L’Almoina del Pa de la Seu de Girona

L’originalitat de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona rau en el fet que és la única de les grans almoines catedralícies que, durant tota la seva existència, només va repartir pa entre els pobres.¹⁷ D’aquí el nom que va rebre i que va mantenir fins a la seva desa- parició.¹⁸ El pa la identificava tant que la imatge de la Verge, del primer terç del segle XV, que presideix la porta principal de l’edifici seu de la institució, porta un pa rodó al braç.¹⁹ Així doncs, mai no va distribuir altres aliments en forma d’àpats al llarg de la seva existència. En aquest sentit, no podem oblidar que el pa apareix a la dieta de tots els estaments de la societat baixmedieval, amb una presència més o menys important, en funció de la capacitat econòmica de cada persona o família. Tanmateix el que canvia, i molt, és el tipus de pa, la seva qualitat o tot allò que el podia acompanyar en els àpats.

Segons Antoni Riera, al llarg dels segles XII i XIII, el pa, tant a les ciutats com al camp, s’havia convertit en el component central de la dieta diària d’amplis sectors de la població, fins al punt que la dieta ordinària dels grups populars de les ciutats es recolzava en el pa de blat i havia arribat a ser tan fonamental en l’alimentació que, abans del 1200, se le atribuyó un fuerte simbolismo religioso,²⁰ a banda que ‘ganarse el pan’ se había convertido en sinónimo de conseguir la propia subsistencia.²¹ Segons el mateix autor, la burgesia consumia al voltant d’uns 750 gr. de pa diaris mentre que els membres dels estaments populars urbans, en menjaven entre 400 i 700 gr., les dife- rències depenien del preu del blat en cada moment.²² No cal dir que menjaven moltes

17. L’Almoina de Barcelona i la de Lleida repartien pa, vi i altres aliments entre els pobres, si bé el principal component de la dieta que oferien era el pa. Maria echÁniz sans, “La alimentación de los pobres asistidos por la Pía Almoina de la Catedral de Barcelona según el libro de cuentas de 1283-1284”, Alimentació i societat a la Catalunya Medieval, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona, 1988, p. 173-261; Tomàs LóPez Pizcueta, “El ’mal any primer’: alimentación de los pobres asistidos en la Pía Almoina de Barcelona: 1333-1334”, Actes del Ir Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 1995, vol. 2, p. 613-623; Prim bertran, “El menjador de l’Almoina de la Catedral de Lleida…”, p. 89-124.

18. A Olot a finals del segle XIII, tres veïns benestants van fundar la Pia Almoina del Pa Comú “que sempre va dependre dels òrgans de govern municipal”. Xavier PuiGvert, L’Època Medieval, Ajuntament d’Olot-Diputació de Girona, Olot, 1996, p. 52-53. Igualment, l’Almoina de Vic només repartia pa entre els pobres. Semblantment a Besalú hi havia l’Almoina del pa Comú, també anomenada Almoina dels pròcers de Besalú. Al seu torn, a Amer hi havia l’Almoina del pa comú del Cortó o del Quartó, o del pa i el blat, que “és l’exemple ideal d’aliança entre la parròquia i rectoria de Sant Miquel i la universitat o municipi”. Xavier soLà, El monestir de Santa Maria d’Amer a l’època moderna: religió, cultura i poder. De la reforma benedictina a la vigília de les desamortitzacions (1592-1835), Fundació Noguera, Barcelona, 2010, p. 210. L’Almoina de la Seu d’Urgell també repartia pa, a més de diners: Carme batLLe, “Les institucions benèfiques de la Seu d’Urgell durant l’Edat Mitjana (segles XI-XV)”, Urgellia, 6 (La Seu d’Urgell, 1983), p. 32.

19. Pere beseran, L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura III. Dels palaus a les masies, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2003, p. 175.

20. Antoni riera, “’Panem nostrum quotidianum da nobis hodie’. Los sistemas alimenticios de los estamentos populares en el Mediterráneo noroccidental en la Baja Edad Media”, La vida cotidiana en la Edad Media, José Ignacio

deLa iGLesia duarte (coord.), Instituto de Estudios Riojanos, Logroño, 1998, p. 32.

21. Antoni riera, “’Tener siempre bien aprovisionada la población’. Los cereales y el pan en las ciudades catalanas durante la Baja Edad Media”, Alimentar la ciudad en la Edad Media, Beatriz arízaGa boLumburu, Jesús Ángel soLórzano teLechea (coords.), Instituto de Estudios Riojanos, Logroño, 2009, p. 24.

22. Antoni riera, “Estructura social y sistemas alimentarios en la Cataluña bajomedieval”, Acta historica et archaeologica mediaevalia, 14-15 (Barcelona, 1994), p. 193-217; Antoni riera, “’Panem nostrum quotidianum’…”, p. 32.

85

altres coses, mentre que als pobres gironins només se’ls oferia pa i, cal pensar que l’haurien de complementar a compte seu, tot i que, sens dubte, no devien tenir gaire accés a altres aliments.

Un recorregut cronològic: dels orígens a la desaparició²³

L’Almoina del Pa de la Seu de Girona va ser fundada per un laic, Arnau d’Escala, el 4 de març de l’any 1228, en unes cases que tenia a l’escala de la catedral de Girona.

Aquestes cases van ser, des de llavors i fins al final, part de l’Almoina. En el document de la fundació, es diu “aquestes cases [...] han d’anomenar-se cases de l’Almoina”.²⁴ Com a d’altres indrets, l’Almoina gironina era al costat de la Catedral i molt a prop d’una de les portes de la ciutat, de fet, es troba a escassos metres del Portal de Sobreportes.

Arnau d’Escala va dotar la institució amb els delmes d’algunes parròquies amb els quals s’havia de sufragar la tasca assistencial. El fundador va establir que l’almoina s’havia de fer des del Dimecres de Cendra fins a la Pentecosta, és a dir just abans de la nova collita, i que cada dia s’havia de donar, com a mínim, una mitgera de pa a mesura de Girona, que equival a uns 55 litres de cereal. Tot i això, en la fundació ja es feia constar que s’haurien d’augmentar els dies de repartiment sempre que fos possible: “més si fos possible segons la prudència del paborde de la mateixa Almoina”.²⁵ La intenció d’Arnau d’Escala era arribar a pal·liar les necessitats mínimes del màxim de població possible. El mateix fundador va voler vincular la institució a la Catedral de Girona.

Poc després i com a molts d’altres llocs, las autoridades eclesiásticas asumieron las iniciativas particulares, las tutelaron y conservaron.²⁶ El 9 de juny de l’any 1232, l’Almoina va ser acceptada pel bisbe i pel Capítol de la Catedral de Girona. Arnau d’Escala, en el seu testament del 27 de novembre de l’any 1237, va confirmar la donació i l’augmentà amb la dotació de les cases on ell vivia, inclosos alguns objectes personals, i amb el delme de la parròquia de Salt, tot plegat “en favor dels pobres per l’amor de Déu”. Al testament especificava que l’almoina s’havia de fer a “totes les cases meves on habito”

i que el sacerdot encarregat “s’anomeni paborde de l’Almoina”.²⁷ Per altra part, també va establir que cada any, el dia de l’aniversari de la seva mort, s’alimentessin 12 po- bres, costum molt habitual a l’època²⁸ i mostra de la capacitat i posició del difunt que, d’aquesta manera, a més, es perpetuava i publicitava al llarg del temps.

23. Vegeu: Jaume marquès casanovas, “La Pia Almoina del Pa de la Seu de Girona”, Revista de Girona, 81 (Girona, 1977), p. 325-331; 82 (Girona, 1978), p. 13-21; i 88 (Girona, 1979), p. 163-174; Joan viLLar torrent, “La Pía Almoina del Pan de la Seo de Girona”, Memoria Ecclesiae, 11 (Oviedo, 1997), p. 243-260; Rosa LLuch bramon, “Una institució benèfica gironina: l’Almoina del Pa”, Miscel·lània Ernest Lluch i Martín, Fundació Ernest Lluch, Barcelona, vol. 1, 2006, p. 243-252.

24. Jaume marquès casanovas, “La Pia Almoina del Pa…”, p. 328.

25. Jaume marquès casanovas, “La Pia Almoina del Pa…”, p. 328.

26. Josep bauceLLs reiG, “Limosnas y Pía Almoina: institucionalización de la caridad…”, p. 164.

27. Jaume marquès casanovas, “La Pia Almoina del Pa…”, p. 13-15.

28. Manuel riu, Alguns costums funeraris a l’Alta Edat Mitjana, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona, 1983, p. 46.

86

L’any 1346, el bisbe de Girona va decidir reformar els estatuts de l’Almoina. Al seu entendre, calia reorganitzar la institució i adaptar-la als nous temps, perquè sens dubte, des de la seva fundació, havia rebut importants donacions. Tot i que el que devia ser més important és que sembla que la institució no era gestionada convenientment i, fins i tot, es pot arribar a pensar en fraus i malversacions per part del seu administrador i ajudants. Els estatuts de 1347, en els quals també s’assegura que tot es fa per amore Dei, van donar lloc a un nou funcionament de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona.

Aquests estatuts, amb petites variacions o afegits posteriors, van regir la institució fins al primer quart del segle XVII. Llavors, i a causa de les queixes dels jurats de la ciutat, l’Almoina va deixar de repartir pa entre els pobres i les seves rendes es van a destinar a diverses finalitats benèfiques.²⁹

L’any 1702, els responsables de la institució van aconseguir que es tornessin a respectar les directrius del fundador i l’Almoina va tornar a repartir pa entre els pobres gironins. Ara bé, no va ser per gaire temps, fins l’any 1776 quan el bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, va assignar les rendes de l’Almoina del Pa, així com les d’altres institucions assistencials gironines, al recentment creat Reial Hospici de la ciutat de Girona. Entre d’altres raons i per a justificar la seva desaparició, el bisbe adduïa que l’afluència de pobres a la ciutat –assegura que es tractava d’unes 5 o 6.000 persones diàries– empipava als veïns i als habitants de la ciutat i ofenia la moral cristiana. A banda que, segons ell, [de] estas Pias fundaciones resultaba notablemente el fomento de la olgazanería, y vagancía, por las innumerables Personas aptas para el trabajo, que concurrían à recoger la Limosna.³⁰

El patrimoni

L’Almoina de Girona, com la resta d’institucions benèfiques, ben aviat va rebre el suport econòmic de la població de la ciutat i de fora d’ella. A partir del segle XIII, els testaments gironins solen contenir llegats en forma de numerari, de rendes anuals, de terres o altres béns immobles destinats a aquestes institucions d’assistència als ne- cessitats.³¹ En el cas que ens ocupa, no va trigar a rebre importants donacions com per exemple la del bisbe que havia aprovat la institució. Tot i que val a dir que, si més no

29. Al segle XVI, els jurats de Girona van començar a queixar-se de la presència de pobres que acudien a l’Almoina i es quedaven a la ciutat sense feina ni vivenda i, a més, asseguraven que hi anaven persones que no eren pobres de veritat (non veros pauperes). El 1629 el bisbe va destinar les rendes de l’Almoina a diverses finalitats, algunes no ben bé benèfiques, com ara a mantenir tres Càtedres de l’Estudi General de Girona. Joan viLLar torrent, “La Pía Almoina…”, p. 255 i 257.

30. Era freqüente el [número] de cinco, ò seis mil Personas las que asistían à la Limosna pernoctando la mayor parte de ellas, tanto dentro de la Poblacion, como en las Cabañas, y Albergues rurales, invadiendo los sembrados, y frutos, y aun à los mismos Vezinos. No només això, sinó que homes i dones dormien barrejats sin que en lo moral sean evitables estos inconvenientes. Vegeu: Real Hospicio de la ciudad de Gerona fundado baxo la invocacion de la Santisima Virgen Maria de Misericordia y de su glorioso patron San Narciso, al qual por la siguiente escritura ò provision quedan unidas y aplicadas las rentas que antes eran de la Pia Limosna del Pan, las de la Casa de Misericordia, las del Vestuario desta santa Iglesia y otras, Narciso Oliva, Impresor, y Librero, Girona, 1777.

31. A Girona, “prop de la meitat dels que fan testament deixen quelcom als pobres”. Christian GuiLLeré,

“Assistència i caritat …”, p. 165.

87

a Girona, aquestes donacions no només figuren als testaments dels nobles, eclesiàstics o ciutadans burgesos, sinó també en els d’alguns petits artesans i pagesos, alguns d’ells remences adscrits a la mateixa Almoina.³² La majoria de donacions provenien de parti- culars que oferien part del seu patrimoni privat, mentre que alguns membres de l’alta jerarquia de l’Església gironina també van deixar a la institució part dels seus béns en nom propi i no pas de la institució a la que pertanyien.

Així mateix la institució va contribuir a l’augment del seu patrimoni mitjançant la compra de propietats tant al camp com a la ciutat i va arribar a tenir una àmplia senyoria territorial molt extensa, dispersa i variada per tota la regió de Girona, a més de la senyoria jurisdiccional d’algunes parròquies rurals.

Les cases que havia legat el fundador al peu de la catedral aviat devien ser insufi- cients per al funcionament de la tasca caritativa i, per aquesta raó, sembla que a finals del XIII, va començar l’expansió urbana de la institució, feta tant gràcies a donacions com mitjançant compres. D’aquesta manera l’Almoina de Girona va passar d’ocupar una sola casa a tota una illa de cases ubicades, com s’ha dit, al peu de la Catedral i al costat del call jueu de la ciutat. Una part important de les cases dels carrers de la Força, Ballesteries i Ciutadans van acabar essent propietat de la institució, que les establia o arrendava i per les quals anualment cobrava censos tant ordinaris com extraordinaris. A més a més, l’Almoina deixava diners o n’invertia en censals i així diversificava els ingressos amb pagaments no vinculats a les possessions immobles rurals ni urbanes.

Sens dubte, al llarg dels segles XIII, XIV i XV les terres i possessions de l’Al- moina van anar creixent, de manera que va arribar a tenir un patrimoni molt extens i dispers per tota la regió de Girona, tant a la mateixa ciutat com en un radi de trenta quilòmetres del camp que l’envolta.³³ Als segles XIV i XV, va arribar a ser una de les grans propietàries de la diòcesi i de la ciutat.³⁴