El narrador com a eix de ficcionalització: l'Espill o Llibre de les dones

Texto completo

(1).. El narrador com a eix de la ficcionalització: l'Espill o Llibre de les dones XAVIER VELLÓN LAHOZ. Universitat Jaume l La història d'un gènere literari és el procés pel qual, i des d'un origen heterogeni, es constitueix com a discurs coherent, mitjançant paràmetres que tant l'autor com el lector identifiquen, efectivament, com a propis d'una forma artística concreta. Des d'aquesta constatació, el naixement de la novel·la és precedit pel que hom pot definir com a navel·lese, és a dir, tot un seguit de temptatives, amb solució de continuïtat, que garanteixen el salt qualitatiu de l'epopeia i del romanç cap al que B. Eichenbaum (1978: 147-157) anomena «la prosa novel·lesca». En aquesta evolució gradual, difícil de datar però que devia arrancar a les acaballes de l'edat mitjana i havia d'assolir la seua plenitud formativa al segle XVI, sorgeix el que, encertadament, Jenaro Talens (1977: 77 ss.) considerà «novelas embrionarias», i que alguns escriptors, com ara Juan Goytisolo (1974: 10), han reivindicat pel seu «papel importante en el desenvolvimiento de las técnicas narrativas que culminaran en el descubrimiento cervantino de la novela moderna».l Sense aprofundir en qüestions referents a la quantitat de fonts en la materialització de les formes novel·lesques, és indubtable que dues condicions poden acceptar-se com a consubstancials al discurs narratiu: - En primer lloc, la vocació realista, que ja reconeixia Northrop Frye2 i que vertebra la seua estructura de causalitat enfront la discontinuïtat pròpia del romanç. És el que Júlia Kristeva explicà com el pas del «símbol al signe» (1981: 206 ss.; 1981: 35 ss.) i que justifica aqueixa tendència realista per la mateixa constitució del signe: en la seua funció vertical, arrossega el valor metafísic del símbol projectant-lo sobre «l'immediatament perceptible»; en la seua perspectiva horitzontal, en construir la ficció com un encadenament progressiu de situacions, crea un sistema obert que hi produeix la sensació d'infinitud. El resultat és el que Roland Barthes (1982: 139-156) designa com la «iI·lusió referencial», és a dir, la incorporació de la categoria de la realitat com un recurs més del procés de ficcionalització i que, en aquestes primeres manifestacions narratives, equival a l'expressió de la problemàtica d'un gènere que està definint les seues coordenades (bàsicament, les que corresponen a l'enunciat i a l'enunciació).. Aquesta mateixa idea l' ha defesa en nombroses ocasions, com per exemple al seu article «Medievalismo y modernidad: el Arcipreste de Hita y nosotros» (1985). 2 El conegut crític nord-americà pensa que la novel·la és una derivació realista del romanç. I. e.

(2) 122. ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BüRR1ANENCA DE CULTURA, IX. - En segon lloc, l'origen de la novel'la és inseparable d'unes premises concretes de recepció, com ara la seua relació amb l'obra impresa, amb un públic lector, essencialment burgés i d'extracció urbana. Mijail Bajtín (1983: 384) considerava que «la impressió de llibres [...] va servir per a fer de! discurs un mode mut de percepció, un canvi decisiu per a la novel·la com a gènere»; e! receptor passa a ser un element més del procés de comunicació semiòtica de la noveI'la, condicionant l'orientació ideològica del creador, i establint una relació especial amb el text com a materialitat. Albert Thibaudet (1925: 25) afirma que «c'est avec l'imprimerie que la volupté nouvelle s'incorpore solidement aux habitudes humaines»; una «voIupté nouvelle» que demanda del discurs narratiu allò que Gyorgy Luckacs (1986: 97 ss.) defineix com «l'objectivitat creadora de la totalitat», mitjançant la qual, la nova classe social capitalitza la interpretació ordenadora del món, aconseguint-hi un mitjà d'expressió artística que «estructura la realitat com a vencedora». Joan Fuster (1986: 9 ss.) ha descrit perfectament la conformació del públic lector valencià del segle XV; aplega a la conclusió que, efectivament, hi hagué un important mercat literari amb lectors que «presentaven com a característica concurrent una diguem-ne expectació intel'lectual pròpiament moderna»; la influència del fet literari fou determinant per a la València quatrecentista, fins al punt que «es presenta intercalada en la vida quotidiana de la classe benestant».3 El realisme serà una de les característiques que defineixen les expectatives d'aquest públic burgés, doncs, continua dient Fuster, «veien la literatura com una forma de conversa»; una conversa que explicaria l'actitud del text de l'Espill vers el seu lector i que justifica el que el mateix Fuster (1995: 73 ss.), en altre estudi, qualifica com «l'acuïtat de l'observació realista i el metòdic rigor satíric que Roig desplega en el seu llarg poema».-l A partir d'aquestes evidències hom pot entendre el subti I joc d' im plicacions desenvolupades entre l'autor, la seua conversió en narrador (en una oscil'lació entre l'allunyament i la proximitat), el lector, i les interferències contínues entre la poiesi i la mímesi. El procés de ficcionalització afavoreix, així, que la categoria del narrador esdevinga l,'eix des del qual cobra sentit l'univers de la faula i els seus components constitutius. L'Espill, com a forma narrativa primigènia, permet una revisió dels esmentats mecanismes narratològics, especialment aquells que afecten la figura del narrador com a centre d'un enunciat que «ironitza» sovint amb la realitat i amb el lector. 5 Fóra adient tanmateix, abans de passar a l'anàlisi del discurs narratiu, matisar, com a simple apunt a tractar en posteriors investigacions, el realisme de l'obra de Roig davant la resta d'autors de l'anomenada generació de satírics valencians. La grandesa i singularitat de l'Espill és palesa perquè hi recorre els tres plans que Mijail Bajtín (1995: 396 ss.) proposa per a. 3 A l'Espill n'hi ha bons exemples; així, quan el narrador ens parla dels costums de la primera esposa i de les seues amigues: «De cent novelles/ e Facècies,! filosofies/ del gran Plató,! Tuli, Cató,! Dant, poesies/ e tragèdies,! tots altercaven/ e disputavell». 4 Per a una visió de conjunt sobre l'empenta del realisme burgés en la literatura catalana medieval enFront de la literatura cortesana, és interessant el treball de Giuseppe Tavani (1996: 83 ss.) Per ulla ilis/òria de la culIura ca/alalla II/edieval.. 5 Tant Gy6rgy Luckacs, com Northrop Frye i, és clar, Wayne C. Booth (amb el seu clàssic estudi, La re/órica de la il'OlIia) consideren que la ironia és la noció que identifica l'univers narratiu «com a supressió de la subjectivitat acabada» (Luckacs, 1986: 97 ss.)..

(3) EL NARRADOR COM AEIX DE LA FICCIONALITZACIÓ: L'ESPILL OLLIBRE DE LES DONES. 123. valorar el realisme artístic: el de les referències locals, costums, hàbits, etc. (fase comuna a totes les peces saüriques del període); el de la «individualització estructurada a escala històrica i de sentit més ampli», és a dir, la identificació del context ideològic; finalment, actualitza «el sentit més profund del procés històric». El sistema de ficcionalització, aquell que configura els límits de la faula davant l'estatut de la realitat, està perfectament dissenyat a l'Espill, tot i que d'una manera que justifica la dèria de versemblança referencial que predomina al llarg de l'obra. El fet d'escollir la forma autobiogràfica és l'exponent de la voluntat de l'autor per a crear una ficció que passe per real;6 a més a més, es tracta d'una fabulació que incorpora sovint senyals al voltant del lector i de la pròpia personalitat de l'autor, per la qual cosa l' anàl isi ha de procurar d'establir els mecanismes que hi defineixen la ficció i com la figuració literària s'endinsa en l'esfera de la realitat. El text imprés comença amb una «Consulta del Mestre Jacme Roig a Mossén Joan Fabra», que pertany a l'àmbit real, i amb què se'ns ofereixen dades sobre la situació de l'autor (<<Trobant-m'en aquesta vall,! Callosa, per los morts, fuit...»), així com formulacions i invocacions típiques de la tradició retòrica. Les quatre parts del «Prefaci» són les més interessants per a avaluar l'esmentat procés d'adequació fictícia, puix amb el seu desenvolupament assistim a la conversió de la figura del narrador, mitjançant un gest semàntic que s'adreça vers els límits entre el subjecte de l'enunciació i el de l'enunciat. El protagonista de la història, que relatarà les seues experiències per a «doctrinal) dar exemplar/ e bon consellI al qui novell! en lo món ve», és un home vell, de vuitanta anys (<<lo meu speritl n'ha portat pena! sobre la squena,! mals vuitanta anys ...»), que es caracteritza perquè està «absenti del món vivint/.. .! ja per la gent/ desconegut,! per tots tengutl com hom salvatge... »). Vet ací, doncs, una recreació de la faula, en la qual s'ha cercat un allunyament respecte a la funció-autor (Jaume Roig, segons els seus biògrafs, no tenia més de seixanta anys quan va escriure l'Espill); nogensmenys, no s' hi produeix una diversificació forçada entre ambdues categories, ja que la referència a Baltasar Bou com a destinatari del tractat moral (<<A tu com fil li .. .! per lo qu'em mou/ tan molta amorf e gran calor/ de nebot car»; posteriorment l'anomena «nebot valent»), ens torna la imatge de Jaume Roig. El sentit general d'aquesta introducció estableix dues pautes en la ficció: - Per una banda, exposa el caràcter de conversa amb què Joan Fuster tipificava aquesta literatura de voluntat realista i col'loquial: hi sovintegen apel'lacions a «mon parlar», «parlament/ curt, flac, fallent», «la fOtja sua!.. .!serà en romanç/ .. .! al pla teixides,! de l'algemia! e parleria! dels de Paterna... ». Es tracta d'acostar el discurs a l'experiència de lector per mitjà de la tonalitat conversacional i de les mencions al nivell lingüístic, sense oblidar aqueix descriure's escrivint que assolirà força importància en el narrador d'obres com La lozana andaluza. Amb tot això s'afavoreix la consolidació d'un esquema de ficció que apunta cap a la il·lusió referencial del lector mitjançant la disposició d'un narrador que s'expressa com a pròxim -no sols en el context temporal- a l'horitzó d'expectatives del receptor.. 6 Aquesta és la teoria de Fernando Uizaro Carreter (1978: 20-23) per a la narrativa del segle XVI: l'autobiografia «esta puesta al servicio' del ideal verista».. e.

(4) 124. ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BüRRIA ENCA DE CULTURA, IX. - En segon lloc, el començament del procés actualitza els seus propis mecanismes de narrativitat i, en fer-ho, identifica el text, precisament, amb el discurs narratiu. El personatgenarrador que relatarà les seus experiències no és Jaume Roig (és el que alguns crítics anomenen el «personatge autoral»); 7 però no ho és perquè al llarg del «Prefaci» el lector s'ha d'instal·lar en l'estatut de la ficció; tanmateix, el vincle amb la realitat hi continua present i romandrà latent en la ment del receptor. Com veurem, el desenvolupament gradual observat al' inici tindrà la seua correspondència en el tancament de la faula, seguint criteris semblants. AI llarg de l'obra molt sovint se citen llocs, personatges i esdeveniments reals i, àdhuc, pel que fa a la figura del protagonista-narrador, en un moment donat se li atorga el mateix nom que a l'autor: una tornera parla de «lo vell Roig tort».8 El joc realitat!ficció té, una vegada més, el seu vèrtex significatiu en l'eix del narrador: el desig de verisme determina la motivació del signe narratiu, alterant el simple recurs a la fabulació per a establir el retrobament entre l'expressió i l'objecte designat. És la definició de Júlia Kristeva, ja comentada, al voltant de l'origen del concepte novel'lesc: el signe mostra la seua conformació interna, és a dir, els plans semiològics de forma i contingut, però també un referent que s'introdueix al si de la conceptualització literària. A l'acabament de l'obra, després del somni i sermó de Salamó, toma a introduir-hi la imatge del procés de ficcionalitat, desvetlant, per una banda, el transcurs progressiu de la història, amb el seu personatge central, i, per l'altra, el paI'al'lel amb el «Prefaci», fent palés com l'estatut poètic desapareix i cobren vigència al text els elements de l'enunciació. En principi el nan'ador confessa tenir <<noranta anys/ o cent anys tinc», dels quals, els darrers els ha viscut «instruït! e corregit» per «lo sant sermó/ de Salamó». D'aquesta manera, el relat ens ha presentat l'evolució d'un personatge des de la doble condició del component físic i de l'aprenentatge moral. Seguint aquesta esfera de la faula, l'Espill es decanta gradualment, i per un enginyós recurs, vers el domini de l'autor. Així, recordant les seues experiències -ja contades en la l1arració- manifesta que «he-hi sols trobat/ un virtuall arbre fruitall sols, singular»; amb aquestes qualificacions hi introdueix l'únic exemple de dona -juntament amb la Mare de Déu- que no participa de les maldats pròpies del seu sexe. Es tracta d'una dama que, després de la seua mort deixà el seu marit «desconsolat! alienat,! fora de si». El marit -«bé'l coneguí»-, «blanc e vermell/ és lo nom d'ell»; la dama, recorda, «Is, primer mort,! lo peix llisser/ hac nom primer». Aquests senyals al lector tenen la funció d'establir nexes entre els distints nivells del text. El desplaçament s'hi produeix, a continuació, en revelar la condició de la dona:. Per exemple, Stephen Gilman, a La Ilovela segúll Cervalltes. Joan Fuster (1995: 79) recorda que R. Miquel i Plana, en la seua traducció al castellà de l'obra, interpreta el mot «Roig» com un adjectiu qualificatiu i no com el cognom del protagonista. En qualsevol cas, és segur que esjuga amb l'equívoc del vers, la qual cosa és prou freqüent a l' E~pill a l'hora de presentar noms propis, com veurem al seu final..

(5) EL NARRADOR COM AEIX DE LA FICCIONALITZACIÓ: L'ESPILL OLLIBRE DE LES DONES. Fon ma veïna, e fel amiga, dona molt clara, res en lo món no amí tant, gran quan fallí extremament.. 125. mare, padrina no massa antiga, a mi molt cara; mentres hi fon fiu dol e plant de cor l'amí. La realitat s'apodera de l'espai textual; l'enunciació pren el lloc de l'enunciat fictici, fomentant una transformació de la percepció lectora, que afavoreix una de les característiques que Mijail Bajtín (1995: 396 ss.) atorga al génere de la novel'la: el contacte màxim amb el present en el seu «fer-se». És aquesta idea del projecte en el seu desenrotllament, en el present continuat, la que hi transmet l'Espill amb el nus entre el passat -arbitrari- de la faula autobiogràfica i el present -necessari- que localitza la situació de l'autor i que s'expandeix vers el receptor. Però, a més a més, l'actualització d'un procés creatiu com el descrit defineix la mateixa consciència estètica de Jaume Roig en el plantejament general de l'obra. AI capdavall, el text remet al seu propi codi i és ell el que sistematitza la virtualitat significativa, puix més enllà del didactisme -fórmula retòrica productora de l'espai fictici- el relat de Jaume Roig té una qualitat inherent al fet de l'escriptura: el seu inacabament, és a dir, la manera d'articular una forma d'intervenció en la vida quotidiana. Apleguem, doncs, al centre al voltant del qual gravita tota la proposta de ficcionalització de l'obra. Per una part, l'espai en què l'enunciat és inseparable del fet de l'enunciació, determinat pel present de l'escriptura (<<l'ull dret tinc roig;! ni' m veig ni m' oig;! no puc ja siure/ ni menys escriure... »), i que recull la tradició dels textos medievals, que no té cap relació amb el procediment de lectura actual, i que també afecta la mateixa consideració del text. Efectivament -passant ja a la segona característica-, allò que per a nosaltres és sinònim de llibre, amb límits físics clars, per a l'escriptorllector de l'època és una proposta d'intervenció en l'entorn. L'obra escrita -en relació de proximitat amb el text per a ser escoltat- es basa en una experiència i un coneixement provinent del que Lotman (1978) definí com a «cultura paradigmàtica»: «En lo present,! mon fill plasent! Baltasar Bou,! no hi ha res nou;/ antic és tot.! lo, car nebot,! t'he sols rescrit! què'm par profit,! mel e mantega...». Aquest tipus d'identitat cultural és la invocada per l'autor, tant des de la ficció del narrador com pels criteris d'autoritat esmentats, i que té com a finalitat, com s'ha dit abans, una intervenció directa en la societat (condició essencial per a la cultura medieval); per aquesta raó, el text no acaba, sinó que es projecta vers el context vivencial del lector -ara que ja ha conclòs el pas definitiu cap l'univers conceptual- perquè trasllade a la realitat, per contigüitat, allò que ofereix el text:.

(6) ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA, IX. 126. pot ben valer conéxer clar, e inquirir, què's deu amar què elegir. si bé's mastega, e ben saber, bé specular bé dicernir què desamar què avorrir.. L'Espill, com a forma narrativa pròxima al gènere novel'la, desmitifica la relació entre la fabulació i l'oient, pròpia de l'allunyament espaciotemporal de l'epopeia medieval. El principal fonament d'aquesta aproximació a la real itat de l'entorn és convertir en possibil itat real d'existir el que és una ficció, connectant així amb el gest original latent en tota novel·la: la capacitat d'intervindre directament en la vida quotidiana. El narrador pren el que conta de l'experiència i, així, ho ofereix als seus lectors perquè puga formar part de les seues vides: Sols te requir sovint hi lliges e que hi afiges lo que hi sabràs: per temps creuràs lo que t'escric, lo que io't dic.. BIBLIOGRAFIA BAlTiN, M. (1983): The dialogic lmagination, Austin, University ofTexas press. - (1995): La cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento. El contexto de François Rabelais, Madrid, Alianza Universidad. BARTHES, R. (1982): Polémica sobre el realismo, Barcelona, Ediciones Buenos Aires. Boonl, w.c. (1987): La retórica de la ironia, Madrid, Taurus. EICHENBAUM, B. (1978): «Sobre la teoría de la prosa», dins TODOROV, T. (ed.): Teoria de la literatura de losformalistas l'USOS, Madrid, Siglo XXI, 147-157. FRYE, N. (1980): La estructura profana. Un estudio sobre la estructura del romance, Caracas, Monte Àvila. FUSTER, J. (1986): Poetes, moriscos i capellans, València, Tres i Quatre. - (1995): Misògins i enamorats, Alzira, Bromera. GILMAN, S. (1993): La novela según Cervantes, Mèxic, FCE. GOYTISOLO, 1. (1974): Pròleg a l'estudi de HERNÀNDEZ ORT/Z, J.: La génesis artística de la Lozana Andaluza, Madrid, Ricardo Aguilera. - (1985): «Medievalismo y modernidad: el Arcipreste de Hita y nosOlros», Contracorrientes, Barcelona, Montesinos, 15-24. KRISTEvA,1. (1978): Semiótica l, Barcelona, Fundamentos. - (198 I): EltexlO de la novela, Barcelona, Lumen. LÀZARO CARRETER, F. (1978): Lazarillo de Tormes en la picaresca, Barcelona, Ariel. LOTMAN (1978): La estructura deltexto artístico, Madrid, Istmo. LUKACS, G. (1986): Sociologia de la literatura, Barcelona, Península. TALENS, 1. (1977): La escritura como teatralidad, València, Universitat de València. TAVANI, G. (1996): Per una història de la cultura catalana medieval, Barcelona, Curial. TI-iIBAUDET, A. (1925): Les liseu l'S de romans, París, G. Crés..

(7)