Guió del documental efímero. Un documental sobre la salut mental i les addiccions

Guió del

documental Efímero

Un documental sobre la salut mental i les addiccions

Carla Casimiro Valenzuela

CURS 2021-22

Grau en Mitjans Audiovisuals

GUIÓ DEL DOCUMENTAL EFÍMERO

UN DOCUMENTAL SOBRE LA SALUT MENTAL I LES ADDICCIONS

CARLA CASIMIRO VALENZUELA MANUEL ARENAS CURS 2021-22

Dedicatòria

A totes les persones que s’han vist immerses en una addicció per culpa d’un problema de salut mental no diagnosticat i tractat a temps.

Agraïments

Al Roger Galano per fer d’aquest projecte una aventura increïble.

A la meva família per donar-me suport en tot moment.

A la meva parella per ser el detonant de la idea inicial i acompanyar-me en tot el procés.

A tota la gent que ha fet possible el projecte aportant el seu gra de sorra al crowfunding.

A tot l’equip del rodatge, tècnic i actors, per fer una feina fantàstica i treballar com si el projecte fos seu.

Al meu tutor Manuel Arenas per aconsellar-me i acompanyar-me en tot moment.

Resum

Efímero és un projecte que pretén, a través de la creació del guió d’un documental, mostrar una realitat on els trastorns mentals no diagnosticats i tractats a temps poden derivar a una addicció a les drogues, posant el focus narratiu en les causes i conseqüències que això comporta. Després d’un llarg procés d’investigació i documentació, s’escull a la protagonista de la història, en la qual està basat el discurs, ja que s’explica la seva experiència com a drogodependent. La ficció no queda en segon pla, pel fet que es recreen les seves vivències per tal d’aportar entreteniment i emoció al relat.

Resumen

Efímero es un proyecto que pretende, mediante la creación del guion de un documental, mostrar una realidad donde los trastornos mentales no diagnosticados y tratados a tiempo pueden derivar a una adicción a las drogas, poniendo el foco narrativo en las causas y consecuencias que esto conlleva. Después de un largo proceso de investigación y documentación, se escoge a la protagonista de la historia, en la cual está basado el discurso, debido a que se explica su experiencia como persona drogodependiente. La ficción no se queda en segundo plano, ya que se recrean sus vivencias con el objetivo de aportar entretenimiento y emoción al relato.

Abstract

Efímero is a project that aims, through the creation of the script of a documentary, to show a reality where mental disorders not diagnosed and treated in time can lead to a drug addiction, putting the narrative focus on the causes and consequences that this entails. After a long process of research and documentation, the protagonist of the story on which the speech will be based is chosen, as her experience as a drug addict is explained. Fiction is not in the background, because their experiences are recreated in order to bring entertainment and excitement to the story.

Índex

Índex ... I

1. Introducció ... 1

2. Marc conceptual i contextual ... 5

2.1 Marc conceptual ... 5

2.1.1 Procediments narratius ... 5

2.1.2 Estudi del guió ... 8

2.1.3 El guió documental ... 10

2.1.4 L’estudi del documental ... 11

2.2 Marc Contextual ... 13

2.2.1 Les addiccions ... 13

2.2.2 La salut mental ... 15

3. Anàlisi de referents ... 19

3.1 A nivell de construcció del relat o forma ... 19

3.1.1 Lo que el pulpo me enseñó ... 19

3.1.2 Crims ... 21

3.1.3 El útlimo baile ... 22

3.2 A nivell de contingut ... 24

3.2.1 Reportatge divulgatiu sobre salut mental de La Marató de TV3 ... 24

3.2.2 Euphoria ... 26

3.2.3 “La locura de las drogas” – Documentos TV ... 28

4. Definició dels objectius i l’abast ... 31

4.1 Objectius principals ... 31

4.2 Objectius secundaris ... 31

4.3 Abast ... 32

5. Metodologia ... 33

5.1 Escriptura del guió ... 33

5.1.1 Etapes ... 33

5.2. Preproducció ... 38

5.2.1 Desenvolupament ... 38

5.2.2 Permisos de rodatge ... 39

6. Anàlisi i resultats ... 41

7. Conclusions ... 47

8. Referències ... 51

9. Estudi de viabilitat ... 57

9.1 Pla de treball i cronograma ... 57

9.2 Viabilitat tècnica i econòmica ... 58

9.3 Aspectes legals ... 61

Índex de figures

Fig. 2.1. Mecanisme cerebral de drogoaddicció. (Morón, M., 1997) 14 Fig. 3.1. Protagonista parlant a l’entrevista. (López G., V., 2021) 20

Fig. 3.2. Imatge del documental. (López G., V., 2021) 20

Fig. 3.3. Testimoni durant l’entrevista (CCMA, 2019) 21

Fig. 3.4. Imatge dels fets reals reconstruïts (CCMA, 2019) 22

Fig. 3.5. Entrevista al protagonista (Netflix, 2020) 22

Fig. 3.6. Entrevista a testimoni (Netflix, 2020) 23

Fig. 3.7. Imatge de sobreimpressió a pantalla (Netflix, 2020) 24

Fig. 3.8. Psicòloga durant entrevista (CCMA, 2021) 25

Fig. 3.9. Indicis del trastorn (CCMA, 2021) 26

Fig. 3.10. Problema social (CCMA, 2021) 26

Fig. 3.11. Rue sota els efectes de la droga (HBO Latinoamérica, 2019) 27 Fig. 3.12. Protagonista explicant la seva història (RTVE.es/DOCUMENTOS TV, 2012) 28 Fig. 3.13. Professional explicant el cas (RTVE.es/DOCUMENTOS TV, 2012) 29

Fig. 6.1. Diagrama de Gantt. Elaboració pròpia. 57

Fig. 6.2. Pressupost provisional. Elaboració pròpia. 59

Fig. 6.3. Pressupost real producció. Elaboració pròpia. 60

Fig. 6.3. Pressupost real postproducció. Elaboració pròpia. 61

Fig. 6.3. Acord de confidencialitat. Elaboració pròpia. 61

1. Introducció

L’ésser humà viu en un món on la salut mental queda en segon pla, a l’escola sempre s’ha dut a terme una assignatura que s’anomena educació física, però mai una d’educació psicològica. Segons la Confederació de Salut Mental España (2021), la principal causa de discapacitat l’any 2030 seran els problemes de salut mental i, tot i això, no se li dóna la importància que es mereix.

D’altra banda, molts d’aquests, sobretot trastorns depressius i ansiosos, s’intenten evadir amb certes substàncies, drogues legals o il·legals, que acaben creant addicció, com bé expliquen la Morón, M., Fuentes, M., & Valls-Llobet, C., (1997) al llibre Superar les addiccions. Aquestes afirmen que provoquen la sensació de benestar i força que manca per culpa de la malaltia, i això es deu al fet que actuen com a bloquejadors dels transportadors de dopamina, substància excitant, fent que aquesta no abandoni els emissors. L'Informe Anual sobre alcohol, tabac i drogues il·legals a Espanya de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions (OEDA) plasma que:

“El 2019 es van registrar 50.035 admissions a tractament per abús o dependència de substàncies il·legals, més de la meitat (54,9%), per primera vegada a la vida. La cocaïna es manté com la droga que més ingressos va causar (44,7% del total), seguida del cànnabis (28,4%) i dels opioides (22,3%). No obstant això, en el cas de persones menors d'edat, la droga majoritària és el cànnabis (95,2% del total)” (Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions, 2021, p.16).

Tenint en compte sobretot a la gent jove, que són els que s’inicien en aquestes pràctiques, això passa, en part, pel fet que suposa reconèixer-se com a deprimit dins d’una societat on la imatge que tothom exposa, per exemple a través de les xarxes, és la d’una vida feliç i plena, per les implicacions que té dins de la pròpia imatge social i autoimatge el fet de mostrar-se com a deprimit (Montaño Fraire, 2006). Al Baròmetre Juvenil 2019. Salut i Benestar es plasma que “4 de cada 10 joves que declaren algun problema d'aquest tipus no han sol·licitat cap mena d'ajuda especialitzada (39,2%).

En la resta de casos, un 59,4% sí que ha sol·licitat algun tipus d'ajuda, principalment amb psicòlegs” (Ballesteros, J.C.; Sanmartín, A.; Tudela, P., Rubio, 2020, p.15).

Això porta a la necessitat de conscienciar, sobretot a aquests joves, sobre la importància de demanar ajuda si és necessària, en comptes d’intentar evadir els problemes amb les drogues, ja que no

desapareixen i per contra, s’agreugen. L’audiovisual té un potencial educatiu elevat, pel fet que a través dels diferents mitjans, es pot enviar el missatge desitjat acompanyat de l’entreteniment que molts joves necessiten per mantenir-se atents a allò que estan mirant (Aguaded, I.; Ortiz-Sobrino, M.-A., 2021). Per aquest motiu neix la necessitat de crear un docudrama, un producte que inclou el testimoni de la realitat objectiva pròpia del documental i l’entreteniment que la ficció proporciona a través d’històries inventades per l’ésser humà (Castaño Martínez, 2010). Com hi ha una història real al darrere, uns fets constatables, s’escull el format documental degut a que li dóna força al producte en termes de relat, de veracitat, per sobre d’altres formats, que no aporten tanta credibilitat. Com a espectador, és més senzill creure que pot passar alguna cosa que ha passat a algú altre amb anterioritat.

D’altra banda, s’ha escollit el nom d’Efímero, definit per la RAE com a “passatger, de curta durada”

(Real Academia Española, 2021), amb la intenció de fer una contraposició entre el poc que dura l’eufòria del viatge i com de llargues són les conseqüències d’acabar pres d’una substància. Així doncs, es veu clarament reflectida la intenció d’explicar aquesta història per remarcar les implicacions negatives que pot comportar endinsar-se en aquest món.

Aquest treball se centra en la fase d’investigació, en l’escriptura del guió i en part de la preproducció del documental. L’objectiu és obtenir un guió acabat que permeti continuar amb les següents fases de producció, ja que és un treball conjunt amb el Roger Galano i el seu objectiu és obtenir el producte acabat.

A nivell de contingut, el documental explica una història real, combina l’entrevista de la protagonista amb escenes ficcionades dels fets que explica. També intercala el testimoni de la psicòloga que la va ajudar durant el procés de recuperació i el de l’amiga que la va acompanyar en tots els moments importants. Això es fa amb la finalitat d’obtenir l’experiència i el punt de vista de l’entorn de la protagonista. És la història d’una noia de classe mitjana, amb la qual es pot identificar gran part de la població, és per això que s’escull com a protagonista, per la proximitat que els espectadors poden sentir cap a ella. El detonant de la seva addicció és un problema de salut mental no tractat des de l’arrel, amb la qual cosa s’exemplifiquen les conseqüències que això comporta, independentment del seu estatus o entorn. Tanmateix, té particularitats i experiències a ensenyar, com són les causes i conseqüències que la porten a endinsar-se en aquesta situació. Amb

això, l’objectiu és que les persones que visualitzin el documental facin una reflexió per no cometre els mateixos errors.

La principal motivació per dur a terme aquest treball és, en primer lloc, la falta de visibilitat que tenen els problemes de salut mental a la societat, fet que afirma la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (s.d), a la campanya de difusió de la Marató de TV3 de l’edició de 2021, que tracta sobre els problemes de salut mental, els quals es troben encara més accentuats actualment a causa de la pandèmia. En segon lloc, la poca importància o la mala concepció que es té de la gent que és addicta a alguna substància, es pretén trencar els estigmes i els tabús que envolten el tema. Com a creadors audiovisuals amb el poder d’explicar històries, es vol intentar ajudar a visibilitzar i conscienciar sobre tot això, i en l’àmbit acadèmic, aprendre a escriure la història de la manera més adequada perquè compleixi aquesta funció.

L’estructura del treball es divideix en capítols, com són el marc conceptual i contextual, on s’aporta tota la informació necessària per dur a terme el treball; l’anàlisi de referents, on s’expliquen i s’analitzen les diferents influències; la definició dels objectius i l’abast del treball; la metodologia, on s’explica tot el procés que se segueix detalladament; l’anàlisi i resultats, on s’exposa el que finalment s’aconsegueix; les conclusions, on s’aporta el punt de vista de l’autora del treball; i per últim, el pla de viabilitat, on es justifica la viabilitat a nivell tècnic, econòmic, i legal.

2. Marc conceptual i contextual

2.1 Marc conceptual

2.1.1 Procediments narratius

Sempre s’han explicat històries, però no totes són susceptibles d’entreteniment. La dramatització d’un fet es pot aplicar a qualsevol situació, però hi ha dues regles perquè es pugui seguir amb emoció. D’una banda, per molt que un succés sigui molt sorprenent, a vegades no s’aconsegueix el drama, per la qual cosa no s’ha de confiar en la força del relat, s’ha de dramatitzar. D’altra banda, un esdeveniment no tan sorprenent, si es dramatitza bé, pot seguir-se amb emoció. (Chion, 1988) Al seu llibre Como se escribe un guion, Chion (1988) explica cinc regles o fases per dramatitzar correctament. En primer lloc la concentració, per aportar unitat i no donar massa informació a l’espectador. En segon lloc l’emocionalització, no explicar històries de forma neutra, s’ha de convidar a l’espectador a participar emocionalment al relat, ha d’empatitzar amb el personatge. En tercer lloc la intensificació, exagerar-ho tot, tant sentiments com situacions. En quart lloc la jerarquització, s’ha d'accentuar l’important i deixar en segon pla els detalls, escollir per no explicar- ho tot en el mateix pla. Per últim, la creació d’una línia, una corba, la narració ha de ser progressiva i obeir a una certa corba, en principi ascendent. Tot i això no és obligatori posar-les totes en pràctica. (Chion, 1988)

2.1.1.1 Focalització i punt de vista

Com expliquen Casetti, F., & di Chio, F. (1991) al seu llibre Cómo analizar un film, el punt de vista és l’element que caracteritza la mirada total de la pel·lícula, la perspectiva, la mida. Es reconeixen tres significats, el literal, el figurat i el metafòric. En el primer cas es veu el film a través dels ulls d’algú, es veu directament l’activitat que es produeix, en el segon cas es veu l’acció a través de la ment d’algú, se sap una realitat cognitiva, i el tercer cas té a veure amb l'interès, segons la ideologia de profit d’algú, es creu l’activitat epistèmica amb les ordenacions que comporta cada creença. (Casetti, F., & di Chio, F., 1991)

Així doncs, a través del punt de vista, expliquen Casetti, F., & di Chio, F. (1991), s’accedeix a una porció de la realitat i no a un altre, se situa a l’espectador a la perspectiva que es desitja, es mostra la informació que interessa. És aquesta selecció la que permet posar èmfasi en certs aspectes que guien a l’espectador a la història, i és la focalització, el que permet el procés de selecció i restricció de continguts (Casetti, F., & di Chio, F., 1991). Com bé defineix Genette, G. (1998), la focalització és “una restricció de «camp», és a dir, una selecció de la informació en relació al que la tradició anomenava omnisciència” (Genette, G., 1998, p.51).

Seguint l’estudi que fa Todorov (1996) a Les catégories du récit littéraire, Genette, G. (1998) al seu llibre Nuevo discurso del relato señala tres tipus de focalitzacions: absència de focalització o focalització zero, focalització externa i focalització interna, explica Cuevas, E. (2001). La focalització zero és aquella en la que el narrador sap més que els personatges, el narrador és omniscient i, per tant, sap i explica tot el que passa. La focalització externa és tot el contrari, el narrador sap menys del que saben els personatges, ho explica tot des de fora, sense la capacitat d’accedir als pensaments dels personatges. Finalment, a la focalització interna, el narrador sap exactament el mateix que el personatge, per tant, tenim accés a què sap i als pensaments d’aquest personatge, però no de la resta. (Cuevas, E., 2001)

Dins d’aquest últim tipus, Genette, G. (1998) distingeix tres possibilitats més: focalització interna fixa, variable i múltiple. La primera “quan es focalitza tot el relat a través del mateix protagonista;

variable, quan es focalitza a través de diversos; i múltiple, quan es focalitza un mateix succés a través de diferents personatges” (Cuevas, E., 2001, p. 126).

No obstant, Cuevas, E. (2001) explica que pràcticament cap relat manté tota l’estona el mateix tipus de focalització, per tant, es parla de la predominant. En aquest punt, Genette, G. (1998), al seu llibre citat anteriorment, fa un estudi de les alteracions a la posició dominant del relat, i distingeix entre la paralipsi, i la paralepsi En el primer cas es troba la “retenció d’una informació que comporta lògicament el tipus adoptat” (Genette, G., 1998, p. 46), i en el segon la “informació que excedeix la lògica del tipus adoptat” (Genette, G., 1998, p. 46)

2.1.1.2 Espai i temps en el relat audiovisual

El temps és un altre factor fonamental per aconseguir una correcta dramatització. Es pot fer una clara distinció entre temps real i temps cinematogràfic, i la manera més fàcil és amb un exemple, explica Gutiérrez Espada (1978) al seu llibre Narrativa fílmica, teoría y técnica del guión cinematográfico. Es filmen un genet i un cavall que recorren una determinada distancia, en temps real tarden tres minuts a gravar tot el trajecte, però a la pel·lícula només s’inclouen catorze segons, dividits en dos o tres plans. Aquest és el temps cinematogràfic, es visualitza i es temporalitza el trajecte, ja que si no l’espectador rep una sensació de lentitud amb la qual sembla que l’acció dura molt més. (Gutiérrez Espada, 1978)

No obstant, explica Gutiérrez Espada (1978), el temps cinematogràfic també pot ser més elevat al temps real. En determinats moments narratius s’utilitza com a punt de vista dramàtic, un petó de llarga durada, per exemple, el qual si es mostra a temps real, manca de valor dramàtic. La quantitat de temps la determina l'expressivitat i la creativitat que es dóna al llenguatge, i els dos tipus de temps poden estar més o menys relacionats. (Gutiérrez Espada, 1978)

D’altra banda, Chion (1988), al seu llibre citat anteriorment, explica que el llenguatge cinematogràfic no entén de passat o futur, no disposa de temps gramaticals, i per aquest motiu és important saber expressar l’anterioritat i la posterioritat d’un esdeveniment en relació amb els plans que l’acompanyen. Un cop situat a la cadena cronològica, sempre s’explicarà en present. Els recursos que s’utilitzen per situar l’acció són els flashbacks, per simular que ens situem en un moment anterior, o els timelapses, per accelerar el pas del temps fins a un moment posterior.

(Chion, 1988)

Per situar l’acció, també s’ha de tenir en compte l’espai, el qual s’ha de lligar amb la seva funció, com explica Chion (1988), no es pot tractar com un escenari passiu i simplement decoratiu. El cine, a diferència del teatre, ens permet viatjar a qualsevol lloc amb un marge de temps molt petit, no obstant, continua explicant Chion (1998), es busca el contrari, la unitat de lloc. Això es deu al fet que un guió es concep millor al voltant d’un lloc d’atracció i d’acció o sobre dos espais oposats, dramàticament és més eficaç. (Chion, 1988)

2.1.2 Estudi del guió

2.1.2.1 La idea

“La idea és el principi i el motiu de l’obra audiovisual. Tota la resta, inclosos els procediments de realització, està al servei de la idea” (Gutiérrez Espada, 1978, p. 19)

Com bé es pot entendre amb l’anterior cita, la idea és el punt de partida de qualsevol producte audiovisual i es transmet a través del llenguatge, que alhora és un mitjà de comunicació on l’autor comunica alguna cosa, precisament la idea de la qual es parteix. D’aquesta manera, el guió i la realització estan al servei d’aquesta, són la posada en pràctica de teories i tècniques que s’ocupen de transmetre la idea de la millor manera possible. El guionista el que fa és donar cos i expressivitat a la idea a través dels recursos dels quals disposa. (Gutiérrez Espada, 1978)

Gutiérrez Espada (1978) al seu llibre Narrativa fílmica, cita al teòric Taddei per classificar les idees en tres tipologies: La idea purament narrativa, la idea temàtica i la idea poètica o estètica. En el primer cas, s’explica un fet, es narra alguna cosa real o imaginaria, sense interpretar-la, són obres expositives. En el segon cas, la idea temàtica té relació amb el tema o contingut de l’obra, la idea és el nucli que justifica els elements de l’obra i dóna unitat. I per últim, en el tercer cas, la idea poètica o estètica té relació amb la qualitat del tema i la manera com està tractat cinematogràficament, preval l’interès estètic per sobre dels continguts i blocs narratius. No obstant, aquesta classificació no s’ha d'entendre com a tipus d’idees autònomes, normalment les obres contenen més d’una, i com més, millor. Es pot dir, doncs, que la idea és l’embrió de l’obra cinematogràfica, i totes les altres fases del guió, són l’enriquiment d’aquesta. (Gutiérrez Espada, 1978)

Quan una idea es desenvolupa mínimament a nivell de contingut mental, es pot anomenar tema.

Gutiérrez Espada (1978) al mateix llibre citat anteriorment, explica que May Renato (1964) afirma que el tema és la clau de pas a la narració cinematogràfica, determina i precedeix l’elecció i la successió de la matèria narrativa. (Gutiérrez Espada, 1978)

2.1.2.2 Investigació

Abans d’escriure un guió, explica Gutiérrez Espada (1978), s’ha d’investigar a fons el material que es vol utilitzar. Es tracta d’indagar tot el conjunt de fets que envolten el tema i el primer pas és recopilar el màxim nombre de dades, per així arxivar el que interessa. La documentació serveix també com a mètode d’inspiració. Aquest mètode porta al guionista a ser un autèntic estudiós, que es basa en el valor científic de dades reals i objectives, per la qual cosa deixa de ser un simple escriptor. (Gutiérrez Espada, 1978)

A aquesta investigació s’ha de sumar l’observació, mantenir atenta i fixa la mirada a situacions de la vida ordinària, recordar detalls que aportin fets significatius, originalitat. Observar inspira i estimula la creació, és indispensable per entendre l’existència. D’altra banda, una història mai es pot explicar completa del tot, s’ha de seleccionar el material important i deixar de banda el superflu, ja que l’excés d’informació perjudica la narració, fent-la densa. Aquesta retenció de la informació s’ha de fer també tenint en compte que pot crear major intensitat i tensió narrativa, com per exemple, amb l’el·lipsi. No obstant, si s’utilitza en excés, la narració pot acabar quedant buida.

(Gutiérrez Espada, 1978) 2.1.2.3 Escaleta

L’escaleta es podria denominar la part tècnica de la sinopsi, la qual és purament narrativa, on importa el com succeeix la narració, més que el que passa com a tal. Es desglossa la narració a través dels recursos de la posada en escena. És, per tant, una fase dins del procés de creació del guió, posterior a la sinopsi. Esdevindrà un instrument de treball útil per comprovar si l’argument realment funciona o, per contra, no és del tot vàlid. (Gutiérrez Espada, 1978)

S’han de complir dues normes per redactar l’escaleta, tenint en compte la successió cronològica dels fets, segons explica Gutiérrez Espada (1978). D’una banda, cada fet no ha de ser genèric, ha de ser característic. D’altra banda, cada fet ha de fer progressar la narració en relació amb el fet precedent. (Gutiérrez Espada, 1978)

2.1.2.4 Guió literari i guió tècnic

Per acabar amb l’estudi del guió, el qual Field, S. (1996) defineix com a “una història explicada en imatges per mitjà del diàleg i la descripció, i situada al context de l’estructura dramàtica” (Field, S. 1996, p. 19), es fa una breu distinció entre els dos tipus de guions que es fan servir per a la realització d’una pel·lícula.

El guió tècnic es distingeix del literari en el fet que afegeix dades tècniques per la realització de l’obra. Normalment, el realitza el director, ja que inclou indicacions per a molts dels professionals implicats en la realització del film. D’altra banda, el guió literari consisteix en la narració ordenada, inclosos diàlegs i acció, de la història, sense especificacions tècniques. (Gutiérrez Espada, 1978) 2.1.3 El guió documental

Com bé defineix Mendoza, C. (2010) al seu llibre El guion para cine documental, el guió és “el punt de convergència entre la investigació i la producció del documental” (Mendoza, C., 2010, p.

71). Fa una comparació amb una bola de cristall, apuntant que el guió és una manera de veure la pel·lícula abans que hagi sigut filmada. La feina del guionista de documental és anticipar-se als fets, que posteriorment es veuran reflectits en pantalla, i això es pot abordar de diferents maneres, depenent del gènere. Es pot posar més èmfasis a la informació, a l'opinió o a la interpretació. El guió també és una eina útil per planificar el rodatge. Un cop acabada la gravació, es reescriu el guió amb molta més precisió, perquè serveixi de base per al muntatge de la pel·lícula. (Mendoza, C., 2010)

A la sinopsi es descriu breument el tema del documental i es destaquen aspectes d’interès, a més de l’estil del qual es dotarà el documental. Posteriorment, el guió descriptiu, també anomenat literari, en el terreny del documental respon a relats o descripcions que s’apropen més a la crònica o reportatge. No es fan narracions literàries, es fan relats o descripcions que expliquen el desenvolupament del documental i a partir d’aquest es pot deduir com serà el film. Aquestes descripcions es basen en el que l’espectador veurà i escoltarà, sense frases literals. Normalment suggereix l’ús de diferents recursos, com per exemple, els moviments de càmera, i a partir d’aquest es pot fer el guió tècnic. (Mendoza, C., 2010)

Pel que fa a les etapes en el guió documental, Feldman, S. (1990) explica que és impossible definir- les comunes per a tots els documentals, a causa de la gran varietat de temes i enfocaments possibles.

Tanmateix, la investigació és fonamental, i es pot classificar com a etapa comuna en tots els projectes documentals. El mateix autor, al seu llibre Guion Argumental, Guion Documental, defineix tres línies d’investigació: sobre el tema, sobre els mitjans tècnics i financers amb els quals es compta, i per últim, sobre com començar i acabar la pel·lícula. (Feldman, S., 1990)

2.1.4 L’estudi del documental

“El cinema documental va néixer a l'ombra de dos corrents estètics: el romanticisme i el realisme”

(Mendoza, C., 2010, p. 90). Tal com el seu naixement indica, el documental és un gènere de no- ficció, i es realitza amb la finalitat d’apropar a l’espectador a temes o aspectes que no coneix del tot o gens, per tal d’oferir nous coneixements, explica Mendoza, C. (2010). L’autor els classifica en documentals expositius, d’observació, interactius o reflexius. (Mendoza, C., 2010)

Peña Rodríguez, D. C. (2016), al seu llibre Diseño de guiones para audiovisual: ficción y documental, explica que el compromís del documental és demostrar la realitat mitjançant l’argumentació. Treballa amb hipòtesis, aquesta és la guia amb la qual es comença a construir l’argumentació, igual que a la ficció ho és la premissa. Es diferencia del periodisme en el fet que el documental pot explicar un fet ja passat, a diferència del periodisme que és d’actualitat. A més, no només explica el fet, no és una notícia sobre un esdeveniment, aporta altres dades, fa veure les conseqüències o la importància d’allò que passa en el present. (Peña Rodríguez, D. C., 2016) Al seu llibre La representación de la realidad (1997), Bill Nichols exposa que “les imatges del món que el documental ofereix, proposen qüestions socials i valors culturals, problemes actuals i les possibles solucions, situacions i maneres específiques de representar-les” (Nichols. B, 1997, p.

13). D’aquesta manera s’entén el documental com una forma d’apel·lar a qüestions socials, que fan reflexionar sobre els problemes i les solucions que poden afectar a tothom i, per tant, moltes persones es poden identificar.

2.1.4.1 El docudrama

El docudrama és un tipus de documental que tracta la realitat, però inclou escenes de ficció dramatitzades. Les estructures argumentals més freqüents s’inspiren, recreen o construeixen a partir d’un fet real. Normalment, el docudrama s’estructura igual que el drama clàssic, en els tres actes propis d’un llargmetratge, on la tensió i la intriga van pujant fins a arribar al clímax, i per últim, el desenllaç. Sol contenir comentaris narratoris extradiegètics, com per exemple un text a la pantalla o una veu en off. Aquests permeten delimitar l'acció, els personatges, l’espai i el temps.

Moltes vegades aquest text serveix per explicar a l’espectador que està a punt de veure fets recreats, ja no basats en fets reals com la part pròpia de documental. L’ús d’actors és l’element que més clarament diferencia al docudrama del documental. (Cuevas Álvarez, E., Raventós Mercadé, C., &

Torregrosa Puig, M., 2012)

D’altra manera explicat, narra esdeveniments reals dramatitzant-los. Per donar forma al guió fílmic, utilitza situacions històriques i la identitat dels mateixos protagonistes. És per aquest motiu que, en alguns punts, és impossible fer una distinció entre la realitat i la ficció, no es pot separar la forma del contingut, ni l’estil de la matèria, es combinen els elements reals i la posada en escena. (Idrovo Carlier, S., 2001, pg. 42). Aquest mateix autor explica que Brode, D. (1984) al seu llibre Video Veritè: Defining the Docudrama, parla del docudrama com una obra en essència dramàtica, però que representa accions reals, així com persones llocs i esdeveniments. Es nodreix de les preocupacions socials o existencials, neix de vivències reals. No obstant, no totes són susceptibles de ser captades per les càmeres, s’han de saber dramatitzar correctament, a diferència del relat històric. Només un autor dramàtic pot demostrar com, per exemple, la depressió o la paranoia, poden tenir lloc a les ments dels humans. En aquest punt, Idrovo Carlier, S. (2001), cita a Edgar.

D (s.d), qui exposa que l’atractiu d’aquests textos resideix en la capacitat de mostrar-nos, no només que van succeir certs esdeveniments o el perquè van ocórrer, “sinó en el com van ocórrer: com éssers humans reconeguts governen, lluiten, jutgen, coneixen, s’enfronten, negocien, oprimeixen i derroquen als seus adversaris” (Edgar. D, s.d, p. 182)

Sellés, M., (2007) explica que actualment existeix un debat sobre com percep i entén l’humà la realitat. Aquest qüestiona si és possible una realitat objectiva, la qual cosa revalora l’objectiu final del documental, que segons es diu, no deixa de ser la interpretació d’un punt de vista subjectiu de

la realitat que compartim. Tot i això, el documental sempre serà una eina que ajuda a les persones a comprendre la vida. (Sellés, M., 2007)

2.2 Marc Contextual

2.2.1 Les addiccions

“L’ésser humà ha utilitzat des de sempre substàncies per a modificar l’humor, l’estat d’ànim o la conducta” (Morón, M., Fuentes, M., & Valls-Llobet, C., 1997, p. 8). Les addiccions, com bé plasma l’anterior cita, han estat sempre presents en la societat, amb models culturals molt variats. Com a conseqüència, a vegades es desencadena una pèrdua de control de certes persones sota els efectes d’aquestes substàncies. Quan una societat accepta una droga, es creen normes i pautes per a consumir-la. La societat consumista aprofita que algunes persones tenen personalitats addictives i juga amb els mitjans de comunicació per consolidar nous mercats. Algunes drogues d’Occident cotitzen en borsa, ja que s’han convertit en productes de consum de masses que paguen impostos com la resta de productes que es venen al mercat. (Morón, M., Fuentes, M., & Valls-Llobet, C., 1997)

“Les addiccions es basen en tres factors: el desig, la tolerància i la dependència” (Morón, M., Fuentes, M., & Valls-Llobet, C., 1997, p. 12). El desig és el motiu pel qual es comença a consumir i neix del record de benestar que provoca anar sota els efectes de certes substàncies. La tolerància consisteix en augmentar la dosi que s’ingereix per tal d’aconseguir el mateix efecte, ja que el cos s’acostuma als estímuls i deixa de notar-los. La dependència és la sensació de necessitat de consumir la substància per estar bé, i n’hi ha de dos tipus, la física i la psicològica; en el primer cas, l’organisme necessita consumir per continuar funcionant sense traumes físics, en el segon cas, es produeix un gran estat d’incomoditat emocional quan s’interromp el consum del producte.

(Morón, M., Fuentes, M., & Valls-Llobet, C., 1997)

Les causes de l’addicció poden ser moltes i variades, segons la Morón, M., Fuentes, M., & Valls- Llobet, C. (1997), les persones amb personalitats depressives o ansioses són més propenses a acabar addictes. Això es deu al fet que es té la necessitat d’aprovació constant, amb una manca de recursos per ser autònoms, amb constants fluxos de vitalitat, i es busca en la droga algun estímul

que aporti plaer. Com s’apunta a la introducció, això passa perquè que aquestes substàncies bloquegen els transportadors de dopamina que hi ha a les neurones, tal com es veu a la Fig. 2.1, fent que aquesta no desaparegui, i, per tant, es produeix una sobreestimació del cervell.

Fig. 2.1. Mecanisme cerebral de drogoaddicció. (Morón, M., 1997)

S’ha d’afegir que els motius pels quals es comença a consumir varien també en relació amb les diferents etapes de la vida. A la infantesa, els nens normalment comencen per situacions de fam, d’abandonament o de violència. En els adolescents, en canvi, va més relacionat amb la inseguretat, la frustració, el fet de sentir-se acceptat dins d’un grup, inclús la curiositat. Els joves per trobar-se en situacions d’atur laboral, per la pressió d’entrar a l’edat adulta sense tenir clar com situar-se. Els adults per situacions de divorci, independència dels fills, pèrdua de feina, problemes econòmics, etc. En últim lloc, la gent gran sol aferrar-se a aquest tipus de substàncies per invalideses, incapacitats generals, i sobretot, per la sensació de soledat. (Morón, M., Fuentes, M., & Valls- Llobet, C., 1997)

Solomon, A. (2002) al seu llibre El Demonio de La Depresion, explica que l’abús de certes substàncies forma un cicle viciós amb la depressió. Hi ha qui comença a consumir per culpa d’estar deprimit, i per contra, hi ha qui es deprimeix per culpa de consumir. L’autor afirma que

“l’automedicació amb drogues il·lícites sol ser contraproduent” (Solomon, A., 2002, p. 267).

Continua explicant que la majoria de persones deprimides que abusen de certes substàncies pateixen dues malalties que interactuen amb la dopamina del cervell. No s’ha d’intentar curar la

depressió passant per alt l’addicció, primer s’ha d’intentar curar l’addicció, ja que si al cap d’un temps sense consumir la persona se sent millor, probablement la depressió venia derivada de l’addicció. (Solomon, A., 2002)

A l’adolescència, és important prendre consciència de les addiccions, ja que l’adolescent actual porta implícites característiques que el constitueixen factor de risc enfront d’aquestes. Sobretot, per la recerca d’identitat personal i independència, l’allunyament dels valors familiars i la necessitat d’acceptació per part del grup. Cada cop més, el contacte d’aquests amb les drogues apareix abans.

Aquest inici precoç augmenta les possibilitats de generar abusos posteriorment, la qual cosa els converteix en vulnerables. A més, també s’associa el consum de drogues amb altres pràctiques de risc, com pot ser practicar sexe insegur o involucrar-se en conductes delictives. (De Los Ángeles Páramo, M., Karen Leo, M., Cortés, M. J., & Martín Morresi, G., 2015)

Tal com reflecteix l’enquesta ESTUDES, realitzada a estudiants d’entre 14 i 18 anys pel Govern d’Espanya, la droga més consumida és l’alcohol (70,5%) seguida del tabac (30,7%). Això pel que fa a les drogues legals, la qual cosa es pot deure a la seva fàcil accessibilitat. Pel que fa a drogues il·legals, la més consumida pels adolescents és el cànnabis, consumit pel 22,2%, seguit dels hipnosedants sense recepta, els qual equivalen al 7,2%. Pel que fa a la cocaïna, el 2,1% dels enquestats reconeix haver-la consumit en els darrers dotze mesos. La resta de drogues il·legals no arriba al 2%. L’enquesta també mostra un augment del consum problemàtic de cànnabis, els adolescents que afirmen haver-ne consumit, presenten un possible consum problemàtic. (La Moncloa, 2021).

2.2.2 La salut mental

El cervell és un dels òrgans més importants del cos humà, explica Ibarreche, R. E. (2007) al seu llibre Psiquiatría para el no iniciado. Quan aquest no funciona correctament, l’enteniment i les emocions s’alteren, així com el comportament. La memòria està en diferents parts del cervell, el fet de recordar és el que dóna a la vida la dimensió del temps. D’altra banda, això aporta emocions, que són el que mou i inhibeix a l’ésser humà. Un cervell que no funciona bé pot produir una gran dosi de sofriment i infelicitat. (Ibarreche, R. E., 2007).

La malaltia mental, avui dia encara es troba estigmatitzada, és un sector de la salut amb molt tabú, provoca por i rebuig als qui no estan informats. La psiquiatria és víctima d’una mirada desfavorable per part de la societat i en part és per la suposada falta de rigor científic. Ruiloba, V. J. (2015) al seu llibre Introducción a la psicopatología y la psiquiatría, continua explicant que un 27% de la població patirà algun tipus de trastorn mental al llarg de la seva vida, i la depressió és el que causa més impacte a nivell social, 1 de cada 20 persones a Espanya patirà una depressió. A aquest el segueix l’ansietat, i els dos són més freqüents en dones que en homes. D’altra banda, els trastorns per abús de substàncies són més freqüents en homes que en dones.

Ruiloba, V. J. (2015), explica que és a la infància i a l’adolescència quan es poden desenvolupar la majoria de trastorns que posteriorment es descriuen en adults. També apunta que la família i l’entorn són influències fonamentals a la psicologia dels infants. Això es produeix perquè es troben en procés de desenvolupament, i és precisament en aquest, on condiciona el que es pot anomenar patologia o normalitat. Per exemple, la separació del cuidador, es considera anormal en un nen de deu anys. És en aquesta etapa on es determina la psicopatologia i part dels criteris de normalitat o malaltia. L’autor continua explicant que quasi tots els comportaments humans depenen de les circumstàncies en les quals es desenvolupa la persona. (Ruiloba, V. J., 2015)

L’ansietat, com bé s’esmenta anteriorment, és un dels trastorns més freqüents, ja que des dels primers mesos de vida, un bebè ja té la capacitat d’espantar-se davant de determinats estímuls. El trastorn per ansietat generalitzada “es caracteritza per una preocupació temorosa, excessiva, incontrolable i persistent, que s’estén al llarg de situacions passades, presents i futures” (Ruiloba, V. J., 2015, pg. 606). Normalment, això passa als nens que busquen la confirmació dels adults per tenir la seguretat que són perfectes. D’altra banda, l’ansietat per separació succeeix quan es duu a terme una separació real o suposada del menor respecte les persones amb les quals ha establert un vincle afectiu, sobretot amb familiars. El nen pateix perquè li pugui passar alguna cosa dolenta, pel simple fet d’estar separat del seu habitual cuidador, i això es tradueix en no voler anar a l’escola i no sortir de l’habitació. (Ruiloba, V. J., 2015)

La depressió té com a eix principal la tristesa vital i profunda que envolta a la persona, la qual afecta a totes les esferes de les seves relacions. S’utilitza en tres sentits, símptoma, síndrome i malaltia. Retamal, P (1998) al seu llibre Depresión. Guías para el paciente y la família, explica

que es pot perdre l’interès o tenir dificultats per experimentar el plaer que anteriorment es produïa amb activitats habituals, a més d’estar acompanyat de tristesa, alteracions de la concentració i la memòria, etc. És una de les malalties psiquiàtriques amb més prevalença. Es poden trobar alteracions emocionals, del pensament, somàtiques, dels ritmes vitals i de la conducta. N’hi ha de més suaus, que poden durar un curt període de temps, i hi ha de cròniques, molt més agudes i intenses. (Retamal, P, 1998)

Les causes poden ser moltes i variades, pot haver-hi una predisposició biològica, com per exemple alteracions hormonals o genètica, i biogràfica, la qual es refereix a factors d’estructura familiar, com l’entorn al qual creix la persona o situacions estressants que viu durant la infància. (Retamal, P, 1998)

Per acabar, l’autor Solomon, A. (2002) al seu llibre El Demonio de La Depresion, explica que els símptomes de la relació entre l’ús de substàncies, la interrupció del seu ús i la depressió se superposen. Per exemple, substàncies depressives com l’alcohol i l’heroïna, alleugereixen l’ansietat i agreugen la depressió. D’altra banda, la cocaïna fa disminuir la depressió, però accentua l’ansietat, ja que és un estimulant. Això demostra com l’ús de substàncies no és la solució al problema, és més, la combinació de les dues malalties és pitjor que els símptomes de cadascuna per separat. (Solomon. A, 2002).

3. Anàlisi de referents

Pel que fa als productes audiovisuals que serveixen de referent per al documental Efímero, es poden classificar en referents a nivell de construcció del relat o forma, és a dir, els productes que tenen una estructura o construcció narrativa similar, i, d’altra banda, a nivell de contingut, els que tracten sobre el mateix tema que es desenvolupa al treball. Tots aquests s’han analitzat per tal d’extreure particularitats que serveixen d’inspiració per a la creació del producte final, tenint en compte els aspectes similars, per així extreure idees, solucions i metodologies.

3.1 A nivell de construcció del relat o forma

3.1.1 Lo que el pulpo me enseñó

Aquest documental de Netflix, escrit i dirigit per Pippa Ehrlich i James Reed l’any 2020, és un dels principals referents pel que fa a la forma, ja que construeix la narrativa mitjançant la combinació d’entrevistes, com per exemple a la Fig. 3.1, amb imatges reals, com per exemple a la Fig. 3.2, que fan de suport a la història que explica el protagonista, moltes vegades acompanyades d’una veu en off. Introdueix el món marí des d’un punt de vista personal, el mateix que es vol fer amb el documental Efímero, on es vol presentar el món de les addiccions i la falta de salut mental a través de l’experiència de la protagonista. Aquest és el principal punt que s’agafa com a referent.

Com explica López G., V. (2021) a la revista Espinof, el caire divulgatiu i emocional del documental aconsegueixen fluir en harmonia i d’una manera orgànica gràcies a la narrativa. Encara que sembli una trama aparentment senzilla, hi ha un gran treball de guió i de muntatge, intercala paisatges tranquils amb seqüències de tensió i suspens, creant una combinació d’emocions que fan que l’espectador estableixi un gran vincle tant amb el protagonista com amb el pop. (López G., V., 2021)

Fig. 3.1. Protagonista parlant a l’entrevista. (López G., V., 2021)

Fig. 3.2. Imatge del documental. (López G., V., 2021)

Així doncs, l’aspecte principal a extreure d’aquest referent és l’estructura, la construcció de la història, per tal d’escriure el guió del documental Efímero aconseguint arribar a un públic jove sense que, pel fet de no ser purament ficció, existeixi una falta de concentració per part dels espectadors.

3.1.2 Crims

Aquesta sèrie de TV3, creada i protagonitzada pel periodista Carles Porta i produïda per Goroka i True Crim Factory, també és un dels principals referents pel que fa a la creació del relat o forma.

Com s’explica a la web oficial de la CCMA (2019), les històries s’expliquen a través de testimonis directes o indirectes que expliquen la seva experiència i participació en els fets, tal com es veu a la Fig. 3.3. D’igual manera, el documental Efímero es vol relatar en primera persona, desenvolupant- se la història a través dels fets viscuts pels protagonistes.

Fig. 3.3. Testimoni durant l’entrevista (CCMA, 2019)

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2019) defineix el relat de Crims com a “un còctel de tensió i emocions: històries reals explicades amb elements i recursos de ficció” (CCMA, 2019). Aquest és el principal element que s’extreu d’aquest referent, el qual combina entrevistes dels participants amb la reconstrucció dels fets que s’expliquen, tal com es veu a la Fig. 3.4, a vegades acompanyats de la veu en off de Carles Porta, qui acaba de relatar i donar forma als esdeveniments per “posar llum a la foscor” (CCMA, 2019). El mateix es vol fer a Efímero, la protagonista explica la seva història en una entrevista, la qual sempre es duu a terme al mateix espai, i a través de simular flashbacks de les vivències, els espectadors poden veure els fets que s’expliquen recreats amb recursos propis de la ficció.

Fig. 3.4. Imatge dels fets reals reconstruïts (CCMA, 2019)

3.1.3 El útlimo baile

El documental amb títol original The last dance, dirigit per Jason Hehir als Estats Units l’any 2020, plasma la carrera del legendari Michael jordan i la seva trajectòria amb l’equip Chicago Bulls als anys 90. És un referent a nivell de forma, ja que explica una història real, centrada en una persona, combinant entrevistes del protagonista amb imatges reals, tal com es veu a la Fig. 3.5, i intercalant altres testimonis del seu entorn, tal com es veu a la Fig. 3.6.

Fig. 3.5. Entrevista al protagonista (Netflix, 2020)

Fig. 3.6. Entrevista a testimoni (Netflix, 2020)

Analitzant el documental, s’observa que s’utilitzen flashbacks per dibuixar el passat del protagonista, també s’inclouen imatges de quan era petit, molts cops acompanyades de l’entrevista amb veu en off, que descriu el que està passant a aquestes i això és el que s’agafa com a principal referent de The last dance. També a nivell de forma, el documental comença fent una breu introducció, ens presenta vàries vivències i posteriorment, es presenta ell com a protagonista.

D’altra banda, els testimonis no es presenten, es descriuen amb una breu sobreimpressió a pantalla el primer cop que surten per situar als espectadors, però d’aquesta manera s’entén que l’únic protagonista és Michael Jordan, el qual sí que es presenta dient el seu nom i una breu descripció.

Per al documental Efímero s’agafa tot això com a referent, obtenint finalment una forma narrativa similar, amb una breu introducció, però on, en comptes d’explicar un resum de la vida de la protagonista, es presenten els temes que es tractaran posteriorment. D’igual manera, després de la introducció es presenta la protagonista, la qual es descriu breument abans de començar a explicar el seu passat, i aquest és dibuixat amb flashbacks que reviuen el que està explicant amb l’entrevista.

També s’observen sobreimpressions amb un fons pla, tal com es veu a la Fig. 3.7 per donar informacions necessàries en certs moments, la qual cosa també s’utilitza a l’inici Efímero per remarcar dades importants.

Fig. 3.7. Imatge de sobreimpressió a pantalla (Netflix, 2020)

Finalment, es pot observar com el documental The last dance es narra amb un to emocionant, d’empatitzar amb el personatge, amb pujades i baixades de tensió, allunyant-se de la forma periodística per apropar-se més a una ficció. Aquesta forma també s’adquireix com a referent per Efímero.

3.2 A nivell de contingut

3.2.1 Reportatge divulgatiu sobre salut mental de La Marató de TV3

“La Fundació La Marató de TV3 va ser creada el 1996 per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb la missió de fomentar i promoure la recerca biomèdica d'excel·lència, així com la sensibilització social sobre les malalties que es tracten al programa La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, mitjançant campanyes de participació ciutadana i actes de difusió i educació” (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s.d, p. 1)

La Marató de TV3, l’any 2021 va centrar el seu eix en la salut mental, i de moment porta recaptats 9.022.147€. La campanya buscava sensibilitzar sobretot als joves, ja que com s'explica al dossier de la campanya de divulgació de la CCMA, molts problemes de l’edat adulta tenen el seu origen abans dels divuit anys. Per tal d’acompanyar les xerrades divulgatives amb experts a les aules, es va crear un reportatge, on els actors Biel Duran i Mireia Oriol plasmen com és conviure amb un trastorn mental. Es veu la seva vida quotidiana, la narrativa està construïda de manera que no s’explicita quin trastorn mental és fins al final, no obstant, a través de les accions, les converses i

els diferents plans, l’espectador pot intuir i identificar quin aspecte no acaba de funcionar a la vida d’aquestes persones. A més, la psiquiatra Montserrat Dolz i la psicòloga clínica Àurea Moreno acompanyen la dramatització amb explicacions més tècniques i aportant dades de la realitat, per posar èmfasi a l’existència del problema, tal com es veu a la Fig. 3.8. Un dels objectius de la campanya de sensibilització és eliminar l’estigma i el tabú que encara, avui en dia, persisteix a la societat.

Fig. 3.8. Psicòloga durant entrevista (CCMA, 2021)

Tots aquests ítems s’agafen com a referent per crear el missatge del documental Efímero, sobretot per com tractar el tema, parlant clar, amb dades rigoroses i contrastades, mostrant la vida dels protagonistes sense tractar-los de malalts, ja que la societat no els tracta com a tal, i mostrant la realitat tal com és. De la mateixa manera, la realitat pròpia del documental i la ficció que recrea la realitat es combinen per tal de fer arribar als joves un missatge clar, rigorós i sense tabús.

Fig. 3.9. Indicis del trastorn (CCMA, 2021)

Fig. 3.10. Problema social (CCMA, 2021)

3.2.2 Euphoria

Euphoria és una sèrie d’HBO protagonitzada per Zendaya, creada, escrita i dirigida per Sam Levinson l’any 2019. Tracta d’un grup de joves estudiants d’institut que lluiten per sobreviure en un món ple de droga, malalties mentals, violència, masclisme, etc. Rue (Zendaya), no és l’única protagonista, però sí el fil conductor de tota la sèrie, ella és qui narra tota la història. Ens mostra una realitat on els adults no entenen als fills i aquests són víctimes de la societat, es troben en el punt de mira abans de saber defensar-se (Metálica, L. C., 2019).

La història comença amb la Rue sortint d’un centre de desintoxicació i moments després, torna a drogar-se, tal com es veu a la Fig. 3.11, donant a entendre que no ha servit per res tot el temps que

ha estat tancada, si no hi ha voluntat no hi ha millora, i ella ho té clar. Ho explica Metálica, L. C.

(2019), qui diu:

“Sam Levison ho deixa clar: les drogues no són el problema, sinó una solució desencertada. L'alternativa momentània que utilitza Rue per fugir dels seus pensaments. I sabent el mal que causa la seva família i el mal exemple que està donant a la seva germana, és l'única forma que troba per evadir-se d'una realitat que l'ofega a poc a poc des de la mort del seu pare” (Metálica, L. C., 2019, p. 1)

Fig. 3.11. Rue sota els efectes de la droga (HBO Latinoamérica, 2019)

Aquest és precisament el missatge que es vol donar amb el documental Efímero i exactament l’ítem principal que s’utilitza com a referent. La manera de transmetre això, a nivell de guió, fent servir a la protagonista i a les seves vivències per explicar com, la falta de voluntat de millora, és el principal problema cap a una recuperació. Les drogues no són la solució per sortir d’una realitat que ofega, les drogues evadeixen una estona, sense fer desaparèixer el problema. Un problema de salut mental s’ha de tractar amb un professional, no amb una substància estupefaent o psicotròpica.

3.2.3 “La locura de las drogas” – Documentos TV

“La locura de las drogas” és un documental escrit per Jordi Gordon i Lourdes Martínez, produït per TVE – Algarabia Produce l’any 2012, amb una duració de 50 minuts. Aquest documental explica, a través del testimoni de diverses persones afectades, dels seus familiars o persones properes, i d’experts, la patologia dual. Aquesta, segons s’explica en el documental, tracta de persones que pateixen un trastorn de salut mental i una addicció. Entra en tres centres on es tracta aquesta patologia per “mostrar la cara més oculta i dramàtica d’aquests malalts”

(RTVE.es/DOCUMENTOS TV, 2012, p. 1).

És un referent tant a nivell de contingut com a nivell de forma, ja que la protagonista d’Efímero, també pateix una patologia dual, per la qual cosa es tracten els mateixos temes, tant a nivell de drogodependència com de salut mental. En els dos casos es tracten de manera directa, són exposats per la persona afectada i explicats pel professional del sector. Com a principal referent s’agafa la manera de narrar la història, és a dir, pacients que intenten sortir d’aquest món narren la seva situació en primera persona, tal com es veu a la Fig. 3.12, combinant entrevistes d’aquests amb entrevistes a familiars o gent propera i a professionals, tal com es veu a la Fig. 3.13.

Fig. 3.12. Protagonista explicant la seva història (RTVE.es/DOCUMENTOS TV, 2012)

Fig. 3.13. Professional explicant el cas (RTVE.es/DOCUMENTOS TV, 2012)

Tanmateix, “La locura de las drogas” té un caire més de reportatge, on s’aporten moltes dades i intervenen moltes persones, en canvi, a Efímero, només intervenen tres persones, la protagonista, la seva millor amiga, i la seva psicòloga. Això es fa amb la intenció de profunditzar més en les emocions d’aquesta persona, s’exposa un toc més ficcional, on s’empatitza amb el personatge i es recrea el que ens està explicant amb imatges d’aquest.

Aspectes que també s’agafen com a referent, a nivell de narrativa, són: els testimonis propers expliquen aspectes sobre la persona afectada, els protagonistes afectats expliquen el perquè comencen a consumir, i ho fan en el moment de la recuperació, els professionals del sector remarquen o expliquen el perquè d’allò que exposen els pacients, se superposen imatges reals d’allò que s’està explicant acompanyades de la veu en off i s’utilitzen plans aeris per fer pauses o canviar d’apartat.

A nivell de contingut: els protagonistes comencen a consumir per evadir-se de la seva situació, per tant, és comú un problema de salut mental com a detonant de l’addicció. Es parla de com afecten les drogues a la vida d’aquella persona drogodependent, incloent-hi també a l’entorn. També es veu implícit un inici del consum a una edat molt primerenca. A part, contingut com conseqüències de l’addicció, o com els familiars o gent propera a vegades no confien en la plena recuperació de la persona, com és el cas, per exemple, del primer noi que surt a “La locura de las drogas”, el qual la seva mare ja no sap què fer amb ell i no creu que hagi deixat de fumar porros. En aquest cas, es

troba la similitud amb la millor amiga de la protagonista d’Efímero, la qual exposa que mai li donarà diners, tot i saber que porta molt temps neta.

Tanmateix, totes aquestes similituds que s’agafen com a referent, la forma final d’Efímero s’allunya molt de la forma final d’aquest. En primer lloc, no té res a veure amb un reportatge periodístic en el qual s’aporten dades per profunditzar en un tema, com podria semblar el cas de

“La locura de las drogas”, ja que el fil conductor de tota la història és una única protagonista, que ens explica en profunditat i cronològicament tota la seva vida. D’aquesta manera, tot i que el primer que s’apunta és que ha sigut drogodependent, s’allunya d’això per fer una introspecció al camí que ha seguit per arribar fins a l’actualitat, s’explica tot des de l’inici, es va descobrint la història lentament, així es pot entendre i empatitzar amb la psicologia de la protagonista, entenent els moviments que ha fet per arribar al final. D’aquesta manera, l’espectador, tingui l’edat que tingui, es pot sentir identificat amb les seves vivències, ja que són un seguit de causes i conseqüències molt normals, que tothom pot viure, però que no a tothom l’afecten igual, i és aquí on entra la importància de cuidar la salut mental, per intentar que els problemes de la vida, les causes quotidianes que poden portar a caure en trastorns depressius o en drogodependència, siguin tractats per un professional des del principi i així no arribar a l’extrem d’estar malalt.

4. Definició dels objectius i l’abast

En aquest apartat s’explica el que s’espera aconseguir amb el treball, i fins on s’arribarà, establint una sèrie de propòsits o objectius, fent una distinció entre principals i secundaris, per tal de saber què esperar del producte final, així com quin serà aquest.

4.1 Objectius principals

Des de l’inici s’ha tingut clar el missatge que es vol enviar amb el documental, per tant, l’objectiu principal és:

• Crear el guió d’un docudrama que posi el focus narratiu, a través d’un testimoni real, en les causes i conseqüències d’entrar al món de les drogues a causa d’un trastorn de salut mental.

4.2 Objectius secundaris

D’altra banda, trobem altres objectius, com serien:

• Crear un guió documental que posi part del focus narratiu, a través de testimonis personals inèdits, en trencar els estereotips de les persones que pateixen addiccions.

• Explorar, a través del guió d’aquest documental, com l’atenció psicològica afavoreix el tractament o la rehabilitació de joves que han passat per problemes de drogodependència.

• Aprofundir en els coneixements sobre el llenguatge cinematogràfic per crear un guió capaç de combinar entrevistes amb imatges de ficció, ben estructurat i que expliqui la història amb claredat.

4.3 Abast

Aquest treball pretén arribar fins a la preproducció del documental. L’abast emmarca des de la recerca d’informació, investigació i documentació sobre el tema, fins a l’escriptura del guió amb una narrativa capaç de fer arribar el missatge que es vol enviar. El pes important recau en l’escriptura d’aquest, ja que la producció i la postproducció la durà a terme el company Roger Galano. Així doncs, el present TFG finalitza amb l’escriptura del guió, no obstant, es tindrà en compte la recerca de localitzacions, l’obtenció de permisos i altres aspectes de preproducció.

5. Metodologia

La metodologia i el flux de treball que conformen aquest projecte es pot dividir en dos grans blocs, d’una banda, l’escriptura del guió i, d’altra banda, part de la preproducció, ambdues parts dutes a terme amb la intenció d’obtenir un resultat que compleixi els objectius esmentats anteriorment.

Com explica Field, S. (2005) l’experiència d’escriure un guió està formada per diferents etapes, es pot tenir una arrencada d’inspiració, però és un procés minuciós que s’ha de dur a terme pas a pas, millorant-lo i completant-lo durant les diferents etapes. (Field, S., 2005)

5.1 Escriptura del guió

Aquesta és una de les fases més complicades tenint en compte que el producte final no és totalment ficció, el guió documental ha de ser prou obert com per a funcionar amb les diferents situacions reals que es trobin finalment. Per això s’han definit un seguit de passos o fases a seguir a l’hora d’escriure el guió.

5.1.1 Etapes

Idea

El primer que es necessita per escriure un guió és una idea en la qual basar-se. La idea serà l’eix sobre el qual es mourà tot el producte, per tant, ha d’estar ben definida. Tot i ser sempre la mateixa, la idea d’aquest documental s’ha anat mollejant al llarg de tot el procés, tenint en compte els inconvenients, les oportunitats i la realitat com a tal de la història a explicar. La idea és la base, el punt de partida, les arrels d’un arbre que va creixent en base al seu entorn.

Documentació inicial i anàlisis, valoració i classificació

Aquesta segona fase tracta de documentar-se, s’aprèn sobre la idea inicial, es contrasta informació de diferents fonts, s’aprèn a construir un relat creïble. És una de les tasques més importants a l’hora d’escriure un bon guió, si no es coneix el tema, no es pot parlar sobre aquest. També és rellevant conèixer que s’ha fet abans, productes similars o que tractin el tema des de diferents perspectives, trobar referents i no caure en el que ja s’ha fet, sinó en aportar un producte innovador.

La investigació d’aquest treball, tant a nivell de narrativa com de salut mental i drogoaddicció, s’ha dut a terme sobre la base de llibres, articles acadèmics i documentals ja existents, que expliquen teories i fan estudis que posteriorment s’han analitzat i contrastat per obtenir un marc teòric de qualitat que serveix com a base per començar a escriure el guió.

Primera concreció de la idea

Un cop analitzat el tema i el context que envolten la idea inicial, es procedeix a concretar exactament l’enfocament de la idea final. Ja no és només el tema, és especificar exactament que es tractarà d’aquell tema i com. S’ha d’acotar la idea, concretar-la per poder dur-la a terme.

Per dur a terme aquesta concreció, es van analitzar totes les possibles propostes, es van contrastar, i es va escollir tenint en compte quina era més encertada per arribar a complir els objectius plantejats. Es va tenir en compte també la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, per tal d’escriure un producte apte per ser produït amb els recursos que es tenen disponibles en aquest moment.

Finalment, s’escull la idea d’explicar un cas real de drogoaddicció, causat per culpa d’un trastorn mental no diagnosticat, d’una noia jove de classe mitjana, amb la qual es pot identificar gran part de la població. D’aquesta manera es ressalta la importància de cuidar la salut mental a temps, i es trenca amb els estigmes dels addictes, dos dels principals objectius.

Respecte a com es farà, es decideix un docudrama, un producte que combina el testimoni de la protagonista, de la seva psicòloga, i de la seva millor amiga amb imatges recreades del que elles expliquen. Això es deu al fet que és un format que combina la realitat i la ficció, explicant així una història real, però amb els recursos que fan que l’espectador es mantingui enganxat.

Entrevistes prèvies i protagonistes

En el cas del producte d’aquest TFG, en ser un docudrama que conté escenes de ficció i com aquestes recreen la realitat, es necessita saber la història real dels protagonistes per poder escriure el guió. Per tant, el següent pas va ser la recerca de protagonista, buscar a la persona que, tenint en compte la idea, podria ser la més encertada per exposar la realitat que es volia explorar.

El procés de recerca es duu a terme mitjançant el contacte amb diferents associacions i amb vàries persones que es troben immerses dins d’aquest món. Es pacta un dia per quedar amb la persona o es concreta una trucada per escoltar i prendre nota de les diferents històries. Finalment, s’escull la que encaixa millor amb la idea inicial, és a dir, la qual té les característiques que es busquen per explicar l’esmentat anteriorment i, a la vegada, produeix més impacte emocionalment.

Un cop escollida es fa una breu entrevista. L’objectiu d’aquesta és obtenir suficient informació de la vida de la persona i així, començar a pensar les preguntes que es volen fer a l’entrevista final.

Seguidament, amb això es comença a estructurar una narració que tracta tots els temes pertinents.

Tot això es fa tenint en compte que no s’allunyi del que podria viure qualsevol adolescent del segle XXI, amb la finalitat que tothom es pugui sentir identificat i veure les causes i conseqüències que comporta.

Estructura

Un cop la història clara, es crea l’estructura de la narració, per tal que tot tingui sentit i s’enviï el missatge que es desitja amb el punt d’entreteniment que els joves necessiten per mantenir-se atents a la pantalla.

En aquest punt s’escull el que interessa de la història partint de les entrevistes prèvies, es divideix la informació en seqüències importants, per tal de fer una primera tríada i començar a enfocar les preguntes que posteriorment es realitzaran a l’entrevista final, tenint en compte els punts que es volen tractar.

En el cas d’Efímero, s’escull una estructura cronològicament ordenada. El documental comença amb una breu introducció dels conceptes que es tractaran posteriorment i seguidament es presenta la protagonista, la qual comença a explicar la seva vida des de ben petita, fins a arribar al punt màxim de l’addicció i acabant amb la recuperació. S’escull aquesta amb l’objectiu de mostrar pas per pas com s’arriba al final, tenint sempre en compte el passat de la persona, ja que es descobreix al primer moment. No es presenta a una addicta, es presenta una nena petita a la qual li passen un seguit de vivències que la fan acabar enganxada a vàries substàncies. Això és una forma de trencar els estigmes, viatjant a l’inici per entendre el present de la persona. També és una manera de no