recents difoses per la Generalitat de Catalunya (Centre

d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural, Departament de Cultura i Mitjans

de Comunicació), per ajuntaments o altres institucions públiques.

D’una altra banda i de forma paral·lela, en la mesura que ha estat possible s’ha

compaginat la recerca bibliogràfica amb la visita personal a jaciments estudiats,

l’observació topogràfica de cada lloc, la descripció de les restes visibles, la realització

de fotografies digitals in situ, la consulta de fotografies aèries i imatges per satèl·lit7, la recopilació de mapes geogràfics –físics, topogràfics, polítics i de jaciments–, la

localització sobre el mapa urbà de les restes de muralles i la restitució del traçat allà on

no s’han conservat, i finalment, l’escanejat i el tractament d’imatges mitjançant

programes informàtics (com l’editor de gràfics Adobe Photoshop).

A més de les il·lustracions que complementen el text de la tercera part de la tesi,

en la fitxa corresponent a cadascuna de les muralles de les ciutats tarraconenses

estudiades (segona part) s’ha inclòs un arxiu gràfic format per una selecció de plantes,

alçats arquitectònics, restitucions axonomètriques i altres representacions

arqueològiques de les estructures defensives: llenços, torres, portes... En l’elaboració de

l’estructura definitiva del present treball, aquest constitueix el desè dels items

considerats en les fitxes dels recintes romans d’Aeso, Baetulo, Barcino, Dertosa,

Emporiae, Gerunda, Iesso, Iluro, Olèrdola i Saguntum, Tarraco i Valentia, però que per

motius pràctics s’ha recollit en un volum separat del text.

Així mateix, vull deixar constància que, durant el procés de documentació, per

poder extreure’n després les característiques bàsiques de cada etapa i establir les

comparacions pertinents amb els casos tarraconenses, es va realitzar també una sèrie de

catàlegs de fortificacions romanes d’arreu de l’Imperi classificades per províncies, de

6

És el cas de la pàgina web Revistes Catalanes amb Accés Obert, un repositori cooperatiu –projecte del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, del Centre de Supercomputació de Catalunya, de la Biblioteca de Catalunya– des del què es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes (http://www.raco.cat/).

7

(26)

cadascun dels períodes (arcaic i republicà, Alt Imperi i Imperi Tardà), segons tipologies

(muralles de ciutat, campaments i forts militars, i muralles de frontera o obres

defensives lineals dels limites). Malgrat que aquests no s’han inclòs en el redactat final

de la tesi per coherència estructural, s’ha emprat informació seleccionada de les seves

dades així com l’extracte de les seves conclusions.

A més de la recopilació exhaustiva de fonts secundàries, recerques acadèmiques,

informes d’excavació i tota mena de publicacions modernes, no hem oblidat l’estudi de

les fonts antigues recollida en la literatura clàssica que tracten sobre temes de

poliorcètica i polemologia (ars militaris), i tots aquells textos grecollatins que aporten

informació de primera mà sobre muralles i fortificacions: tractats d’estratègia, manuals

d’artilleria, descripcions sobre la disposició dels campaments i l’organització de

(27)

1.2- Les fonts històriques de tipus textual :

- Les fonts clàssiques sobre poliorcètica, polemologia i arquitectura militar :

Malgrat les limitacions i mancances que presenten, començant per l’escassetat

de referències directes i de descripcions detallades, l’anàlisi dels textos clàssics

constitueix una font de notable importància per al coneixement de la localització i les

característiques constructives tant dels campaments militars com de les muralles

romanes, siguin urbanes com lineals de frontera (limes). Si bé és cert que el

coneixement que tenim d’un bon nombre de jaciments prové de forma gairebé exclusiva

de l’arqueologia, davant del silenci de les fonts escrites, en altres ocasions és gràcies als

textos antics que sabem de la seva existència, sobretot en el cas de campaments

temporals erigits amb materials altament peribles, com la fusta.

Tot i que han arribat fins als nostres dies alguns fragments de monografies

militars d’època grecoromana, sobre poliorcètica i polemologia, la major part de la

informació escrita referent a fortificacions concretes s’ha conservat de forma dispersa al

llarg d’obres d’autors diversos. En general, els historiadors i geògrafs antics no

acostumen a parar massa esment a la localització concreta dels recintes castrenses,

limitant-se a indicar, en els casos de major precisió, la seva distància respecte al nucli

habitat més proper. Per això, bona part de les cites són localitzacions geogràfiques en un

sentit ampli, sense dades concretes.

En determinats casos puntuals, i sovint gràcies a l’avenç de la recerca

arqueològica, la informació que ens aporten les obres escrites per autors clàssics es pot

complementar mitjançant l’estudi d’un altre tipus de font textual, més escarit i

fragmentari però en ocasions més determinant: l’epigrafia8. Les inscripcions en pedra poden proporcionar-nos el nom del governant, magistrat o emperador, que va ordenar la

construcció d’una fortificació, ciutadana o de l’exèrcit, o bé la seva reparació o obra de

manteniment9. En altres casos s’ha trobat algun cippus10 que marcava el pomperium d’un recinte emmurallat urbà.

8

A més de diversos compendis locals i regionals, destaca el monumental Corpus Inscriptionum Latinarum, recull d’inscripcions de tot l’imperi romà en 17 volums, alguns d’ells dobles, 13 suplements i 11 auctaria (CIL: 1863-2009).

9

És el cas, per exemple, del duunvir quinquenal Gai Coeli fill d’Atisi, que sabem per una inscripció que es va encarregar de la construcció de la muralla fundacional de Barcino a finals del segle I aC (CIL: 12, 2, 1673; MARINER: 1973; IRC: 1997, vol. IV, pp. 129-131, nº 57).

10

(28)

Pel que fa a les monografies de l’Antiguitat, una font d’informació de primer

ordre, malauradament no s’han conservat gaires obres clàssiques dedicades a l’ars

militaris11 i encara menys a l’arquitectura, i les que han perviscut fins als nostres dies de vegades ho han fet de forma fragmentària. A més del llistat que es recull a continuació –

al final d’aquest apartat–, sabem gràcies a referències que molts altres autors de

l’Antiguitat Clàssica també van escriure manuals militars, tant en llengua grega com

llatina.

És el cas, per exemple, de l’Art de la Guerra de Posidoni12 (segles II-I aC), del qual l’historiador grec Flavi Arrià va dir que era una obra sobre tàctiques de guerra

escrita per a experts13. D’una altra banda, Vitruvi ens informa a la introducció del llibre 7º d’altres enginyers hel·lenístics –molts d’ells grecs dels segles III-I aC– que van

escriure llibres similars, sobre artilleria i màquines de setge, com Diades de Pel·la,

Arquites, Arquímedes, Ctesibi, Ninfodor, Dífil, Dèmocles, Càrides, Polidus, Pirr i

Agesistrat, a més dels manuals d’arquitectura de Fufici, Publius Septimi i Terenci Varró

–el desaparegut Tractat de les nou ciències–, que podrien haver dedicat una part al tema

de la construcció de muralles, tal com va fer el propi Vitruvi en la seva obra14.

Per la seva banda, l’autor de temes militars Vegeci15 i els lexicògrafs Varró, Sext Pompei Fest i Noni Marcel ens informen que Marc Porci Cató va escriure en el segle II

aC (170-150 aC) De re militari16 i Praecepta ad filium17, obres avui en dia desaparegudes –tret d’uns minúsculs fragments–. La primera consistia en un conjunt de

regles pel soldat agrupades en forma de manual pràctic, mentre que el segon dels llibres

era un recull de consells i màximes adreçats al seu fill Marc, un manual enciclopèdic

d’arts pràctiques i funcionals que transmetia una norma didàctica i moral per a la

formació completa de l’optimus civis Romanus, on es plasmava la importància de la

ciència militar en la instrucció de l’home romà culte.

També sabem gràcies a Vegeci, a l’escriptor protobizantí Joan de Lídia i a Marc

Fabi Quintilià18, que l’obra enciclopèdica d’Aule Corneli Cels titulada Artes (14 aC-39 dC) incloïa una número indeterminats de llibres de rei militari, avui en dia perduts.

11

PANIAGUA: 2000, pp. 203-221

12

POSEIDONIUS: 1972 (recull dels fragments conservats de la seva obra).

13

ARRIANUS: 1964, 1966-1976 i 1995

14

VITRUVI: De architectura VII, intr.

15

VEGETIUS: Epitoma rei militaris I

16

CATO: 1860, pp. 80-82

17

PLINI el Vell: Naturalis Historia XXIX, 13-14

18

(29)

D’una altra banda, Aule Gel·li19 ens informa que Lucius Cincius va escriure en el segle I aC una obra de re militari que ocupava com a mínim sis llibres. Malgrat que de Sext

Juli Frontí s’hagi conservat la Strategemata, no ha sobreviscut, en canvi, la seva

principal obra de tema militar, un dels tractats preceptius de scientia rei militaris més

importants escrits en llengua llatina a l’Antiguitat, el qual cita Joan de Lídia20.

Per la seva banda, Patern fou un expert coneixedor del dret militar romà21, sobre el qual va escriure en el segle II dC un tractat en quatre llibres que s’ha perdut. Del seu

De rei militari només s’han conservat tres breus passatges inclosos en el Digesto22 i un quart fragment, en forma de paràfrasis, en el cànon de Joan de Lídia23.

a)Principals autors clàssics grecs24 (èpoques hel·lenística i altimperial) : –ENEES EL TÀCTIC (s. IV aC): Sobre la defensa d’una ciutat assetjada25 –XENOFONT (s. IV aC): Sobre la cavalleria26

–BITÓ (s. III aC): Construcció de màquines de guerra i artilleria27

–FILÓ DE BIZANCI (s. II aC): Poliorketika (“Tractat de poliorcètica”)28 i Belopoeica (“Tractat d’artilleria”)29

–POLIBI (s. II aC): Històries30

–ASCLEPIÒDOT (s. I aC): Taktika31

–HERÓ D’ALEXANDRIA (s. I aC): Belopoeica32 i Cheiroballista33

–ONASÀNDRE (s. I dC): Strategikos34

19

GELLIUS: Noctes atticae 16, 4

20

IOANNES LIDUS: De Magistratibus III, 3

21

Vegeci parla d’ell com “diligentissimus iuris militaris assertor” (VEGETIUS: 1988 i 2004). A més, Patern fou inclòs com a autoritat jurisprudencial en el Digesto (1968-1975).

22

Digesto 49, 16. 7-12 i 50, 6. 7

23

IOANNES LIDUS: De Magistratibus I, 9

24

Llistat d’autors hel·lens dels quals s’han conservat obres militars, tant completes com fragments significatius seus, que aporten informació referent tant al món grec com al romà.

25

AENEAS TACTICUS: 1923 i 1991

26

El primer tractat d’equitació d’Occident, en el qual s’explica la selecció, cura i ensinistrament dels cavalls, tant per l’ús militar com pel treball. El capítol 12 descriu l’equipament de guerra del genet i també de la seva muntura (XENOPHON: 1978 i 1984). Xenofont també aporta informació militar dins la seva obra Hel·lèniques (XENOPHON: 2000).

27

BITÓ: 1971,pp. 61-103

28

Instruccions sobre fortificacions i guerra de setge (FILÓ: 1979, pp. 75-107).

29

Tractat tècnic sobre catapultes (FILÓ: 1971, pp. 104-184). Tant Poliorketika com Belopoeica són parts de la seva obra que formen part de la Mechanike Syntaxis (“Compendi de Mecànica).

30

Descripció de l’estructura del campament militar romà (Historiae, VI, 28, 10 – VI, 42, 6; POLYBIUS:

1929-1987 i 1960).

31

Tractat de tàctica militar (ASCLEPIODOTUS: 1923 i 1992).

32

Tractat tècnic sobre artilleria (HERÓ: 1971a, pp. 17-60).

33

Tractat tècnic sobre artilleria (HERÓ: 1971b,pp. 206-233).

34

(30)

–POLIÈ (s. II dC): Strategemata35

–APOLODOR DE DAMASC (s. II dC): Poliorketika 36

–CLAUDI AELIÀ “El Tàctic” (s. II dC): Mètodes tàctics dels grecs37

+ Informació addicional aportada per altres autors com TUCÍDIDES (Història de la

guerra del Peloponès38, s. V aC), DIODOR Sícul (Biblioteca històrica39, s. I aC), ESTRABÓ (Geografia40, s. I aC-I dC) o Puli Eri ARISTIDES (Discursos41, s. II dC).

b) Principals autors clàssics llatins :

–Marc VITRUVI Pol·lió (s. I aC): De architectura42 –Sext Juli FRONTÍ (s. I dC): Strategemata43

–Flavi ARRIÀ (s. II dC): Tactica artis militaris44

–Pseudo-HIGINI “El Gromàtic” (ss. II-III dC): De munitionibus castrorum45 –Marc Ceti FAVENTÍ (s. IV dC): Ars architectonica46

–Flavi VEGECI Renat (ss. IV-V dC): Epitoma rei militaris47 –MODESTUS (s. V-IX dC ?): De vocabulis rei militaris48 –De rebus bellicis49 (anònim, s. IV dC)

35

Tractat d’estratègia militar (POLYAENUS: 1991).

36

Tractat sobre els mètodes per assetjar i prendre una ciutat emmurallada: artilleria, ariets, escales, torres d’assalt, excavació de túnels, perforació i incendi de murs (APOLODOR: 1999, pp. 18-77).

37

Tractat sobre els sistemes tàctics i mètodes de guerra grecs i macedonis emprats en època hel·lenística pels successors d’Alexandre el Gran. També tracta sobre la constitució de l’exèrcit romà. Aquesta obra fou traduïda al llatí amb el títol de De instruendis aciebus (AELIANUS: 1968).

38

TUCÍDIDES:1953-1982

39

DIODOR SÍCUL: 1933-1967 i 2001-2006 (Bibliotheca historica)

40

ESTRABÓ: 1917-1933 (Geographica)

41

ARISTEIDES: 1981-1986 i 1987-1999

42

Tracta les muralles –la construcció de torres, llenços i fossats defensius– en el capítol 5º del llibre 1º i l’armament mecànic en el llibre 10º; els capítols 10º i 11º descriuen els elements i característiques de les catapultes i de les ballestes d’assalt, respectivament, mentre que el nº 12º explica la seva preparació per a la guerra, el 13º les màquines d’assalt –com ariets i torres mòbils–, els 14º i 15º els carros d’assalt “tortugues” i el 16º les màquines de defensa (VITRUVIUS: 1931-1934 i 1995).

43

Manual d’estratègia amb exemples històrics grecs i romans (FRONTINUS: 1927 i 2005).

44

ARRIANUS: 1964, 1967, 1966-1976 i 1995

45

Descriu la disposició interna dels campaments de campanya de l’exèrcit romà (HYGINUS: 1979 i 1993).

46

Compendi de Vitruvi sobre tècnica constructiva (FAVENTINUS: 1979 i 2001).

47

Tractat –probablement dedicat a l’emperador Teodosi– sobre l’organització militar i les formes de respondre a cada cas bèl·lic: disposició dels campaments, entrenament de tropes, entaulament del combat, tàctica i formació de batalla, guerra naval... El llibre 4º descriu les màquines de setge emprades tant pels assaltants com pels defensors. Aquesta obra va tenir una gran influència posterior, en autors grecs bizantins i medievals llatins (VEGETIUS: 1988 i 2004).

48

(31)

–Notitia Dignitatum50 (anònim, ss. IV-V dC)

+ Informació addicional aportada per altres autors com Juli CÈSAR (s. I aC), Titus

LIVI (Ad urbe condita51, s. I aC), FLAVI JOSEP (Bellum iudaicum52, s. I dC), PLINI EL JOVE (Panegyricus Traiani i Epistulae53, c. 100 dC), TÀCIT (Annales, Historiae54i De vita et moribus Iulii Agricolae55, ss. I-II dC), SUETONI (De vita duodecim caesarum56, s. II dC), Scriptores Historiae Augustae (Historia Augusta57, s. IV dC), Ammià MARCEL·LÍ (Res gestae58, s. IV dC), Codex Theodosianus59 (s. V dC) o JUSTINIÀ (Institutiones60, s. VI dC).

c) Principals autors grecs tardoantics i protobizantins61: –URBICIUS (c. 491-518): Tacticon62 i Epitedeuma63 (“Invenció”)

–SYRIANUS (s. VI dC): De re strategia, Rhetorica militaris i Naumachia64. –MAURICI (c. 582-602): Strategikon65

–LLEÓ “el Savi” (c. 895-908): Taktika66

49

Tractat sobre les màquines de guerra emprades durant el Baix Imperi romà, probablement escrit el 366-369 i dedicat als emperadors Valent i Valentinià. El text també proposa un canvi en la forma de combatre contra els pobles bàrbars, per donar solució a la crisi econòmica, i afegeix algunes prescripcions de tipus tàctic aplicades a l’exèrcit i la conveniència d’aixecar un mur a les fronteres de l’Imperi (De rebus bellicis: 1952, 1984, 1989 i 2004).

50

Notitia Dignitatum: 1876 i 2005

51

TITUS LIVIUS: 1919-1963 i 2000

52

L’obra d’aquest historiador jueu no fou escrita originalment en llatí, sinó en arameu, essent posteriorment traduïda al grec amb el títol de Historía Ioudaïkoû polémou pròs Rhōmaíous (FLAVIUS IOSEPHUS: 1926-1965 i 2007).

53

PLINI EL JOVE: 1932 i 2005

54

TACITUS:1914-1937, vol. 2-5

55

TACITUS: 1914-1937 (vol. 1) i 2009

56

SUETONIUS: 1914 i 1966-1971

57

SHA:1921-1932 i 1989

58

AMMIANUS MARCELLINUS: 1935-1939 i 2002.

59

Codex Theodosianus: 1954-1959

60

Codex Iustinianus: 1954-1959; JUSTINIANUS: 1961 i 1987.

61

En aquest llistat no és recullen els nombrosos tractats militars bizantins escrits entre els segles X i XI, com els Tres tractats sobre l’expedició militar imperial de Constantí VII (c. 945-959), el Parangelmata Poliocetica d’Heró de Bizanci (c. 950), els Praecepta Militaria (965) i De velitatione bellica de Nicèfor Focas (c. 975), l’anònim Sylloge Tacticorum (segle X), la Taktika de Nicèfor Ouranus (c. 980-1010) i el Strategikon de Kelaumenos (c. 1075-1078).

62

URBICIUS: 1877, 426-471

63

URBICIUS: 2005, pp. 35-74

64

SYRIANUS: 1985 (pp. 10-135) i 1990 (pp. 209-224)

65

Manual sobre tàctiques de guerra escrit amb motiu de les reformes militars de l’emperador-soldat Maurici. El llibre 10º està dedicat als setges (MAURICIUS: 1967 i 1984).

66

(32)

+ Informació addicional aportada per altres autors com ZÒSIM (Historia nova67, ss. V-VI dC), PROCOPI de Cesarea (De Bellis68 i De Aedificiis69, s. VI dC), JOAN DE LÍDIA (De magistratibus70, s. VI dC) o TEÒFIL SIMOCATTA (Historiae71, s. VII dC).

- Fonts clàssiques sobre qüestions militars i muralles del Conventus

Tarraconensis i Hispania

Per a l’estudi dels fets bèl·lics i de les muralles urbanes i campaments militars

del Conventus Tarraconensis en concret –la nostra àrea d’estudi– i, per extensió, de tota

Hispania, cal destacar en primer lloc l’obra monumental de l’alemany Adolf Schulten i

el seu col·laborador català Pere Bosch i Gimpera, Fontes Hispania Antiquae72, que al llarg de nou volums recull tots els textos antics referents a la península Ibèrica –des de

la colonització grega fins al final de l’Antiguitat Tardana–: l’Oda Marítima o “el periple

massaliota” d’Avié (1922), la Geografia d’Ibèria d’Estrabó (1952), fragments de

Pomponi Mela, Plini el Vell i Claudi Ptolomeu73 (1987), les fonts del 500 aC fins a Juli Cèsar (1925), sobre les guerres del 237-154 aC (1935), les guerres de 154-72 aC (1937),

les guerres del 72-19 aC (1940), les fonts des de Cèsar fins al segle V dC (1960) i les

d’època visigòtica i bizantina (1947).

Els principals autors clàssics que aporten algun tipus d’informació –més o

menys extensa– sobre les antigues fortificacions tarraconenses, tant de caràcter militar

com urbanes o rurals, són Appià, Juli Cèsar, Dió Cassi, Estrabó, Florus, Frontí, Orosi,

Plini el Vell, Plutarc, Polibi, Sal·lusti i Titus Livi, entre d’altres, als quals hem d’afegir

textos anònims com la Notitia Dignitatum.

En general, la mancança que presenten les fonts escrites conservades és

l’escassetat de referències clares i directes als recintes perimetrals de nuclis de població,

bases i quarters de l’exèrcit, i obres defensives aïllades, com talaies o petits fortins, amb

funció de vigilància o control del territori (civitates, castra, castella, turres...).

Malauradament no disposem d’àmplies descripcions ni informes detallats sobre la

construcció de les muralles i fortificacions que estem estudiant, fet que obliga

67

ZOSIMUS: 2000

68

PROCOPIUS: 1914-1928

69

PROCOPIUS: 1940

70

IOANNES LIDUS: 2006

71

TEÒFIL: 1986

72

FHA: 1922-1987

73

(33)

necessàriament a recórrer a l’arqueologia per a suplir el buit documental, sobretot pel

que fa a les qüestions tècniques, arquitectòniques, morfològiques i de datació

aproximada.

Les al·lusions que tenim, breus i indirectes, apareixen al llarg d’obres

d’historiadors i geògrafs grecollatins, de forma majoritària en textos que tracten sobre

episodis bèl·lics, la conquesta i submissió de la Península, batalles i setges, etc. –com és

el cas de les Guerres Civils de Juli Cèsar i d’Apià, o les Històries de Polibi–, i de forma

molt secundària en descripcions geogràfiques de la Tarraconense –com la Història

Natural de Plini el Vell o la Geografia d’Estrabó74–.

En moltes ocasions ens informen només de l’estatut d’una determinada ciutat o

de la població que hi vivia, alhora que parlen de l’existència en un moment determinat

d’un recinte emmurallat al seu voltant. Altres cops fan referència a campaments

establerts per l’exèrcit al llarg del procés de conquesta, però aportant poques dades

concretes sobre la topografia dels indrets escollits i el seu funcionament intern, per la

qual cosa la historiografia i l’arqueologia hispànica –des de finals del segle XIX i inicis

del XX– ha tractat d’identificar amb més o menys encert aquestes bases militars amb els

seus emplaçaments concrets75. D’una altra banda, com que les fonts hispanes no aporten cap informació76 sobre la castramentació77 llatina, cal suposar que els quarters i bases militars establertes per les tropes romanes a la Península Ibèrica seguirien els principis

generals establerts per Polibi78 i més tard repetits per Higini79, entre d’altres autors. A més de les fonts literàries d’època clàssica, no hem d’oblidar la importància

dels textos epigràfics, començant per les lleis d’Osuna (Lex Ursonensis80), una disposició legal d’època cesariana que organitzava el funcionament de les colònies, de

la mateixa manera que la Lex Flavia Municipalis81 (segle I dC) ordenaria jurídicament els municipis hispànics. En concret, la informació que aporten sobre les muralles

urbanes apareix relacionada amb les disposicions d’obres públiques i de defensa militar.

D’una altra banda, tan sols de forma excepcional s’han trobat textos que recullen el nom

74

Altres geògrafs antics, com Pomponi Mela (Chorographia, s. I dC) o Ptolomeu (Cosmographia, s. II dC) de vegades es limiten a recollir el nom i/o la localització de les ciutats tarraconenses en els seus llistats de poblacions i accidents orogràfics (FHA: 1987, vol. 7).

75

MORILLO & MARTÍN: 2005, pp. 177-207

76

MORILLO: 1993, pp. 379-398

77

L’art d’establir un campament militar.

78

POLYBIUS: Historiae, VI, 28.10 – 42.6

79

HYGINUS: De munitionibus castrorum 80

Lex Ursonensis: 1998; CIL II, 5439

81

(34)

del governant, magistrat o emperador, que va ordenar la construcció d’una fortificació,

ciutadana o de l’exèrcit, o bé la seva reparació o obra de manteniment. Al Conventus

Tarraconensis es coneix el cas de Barcino (Barcelona), on el 1903 es va descobrir una

inscripció a Montjuïc amb el nom del duunvir quinquenal delegat per supervisar

l’erecció de la muralla fundacional82, i també el d’Iluro (Mataró), on ja al segle XVII es va trobar una inscripció avui en dia perduda que tractava sobre l’aixecament o refecció

del seu recinte defensiu83. A més dels volums del Corpus Inscriptionum Latinarum84 referents a Hispania i la província Tarraconense, també cal tenir en compte la més

recent recopilació epigràfica Inscriptions Romaines de Catalogne85.

Principals autors clàssics per a l’estudi de les fortificacions hispàniques :

– POLIBI (s. II aC): Històries86

–Gai Juli CÈSAR (s. I aC): De Bello Civile87, De Bello Hispaniense88, De Bello Alexandrino89, De Bello Gallico90

–TITUS LIVI (s. I aC): Ad Urbe Condita91, Periochae92 –Gai SAL·LUSTI Crisp (s. I aC): Historiarum Reliquiae93 –ESTRABÓ (ss. I aC–I dC): Geographica94

–PLINI el Vell (s. I dC): Naturalis Historia95 –Sext Juli FRONTÍ (s. I dC): Strategemata96

–Luci Anneu FLOR (ss. I-II dC): Epitome Gestae Romanae97

–Luci Mestri PLUTARC (ss. I-II dC): Vides Paral·leles, Tiberius Graccus i Sertorius98

82

CIL: 12, 2, 1673; MARINER: 1973; IRC: 1997, vol. IV, pp. 129-131, nº 57.

83

PUJADES: 1609; MAYER: 1980, pp. 103-105; FABRE & MAYER & RODÀ: 1983, pp. 52-53 i làm. 10; CLARIANA 1984, p. 90.

84

Concretament el volum II (Inscriptiones Hispania Latinae), i les parts 5 (Conventus Astigitanus), 7 (Conventus Cordubensis), 14 (Conventus Tarraconensis) i el fascicle 1 del volum II-2 (Pars meridionalis conventus Tarraconensis) (CIL: 1863-2009).

85

El 1º volum està dedicat a la província de Barcelona excloent Barcino, el 2º a la de Lleida, el 3º a la de Girona, el 4º a la ciutat de Barcino, mentre que el 5º recull suplements als volums anteriors i instrumentum inscriptum (IRC: 1984-2002).

86

POLYBIUS: 1929-1987 i 1960

87 CAESAR: 1973-1978 88 CAESAR: 1988 89 CAESAR: 1987 90

CAESAR: 1974-1976 i 1988

91

TITUS LIVIUS: 1919-1963 i 2000

92

TITUS LIVIUS: 1995

93

SALLUSTIUS: 1967

94

ESTRABÓ: 1917-1933

95

PLINI el Vell: 1938-1962 i 2003

96

FRONTINUS: 1927 i 2005

97

(35)

–APIÀ (s. II dC): Iberia, Bellum Civile99

–DIÓ CASSI (ss. II-III dC): Historia romana100 –Pau OROSI (ss. IV-V dC): Adversus paganos101 –Lex Ursonensis102(s. I aC)

–Notitia Dignitatum103 (anònim, ss. IV-V dC)

–Fontes Hispaniae Antiquae104(recull de textos antics, ss. V aC-VII dC)

98

PLUTARC:1914-1926

99

APPIANUS: 1913 i 1980-1985

100

DIO CASSIUS: 1968-1970

101

OROSIUS: 1967

102

Lex Ursonensis: 1998; CIL II, 5439

103

Notitia Dignitatum: 1876 i 2005

104

(36)

1.3- Les restes arqueològiques :

- Restes estudiades :

Malgrat la informació complementària –i en ocasions molt valuosa– que poden

aportar els autors clàssics i l’epigrafia, de l’anàlisi preliminar sobre la situació de les

fonts escrites antigues referents a les fortificacions, objecte del nostre treball, se’n

desprèn que la major part de l’estudi s’ha de realitzar en base a les restes materials

preservades, excavades, recuperades o documentades mitjançant procediments

arqueològics.

Tot i que en alguns casos el seu estat de conservació pot ser força bo, tractant-se

de monuments de grans dimensions clarament visibles, en moltes altres ocasions les

parts romanes només han sobreviscut en uns pocs metres d’altura o de longitud

perimetral, de forma fragmentada, integrades en fortificacions d’altres èpoques –

medievals o modernes–, ocultes per edificacions posteriors o cobertes per paviments i

restes constructives diverses. De vegades ens trobem davant de jaciments dels quals,

fins fa relativament ben poc, no se’n tenia cap evidència de les seves fortificacions, i on

les restes desenterrades per l’arqueologia en els darrers anys continuen essent escasses,

mal conservades, puntuals, disperses, àdhuc de difícil interpretació.

Els principals elements estructurals objecte del nostre estudi són aquells que les

fonts llatines d’època clàssica denominaven amb els termes moenia (muralles), muri

(murs), munimenta / munitiones (fortificacions), propugnacula (baluards o bastions),

valla (estacades o palissades), aggeres (terraplens), fossae (fossats defensius), turres

(torres), portae (portes), praetoria (posts de comandament dels campaments), praesidia

(guarnició aquarterada)...

La tipologia de fortificacions antigues que s’han investigat inclouen, en primer

lloc, les de caràcter civil o ciutadà, és a dir, els recintes perimetrals de nuclis de

població de major o menor entitat: muralles de ciutats i de viles fortificades (oppida,

burgi, civitates, independentment del seu estatus: colònies, municipis, ciutats

estipendiàries...). En segon lloc, també s’han considerat les fortificacions de caràcter

militar, és a dir, d’una banda les grans bases i quarters de l’exèrcit (campaments i forts:

castra, castella...) i, d’una altra banda les obres defensives aïllades de caràcter rural i

entitat menor, com talaies o petits fortins, amb funció de vigilància o control del territori