RA CATALANA, SETMANARI CATALÀ IL LUSTRAT. ANY I. BARCELONA 22 DE MAIG DE N." 19. PREUS DE SUSCRIPCIÓ.

ANY I . BARCELONA 22 DE MAIG DE 1875. N." 19.

LA

RA CATALANA,

SETMANARI CATALÀ IL·LUSTRAT.

E n Bareelon-. portat & domicili. . 4 r i s . trimestre F o r a de Barcelona enviat 6 » » N ú m e r o sol 2 cuartoa, N ú m e r o atrassat 4 »

Los suscriptors de fora de Barcelona deuran enviar lo importdelas suscripcions en sellosde frs.nqueix.

REDACCIÓ Y A D M I N I S T R A C I Ó . C a r r e r de Montjuicb del Bisbe, n ú m . 3, b a z o i . Las cartas que no s' hajen rebut lo dijous al mati no seran contestadas fins la setmana s< g ü e n t .

146 LA BANDERA CATALANA, S - C T M A I E I I .

Lo Dr. Francesch Vicens Garcia, redor de Vallfogona: per J . /".—Dos sistemas, per F . de Saleta P. Ginisent.—Poesías. —(La bandera de Santa Eu'Bña;ptTAatmiCaielay Vidal. —A unaucell; |)er llafel Tintoré. -Cartas intimas; per Lo Batxiller Vidr&ras, —Curiositats. — Novas.- Solució.— Correspondencia.

LO

U .

F M M C H YICENS GARCÍA,

RECTOR DE VALLFOGONA.

En la ciutat de Tortosa, de pares humils y pobres, uasqué nostre popular rector, no se sap à punt fixo 1' any, per haber de-saparegut molts llibres del registre par-roquial en las desastrossas guerras que ab Castella y ab França sostingué Catalunya defenent sas preuhadas Uivertats.

En sajoveuesa estudià filosofía, teolo-gia y humanitats en l'universitat dc Lley-da ab gran Uuhiment, lo que l i valgué la protecció de sos condeixebles richs, de la que tant necessitosa estava sa pobresa.

Graduat de doctor en teologia per la mateixa universitat, passà à Barcelona, hont conegué al marqués d'Aytona que's feu son protector, y entenent sa vocació pera l ' estat esg-lésiàstich, lo feu entrar com à segretari del bisbe de Girona, ger-mà del tal marqués. Ordenat de sacerdot en dita ciutat, feu en sa catedral una ora-ció fúnebre, ab motiu de la mort de Felip III, que s' estampà á instancias del i l -lustrissim, essent ja en Garcia rector de Vallfogona, càrrech que se l i conferí, ha-ventlo guanyat per oposicions, á 28 de desembre de 1607.

Dedicat à la poesia, qu' era sa passió, per est motiu, y nosaltres creyem també que per la facilitat que h i tindria y per la bonesa de son tracte, tingué molts y po-derosos amidis; mes dos dels quins mes lo protegían, 1' un marqués d' Almazan, marxà à Roma, y V altre, arquebisbe de Tarragona, germà del anterior, morí. Mancantlin aixis mateix alguns altres, re-solgué viure oblidat en sa rectoria, hont, ab motiu de la col-locació d' una reliquia

de Sta. Bàrbara, (à la que tenia gran devo-ció) en una capella que l i feren construir sos feligresos, escrigué una comedia de la Santa, que 's representà en lo dia de la festa.

Allí s' estigué, fins que ab la vinguda de Felip IV à Barcelona, passà á esta ciu-tat per ordre del rey amich dels poetas; mes, àjpoch d' haverlo conegut, tingué T monarca de marxar á Madrit, y disposà que h i passés en Garcia, qui obchí entran-thi d' incògnit; y de llavors se diu que vingué la coneixensa casual que feu ab Lop de Vega. En aquella cort literaria con-tribuía nostre rector als passatemps del rey, y, contan sos biógrafos que fou blanch de las iras de sos envejosos èmuls, ab viu pesar del monarca; laque motivà sa reso-lució de fugir d' allí sens que ningú n' hagués esment. Arribat à Çaragoça, des-près de dinar, ell y son criat sentírense escomesos de vius dolors produhits per matzinas, que llevaren la vida del servi-dor; mes en García, sospitant à temps lo que alló podia ser, prengué precaucions que l i guariren la vida per alg-uns mesos, fins que acabà los dias en sa estimada par-roquia als 6 de septembre de 1623 à la etat d' uns quarant' anys.

Las obras d' aquest poeta han tingut fins à nostres dias una gran popularitat, lo que no es d' estranyar, si 's considera que molt sovint toca assumptos de fer riu-re; mes lo que 'ns maravella es veure que personas doctas ne fan grans elogis. Nosal-tres, ab tot y nostra petitesa, nos atrevim à dirque'lMeclor deVall/ogonamostvk en sas obras un poeta de felissas disposicions, que, à haver sigut ben conreadas, à no haver rebut la influencia perjudicialíssi-ma del conceptlsme castellà à no haver vingut en una época de llastimosa deca-dencia pera las lletras catalanas, sens dupte hauria donat molt bons fruyts. Y, ara que ve à tom, no podem menys de dir alguna cosa à propòsit d'un drama que ab lo nom de £o rector de Vallfogona, ha es-crit un de nostres primers poetas y autors dramàtíchs. En lo lal drama se proposa son autor vindicar la memoria d' en Gar-cía de las inculpacions que se l i dirigeixen

LA BANDE RA CATALANA. ₁₄₁

y en tot y per tot posa com á móvil 1' en-veja, fins al punt d' estampar al davant de T obra un sonet «als envejoses.» Nosaltres que grasia á Dèu, tenim lo cor prou sà per' no donar cabuda á tan miserable passió, respondrém al distingit autor dramátich y novell mestre en gay saber, que tot lo que digan los panegiristas, ni tot lo que ell recorrent als biógrafos, á la tradició y à sa propia fantasía creadora, puga fer. no podrán esborrar may, ios gongorismes, los castellanismes, las incorreccions, las vulgaritats é inmoralitats que pesan da-munt de las obras del Rector de Vallfogo-na, al qui, ab tot se déu agrahir qu' escri-gués en català en un segle en qu' era de moda escriure en llenga forastera.

.1. P. Com á mostra dels escrits del poeta que 'ns ocupa, trayem de sas obras, creyent qu' es de lo millor que tenen, aquest

üonel.

Flaca parcialitat de ma ventura, De enemichs euvejosos rodejada;

¿Hout va aqueixa esperansa mal fundada Per gloria incerta y pena tan segura?

Que vana presumpció, que desventura Te anima à la conquista assenyalada Del gust mortal, essent tan desditxada Que para en miscruble sepultura?

Si de la humana sort raes poderosa A la mes débil, ab igual tristesa Veus queixarse à tothom de la fortuna:

Muda l'intent, camiua valerosa A conquistar la perfecció y bellesa De qui porta entre peus al sol y lluna.

DOS SISTEMAS.

No 's pot negar que í moviment l i -terari català es assombrós. Los que, sense coneixements hislórichs ni so-cials, se fixan per un momeot en lo desarrollo de semblant fenómen, no se 'n saben pas donar compte y '1

judi-can efecte d' una casualitat y basta d' un deliri. Los que, enlluernats pel exclusivisme y la mania centralisado-ra, contemplan per un instant la ten-dependencia relativa que va adquirint aquèixa forsa mará vellosa constituida pels instins, los recorts y la naturale-sa d' un poble, s' empenyan en denaturale-sa- desa-creditaria ab injustos ataebs y ab iró-nicas expressions.

Aprofilant la divergencia que des-graciadament existeix entre 'Is literats catalanistas, s' escarrassan los nostres contraris en posar de relleu certs de-fectes d' algun grupo que, lluny de probar plenament que es eco d un moviment consegüent y llegítim, de-mostraria massa á las claras que '1 ca-talanisme es lo somni ridícol d' un partit extrem ó de una fracció desva-riejant si, per fortuna, no 'ns fos dat oposals'hi las verdaderas naturals ma-nifestacions de la manera de ser, din-tre la época actual, que té la concien-cia de la nostra Provinconcien-cia, manera de ser que demostra al exterior, ara conformant son esperit y sas tenden-cias ab los escriptors que espontánea-ment la espressan, ara ridiculisant ó despreciant las manifestacións inopor-tunas dels altres que, parapetats en un mesquí circuí de nnituos aduladors y de vanitosas miras, pretenen opo-sarse á la corrent poderosa, omnipo-tenla del ús y de las relacions dels pobles.

Se 'ns objectarà qne I s vanitosos som nosaltres, tota vegada que coside-rém qne la rahò resideix en lo siste-ma que defensem, tirant en cara als nostres contrincants la falta de sentit comú y la sobra d'esclussivisme. Em pero semblant objecció, lluny d' obli-garnos à abdicar de las nostres opi-nions, nos corrobora mès y mès en las nostres conviccions, basadas, nó en sofismas ridículs ni en circols estrets, sino en la lley de la bistoria,' en lo progrés de las societats y en la natu-ralesa dels idiomas.

148 L A B A N D E R A C A T A L A N A .

exercit mès poderosa influencia, y en va 's pretendrà atraparlo eu una época de paralísaciò; 1' ú s continuo dintre las varías clases del poble, las relacions exteriors, los descubriments ince-ssants; tot, tot lo' va reformant inson-siblement adoptántlo gradualmenl á las novas necessitats, als nous dosít-xos y á la nova situació de cada situa-ció. ¿Acas no han sigut reformadas las mateixas llenguas mortas, y aixó que, per son carácter e special, sembla que s' baurian de mantenir completament aisladas del contacte del progrés dels bornes? ¿Acas, á pesar de las reglas que se 'Is b i pretén imposar, no tenen que sucumbir, mal que pesi á certs sabis, á n ' aqueix moviment admira-ble dels poadmira-bles que, seguint los trà-mits de son desarrollo, creixen, se robusteixen, decauben y passan?

Lo llenguatge té son origen en la necessitat de comunicarse 'ls bornes y son objecte es '1 de realisar de la millor manera posible semblant nece-ssitat. ¿Quiu dels dos sistemas que pugnan en la literatura catalana obeeix á 1 expressat principi? ¿Quín compleix perfectament son destino? ¿Aqucll que lluu y de proporcionar al poble los me-dis de manifestarse ex pon tancament tal com es, l i trunca 1' intima relació,

1' íntima unió que ba de existir entre i pensament y la paraula, ó aquell que, fundantse en aqueixa necessària combinació, l i proporciona la manera de comunicar pefectament totas sas ideas y totas sas impresions?

Si encara 's dupla, no cal mès que observar los efectes dels dos sistemas. Uns dels testimonis irrefragables es lo teatro català. Si en lo teatro s' baguès seguit la táctica que tan desitxan los nous antícuaris; si en Pitarra inspirat per un altre plan que no baguès sigut la mará vellosa intuiciò que 1' inspirà, baguès volgut presentarse desde '1 prin-cipi com representant del sistema que combatím; si en Pitarra y 'Is demés autors dramáticbs per compte de cons-tituir en la escena una corrent

direc-te entre 'ls actors y '1 públicb, bagues-sen truncat per medi d' un llenguatge desconegut V espontaneïtat de la com-prensió dels espectadors, estém segurs de que 1 teatro català solament ha-guera sigut Patrimoni de contadas per-sonas sense que may, may baguès si-gut lo centre d' una societat que, al veure representar son carácter, sos modals, sa manera de ser en los tipos dramáticbs, r i u y plora, gosa y sufreix per que 's reconeix ab son llenguatge peculiar.

Ara que 's elegesca '1 sistema que 's judiqui més beneficios pera % poble, nò pera quatre erudits que may han considerat l? idioma com á medi d' entendres y comunicarse 'Is homes, sino com á medi de probar sa erudi-ció. Qués deixin de vanas ilusions, que bè prou, si son tal erudits, podrán demostrar plenament sa erudició ab

1' estudi de las llenguas mortas en lloch de pretendre ¡Taje una pre-tensió! matar las llenguas vivas.

F. DE SALETA P. CRUIXENT.

POESÍAS,

DE SANTA. EULÀRIA.

LA B A N D E R A C A T A L A N A . 149

Esta piadosa heroyca terra * guarda '1 sant cos ab devoció; pera invocarla en pan y en guerra, posà la imatge en son penó. Noble bandera de Santa Eulària que guanyar feres inmortals llors, la santa imatge qn' en ton drap portas doná á la patria días millors.

•

Rica senyora, quan eisias tot aclamante un poble enter, sota tos plechs de nits y dias feya sa guarda '1 conseller. Si may brandava la campana de somatent lo s6 escampant, gent do palau, gent de cabana, tot born corria al teu voltant. Si á humil vassall feyas la guerra . perqué petjat hagués la lley,

quan feya greujes á la terra, tambe t' alsavas contra '1 rey. Mes vingué un jorn de greu memoria per Catalunya (trista sort!

vensuda fou |.,.! mes Iluytá ab gloria contra d' un rey vil y traidor. Xo respetcft lo crudel sabre del inimic, ni '1 mes sagrat, sols tu restares, gran cadavre de nostra santa llibertat. Noble bandera de Santa Eulària que guanyar feres inmortals llors, la santa imatge qa1 en ton drap portas torne ¿ la patria dias millors.

m.

Oh Santa Eulària, gran patrona es vostra imatge 'I poble meu: dins de la noblo Barcelona tingué martiri y dura creu. Quant ple '1 tirà de rabia fera, los venerables furs cremà, com vostre esprit, de la fumera surti un colom y al Cel volà. Heroyca martre, verge pia, per mig del Déu que tot ho pot, lo blanch colom tornará un dia, com lo del V Arca ab lo sant brot. Cantan la nova ja I s poetas, la veritat guia sa veu; trobadors eran los profetas, y ells anunciaren 1' Home-Dèu. Quan V au refila sas passadas, es que ve 'I temps de sos amors: las esperansas huy cantadas, demà serán sarnosas flors.

Noble bandera de Santa Eulària que guanyar fores inmortals llors, la santa imatge qu' en ton drap portas dará á la patria dias millors.

A. CARETA Y VIOAI,. 18 abril de 18TÓ.

A UN AUCELL.

Tant bon punt llustreja V auba: Deixa avuy ta cantarella. Deixa la verda enramada, Y de la nina qu' estimo, Vesten corrent à la cambra. Si, veshi corrent, y, al véurela, Digall ab W veu que cantas, Lo que sufreixo per ella Desde que no puch parlarla; Sigles me semblan los dias, ¿Si 'n son las horas de llargas Perqui estima y no pot veure Ni un inst.-mt á sa estimada? Y si, com no dupto, trista Trobas, aucell á m' aymada, Y veus que de sos clars ulls, - Trémula brolla una llàgrima:

Dígali que més no plori, Qu' envera lo cel lo cap alsi, Y veurá allá al lluny com brilla L' estrella de I' esperança; Que s' aconsoli y no temia La tétrica nuvolada, Que del sol de nostre amor Lo pur resplandor apaga; Qu' Is núvols prou que 's dissipan Y que las tempestats pas san. Y si veus, aucellet tendre, Que dupto de tas paraulas Dlgali, gentil aucell . Ab ta veu preciosa, mágica,

Que recordi aquella estona En que unirem nostras ánimas; Que recordi aquella lluna, Que nostre amor contemplaba; Y ab recorta de tanta ditxa Tal volta tindrà esperansas.

RAFEL TINTOBK. Maig 18T5.

150 LA BANDERA CATALANA.

CARTAS ÍNTIMAS W

AB RIBETS DE SÁTIRA Y AB FÜMS DE BATXILLERÍA.

I.

Apreciable Sr. Director: vull ferli pro-posicions; no s' espanti, no l i vinch pas à demanar cap filla ni cap inñuencia pera que se 'm dong-a un empleo, ni que 'm dei-xi quartos. Tinga paciencia, vègim llegint y, tenint en compte que ab temps y palla 's maduran las nespras, jo 1 i asseguro que al cap devall del sach trobarà las engrunas, ó sia que al acabar ma carta vostè m'hau-rà eutés, tota vegada que parlo, dich mal, escrich clà y català, escepte qu' ho trobin poch clà y català aquells dels vienys per menos, de les armes per las ánimas, deis Pepes per Pepas etc. etc.

Donchs si, senyor meu: tinch por, mol-ta por d' arreplegar una manía: un té la mania de ser empleat (aqueixa casi es tí-pica en los espanyols); altre té la manía de ser artista; altre la de enamorarse, altre la de figurar, altre la de escriure 'Is p l u -rals ab ees, altre ab aas, altre la de no deixarse entendre, y mil altres que n' hi ha sense que à ningú l i passi pel cap t i l -darlas de enfermedats morals; al contrari, judicantlas sovint com qualitat especial pera elevarse sobre '1 nivell comú de la gent. Aixis s'esplica com la mania de par-lar poch, fa sabi; la de fer escentricitats, fa gran home; la de dir mal de tothom, fa moralista; la de pertanye à tal ó qual par-tit, fa tal ó qual cosa, etc. etc.

Jo, l i confesso, també 'n tinch una: sò impotent pera arrabassar de ma imag-ina-ció l'idea de quedar pobre. A las contribu-cions anyadeixi, senyor Director, l ' enca-riment de las viandas, l ' excés en lo luxo, los gastos inherents à l' espatriació, la di-ficultat en cobrar las rendas, l'ínfim pro-ducto dels fruyts que nos poden espendre

(1) A pesar d' algunas alusions satíricas qu< enclou la present carta, no tltubeja esta Direcció en insertarla pel sencill motiu de que en ella no s' atáca cap principi, concretantse únicament en ri-diculisar certs vicis ó certs abusos que de veras necessitan reprobaciò.

convenientment, las apariencias y rela-cions onerosas que s' han de guardar so pena de representar un paper ridícul en la societat y, si no es llusco, veurà que no h i ha pas remey, que un hom se 'n và à can Pistraus per mès que se 'n v u l -ga anar à París. Me sembla que 'n Puja-das y '1 Nuevo Belen ne serán bons testi-monis aviat.

A fé, no sè cóm apartar de mi aqueix tc-morque'm martirisa com unallagosta,que 'm fà veure visionsque 'm roba tota mena de tranquilitat, que 'm cubreix los ullsab un vel misteriós que m' ho présenla tot aterrador. Hasta dormint m ' horrorisa quedar pobre. Aixó de no poder entrar ja mès al Liceo, n i estarme mitx-segut, com mès impoliticament millor, en una butaca del anfiteatro; ni Huir mos guans clars qu' aixis se poden tapar mas mans poch delicadas; ni ma levita crusada llarga fins à las pantorrillas inventada tal volta pera estalviar una bona lleontina y aprofitar uns pantalons espatllats de certa banda; ni mon coll de camisa que 'm cubreix tot lo clatell, especie de colls generalisada en gran escala pot sè ab lo fi de cubrir tanta llana com tenim fà temps; n i mos gemelos de ma de perla ab incrustacions d' or; ni 'Is meus modals aristocràtichs que tan y tan se distingeixen de la aristocracia abundant dels diumenges; ni aquell joch dt miradas y conversacions; ni totas aque-llas exhibicions que per la gent artista fòran accidents y accessoris ridícols, y que nosaltres, la gent de tò, convertim en part principal sense cuidarnos realment dels pobres actors que ignocentment y plens d'ilusiò s' esganyitan pera agradar al mv-semble populatxo del quart y quint pis... Aixó de no poder ja mès passejarme ab carretela descuberta, encara que fasse fret, perquè la gent me puga admirar; aixó de no poder passar ja tantas estonas al Café Cuyàs, sopant esplèndidament, mentres algun quídam m' esplicaba 1' historia ín-tima de certes senyoras que van allà à pen-dre alguna cosa que fan durar quatre ó cinch horas; aixó de no poder ja veure mès que tothom se 'm trau lo barret ó la gorra y 'm saluda molt afectuosa y humil-ment, desfentse en m i l elogis y alabansas

LA BANDERA CATALANA. 151 de mí pel sencill motiu de que tinch

quar-tes, encara que ignori tothom la proce-dencia-de ma fortuna que puch haber ad-quirit, com molts altres, ben ignominio-sament; aixó de no poder alternar ja mès ab certas personas á las que 1 poble ser-veix com esclau y quina amistat cultivan al interés los potentats, per mès que al seu radera uns y altres diguin que son las mès criminals de la societat, que han for-mat sa posició elevada gracias á la mone-da falsa, ó al joch, ó á las quiebras ó á las facultats que té un Director d' una Com-panyia de Seguros ó d' una Empresa de Ferro-carril, etc. etc., tot aixó m' opri-meix lo cor, y francament, si fos'minyona de servey, m' envenenaría ab lo tipich traejich veneno seu: lo sal-fumant.

A pesar de tot, jo confio en que, ab la ajuda de Dèu, com k bon cristià, y ab ma forsa de voluntat, conseguiré domiuarne gradualment aqueixa manía que, tant im-portuna com cert partit, està clavada en mon pobre cervell. Entre tant, obligat irremisiblement per ella haig de practi-car, mal que 'm pesi, molts actes que en altre temps jo haguera considerat indig-nes de mí. ¡Pobre dignitat del'home, tan cacareada qu' ets y tan convencional!

¡Esgarrifis, senyor Director! A fi d' ar-replegar preventivament com las formi-gas, cas de que 'm tornes pobre, passo tot lo sant dia ara fent romansos y decimos çels ventalls que 's vénen al carrer de la Palma de Santa Catarina, esplicant cosas esgarri-fosas ó atacant estremadament à totas las autoritats qu'es lo gust que mès s' adapta á la mania de veur'ho tal mal fet; ara en fi, demanantli à Vd. que m' encarregui de tan en tan un articlét que l i donaré ben barato, y l i prometo confeccionarlo à la mida del seu gust ja que es vostè qui pa-ga. Y no 'm diga pas qu' aixó fà massa mercenari, qu' aixó de véndres las ideas fà massa perdut y perjudica la dignitat de la nostre classe; perquè, si tal cosa 'm digués, l i recordaria que molts advocats sabent ab tota conciencia que'la seua part contraria es la que tè rahò, defensan al seu client contra dret y justícia; l i recordaria que certs Jutges tenen una mena d'ulleras d'or y al llegir certs capítols de la Lley per'

aplicaria en alguna sentencia, à través d' aquell prisma los llegeixen en sentit dia-metralment oposat; l i recordaria que tal escriptor que un dia clamaba contra certs abusos, mès tart se converteix en acèr-rim defensor d' ells, l i recordaria que... tants casos acudeixen desgraciadament à la memoria pera probar plenament lo que he esposat que, al moment esclamaria, parodiant 1' espressió d' aquell altre?

.Si vostè em paga, es molt just, ja que 'm paga, darli gust.

Per manera, reasumint, que l i ofereixo escribir alguna carta de tant, en tant si à Vd. l i surt àcompte. Si no, tant amichs con avaus, y disposi de son afem. amich y s. s.

Q. S. M . B . Lo BATXILLER VIDRERAS.

CURIOSITATS.

Segons antichs escriptors respectables, los egipcis adornaban lo ceptre del soberà ab tantas brancas de roure com provincias tenia baix son domini.

Lo monestir de Ripoll en lo sigle x te-nia 76 códices y avants del sigle x i arri-bavan à192.

Avans de las guerras civils de César y Pompey, contava Roma nou cents mil ciu-tadans. Passada la guerra d' África de la qual ne sortiren triomfans los romans tant sols ni havia 'n cent cinquanta mil; y se-gons Tàcit à 1' any 801 (regnat de Claudi) se 'n h i trovaren sis milions nou cents xe-xanta quatre m i l .

Pera saber la distancia que h i había de Roma à las ciutats de son imperi, lo em-perador August manà posar à la plassa del Mercat la Calumm milliar, comensantse à contar desd' allí las distancias de milla en milla (de mil à m i l pasos) ahont h i habia una columna que senyalava la milla, las

152 L A B A N D E R A C A T A L A N A .

quals eran anomenadas, també, columnas

milliars.

NOVAS.

En lo carrer del Paradís y en los fona-ments d' una casa en construcció, s' han trobat darrerament alguns capitells, y una preciosa estàtua de marbre, sens lo cap, y part del quarto dret, representant una dehesa à nostre modo d' entrendrer, y no la Esperança com dihuen alguns perió-dichs de la localitat. E s de la bona época romana, y presenta un conjunt verament notable, y digne d1 ésser estudiat,

Diu lo Diarío de Barcelona, que lo senyor Madrazo ha ofert à la comisió constituida en Reus, pera aixecar un monument à la memoria de 'N Fortuny, lo cor d' aquell eminent artista, y aquella comisió després d' aceptar una reliquia tant preciosa, ha acordat fer construir pera conservarla, una urna en la iglesia de San Pere, ahont fóu bateiját nostre célebre paisà.

En lo vapor Exprés, procedent de Cette, va arrivar lo dia 17 à aquest port, lo cua-dro de la batalla de Wad-Ras, que serà quant ans col-locat en un dels salons del Palau de Sant Jordi.

En lo Ateneo Barcelonés s' ha obert una suscripció, pera adquirir aquella societat un trajo igual al que portava lo capità Boyton, al atravessar nadant, lo canal de la Manxa.

Aplaudim aquesta prova d' amor à la ciencia, donada per aquella respetable so-cietat.

Posém à coneixement del Fulano que 'ns remeté la Lletreta á que aludiam en lo número passat, que á mes de publicarli lo nom y sos fets en la Bandera Catalana, pagará la broma cara, si avans del dia 31 del corrent no 's presenta en nostra R e -dacció de 2 à 3 de la tarde.

La societat «Rata-Pinyada» de Gracia ha publicat un cartell pera regir en lo certáment poétich literari que tindrà Uoch lo día 4 del vinent Juliol.

Los premis que 'n ell figuran son:

Primer. Una flor natural acompanyada de un llás y diploma à la millor poesía que respongui al lema Amor, podent lo premiat elegir la Reina de la festa.

Segon. Un lliri d' argent al qui respon-gui millor al mot Patria.

Tercer. Una ploma igualment d' argent à la millor composició en prosa catalana pintant un cuadro de costums ó historia de nostra terra.

Cuart. Una acuarela representant un trovaire de la etat mitjana, à qui dediqui la millor composició à Fortuny.

Quint. Una corona de llorer artificial al qui haurà presentat una poesia mes ins-pirada ab lo títol La Rata-pinyada.

Ademés 's donarán accésits consistents en diplomas de mèrit à tots los qui'l jurat creguia convenient.

Las composicions que dehuràn ser i n é -ditas y acompanyadas de son respectiu plech, 's dirigirán al secretari de la Socie-tat carrer de Sant Antoni, 4. primer.Gracia, avans del mitj dia del 15 de Juny v i -nent.

Solució à la xarada del número passat.

Bo~la-do.

tmUHMMKU DE « U BANDERA CATALANA.»

J. C. P. Barcelona. No's prenffa la molestia d'en-terarnos del Bitrni&cat d' aquella* creus. & pesar de que es lo millor que hi h a en la poesia de v d . y això que son ben mal fetas.—F. Catarineu y G. B a r -celona. Vagi escriblnt ab cuidado, flxantse ea los detalls que constituheixen lo c-énero é que perte-neix «Lo calavera» y li a u g u r é m bon resultat; per lo que toca & la poesía, está b e . — S e b a s t i à Colom Barcelona. E s t à be.—S. F. Barcelona. E n c a r a que alguns de sos epitafis me inspiran ganas de no morirme may, no oostant altres poden ben a n a r . — E n -rich X a r a u . C r é g u i m sense 'í p e r m í s d ' E n Martí-nez de la Rosa no li fassi may mes traduccions: ¿M' e n t é n ? — S . V i n t r ó Casal ach.—Encara que es molt manseta la seua poesia, r insertaréin perquè denota bonàs qualidenotats en vostè.—S. T . No 's vulga e n -layrar tan ni vulga ser tan brau que perderá'1 mon de vista y hasta '1 sentit c o m ú . — T. D. C . de Roda. Quan estiga mes acostumat al c a t a l à y 6 escriure una mica be. pot ser lo podrém complaure.—J. 8. E s t é m ab vostè: ja 'ns hania acudit lo mateix pen-sament: li agrablm son interès.—Joan Navalles. Prengui una mitxa caiia 6 conti ab los dits.— A. M. C . T é molt poca trassa en fer versos tan si 'Is vol fer bons: per dolents son massa tontos y per bons son massa repugnants.