Associació d’Estudis “Grup Alacant”
3. EL CARÀCTER DELS jOCS
Una vegada introduïts en l’espai i en el moment històric que van viure els valencians emigrats a Algèria, hem de situar els xiquets valencianoalgerians corrent i jugant amb tota llibertat al carrer, com en qualsevol poble valencià, especialment, o quasi exclusivament, els nois. També és important el context de l’escola com a punt d’encontre i de sociabilització dels xiquets del barri. Així mateix, cal destacar també els aplecs en ocasió de determinades festes en llocs destacats. Per exemple, a la ciutat d’Alger es recorden les festes de Pasqua i de la Mare de Déu d’Agost a la pineda de la platja de Sidi Ferruch, o a la Forêt Baïnem,4 o el santuari de la Mare de Déu Negreta. És clar, cada ciutat tenia els seus llocs d’oci preferits. En aquestes
4 Sidi Ferruch (versió oficial francesa de Sidi Freig), la Forêt Baïnem (el bosc de Bainem).
Una imatge de la vida quotidiana dels valencians a Algèria en èpo- ca colonial. Prenent la fresca al carrer, asseguts davant del negoci familiar (Arxiu Menages-Menages).
reunions a l’aire lliure sorgien les cançons que identificaven la comunitat i diverses manifestacions lúdiques espontànies com les disfresses o les curses de sacs, entre altres molts jocs.
És clar que en el context que visqueren els nostres informants no existia la protecció que hi ha actualment sobre la infantesa. Sobretot al primer terç del segle XX, el barri era un lloc segur (a partir de 1954, però, la situació general canvià i es respirà més un ambient d’inseguretat que limitava per força la llibertat de moviments. És el temps de la guerra que dugué a la independència). Per altra part, la forma de vida del barri, abocada al treball, comportava no poder tenir cura dels fills les vint-i-quatre hores del dia, com succeïa a les zones rurals. Com deia un informant:
Ma mare tenia un comerç, una espiceria <tenda de comestibles>, al ple centre de Bab-el-Oued, on n’hi hava la Bolera al costat. Et mon pare tenia una campagne
<un terreny>: fea els llegums [...]. Jo estava per el carrer. Bo, a escola anava, mais en acamant de l’escola jo entrava [a casa] de voltes a les deu de la nit, u a les onze; ningú em [vigilava]. Sempre estava avec les voyous <amb els bandarres>. Anàvem dalt d’abres o fent fetes. Anàvem a buscar al riu granotes, serps d’àuia. [René Bou]
El ruralisme del barri es posa d’evidència en els entreteniments que ens han comunicat els informants, que destaquen per la rudesa, la trapelleria, molt allunyats de la politesse que devien inculcar-los a l’escola. Se’ns presenten aquests xiquets armats amb tiradors (tire-boulettes o tauets, en deien allà)5 i llançant a qualsevol cosa, com ara un fanal de gas, passant amb gran perill de branca en branca pels arbres de l’avinguda de la Bouzaréah (imitant el seu heroi Tarzan),6 fent petar mistos damunt dels raïls dels tramvies,7 tapant amb fang les sonetes (o siga, els timbres, del francès sonnette), furtant melons d’aigua (síndries) per utilitzar-los com a patinets, tombant els pots de les conserves dels botiguers mutxús o mozabites (que formaven torres)...
Mosatros preníem <agafàvem> els melons d’àuia, els grossos, et anàvem dalt de la Basseta (la costa de la Basseta, que és empinâ aixina [amb la mà reprodueix
5 Dos mots sinònims en aquell context: el primer, de procedència francesa; el segon, un arabisme.
6 L’avinguda de la Bouzaréah es diu actualment avinguda del coronel Lofti.
7 Musette 1972: 147. Albert Camus, dins de Le premier homme, rememora un joc que practicà de menut a Belcourt (barri d’Alger), no molt allunyat d’aquestos ja esmentats. Es tapava un bidó d’aquells metàl·lics per a la brossa que tingués algun gat dins i es colpejava per astorar l’animalet (2005: 165).
la pendent]). De dalt, de câ costat, uno, et aguantava. Posàvem, partíem le melon, et com s’esvarava, debaixàvem. Com era costereta, mosatros preníem els melons com un ski. Mais n’hi hava sempre... La nit n’hi hava sempre un moro que estava dins per guardar; mais mosatros espaiet espaiet anàvem furtar per juar. [René Bou]
Fins i tot un costum valencià tan innocent com el de buidar un meló d’aigua i retallar- ne la corfa amb dibuixos per a construir un fanalet per a la xicalla s’havia tornat aquí una broma per a espantar xiquetes. Els tallaven representant unes cares grotesques i els col·locaven en la foscor dels carrerons perquè pareguessen aparicions.
Realment alguns jocs eren veritables bromes pesades adreçades als més innocents del grup o als nouvinguts, els acabats d’arribar, encara no prou avesats als costums locals. Podem parlar d’una mena de “rituals de pas” per a entrar dins d’una nova societat. Ens referim, per exemple, a la innocentada d’enviar a algú a caçar xibeques (o xibecs), que era practicada a la comarca d’Alger entre els caçadors (transcrit en francés: tchibèques / tchibecs) [hureau 2001: 223]. S’enviava els caçadors novells amb un sac obert perquè caçassen un tipus d’animalot que en realitat era un ser imaginari, comparable als nostres gambosins, i en altres indrets de parla catalana tamarros, mòpies, sól·leres boscanes...8 Possiblement la denominació devia procedir de les illes Balears, ja que està documentada a Mallorca, encara que la pronúncia sembla valencianitzada, per la pronúncia africada de la consonant inicial.
Una altra d’aquestes bromes era el joc del bâton merdeux, que en certa manera ens recorda el de la vareta d’alcalde que es practicava, per exemple, a Altea [Martínez
1947: 32.]. Consistia en oferir a un que tenia els ulls tapats un bastó perquè pegàs els companys, però el bastó estava tot sollat de femta per l’extrem que li donaven.
Una altra brometa més ingènua consistia en convidar un desprevingut a pessigar la palma de la mà per la part més carnosa. “Pince-moi!” (‘Pessiga’m!’), li deien. Llavors el pessigat alçava el dit del mig i l’introduïa dins del buit que formaven els dits polze i índex del pessigador. La metàfora sexual es feia ben evident.
En el context dels banys a la platja, havia existit encara a la primeria del segle XX l’entremaliadura d’amagar la roba d’un banyista, de banyar-la i de nugar molt fort els camals i les mànegues. Quan eixia la víctima de l’aigua, havia de desfer a mossos els nusos. Llavors els bromistes li cantaven: “Mendja galette, qué pan non y a” (és a dir, “Menja coca, que no hi ha pa”). Aquest costum es deia faire mendja-galette.9
8 Munar 2003: 44. Vegeu la versió valenciana de Vilallonga de caçar un furó (Bataller 1997: 90).
9 Apèndix de l’edició d’Audisio de Cagayous (Musette 1972: 247); DLPAAN s. v. mendja galette.
La bel·licositat és una característica molt destacada també en aquest context. A Bab-el-Oued hi ha constància que els xiquets, com en els pobles valencians, feien harca, o siga, que organitzaven lluites a pedrades. En aquest cas la lluita tenia lloc entre diferents carrers o redolades dins del mateix barri. La designació usual devers 1930 era la p’tite guerre; però literatura popular algerina dels primers anys del segle xx en dóna el nom de lúrria (transcrit en francés: lourria o lorria, loria), que potser és un arabisme: una derivació del crit guerrer que precedia la batalla [DLPAAN s. v.
lourria]. Així mateix, les baralles entre xics estaven a l’ordre del dia. Una tècnica per reduir l’adversari, com ens han dit els informants, era el coup de tête empoisonnée, que consistia a colpejar l’altre amb el cap “igual que les cabres”.
Com en qualsevol població de l’època preindustrial, a Bab-el-Oued els xiquets del primer terç del segle XX amb pocs elements encetaven el joc. Les joguines eren escasses. Reaprofitaven sense gaires exigències materials que trobaven pel carrer, com ara taps metàl·lics de botelles, espardenyes velles, pinyols, agulles, capses de mistos, rodes de bicicleta, bastons, ossets, capses abandonades, gafes d’estendre la roba... O simplement fang, trossets de vidre, pedretes, la mateixa terra o el mateix sòl del carrer com a tauler de joc. Així mateix, ells mateixos podien construir-se joguets més complicats, com és el cas de les carrioles à roulement, una mena de cotxets que es feien sobre un taulell de fusta amb les rodes que compraven, amb capacitat de maniobra.10 També tenien traça per a construir-se ells mateixos els patinets (trotinettes), amb la possibilitat també de frenar i girar.