ROSA LLUCH BRAMON*
3. El pa dels pobres Els cereals
En teoria, el pa dels pobres s’havia de fer amb els cereals que rebia la institució de les rendes del seu patrimoni rural. El mateix Arnau d’Escala havia calculat que els delmes amb els quals havia fundat l’Almoina eren suficients per tal de sufragar la tasca assistencial en aquell moment. I amb cada nova donació i amb cada augment de les rendes de la terra en forma de cereal panificable, es podia augmentar el nombre de pans diaris i també la seva qualitat. Tanmateix, sovint la institució venia part del cereal rebut, sobretot el forment, i comprava al mercat o a alguns venedors habituals, cereal de més baixa qualitat i preu.37 Per altra banda, quan al segle XIV, es van començar a arrendar les rendes del patrimoni rural, gairebé tot el cereal s’havia de comprar al mercat, tal com queda convenientment enregistrat als llibres de comptes. A tots i ca- dascun dels llibres, hi ha apartats destinats a la compra de diversos cereals, sobretot d’ordi, de civada i de forment.38
El pes i la qualitat
Una qüestió clau de la tasca benèfica de l’Almoina de Girona és el pes i la qua- litat dels pans que repartia, sens dubte fonamental per tal de poder valorar millor la seva funció assistencial. Els primers anys dels que tenim informació sabem que el pa es repartia en coves i sembla que aquesta és una important referència.39 Al llibre de 1347-1348, el primer que consigna el llistat de les quantitats de pans repartides diària- ment, es diu clarament que 75 pans fan un cove i que un cove val una quartera de gra.
Segons els estatuts de 1347, cada pa havia de pesar unes 24 unces quan era cuit, és a dir, uns 800 grams, i, l’addenda als estatuts de 1355, augmenta el pes a 30 unces, és a dir, més o menys 1 kg. El llibre de 1376 eleva el pes de cada pa al voltant d’1,2 kg.
Tot plegat permet afirmar que es va aconseguir incrementar el pes dels pans en diverses ocasions i cal pensar que es va fer així sempre que va ser possible.
Pel que fa a la qualitat, els estatuts parlaven de pa d’ordi i de pa de forment i de blat i assenyalaven que s’havia d’intentar oferir pa de qualitat cada vegada millor.
En algunes ocasions, el bisbe i el capítol de la catedral de Girona o el mateix paborde de l’Almoina indiquen que, gràcies a determinats donatius, es poden ampliar els dies de repartiment del pa de forment, sens dubte sabien que tots els pans no són iguals ni
37. Segons Guilleré, entre 1331 i 1352 les compres de cereal “s’eleven a 13.430 mitgeres, a 40 kg. la mitgera, 537 tones de cereal […] amb una mitjana anual de 35,8 tones”. Christian GuiLLeré, Girona al segle XIV…, vol 1, p. 369.
38. Vegeu: Rosa LLuch bramon, “El dia a dia d’una senyoria feudal: els manuals de comptes dels pabordes de l’Almoina del Pa (segles XIV i XV)”, Dels Capbreus al registre de la propietat. Drets, títols i usos socials de la informació a Catalunya (segles XIV–XX), Rosa conGost coLomer (ed.), Universitat de Girona, Girona, 2008, p. 81-111; Rosa LLuch
bramon, “La renta de la tierra de una parroquia gerundense (siglos XIV y XV)”, Edad Media. Revista de Historia, 11 (Valladolid, 2010), p. 235-262.
39. De fet, als llibres de comptes hi ha constància de les compres de coves en diverses ocasions, per exemple, l’any 1344-1345, es van comprar “VIII còvens per donar lo pan dels pobres” per 2 s., 8 d. AHG, Hospici, núm. 10 (1344-1345), f. LXXIII, De expensis domus Elemosine comunibus.
90
alimenten igual a les persones que el consumeixen.40 Ara bé, tampoc no podem menyste- nir l’encertada gestió dels administradors de la institució que, amb una bona gestió de les rendes, també aconseguien millorar i ampliar l’assistència als pobres. Tot apunta a creure que, si bé el pa era majoritàriament d’ordi, de civada o, més probablement de mestall, la intenció era oferir tants pans de blat o forment com fos possible, pa molt més nutritiu, com és sabut.41
La confecció
Encara no acabem de saber amb precisió qui feia el pa ni qui participava en tot el procés de la seva elaboració. Amb tot, en els llibres de comptes hi ha diverses anotacions que s’hi refereixen si bé ho fan de manera dispersa. Segurament hi havia algun encarregat de controlar tot el procés, a no ser que ho fes el mateix paborde, però no apareix amb prou claredat als llibres conservats.42 En qualsevol cas, crec que val la pena destacar que no hi ha apartats específics sobre aquesta qüestió, mentre sí que n’hi ha per consignar els pagaments a advocats o a notaris o a comprar el menjar dels membres de la casa... A gairebé cada llibre, hi ha pagaments o notícies variades sobre la confecció del pa, bé perquè es paga per purgar, per barrejar o per moldre el gra, per pastar, per coure,43 per tallar, etc. bé perquè es compren utensilis necessaris com ara mitgeres, coves, pasteres, ganivets, etc.
En algunes ocasions, la informació és més rica i explícita; per exemple el 1430- 1431, el “macip” de casa no va poder acompanyar al paborde perquè “hague a roman- dre per pestar lo pan dels pobres que y vanien en gran nombra”.44 Altres vegades es deixa constància que es lloguen minyones puntualment o que les minyones de la casa s’encarreguen de pastar, de trencar i de donar el pa, ben bé com si aquesta no fos la seva feina habitual. Però repeteixo que no hi ha un apartat específic quan em semblaria lògic, i podríem dir que fonamental, que hi fos.
Per altra banda, també cal destacar que, en les comptabilitats tampoc no hi cons- ta el cost ni la feina generada pel repartiment del pa. Serà perquè en realitat això no havia de suposar cap despesa? De fet, era la raó de ser de la institució i cal pensar que tota la feina que generava, des de la seva elaboració fins al seu repartiment entre
40. Per exemple, el bisbe i el capítol de la seu estatueixen els dies que l’Almoina haurà de donar pa de forment i no d’ordi, i assignen a aquesta millora certes rendes que s’assenyalen, amb altres disposicions sobre la forma de distribuir el pa. ADG, Pia Almoina, General i vària, núm. 102. 1368 abril 24, Girona.
41. Tanmateix cal assenyalar que en alguns moments va repartir no només aquest producte alimentari.
Sorprenentment, segons els llibres de comptes de la dècada de 1340, alguns dies, a més, es van distribuir diners perquè panis non sufficiebat.
42. A Lleida sembla molt clar quina feina tenia cadascú i quant cobraven per ella. Prim bertran, “La alimentación de pobres y peregrinos en la Cataluña medieval”, La alimentación en la Corona de Aragón (siglos XIV-XV), Manuel García Guatas, Elena PiedraFita, Juan barbaciL (coords.), Institución Fernando El Católico-Consejo Superior de Investigaciones Científicas-Diputación de Zaragoza, Saragossa, 2013, p. 51.
43. Diversos pergamins informen del preu que rebien alguns forners per coure el pa dels pobres, per exemple, el 19 de juny de 1385, Francesc Vila, forner de Girona i la seva esposa Magdalena, van rebre de Pere de Fàbrega, procurador de l’Almoina, 591 sous i 8 diners, per aquesta feina. ADG, Pia Almoina, Àpoques I, núm. 81.
44. AHG, Hospici, núm. 124 (1430-1431).
91
els pobres, devien haver-la d’assumir el paborde o els treballadors fixos de la institució com a part de les seves tasques habituals. Si fos així, les despeses ocasionades per la tasca benèfica no caldria que constessin específicament. Això no obstant, no deixa de sobtar-me la poca precisió dels llibres en aquesta qüestió, raó de ser de l’Almoina, sobretot en comparació a d’altres.
Els dies de repartiment
Sens dubte, els dies de distribució de pa no es van mantenir estables al llarg dels anys. El fundador havia decidit que es repartís entre el Dimecres de Cendra i la Pen- tecosta, com ja ha estat dit, però tan aviat com es devia poder es van superar aquestes dates extremes. Per exemple, un pergamí informa que l’any 1336 el bisbe i el capítol de la Seu, tenint present les donacions rebudes per la institució, van decidir que el pa passés a pesar 28 unces i que s’avancés el repartiment al diumenge de la Trinitat i s’allargués fins l’1 de juny.45 Sota l’índex de les despeses del llibre de 1344-1345, s’hi va anotar que, a partir de llavors, es començava a repartir el pa des de la festa de sant Martí, al mes de novembre.46
Els estatuts de 1347 també disposaren que el repartiment del pa comencés el dia de Sant Martí i que s’acabés a finals de maig, mentre que l’addenda de 1355 va avan- çar l’inici de la distribució a Tots Sants. Gràcies als nous ingressos, per exemple, l’any 1450 es va decidir començar a repartir pa el 2 d’agost, de manera que la distribució s’allargava durant tot l’any excepte els mesos de juny i juliol, en la temporada àlgida de la collita.47 Diversos pergamins deixen constància de donacions de rendes que es fan a la institució amb aquesta finalitat explícita: augmentar no només la quantitat i el pes del pa sinó, i sobretot, també els dies de repartiment.48 De fet, sembla que els pabordes prioritzin els dies de repartiment i el nombre de pans repartits a la qualitat dels mateixos. Al cap i a la fi, pretenien pal·liar les necessitats alimentàries mínimes per a la subsistència dels pobres i devien considerar més necessari augmentar el nombre de pans i el de dies de distribució que no pas la seva qualitat.
El lloc de repartiment
Una altra de les qüestions a plantejar és on s’efectuava el repartiment del pa. Tant als estatuts de 1347 com a l’addenda de 1355, es diu clarament i en diversos capítols que els pobres van a l’Almoina a buscar el pa: pauperibus qui venient ad dictam Elemosinam o Christi pauperibus ad dictam Elemosinam confluentibus, entre d’altres. L’encapçalament de la llista de pans repartits l’any 1378-1379, tampoc no permet dubtes de qui eren i on anaven els que rebien el pa: De pane frumenti et ordei dato et distributo pauperibus
45. ADG, Pia Almoina, General i Vària, núm. 63.
46. AHG, Hospici, núm. 10 (1344-1345), f. I, Tabula expensis: Anno isto Elemosina incipit elemosina dare quortonum panis in festo Sancti Martini et [..] aliis annis successive venientibus super et continue.
47. AHG, Hospici, núm. 50 (1450-1451).
48. Entre d’altres vegeu: ADG, Pia Almoina, General i Vària, núm. 86, 102, 175, 176 o 187.
92
Christi venientibus ad Elemosinam.49 Diverses compres consignades a l’apartat de les despeses comunes de la institució, deixen entendre que hi havia un espai al qual acudi- en els pobres a recollir el pa. Tanmateix no acaba de quedar clar on es trobava aquest espai, tot i que el més probable és que fos a la mateixa casa de l’Almoina al peu de la catedral,50 en un lloc clarament i volgudament diferenciat. Es tractaria de les cases llegades per Arnau d’Escala en la fundació de l’Almoina, però en un espai específic.
L’any 1347-1348, per exemple, es va fer adobar “lo pany de la porta dels pobres” per 3 diners o es va comprar una clau o, fins i tot, el paborde “fiu fer I clau ab cadena a la barra on los pobres passen [que] costa IIII d.”, entre altres despeses similars.51
Així doncs, durant els segles XIII i XIV, tot apunta a creure que calia passar per la casa original d’Arnau d’Escala per obtenir el pa que donava la institució. En qualsevol cas, i a diferència d’altres almoines com la de Barcelona o Lleida, a Girona el pa es repartia i cadascú se’l menjava on volia o podia, sembla que els pobres mai entraven dins la casa ni molt menys s’asseien o es quedaven drets davant una taula parada, tal com queda reflectit a les pintures de l’Almoina de Lleida o de Mallorca.
Al segle XV, les coses canvien, és el segle de la gran expansió urbana de la ins- titució. L’any 1416, i amb la intercessió de la reina Maria com a princesa de la ciutat, un jueu del call de Girona va ser obligat a vendre casa seva, veïna de l’Almoina, a la institució. En el document que deixa constància de la pressió reial, s’especifica que la intenció és que en un pati proper i al costat del call, sigui on, per decisió dels protectors i del paborde de l’Almoina, es reparteixi el pa entre els pobres des de llavors. Es pretén construir un “edifici molt útil, convenient i decorós [...] en un lloc decent i competent [...] on la predita almoina es reparteixi cada dia”. I això perquè, segons el document, el lloc on fins llavors es repartia no era convenient, ja que era allunyat i cansat d’arribar-hi de manera que els coixos i els nens petits no hi podien accedir bé, a causa de què la casa on ara es feia estava apartada i tenia mala disposició, la qual cosa provocava que alguns pobres “es veuen privats” de l’almoina.52 Segons Jaume Marquès, el problema era provocat perquè, l’any 1416, els pobres havien d’anar primer a la casa de l’Almoina a buscar un val pel pa i després anar fins al forn de la Ruca, una mica més amunt i en pujada, a buscar-lo. Això dificultava l’accés als vells, infants, minusvàlids i malalts.53 Comptat i debatut, sona més a excusa que a una altra cosa, perquè el que s’estalviaven era uns tres metres de pujada…
Els protectors i el paborde volien que el lloc de repartiment fos una casa nova construïda en un pati del call davant les cases de Bonastruc des Mestre. A ell l’acusen de ser enemic de les obres de caritat, de la fe ortodoxa i envejós del bé perquè no volia
49. AHG, Hospici, núm. 24 (1378-1379).
50. “Els pobres s’aplegaven davant les portes de la Pia Almoina”. Christian Guilleré, “Una institució benèfica…”, p. 191.
51. AHG, Hospici, núm. 14 (1347-1348).
52. Jaume marquès casanovas, “La Pia Almoina del Pa…”, p. 165-170.
53. Jaume marquès casanovas, “La Pia Almoina del Pa...”, p. 171, 96, 181; Joan boadas (dir.), Atles d’Història Urbana de Girona. Segles VI aC-XVI, Ajuntament de Girona-Institut Cartogràfic de Catalunya, Girona, 2010, p. 142.
93
vendre casa seva. Per això, demanen la intercessió de la reina i l’obliguen a vendre.
En el document d’acceptació de la resolució i també en la venda, es fixen algunes con- dicions fonamentals: l’Almoina no podrà tenir, per la banda de ponent, accés ni portes ni finestres ni res que doni al call, mentre que a la resta de confrontacions hi podrà tenir tant finestres com portes o portals. El venedor aclareix que l’Almoina vol construir unes cases noves al costat del forn de la Ruca (el domini directe de la qual era de la pabordia de desembre de la Catedral i per això li pagava censos anuals) i a la banda superior del call, al costat de la capella de Sant Genís i de l’escala de la catedral.
Les coses devien seguir així durant temps. Fins l’any 1776, quan el bisbe de Gi- rona va buscar una seu pel Reial Hospici va desestimar la casa de l’Almoina, el gran edifici gòtic construït a segle XV,54 perquè se asegura que en la [casa de] la Limosna de Pan por su estrechez, è inmediacion à la Catedral, y hallarse ceñida con tres calles principales, no pueden recogerse en ella los Mendigos, y Pordioseros.55
Per altra banda, i pel que fa a l’horari del repartiment, sabem que, com a mínim des de 1368, es feia des de primera hora del matí, quan començava a sortir el sol. Lla- vors, des de la seu de l’Almoina, algú començava a tocar una campana o esquella que també apareix als llibres de comptes, tant per arreglar-la o comprar-la com per pagar el sou de qui la toca.56 La finalitat de la campana era avisar de l’inici de la distribució del pa, tal com consta al Capítol Pasqual celebrat el mateix 1368.57 El temps durant el qual es tocava aquesta esquella havia de ser suficient per a què la gent necessitada de la parròquia de Palau Sacosta tingués temps d’arribar fins a la casa de l’Almoina per anar a buscar el pa per alimentar-se.58
El nombre de pans repartits
No cal dir que una dada fonamental és la del nombre de pans repartits. De fet, aquesta havia de ser la única raó de ser de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona i, per això, calia deixar-ne constància. Com he dit, en molt diverses ocasions els pabordes o els bisbes van indicar que, gràcies a diferents donatius, s’havia pogut augmentar el nombre de dies de repartiment però també la qualitat i la quantitat dels pans repartits.
En teoria, i sembla que també a la pràctica, l’increment de rendes i ingressos havia de permetre l’increment de la tasca assistencial de la institució. Segons diversos articles
54. La construcció del nou edifici de l’Almoina al peu de la Catedral de Girona es va fer als voltants de 1415.
Marc sureda, “La catedral i la ciutat: dels orígens medievals al s. XVIII”, Església, societat i poder a Girona. Segles XVI- XX, Ajuntament de Girona, Girona, 2007, p. 69; Joan boadas (dir.), Atles d’Història Urbana de Girona…, p. 142. A parer de Pere Beseran, “les seus de les pies almoines [van esdevenir], durant els segles XIV i XV, grans palaus comparables als palaus civils contemporanis”. Pere beseran, L’art gòtic a Catalunya…, vol. 3, p. 174.
55. Veure: Real Hospicio de la ciudad de Gerona…
56. Per exemple el 1389-1390, “pague an Nicholau, fil d’en G. Vilarnau de Vilanova per la squela que m’avia tocada al corton aquest any, qui foren VII meses, XXX s.”. AHG, Hospici, núm. 35 (1398-1399).
57. Joan viLLar torrent, “La Pía Almoina …”, p. 253.
58. Actualment trigaríem una mitja hora a peu per fer aquest desplaçament.
94
dels estatuts de 1347, a més, calia que dos clergues fossin presents en el moment de la distribució del pa de manera que controlessin el nombre de pans diaris.59
Als llibres de comptes dels pabordes, sempre hi havia d’haver un apartat destinat a consignar-hi el nombre de pans que es repartien cada dia.60 Tots aquests apartats són intitulats amb expressions similars, com ara De pane dato et distributo pauperibus, De pane frumenti et ordei dato et distributo pauperibus Christi venientibus ad Elemosinam o
“Pa donat als pobres”.61 En ells s’especifica mes a mes i dia a dia el nombre de pans que es van distribuir, de manera que podem conèixer la xifra total tan diària, com men- sual com anual dels pans que es van donar als pobres. Per exemple, el mes de febrer de 1378 es van repartir, segons el llibre de comptes d’aquell any, 3.587 pans d’ordi i 179 de forment, amb diferències considerables segons els dies; el dia que menys se’n van repartir 100 i el que més van ser 198.
Al llarg del segles XIV i XV, molts dies es van repartir entre 100 i 500 pans mentre que les xifres anuals també presenten notables diferències. Per exemple, l’any 1347-1348 es van repartir uns 130.000 pans; l’any 1376-1377 poc més de 44.000, i entre el 31 d’agost de 1431 i el 30 de juny de 1432, més de 69.000. El nombre de pans alguns anys és elevat, sobretot en relació a la població de la Girona del moment, uns 10.000 habitants, segons Guilleré.
Ara bé, per tal de poder valorar la incidència de la institució sobre la població necessitada, el nombre de pobres o el cost de l’assistència, cal tenir present una qües- tió determinant. Els estatuts de la institució esmenten, en diverses ocasions, el terme
“quartó”, “cortó” o similars quan es refereixen directament al pa dels pobres i així ma- teix en els libres de comptes s’utilitza sovint aquesta expressió.62 Sembla que indicava que cada pa es dividia en quatre parts i que, en realitat, cada pobre només rebia una quarta part de cada pa.63 En alguna ocasió, els llibres de comptes deixen constància dels pagaments requerits pels ganivets per “tayar” el pa, com ara “Item a molar II cortels de tayar lo pan dels pobres”64 o, encara potser més explícita la despesa de “dos coutels del pan a trencar”.65 Cal afegir que en les anotacions dels pans repartits només s’esmenten el nombre de pans, però res ens permet saber si es tractava de pans sencers o de les quatre parts corresponents a cada pa.
59. Anno quolibet duo clerici beneficiati in dicta ecclesia gerundense qui bone fame existent (article VIII) o Clerigos qui presentes esse debent ad dandum dictum panem in ipsa Elemosina (article IX). Christian Guilleré, “Una institución benéfica…”, p. 313-345.
60. Tot i que, malauradament, d’alguns manuals no s’han conservat els fulls corresponents a aquesta qüestió.
61. AHG, Hospici, núm. 23 (1376-1377), s.f.; núm. 24 (1378-1379), s.f.; núm. 33 (1385-1386), s.f.
respectivament.
62. “De les compres del blat e del forment a hops del corton”, “De les messions qui son fetes per porgar e per molra e per coura a hops del corton e de compaya”, “per rahon del corton a pastar e a donar”, per exemple al llibre de 1348-1349. AHG, Hospici, núm. 15 (1348-1349).
63. En el cas de l’Almoina d’Amer sembla molt clar atès que, al segle XVII, repartia “un cortó de pa a cada hu”. Xavier soLà, El monestir de Santa Maria d’Amer …, p. 212.
64. AHG, Hospici, núm. 10 (1344-1345). Si bé és cert que el ganivet podia ser utilitzat per fer els talls necessaris al pa abans de coure’l.
65. AHG, Hospici, núm. 13 (1347-1348).