Objectius i metodologia
2. L’ arqueologia a Catalunya durant el segle XIX i el primer quart del segle XX
A partir de la Revolució Francesa (1789) es produí un desvetllament general per l’estudi del passat, que s’accentuà al llarg del segle XIX amb el descobriment de restes monumentals d’antigues civilitzacions (per exemple, Egipte) i l’aparició de noves teories científiques, com l’evolucionisme, que oferia un nou plantejament de la realitat que assentava els conceptes de canvi i evolució com a veritats supremes per a les ciències físiques i socials que qüestionaven els fonaments de l’explicació cristiana sobre els orígens de la humanitat. No cal dir que l’evolucionisme xocà frontalment amb el poder de l’Església, especialment a l’Estat espanyol. La culminació de la teoria evolucionista arribà amb la publicació l’any 1859 de l’obra L’origen de les espècies del naturalista anglès Charles Robert Darwin (1809-1882), traduïda al castellà l’any 1871.25 Paral·lelament, va canviar el concepte de nació26 de manera que l’estudi del passat esdevindria també una arma política al servei d’una burgesia en ascens, per a la qual l’evolucionisme també suposaria una arma ideològica.27
Indubtablement, l’erudició es va convertir en la pràctica cultural per excel·lència de la burgesia espanyola del segle XIX.28 El saber erudit que en el segle XVIII es concentrava i dirigia des de les acadèmies- en el cas espanyol especialment des de la Real Academia de la Historia creada el 1737- s’ampliarà durant el segle XIX cap el camp de l’arqueologia i del patrimoni amb la creació l’any 1844, per part de l’Estat, de les Comisiones Provinciales de Monumentos, amb la finalitat de vetllar inicialment per l’ampli patrimoni que passà a ser públic arran de les desamortitzacions de la dècada
25 Aguilar, 2002, p.90-91; Marc-7, 1986a, p.55. Segons Jiménez-Díez, 2002, p. 144 i
430, la primera edició espanyola d’aquesta obra és de l’any 1877 i en cita la referència bibliogràfica.
26 Díaz-Andreu, 2002, p. 38.
27 Aguilar, 2002, p.90.
28 Pasamar i Peiró, 1991, p.73.
anterior. Les comissions provincials comptaven amb una secció específica dedicada a l’arqueologia i l’arquitectura i tingueren una incidència desigual en el territori segons les províncies. L’any 1865, es modificà el seu Reglament i es convertiren en les representants directes a les províncies de la Real Academia de la Historia i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i tenien encomanades les funcions de proposar les excavacions a realitzar, elaborar un catàleg dels despoblats de cada província i dirigir les excavacions que consideressin necessàries, tot i que no podien executar-les sense l’aprovació de la Real Academia de la Història,29 la qual cosa limitava el seu marge de maniobra. El finançament de les comissions provincials de monuments provenia dels governs civils provincials i les diputacions. A priori pot semblar una estructura de funcionament relativament sòlida, però les escasses consignacions pressupostàries i la inestabilitat política de l’Espanya decimonònica van impossibilitar l’aplicació de la incipient legislació sobre protecció del patrimoni.30 Paral·lelament a les actuacions dels estaments oficials en matèria arqueològica, cal assenyalar també, en l’àmbit formatiu, la creació l’any 1856 de la Escuela Superior de Diplomática que comptava amb una secció específica sobre arqueologia.
En el cas gironí, tot i les limitacions evidents, l’activitat de la Comissió Provincial de Monuments va ser prou destacable en el camp de la recuperació monumental, per exemple a Santa Maria de Ripoll o Sant Pere de Galligants,31 i més reduïda en el cas de l’arqueologia de camp pel desconeixement dels jaciments de la província fins al darrer quart del segle XIX, com ho exemplifica el fet que l’any 1868 la Comissió Provincial, en ser requerida per notificar els despoblats arqueològics de la província, només
29 Maier, 2002, p.62. Sobre l'origen i els primers temps de la Comissió Provincial de
Monuments de Girona, fins l'any 1876, vegeu Buscató, 2011, p.252-476.
30 Ganau, 1998, p.25-29.
31 Calzada, 1985, p. 28-35.
considerava com a despoblats susceptibles d’una intervenció arqueològica els jaciments d’Empúries i Roses.32
El model institucional exposat anteriorment patia des dels seus inicis a la dècada dels quaranta del segle XIX de greus mancances estructurals, sense capacitat executiva, amb càrrecs no retribuïts i massa dependent d'altres òrgans administratius.33 Malgrat tot, imperà, amb molt poques variacions, fins a la promulgació de la Llei d’Excavacions de 1911, de la qual parlarem més endavant. Així doncs, l’arqueologia de la Restauració a Espanya, període en el qual s’inicia aquesta tesi, es caracteritza per tres grans trets distintius: el centralisme, el predomini de la cultura acadèmica per damunt de la universitària i per l’associacionisme i l’excursionisme,34 de gran importància a Catalunya com veurem seguidament.
L’estudi del passat a Catalunya anà íntimament lligat amb el moviment cultural i polític de la Renaixença i tingué una base ferma en la societat civil, amb un impacte notable en el territori a partir de la dècada dels setanta del segle XIX en què es produí un esclat del coneixement sobre el terreny d'importants jaciments arqueològics, com ho palesen en el cas gironí els treballs d’erudits com el farmacèutic Pere Alsius i Torrent (1839-1915) sobre la comarca de Banyoles, l’advocat i historiador gironí Joaquim Botet i Sisó (1846-1917) sobre l’Ardenya i Vilablareix35 i, especialment per a la comarca del Baix Empordà, l’obra de referència del jurista, polític i historiador begurenc Josep Pella i Forgas (1852-1919).36 En aquesta dècada també es produí el naixement de
32 Buscató i Pons, 2001, p.486-487.
33 Buscató, 2011, p.324.
34 Maier, 2002, p.62.
35 Botet i Sisó, 1874. Sobre la personalitat polifacètica de Botet i Sisó, de la qual
parlarem en els propers capítols, vegeu l'ampli treball d' Alberch i Quer (1998). Pel que fa a Pere Alsius, en parlarem amb més detall en el capítol 7, apartat 6.
36 Pella i Forgas, 1883. Sobre la seva activitat arqueològica, vegeu Badia, 1984, p. 189-
199 i la recent síntesi de Tremoleda i Castanyer, 2011, p. 167-169.
les societats excursionistes, íntimament lligades a l’erudició burgesa i catalanista i al floriment de l’esperit nacionalista propi de la Renaixença, que fomentava l’estima i el coneixement del país des de diferents vessants (història, art, literatura, costums, etc). L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876-1890) de la qual s’escindí l’Associació d’Excursions Catalana (1878-1890), van originar el Centre Excursionista de Catalunya l’any 1890,37 del qual l’erudit Agustí Casas i Vinyas (1868-1941), de qui parlarem a bastament en aquesta tesi, va ser-ne soci delegat a Sant Feliu de Guíxols.
Així doncs, hi ha un consens general en considerar que el naixement de l’arqueologia científica a Catalunya i a la resta de l’Estat es produí a partir de mitjans del segle XIX.38 Juntament amb l’arqueologia romàntica, centrada en l’estudi dels monuments i del passat romà i medieval, a partir de 1860 es començà a debatre la naturalesa i l’origen de l’home i arribaren les primeres aportacions de la prehistòria europea.39 El progrés dels estudis prehistòrics en el segle XIX deixarà clar que l’estudi del passat no només es pot basar en els textos escrits i que el treball arqueològic esdevé una font de coneixement històric. I no hem d’oblidar la importància que tingueren en l'avenç de l’arqueologia i de la prehistòria catalana del darrer terç del segle XIX personatges provinents de disciplines científiques com la geologia (per exemple, Lluis Marià Vidal i Carreras (1842-1922) i Norbert Font i Sagué (1874-1910)) o les ciències naturals, d’on provenia l’eminent arqueòleg i naturalista Francesc Martorell i Peña (1822-1878), que llegà els seus béns a l’Ajuntament de Barcelona i instituí el primer premi d’arqueologia, el Premi Martorell, dotat amb 125.000 pessetes de l’època,40 premi que comptà amb un extraordinari palmarès.41
37 Cortadella, 1997, p.273.
38 Díaz Andreu, 2002, p. 38-41; Ayarzagüena, 2004b, p.75-76.
39 Cebrià, Muro i Riu, 1991, p.80.
40 Cebrià, Muro i Riu, 1991, p.81.
41 Cortadella, 2009b, p.528-529. Martorell mantingué un interessant intercanvi epistolar amb Botet i Sisó, com veurem en el capítol 3, apartat 3. Vegeu-ne la transcripció íntegra de les cartes en el capítol 14, cartes 1 a 7.
La Península Ibèrica fou durant la segona meitat del segle XIX i primer terç del segle XX, un focus d’atracció per als arqueòlegs estrangers, especialment francesos, anglesos i alemanys, fins al punt que s’ha parlat de l’existència d’una arqueologia imperialista a Espanya.42 Especialment rellevant és l’aportació dels arqueòlegs francesos al coneixement del món iber, exemplificat en l’afer de la Dama d’Elx a les darreries del segle XIX i primers anys del segle XX.43 A Catalunya, probablement menys exòtica que la resta d’Espanya als ulls dels estrangers de l’època, aquest influx creiem que fou més limitat pel que fa a l’arqueologia de camp, si bé en l’àmbit dels estudis clàssics hi haurà importants treballs d’investigadors estrangers, com els d’Emil Hübner (1834-1901), Adolf Schulten (1870-1960) o Eugene Albertini (1880- 1941).44
El primer terç del segle XX fou el període en què l’arqueologia a Espanya assolí la seva majoria d’edat per diversos motius: la professionalització, a causa de la seva vinculació a la universitat; la creació de la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (1907)- de la qual dependran el Centro de Estudios Históricos i l’efímera Escola Espanyola d’Història i Arqueologia a Roma- i l'establiment dels fonaments estrictament científics de l'estudi de la cultura ibèrica de la mà d'Adolf Schulten, Manuel Gómez-Moreno y Martínez (1870-1970) i Pere Bosch Gimpera (1891-1974).45 Al mateix temps, es produí un notable avenç en l’aspecte legislatiu amb la promulgació de la Llei d’excavacions i antiguitats de 7 de juliol de 1911, desenvolupada pel Reial Decret d’1 de març de 1912.46 Aquestes iniciatives legislatives van comportar, d'una banda, el final de l'actuació administrativa de
42 Díaz Andreu, 2002, p.104-105.
43 Casado, 2006, p.137-147. Pel que fa a l’aportació estrangera a l’estudi de la
Prehistòria espanyola durant la segona meitat del s. XIX, vegeu la tesi de Jiménez-Díez, 2002, p.44-47.
44 Cortadella, 2003a, p. 246-247.
45 Sanmartí, 2009, p. 149.
46 Díaz -Andreu, 1997, p.404-405; Campillo, 2006, p.166.
la Real Academia de la Historia en el camp de les antigüitats47 i, de l'altra, la creació de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades.48 A partir d’ara es regularan les excavacions arqueològiques, la conservació de les antiguitats i es prohibirà l’exportació d’objectes d’art a l’estranger en molts supòsits,49 tot i que la Llei no podria garantir sobretot la protecció de monuments en llocs rurals i aïllats, com ho mostra la venda d’edificis a multimilionaris americans durant el primer terç del segle XX50 o els nombrosos episodis d’espolis d’esglésies al Pirineu Català51 en el mateix període. Per tant, hem de considerar que tot i els bons propòsits, el compliment de la Llei de 1911 fou molt relatiu, com comprovarem també a la vall d’Aro en l’afer del dolmen del Mas Bousarenys.
Així doncs, hi ha un ampli consens en considerar que durant el decenni de 1910 l’arqueologia espanyola assoleix un dinamisme i una maduresa sense precedents, amb la promulgació i desenvolupament de la llei de 1911, la creació de càtedres especialitzades, l’inici de grans excavacions, l’aparició de societats científiques dedicades a l’arqueologia, l’augment de les relacions internacionals i l’inici del camí de les arqueologies nacionalistes.52 La figura de l'arqueòleg madrileny José Ramón Mélida Alinari (1856-1933) ha estat considerada com l'exemple del triomf del model d'arqueòleg professional de les darreries del segle XIX que enllaça amb aquesta etapa de maduresa sorgida amb la promulgació de la llei de 1911.53
47 Almagro-Gorbea, 2002, p.76.
48 Nomenada per Reial Decret de 30 de març de 1912, a proposta del ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts, publicat a la Gaceta de Madrid, 90, 30 de març de 1912, p.
926, on apareixen els noms de tots els seus components. Vegeu-los també a Gracia, 2011, p.
106, nota 13.
49 Ganau, 1998, p.31.
50 Casado, 2006, p.344-345.
51 Campillo, 2006, p. 169-184.
52 Almagro-Gorbea, 2002, p.81; Casado, 2006, p.315.
53 Casado, 2006, p. 418.
José Ramón Mélida considerava exemplar la tasca de les associacions excursionistes catalanes en la conservació i difusió del patrimoni, esperit que també recollí la modèlica Institucion de Libre Enseñanza.54 No ens ha d'estranyar, per tant, que Catalunya esdevingués capdavantera en aquest procés d’institucionalització de l’arqueologia, gràcies a l’impuls extraordinari que li donà el Noucentisme, moviment polític i cultural de caire regeneracionista encapçalat per Enric Prat de la Riba (1870-1917) i Eugeni d’Ors (1881-1954), que dotaren el país d’una eina política i administrativa, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), que establí en aquests anys les bases de la Catalunya moderna.55
El naixement de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1907, que comptà des del seu inici amb una Secció Històrico Arqueològica, fou la primera pedra de la institucionalització de l’arqueologia catalana, en la qual hi tingué molt a veure l’arquitecte, polític i historiador Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya, els serveis que havia iniciat l’Institut d'Estudis Catalans es van constituir de manera formal i tingueren una dotació pressupostària, sota la presidència d'Enric Prat de la Riba.
El Servei d’ Excavacions comptà amb personal fix des de l’any 191556 i sota la direcció de Pere Bosch i Gimpera, pare de l’arqueologia i de la prehistòria moderna a Catalunya , va impulsar nombroses intervencions arqueològiques en diferents punts dels Països Catalans.57 Els objectius del Servei eren l'organització de la investigació sistemàtica de la prehistòria i de l'arqueologia de l'edat antiga a Catalunya i d’aquells altres llocs on es poguessin trobar elements que permetessin solucionar els problemes arqueològics de Catalunya.58 Les iniciatives del Servei d’Excavacions palesen la relació entre
54 Casado, 2006, p. 54-55.
55 Sanmartí, 1999, p.109-112.
56 Balcells i Pujol, 2002, p.122-123; Gracia, 2003, p.32-33.
57 Nomenat per la Junta de la Secció Històrico Arqueològica de l'IEC el 20 de setembre de 1915 (Gracia, 2011, p. 112).
58 Gracia, 2011, p. 113.
arqueologia, prehistòria i història antiga, termes que aleshores s’entenien gairebé com a sinònims.59 Per desenvolupar aquesta àmplia tasca, Bosch Gimpera tingué un nodrit grup de col·laboradors i deixebles, base de l’anomenada Escola Catalana d’Arqueologia, entre els quals destacarem per la seva influència en la recerca arqueològica en aquest territori a Lluís Pericot i Garcia (1899-1978) i Maties Pallarés i Gil (1874-1924). Així mateix, Bosch comptà amb una xarxa de corresponsals arreu del país, entre el quals hi havia el guixolenc Agustí Casas.60 Alguns anys més tard, Bosch va comentar amb l’altre gran patum de l’època a Espanya, el sacerdot, prehistoriador i geòleg alemany Hugo Obermaier (1877-1946), la possibilitat d’estendre a nivell estatal aquest model d’organització- que ja era present també a València, País Basc i en menor grau a Galícia-, opció que no reeixí.61
La dictadura de Primo de Rivera va comportar una aturada en l’activitat que emanava de les institucions catalanes. La dissolució de la Mancomunitat de Catalunya provocà la suspensió de les subvencions a l’Institut d’Estudis Catalans i la paralització de nombroses actuacions, entre elles les excavacions d’Empúries.62
A la vall d’Aro, analitzarem l’empenta arqueològica desenvolupada fins a mitjans dels anys vint, les dades que posseïm del període previ a la Guerra Civil i la represa de la recerca organitzada a finals dels anys quaranta, en un escenari polític, econòmic i social ben diferent.
59 Balcells i Pujol, 2002, p.125.
60 Bosch Gimpera, 1921, p.53.
61 Bosch Gimpera, 1980, p.111-112.
62 Cortadella, 2003 b, p.LIX.