ADVERTIMENT. Lʼaccés als continguts dʼaquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials dʼinvestigació i docència en els termes establerts a lʼart. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix lʼautorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No sʼautoritza la seva reproducció o altres formes dʼexplotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des dʼun lloc aliè al servei TDX. Tampoc sʼautoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.
ADVERTENCIA. El acceso a los contenidos de esta tesis doctoral y su utilización debe respetar los derechos de la persona autora. Puede ser utilizada para consulta o estudio personal, así como en actividades o materiales de investigación y docencia en los términos establecidos en el art. 32 del Texto Refundido de la Ley de Propiedad Intelectual (RDL 1/1996). Para otros usos se requiere la autorización previa y expresa de la persona autora. En cualquier caso, en la utilización de sus contenidos se deberá indicar de forma clara el nombre y apellidos de la persona autora y el título de la tesis doctoral. No se autoriza su reproducción u otras formas de explotación efectuadas con fines lucrativos ni su comunicación pública desde un sitio ajeno al servicio TDR. Tampoco se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al contenido de la tesis como a sus resúmenes e índices.
WARNING. The access to the contents of this doctoral thesis and its use must respect the rights of the author. It can be used for reference or private study, as well as research and learning activities or materials in the terms established by the 32nd article of the Spanish Consolidated Copyright Act (RDL 1/1996). Express and previous authorization of the author is required for any other uses. In any case, when using its content, full name of the author and title of the thesis must be clearly indicated. Reproduction or other forms of for profit use or public communication from outside TDX service is not allowed. Presentation of its content in a window or frame external to TDX (framing) is not authorized either.
These rights affect both the content of the thesis and its abstracts and indexes.
LA TERRA I LA PAU. DILEMES DE LA DRETA REVISIONISTA DAVANT DEL CONFLICTE DE PALESTINA (1977-2009)
Adrià Fortet i Martínez
LA TERRA I LA PAU. DILEMES DE LA DRETA REVISIONISTA DAVANT DEL CONFLICTE DE PALESTINA (1977-2009).
THE LAND AND THE PEACE. DILEMMAS OF THE REVISIONIST RIGHT TOWARDS THE PALESTINIAN CONFLICT (1977-2009).
Adrià Fortet i Martínez Universitat Autònoma de Barcelona Doctorat en Història Comparada, Política i Social
TESI DOCTORAL
Tutor: Joan B. Culla i Clarà
2022
1
2
ABSTRACT
Aquesta tesi doctoral desenvolupa un estudi dels plantejaments formulats per la dreta revisionista israeliana entre el govern de Menachem Begin i la tornada al poder de Benjamin Netanyahu el 2009, amb una panoràmica que abasta des de l’irredemptisme jordà fins a l’acceptació del model de dos Estats, així com les reaccions que han provocat les retirades territorials (del Sinaí, del Líban i de Gaza). A partir d’aquests elements, hom analitza el canvi en la relació de forces dels diversos grups que conformen aquest sector ideològic i les repercussions que això ha tingut en la línia política governamental i en l’estabilitat regional.
Paraules clau: Relacions internacionals, Israel, Palestina, Cisjordània, revisionisme, conflicte araboisraelià, Orient Mitjà, solució de dos Estats, procés d’Oslo, retirada de Gaza.
This dissertation develops a study of the approaches formulated by the Israeli revisionist Right between the government of Menachem Begin and the return to power of Benjamin Netanyahu in 2009, with a panorama that includes the transition from Jordanian irredentism to the acceptance of a two-State solution, and also the reactions generated by disengagement plans and territorial withdrawals (from Sinai, Lebanon and Gaza). With all these factors it is possible to analyze the change in the balance of powers of each group that belongs to this ideological camp and the reactions that affected governmental policies and regional stability.
Keywords: International relations, Israel, Palestine, West Bank, revisionism, Arab-Israeli conflict, Middle East, Two-State solution, Oslo process, Gaza withdrawal.
3
4 A en Joan Culla, el meu mestre, per haver acceptat la investigació i haver-hi cregut des del primer dia, per haver-me donat els consells i suggeriments que han fet d’aquesta tesi el que és, per l’amistat que m’ha demostrat al llarg de tots aquests anys i per haver-me ensenyat amb els seus llibres, fins i tot abans de conèixer-lo personalment, les claus de l’ofici d’historiador.
A en Josep Punga per la seva amistat lleial i sincera i per tantes hores de converses sobre qüestions vinculades directament o tangencialment amb aquesta tesi, en el transcurs de les quals m’ha compartit reflexions, preguntes, matisos i explicacions que l’han feta millor i que han incorporat nous temes i perspectives que sol no hauria estat capaç de tractar.
A na Mireia Gironès per haver conviscut pacientment amb aquesta tesi durant tot el temps que ha requerit, pel suport incondicional en cada projecte que emprenc, per la companyia en totes les situacions, per l’afecte i l’amor que em dóna i per tots els petits moments de cada dia al seu costat que em fan ésser més feliç que no hauria imaginat mai.
Us estimo.
5
6
ÍNDEX
Introducció, metodologia i marc teòric 8-29
Capítol 1: La dreta 30-123
Classificació del sionisme en l’eix ideològic
La preocupació econòmica i la territorial. Revisionistes i sionistes generals El Cherut de Menachem Begin. Doctrina i praxi política
Del Gachal al Mahapach. Unió i camí cap al centre
Capítol 2: L’Estat 124-203
Règim polític (Lleis bàsiques, president, govern, Knesset, poder judicial) Grups socioètnics i migracions
Sistema de partits i història electoral
Capítol 3: L’esfera exterior: Israel i el problema àrab 204-387
Guerra de Desgast, Guerra del Yom Kippur. Mahapach. Pau amb Egipte, pinça Dayan- Weizman, escissió del Techiya. Operació Litani. Osirak, annexió del Golan. Operació Pines, trauma libanès, dimissió de Begin.
Capítol 4: L’esfera interior: Israel i el problema palestí 388-503
Govern d’unitat. I Intifada, negociacions amb Jordània, “maniobra pudent”.
Conferència de Madrid. Migració russa i crisi del préstec de garanties. Procés d’Oslo, divisió revisionista i polarització social. Marc d’Oslo per a Jordània i Síria. Acord de Wye i retirada d’Hebron.
Capítol 5: Aproximacions revisionistes per a la resolució del conflicte 504-605
Retirada unilateral del Líban. II Intifada. Iniciativa de pau àrab. Guerra contra el terrorisme. Full de Ruta i Desconnexió. Hitnatkut, Gaza, Cisjordània. Fractura del Likud i formació del Kadima. Insurgència a Gaza i II Guerra del Líban. Netanyahu i la
“gestió del conflicte”.
Conclusions 606-621
Bibliografia 622-649
Annexos 664-741
7
8
INTRODUCCIÓ
El 7 de juliol de 1937 va presentar-se a Londres l’informe final de la comissió Peel, creada per l’executiu britànic amb l’objectiu d’investigar les raons de l’onada de violència que s’havia manifestat al Mandat de Palestina des de l’any anterior i les solucions que el govern anglès podia posar damunt la taula. Aquesta comissió l’encapçalava William Peel, gran cavaller comandant de l’Orde de l’Estrella de l’Índia i de la Gran Creu, el qual havia rebut la Condecoració Territorial i era membre del Molt Honorable Consell Privat de Sa Majestat. Era també nét del primer ministre Robert Peel, havia servit com a ministre als governs de Lloyd George i de Stanley Baldwin (el qual l’havia proposat com a redactor de l’informe) i, de la mateixa manera que Churchill, havia estat elegit diputat al Parlament tant pel Partit Liberal com pel Partit Conservador.
Vell i malalt, Lord Peel va acceptar el càrrec com un últim acte de servei a l’Estat i va desplaçar-se a Palestina per a coordinar les entrevistes, els estudis i les reflexions en què havia de fonamentar-se l’informe. La presentació de juliol de 1937 va ésser un dels darrers actes públics de l’estadista, el qual renunciava per endavant a qualsevol gestió ulterior del conflicte1. Potser aquesta situació va ajudar-lo a redactar un document sense embuts ni mitges tintes que apuntava a la insostenibilitat del Mandat2 i a la ingenuïtat del govern que l’havia establert.
Quan va comprometre’s a desenvolupar el Mandat, [el poble anglès] no va adonar- se del tot de les dificultats que implicava la tasca que se li havia atribuït. Ha intentat de superar-les, no sempre amb èxit. I les dificultats han anat fent-se cada vegada més grans fins que ara semblen gairebé insuperables3.
1 Dos mesos després, la insuficiència renal crònica que patia se l’enduria a la tomba. Vegi’s sobre aquesta qüestió «Lord Peel, Family Tradition of Statesmanship», The Times, 30 de setembre de 1937, p.
14.
2 PHILBY, Harry St. John (1937) «The Arabs and...» p. 160. Philby, que havia estat un dels oficials més antisionistes del Mandat i que havia demanat la revocació del projecte de llar nacional jueva després dels disturbis de 1929 perquè considerava impossible “fer justícia als àrabs amb un instrument tan esbiaixat en favor dels jueus”, criticava de totes maneres que l’informe era massa suau i que no tenia en compte la gravetat de la traïció que la declaració Balfour havia implicat per als arranjaments d’Anglaterra amb el món àrab. Malgrat que a aquestes alçades Philby era considerat un excèntric — s’havia convertit a l’islam el 1930 i signava com a xeic Abdullah— la seva visió era compartida per un segment important dels cercles arabistes de la Gran Bretanya.
3 Pot consultar-se el text complet a goo.gl/UmDx2J. La traducció és pròpia.
9 La consideració del conflicte de Palestina com una realitat de “dificultats cada vegada més grans”, “gairebé insuperables”, no resultarà estranya al lector d’avui, més de vuitanta anys després de la publicació de l’informe4. També la proposta de Peel per a resoldre el problema és familiar: la partició del territori seguint el principi de “dos Estats per a dos pobles5”. L’enorme controvèrsia que aquesta possibilitat va generar, particularment al dedins de l’Agència Jueva, pot veure’s igualment com un auguri dels fets que vindrien després.
Damunt del terreny, la incidència de l’informe Peel va ésser més aviat escassa. L’autor va morir gairebé immediatament, el govern anglès va renunciar de seguida a implementar-lo, i quan Israel aconseguí la seva independència ho féu de la mà d’una institució distinta, d’un pla de partició que diferia substancialment del que Peel havia traçat i d’una situació internacional que havia canviat enormement ran de la II Guerra Mundial. Des del punt de vista de la filosofia política, però, el pla Peel va ésser pioner a identificar i oferir respostes al repte del conflicte. Per primera vegada va parlar-se de
“dos Estats per a dos pobles6”. De partició del territori. De negociacions bilaterals i de compromisos entre àrabs i jueus. Per primera vegada també, van sentir-se amb claredat veus irredemptistes que rebutjaven qualsevol mena de compromís que impliqués renúncies a la integritat territorial. Encara que els mapes fossin diferents, la música de l’informe Peel no divergia gaire de la que va poder escoltar-se a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1947, a les converses d’Oslo dels anys noranta o a la Conferència d’Annapolis de 2008.
4 L’inteŀlectual libanès Charles Malik reflexionava el 1956 sobre les dificultats particulars que impedien la pau a Palestina. “Quan la gent parla de ‘pau’ entre Israel i els àrabs normalment equiparen el problema a altres conflictes internacionals; França i Alemanya van lluitar i després van arribar a la pau, així mateix van fer-ho els Estats Units i Espanya i també és el cas de Corea del Nord i del Sud”. A Palestina en canvi es donaven “tres diferències radicals” que feien que “les categories de pensament aplicables a altres guerres no siguin aplicables aquí”, a saber: “en alguns dels altres conflictes hi havia un guanyador que podia imposar pau al vençut; no hi ha cap guanyador amb aquest grau de poder en l’escenari present. En molts casos hi havia una unitat de fons quant a cultura o raça o religió [...] que no existeix en aquest cas. I en altres casos la guerra va esclatar entre Estats que ja existien, mentre que en aquesta instància els àrabs veuen Israel com la creació per la força d’un Estat que els ha desplaçat de llur pròpia terra”. Els tres problemes que Malik identificava aleshores han romàs ben vius al llarg de les set dècades següents. MALIK, Charles (1956) «Call to Action...» p. 642.
5 GALNOOR, Itzhak (2009) «The Zionist Debates...» pp. 77-80. En una decisió que també es reproduiria en la proposta de les Nacions Unides de deu anys més tard, els àrabs van rebutjar la partició (a despit de les obertures negociadores de Ragheb Nashashibi, alcalde de Jerusalem entre 1920 i 1934 i gran rival del muftí) mentre els jueus, “després de moltes vaciŀlacions privades i debats públics, han decidit d’acceptar el principi de partició des del plantejament que mitja llesca és millor que no quedar-se sense pa i amb l’esperança que el diminut Estat jueu pugui en el futur proper o distant estendre’s a tot Palestina”.
WOOLBERT, Robert Gale (1938) «Pan Arabism and...» p. 311.
6 MAGNES, Judah (1943) «Toward Peace in...» pp. 240-241.
10 Hi ha una altra raó que m’ha fet situar l’episodi de juliol de 1937 al capdavant d’aquesta introducció. De vegades ha volgut veure’s en la creació d’Israel una conseqüència tardana de l’Holocaust. Però el 1937 no hi havia hagut Holocaust ni ningú a Europa podia imaginar-se allò, encara que les ombres dels totalitarismes ja es discernissin pertot. També s’ha vist el conflicte araboisraelià com una manifestació regional de la Guerra Freda, de la mateixa manera que podrien considerar-se els casos de Cuba, de Corea o del Vietnam. El 1937, però, el món no es trobava encara en una dinàmica de Guerra Freda, i el rol dels Estats Units a l’Orient Mitjà era molt limitat. Cal cridar l’atenció sobre aquestes qüestions, perquè és massa freqüent trobar en la historiografia anàlisis simplificades que fan del conflicte de Palestina una realitat molt més dependent de la geopolítica internacional que no és.
Fa gairebé dues dècades que vaig començar a interessar-me pel conflicte de Palestina. A l’Orient Mitjà eren els dies en què es discutia el pla de retirada de Gaza impulsat pel primer ministre Ariel Sharon, i les enormes complexitats del sistema polític israelià —i la sorprenent decisió de fer concessions territorials des de la unilateralitat— van cridar- me l’atenció. En l’àmbit internacional, el terrorisme islamista estava en auge i havia disparat l’alarma social amb actes com la voladura del World Trade Center de setembre de 2001 o els atemptats de la xarxa de Rodalies de Madrid de 2004; fets tots ells que presentaven similituds amb els atacs suïcides de la II Intifada i que s’esdevenien en un ambient tensionat per l’esclat de la Guerra de l’Iraq i de la gran contestació social que va generar a les capitals occidentals. Més a casa nostra, la publicació del llibre del professor Culla Israel, el somni i la tragèdia va reactivar l’interès social que sempre han despertat els assumptes de Terra Santa, i que pot intuir-se amb una breu ullada a la cobertura que donaven al conflicte els mitjans de comunicació generalistes en aquells anys.
D’aleshores ençà he mantingut l’interès per les qüestions relacionades amb Palestina, el sionisme, la situació contemporània del judaisme i de l’islam i l’enfrontament entre Israel i els Estats àrabs i entre Israel i la població àrab palestina que es troba sota la seva autoritat. Un interès que d’antuvi es manifestava en la lectura regular de la premsa israeliana, en un coneixement progressiu de la bibliografia anglesa i francesa sobre el tema i en algun petit projecte d’investigació, com el que va dur-me a entrevistar a
11 Madrid Lior Chaiat, aleshores portaveu de l’ambaixada israeliana, com a part del meu treball de fi d’estudis secundaris.
Només després d’haver-me graduat com a historiador el setembre de 2016 vaig decidir- me a transformar aquest interès gairebé ociós en un projecte d’investigació que pogués servir-me de base per a desenvolupar una tesi doctoral. Amb aquest objectiu, i sota el guiatge del mateix professor Culla que sense saber-ho havia estimulat el meu interès adolescent per la qüestió amb la seva obra, vaig ressenyar i sistematitzar les desenes de llibres i d’articles que havia llegit al llarg dels anys i vaig acotar l’estudi a les perspectives territorials de la dreta revisionista israeliana entre l’arribada al poder de Menachem Begin i els governs de Benjamin Netanyahu. D’aquí va sortir-ne primer un treball de fi de màster i ara aquesta tesi doctoral, facilitada per la coŀlaboració del Departament d’Història Moderna i Contemporània i del Grup de Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, als quals he estat adscrit en la meva condició de personal investigador en formació amb una beca predoctoral FPU.
És de justícia que faci aquí un reconeixement a totes les persones de la universitat, del departament i del grup de recerca que m’han ajudat en l’elaboració de la tesi o en les altres tasques docents i investigadores que he realitzat en el transcurs d’aquests quatre anys llargs. Sense ànim d’ésser exhaustiu, vull agrair en particular al director del programa de doctorat Pere Ysàs i a la professora Carme Molinero, que van ésser els qui van introduir-me al món de la recerca quan encara era estudiant de grau i feia de becari de coŀlaboració al departament a temps parcial; al director del grup de recerca Lluís Ferran Toledano i als professors Just Casas i Gemma Rubí pel suport i la confiança dispensats; als professors Jordi Figuerola, Joan Serrallonga, Francisco Veiga i Francesc Vilanova per la participació en les comissions de seguiment del doctorat; als secretaris del departament Gabriel Gómez, Montserrat Moreno i Purificació Perona per l’agilitat i l’eficiència en tots els tràmits administratius, i als amics i companys Jordi Estarlich, Miquel Gil i Joan Torrents per ésser-hi sempre, en tot i per tot. També als meus pares, Jordi Fortet i Caritat Martínez, i a tota la família que hi ha estat, que hi és i que hi serà.
L’interès historiogràfic del conflicte —per la importància que el tema té en les relacions amb el món àrab, per la implicació de les grans potències i per altres raons més
12 simbòliques entre les quals no és menor el fet de trobar-se Palestina al bell mig d’un territori sagrat per a les tres grans religions monoteistes i escenari d’esdeveniments que han condicionat enormemement la nostra història i la nostra cultura— és tan evident que seria gairebé reiteratiu insistir-hi en aquesta introducció. En canvi, el fil conductor de l’estudi i la seva focalització en l’evolució de la dreta revisionista en les darreres quatre dècades sí que requereix d’una explicació preliminar.
Una primera raó és la necessitat d’estudiar el revisionisme per a interpretar correctament el passat i el present del conflicte. Des dels anys noranta, la comunitat internacional ha treballat amb la hipòtesi d’una partició que permetria l’establiment de dos Estats seguint aproximadament les fronteres de 1967, però aquesta vegada amb la proclamació d’una Palestina independent en el lloc que anteriorment havia ocupat una administració militar egípcia (a Gaza) i una administració civil jordana (a Cisjordània). Aquesta ha estat la base dels acords d’Oslo, dels Paràmetres Clinton, del Full de Ruta i de la conferència d’Annapolis.
Cal tenir en compte, però, que aquesta via per a assolir una pau negociada ha estat fonamentalment una aposta de l’esquerra israeliana. El Likud, partit que ha estat al poder durant trenta-cinc dels darrers quaranta-cinc anys, mai no l’ha compartida del tot, malgrat que hagi experimentat transformacions notables i hagi estat l’artífex de dues grans retirades territorials, al Sinaí i a Gaza. Sembla natural, per tant, procedir a l’estudi de les posicions del Likud (i de la dreta israeliana en el seu conjunt) sobre la viabilitat de la solució de dos Estats o, en el seu defecte, sobre les alternatives que poden proporcionar una pau definitiva a Palestina.
Treballar la dreta revisionista també significa aprofundir en un aspecte relativament poc analitzat per la historiografia. No és que no hi hagi estudis sobre les actituds i les preocupacions d’aquest entorn ideològic7, però en termes generals el cert és que els seus postulats han tendit a ignorar-se o a minimitzar-se en analitzar el desenvolupament dels esdeveniments i, sobretot, les perspectives futures. En altres paraules, la diplomàcia internacional ha intentat de forjar acords de pau des de la convicció que el que calia era arribar a una transacció entre les posicions de l’esquerra mainstream israeliana (el laborisme que va emprendre el procés d’Oslo) i les de la PLO. L’afebliment d’aquests dos actors amb el pas dels anys ha comportat que aquest criteri anés allunyant-se
7 Vegi’s, per exemple, el volum 10.3 d’Israel Studies (2005), dedicat monogràficament al revisionisme.
13 progressivament de la realitat, tant en el costat àrab —l’establiment d’un govern paraŀlel a la Franja de Gaza el 2007 n’és un bon exemple— com en el jueu. Només si s’integren les preocupacions i els objectius d’altres actors rellevants podrà aconseguir-se una interpretació apropiada de la realitat de l’Orient Mitjà que permeti de formular estratègies diplomàtiques susceptibles de reeixir.
Crec necessari també fer explícit un advertiment que el lector ja haurà sobreentès:
aquest és un estudi sobre la dreta revisionista israeliana i, per tant, el seu fil conductor és l’experiència històrica d’Israel, i més en particular la seva història política. Aquesta tria ve determinada pels coneixements previs de l’autor —llegeixo l’hebreu però no l’àrab i tinc més familiaritat amb la realitat israeliana que no amb la de qualsevol altre Estat o comunitat de la regió— però també per la voluntat de plantejar, a partir de les tendències i evolucions del revisionisme, un projecte que evaluï a la vegada el conflicte
«interior» d’Israel amb les comunitats àrabs palestines i el conflicte «exterior» que manté amb el món arabomusulmà. La major extensió, heterogeneïtat i complexitat de l’escenari àrab faria impossible una anàlisi que en l’extensió d’una tesi doctoral fos capaç d’abastar aquests dos conflictes des de l’experiència històrica àrab amb una profunditat equivalent. La combinació d’aquests dos arguments va empènyer-me des del principi a descartar projectes que poguessin cercar respostes similars a partir de l’estudi de la comunitat àrab d’Israel, del baasisme o de l’islamisme polític, per posar tres exemples. El meu objectiu en fer aquesta tria no ha estat altre que el de maximitzar el potencial del projecte sense renunciar a plantejar una comprensió global i sense introduir tampoc biaixos en les seves conclusions.
La metodologia d’aquesta investigació és senzilla: en primer lloc s’ha procedit a acumular dades i informacions provinents de fonts primàries i secundàries que han permès de dotar el projecte d’una primera estructura i d’unes hipòtesis. Posteriorment, la sistematització d’aquestes dades i llur processament —així com la incorporació de nous elements que han anat apareixent com a conseqüència de l’aprofundiment en la matèria— han permès de confirmar o de descartar aquestes hipòtesis i d’elaborar unes conclusions més sòlides.
Aquestes fonts que s’han consultat i que sostenen el projecte de recerca són fonamentalment de sis menes, a saber: les hemeroteques dels principals diaris israelians
14 (Jerusalem Post, Haaretz, Yedioth Ahronoth i, per als darrers anys, també Times of Israel i Israel HaYom), les actes de les sessions plenàries i de les comissions de la Knesset, les biografies i memòries de dirigents i personalitats destacades, els llibres i articles d’anàlisi que s’emmarquen en la producció historiogràfica sobre el conflicte de l’Orient Mitjà, els assajos que pretenen de formular noves línies polítiques o reinterpretar les actuacions passades i una gran quantitat de material audiovisual (entrevistes, discursos, documentals) de caràcter tant secundari com —sobretot—
primari. Crec convenient fer aquí cinc cèntims d’algunes d’aquestes fonts, per bé que el lector en trobarà la llista completa a la bibliografia annexa al final d’aquesta tesi.
Pel que fa a la perspectiva pròpia del revisionisme —aquelles fonts que ofereixen una visió interior del moviment i de les seves tendències, «emic» en la terminologia de Marvin Harris8— cal fer notar un gran canvi de discurs en els anys que són objecte del nostre estudi. Així, mentre a la fi dels setanta hom encara reivindicava la integritat del mandat britànic original com a territori jueu —“Jordània és Palestina”, com s’afirmava aleshores9— i fins i tot un episodi com la retirada del Sinaí significava un trauma per a una part del moviment10, als anys noranta van començar a mantenir-se negociacions amb els palestins, procés que va culminar amb l’acceptació del principi de dos Estats, primer per Sharon i més tard per Netanyahu. La involució que s’ha produït posteriorment en aquest paradigma, i que en qualsevol cas ha estat només parcial, desborda el marc temporal d’aquesta tesi, si bé hom pot identificar-ne les arrels amb força claredat en aquest document.
Tots aquests canvis poden veure’s amb detall a partir de les manifestacions públiques que els dirigents revisionistes van expressar en entrevistes, discursos davant la Knesset o en els parlaments dels comitès centrals del Likud o d’altres partits afins. Aquesta tesi incorpora moltes d’aquestes fonts, com els discursos a la Knesset de Geula Cohen després de l’escissió del Likud que va liderar en resposta a la retirada del Sinaí11; les declaracions de Begin, Sharon i Eitan davant la Comissió Kahan12; l’enfrontament entre
8 Sobre aquesta classificació, consulti’s HARRIS, Marvin (1981) Introducción a la... pp. 153-155.
9 Vegi’s LANDAU, Maurice David (2014) Arik. The Life..., pp. 322-328 per a una narració detallada de com Sharon va desenvolupar aquest paradigma durant el seu mandat com a ministre als governs de Shamir.
10 SCHATTNER, Marius (1990) Histoire de la... p. 312.
11 Poden consultar-se a LUKACS, Yehuda (1991) The Israeli-Palestinian Conflict... pp. 286-289.
12 L’informe Kahan pot consultar-se íntegrament a goo.gl/09fmDs.
15 Sharon i Shamir a la “nit dels micròfons” de 199013, o la crisi que va experimentar el Likud entre l’anunci de la retirada de Gaza el 2003 i la formació d’un nou partit de la mà del primer ministre i de tretze diputats més el novembre de 2005. Algunes obres publicades, com l’Arik de David Landau, també contenen fragments importants de discursos i d’articles de premsa de dirigents de la dreta política.
Summing Up: An Autobiography, les memòries de Yitzhak Shamir que van sortir a la llum el 1994, és útil com a marc de referència del pensament de qui va ésser un dels exponents més destacats del revisionisme durant mig segle, sense que això fos obstacle per a mantenir posicions polítiques que, vistes des del Likud d’avui, podrien considerar- se prou heterodoxes14. La seva anàlisi dels fets i del rol que van exercir els principals protagonistes s’ha contrastat en aquesta tesi amb el relat que ofereix Raful Eitan —A Soldier’s Story (1992)— i Ariel Sharon —Warrior (1989)—, els quals van detenir càrrecs importants a l’exèrcit i a l’administració i compartien a grans trets la mateixa línia política de Shamir mal que tinguessin amb ell una relació personal tempestuosa.
Les obres descrites en el paràgraf anterior van ésser elaborades com a llibres autobiogràfics, per dirigents que es trobaven ja cap al final de llurs carreres i que analitzaven des de la distància els esdeveniments i llurs conseqüències. Evidentment, mantenien unes determinades conviccions i la voluntat d’impulsar una agenda no estava del tot absent, però no era el motor que els empenyia a escriure15. En canvi, va haver- n’hi d’altres que van redactar llibres a manera de programa polític, per a exposar els problemes del present però sobretot per a oferir solucions per a l’avenir. Dos exemples que s’han emprat a bastament són Broken Covenant: American Foreign Policy and the Crisis Between the U.S. and Israel, escrit pel ministre de Defensa Arens el 1995 i centrat en els problemes que dificultaven les relacions entre Washington i Tel Aviv, i A Place Among the Nations: Israel and the World, obra de Netanyahu publicada el 1993
13 Una bona narració d’aquest episodi pot trobar-se a LANDAU, Maurice David (2014) Arik. The Life..., pp. 331-335.
14 Sense anar més lluny, en una entrevista amb Leon Charney el 22 d’octubre de 1995 Shamir afirmava que era “un gran admirador de Mao Tse-Tung” perquè “va fer una gran cosa per a la gent xinesa, per primera vegada els va donar menjar perquè no passessin gana”. L’entrevista completa pot consultar-se a rb.gy/x26wg2.
15 Això és particularment evident en el cas de Shamir, que tenia setanta-nou anys en el moment de la publicació del llibre i s’havia retirat de la política després de perdre les eleccions generals de 1992. Eitan, malgrat que seguia essent diputat, ja no va ocupar càrrecs significatius després d’aquesta data. Sharon, per descomptat, sí que va arribar després a primer ministre el 2001 per una combinació de factors que seria prolix d’exposar aquí, però convé advertir que en aquell moment no se’l considerava un contendent seriós per al càrrec, tenint en compte la seva edat i els seus precedents.
16 just una setmana després d’esdevenir líder del Likud i cap de l’oposició al govern de Rabin.
Un altre camp que s’ha explorat és el dels assajos, sovint elaborats per periodistes o ideòlegs amb una afinitat política clara i amb l’objectiu d’impulsar un programa determinat. The Israeli Solution: A One-State Plan for Peace in the Middle East, escrit per la llavors redactora en cap del Jerusalem Post Caroline Glick, n’és un bon exemple.
La seva tesi central és l’annexió de Cisjordània, i els seus arguments (demogràfics16 i de seguretat) han estat adoptats per una part del Likud i per quasi tot l’espectre polític que queda a la seva dreta. Però l’obra, escrita originalment en anglès i plena de comparacions amb els Estats Units, té també com a objectiu influir en el públic americà.
Els elogis rebuts per gent propera a l’administració Trump, com l’assessor de Seguretat Nacional John Bolton o el mateix vicepresident Pence, són bona mostra de la influència que aquesta mena d’escrits tenen a les kitchennettes governamentals.
Naturalment, la investigació també ha recollit obres de fora del marc mental revisionista
—fonts «etic» en la terminologia de Harris—. En general les recerques historiogràfiques rarament parteixen de zero, ja que l’exploració d’un tema verge és pràcticament impossible en una ciència tan consolidada com aquesta. El cas araboisraelià no és pas una excepció a aquest fet (ben al contrari) i l’estudi del revisionisme tampoc. Així, el periodista Maurice David Landau, jueu britànic de naixement i posteriorment nacionalitzat israelià, va escriure força sobre aquests temes des de la seva posició com a director del principal diari d’esquerres d’Israel, el Haaretz. Entre les seves obres més importants cal destacar Piety and Power: The World of Jewish Fundamentalism, publicada el 1993, abans que l’assassinat de Rabin no despertés l’interès internacional pels cercles extremistes que havien crescut a l’empara del moviment colon. Encara més útil per a aquest projecte ha estat la magistral biografia d’Ariel Sharon que va esbossar el mateix Landau a Arik. The Life of Ariel Sharon (2014)17, una obra gairebé pòstuma en què analitzava el personatge durant els seus anys a l’exèrcit i a la política i aprofitava per a explicar també la resolució dels dilemes més importants que va afrontar el govern israelià abans i durant el seu mandat, complementant-ho amb una selecció de documents
16 Un desmentiment d’aquests arguments pot consultar-se a GOODMAN, Micah (2017) Catch-67: The Left... pp. 83-84.
17 També és força recent la publicació de Menachem Begin and the Battle for Israel’s Soul (GORDIS, Daniel [2014]), una altra biografia monumental, en aquest cas sobre el principal dirigent del revisionisme des de la fundació de l’Estat fins a la seva dimissió com a primer ministre a finals de 1983.
17 diplomàtics als annexos i una bibliografia molt detallada que va servir per a impulsar la recerca de fonts d’informació en les primeres etapes d’aquesta investigació.
Un altre periodista destacat, que es defineix sovint —de la mateixa manera que ho feia Landau— com un “religiós d’esquerres”, és Gershom Gorenberg18. The Accidental Empire: Israel and the Birth of the Settlements, 1967-1977 és una obra mestra per a comprendre l’origen del moviment colon, i en particular la seva conversió des d’una iniciativa principalment de seguretat establerta per un govern laborista devers una causa messiànica hegemonitzada per la dreta religiosa. Moltes idees seves figuren en aquesta tesi, tot i que aquest entorn també s’explora amb detall en obres com For the Land and the Lord: Jewish Fundamentalism in Israel (Ian S. Lustick, 1988) o The Triumph of Israel’s Radical Right (Ami Pedahzur, 2012). Aquesta darrera obra, juntament amb The Political Right in Israel: Different Faces of Jewish Populism (Dani Filc, 2010) aporten una anàlisi de l’evolució de la dreta en els darrers anys del marc cronològic que aquí es treballa, de forma equivalent a com l’Histoire de la droite israélienne. De Jabotinsky à Shamir (Marius Schattner, 1990) ho fa per a les primeres dècades. Paraŀlelament, s’ha recorregut a Israeli Rejectionism: A Hidden Agenda in the Middle East Peace Process (Zalman Amit i Daphna Levit, 2011) per a aconseguir una visió més propera a les perspectives àrabs del conflicte. Una altra figura que convé esmentar, amb una popularitat major a l’exterior, és la del periodista Ari Shavit, conegut per obres de divulgació d’èxit considerable com My Promised Land. El 2005 va escriure Partition:
Disengagement and Beyond, una recopilació dels esdeveniments que havien conduït a una retirada militar pràcticament sense violència de la Franja de Gaza que, en aquell moment, va entendre’s fugaçment com una manera de plasmar damunt del terreny (encara que fos de manera unilateral) l’anhelada solució de dos Estats.
Juntament amb aquestes obres, és obligat fer menció a alguns articles que també han estat de gran utilitat. Israel Studies és una revista multidisciplinària que conté treballs i assajos sobre la història, la política, la societat i la cultura israelianes19. El tercer lliurament del seu desè volum, el 2005, va estar orientat monogràficament a l’evolució de la dreta israeliana. Van publicar-s’hi articles sobre la confluència entre el Likud i el
18 “Jueu sionista, ortodox, escèptic i d’esquerres” és com va descriure’s, per exemple, en un reportatge de Susie Linfield per a Boston Review que pot consultar-se a goo.gl/VFL4Bg.
19 Israel Studies s’ha publicat ininterrompudament des de 1996. Amb més de cent vint articles citats en aquesta tesi i la contribució de les principals referències historiogràfiques contemporànies en assumptes israelians, ha estat la publicació secundària més utilitzada per a fonamentar les conclusions d’aquest document.
18 moviment neoconservador nord-americà («Netanyahu’s Second Coming: A Neoconservative Policy Paradigm?», de Guy Ben-Porat), els canvis ideològics impulsats pels diferents primers ministres del Likud («Hawks’ Beaks, Doves’ Feathers:
Likud Prime Ministers Between Ideology and Reality», d’Aryeh Naor), l’equilibri mantingut entre l’irredemptisme ideològic i la necessitat d’adaptar-se a la realitat existent damunt del terreny («The Zionist Right and Constructivist Realism: Ideological Persistence and Tactical Readjustment», d’Ilan Peleg) o les transformacions que s’han produït al dedins de la dreta israeliana com a conseqüència del moviment colon («From Hitnachalut to Hitnatkut: The Impact of Gush Emunim and the Settlement Movement on Israeli Politics and Society», de David Newman). També a Israel Studies, nou anys després, Eliezer Don-Yehiya va publicar un article brillant sobre la transformació del sionisme religiós des d’un grup de pressió per a proporcionar serveis a la comunitat devers pedra angular de la colonització de Cisjordània: «Messianism and Politics: The Ideological Transformation of Religious Zionism».
Hi ha hagut altres publicacions que també han estat útils per al projecte. L’especial sobre Israel que va publicar Foreign Affairs l’estiu de 2016, amb articles sobre la comunitat àrab, l’exèrcit, les relacions amb els Estats Units o l’enfrontament entre la ministra de Justícia Shaked i la Cort Suprema és rellevant en la seva totalitat20. També s’han trobat articles d’interès al Journal of Palestine Studies, a l’Annuaire Français de Droit International, al Middle East Review of International Affairs, a Constellations o a Theory and Society. Pel que fa referència a les fonts primàries, el ministeri d’Afers Exteriors d’Israel permet l’accés a un recopilatori de documents destacats produïts per les autoritats nacionals entre 1947 i 2001 que pot consultar-se lliurement des de goo.gl/uLzU6Z. La selecció va ésser elaborada per l’historiador Meron Medzini i inclou, entre d’altres informacions, tractats de pau, correspondència diplomàtica, informes de comissions d’investigació, discursos de personalitats polítiques i entrevistes i reportatges publicats per un gran nombre de diaris21.
Fins aquí s’han descrit articles, assajos, biografies i obres historiogràfiques que o bé estaven elaborades per personalitats properes al revisionisme o bé versaven sobre aquest assumpte des d’una perspectiva més externa. Això no obstant, aquesta aproximació
20 Pot consultar-se digitalment a www.foreignaffairs.com/issues/2016/95/4#in-this-issue.
21 La selecció de Medzini, que va publicar-se també en paper en tretze volums i un documental audiovisual, és una compilació de fonts primàries summament rellevant per a qualsevol projecte en què es treballi la història política israeliana.
19 hauria estat poc profitosa si no hagués disposat d’un marc de referència més ampli que inclogués reflexions sobre l’evolució política i social dels altres coŀlectius israelians, del món àrab, de l’acció diplomàtica i estratègica internacional i de la realitat canviant del conflicte. En aquest sentit, la ja citada obra Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina, publicada per Joan B. Culla el 2004, ha estat la més important de les obres de referència que s’han emprat en el projecte. Ofereix una síntesi del sorgiment del sionisme, la migració jueva a Palestina, l’establiment de l’Estat i la seva evolució fins al mandat de Sharon com a primer ministre, amb moltes referències a bibliografia francesa i una cobertura exhaustiva de les informacions que en tot aquest temps van transmetre els mitjans de comunicació espanyols, amb particular atenció a La Vanguardia i El País. Una obra semblant i que també s’ha utilitzat per a aquest fi és Cicatrices de guerra, heridas de paz, escrita per l’historiador (i exministre d’Exteriors israelià) Shlomo Ben-Ami poc després que acabés el seu mandat amb la frustració de no haver arribat a un acord amb Arafat sobre les fronteres definitives d’Israel i Palestina.
My Promised Land, d’Ari Shavit, és també una obra rellevant encara que no tingui el format d’un llibre d’història. Amb un enfocament periodístic clar —Shavit, de la mateixa manera que Landau, ha estat coŀlaborador del Haaretz durant molts anys—
l’autor aprofita petites històries (fotografies, records familiars, monuments) per a explicar a partir de cadascuna d’aquestes una part de la història d’Israel. Una altra obra de referència a la qual he acudit sovint és A History of the Jew de Paul Johnson, mal que en aquest cas gairebé tot el llibre se centri en un període històric anterior al que es treballa a la tesi. També m’ha estat útil Procesos de securitización en Israel: El camino hacia la segunda intifada examinado desde la sociología del poder, tesi doctoral de Fernando Navarro, llegida el 2015 a la meva universitat i dirigida pel doctor Ferran Izquierdo Brichs22, per tal com s’hi interpreten els esdeveniments que van menar a la II Intifada des de la teoria de la securitització i s’argumenta que el fracàs del procés de pau va ésser conseqüència d’un canvi en les relacions de poder dins de les elits israelianes, que haurien anat perdent gradualment l’hegemonia esquerrana i asquenazita que havia estat majoritària des de la creació de l’Estat23. Igualment, he emprat alguns
22 Professor de Relacions Internacionals a la UAB, Izquierdo Brichs és autor d’una Breve introducción al conflicto palestino-israelí (2011).
23 Aquesta idea dels “dos Israels” —un d’esquerrà, asquenazita i elitista que busca la pau a canvi de concessions territorials i un altre de dretà, sefardita i conformat per treballadors de coll blau— és recurrent entre els qui pensen que el predomini del Likud des de 1977 ençà s’explica per la capacitat de Menachem Begin i dels seus successors de traçar aquesta línia divisòria en l’electorat i esdevenir
20 escrits que aprofundien en decisions concretes preses per governs israelians i que les examinaven des de la perspectiva de llur impacte regional i de les dinàmiques que les precediren o succeïren, com és el cas d’un destacat article que Dalia Dassa Kaye va publicar a Political Science Quarterly sobre les raons que havien dut a la retirada del sud del Líban («The Israeli Decision to Withdraw from Southern Lebanon: Political Leadership and Security Policy», 2002). Tot i que el revisionisme es trobava a l’oposició en aquella hora, va afrontar l’assumpte amb certa divisió interior24, com ja li havia passat des del govern quan Begin va decidir de sortir del Sinaí i com tornaria a passar-li a Sharon quan va fer el mateix amb Gaza.
Finalment, la consulta de llibres de divulgació sobre aspectes particularment arcans de la idiosincràsia israeliana també és necessària. Julien Bauer, professor de ciències polítiques a la Sorbona, ha publicat tres petits llibres a Presses Universitaires de France explicant el món chassídic (Les juifs hassidiques, 1994), l’evolució dels partits religiosos (Les partis religieux en Israël, 1998) i les complexitats del seu sistema polític (Le système politique israélien, 2000). Aquest darrer afer també l’ha explorat Claude Klein (La démocratie d’Israël, 1997) i, més recentment, Gregory Mahler a la seva obra Politics and Government in Israel. The Maturation of a Modern State. L’estructura d’aquest darrer llibre, amb una primera part d’exposició històrica, una segona dedicada a l’anàlisi institucional i una tercera orientada vers la diplomàcia i les relacions exteriors, el fan particularment amè com a obra de consulta. Així mateix, El sistema político de Israel y su impacto en el proceso de paz con los palestinos, tesi doctoral de Natalia Pérez Velasco llegida a Madrid el 2012 i dirigida per Ana Isabel Planet
capdavanters del “segon Israel”, i és innegable que alguns comentaristes conservadors, com Avichai Ben-Chaim, han fet d’aquest contrast dialèctic el crit de guerra per a unificar revisionistes, nacionalreligiosos i ultraortodoxos sota el lideratge del Likud. Vegi’s sobre aquest assumpte la reflexió del primer ministre Ehud Olmert, el qual havia personificat aquest “segon Israel” (malgrat ésser personalment asquenazita) durant el seu mandat com a alcalde de Jerusalem i que posteriorment ha evolucionat cap a posicions d’esquerra, a OLMERT, Ehud. “Israel’s Divisions Have Reached Near-Violent Levels” Jerusalem Post, 4 de setembre de 2020.
24 Sharon, líder provisional de l’oposició després de la retirada de Netanyahu, va donar suport al govern sense gaire convicció en aquella maniobra, malgrat que no tots els quadros del partit van seguir-lo en aquesta doctrina i que, en qualsevol cas, ell mateix va ésser molt crític amb la gestió logística de la retirada. L’extensió de la política de retirades unilaterals a Gaza i a quatre assentaments del nord de Cisjordània, anunciada el 2005 per Sharon ja com a primer ministre, va provocar una agitació molt més gran i la fractura en dues meitats del partit oficialista. Per a l’episodi libanès vegi’s LANDAU, Maurice David (2014) Arik. The Life... pp. 429-432 i CULLA, Joan B. (2004) Israel, el somni... pp. 535-536. Per a la retirada de Gaza, és força iŀlustrativa l’obra Partition: Disengagement and Beyond d’Ari Shavit, tot i que també s’analitza amb profunditat a LANDAU, Maurice David (2014) Arik. The Life... pp. 634-677.
21 Contreras, és també d’utilitat per a adquirir una perspectiva general de la història institucional del país.
Cal igualment fer esment de l’estructuració formal del projecte. En aquest sentit, aquesta tesi està formada per cinc grans blocs temàtics que procuren de desenvolupar els objectius i problemes que s’han plantejat en les pàgines anteriors i que es veuen complementats per unes conclusions, una relació bibliogràfica exhaustiva i uns annexos documentals que aspiren a facilitar-li al lector la consulta de fonts primàries particularment importants o difícils de localitzar i a clarificar-li per mitjà d’esquemes, taules i mapes algunes confusions recurrents en l’estudi d’aquest conflicte centenari.
El primer bloc introdueix el lector al coneixement de la dreta israeliana i, més en particular, del revisionisme. Això implica una història cronològica de l’evolució del Cherut de Menachem Begin i de la fusió d’aquest amb el gruix dels sectors liberals per a establir una coalició que en darrera instància seria capaç de desbancar el laborisme amb el Mahapach de 1977, així com el camí contrari —una progressiva fragmentació de la dreta en partits i ideologies divergents— que s’ha seguit des d’aleshores. Igualment, aquest bloc té també l’objectiu de resoldre problemes aparentment més bàsics però que no sempre són tan clars com podria pensar-se. Per exemple, escriure sobre el naixement de la dreta sionista —que per a molts autors no va fer acte de presència fins a la tercera dècada del segle XX al dedins d’un moviment que fins llavors era inherentment d’esquerres— contrasta amb la posició de la historiografia àrab i de bona part de la marxista, que tendeix a veure en el sionisme un moviment colonialista i reaccionari que caldria situar a la dreta des del començament. També la seva delimitació ideològica és important. ¿Què distingeix els liberals dels cherutniks en el fons? ¿És només un problema d’accent (els uns en l’economia, els altres en el territori) o hi havia discrepàncies més profundes? ¿Com ubiquem els nacionalreligiosos, antany socis preferents de Ben-Gurion25, enguany part indestriable del pinyol revisionista? ¿Té sentit considerar els moviments ultraortodoxos com a part de la dreta a efectes de classificació
25 Caldria matisar aquí, però, la profunditat de l’idiŀli entre l’Avi i els nacionalreligiosos que tant han difós certs corrents historiogràfics. Així, el 1959 Ben-Gurion afirmava en una entrevista amb el diari Panim el Panim que preferia com a socis els ultraortodoxos, «més propers a mi i més honestos», en un comentari que reflecteix la frustració per les bones relacions existents entre la cúpula nacionalreligiosa i la vella guàrdia del Mapai que li era hostil. Vegi’s sobre aquesta qüestió ZAMERET, Tzvi (1999) «Judaism in Israel...» p. 68.
22 del panorama parlamentari, com està tan en voga avui de fer? Seria absurd afrontar l’estudi del món revisionista sense aquestes reflexions de base sobre què és i com s’estructura, raó per la qual és la primera cosa que plantejo al lector.
Si l’aprofundiment en els termes «dreta» i «revisionisme» és important, no ho és pas menys el coneixement del cos polític en què llur evolució ha tingut lloc, que no és altre que l’Estat d’Israel. Així, convé presentar amb cert detall el sistema polític —les Lleis Bàsiques que substitueixen una Constitució mai no redactada—, els grups socioètnics i les migracions que han alterat al llarg dels anys la realitat demogràfica del país i l’estructura dels partits i el funcionament parlamentari, conegut internacionalment com un exemple proverbial de multipartidisme i d’inestabilitat però que ha experimentat altres transformacions que sovint passen més desapercebudes àdhuc en la bibliografia especialitzada. Per exemple, ¿com el revisionisme, ideologia fundada per Jabotinsky que tingué una especial incidència entre els jueus de l’est d’Europa i que ha estat encapçalada a la Knesset històricament per quatre asquenazites (Begin, Shamir, Netanyahu i Sharon), ha pogut convertir-se en el defensor per antonomàsia de la població sefardita? ¿Quina incidència ha tingut la ideologia liberal en la definició de les estructures de l’Estat? (Tingui’s en compte, per posar només dos casos, que Aharon Barak provenia de l’entorn likudnik i que les dues lleis bàsiques que la Cort Suprema va aprofitar per a instaurar el principi de la revisió judicial van aprovar-se el 1992 sota el govern de Shamir). ¿Com és possible que avui Haneen Zoabi i el seu influent clan siguin un dels principals exponents de la lluita contra el sionisme i la legitimitat d’Israel, mentre el seu oncle servia d’alcalde de Natzaret als anys cinquanta com a simpatitzant de Ben-Gurion i el seu cosí havia arribat a ésser viceministre de Salut de la mà dels laboristes? O, per expressar-ho en termes més generals, ¿què va motivar el final de la profitosa coŀlaboració política entre la comunitat àrab i el govern de l’Estat, cap a finals de la dècada dels setanta? ¿I quina implicació ha tingut en la política israeliana l’arribada massiva d’immigrants russos a principis dels noranta, a la vegada ardentment laics (quelcom que els aproximava a l’esquerra) i irredemptistes en llurs perspectives territorials (cosa que els feia acostar-se a la dreta)? Són aquesta mena de qüestions i de problemes els que centren l’estudi del segon bloc d’aquest projecte.
Havent aprofundit en aquestes dues qüestions de base (l’evolució de la dreta i la de l’Estat), la tercera part de la tesi se centra en el que denomino l’«esfera exterior» del conflicte, que no és altra que l’enfrontament entre Israel i els Estats àrabs circumdants,
23 constant dels darrers setanta anys que ha tingut la seva culminació en quatre guerres araboisraelianes (1948, 1956, 1967, 1973) i dues operacions militars al Líban (1982, 2006). S’analitza d’una manera especial aquesta situació a partir de l’arribada de la dreta al poder el 1977, quelcom que inclou la pau amb Egipte —i les tensions que va causar a la coalició governamental, amb Weizman i Dayan empenyent cap a l’esquerra i Cohen i Neeman fent el mateix cap a la dreta—, l’annexió del Golan, el trauma libanès, les negociacions amb Jordània en el marc del govern d’unitat nacional, la Conferència de Madrid, el procés de pau d’Oslo en la mesura que oferia un marc de normalització de relacions per a Jordània i (fallidament) per a Síria, la retirada unilateral del Líban, la iniciativa de pau àrab de 2003, la II Guerra del Líban, les actituds d’Israel en relació amb l’anomenada primavera àrab i la gestió del desafiament iranià en els darrers anys.
Aquest apartat és més cronològic i recull una major quantitat de fonts primàries que els anteriors, i es planteja naturalment des de la voluntat de comprendre les perspectives revisionistes a la regió a cada moment dels descrits.
El quart bloc de la tesi, plantejat formalment en uns termes molt similars als del tercer, afronta l’«esfera interior» del conflicte, és a dir, la gestió del problema palestí com a realitat distinta de l’enfrontament general amb el món àrab per un fet diferencial: la localització dels palestins en un territori administrat per Israel des del final de la Guerra dels Sis Dies. L’estudi en aquest cas remunta a 1967 i a les primeres construccions d’assentaments, però se centra especialment en el tractament que va rebre l’Eretz Yisrael als acords de pau amb Egipte de Camp David, en la consolidació de la PLO com a grup de resistència i en els fets posteriors, entre els quals pot destacar-s’hi la I Intifada i l’intent de circumscriure el cas palestí a un conflicte territorial entre Israel i Jordània, la primera topada seriosa amb els Estats Units sobre la qüestió (la crisi del préstec de garanties amb l’administració Bush), el procés d’Oslo —i la fractura que provoca entre la dreta revisionista—, la II Intifada, el desenvolupament de la idea de hitnatkut a Gaza (i fugisserament a Cisjordània), l’abandonament de la via unilateral després de 2006 i la
«gestió del conflicte» en els anys que van seguir. A fi d’evitar que les narracions de les dues esferes s’encavalquessin i dificultessin la comprensió dels temes de fons he optat per fer una divisió cronològica dels capítols 3 i 4, de manera que aquell analitza l’evolució d’ambdós aspectes entre la Guerra dels Sis Dies i la Conferència de Madrid
—quan l’“esfera exterior” era predominant— i aquest la que s’ha esdevingut en els anys
24 del procés d’Oslo en què el debat sobre política exterior i defensa a Israel ha giravoltat essencialment a l’entorn del problema palestí.
Finalment, el cinquè bloc de la tesi planteja les aproximacions teòriques que han sorgit des del revisionisme per a resoldre el conflicte. La finalitat d’això no és la de jugar a endevinar l’avenir plantejant escenaris futurs —malgrat que en certa manera pugui utilitzar-se així, quelcom que no és del tot involuntari— sinó la de desenvolupar les receptes que el revisionisme ha formulat per a resoldre la qüestió palestina o, si es vol enunciar de manera més pessimista, els seus plantejaments per a l’esdevenidor del país i el rumb que cal donar-li al conflicte en el mitjà i el llarg termini. L’interès d’aquest assumpte em sembla inqüestionable per tal com, malgrat que sovint el revisionisme és vist com el moviment que rebutja la pau sicut illud statutum, hom para molta menys atenció a les alternatives que ofereix i a la cosmovisió que dibuixa per als propers temps. Així, tot i que faig un recorregut cronològic per aquestes propostes, l’apartat es concentra particularment en els darrers anys i en plantejaments com el que van fer Sharon amb el Pla de Desconnexió, Netanyahu a Bar-Ilan —coexistència entre l’Estat israelià i «gairebé un Estat» palestí—, la solució ètnica que ha defensat incansablement Avigdor Liberman, l’autonomia en els termes que la dibuixen els nacionalreligiosos de Bennett i Shaked o l’annexionisme pur i dur que han preconitzat figures com el president Rivlin o la influent periodista Caroline Glick.
Faig encara un advertiment sobre nomenclatura i transliteracions, un veritable galimaties que tot acadèmic ha d’afrontar quan treballa assumptes de l’Orient Mitjà. En el meu cas, després de sospesar-ho llargament m’he decidit a no seguir les normes de transliteració de l’Institut d’Estudis Catalans i a adoptar un criteri propi, del qual n’explico les raons i les particularitats a continuació.
A diferència de la majoria de llengües europees, l’hebreu s’escriu amb un alfabet propi format per vint-i-dos caràcters —tots ells consonàntics a priori— que no són recognoscibles per al lector català no versat. En conseqüència, és implantejable escriure coses com ןורש o והינתנ per significar “Sharon” i “Netanyahu”: generaria una confusió en el lector superior a l’avantatge de mantenir la grafia original com sí que fem en les llengües estrangeres que empren l’alfabet llatí. El que correspon, doncs, és una transliteració. L’IEC va acordar una proposta de transcripció de l’hebreu per a textos
25 escrits en català el 200226 que planteja tres criteris de transliteració diferents, un de complet que abasta més de noranta caràcters, un altre de “simplificat” que en comprèn una cinquantena i un tercer adaptat a l’alfabet català que està en línia —malgrat algunes diferències que no són del tot menors— amb el criteri de l’Associació Bíblica de Catalunya. Tal com Pere Casanellas va desenvolupar en un article a l’ÉsADir el 2009, el criteri per als noms propis si adoptem el tercer sistema (l’únic que satisfà la voluntat de simplificació que hi ha darrere la meva decisió de transliterar) quedaria així:
Segons la «Proposta» de l’IEC els noms propis de jueus contemporanis es transcriuen mitjançant el sistema de transcripció simplificada de l’hebreu modern (vegeu § 1.3), «llevat que es conegui amb seguretat quina és la grafia oficial del nom (o cognom) o la preferència personal del portador». La «preferència personal del portador» és difícil, si no impossible, de saber en la majoria dels casos. En els casos en què hem pogut consultar als interessats quina era la forma que preferien per a la transcripció del seu nom, ens han respost que no tenien cap altra preferència que no fos que la forma transcrita fos ben llegida pels destinataris de la transcripció. Quant a la «grafia oficial», observem que, si bé és cert que els israelians porten en el passaport la forma transcrita en caràcters llatins del seu nom a més de la forma en caràcters hebreus, cadascú pot fer servir els criteris que vulgui per a aquesta; en aquest sentit, és significatiu que mentre que les normes de transcripció de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea de l’any 1957 indicaven com una de les finalitats del sistema de transcripció simplificada la transcripció de noms propis de persona en passaports i documents oficials que havien de ser llegits a l’estranger, la nova norma de l’any 2006 ja només parla de retolació i cartografia.
De tot això es desprèn que normalment caldrà transcriure els noms de persona segons el sistema de transcripció simplificada de l’hebreu modern establert per la
«Proposta» de l’IEC. Exemples: Binyamín (o Bibbi) Netanyahu, Menahem Beguín, Tsippi (o Tsipporà) Livni, Ximon Peres, Yitshaq Rabbín; Balad, Israel Betenu, Likkud, Merets, Molédet, Qadima, Tsàhal, Xas27.
Aquesta proposta presenta dos problemes bàsics. El primer, que allunya el català de la resta de llengües europees (i del que el mateix lector espera de trobar en el text): fins i tot a la persona versada pot costar-li a primera vista adonar-se que “Yitshaq Rabbín” és
26 «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català. Acord del 14 de juny de 2002».
Institut d’Estudis Catalans. Pot consultar-se digitalment el text complet a goo.gl/etqVXs.
27 CASANELLAS, Pere. «La transcripció dels noms propis hebreus», I Jornada ÉsADir, SCEHB, 20 de febrer de 2009.
26 Yitzhak Rabin o que el “Xas” és el Shas. El segon, que planteja al redactor una dificultat insuperable en introduir la variable de la “preferència personal del portador”
que obre la porta a criteris dispars. El primer d’aquests problemes és també aplicable als noms de lloc: “Hefà” i “Rixon le-Tsiyyon” són massa diferents a Haifa i Rishon leTzion com per a poder emprar-los còmodament. Tot i que és cert que algunes altres llengües europees introdueixen variants similars —vegi’s el “Nétanyahou” francès o el
“Scharon” alemany, per exemple— continuo pensant que genera un divorci entre idiomes totalment innecessari, més quan el gruix de les lectures amb què l’especialista es documenta sol estar escrit en llengües diferents del català. Addicionalment, a diferència de les propostes francesa i alemanya que he indicat més amunt, cal advertir que la proposta de l’IEC no és tampoc del tot útil per a reflectir la pronúncia hebrea moderna.
En conseqüència, he desestimat aquesta proposta i l’he substituïda per una de pròpia que s’adiu amb les transliteracions més emprades en l’àmbit internacional (i especialment en l’anglòfon). Com que no tots els escrits en anglès empren el mateix criteri, però, aclareixo el model que s’utilitza en aquesta tesi per als casos que poden resultar dubtosos:
En els noms propis, empro sempre la forma oficial, és a dir, la transliteració que figura als passaports dels israelians en caràcters llatins, que normalment és també la forma emprada en anglès (Menachem Begin, Benjamin Netanyahu, Ehud Olmert, Shimon Peres). Hi ha algun cas en què coexisteixen diverses formes en anglès, en el qual cas faig prevaler el criteri de transcripció que s’indica en el tercer punt d’aquesta enumeració (Avigdor Liberman i no Avigdor Lieberman, Binyamin Ben-Eliezer i no Benjamin Ben-Eleazar).
En els topònims, quan hi ha una forma tradicional assentada en català (Tiberíades, Natzaret, Betlem, Jerusalem) la faig servir. Quan no, opto pel criteri que exposo al tercer punt, i que gairebé sempre es correspon amb la transliteració majoritària en anglès (Rishon leTzion, Tel Aviv).
En els noms d’organització, frases transcrites o topònims sense forma en català, procuro de reflectir la pronúncia hebrea moderna a la vegada que —en la mesura del possible— la seva ortografia. Així:
