○○○○○○○○○
○○○○○○○○○○○○
Diari del combatent de la Guerra Civil
Jaume Civit Solé
Josep M. Contijoch Casanovas
Resum: Comentari de les memòries del pagès de Montblanc Jaume Civit Solé, quan com a soldat, estava al front de guerra (1938-1939) i posterior deserció.
Paraules clau: Guerra Civil, Montblanc, desertors.
El nostre protagonista Jaume Civit Solé, de Montblanc, va ser soldat republicà durant la guerra civil i participà a la batalla de l’Ebre, fruit de les seves experiències va escriure un diari que també comprèn bona part de la seva vida de pagès, en l’aspecte literari era un autodidacte, una de les seves passions que més li agradava era la poesia, de mètrica familiar i plena de bones intencions, una altra activitat que va portar a terme fou la filmació en vídeo dels principals esdeveniments de la vila, que la seva filla Maria-Isabel va lliurar a l’Ajuntament, en l’aspecte social esmentar la seva tasca en la restauració i conservació de l’ermita de Sant Josep i entorns, quan es trobava pràcticament abandonada. Jaume, en certes ocasions feia partícip als amics dels seus inquietants pensaments sobre el comportament durant la guerra civil, de fet, fou un desertor de la II República, el seu argument era que la guerra es trobava a les acaballes i el govern plantejava una batalla d’aquella magnitud impossible de guanyar, l’enviament de joves de disset anys al front sense preparació, ni experiència militar, era del tot insensat, motiu pel qual decidí desertar per salvar la vida.
El diari és interessant, hi trobem narracions a voltes ingènues i d’altres enginyoses, barrejant l’astúcia amb la ingenuïtat, els nervis amb la serenitat, atributs que va mantenir fins acabada la guerra.
Et text comença explicant com el contingent dels anomenats de la lleva del biberó (1941) foren cridats a files i concentrats al Parc
Samà de Cambrils. Allà se’ls motivà amb exaltacions i crides patriòtiques com: «De la quinta del 41 se confía para obtener una pronta y decisiva batalla», seguidament els enviaren al poble de Llardecans (El Segrià), per a ser entrenats i integrats el mes de maig a la 31 Brigada, que anteriorment havia estat delmada en el front d’Aragó, en un altre lloc, a Tornabous (L’Urgell), seguí la instrucció, on el van nomenar assistent d’un tinent segurament d’estirp militar, un home seriós i honest, se li donaren fusells nous i un grapat de bombes de mà. Jaume, fent gala de una les millors virtuts d’observador, va pensar que la cosa no anava bé quan veia que els sots-oficials bevien molt i «la excitación de los oficiales era inenarrable», senyals inequívoques segons ell, que aviat entrarien en foc real, en especial després d’haver-se ensorrat el front del Segre.
No es va equivocar, no obstant, abans els van obligar a fer pràctiques secretes al pas de riu, fent exercicis. D’aquesta evocació citem el següent paràgraf:
«De estos ejercicios había uno que le llamaban paso del río, el cual consisitía en ir agrupados como si estuvieramos subidos en una barca, y agrupados así andando despacito unos metros en una vaguada haciamos el «paso del río. Durante su ensayo lector querido, cuantas veces nos hacía reir aquella cosa que nos parecía un juego de niños».
El dinou de juliol es va intentar celebrar les festes de la Revolució Republicana, que el govern va establir per contrarestar la de l’enemic, però l’endemà es llevaren amb el toc de la «generala», que com se sap és l’alerta màxima per entrar en combat i en diu textualment:
«...y con las prisas más deuno se dejó olvidada más de una cosa, pues repito, aquello era el caos al completo. Nos repartieron la munición a granel y nos la pusimos donde pudimos, (no teniamos cartucheras), o sea: en los bolsillos, mochila, saquitos terreros... un desastre!».
L’ordre de posar en marxa el «paso del río» va ser el dia 24 de juliol després de sopar. Sembla ser que el Jaume va ser dels primers en passar-lo, doncs el dia 25, el dia del seu sant, afirma trobar-se entre Flix i Faió, i a Riba-roja d’Ebre, contemplant el pas del riu amb tot el seu apogeu.
La memòria vertiginosa del Jaume li fa recordar puntualment a la Unitat on pertangué: la 1a. Companyia del 4art. Batalló, de la 31
Divisió, integrada al 12 Cos d’Exèrcit, o sia que era la Divisió comandada pel «major» Esteban Cabezas, integrada al cos d’exèrcit del tinent coronel Juan Modesto Guilloto, a les ordres directes del general Vicente Rojo.
Del diari se’n desprèn que, van sorprendre a forces sublevades ballant a la plaça de Riba-roja, quan celebraven la revetlla de sant Jaume, fet que ha estat esmentat en diverses monografies.
Sembla que en aquest pas del riu no es va disparar cap tret, cosa que tranquil·litzà al Jaume, especialment quan comenta es trobava a
la reraguarda de la primera línia. En aquesta «reserva» hi fou fins el dia 29, quan en espetegar la reacció dels enemics, es reberen les ordres de trasllat de la seva unitat. D’aquests moments en treu una visió lamentable:
Jaume Civit Solé visquè tota la vida a Montblanc, fent de pagès, escrivint poesia, i contribuint a la societat montblanquina amb la seva aportació constant al
«Querido lector, no te quiero exagerar nada, aquello no fue un ataque, fue un desastre. No llevabamos ni cartucheras, ni nada que se le pareciera; unos llevaban la munición en agujereados bolsillos, otros en saquitos terreros... recuerdo que un amigo mío de Montblanc, por más señas: Juan Ollé Masdeu, en aquel ataque llevaba la munición para su fusil en una cajita de madera atada con un cordel».
Seguidament es lamenta queels fessin creure en una guerra de «mentirijillas», quan «nos arriesgaron a contender con un enemigo que teníamos enfrente muy bien pertrechado», que els va rebre amb un intens atac que els obligà a córrer enrere «como ovejas alborotadas», i acaba el paràgraf amb un patètic: «Ahi fue donde por primera vez llegaron a mis oidos gritos desgarradores de mis compañeros que iban siendo heridos».
Calcula que aquest dia la seva brigada patí una quarta part de baixes dels seus efectius, entre els quals s’hi trobava el seu tinent, al que van malferir, evacuar-lo amb ambulància a un hospital de reraguarda, fet que mantingué momentàniament la seva secció immobilitzada a l’espera de cobrir la plaça. Finalment, el dia 31 arribà l’ordre d’avançar i ocupar la Pobla de Massaluca (La Terra Alta), cosa que no van aconseguir. Ell, atemorit, començava a pensar a anar-se’n a casa, però seguí. Aleshores va preguntar al seu superior on havia d’ubicar-se, amb la simple resposta: «ponte donde quieras», sense pensar-s’ho dues vegades, ho féu al costat dels sanitaris, pensant que quedava més resguardat. Així, tot apropant-se al front de guerra, va decidir fer el primer pas d’evacuació. S’atansà als portalliteres i els digué que estava ferit per un dispar de morter, cosa que els altres acceptaren sense comprovar-ho, adjuntant-lo seguidament a una partida de ferits entre els que s’hi trobava el company de Montblanc, (Maties Moncusí (El Claques), al qual el portaven en una llitera sagnant que es dirigia a un «puesto de socorro» proper, (va sobreviure i la seva mort li arribà anys més tard a causa d’un accident laboral).
Per donar més èmfasi a la seva falsa ferida, anava a peu-coix, i va arribar a convèncer a un sanitari perquè li embenés la cama, «en la cual no había ni el más simple rasguño», a continuació l’alferes li va fer el volant de baixa, i el van transportar a llom d’una mula fins un hospital de sang, i allí per por que se li descobrís l’engany, va declarar que havia arribat per un error i ja no tenia sang a la cama, però sí que una forta contusió. En palpar-lo el metge, ell es queixava
com si hi tingués un gran dolor: «Total: que me rebajó de todo servicio durante ocho días, y estos los debería pasar en las cocinas de la unidad».
Així fent-se el romancer aconseguí passar unes tres setmanes, fins que el tornaren a enviar a primera línia, aquesta vegada situada als voltants de la Fatarella. Allà afirma haver presenciat un bombardeig feixista de gran magnitud. A l’ordre de avançar segueix la seva decisió irrevocable de desertar:
«A mi se me iba turbando la mente, un sinfín de pensamientos la agoviaban, preveía que siguiendo aquella ruta me ocurriría algo fatal... ¡no pude seguir más!. Salí de la fila y me agaché como quien tiene que arreglarse el calzado, y, cuando comprové que los de mi Compañía ya habia pasado todos, y que los demás no me reconocerian, desde fuera de la hilera, parado, empezé a vocear aquello que los sargentos y demás oficiales decian a la tropa: ...andar más deprisa!... no perder el contacto!, y así actué hasta que todos todos pasaron ... Aquí, sí, querido lector cometí una falta muy grave: deserté. Esa falta en guerra equivale a que te fusilen...pero tenía tantas ganas de vivir!».
En haver-li sobrepassat la tropa, va caminar enrere per tornar a repassar el riu, era el 23 d’agost de 1938. Cal constatar que en aquestes confessions apareix l’antiheroi, però emergeix l’humà.
Aquell dia va intentar passar el riu pels seus propis mitjans, ho va provar dues vegades nedant i un altra a través un improvisat rai, però les temptatives li resultaren infructuoses, fins i tot la el rai se li va escapar riu avall, amb gran decepció.
Anà vagant per la riba del riu fins el dia 25, quan va veure una barcassa que feia el pas del riu. S’hi apropà comprovant que la tripulació estava formada per un home gran i el seu fill jove que li oferiren traslladar-lo, creient que era una militar que anava i venia portant ordres. Després seguí vagant per terres de Ponent, intentant apropant-se a Montblanc. Gràcies a un camió en trànsit va arribar a la cruïlla de carreteres de Vinaixa-Ulldemolins, on hi va veure un grup de soldats, s’hi apropà per preguntar-los la forma d’arribar a Montblanc. Es tractava d’un control de fugitius, en preguntar-li un dels guàrdies pel seu passi, va intentar convèncer-los explicant-los mil i una falsetats, que no es van creure i el detingueren immediatament. A Vinaixa fou
interrogat per un sergent d’«Etapas», especialista en desercions i d’allà fou conduït a les Borges Blanques, on hi havia el Quarter General del XIIè Cos de l’Exèrcit Republicà, acte seguit ingressà a la Companyia Correccional, explica que quan estava reclòs en el batalló de càstig, els hi donaven bon menjar, podia rebre visites i fins i tot cobrar el mateix sou del soldat en campanya (deu pessetes diàries).
Els bombardeigs sobre les Borges Blanques es prodigaren a l’extrem, una tarda bombardejaren la caserna on es trobava, matant a diversos companys castigats.
El 24 de desembre de 1938 començava l’ofensiva franquista sobre Catalunya, fet que implicà la desbandada general de civils i de l’exèrcit republicà. El seu batalló de càstig anava a remolc dels altres en retirada, però ja sense arranjar carreteres, per no tenir ja no tenien ni pics ni pales. Amb tot eren vigilats de prop pels oficials, que segon llegim en el diari: «tiraban a matar».
La retirada l’allunyà del seu pla inicial de retornar a casa i s’endinsaren a la demarcació de Barcelona, arribant fins a Monistrol de Montserrat i Terrassa el primer de febrer de 1939, aquell dia els tornen a declarar soldats per decret republicà, i rere un discurs patriòtic d’un comissari polític, els donen novament armament. El tres de febrer entren en combat prop de Santa Coloma de Farners, si bé relata:
«Al primer disparo que se escuchó a lo lejos, quien sabe donde nos retiramos corriendo. Al reagruparnos, más de la mitad del personal había desertado»,
Cal observar que en aquell cas ell no ho va fer.
Seguí amb la tropa en direcció a la frontera, però cada vegada més desmoralitzat i cansat. Feia mesos que, salvant petits lapsus, passava menjant només ametlles, olives, pells de poma, animals morts, naps i herbes. El cinc de febrer decidí actuar com havia procedit mig any abans, va desertar per segona vegada, amb el mateix procediment d’endarrerir-se de la seva unitat.
Es va refugiar a una masia juntament amb un company del correccional, els habitants els hi van oferir el que tenien, amagant-los en un camp no gaire lluny de la casa, on van esperar el final de la guerra.
Escriu al seu diari:
«la tarde de aquel día iba cayendo y ya querían salir las estrellas en el firmamento, cuando supimos que las tropas de Franco habían
rebasado aquellos lugares. Lector amigo, si te digo que aquella noticia a mi y a todos nos llenó de una alegría excepcional, debes creerlo... Fuimos todos a la masía. Ya allí, aquella familia quiso celebrar aquello con una buena cena, que, para la misma sacrificaron un cochinillo».
A Sant Feliu de Pallerols (La Garrotxa), es va presentar davant les tropes d’ocupació, fent-lo automàticament presoner, un guàrdia li va confiscar la caçadora de pell i a canvi li donà dues pessetes de plata. De Vic va passar a Cervera, on fou internat a l’edifici de l’antiga Universitat, juntament amb centenars de soldats republicans, allò era un formiguer humà, on es retrobà amb el convilatà Pau Sanahuja, conegut amb el renom de «Pau Tibant», home conscient i de gran vàlua, que el va cuidar quan patí una malaltia infecciosa greu. Gràcies a ell, que no va parar en les seves gestions fins que els sanitaris el van enviar a l’Hospital Militar de Cervera, i allà, finalment el traslladaren. Com que la seva dolença anava de mal en pitjor, l’evacuaren a l’Hospital de Lleida, on es recuperaria poc a poc. En aquest hospital hi va restar un mes, fins que van arribar els avals de persones addictes al nou règim, per mitjà dels quals, sortí del Camp de Concentració el cinc de març de 1939. Sobre els avals no recordava els noms, la gestió de les diligències per alliberar-lo les realitzà el seu pare, en arribar a casa es va trobar amb la fatal notícia de que el seu germà Josep havia mort en el front de guerra sense saber-ne ni el lloc ni la data. El Jaume va haver de fer el servei militar amb les noves autoritats franquistes i va tornar a casa el 1945, havia de complir tres anys i mig més, en total perdé set anys de la seva vida, com la resta de soldats de la lleva del biberó.
Bibliografia:
La guerra que vaig viure: vivències de Josep M. Jàvega Rosselló (1938-1942), Montblanc, 2009.
-Rebuda: Juny 2018
-Revisió del text: Josep M. Grau i Pujol (CECB). -Acceptació: Juliol 2018.
